Archivo de la etiqueta: Europa

La guerra en Ucrania y la destrucción de las bases industriales de Europa

Carta Semanal 918 en catalán

Carta Semanal 918 para descargar en PDF

Esta carta se ha elaborado a partiendo de un dossier del periódico Informations Ouvrières, de Francia, que describe cómo la guerra en Ucrania y las sanciones internacionales impuestas a Rusia por EE.UU. y Europa, no para defender la “democracia”, sino los intereses del imperialismo estadounidense, sumen a Europa en una crisis sin precedentes desde la Segunda Guerra Mundial. Aunque Los problemas existían antes de la invasión de Ucrania, guerra y sanciones lo agravan todo. Según ese reportaje, “en el Viejo Continente, la gente puede cada vez menos habitar, calentarse y satisfacer su hambre”. Sigue leyendo

La guerra a Ucraïna i la destrucció de les bases industrials d’Europa

Carta Setmanal 918 per descarregar en PDF

Aquesta carta s’ha elaborat a partir d’un dossier de l’Institut Informations Ouvrières, de França, que descriu com la guerra a Ucraïna i les sancions internacionals imposades a Rússia per EUA i Europa, no per defensar la “democràcia”, sinó els interessos de l’imperialisme estatunidenc, sumin a Europa en una crisi sense precedents des de la Segona Guerra Mundial. Tot i que els problemes existien abans de la invasió d’Ucraïna, guerra i sancions ho agreugin tot. Segons aquest reportatge, “al Vell Continent, la gent pot cada vegada menys habitar, escalfar-se i satisfer la seva fam”.

El preu del gas a Europa: de 15 a 350 euros en uns mesos

Abans de l’esclat de la guerra provocada per la invasió de l’exèrcit de Putin, la Unió Europea importava gas rus al preu mitjà negociat de 15 euros per megavat-hora (MWh), a través de llargs contractes de subministrament que garantien preus baixos independents dels preus de mercat.

Des de les sancions i el cessament de les entregues de gas rus a Europa, el preu, subjecte al mercat spot de gas, s’ha situat entre 100 i 350 euros en els últims mesos. Com a resultat, segons BNE Intellinews: “A Alemanya, la potència industrial d’Europa, les indústries més intensives en energia ja es veuen molt afectades per costos insostenibles: l’energia representa el 26% dels costos de la indústria metal·lúrgica; el 19 per cent de la producció química bàsica; 18% de la fabricació de vidre; 17% per a paper i 15% per a materials de construcció”.

Fins i tot a Espanya, l’aplaudida “excepció ibèrica” suposa un gas a entre 40 i 70 € per MWh, tres o cinc vegades més que el 2020.

El 50 % de la producció d’alumini i zinc ha estat d’esmantellat

A causa de les pujades de l’energia, quinze acereries a Europa estaven inactives o tancades al final de l’estiu. El 6 de setembre, el president de l’Associació Europea de Metalls va escriure a la presidenta de la UE, Ursula von der Leyen: “El 50% de la capacitat de producció d’alumini i zinc de la UE ja ha estat desmantellat a causa de la crisi elèctrica, així com importants retallades en la producció de silici i ferro-al.leacions,  i altres impactes se senten en els sectors del coure i el níquel. Durant el mes passat, diverses empreses han hagut d’anunciar tancaments indefinits, i moltes més estan a la vora d’un hivern de vida o mort. Els productors fan front a costos d’electricitat i gas més de deu vegades més alts que l’any passat (…) És que una fàbrica està tancada, molt sovint es converteix en una situació permanent, perquè la reobertura implica incertesa i costos significatius”.

El CEO de Volkswagen, segon fabricant mundial d’automòbils, va dir el 28 de novembre: “Si no aconsegueixes reduir ràpidament i confiablement els preus de l’energia, les inversions en producció intensiva en energia o noves plantes de fabricació de baterIes a Alemanya i la UE no seran sostenibles. La creació de valor en aquesta àrea tindrà lloc en altres llocs”, citant els Estats Units i la Xina. Va demanar canviar les “normes obsoletes i burocràtiques sobre ajudes estatals” per a les empreses de la UE, ja que l’administració Biden atorga generoses ajudes a les empreses dels EUA.

