Archivo del Autor: admin

El passat dia 21, el president dels EUA, Joe Biden, pronunciava un discurs a Varsòvia. L’endemà, davant la Duma (parlament de la Federació Russa), Vladimir Putin exposava el seu discurs de l’estat de la nació. Es pot dir que tots dos discursos són simètrics: tant els EUA com Rússia declaren la seva decisió de prosseguir la guerra d’Ucraïna «fins a la victòria final». És a dir, fins a la destrucció completa d’Ucraïna. Tot això al cost de gairebé mil morts diaris, de la destrucció de la indústria europea i de l’empobriment de la classe treballadora de tot Europa.

Biden -que el dia anterior va fer una visita sorpresa a Kiev, on va prometre al president ucraïnès, Vladimir Zelensky, més suport-, deia a Varsòvia que «Quan Rússia va envair Ucraïna, no era només una prova per a Ucraïna, sinó per a tothom. També era una prova per a Europa, per als Estats Units. Per a l’ OTAN. Per a totes les democràcies». I presumeix de la unitat aconseguida (és a dir, de la submissió de tots els membres de l’OTAN als interessos dels EUA): «No hi ha d’haver cap dubte: el nostre suport a Ucraïna serà inquebrantable. L’OTAN no es dividirà i no ens cansarem (…) Ucraïna es segueix defensant contra l’assalt rus. I nosaltres continuarem ajudant-los quan hi hagi dies amargs i difícils. Però Ucraïna continuarà lluitant. EUA i els nostres aliats seguirem ajudant Ucraïna a autodefensar-se». I Putin respon: «Vull repetir això: van ser ells qui van desencadenar la guerra, i nosaltres fem servir la força i la fem servir per aturar-la».

Cadascun d’ells parla de les amenaces que suposa l’altre: Per a Biden, hi ha «una brutalitat extraordinària de les forces i de l’exèrcit rus. Han comès atrocitats, crims contra la Humanitat, sense vergonya. Han atacat civils amb mort, amb destrucció. Han utilitzat la violació com a arma de guerra. Han atacat els nens ucraïnesos i continuen atacant Ucraïna. Hospitals, orfenats, estacions de tren… ningú pot mirar cap a un altre costat davant les atrocitats que Rússia està cometent contra els ciutadans ucraïnesos». Per a Putin, «és ben conegut per tots: cap país al món té tal quantitat de bases militars a l’estranger com els Estats Units d’Amèrica. N’hi ha, vull emfatitzar això, cents de bases a tot el món, tot el planeta està ple d’escombraries, només necessites mirar el mapa (…) Segons els mateixos experts estatunidencs, arran de les guerres (…) que Estats Units va desatendre després del 2001, gairebé 900 mil persones van morir, més de 38 milions es van convertir en refugiats.

Tots dos presidents, embarcats en una escalada militar que no sembla tenir fi, amenacen al contrari. Biden deia «que no hi hagi cap dubte: el compromís d’EUA amb l’aliança de l’OTAN i amb l’article 5 és una cosa tan sòlida com una roca. Tots els membres de l’aliança ho saben, i Rússia també ho sap: un atac contra un de nosaltres, és un atac contra tots. És un jurament sagrat. Un jurament sagrat per defensar cada centímetre del territori de l’OTAN«. I Putin assenyalava que «les elits d’Occident no oculten el seu objectiu: infligir, com diuen, aquest és un discurs directe, «la derrota estratègica de Rússia». Què significa? Per a nosaltres, què és? Això significa acabar amb nosaltres d’una vegada per totes, és a dir, pretenen traslladar un conflicte local a una fase de confrontació global. Així entenem tot això i reaccionarem en conseqüència, perquè en aquest cas estem parlant de l’existència del nostre país«.

Biden presumeix d’haver eliminat el competidor rus en la lluita per fer-se amb el mercat del gas, dient que Putin «creia que podia utilitzar l’energia com una arma. Doncs al contrari: estem treballant junts per ser independents. Perquè Europa sigui independent dels combustibles fòssils de Rússia». I, assenyalem nosaltres, perquè pagui el doble pel gas liquat extret als EUA per mitjà de fracking i transportat a Europa en vaixells que alliberen milers de tones de CO₂. I Putin respon explicant que l’economia russa ha sobreviscut al boicot i les sancions, ha buscat nous mercats i es proposa noves inversions.

Biden acusa Rússia d’atrocitats, i denuncia la «brutalitat extraordinària de les forces i de l’exèrcit rus». I Putin contraataca explicant que «entre les Forces Armades d’Ucraïna i la Guàrdia Nacional d’Ucraïna són especialment populars els galons de Das Reich, «Dead Head», «Galitzia» i altres unitats de les SS, que també tenen sang a les mans fins al colze. Les marques d’identificació de la Wehrmacht de l’Alemanya nazi s’apliquen als vehicles blindats ucraïnesos».

Finalment, tots dos recorren a la religió per justificar la seva escalada militar. Biden diu «que déu us beneeixi a tots. Que déu protegeixi les nostres tropes i que déu beneeixi els herois d’Ucraïna i tots aquells que defensen la llibertat al món». Putin no es queda enrere en la seva referència a la religió: «no deixen d’atacar la nostra cultura, l’Església Ortodoxa Russa i altres organitzacions religioses tradicionals del nostre país. Ara, allà, al front, lluiten combatents de totes les regions i resen en idiomes diferents, però tots estan units pel desig de guanyar per la pàtria».

Ni el representant dels interessos de Wall Street ni el defensor dels interessos dels oligarques russos van a cessar en l’escalada militar del conflicte que mantenen, el motiu del qual no és altre que el control del mercat de les matèries primeres. No els va aturar la destrucció d’Ucraïna, la mort de milers de joves russos i ucraïnesos i la ruïna creixent d’Europa. Només els pobles, amb la seva mobilització, poden aturar la guerra. Com el 1914-18. I com llavors, hi ha gent que es reclama de l’esquerra, però que es posa del costat del militarisme dels seus governs.

Desconcert total en algunes organitzacions de l’esquerra

En particular entre les seccions europees de l’antic Secretariat Unificat (SU) de Mandel, Krivine, Besancenot: La majoria han pres una posició de suport de fet a l’OTAN, arribant a mobilitzar-se perquè hi hagi més enviaments d’armes a Ucraïna. El que els col·loca, de fet, al costat dels governs del seus respectius països.

Hi ha una pregunta elemental que exigeix una resposta: Com es pot un anomenar revolucionari o ecologista i donar suport a la política de guerra que destrueix les principals forces productives: l’home i la natura.

Vegeu, per exemple, un full del «Comitè francès de la Xarxa Europea de Solidaritat amb Ucraïna» que crida a mobilitzacions «a tot França», per «afirmar el nostre suport a Ucraïna i la nostra oposició a Putin i la seva guerra criminal«. Entre els signants d’aquest text, ATTAC França, la FSU, Solidaires i l’NPA, organització dels partidaris a França del SU, així com l’òrgan de premsa del SU, Inprecor. Formen part d’aquesta «xarxa europea» diverses de les seccions europees del SU, tot i que no la secció espanyola, Anticapitalistes, que manté diferents posicions sobre la guerra d’Ucraïna segons les regions.

Segons aquest full, «L’únic camí cap a la pau és el suport als ucraïnesos», i «La via de la pau passa, per tant, pel suport a la resistència ucraïnesa armada i no armada ¡Sí, armada també!» . Aquest suport inclou l’entrega d’armes a Ucraïna: «exigim a França que, en lloc de vendre armes a les dictadures ajudi seriosament a la resistència ucraïnesa, sense fer pujar les despeses militars». D’aquesta manera, els autors del full se situen en el mateix camp que Macron, Biden, i l’OTAN, per l’entrega d’armes a Ucraïna.

En aquest full, ni una sola referència a l’OTAN i al seu paper en la guerra. Per als que la difonen, l’OTAN, en el fons, ha d’estar en el «costat bo», en el dels que subministren armes al govern d’Ucraïna.

Tot això pretenen presentar-ho amb un to «progressista» i «solidari», tot i que ¡ai! unilateral. Així, proclamen el seu «suport als homes i dones que desobeeixen a Rússia», així com el seu «suport al poble bielorús oprimit i als seus sindicalistes independents». Però, és clar, sense ni una sola menció a la prohibició de vagues i mobilitzacions sindicals a Ucraïna, ni a les infames lleis laborals de Zelensky, que permeten a les empreses incomplir els convenis col·lectius o no pagar els salaris als seus treballadors, i que eliminen els convenis col·lectius a tota empresa amb menys de 250 treballadors.

Més de la meitat de la fulla és un al·legat contra la crida internacional contra la guerra i contra altres crides com la dels estibadors de Gènova o Sara Wagenknecht, que demanen un alto el foc immediat. Així podem llegir en aquest full que «En el primer aniversari de la invasió d’Ucraïna apareixen crides que diuen ‘Alto a la guerra, alto el fuego inmediato, solución diplomática’. ¿Alt a la guerra? Sí, si Rússia para, no hi haurà més guerra. Si Ucraïna per, no hi haurà més Ucraïna i probablement hi haurà més guerres».

I afegeixen: «Alto el foc immediat? Això vol dir que les zones ocupades segueixin així, així com la guerra amb: terror, deportació de poblacions, violacions, segrest de nens«. És clar, que continuar la guerra, com assenyala la crida de Sara Wagenknecht, suposa que «cada dia costi 1000 vides suplementàries i ens acosta a una tercera guerra mundial».

