L‘1 d’octubre va prendre possessió de la presidència de Mèxic, la candidata del partit MORENA Claudia Sheinbaum, guanyadora per majoria absoluta en les eleccions del 2 de juny.
En el seu discurs d’investidura, la nova presidenta va anunciar que anava a presentar una proposta de decret perquè l’Estat mexicà demani perdó a les víctimes de la massacre de Tlatelolco, del 2 d’octubre de 1968, data en què l’exèrcit va massacrar els estudiants a la plaça de Tlatelolco (es calcula que hi va haver entre 3000 i 4000 morts). Un fet que la presidenta va caracteritzar com «un crim de lesa humanitat».
En aquest mateix discurs es va dirigir a Felip VI d’Espanya, exigint disculpes pel comportament de la corona «espanyola». En efecte el març del 2019 l’anterior president López Obrador va escriure una carta personal a Felip VI plantejant la necessitat d’arribar a un acord perquè la Monarquia espanyola reconegui les atrocitats comeses en el passat per Hernán Cortés durant la conquesta de Mèxic (https://www.gob.mx/amlo/documentos/carta-del-presidente-andres-manuel-lopez-obrador-a-felipe-vi-rey-de-espana). En comptes de respondre a la missiva, la corona va fer pública la carta personal i va imposar una campanya de premsa contra el govern mexicà, campanya que no només buscava justificar la massacre i explotació que van patir els nadius de l’actual territori mexicà, sinó que, de fet, tenia també l’objectiu d’apuntalar les actuals relacions de saqueig que les multinacionals de matriu espanyola exerceixen a Mèxic.
El mes de juliol d’enguany, el govern de López Obrador va començar a parlar amb el govern espanyol sobre les invitacions a la sessió d’investidura de la presidenta, prevista per a l’1 d’octubre.
El comportament desdenyós de la monarquia espanyola, del seu rei i cort, és clar que no pot ser acceptat pel govern mexicà, ja que reproduiria les relacions del passat. Recordem l’actitud de Felip VI a Colòmbia, l’agost del 2022, durant la presa de possessió del president Gustavo Petro, davant l’espasa del Libertador Simón Bolívar. Quan l’arma va arribar a la plaça principal, els ciutadans i assistents de tots els països del món («fins i tot dels Estats Units») es van aixecar de les seves cadires per donar-li la benvinguda. Tots, menys el rei Felip VI.
El borbó actua avui, no en defensa d’uns suposats interessos espanyols sinó seguint a peus les indicacions de l’administració nord-americana, i això contràriament al que creuen els nostàlgics de l’imperi. Nostàlgics que tenen avui un interès particular, ja que donen suport i promouen l’explotació salvatge de la mà d’ obra dels països llatinoamericans, que en bona part treballen en condicions d’ economia submergida, per furtar-los els drets a aquests treballadors i els fons necessaris per a la seguretat social.
Mèxic i la seva reforma judicial
El 12 de setembre el senat mexicà va votar per 86 contra 41 la reforma del sistema judicial. Va ser una de les promeses electorals de MORENA amb la qual va arrasar en les eleccions del 2 de juny.
El 15 de setembre va ser publicada la llei al Butlletí oficial
El contingut de la reforma és simple: els jutges i els ministres (components) de la Cort Suprema són elegits per la població, via sufragi universal. El que suposa que, en última instància, cap institució de l’Estat ha d’escapar a la voluntat popular.
Aquesta llei ha provocat una reacció mundial per part de l’imperialisme. D’entrada l’ambaixador USA a Mèxic va convocar una conferència de premsa per declarar que aquesta reforma era contrària als Tractats de lliure comerç (ALENA). Aquests tractats –recordem- han permès l’anomenat «lliure comerç» al nord d’Amèrica. «Lliure» perquè, com explicava Marx en el seu «Discurs sobre el lliure canvi» de gener de 1848, «No és la llibertat de cada individu amb relació a un altre individu. És la llibertat del capital per matxacar el treballador». Tractats que, entre altres coses, han facilitat la penetració del narcotràfic a les institucions de l’Estat federal mexicà. Aquesta llei, que per aplicar-se exigirà la mobilització i organització dels treballadors i el poble mexicà, aixeca la preocupació i oposició de tota la reacció mundial.