“No hi ha rendibilitat per continuar la producció a Europa”

El 6 de setembre, una aliança d’associacions industrials, (Fertilizers Europe, Verre Alliance Europe, Euromines,  l’Associació Europea del Ciment, la de la Calç, la de l’Argila, la de Productors de Ferro-al·leacions, la de l’Acer, la de Metalls No Fèrris, la de la Indústria Ceràmica, el Consell Europeu de la Indústria Química i  la Confederació d’Indústries Papereres Europees), van enviar una carta conjunta al president de la UE: “Per a moltes indústries intensives en energia, actualment no hi ha rendibilitat per continuar la producció a Europa, ni visibilitat i certesa per a futures inversions i desenvolupaments. Els efectes d’aquests tancaments estan començant a tenir un impacte sever en les nostres cadenes de valor, posant en perill la base industrial europea i la disponibilitat de productes essencials”.

Manca de fertilitzants

A causa de l’escassetat i preu del gas, el 70% de la capacitat de producció d’amoníac – utilitzat per produir fertilitzants- a  Europa s’ha tancat.  Segons un informe d’Independent Commodity Intelligent Services, és poc probable que la capacitat de producció torni.  El cost del gas és, amb molt, el factor més important en la producció d’amoníac i fertilitzants nitrogenats.  El gas liquat (GNL), venut pels EUA  -quatre vegades més car que en el seu mercat intern- i el venut per la Xina mentre el seu mercat intern romangui contret per la política zero Covid, no n’hi ha prou per cobrir les necessitats europees. Al setembre, els productors estatunidencs de petroli i gas d’esquist van declarar inequívocament que no era possible augmentar la producció per ajudar Europa. El canceller alemany, Olaf Scholz, va viatjar a Catar i els Emirats Àrabs per demanar entregues de GNL, però Catar va declarar  que no podia compensar els volums de gas que Rússia subministra a Europa.

Según Euronews, la “crisi dels fertilitzants amenaça la pròxima collita. Podria conduir a menors rendiments, menor producció i productes alimentaris més cars”. La Xina, Rússia i Ucraïna són els principals exportadors mundials de fertilitzants. En 2021, la Xina va prohibir les exportacions de fertilitzants per assegurar el seu propi subministrament. Rússia envia bagenc a Europa, a través d’Ucraïna, d’Estònia i Letònia, però ambdues rutes estan bloquejades per la guerra i les sancions de la UE. La comercialització del 58% de la producció mundial d’amoníac està ara prohibida a Europa, cosa que portarà a noves pujades de preus dels fertilitzants, que ja han augmentat en un 150% en un any.

La demanda de gas cau un 25% a Europa

Les aturades de producció i tancaments de plantes a Europa són tan greus que la demanda de gas a la UE va caure un 25% a l’octubre. Las bases industrials del Vell Continent estan sent destruïdes.

La caiguda de la demanda a Europa i la paralització de la producció a la Xina, han fet baixar els preus del gas al mercat, actualment a uns 110 euros/MWh. Però continua sent gairebé deu vegades més alt que el preu del gas rus que rebia la Unió Europea.

Les sancions a Rússia –l’anunciat col·lapse econòmic de les quals no ha succeït– porten a una desindustrialització massiva d’Europa. Els guanyadors són els EUA. , amb enormes reserves de gas d’esquist barat, i la Xina, que rep gas rus barat a través de la línia Power of Sibèria.

 La indústria europea ja estava sense alè

Europa ja estava en una crisi econòmica molt abans que comencés la guerra. Els preus del gas ja havien començat a pujar de manera constant el 2021, de manera que quan va esclatar la guerra a Ucraïna, la indústria ja s’estava quedant sense força.

Després de dos anys d’alts preus del gas, sectors sencers de la indústria europea estan a punt de desaparèixer.  Els països europeus perden entre el 40% i el 100% del seu subministrament de gas, en perdre el subministrament de gas rus barat.

