Archivo del Autor: admin

Sobre les eleccions a Madrid

Carta Setmanal 834 per descarregar en PDF

La victòria del PP amb Isabel Díaz Ayuso en les eleccions a la Comunitat de Madrid del 4 de maig ha despertat molts debats i, per això, ens sembla necessari fer una valoració del que ha succeït. Referent a això partim de l’anàlisi immediata que feia l’editorial d’Informació Obrera, que deia que “el que caldria preguntar-se és per què una gestió de la sanitat, l’educació i els serveis públics nefasta per part de Govern Ayuso li ha permès, a malgrat tot, guanyar de nou les eleccions. Hi haurà qui li doni la culpa a la població treballadora, però el resultat no és altra cosa que el balanç que aquesta població fa de Govern de l’Estat que pretén dir-seprogressista “.

Per a aquest balanç, partim d’un primer fet: el caràcter limitadament democràtic d’aquests processos electorals, en particular per la influència tan determinant dels mitjans de comunicació, és a dir, del capital que els controla. Només cal pensar en com es va decidir aixecar -i més tard deixar caure- a Ciutadans.

 No és la primera vegada

Per als qui s’esquincen les vestidures després de la victòria d’Ayuso, cal recordar un fet: des de fa 26 anys, el Partit Popular governa a la Comunitat de Madrid, sense cap interrupció, i amb majories fins i tot majors. Va haver-hi majories absolutes del PP en 1995 i 1999 amb Gallardón (amb el 51% i el 52% dels vots); el 2003, 2007 i 2011 amb Esperanza Aguirre (amb el 49%, 53% i 52% dels vots). Aquest últim, després de 2 anys de conèixer-se l’escàndol de corrupció de la Gürtel. Només el 2003 van guanyar les esquerres, una majoria mínima per un diputat. Però va venir el “tamayazo”, la compra de dos diputats de PSOE, que va trencar aquesta majoria i va obligar a repetir les eleccions.

El que hi ha hagut en aquestes eleccions és, d’alguna manera, un retorn a la situació de 1995-2011, amb una reorganització del mapa de les dretes, la desaparició de Ciutadans, l’estancament relatiu de Vox i la suma de la immensa majoria dels seus vots a la candidatura d’Ayuso.

Per a alguns, la cosa té una explicació simple: “Madrid és de dretes” Bé, cal reconèixer la base material que aporten a les dretes a Madrid els centenars de milers de persones els privilegis estan lligats a la pervivència del llegat franquista a l’Estat monàrquic (forces armades i policials, judicatura, jerarquia catòlica, etc.), així com els multimilionaris que s’instal·len allà buscant els avantatges fiscals que els han garantit al llarg de 26 anys els governs de PP. Però aquests vots “segurs” no poden amagar el fet que Madrid segueix sent una comunitat on la classe treballadora és àmplia majoria.

Més valdria, en lloc d’invocar la força del destí i donar la culpa a la població treballadora, analitzar per què aquesta població obrera ha tornat a donar l’esquena a les forces polítiques que diuen representar-la.

 Les xifres canten

En aquestes eleccions, la participació ha estat del 76,25%, enfront d’un 64,27% en 2019. Han votat 3.644.577 persones. En 2019 van votar 3.251.386. És a dir, han votat 393.191 persones més.

El PP ha tret 1.620.213 vots, enfront de 719.852 en 2019. Ha guanyat 900.361, més que duplicant els seus vots. Ha concentrat el vot de les dretes i s’ha menjat els vots perduts per Ciutadans i, possiblement, part dels perduts pel PSOE. Vox ha obtingut 330.660 vots, enfront de 287.667 en 2019. Ha guanyat 42.993 vots. Ciutadans ha tingut ara 129.216 vots, enfront dels 629.940 que va aconseguir en 2019. Se li han anat 500.724.

En resum, la suma de les tres dretes s’ha incrementat en 442.630 vots. En total, sumen 2.080.089.