Assenyala el text que «la veritable via de la pau, és la retirada de les tropes russes de tota Ucraïna», i que «si Putin guanya, no hi haurà més Ucraïna». Exactament el mateix que ha dit Biden en el seu discurs de Varsòvia: «El president Putin va triar aquesta guerra i que podria posar-li fi fàcilment. Si Rússia deixés d’envair Ucraïna posaria fi a la guerra, però si Ucraïna deixés de defensar-se significaria la fi d’Ucraïna».

Siguin quines siguin les diferències que vam tenir amb ells en el passat, hem de malament constatar que avui han fet un pas qualitatiu, situ en el terreny de Biden, Macron i l’OTAN.

Alt el foc immediat!

Les manifestacions d’aquest cap de setmana a tot Europa mostren que el vent està canviant. Cal destacar, en especial, les massives manifestacions a Alemanya des dels més de 5.000 a Berlín als gairebé 10.000 a Colònia, convocats pel Manifest per la pau de Sahra Wagenknecht i Alice Schwarcer (representant del tradicional moviment feminista).

Per amplis sectors de treballadors la prioritat és Alto a la guerra, cessi el foc. Aparen, també, posicions «intermèdies» que insisteixen en una «solució diplomàtica».

En aquestes condicions, cal redoblar els esforços per donar a conèixer i alimentar les mobilitzacions contra la guerra al voltant del manifest que comparteixen avui milers de responsables i militants de quaranta països. Hem de transcendir una nova etapa en aquesta batalla, per ajudar que la mobilització popular contra la guerra, contra la política de guerra de cada govern, imposi una solució de pau i fraternitat entre els pobles.

I, repetim:

«(…) LA LLUITA CONTRA LA GUERRA ÉS INSEPARABLE DE LA LLUITA CONTRA LA INFLACIÓ, CONTRA L’AUSTERITAT, PER LES REIVINDICACIONS (…)»

El Ministerio de defensa analiza la guerra de Ucrania

Deja un comentario

Carta Semanal 927 en catalán

Carta Semanal 927 para descargar en PDF

El Instituto Español de Estudios Estratégicos, un organismo del Ministerio de Defensa, publica un informe, “Panorama Geopolítico de los Conflictos 2022”, cuyo primer capítulo, firmado por el coronel José Pardo de Santayana, coordinador de investigación y analista principal del Instituto, analiza la guerra de Ucrania.

Destacamos que este estudio proviene de un organismo oficial del propio Ministerio de Defensa, resultando llamativo cómo la política adoptada por el gobierno español no toma en consideración su contenido.

El coronel Pardo explica que “La ‘operación militar especial’ diseñada por Putin para recuperar el control sobre Ucrania ha degenerado en una devastadora guerra de desgaste de resultado y consecuencias imprevisibles”. Y añade que “la contienda, sobre la que se proyecta la sombra de la amenaza nuclear rusa, apunta a un callejón sin salida”. Y que “el daño infligido a la propia Ucrania y a la economía europea en general ya es enorme. Cuanto más se alargue la guerra el problema se irá agravando y dadas las apocalípticas consecuencias de una guerra nuclear entre grandes potencias, incluso una pequeña posibilidad de que ocurra debería hacer reflexionar a todos sobre el derrotero al que podría dirigirnos este conflicto”. Sigue leyendo →

El Ministeri de defensa analitza la guerra d’Ucraïna

Deja un comentario

Carta Setmanal 927 per descarregar en PDF

L’Institut Espanya d’Estudis Estratègics, un organisme del Ministeri de Defensa, publica un informe, «Panorama Geopolític dels Conflictes 2022», el primer capítol del qual, signat pel coronel José Pardo de Santayana, coordinador d’investigació i analista principal de l’Institut, analitza la guerra d’Ucraïna.

Destaquem que aquest estudi prové d’un organisme oficial del mateix Ministeri de Defensa, resultant cridaner com la política adoptada pel govern espanyol no pren en consideració el seu contingut.

El coronel Pardo explica que «L’operació militar especial’ dissenyada per Putin per recuperar el control sobre Ucraïna ha esdevingut en una devastadora guerra de desgast de resultat i conseqüències imprevisibles». I afegeix que «la contesa, sobre la qual es projecta l’ombra de l’amenaça nuclear russa, apunta a un carreró sense sortida». I que «el dany infligit a la mateixa Ucraïna i a l’economia europea en general ja és enorme. Com més s’allargui la guerra el problema s’anirà agreujant i ateses les apocalíptiques conseqüències d’una guerra nuclear entre grans potències, fins i tot una petita possibilitat que passi hauria de fer reflexionar tothom sobre el malbaratament al qual podria dirigir-nos aquest conflicte».

Una guerra prevista per l’OTAN…

L’informe assenyala com era previsible que l’expansió de l’OTAN cap a Ucraïna, de la qual «des de feia temps», ja se sabia que era «la poma de la discòrdia», desencadenés una guerra a Ucraïna. «Des del punt de vista del Kremlin, la ruptura total amb Ucraïna i, encara més, que aquesta es pogués incorporar a l’esfera d’influència de l’Aliança era una línia vermella estratègica». Malgrat això, els EUA han seguit animant Ucraïna a acostar-se a l’OTAN, malgrat les advertències de la mateixa Rússia i d’experts nord-americans com el politòleg John Mearsheimer, qui, ja el 2014, «va advertir que Rússia aniria a la guerra abans que permetre que Ucraïna entrés en l’esfera d’influència occidental». De fet, l’OTAN es prepara des d’aleshores per a la guerra. Com assenyala el coronel Pardo, «des d’aquestes mateixes dates, Washington i Londres es van implicar en la preparació militar d’Ucraïna entrenant, organitzant i armant les seves Forces Armades. Des del 2014 fins a l’inici de la guerra, els Estats Units van entregar a Ucraïna 2.500 milions de dòlars en ajuda militar«.

El coronel Pardo no explica què signifiquen les «línies vermelles». Precisem: l’oligarquia presidida per Putin, que viu del saqueig de les riqueses del poble usurpades després de la caiguda de l’URSS, es comporta com una classe explotadora i opressora, i vol preservar el monopoli del comerç de les immenses matèries primeres de la Federació russa i el seu control d’aquestes exportacions cap a altres països, avui «formalment independents», com Ucraïna.

És un xoc d’interessos entre castes saquejadores del poble, però que tenen el mateix contingut social, tant Putin com Zelenski. Els treballadors i els pobles de Rússia i Ucraïna no tenen res a veure amb aquestes castes que es recolzen en l’aparell militar i repressiu.

Els EUA han animat Ucraïna a seguir endavant, malgrat el perill de guerra: «Washington havia fet a Kiev la promesa de defensar-la davant Moscou que ambdues parts sabien que no compliria (…) Al desembre, Moscou va amenaçar amb emprar la força si l’OTAN no li donava garanties que Ucraïna mai s’incorporaria a l’Aliança (…) L’OTAN va rebutjar les pretensions russes«.

Recordem que, després de la caiguda de l’URSS i la dissolució del Pacte de Varsòvia, l’administració nord-americana es va comprometre a no estendre l’OTAN cap a l’est, però va fer el contrari.

… I alimentada per l’OTAN

«En resposta a la invasió russa d’Ucraïna, Occident està donant a Ucraïna un suport massiu tant econòmic com militar, sense els quals Kiev no podria sostenir les operacions ni mantenir la seva economia en bon estat. Fins ara (setembre de 2022), Washington ha entregat a Ucraïna 15.100 milions de dòlars en assistència militar«. A més, «la participació militar dels Estats Units i els seus aliats —particularment Gran Bretanya— en la guerra es mou en un terreny difícil de definir que s’acosta perillosament a la implicació directa».

… Amb greus conseqüències

«La guerra tendeix a cronificar-se amb una lògica que arrossega les parts a un carreró sense sortida (…) Kiev està disposada a recuperar tot el territori perdut, inclosa Crimea; Moscou considera la derrota com una amenaça existencial (…) el grau de barbàrie que aquesta contesa està generant tendeix a empènyer les parts cap a un abisme desconegut»

L’informe explica com el govern dels EUA -seguit dòcilment pels altres països de l’OTAN- està disposat a continuar la guerra fins a la destrucció d’Ucraïna i la ruïna de Rússia: «la Casa Blanca sostindrà ucraïna tot el temps que faci falta amb l’esperança que Rússia s’enfonsi en el procés (…) En el millor dels casos, Ucraïna està abocada a una victòria pírrica. Com més duri la guerra, més destruït quedarà també el país, no podent descartar-se la seva partició».

Una decisió que pot tenir conseqüències imprevisibles: «L’absència d’una possible solució diplomàtica brinda un incentiu addicional perquè ambdues parts acabin escalant aquesta guerra. A la pràctica, això significa que Estats Units podria unir-se a la lluita si està desesperat per guanyar o per evitar que Ucraïna perdi, mentre que Rússia podria emprar l’arma nuclear si està desesperada per guanyar o s’enfronta a una derrota imminent».

Per a l’administració americana, la guerra és una necessitat per afrontar la seva pròpia crisi interna, un país que viu elements de «guerra civil» que s’expressa, entre altres coses, en la profunda fractura que travessa els partits pilars de l’Estat, demòcrata i republicà, dividits davant de totes les grans qüestions. Biden intenta jugar a fons la política de la «unitat davant l’enemic exterior».