Pel que fa a les importacions de petroli ruso, Rússia ha declarat no acceptar la limitació del  preu a 60 euros, que la UE ha decidit. Europa importa més de set mil milions de dòlars en metalls, cautxú i minerals (níquel, paladi, liti, platí, cobalt, gas neó, alumini,  coure…)  de Rússia cada any. Tots, de vital importància per a bateries, cotxes elèctrics, panells solars, xarxes intel·ligents, turbines eòliques. Les conseqüències de la guerra i les sancions poden arribar a ser pitjors del que són avui.

39.000 llocs de treball en risc a la planta química alemanya de Ludwigshafen

L’alemanya BASF, companyia química més gran del món, va advertir que, si la situació continua, podria tancar la seva major planta, la de Ludwigshafen, al sud d’Alemanya, on ocupa 39.000 persones, en una instal·lació que consumeix tanta energia com tota Suïssa. La seva factura de gas es va triplicar en els primers nou mesos de l’any i és nou vegades més gran que el 2020. El CEO Martin Brudermüller va dir que, encara que  els preus del gas s’estabilitzaran, “a llarg termini seran al voltant de tres vegades més alts a Europa que als Estats Units, encara que només sigui pels majors costos del GNL”, que reemplaça parcialment les importacions de Rússia.

El govern alemany ha posat 200 mil milions sobre la taula per ajudar les llars i indústries alemanyes. Ova frenar rescatar les empreses per ajudar-les a mantenir-se amb vida. Però això suposa que la crisi és temporal i que les coses aviat tornaran a la “normalitat”, cosa que està lluny de ser el cas. Sobretot perquè el problema d’Europa no és tant de preu com de subministrament d’energia.

La seva dependència de les fonts d’energia russes (gas, petroli, carbó) és tan gran que no pot reemplaçar completament les pèrdues degudes a les sancions imposades a Rússia.  Socun funcionari de BASF, citat per la revista Fortune: “Si el subministrament caigués significativament i permanentment per sota del 50%, ens veuríem obligats a tancar el lloc de producció (a Ludwigshafen)“.

En el món dels negocis, si una fàbrica tanca, els clients se’n van a una altra part.  Segons el representant de BASF: “És molt probable que el complex de Ludwigshafen estigui condemnat independentment del racionament, ja que els preus del gas europeus persistentment alts redueixen la competitivitat dels productes alemanys de BASF enfront dels seus rivals als Estats Units i Orient Mitjà. (…) No és només BASF la que està lluitant. Les empreses intensives en energia estaran parcialment o totalment tancades, especialment a Alemanya, però hi haurà una reducció de la capacitat a tot Europa”.

Pèrdua de sectors industrials sencers

A l’octubre, Gerald Haug, president de l’Acadèmia Nacional de Ciències d’Alemanya, va dir: “Si no actuem ara, perdrem sectors industrials sencers, especialment en la indústria de matèries primeres”.

Les indústries metal·lúrgica i química no són les úniques afectades. Els fabricants de paper també anuncien tancaments i retallades massives de producció: “El gegant de l’embalatge de cartró ondulat Smurfit Kappa ha optat per reduir la producció al voltant de 30,000 a 50,000 tones a l’agost perquè, amb el preu actual de l’energia, no té absolutament cap sentit emmagatzemar”.

La Federació Europea de la Indústria del Paper va advertir que les possibles interrupcions en el subministrament de gas “afectarien tota la logística de la UE, la disponibilitat d’envasos de paper per a aliments i productes farmacèutics, així com productes d’higiene essencials”.

Alt a la guerra!

El moviment obrer i els pobles d’Europa, s’enfronten simultàniament a la destrucció de les seves conquestes i llocs de treball i lluiten per defensar els seus salaris, pensions i drets. La classe obrera europea, l’única capaç de salvar la vella Europa, no ha dit la seva última paraula.  Alt a la guerra!