Més Madrid ha tret 614.660 vots, enfront de 475.672 en 2019. Ha guanyat 138.988 vots. El PSOE ha obtingut 610.190 vots, enfront de 884.216 en 2019. Ha perdut 274.026 vots. Unides Podem ha tingut ara 261.010 vots, enfront dels 181.231 que va aconseguir en 2019. Ha sumat 79.779.

La suma de les tres esquerres s’ha reduït en 55.259 vots. En total, sumen 1.485.860 vots. No només perden vots. Sinó que no guanyen de nous votants i això expressa un rebuig polític. I l’avantatge de Más Madrid és que no està al govern.

Les tres dretes treuen, en conjunt, 594.229 vots més que les esquerres. Això vol dir, que l’increment de participació 393.191 persones- ha anat tot a les dretes. Dit d’una altra manera, les crides a “parar als feixistes” no han mobilitzat el vot obrer en el seu conjunt (que ha baixat 55.259 vots), i probablement han servit per mobilitzar sectors de les dretes.

El PP, força més votada a localitats i barris obrers

Cal assenyalar que el PP és la força més votada a tots els municipis de Madrid, excepte en tres molt petits. I ho és, fins i tot, en totes les localitats del cinturó obrer de Madrid (encara que, en gairebé totes elles, la suma de les esquerres supera la de PP + Vox). Vegem les xifres:

Alcalá d’Henares 42.645 a PP i 9.736 a Vox enfront de 15.540 a Más Madrid, 19.926 al PSOE i 7.017 a Unides Podem.

Getafe 36.176 a PP i 8.663 a Vox enfront de 19.880 a Más Madrid, 23.671 al PSOE i 9.758 a UP.

Leganés 37.667 a PP i 8.418 a Vox enfront de 20.419 a Más Madrid, 24.525 al PSOE i 9.234 a UP.

Móstoles 46.180 a PP i 10.475 a Vox enfront de 19.706 a Más Madrid, 22.719 al PSOE i 8.536 a UP.

Parla 18.494 a PP i 6.578 a Vox enfront de 9.831 a Más Madrid, 11.618 al PSOE i 5.121 a UP.

Rivas-Vaciamadrid 18.125 a PP i 3.765 a Vox enfront de 13,386 a Más Madrid, 9.142 al PSOE i 5.929 a UP.

El mateix succeeix amb els barris obrers de Madrid:

Carabanchel 46.295 a PP i 8.874 a Vox enfront de 23.826 a Más Madrid, 22.269 al PSOE i 10.709 a UP

Vallecas 29.909 a PP i 7.347 a Vox enfront de 25.690 a Más Madrid, 25.461 al PSOE i 15.826 a UP

Villaverde 22.930 a PP i 5.206 a Vox enfront de 14.717 a Más Madrid, 15.543 al PSOE i 6.658 a UP

Com s’explica això?

No hi ha dubte que la pèrdua de vots de les esquerres, concentrada al PSOE, és l’expressió del rebuig obrer a una política, la del govern de coalició “progressista”.

El govern, amb totes les seves components, ha deixat als partits franquistes la bandera de la llibertat, de la feina, fins i tot dels drets (veure la campanya diumenge a la nit de la supressió de la declaració compartida). És inaudit, els partits d’esquerra han estat els valedors dels confinaments irresponsables. De la llei mordassa, de la puntada a la porta, de culpabilitzar als joves. Una política que apartava a molts joves normals de la idea de votar per ells …

Les promeses de derogar les reformes laborals segueixen sense cumplir-se, i es parla ara del “estatut dels Treballadors de segle XXI”, pompós nom que encobreix una nova reforma laboral. La Llei Mordassa no només segueix en peu, sense que el ministre Marlaska s’ha convertit en el seu més acèrrim defensor. Lluny de derogar les reformes de pensions, el ministre Escrivà multiplica les propostes d’una nova reforma (que s’han compromès ja amb Brussel·les) amb un sol objectiu: baixar la despesa en pensions.

S’anuncien milers d’acomiadaments en la indústria, el comerç, la banca, l’hostaleria, i el govern no fa res.