El poble ucraïnès ja pateix terribles conseqüències: «La situació econòmica d’Ucraïna és catastròfica. No només ha perdut la part més industrialitzada i més densament poblada del país, sinó que la seva infraestructura de transport i gran part de la indústria han quedat arrasades pels bombardejos russos. El Banc Mundial calcula que el 2022 el país vegi el seu PIB reduït en un 45 %. (…) Sense l’ajuda compromesa en els primers sis mesos de guerra pels seus aliats de 80.000 milions de dòlars —44.500 d’ells únicament per part dels Estats Units— en recursos militars, financers i humanitaris, els comptes públics ucraïnesos col·lapsarien».

Malgrat això, els EUA I l’OTAN continuen animant Ucraïna que es desagni: «La capacitat per sostenir les operacions militars ucraïneses depèn de les massives aportacions econòmiques a fons perdut dels aliats més estrets».

Segons l’estudi, la guerra tindrà terribles conseqüències demogràfiques per a Ucraïna, que ja patia una emigració massiva: «La seva taxa de natalitat és d’1,2 fills per dona, la seva edat mitjana és de 42 anys, l’emigració va reduir la població en 7,5 milions entre 1990 i 2022, les estimacions abans de la guerra eren que la població de 43 milions i mig quedés reduïda el 2050 a 35 milions i mig. (…) Sorgeixen les preguntes: com pot suportar una nació tan envellida que una part significativa dels seus joves mori en la guerra o se’n vagi del país? Amb quina moral es reconstrueix un país després de la guerra, si no hi ha una nova generació per la qual sacrificar-se? «Mori Ucraïna perquè els EUA exportin el seu gas a Europa, s’apropiïn dels seus recursos agrícoles i minerals i desplacin Rússia en la competència per la venda de gas i petroli!

Les conseqüències per a Europa

Són també catastròfiques, segons l’informe. Des del punt de vista econòmic: «Europa s’aboca a la recessió i el continent acusa l’imparable ascens del preu del gas i l’enlairament de l’euro enfront del dòlar (…) La majoria dels economistes veuen Alemanya i Itàlia, la nº 1 i la nº 4 economies amb una forta dependència del gas, que aviat entraran en recessió».

I també des del punt de vista social i militar: «durant dècades, Europa quedarà seriosament afectada i corre el perill de veure’s arrossegada a una escalada bèl·lica, sota la inquietant ombra de l’arma nuclear». Escalada que ja es prepara, amb l’increment astronòmic de despeses militars, recursos que són detrets dels serveis públics i l’economia productiva.

Amb semblants dades, recollides en un informe del mateix Ministeri de Defensa, és lícit preguntar-se per què el govern espanyol (i els altres governs europeus) s’han deixat arrossegar pels interessos dels EUA a una guerra que està destruint Ucraïna i danyant greument tot Europa. I que només pot anar a pitjor. Només hi ha una resposta: perquè no decideixen per si mateixos, sinó que estan sotmesos al dictat de l’imperialisme dominant.

Els pobles han de parar la guerra

Sens dubte, n’hi ha que es lucren amb la guerra: les empreses energètiques, els especuladors que fan pujar els aliments, les indústries militars, els bancs que pugen les hipoteques…

Són els pobles els que pateixen les conseqüències de la guerra. En primer lloc, el poble ucraïnès i el rus, però també els altres pobles d’Europa. I són els pobles els que comencen a aixecar-se contra la guerra. Com els milers de manifestants a Copenhaguen contra la reducció d’un festiu per pagar l’augment de despeses militars, o els centenars de milers que han signat el manifest per la pau llançat a Alemanya per Alice Schwarzer, Sahra Wagenknecht i el general de brigada retirat Erich Vad, convocant una jornada de protesta per al 25 de febrer. O les mobilitzacions que es preparen al voltant del 25 de febrer en diferents ciutats europees.

Els militants de la IV Internacional participem en aquest combat a través del manifest «Prou a la guerra», subscrit per militants de tot Europa, i a l’Estat Espanyol per centenars de militants.

La IV Internacional i les seves seccions recullen la tradició de Zimmerwald, la primera conferència socialista internacional contra la guerra (5-8 de setembre de 1915). Citem algunes línies de la seva declaració final: «Qualsevol que siguin els principals responsables directes del desencadenament d’aquesta guerra, una cosa és certa: la guerra que ha provocat tot aquest caos és producte de l’imperialisme. Aquesta guerra ha sorgit de la voluntat de les classes capitalistes de cada nació de viure de l’explotació del treball humà i de les riqueses naturals del planeta».

«Els capitalistes de tots els països, que encunyen amb la sang dels pobles la moneda vermella dels beneficis de guerra, afirmen que la guerra ha de servir per a la defensa de la pàtria, de la democràcia i de l’alliberament dels pobles oprimits. Mentrestant. La veritat és que, de fet, ells entenen sota les llars destruïdes, la llibertat dels seus propis pobles alhora que la independència de les altres nacions. El que resultarà de la guerra seran noves cadenes i noves càrregues i és el proletariat de tots els països, vencedors o vençuts el que haurà de suportar-les».

La polémica sobre la Ley del “sí es sí”

Deja un comentario

Carta Semanal 926 en catalán

Carta Semanal 926 para descargar en PDF

Una fuerte polémica se ha levantado a raíz de las reducciones de condena y las liberaciones anticipadas en aplicación de la reforma de la Ley de Libertad Sexual, conocida como “ley del solo sí es sí”, que amplía el contenido de los delitos de agresiones sexuales y disminuye las penas mínimas en algunos casos. La aplicación de la ley ha llevado a numerosas reducciones de sentencias por violación o abusos sexuales, aplicadas por los tribunales. Hasta ahora, se cuentan cerca de 400 casos, y se calcula que en una de cada cuatro sentencias por estos motivos está siendo reducida la condena.

Los partidos franquistas y los medios de comunicación más potentes han arremetido contra la ley y contra la ministra de Igualdad, Irene Montero, inspiradora de la misma. La ministra, por su parte, se ha negado obstinadamente a corregir la ley. Finalmente ha sido el propio PSOE quien ha presentado una proposición de ley para modificar la ley del sólo sí es sí, y el PP – con la intención de azuzar el enfrentamiento entre los socios del gobierno de coalición- ha anunciado su apoyo a la propuesta del PSOE.

Hemos de dejar clara una primera cuestión: la polémica nada tiene que ver con los derechos de las mujeres, sino con la naturaleza del régimen y el papel del poder judicial.

Un aparato judicial enemigo de las mujeres y de sus derechos

No cabe la menor duda del deseo de aparato judicial de boicotear cualquier medida que suponga avanzar en derechos para las mujeres, para la clase trabajadora o para los pueblos del estado. De la misma manera que ha avalado todas las reformas laborales, todos los recortes aplicados a los empleados y empleadas públicos y todos los recortes de derechos. Basta con señalar una cuestión: esos mismos jueces que tardan años en dictar una sentencia han revisado y reducido 400 en apenas 5 meses.

Ahí está el nudo de la cuestión, en la propia naturaleza del aparato judicial español, un poder ultrarreaccionario, heredado del franquismo sin depuración alguna y que, por tradición, es enemigo de todo progreso y de los derechos de las mujeres. Hay que recordar los cientos de actuaciones judiciales que durante años cerraron los ojos ante los malos tratos y agresiones machistas y cómo los jueces animaban a las mujeres maltratadas a retirar las denuncias y “sufrir en silencio”. Porque, en el fondo, muchos opinan como el juez al que se le escapó, cuando creía que tenía el micrófono cerrado, llamar “bicho” e “hija de puta” a una mujer que denunciaba actos de violencia de género. Tan reaccionarios que no dudan en algo tan miserable poner en libertad a un violador con tal de atacar al gobierno.

Del mismo modo, hay que destacar las actuaciones bochornosas de decenas de jueces que, en casos de agresión sexual o de violación, insistían en preguntar a la mujer por la longitud de su falda o la profundidad de su escote, o consideraban como determinante tener en cuenta las horas en que transitaba por la vía pública o si había bebido o no. O el voto particular de uno de los jueces de la Audiencia Provincial de Navarra que, en la violación múltiple cometida por los energúmenos de la Manada, veía actos consentidos en «un ambiente de jolgorio y regocijo entre todos ellos», incluida la víctima.

Al margen de los límites de la ley del “sí es sí”, ésta trataba de establecer que la cuestión a determinar es si ha habido o no consentimiento expreso de la mujer ante un acto sexual, para determinar si se trata de una agresión sexual.

Recordemos otro hecho: casi todas las condenas por agresión sexual o violación reducidas por los jueces en aplicación de la ley sólo sí es sí lo han sido porque en su sentencia se les aplicaba a los violadores la pena mínima prevista (y, al bajar ahora la pena mínima, eso puede llevar a revisar la sentencia según el principio penal de que se aplica un cambio legislativo cuando es más beneficioso para el reo). Por tanto, hay que constatar que, al menos, en una de cada cuatro sentencias por violación los jueces han aplicado la pena mínima prevista. Parece que a sus señorías les parecía excesiva la pena prevista en el código penal contra los violadores y abusadores, y procuraban irse a la pena mínima.

Ahora, ese mismo aparato judicial ha actuado contra la nueva ley, reduciendo las sentencias que ya antes consideraba “excesivas”.

Las instituciones heredadas del franquismo, contra todo progreso

En los pactos de la Moncloa y los acuerdos que llevaron a la constitución del 1978, los dirigentes del PCE, del PSOE y de algunas de las organizaciones “nacionalistas” aceptaron mantener lo esencial del aparato de Estado del franquismo, bajo la presidencia de Juan Carlos de Borbón, el heredero designado por Franco. El Rey es el mando supremo de las Fuerzas Armadas (art. 62 de la Constitución), y las sentencias de los tribunales se dictan “en nombre del Rey” (art. 117 de la Constitución). Se mantuvo, por tanto, el aparato represivo, el aparato judicial, el ejército… se respetaron las fortunas amasadas bajo el franquismo (incluso las edificadas sobre el trabajo esclavo de los presos), se dejaron impunes todos los crímenes franquistas.