 

La resistència dels pobles d’Europa davant la catàstrofe

Carta Setmanal 898 per descarregar en PDF

La guerra oberta desfermada a Europa després de la brutal invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit de Putin ha estat la gota que ha desbordat el got de totes les crisis acumulades. Perquè ni la destrucció d’ocupació i forces productives, ni el desastre sanitari agreujat per la pandèmia, ni la ruptura de subministraments, ni els atacs a totes les conquestes socials com les pensions, els salaris o els convenis col·lectius, ni la inflació galopant van començar el 24 de febrer… En aquesta data es van accelerar passant al grau de morts massives i dislocació del conjunt de les relacions socials, polítiques, econòmiques del conjunt del continent europeu, amb repercussions al conjunt del mercat mundial.

La guerra pels mercats, pel control de l’energia i els principals productes alimentaris que lliuren els EUA, que sotmeten tots els governs europeus amb l’OTAN, i l’oligarquia que va saquejar la riquesa social a Rússia, té un àmbit mundial, perquè com bé va afirmar la Cimera de l’OTAN del 29 i 30 de juny, el principal rival/enemic és la Xina. Biden té necessitat de sotmetre Europa per fer front a la Xina, enmig de la crisi de descomposició que viu la societat nord-americana.

L’alineament/submissió de tots els governs de l’OTAN als EUA a la seva guerra contra Rússia i la seva guerra comercial contra la Xina va en contra dels seus propis interessos. Tot sembla indicar que serà la indústria europea, copejada per la manca de subministraments d’energiai ambla forçada “transformació verda” qui accentuï el seu declivi.

Des d’aquesta Carta i a totes les nostres publicacions i iniciatives (com la Trobada de Madrid del 25 de juny) hem afirmat i defensat que l’únic interès dels treballadors i els pobles d’Europa és rebutjar tota Unió Sagrada amb els governs bel·licistes, rebutjar els pressupostos de guerra, posar davant la unitat en defensa de les reivindicacions més elementals, des del salari a la llibertat sindical i política, en una línia d’internacionalisme obrer seguint la tradició d’aquest.

És la línia de “Guerra a la Guerra”,on no hi ha bàndol favorable als pobles, perquè aquesta guerra ho és contra tots els pobles. D’entrada, contra el poble ucraïnès i el rus.

L’objectiu dels Estats Units: destruir Europa

Des de la fi de la Primera Guerra Mundial, l’objectiu declarat de l’Estat nord-americà va ser reduir Europa i la indústria a la mínima expressió i només la lluita de classes ho va impedir.

Después de la Segona Guerra Mundial els Estats Units van contribuir a la reconstrucció de l’economia europea i els seus estats per por de la revolució proletària,en una situació en què la derrota del nazisme va arrossegar la burgesies europees i la classe obrera havia emprès en formes diverses la lluita pel poder.

El desig dels generals nord-americans era convertir Alemanya (el cor de la indústria europea) en un “camp de patates”. Els plans de reconstrucció, com el Marshall, es van desenvolupar sota l’estricte control nord-americà.

Avui, amb un mercat mundial en contracció oberta, el control d’aquest mercat i la brutal disputa per ell fa que l’administració Biden hagi saltat sobre l’ocasió per fer pagar els països europeus –a la seva burgesia, iper descomptatla classe obrera, als seus drets i conquestes– la política bel·licista, els pressupostos de guerra, el rearmament. El qual no és un instrument de desenvolupament de les forces productives, un element que impulsi el conjunt de l’economia, sinó que és un factor agreujant de la descomposició del mercat.

La crisi de subministraments, la ruptura de la cadena alimentària, l’anarquia del mercat de l’energia només afavoreix les grans empreses, monopolis i multinacionals, que els Estats es veuen incapaços de controlar, és sens dubte l’expressió més acabada del caos que representa el capitalisme.

No és casualitat que els problemes es concentrin a Alemanya, cor industrial d’Europa, amb les relacions estretes amb tots els països limítrofs (Eslovènia, República Txeca, Àustria, Suïssa…) i amb el conjunt de la indústria europea avui amenaçada.