En efecte, després de l’ambaixador USA, l’administració Biden i el govern del Canadà s’hi han pronunciat en contra, així com la Relatoria Especial de l’ONU i la Fundació Soros. I, en nom de què? Doncs de la tan aclamada com fal·laç independència judicial. Per als que tenen tot, és «independent»… del poble un reaccionari al qual el president Trump va nomenar jutge del Suprem per a tota la vida.
Des d’Espanya és fàcil comprendre el que està en joc. Per això, és fàcil també establir la relació de la nostra posició en defensa de la sobirania de la nació mexicana i la lluita al nostre país per la democràcia, per l’amnistia, per acabar amb el poder judicial franquista, pilar central de la Monarquia borbònica que continua lamentant la pèrdua del seu imperi, quan les nacions d’Amèrica Llatina van conquerir la independència. Pretenent assegurar, almenys, la barra lliure per al saqueig de les empreses espanyoles, tan estimades de la monarquia.
Davant la submissió del Govern a la Corona, solidaritat internacionalista entre els pobles
El govern mexicà va convidar el govern Sánchez, però no el rei, a causa de la seva absoluta falta de respecte a la nació mexicana en la persona del seu president. Sotmetent-se al més podrit i neocolonial dels borbons, el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz es va negar a enviar una delegació oficial (tot i que Podem i Sumar van enviar alguns dels seus dirigents). Aquest procedir desacredita aquest govern i qualsevol que pretengui representar-nos.
La nova presidenta va tenir a bé dir que les relacions amb el poble espanyol són excel·lents i va recordar que Mèxic, sota la presidència de Lázaro Cárdenas, va obrir les seves portes als republicans espanyols, el 1939, com havia fet amb Trotski, contràriament a l'»acollida» que van rebre en països germans com França (governada pel Front Popular de l’època), que va tancar milers de combatents republicans en 14 camps de concentració.
La lògica del capital financer és una lògica neocolonial, en la qual el regne d’Espanya actua a la manera del capatàs, al servei del veritable amo: els grans capitals internacionalitzats, particularment estatunidencs. No podent mantenir el control directe de les antigues colònies, pretén manar-hi a través de governs titella. No accepten la sobirania nacional com no accepten la democràcia. En aquest sentit s’imposen aquests anomenats acords de lliure comerç, l’acceptació dels quals per part de qualsevol govern l’hipoteca per poder aplicar les polítiques a les quals aspira la majoria de la població. Scheinbaum té raó: el poble mexicà i els pobles integrats a l’Estat espanyol no són enemics. Comparteixen la més legítima aspiració: una vida digna, per a la qual els recursos han d’ estar al servei del conjunt de la població, no parasitats per la petita minoria que conforma el capital. Els compromisos de la nova presidència apunten en la bona direcció en matèries com la judicial esmentada. La seva aplicació efectiva és tasca ara de la classe treballadora organitzada, per a la qual des d’aquí manifestem la nostra solidaritat: la lluita del poble mexicà per la seva sobirania és també la nostra lluita per una veritable democràcia, incompatible amb la monarquia opressora dels pobles i garant de l’explotació dels treballadors.
Quin seria, suposadament, el contingut social «alternatiu» de la «multipolaritat» o de l’hegemonia xinesa, en el context de l’economia mundial capitalista? Certament l’acompliment econòmic de la Xina durant els últims decennis és cridaner. Es basa en les possibilitats que ofereix la planificació econòmica, factibles gràcies a l’expropiació del capital, fa 75 anys, amb la proclamació de la República Popular de la Xina. Però aquestes possibilitats es troben limitades pel caràcter burocratitzat de la planificació, absents des del principi els espais de debat democràtic (que sí que van existir a l’URSS en els primers moments després del triomf revolucionari), així com per la seva inserció en el mercat mundial capitalista, que arrossega les contradiccions tan aguditzades que assenyalem en la primera part d’aquesta carta. La condició d’Estats burgesos del Brasil, Índia, Rússia i Sud-àfrica, així com la d’Estat burocràtic de la Xina implica una orientació no de ruptura amb la lògica capitalista, sinó de subordinació a ella, fins i tot amb trets peculiars en cada cas i especialment a la Xina. Sigue leyendo 