Con estas instituciones, que conservan enormes poderes, se pretende convencernos de que es posible llevar a cabo una política progresista. Y luego pasa lo que pasa, como en el caso de Estatuto de Autonomía de Cataluña, aprobado por el Parlament y las Cortes, ratificado por el pueblo catalán en referéndum… y anulado por un puñado de jueces reaccionarios.

Los dirigentes de los partidos “de izquierda” que viven en las instituciones del régimen se quejan de lo que se llama lawfare, la persecución del aparato judicial contra políticos de izquierda. Y tienen razón en hacerlo: son numerosas las actuaciones judiciales contra Podemos, anunciadas y coreadas en la prensa, que luego se quedan en nada por falta de pruebas. Así ha sido Mónica Oltra expulsada del gobierno valenciano. Así han estado durante 10 años procesados por corrupción dos concejales de IU de Sevilla, para que la Audiencia Nacional establezca al final que no había ninguna prueba que justificara su procesamiento. Encima, con sus “códigos éticos”, que establecen -contra la presunción de inocencia- que la mera imputación debe llevar a la dimisión del afectado, las organizaciones ponen en bandeja a cualquier juez facha la posibilidad de expulsar de su puesto a cualquier electo de la izquierda.

Hay que acabar con las instituciones del franquismo, traer la República

La ingenuidad de Irene Montero y de muchos de sus defensores es olvidar la existencia de ese poder judicial, que va a obstaculizar y, si puede, impedir, cualquier avance social o en beneficio de la mujer, de la mayoría trabajadora o de los derechos de los pueblos. Pretender poner una vela a dios y otra al diablo, gobernar respetando las instituciones reaccionarias heredadas, legislar como si este poder judicial no tuviera enormes poderes.

Todo verdadero avance, incluso la defensa de los derechos conquistados y ahora cuestionados, exige dar pasos para acabar con la herencia franquista. Los derechos sólo van a estar plenamente garantizados acabando con el régimen, trayendo la República.

La polèmica sobre la Llei del «sí és sí»

Deja un comentario

Carta Setmanal 926 per descarregar en PDF

Una forta polèmica s’ha aixecat arran de les reduccions de condemna i els alliberaments anticipats en aplicació de la reforma de la Llei de Llibertat Sexual, coneguda com a «llei del només sí és sí«, que amplia el contingut dels delictes d’agressions sexuals i disminueix les penes mínimes en alguns casos. L’aplicació de la llei ha portat a nombroses reduccions de sentències per violació o abusos sexuals, aplicades pels tribunals. Fins ara, es compten prop de 400 casos, i es calcula que en una de cada quatre sentències per aquests motius està sent reduïda la condemna.

Els partits franquistes i els mitjans de comunicació més potents han arremès contra la llei i contra la ministra d’Igualtat, Irene Montero, inspiradora d’aquesta. La ministra, per la seva banda, s’ha negat obstinadament a corregir la llei. Finalment ha estat el mateix PSOE qui ha presentat una proposició de llei per modificar la llei del només sí és sí, i el PP – amb la intenció de potenciar l’enfrontament entre els socis del govern de coalició- ha anunciat el seu suport a la proposta del PSOE.

Hem de deixar clara una primera qüestió: la polèmica res té a veure amb els drets de les dones, sinó amb la naturalesa del règim i el paper del poder judicial

Un aparell judicial enemic de les dones i dels seus drets

No hi ha el menor dubte del desig d’aparell judicial de boicotejar qualsevol mesura que suposi avançar en drets per a les dones, per a la classe treballadora o per als pobles de l’estat. De la mateixa manera que ha avalat totes les reformes laborals, totes les retallades aplicades als empleats i empleades públiques i totes les retallades de drets. N’hi ha prou amb assenyalar una qüestió: aquests mateixos jutges que tarden anys a dictar una sentència han revisat i reduït 400 en només 5 mesos.

Aquí hi ha el nus de la qüestió, en la pròpia naturalesa de l’aparell judicial espanyol, un poder ultrareaccionari, heretat del franquisme sense cap depuració i que, per tradició, és enemic de tot progrés i dels drets de les dones. Cal recordar els cents d’actuacions judicials que durant anys van tancar els ulls davant els maltractaments i agressions masclistes i com els jutges animaven les dones maltractades a retirar les denúncies i «patir en silenci». Perquè, en el fons, molts opinen com el jutge al qual se li va escapar, quan creia que tenia el micròfon tancat, anomenar «bitxo» i «filla de puta» a una dona que denunciava actes de violència de gènere. Tan reaccionaris que no dubten en una cosa tan miserable posar en llibertat un violador per tal d’atacar el govern.

De la mateixa manera, cal destacar les actuacions de desenes de jutges que, en casos d’agressió sexual o de violació, insistien a preguntar a la dona per la longitud de la seva faldilla o la profunditat del seu escot, o consideraven com a determinant tenir en compte les hores en què transitava per la via pública o si havia begut o no. O el vot particular d’un dels jutges de l’Audiència Provincial de Navarra que, en la violació múltiple comesa pels energúmens de la Manada, veia actes consentits en «un ambient de “jolgorio” i “regocijo” entre tots ells», inclosa la víctima.

Al marge dels límits de la llei del «sí és sí», aquesta tracta d’establir que la qüestió a determinar és si hi ha hagut o no consentiment exprés de la dona davant d’un acte sexual, per determinar si es tracta d’una agressió sexual.

Recordem un altre fet: gairebé totes les condemnes per agressió sexual o violació reduïdes pels jutges en aplicació de la llei només ho han estat perquè en la seva sentència se’ls aplicava als violadors la pena mínima prevista (i, en baixar ara la pena mínima, això pot portar a revisar la sentència segons el principi penal que s’aplica un canvi legislatiu quan és més beneficiós per al reu. Per tant, cal constatar que, almenys, en una de cada quatre sentències per violació els jutges han aplicat la pena mínima prevista. Sembla que a les seves senyories els semblava excessiva la pena prevista en el codi penal contra els violadors i abusadors, i procuraven anar-se’n a la pena mínima.

Ara, aquest mateix aparell judicial ha actuat contra la nova llei, reduint les sentències que ja abans considerava «excessives».

Les institucions heretadesa partir del franquisme, contra tot progrés

En els pactes de la Moncloa i els acords que van portar a la constitució del 1978, els dirigents del PCE, del PSOE i d’algunes de les organitzacions «nacionalistes» van acceptar mantenir l’essencial de l’aparell d’Estat del franquisme, sota la presidència de Joan Carles de Borbó, l’hereu designat per Franco. El Rei és el comandament suprem de les Forces Armades (art. 62 de la Constitució), i les sentències dels tribunals es dicten «en nom del Rei» (art. 117 de la Constitució). Es va mantenir, per tant, l’aparell repressiu, l’aparell judicial, l’exèrcit… es van respectar les fortunes pastades sota el franquisme (fins i tot les edificades sobre el treball esclau dels presos), es van deixar impunes tots els crims franquistes.

Amb aquestes institucions, que conserven enormes poders, es pretén convèncer-nos que és possible dur a terme una política progressista. I després passa el que passa, com en el cas d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat pel Parlament i les Corts, ratificat pel poble català en referèndum… i anul·lat per un grapat de jutges reaccionaris.

Els dirigents dels partits «d’esquerra» que viuen a les institucions del règim es queixen del que s’anomena lawfare, la persecució de l’aparell judicial contra polítics d’esquerra. I tenen raó a fer-ho: són nombroses les actuacions judicials contra Podem, anunciades i corejades a la premsa, que després es queden en res per falta de proves. Així ha sigut Mónica Oltra expulsada del govern valencià. Així han estat durant 10 anys processats per corrupció dos regidors d’IU de Sevilla, perquè l’Audiència Nacional estableixi al final que no hi havia cap prova que justifiqués el seu processament. A sobre, amb els seus «codis ètics», que estableixen -contra la presumpció d’innocència- que la mera imputació ha de portar a la dimissió de l’afectat, les organitzacions posen en safata qualsevol jutge fatxa la possibilitat d’expulsar del seu lloc qualsevol electe de l’esquerra.

Cal acabar amb les institucions del franquisme, portar la República

La ingenuïtat d’Irene Montero i de molts dels seus defensors és oblidar l’existència d’aquest poder judicial, que ha d’obstaculitzar i, si pot, impedir, qualsevol avenç social o en benefici de la dona, de la majoria treballadora o dels drets dels pobles. Pretendre posar una espelma a déu i una altra al diable, governar respectant les institucions reaccionàries heretades, legislar com si aquest poder judicial no tingués enormes poders.

Tot veritable avenç, fins i tot la defensa dels drets conquerits i ara qüestionats, exigeix fer passos per acabar amb l’herència franquista. Els drets només han d’estar plenament garantits acabant amb el règim, traient la República.