El profund estrip que travessa les institucions de l’estat burgès alemany i de tots els seus partits té aquesta base material. No és objecte d’aquesta carta fer un estudi detallat, però ho podríem resumir en allò que planteja Oskar Lafontaine (dirigent que ha trencat amb Die Linke i participa en un nou agrupament que qüestiona la política de rearmament del canceller socialdemòcrata Scholtz).

En efecte,fa unes poques setmanes va declarar: “Putin es frega les mans, perquè les sancions li omplen la caixa. Els cridaners anuncis del ministre de la desindustrialització Habeck, segons el qual es podrien aconseguir nous subministradors d’energia de Qatar, només són vent (…)L’objectiu de la política americana és impedir la conjunció de la tecnologia alemanya i les primeres matèries russes”.

Lafontaine resumeix en poques paraules, en una lògica econòmica racional,que les relacions d’intercanvi entre països productors de matèries primeres i països industrialitzats serian normals. Però el capitalisme no és racional, la recerca del benefici, la lluita per combatre la baixada de la taxa de benefici, l’intent per apoderar-se de tota la plusvàlua –motor de la lluita de classes– en suma, la guerra pel control dels mercats destrueix tota lògica econòmica racional. Assenyala en última instància la necessitat de reorganitzar la societat amb un nou eix, és a dir la necessitat d’expropiar els mitjans de producció, distribució i canvi.

En aquest sentit mai els pobles d’Europa després de la Segona Guerra Mundial no han estat tan units quant a problemes a resoldre, però és impossible fer-ho en un marc nacional, i només és possible en una perspectiva dels Estats Units Socialistes d’Europa, que acabi amb el poder dels gàngsters de les multinacionals, dels corruptes oligarques i dels governs i institucions al seu servei.

La caiguda de Draghi, un símptoma per a tot el continent

El 20 de juliol va caure el govern Draghi. Govern format el febrer del 2021, que no va ser el producte d’unes eleccions sinó d’un acord entre els partits des de l’extrema dreta al PD (antic PCI).

Com va analitzar el New York Times diez després, “Una nova etapa de caos polític en un moment de període crític de la Unió Europea”

Draghi, expresident del BCE, era una autoritat europea a la defensa de les institucions i l’euro.

Es va presentar a Itàlia com el garant de les “reformes” a aplicar, és a dir, de la posada en pràctica d’un pla d’austeritat que acabaria amb els drets conquerits pels treballadors italians i fins i tot amb la lluita per la pau i les llibertats. Cal no oblidar que la Constitució italiana de 1947 afirma solemnement “Itàlia no participarà mai més en una guerra.”

Itàlia ha estat el país on hi ha hagut vagues als ports –Gènova, Liorna…- contra l’enviament d’armes, en què el 52 per cent de la població és partidària de la pau “sense condicions”segons xifres oficials.

Draghi va participar juntament amb altres 30 governants a la Cimera de l’OTAN el 29 i 30 de juny a Madrid. I tots –de bona o mala gana– van acceptar el dictat de Biden. Dictat contradictori amb el sentir dels pobles, en particular del poble italià… Draghi va caure com a producte d’aquesta contradicció, cosa que inclou els múltiples vericuets de la política italiana, i en particular l’enfonsament total dels partits tradicionals i en particular els cridats d’esquerra (la qual cosa electoralment immediatament no pot donar més que una “victòria” electoral a l’extrema dreta). A diferència de França o Espanya, on hi ha règims d’origen bonapartista o feixista, a Itàlia hi ha institucions que tradueixen el vot popular, expressant el caos.

Però un mes després de la unanimitat de Madrid al juny, quin govern europeu no està en crisi? La submissió als dictats de Biden no resol cap problema, ni unifica. Al contrari, augmenta la crisi i descomposició a cada país.

Resistència i reorganització

En ple estiu, són incomptables els elements de resistència, no només dels treballadors, sinó dels sectors mitjans tenallats per les conseqüències de la crisi, com ara els agricultors a Holanda, Alemanya o a l’Estat espanyol. Seria llarg detallar el panorama a nivell continental ia cada país.

Però hi ha lliçons comunes:

– A cap país la classe obrera està derrotada

– Els dirigents sindicals i polítics anomenats d’esquerra es troben amb immenses dificultats per imposar la Unió Sagrada amb el capital o la seva traducció social, com a Espanya “el Pacte de Rendes”. En molts casos, com a França, tots els sindicats es pronuncien contra la reforma del sistema públic de pensions.

– Des dels governs, són en particular els partits socialdemòcrates o que usurpen el nom del socialisme, els que estan al capdavant de la política belicista arrossegant els partits “verds”, i en la majoria dels casos a les noves formacions: Podemos, Bloco (Portugal,) Syriza…

– En aquestes condicions, el sorgiment de moviments de ruptura lligats a l’impuls de la mobilització és un element determinant.

La NUPES a França, que prepara una Marxa sobre París a l’octubre per les reivindicacions, el sector de Die Linke que s’oposa als pressupostos de guerra i prepara una Conferència a l’octubre, la constitució a Roma el 9 de juliol d’un moviment “Vers la Unione Popolare” dirigit per l’exalcalde de Nàpols, etc.són alguns d’aquests signes de reorganització del moviment obrer.

En aquesta perspectiva donem continuïtat a la Conferència d’Urgència contra la Guerra del 9 d’abril, ia la Trobada Obrera Europea del 25 de juny a Madrid.

 

La resistencia de los pueblos de Europa ante la catástrofe

Carta Semanal 898 en catalán

Carta Semanal 898 para descargar en PDF

La guerra abierta desatada en Europa después de la brutal invasión de Ucrania por parte del ejército de Putin ha sido la gota que ha desbordado el vaso de todas las crisis acumuladas. Porque ni la destrucción de empleo y fuerzas productivas, ni el desastre sanitario agravado por la pandemia, ni la ruptura de la cadena de suministros, ni los ataques a todas las conquistas sociales como las pensiones, los salarios o los convenios colectivos, ni la inflación galopante empezaron el 24 de febrero… En esa fecha se aceleraron pasando al grado de muertes masivas y dislocación del conjunto de las relaciones sociales, políticas, económicas del conjunto del continente europeo, con repercusiones en el conjunto del mercado mundial.

La guerra por los mercados, por el control de la energía y los principales productos alimentarios que libran los EEUU, que con la OTAN someten a todos los gobiernos europeos, y la oligarquía que saqueó la riqueza social en Rusia, tiene un ámbito mundial, porque como bien afirmó la Cumbre de la OTAN del 29 y 30 de junio, el principal rival/enemigo es China. Biden tiene necesidad de someter a Europa para hacer frente a China, en medio de la crisis de descomposición que vive la sociedad norteamericana.

El alineamiento/sumisión de todos los gobiernos de la OTAN a los EE.UU. en su guerra contra Rusia y su guerra comercial contra China va en contra de sus propios intereses. Todo parece indicar que será la industria europea, golpeada por la falta de suministros de energía y con la forzada “transformación verde” quien acentúe su declive.

Desde esta Carta y en todas nuestras publicaciones e iniciativas (como el Encuentro de Madrid del 25 de junio) hemos afirmado y defendido que el único interés de los trabajadores y los pueblos de Europa es rechazar toda Unión Sagrada con los gobiernos belicistas, rechazar los presupuestos de guerra, poner por delante la unidad en defensa de las reivindicaciones más elementales, desde el salario a la libertad sindical y política, en una línea de internacionalismo obrero siguiendo la tradición de éste.

Es la línea de “Guerra a la Guerra”, donde no hay bando favorable a los pueblos, porque esta guerra lo es contra todos los pueblos. De entrada, contra el pueblo ucraniano y el ruso.

El objetivo de los Estados Unidos: destruir Europa

Desde el fin de la Primera Guerra Mundial, el objetivo declarado del Estado norteamericano fue reducir Europa y su industria a la mínima expresión y solo la lucha de clases lo impidió.

Después de la Segunda Guerra Mundial los Estados Unidos contribuyeron a la reconstrucción de la economía europea y sus estados por temor a la revolución proletaria, en una situación en que la derrota del nazismo arrastró a la burguesías europeas y la clase obrera había emprendido en formas diversas la lucha por el poder.