Acerca de la movilización en Francia contra la reforma de las pensiones

Deja un comentario

Carta Semanal 925 en catalán

Carta Semanal 925 para descargar en PDF

En esta carta semanal reproducimos -con algunos cometarios- un artículo de Pierre Valdemienne, publicado en Informations Ouvrières nº 724, del 1 de febrero, a modo de balance de las últimas manifestaciones celebradas en distintas ciudades de Francia contra la propuesta de reforma del sistema de seguridad social impulsada por el gobierno de Emmanuel Macron. Una reforma que el gobierno francés tilda de “necesaria”, cuando, al igual que en España, la caja de la Seguridad Social en Francia es autosuficiente, si no fuera -en Francia- por los miles de millones de exenciones de cotizaciones empresariales decididas por los diversos gobiernos, con la excusa de “crear empleo”, y financiadas por la propia caja del sistema de jubilación. Y en España por la derivación de fondos para “gastos impropios” (de ahí la exigencia de auditoría de la caja de la Seguridad Social levantada por la COESPE).

Justo es señalar que al día siguiente al 1 de febrero más de un millón de trabajadores ingleses de diversos sectores sanidad, enseñanza, transportes se manifestaron y fueron a la huelga por aumentos de salarios y contra los gastos militares. Un verdadero renacer de la clase obrera británica después de los negros años de la época de Thatcher. Sigue leyendo →

Sobre la mobilització a França contra la reforma de les pensions

Deja un comentario

Carta Setmanal 925 per descarregar en PDF

En aquesta carta setmanal reproduïm -amb alguns cometaris- un article de Pierre Valdemienne, publicat a Informations Ouvrières nº 724, de l’1 de febrer, a tall de balanç de les últimes manifestacions celebrades en diferents ciutats de França contra la proposta de reforma del sistema de seguretat social impulsada pel govern d’Emmanuel Macron. Una reforma que el govern francès titlla de «necessària», quan, igual que a Espanya, la caixa de la Seguretat Social a França és autosuficient, si no fos -a França- pels milers de milions d’exempcions de cotitzacions empresarials decidides pels diversos governs, amb l’excusa de «crear ocupació», i finançades per la pròpia caixa del sistema de jubilació. I a Espanya per la derivació de fons per a «despeses impropis» (d’aquí l’exigència d’auditoria de la caixa de la Seguretat Social aixecada per la COESPE).

Just és assenyalar que l’endemà l’1 de febrer més d’un milió de treballadors anglesos de diversos sectors: Sanitat, ensenyament, transports es van manifestar i van anar a la vaga per augments de salaris i contra les despeses militars. Un veritable renéixer de la classe obrera britànica després dels negres anys de l’època de Thatcher.

Manifestacions monstruoses arreu del país: l’executiu s’enfronta a un rebuig de profunditat sense precedents

Aquest dimarts 31 de gener, dia de vaga i manifestacions convocades per totes les organitzacions sindicals, la població va sortir als carrers, en massa. La mobilització decidida dels treballadors no només no es debilita, sinó que s’intensifica, cosa que provoca fortes preocupacions a la cúpula de l’Estat sobre la capacitat de mantenir aquesta reforma, fins i tot a l’Assemblea Nacional.

«Esperar. I rectificar la situació abans que sigui massa tard». És un estímul en forma d’advertència que el diari Le Monde (30 de gener) dirigeix a l’executiu, l’índex de popularitat del qual ha estat en caiguda lliure durant quinze dies, especialment després de la gran vaga del 19 de gener.

Un element significatiu del descens del govern a l’infern és el cas dels pensionistes, que constitueixen el cor de l’electorat macronista, i que s’oposen majoritàriament a la «reforma» de les pensions, segons les últimes enquestes.

La qüestió es simple : com més intenta l’executiu justificar la «reforma», més s’estén el rebuig entre la població. Emmanuel Macron ha entès això i va lamentar la necessitat d’haver de convèncer: els elements del llenguatge han canviat durant una setmana, ja no correspon al govern defensar una «reforma justa» sinó una «reforma indispensable» i «necessària».

L’Executiu es llança cap endavant…

En aquest sentit hem d’interpretar les declaracions -en forma de provocació- del primer ministre, qui va declarar el diumenge 29 de gener que l’ajornament de l’edat de jubilació a 64 anys «ja no és negociable».

El mateix to provocador del ministre de l’Interior a les columnes del parisenc el mateix dia, per a qui «la feina no és una malaltia». O el vídeo del ministre de la Funció Pública, Stanislas Guerini, destinat als funcionaris públics, que va provocar una veritable protesta, provocant la reacció de la confederació FO – que «denuncia la propaganda del govern» – i de la CGT, Céline Verzeletti, cosecretaria general de la Unió Federal de Sindicats de l’Estat, que tuitejaba: «Negació de la democràcia, falsa propaganda, segrest d’arxius. Vergonyós». Per no parlar de les declaracions extraterrestres de la diputada del grup Renaissance Claire Guichard (suplent del ministre delegat de Comptes Públics, Gabriel Attal) sobre el personal que acompanya els estudiants amb discapacitat (), o les confessions assumides per Franck Riester, ministre de Relacions amb el Parlament, recolzat per Clément Beaune i Stanislas Guerini (una altra vegada!) sobre el destí reservat a les dones per la «reforma» ()

… I es troba amb el mur de manifestacions i vagues

La resposta a totes aquestes provocacions no es va fer esperar: aquest dimarts 31 de gener, un dia de vagues i manifestacions convocades per totes les organitzacions sindicals, la població va sortir als carrers en massa. La força de la vaga i les manifestacions del 19 de gener ha donat confiança a tots els d’aquest país, que rebutgen la reforma i volen que es retiri.

Així, arreu, les manifestacions, cada vegada i sempre convocades pels sindicats units, són més nombroses que el 19 de gener i trenquen nous sostres: 3.500 a Abbeville (que seria la major manifestació de la història de la ciutat), 10.000 a Foix (per a una ciutat de 9.700 habitants), 10.000 a Montauban (davant 6.000 el 19 de gener), 12.000 a Béziers (davant 10.000), 65.000 a Nantes (davant 55.000), 80.000 a Toulouse (davant 50.000), 250.000 a Marsella (davant 140.000), 500.000 a París (davant 400.000)… Els talls són encara més densos, amb una presència massiva de joves (més de 150.000 segons les organitzacions); una vegada més, hi ha moltes delegacions del sector privat (Thalès a Niça, per exemple), i d’empleats que no estan acostumats a manifestar-se (com els empleats de les notaries) i molts «manifestants primerencs», cosa que diu molt sobre el ferment continu a la població…

Paral·lelament, la vaga és molt seguida, sobretot en el transport, especialment a la RATP i SNCF : en aquest sector, no hi ha trens interurbans, 2 TER de cada 10, 1 regional (a la regió de París) de cada 10 … A les refineries, entre un 70 i un 100% de vaguistes. A la refineria de Feyzin (Roine), la vaga es renova l’1 de febrer.

El que s’expressa en aquestes manifestacions: un fart, una ira dirigida contra Macron, la seva política, el seu govern, el seu món i que cristal·litza en la demanda de la retirada de la reforma.

La demostració de força dels treballadors repercuteix en tots els nivells

Enfortida per la unitat de tots els sindicats per exigir la retirada de la «reforma» de les pensions, la mobilització decidida dels treballadors no només no es debilita, sinó que s’intensifica. Lo que provoca fortes preocupacions a la cúpula de l’Estat sobre la capacitat de mantenir-se, fins i tot a l’Assemblea: l’expresident de la República, François Hollande, tem «un poderós moviment social unitari, que pot, al seu torn, desintegrar l’acord parlamentari» (Le Monde, 30 de gener).

Ja estan apareixent esquerdes: els vint diputats del grup Liot (), propers a la majoria, han anunciat que no votaran a favor de la «reforma». A les files d’Horizons, el partit polític de l’ex primer ministre d’Emmanuel Macron, Edouard Philippe, sis diputats planegen abstenir-se o votar-hi en contra. Pel que fa als Republicans, el diari patronal L’Opinion (30 de gener) es pregunta: «Els 62 membres del grup LR donaran suport finalment al text del govern? Ningú té la resposta, ni tan sols els diputats de LR. Van presentar 633 esmenes que sorprenentment apunten a suavitzar la reforma: limitar les contribucions a 43 anys per a carreres llargues (en lloc de 44), clàusula de revisió el 2027, ajornament de l’entrada en vigor de la reforma al 2024 en lloc del 2023 … Hauríem de veure les condicions del seu suport?» Per no parlar de l’oposició entre els diputats de la pròpia majoria, que van anunciar la seva intenció de no votar a favor del text tal com està.

La qüestió de la prolongació de la vaga fins a la retirada del projecte està sobre la taula

Mentre que els debats a l’Hemicicle han de començar el dilluns 6 de febrer, la data d’una convocatòria de vaga al sector energètic i la vigília d’una convocatòria d’una vaga renovable a la SNCF i a les refineries, el rebuig que està arrelant a tot el país i l’absència d’una majoria al Parlament enllesteixen l’horitzó de l’executiu.

I no són els resultats de les recents eleccions parcials els que li puguin tranquil·litzar: malgrat les taxes rècord d’abstenció, a Charente, per exemple, el candidat de La France Insumise-Nupes, René Pilato, va augmentar en 8 punts en la primera volta i va guanyar en la segona, contra el diputat sortint d’Horizons, Thomas Mesnier. Aquest últim va declarar que «hi ha hagut un efecte pensions en els últims dies. La gent va venir a votar a la segona volta quan no va participar en la primera».»

En negar-se a escoltar arguments de sentit comú, el cap d’Estat i el seu govern són plenament responsables de la situació i les seves conseqüències. En una democràcia, escoltar el poble és millor que totes les objeccions que el mateix executiu ha renunciat a defensar; i amb raó, perquè són les de la minoria d’explotadors i capitalistes, que obtenen del govern un augment vertiginós en el pressupost de les forces armades (+ 30%), l’escalada de lliuraments de tancs i fins i tot avions, ara qüestionats fins i tot dins de l’Assemblea Nacional.