El deseo de los generales norteamericanos era convertir Alemania (el corazón de la industria europea) en un “campo de patatas”. Los planes de reconstrucción, como el Marshall, se desarrollaron bajo el estricto control norteamericano.

Hoy, con un mercado mundial en abierta contracción, el control de este mercado y la brutal disputa por él hace que la administración Biden haya saltado sobre la ocasión para hacer pagar a los países europeos –a su burguesía, y por supuesto a la clase obrera, a sus derechos y conquistas– la política belicista, los presupuestos de guerra, el rearme. El cual no es un instrumento de “desarrollo” de las fuerzas productivas, un elemento que impulse el conjunto de la economía, sino que es un factor agravante de la descomposición del mercado.

La crisis de suministros, la ruptura de la cadena alimentaria, la anarquía del mercado de la energía solo favorece a las grandes empresas, monopolios y multinacionales, a los que los Estados se ven incapaces de controlar, es sin duda la expresión más acabada del caos que representa el capitalismo.

No es casualidad que los problemas se concentren en Alemania, corazón industrial de Europa, con sus relaciones estrechas con todos los países limítrofes (Eslovenia, República Checa, Austria, Suiza…) y con el conjunto de la industria europea hoy amenazada.

La profunda desgarradura que atraviesa las instituciones del estado burgués alemán y de todos sus partidos tiene esta base material. No es objeto de esta carta realizar un estudio detallado, pero podríamos resumirlo en lo que plantea Oskar Lafontaine (dirigente que ha roto con Die Linke y participa en un nuevo agrupamiento que cuestiona la política de rearme del canciller socialdemócrata Scholtz).

En efecto, hace unas pocas semanas declaró: “Putin se frota las manos, porque las sanciones le llenan la caja. Los llamativos anuncios del ministro de la desindustrialización Habeck, según el cual se podrían conseguir nuevos suministradores de energía de Catar, solo son viento (…) El objetivo de la política americana es impedir la conjunción de la tecnología alemana y las materias primas rusas”.

Lafontaine resume en pocas palabras, en una lógica económica racional, que las relaciones de intercambio entre países productores de materias primas y países industrializados serían normales. Pero el capitalismo no es racional, la búsqueda del beneficio, la lucha por combatir la bajada de la tasa de beneficio, el intento por apoderarse de toda la plusvalía –motor de la lucha de clases– en suma, la guerra por el control de los mercados destruye toda lógica económica racional. Señala en última instancia la necesidad de reorganizar la sociedad con un nuevo eje, o sea la necesidad de expropiar los medios de producción, distribución y cambio.

En este sentido nunca los pueblos de Europa después de la Segunda Guerra Mundial han estado tan unidos en cuanto a problemas a resolver, pero es imposible hacerlo en un marco nacional, y solo es posible en una perspectiva de Estados Unidos Socialistas de Europa, que acabe con el poder de los gánsteres de las multinacionales, de los corruptos oligarcas y de los gobiernos e instituciones a su servicio.

La caída de Draghi, un síntoma para todo el continente

El 20 de julio cayó el gobierno Draghi. Gobierno formado en febrero del 2021, que no fue el producto de unas elecciones sino de un acuerdo entre los partidos desde la extrema derecha al PD (antiguo PCI).

Como analizó el New York Times días después, “Una nueva etapa de caos político en un momento de periodo crítico de la Unión Europea” Draghi, ex presidente del BCE, era una autoridad europea en la defensa de las instituciones y el euro.

Se presentó en Italia como el garante de las “reformas” a aplicar, o sea de la puesta en práctica de un plan de austeridad que acabaría con los derechos conquistados por los trabajadores italianos e incluso con la lucha por la paz y las libertades. No hay que olvidar que la Constitución italiana de 1947 afirma solemnemente “Italia no participará nunca más en una guerra.”

Italia ha sido el país donde ha habido huelgas en los puertos –Génova, Livorno…– contra el envío de armas, en que el 52 por ciento de la población es partidaria de la paz “sin condiciones” según cifras oficiales.

Draghi participó junto con otros 30 gobernantes en la Cumbre de la OTAN el 29 y 30 de junio en Madrid. Y todos –de buena o mala gana– aceptaron el dictado de Biden. Dictado contradictorio con el sentir de los pueblos, en particular del pueblo italiano… Draghi cayó como producto de esta contradicción, lo cual incluye los múltiples vericuetos de la política italiana, y en particular el hundimiento total de los partidos tradicionales y en particular los llamados de izquierda (lo cual electoralmente en lo inmediato no puede dar más que una “victoria” electoral a la extrema derecha). A diferencia de Francia o España, en que hay regímenes de origen bonapartista o fascista, en Italia hay instituciones que traducen el voto popular, expresando el caos.

Pero un mes después de la unanimidad de Madrid en junio, ¿qué gobierno europeo no está en crisis? La sumisión a los dictados de Biden no resuelve ningún problema, ni unifica. Al contrario, aumenta la crisis y descomposición en cada país.

Resistencia y reorganización

En pleno verano, son incontables los elementos de resistencia, no solo de los trabajadores, sino de los sectores medios atenazados por las consecuencias de la crisis, como los agricultores en Holanda, en Alemania o en el Estado español. Sería largo detallar el panorama a nivel continental y en cada país.

Pero hay lecciones comunes:

– En ningún país la clase obrera está derrotada

– Los dirigentes sindicales y políticos llamados de izquierda se encuentran con inmensas dificultades para imponer la “Unión Sagrada” con el capital o su traducción social, como en España el “Pacto de Rentas”. En muchos casos, como en Francia, todos los sindicatos se pronuncian contra la reforma del sistema público de pensiones.

– Desde los gobiernos, son en particular los partidos socialdemócratas o que usurpan el nombre del socialismo, los que están en cabeza de la política belicista arrastrando a los partidos “verdes”, y en la mayoría de los casos a las nuevas formaciones: Podemos, Bloco (Portugal,) Syriza…

– En estas condiciones el surgimiento de movimientos de ruptura ligados al impulso de la movilización es un elemento determinante.

La NUPES en Francia, que prepara una Marcha sobre París en octubre por las reivindicaciones, el sector de Die Linke que se opone a los presupuestos de guerra y prepara una Conferencia en octubre, la constitución en Roma el 9 de julio de un movimiento “Verso la Unione Popolare” dirigido por el exalcalde de Nápoles, etc. son algunos de estos signos de reorganización del movimiento obrero.

En esta perspectiva damos continuidad a la Conferencia de Urgencia contra la Guerra del 9 de abril, y al Encuentro Obrero Europeo del 25 de junio en Madrid.

 

La Verdad nº 103 está ya disponible

(Publicado en la Carta Semanal 753 – ver en catalán)

Os invitamos a leer La Verdad nº 103

Honduras, Ecuador, Chile, Hong Kong, Líbano, Irak, Argelia… casi cada día tenemos noticias de un pueblo que se rebela contra la situación insoportable a que le lleva el sistema basado en la propiedad privada de los medios de producción y el pillaje imperialista. A menudo son rebeliones sin una dirección ni una organización que las conduzca a una salida política.

En estas condiciones, son miles los militantes que necesitan una información, desde su punto de vista de clase, que buscan una explicación de qué sucede, una orientación.

La revista teórica de la IV Internacional no pretende tener todas las respuestas. Tan sólo busca, partiendo de nuestra orientación, ayudar a abrir el debate que necesitan los militantes. Animamos a todos y todas no sólo a leerla, sino, por encima de todo, a debatir sobre sus contenidos.

La publicación trimestral de la revista teórica de la IV Internacional, editada simultáneamente en cinco lenguas (francés, inglés, español, portugués y alemán), es una conquista y materializa los progresos realizados en la actividad centralizada de la IV Internacional y de sus secciones.

Publicando aquí una presentación del contenido de los diferentes artículos que constituyen el sumario de este número, queremos ayudar al conjunto de los militantes a preparar así su discusión y a organizar una difusión ampliada.

Revisamos brevemente el sumario de este número de 60 páginas.

Sigue leyendo