Recolzats per la força política de FI i Nupes, enfortits per la unitat de les organitzacions, els treballadors han tornat a indicar que no tenen intenció d’acceptar ser saquejats per tot arreu. Tenen raó. La qüestió de la renovació de la vaga ja està sobre la taula. El rebuig de tota aquesta política mortal per a totes les categories explotades és legítim, tots els mitjans per tenir èxit també.

Misiles o pensiones

Deja un comentario

Carta Semanal 924 en catalán

Carta Semanal 924 para descargar en PDF

Con este sugestivo título un periodista de La Vanguardia (Barcelona, 23 de enero) resumió la situación de Francia. Cuatro días antes, el jueves 19 de enero, la clase obrera francesa se había levantado con sus organizaciones contra la reforma de las pensiones, y el presidente Macron anunció un día después desde la base aérea de Mont de Marsan que la nueva Ley de Programación Militar (2024-2030) preveía un gasto de 413 000 millones de euros. O sea un aumento de un 35 por ciento en relación con el presupuesto actual. Cantidad cualitativamente superior al supuesto déficit del presupuesto de la Seguridad Social, supuesto porque el cálculo real de las cuentas de la Seguridad Social da que a este sistema está bastante equilibrado. Lo que está en juego no es una cuestión contable es una cuestión política de fondo. Al iniciarse la guerra de Ucrania los dirigentes del Medef (la patronal francesa) ya habían declarado que era necesario gastar en «defensa» como algo prioritario y por tanto que había que echar mano del tesoro de guerra de la clase obrera francesa, la caja de las pensiones.

Desde que fue elegido en 2017 Emmanuel Macron fijó como una de las prioridades la reforma de la Seguridad Social, continuando la política del presidente socialista Hollande que había impuesto una reforma del Código del Trabajo.

La reforma Macron implicaba liquidar el sistema de reparto e imponer un sistema de puntos, o sea de capitalización individual. Incluye desmantelar los 42 regímenes especiales (esta reforma fracasó cuando la movilización que tuvo su culmen el 5 de diciembre del 2019, con una huelga generalizada, fue abandonada en marzo de 2020, en plena pandemia). Regímenes que determinan las condiciones de jubilación de los diferentes sectores de trabajadores en función de las condiciones de trabajo, su punibilidad o riesgo. Estos regímenes especiales fueron un producto de la lucha de clases particular en el periodo revolucionario que se abrió en los años 1944-46 después de la derrota del nazismo y la entrada en acción de la clase obrera. El propio sistema público de la Seguridad Social, como otras medidas de este tipo fue el precio que la burguesía francesa tuvo que pagar para mantener el poder político y reconstruir el Estado burgués (con la colaboración en particular de las direcciones del PCF y la CGT). Desde entonces la burguesía francesa y los gobiernos, con la colaboración de las direcciones del PCF y del PS, han intentado «reformar» este sistema.

Para el capital financiero, en crisis, es una cuestión esencial apropiarse del dinero de la clase obrera, el salario diferido,.

En la elección de 2022 Macron volvió a la carga, pero no hay que olvidar que ganó las elecciones, no por su programa sino por la campaña en contra de la extrema derecha, después de que varias candidaturas de división como las del PCF impidieran que Jean Luc Mélenchon pasara a la segunda vuelta. Lo cual no impidió que en las elecciones legislativas de junio de 2022 los candidatos de la coalición organizada por Mélenchon fueran los más votados. El resultado es que por primera vez en la historia, la lista del presidente NO es mayoría en la Asamblea Nacional, y Macron se ve obligado a utilizar el articulo 49,ter para que se aprueben las leyes sin debate (artículo que muestra el carácter bonapartista del régimen de la V República).

Hoy la reforma se concreta (acaba de ser aprobada en el Consejo de Ministros y pasa al parlamento) en aumentar la edad de jubilación de 62 a 64 años, aumentar de 42 a 43 los años para tener la jubilación al 100 por cien y empezar a desmantelar los regímenes especiales.

¿Cómo se expresa la resistencia?

Desde que, en mayo de 2022, Macron anunció la necesidad de la reforma, se formó un frente sindical unitario en contra. Nueve sindicatos, desde la CGT y FO hasta los sindicatos de cuadros, los cristianos y amarillos (CFTC y CFDT ) se pronunciaron en contra de la reforma. Y anunciaron movilizaciones si la reforma se presentaba a aprobación.

En enero de este año volvieron tambien a surgir los «chalecos amarillos», sin duda no con el mismo impacto porque TODAS las organizaciones sindicales aparecían unidas dando en cierta medida confianza NO solo a la clase obrera sino a todos los sectores medios oprimidos y explotados por el gran capital por medio de la inflación desbocada (incluso el gremio de panaderos se manifestó el 23 de enero contra los precios de la energía).

Cuando Macron anunció que el Consejo de Ministros del miércoles 25 de diciembre iba a dar salida al proyecto de ley, la coalición sindical llamó a una jornada de huelga para el 19 de enero. El resultado de la huelga y las manifestaciones fueron más importantes que en 2019.

Estas organizaciones en la tarde del 19 se reunieron y comunicaron la necesidad de continuar la movilización, realizar asambleas y hacer una nueva jornada de huelga y manifestaciones el 31 de enero.

Las organizaciones sindicales de los jóvenes estudiantes llaman desde el 30 de enero a bloquear los centros de estudio y participar en las manifestaciones de los trabajadores y sus sindicatos.

Paralelamente La Francia Insumisa (sin el apoyo del PCF, del PS ni de los Verdes) llamó a una marcha a París el 21 de enero como complemento y en apoyo a la huelga convocada por los sindicatos. Este llamamiento se hizo a partir de la convocatoria de NUEVE organizaciones juveniles que tomaron la iniciativa. En efecto la participación de los jóvenes en esta manifestación fue notoria.

En cierta medida La Francia Insumisa aparece como el referente político de la mayoría social. En La Francia Insumisa participan codo con codo los militantes de la Cuarta Internacional organizados en el Partido Obrero Independiente.

Toda esa movilización y resistencia ha creado o acentuado la crisis política del régimen y sus partidos. La derecha está dividida e incluso en el partido de Macron (que se llama de centro) hay voces que se pronuncian contra la reforma de las pensiones. La extrema derecha de Marine Le Pen, muy ausente del escenario político, también se ve obligada a pronunciarse contra la reforma.

¿Cuál será el resultado? El resultado lo dará la movilización en curso, pero a nadie se le escapa la importancia internacional y europea de esta movilización y su efecto directo en países como España donde el gobierno está empeñado en el mismo tipo de reformas.

Consideramos necesario interpretar el contenido de fondo de lo que se juega en Francia. Por ello publicamos el artículo de Marc Gauquelin en Informations Ouvrières 741 del miércoles 24 de enero.

Se ha abierto un nuevo período

El hecho de que dos millones de trabajadores y ciudadanos respondieran el 19 de enero con huelgas y manifestaciones al llamamiento de las confederaciones sindicales unidas, revelando el verdadero equilibrio de fuerzas entre las clases, marca un punto de inflexión en la situación en este país.

Macron puede agitar, disfrutar del descanso del general en jefe en Mont de Marsan, encargar a su ministro de Trabajo, Olivier Dussopt, que declare al Journal du Dimanche: «Con esta reforma, no habrá perdedores» (22 de enero). Puede presentarse, junto con Olaf Scholz, como garante de la «soberanía europea»… Pero ya no tiene control sobre los procesos en curso en las profundidades de la sociedad.

En la noche del 19 de enero, todos los participantes (sindicalizados, no sindicalizados, trabajadores públicos y privados, jóvenes…) sintieron lo mismo, el inmenso poder de los trabajadores reunidos en unidad para exigir la retirada pura y simple de la reforma de las pensiones. Un sentimiento reforzado 48 horas después por la marcha del 21 de enero en París, iniciada por organizaciones juveniles y apoyada por LFI. Un sentimiento de confianza en su capacidad que ha conseguido lograr y preservar la unidad de sus organizaciones poniendo a su alcance manos el abandono de su proyecto por parte del gobierno.

Este gobierno, socavado por la pérdida de su mayoría en la Asamblea Nacional, aislado de la mayoría de la población, está multiplicando los signos de debilidad. Nunca se ha mostrado tan inseguro sobre el futuro.

Para estos millones de trabajadores y ciudadanos que se pusieron en marcha el 19 y 21 de enero y que ya están comprometidos en la preparación de la jornada de huelga y manifestaciones del 31 de enero, la cuestión de cuáles son las formas de acción capaces de ampliar y profundizar aún más el movimiento está en el centro de todas las preocupaciones.

Como lo está la cuestión de las formas de organización necesarias para garantizar el marco de la unidad de las organizaciones de clase indispensables para la unión de las masas. En esta lucha, hasta el final, para hacer que Macron retroceda en las pensiones es donde se forjan las herramientas y se forjan las relaciones políticas que llevarán a dar un paso más e integrar en su lucha la dimensión de la lucha para acabar con este gobierno. En este sentido, el día 19 de enero, con sus dos millones de huelguistas y manifestantes, cierra un período para abrir otro, devolviendo a la clase obrera su lugar como elemento central de toda la situación.

Un período que inevitablemente avanzará hacia la confrontación con el poder bonapartista de Macron, para abrir paso a un resultado acorde con los intereses de la población trabajadora y el respeto de los principios de la democracia.

Míssils o pensions

Deja un comentario

Carta Setmanal 924 per descarregar en PDF

Amb aquest suggestiu títol un periodista de La Vanguardia (Barcelona, 23 de gener) va resumir la situació de França. Quatre dies abans, el dijous 19 de gener, la classe obrera francesa s’havia aixecat amb les seves organitzacions contra la reforma de les pensions, i el president Macron va anunciar un dia després des de la base aèria de Mont de Marsan que la nova Llei de Programació Militar (2024-2030) preveia una despesa de 413.000 milions d’euros. O sigui un augment d’un 35 per cent en relació amb el pressupost actual. Quantitat qualitativament superior al suposat dèficit del pressupost de la Seguretat Social, supòsit perquè el càlcul real dels comptes de la Seguretat Social dóna que a aquest sistema està força equilibrat. El que està en joc no és una qüestió comptable és una qüestió política de fons. En iniciar-se la guerra d’Ucraïna els dirigents del Medef (la patronal francesa) ja havien declarat que calia gastar en «defensa» com una cosa prioritària i per tant que calia ficar mà del tresor de guerra de la classe obrera francesa, la caixa de les pensions.

Des que va ser elegit el 2017 Emmanuel Macron va fixar com una de les prioritats la reforma de la Seguretat Social, continuant la política del president socialista Hollande que havia imposat una reforma del Codi del Treball.

La reforma Macron implicava liquidar el sistema de repartiment i imposar un sistema de punts, o sigui de capitalització individual. Inclou desmantellar els 42 règims especials (aquesta reforma va fracassar quan la mobilització que va tenir el seu moment més àlgid el 5 de desembre del 2019, amb una vaga generalitzada, va ser abandonada el març del 2020, en plena pandèmia). Règims que determinen les condicions de jubilació dels diferents sectors de treballadors en funció de les condicions de treball, la seva punibilitat o risc. Aquests règims especials van ser un producte de la lluita de classes particular en el període revolucionari que es va obrir els anys 1944-46 després de la derrota del nazisme i l’entrada en acció de la classe obrera. El mateix sistema públic de la Seguretat Social, com altres mesures d’aquest tipus va ser el preu que la burgesia francesa va haver de pagar per mantenir el poder polític i reconstruir l’Estat burgès (amb la col·laboració en particular de les direccions del PCF i la CGT). Des d’aleshores la burgesia francesa i els governs, amb la col·laboració de les direccions del PCF i del PS, han intentat «reformar» aquest sistema.

Per al capital financer, en crisi, és una qüestió essencial apropiar-se delsdiners de la classe obrera, el salari diferit,.

En l’elecció del 2022 Macron va tornar a la càrrega, però no cal oblidar que va guanyar les eleccions, no pel seu programa sinó per la campanya en contra de l’extrema dreta, després que diverses candidatures de divisió com les del PCF impedissin que Jean Luc Mélenchon passés a la segona volta. La qual cosa no va impedir que en les eleccions legislatives de juny de 2022 els candidats de la coalició organitzada per Mélenchon fossin els més votats. El resultat és que per primera vegada en la història, la llista del president NO és majoria a l’Assemblea Nacional, i Macron es veu obligat a utilitzar l’article 49,5 perquè s’aprovin les lleis sense debat (article que mostra el caràcter bonapartista del règim de la V República).

Avui la reforma es concreta (acaba de ser aprovada al Consell de Ministres i passa al parlament) a augmentar l’edat de jubilació de 62 a 64 anys, augmentar de 42 a 43 els anys per tenir la jubilació al 100 per cent i començar a desmantellar els règims especials.

Com s’expressa la resistència?

Des que, el maig del 2022, Macron va anunciar la necessitat de la reforma, es va formar un front sindical unitari en contra. Nou sindicats, des de la CGT i FO fins als sindicats de quadres, els cristians i grocs (CFTC i CFDT ) es van pronunciar en contra de la reforma. I van anunciar mobilitzacions si la reforma es presentava a aprovació.

El gener d’aquest any van tornar també a sorgir les «armilles grogues», sens dubte no amb el mateix impacte perquè TOTES les organitzacions sindicals apareixien unides donant en certa mesura confiança NO només a la classe obrera sinó a tots els sectors mitjans oprimits i explotats pel gran capital per mitjà de la inflació desbocada (fins i tot el gremi de forners es va manifestar el 23 de gener contra els preus de l’energia).

Quan Macron va anunciar que el Consell de Ministres del dimecres 25 de desembre anava a donar sortida al projecte de llei, la coalició sindical va cridar a una jornada de vaga per al 19 de gener. El resultat de la vaga i les manifestacions van ser més importants que el 2019.

Aquestes organitzacions a la tarda del 19 es van reunir i comunicar la necessitat de continuar la mobilització, fer assemblees i fer una nova jornada de vaga i manifestacions el 31 de gener.

Les organitzacions sindicals dels joves estudiants criden des del 30 de gener a bloquejar els centres d’estudi i participar en les manifestacions dels treballadors i els seus sindicats.

Paral·lelament La França Insumisa (sense el suport del PCF, del PS ni dels Verds) va cridar a una marxa a París el 21 de gener com a complement i en suport a la vaga convocada pels sindicats. Aquesta crida es va fer a partir de la convocatòria de NOU organitzacions juvenils que van prendre la iniciativa. En efecte la participació dels joves en aquesta manifestació va ser notòria.

En certa mesura La França Insumisa apareix com el referent polític de la majoria social. A La França Insumisa participen colze amb colze els militants de la Quarta Internacional organitzats al Partit Obrer Independent.

Tota aquesta mobilització i resistència ha creat o accentuat la crisi política del règim i els seus partits. La dreta està dividida i fins i tot en el partit de Macron (que es diu de centre) hi ha veus que es pronuncien contra la reforma de les pensions. L’extrema dreta de Marine Le Pen, molt absent de l’escenari polític, també es veu obligada a pronunciar-se contra la reforma.

Quin serà el resultat? El resultat el donarà la mobilització en curs, però a ningú se li escapa la importància internacional i europea d’aquesta mobilització i el seu efecte directe en països com Espanya on el govern està immers en el mateix tipus de reformes.

Considerem necessari interpretar el contingut de fons del que es juga a França. Per això publiquem l’article de Marc Gauquelin a Informations Ouvrières 741 del dimecres 24 de gener.

S’ha obert un nou període

El fet que dos milions de treballadors i ciutadans responguessin el 19 de gener amb vagues i manifestacions a la crida de les confederacions sindicals unides, revelant el veritable equilibri de forces entre les classes, marca un punt d’inflexió en la situació en aquest país.

Macron pot agitar, gaudir del descanso del general en cap a Mont de Marsan, encarregar al seu ministre de Treball, Olivier Dussopt, que declari el Journal du Dimanche: «Amb aquesta reforma, no hi haurà perdedors» (22 de gener). Es pot presentar, juntament amb Olaf Scholz, com a garant de la «sobirania europea»… Però ja no té control sobre els processos en curs en les profunditats de la societat.

La nit del 19 de gener, tots els participants (sindicalitzats, no sindicalitzats, treballadors públics i privats, joves…) van sentir el mateix, l’immens poder dels treballadors reunits en unitat per exigir la retirada pura i simple de la reforma de les pensions. Un sentiment reforçat 48 hores després per la marxa del 21 de gener a París, iniciada per organitzacions juvenils i recolzada per LFI. Un sentiment de confiança en la seva capacitat que ha aconseguit assolir i preservar la unitat de les seves organitzacions posant al seu abast mans l’abandonament del seu projecte per part del govern.

Aquest govern, soscavat per la pèrdua de la seva majoria a l’Assemblea Nacional, aïllat de la majoria de la població, està multiplicant els signes de debilitat. Mai s’ha mostrat tan insegur sobre el futur.

Per a aquests milions de treballadors i ciutadans que es van posar en marxa el 19 i 21 de gener i que ja estan compromesos en la preparació de la jornada de vaga i manifestacions del 31 de gener, la qüestió de quines són les formes d’acció capaces d’ampliar i aprofundir encara més el moviment és al centre de totes les preocupacions.

Com ho està la qüestió de les formes d’ organització necessàries per garantir el marc de la unitat de les organitzacions de classe indispensables per a la unió de les masses. En aquesta lluita, fins al final, per fer que Macron retrocedeixi en les pensions és on es forgen les eines i es forgen les relacions polítiques que portaran a fer un pas més i integrar en la seva lluita la dimensió de la lluita per acabar amb aquest govern. En aquest sentit, el dia 19 de gener, amb els seus dos milions de vaguistes i manifestants, tanca un període per obrir-ne un altre, retornant a la classe obrera el seu lloc com a element central de tota la situació.

Un període que inevitablement avançarà cap a la confrontació amb el poder bonapartista de Macron, per obrir pas a un resultat d’acord amb els interessos de la població treballadora i el respecte dels principis de la democràcia.

El CATP en la lluita contra la guerra

Deja un comentario

Carta Setmanal 923 per descarregar en PDF

Aviat es complirà un any des del començament de la invasió russa d’Ucraïna (la guerra a la regió es va iniciar, al Donbàs, el 2014). Un any en què la guerra ha portat la mort de milers de joves russos i ucraïnesos, la destrucció d’Ucraïna, la misèria creixent per a la població treballadora de tota Europa, aixafada per la pujada dels preus de productes de primera necessitat, la destrucció de bona part de la indústria europea. I els dirigents dels EUA i l’OTAN defensen la continuació de la guerra «fins a la victòria total» d’Ucraïna (que suposarà la destrucció total de bona part del seu territori).

En tot aquest temps, els militants i organitzacions que participen en el CATP han lluitat per guanyar més companys i agrupar-los per al combat contra la guerra.

29 de enero, conferencia del CATP

El 29 de gener de 2022, quan ja sonaven tambors de guerra, la conferencia del CATP, celebrada a Madrid, aprovava una declaració amb el títol «No a la Guerra de l’OTAN»

En ella s’assenyalava que «l’ampliació d’estats membres de l’OTAN no te res a veure ni amb la pau, ni la seguretat d’aquests estats, si no que obeeix única i exclusivament als interessos de l’administració americana que vol refermar la seva hegemonia mundial en l’actual guerra comercial amb la Xina. El perill d’un conflicte bèl·lic és contrari als interessos dels pobles europeus, que el que necessiten és pau i cooperació entre ells mateixos, per poder conquerir o salvaguardar els seus drets socials i democràtics».

I afegia que “la decisió de multiplicar les despeses militars en aquest any 2022, per part del govern, és contraria a la necessitat de satisfer les necessitats socials, en particular, la sanitat i l’educació, i a reintegrar a la Seguretat Social les decenes de milers de milions utilitzats per pagaments aliens a les pensions”.

9 d’ abril, conferència d’ urgència

El 9 d’abril, poc més d’un mes després d’iniciar-se la invasió de les tropes de Putin, el CATP va agrupar companys per participar en una conferència europea d’urgència, convocada a iniciativa del Nou Corrent d’Esquerra (NAR), de Grècia, i el Partit Obrer Independent (POI), de França, que es dirigien “a tots els militants, grups i organitzacions que rebutgen veure’s arrossegats a la guerra desencadenada per Rússia, els Estats Units i l’OTAN, guerra que els pobles no volen, i que rebutgen la unió sagrada que reclamen els governs implicats en la liquidació de totes les conquestes socials”. La crida del POI i el NAR partia del fet que els trust i els oligarques s’enfronten brutalment pel repartiment d’un mercat mundial sobresaturat. I de com aquesta competència econòmica pel mercat mundial es tradueix en l’acció dels governs al servei del capital financer: “El Govern nord-americà i el seu braç armat, l’OTAN, uneixen el carro a tots els Governs de la UE (…) Sota aquesta pressió, els estats majors dels monopolis imperialistes estan compromesos en un gir, coordinat per les institucions europees, que amenaça de destruir l’aparell productiu dels països europeus i totes les relacions socials basades en el reconeixement de les conquestes polítiques i socials de la classe obrera. Aquest gir condemna a l’atur, a la misèria ia la guerra milions de treballadors i les seves famílies”. La crida assenyala la nova etapa oberta per la guerra: “La guerra a Ucraïna marca l’entrada en un nou període en què les rivalitats entre capitalistes desembocaran cada cop més en el recurs a les armes. La intensificació d’aquestes rivalitats amenaça la mateixa supervivència de la humanitat”. I també l’oposició dels pobles a la guerra i la seva utilització pels governs per imposar els plans del capital financer: “Els pobles no volen la guerra. Ni el poble rus, ni el poble ucraïnès volen la guerra”.

“Els governs al servei del capital exigeixen la unió sagrada en nom de la guerra. La patronal espanyola ha declarat: “La realitat és que estem en guerra (…). És un moment molt important per fer una contenció salarial”; o bé la primera ministra sueca que explicava, a la Cimera Europea de Versalles: “M’agradaria molt invertir els diners dels contribuents en escoles i pensions, però hem de gastar-los en defensa”. Assenyalant així la relació entre guerra i guerra social, entre lluita contra la guerra i lluita en defensa de les conquestes socials i per les reivindicacions. La conferència es va pronunciar contra les crides a la unió sagrada declarant que “Truquen a la unió sagrada per intentar emmordassar els assalariats i les seves organitzacions en el moment mateix en què s’anuncien les mesures més brutals contra les pensions, contra els drets socials, contra els serveis públics, contra tots els acords col·lectius sobre el contracte laboral (…) Amb la unió sagrada, els Governs exigeixen als treballadors que renunciïn a les reivindicacions ia les llibertats (…) Nosaltres diem: Aquesta no és la nostra guerra, s’està lliurant pels interessos dels trust i de les multinacionals. Els pobles no poden esperar res, no poden guanyar res amb la competència imperialista, amb els governs promotors de guerra, siguin on siguin.

I la necessitat d’ajudar a organitzar el rebuig a la guerra de la població treballadora: “Hem de contribuir, a cada país del vell continent, a ajudar els treballadors a rebutjar la unió sagrada, a agrupar-se al terreny de classe per derrotar els plans de suposada «reorganització» de la producció i de les relacions socials. Aquest és lúnic mitjà per aturar el mecanisme de la guerra”.

Madrid, 25 de juny 2022, Trobada Europea contra la Guerra: “ni Putin ni OTAN”

En una trobada que va reunir militants de diversos països europeus, coincidint amb la cimera de l’OTAN, aprovàvem una declaració que deia, entre altres coses: “Nosaltres, que hem exigit des del primer dia un alto el foc i la retirada de l’exèrcit de Putin d’Ucraïna, volem denunciar el torrent de mentides amb què ens inunden cada dia. Aquesta guerra no és ni una guerra per defensar Rússia, com pretén Putin, ni una guerra «en defensa dels valors d’Europa», com pretenen Biden, Scholtz, Johnson, Macron i Draghi. La guerra que devasta Ucraïna enfronta, pel control de la distribució de matèries primeres, els oligarques russos representats per Putin amb els caps dels monopolis imperialistes, representats pels caps d’Estats membres de l’OTAN”. L’endemà de la trobada, la majoria de participants s’unia a un seguici internacional a la manifestació convocada contra la cimera de l’OTAN, manifestació entre els convocants de la qual es trobava el CATP i que va reunir desenes de milers de persones. En coherència amb la declaració aprovada: “L’OTAN és la guerra, és la intervenció directa de l’imperialisme nord-americà a Europa, trepitjant tota sobirania dels pobles, imposant el vertiginós augment dels pressupostos de guerra. La Unió Europea i els governs europeus voten més i més milers de milions per a la guerra i els detreuen de l’ensenyament, la sanitat, les pensions, “La declaració assenyalava, encertadament, les greus conseqüències de la guerra per a la classe treballadora: “La guerra combinada amb l’especulació comporta penúria i pujades de preus que sumen milions de persones a la misèria, a Europa ia tots els continents ”.

Però no es quedava al terreny de la denúncia. Incloïa una crida a l’acció de militants i organitzacions obreres: “Els nostres governs, alhora que ataquen totes les conquestes socials, pretenen que les organitzacions sindicals renunciïn a les reivindicacions més immediates, a les reivindicacions fonamentals: pensions, protecció social, serveis públics ( …) És responsabilitat de tot militant obrer, de tot demòcrata, tirar endavant la lluita contra la guerra, unificar el moviment antiguerra amb la lluita pel pa, la pau, la salut i la llibertat, per la congelació de preus i el augment de salaris, contra els governs i el capitalisme bàrbar”.

Gener de 2023: Manifest Alto a la Guerra! Alto el foc immediat, sense condicions!

En aquests moments, recollim suport per a un manifest per un alto el foc immediat, signat per centenars de militants de tot Europa, que va ser presentat en roda de premsa davant les Corts l’11 de gener, i en preparem actes de presentació.

El manifest parteix de les conseqüències de la guerra, que “té ja les seves conseqüències polítiques i econòmiques a tot el món. Suposa l´amenaça d´un perill mortal per a tots els pobles d´Europa i de tots els continents”.

Per tant, “Per preservar la humanitat, cal aturar aquesta marxa cap a la barbàrie. La guerra de Putin, com la de l’OTAN a càrrec de Zelenski, no és la nostra guerra (…) Volem la pau per al poble rus i per al poble ucraïnès”. Aturar la guerra, oposar-se a la seva escalada, no és recolzar Putin: “En envair Ucraïna, Putin es va llançar a una aventura criminal i sense sortida per al poble rus i el poble ucraïnès. Putin no defensa el poble rus. Exigim la retirada de les tropes de l’exèrcit de Putin. Condemnem l’escalada bèl·lica de l’OTAN i exigim la retirada de les tropes de tots els països de l’OTAN”.

I s’oposa a tota la política de guerra i de guerra social. Els signants del manifest ens oposem: “Al fet que els dirigents dels nostres Estats subministrin armes que maten i fereixen centenars de milers d’éssers humans dels dos bàndols amb la seva multitud de massacres, refugiats, destrucció (…) A «sancions econòmiques» contra el poble rus, exigides pel Govern nord-americà, que s’utilitzen per disparar els preus, els beneficis rècord dels trust i oligarques del petroli, la compra massiva de gas d’esquist, un inici de col·lapse industrial a Europa (…) A que s’utilitzin milers i milers de milions per al rearmament d’Ucraïna en benefici de la indústria d’armament i en detriment dels pobles treballadors amb retallades a tots els pressupostos públics, hospitals, escoles, etc”.

.Per tot això, “Llancem una crida a tots els treballadors i militants d’Europa a unir les seves forces per aturar aquest engranatge mortal i aquesta carnisseria i pel cessament de la guerra i un alto el foc immediat!”. El combat contra la guerra ha de continuar. Els participants a la roda de premsa de presentació del manifest han proposat una reunió àmplia de tots els signants del mateix per debatre com impulsar la campanya i formar un equip de coordinació. Convidem tots els lectors d’aquesta carta a subscriure el manifest i participar a aquesta reunió, que es farà per videoconferència el proper dia 25.