I està, a més, la gestió de la pandèmia. El govern ha deixat fer a cada autonomia al seu gust, i no ha pres cap mesura ni en temes tan greus com el que ha passat en les residències a la primera onada. A falta de qualsevol altra mesura, el govern i les “esquerres” que el sostenen i donen suport han actuat com acèrrims defensors dels confinaments i els tancaments, que han provocat la ruïna de milions i greus conseqüències materials i psicològiques per a la immensa majoria.

El Govern treu pit amb  “l’escut social”, però els ERTO, principal mesura d’aquest escut, manté a prop de 700.000 treballadors, des de fa més d’un any, perdent, com a mínim, el 25% dels seus salaris. I l’Ingrés Mínim Vital, l’altra “gran mesura” segueix sense arribar a les dues terceres parts de les persones que es va prometre que anaven a percebre-ho. El delegat de Govern, José Manuel Franco -que acaba de dimitir com a secretari del PSOE de Madrid- prohibia les manifestacions populars mentre permetia actes feixistes i antisemites.

Les mesures que s’anuncien són nous atacs a la població treballadora, com la supressió de la bonificació per declaració conjunta en l’IRPF o l’anunci d’introduir peatges per l’ús de les autovies. Tot menys fer pagar a la banca i les multinacionals i apujar-los els impostos als rics.

A això cal sumar la passivitat de les direccions dels principals sindicats, el seu suport al govern que no compleix ni una sola de les seves reivindicacions.

La situació de la joventut és desesperada. Al 40% a l’atur i sense perspectives de treballar, es suma la situació de la joventut escolaritzada, a la qual els han substituït l’ensenyament presencial, l’únic veritable, per una pantalla. I a sobre pateixen una ofensiva de criminalització de la joventut, que porta un any sense poder divertir-se. Es queixarà algú de la “irresponsabilitat” d’aquests joves que han donat l’esquena a les “esquerres” a les urnes?

Una part al menys del vot a Ayuso als barris i localitats obrers expressa el rebuig al confinament, a la ruïna de milers de petits propietaris i comerciants, la misèria dels ERTO (més d’un any perdent, com a mínim, un 25% del salari).

Un profund buit polític

Els resultats d’aquestes eleccions posen de manifest el profund buit polític de la classe treballadora i els altres sectors populars. En relació a la Majoria social, no hi ha partit que representi les seves reivindicacions. Ajudar a aixecar aquesta representació política és la tasca més important. I només es pot fer des de la defensa dels drets, dels serveis públics, de les conquestes democràtiques, dels drets dels pobles, de les reivindicacions, en suma, obrint, alhora, la via a un canvi polític i social, a la República del poble i per al poble.

Acerca de las elecciones en Madrid

Carta Semanal 834 en catalán

Carta Semanal 834 para descargar en PDF

La victoria del PP con Isabel Díaz Ayuso en las elecciones a la Comunidad de Madrid del 4 de mayo ha despertado muchos debates y, por ello, nos parece necesario hacer una valoración de lo que ha sucedido. A este respecto partimos del análisis inmediato que hacía el editorial de Información Obrera, que decía que “lo que habría que preguntarse es por qué una gestión de la sanidad, la educación y los servicios públicos nefasta por parte del Gobierno Ayuso le ha permitido, a pesar de todo, ganar de nuevo las elecciones. Habrá quien le eche la culpa a la población trabajadora, pero el resultado no es otra cosa que el balance que esa población hace del Gobierno del Estado que pretende llamarse progresista”.
Sigue leyendo

Fondos europeos: espejismo y realidad

Carta Semanal 833 en catalán

Carta Semanal 833 para descargar en PDF

Un amplio consenso parece haberse impuesto en nuestro país con respecto al anuncio de los Fondos europeos. Los dirigentes políticos y sindicales nos piden que veamos en ellos la única posibilidad de salvación de la economía y de salida de la crisis. Compiten por ellos las distintas autonomías y las empresas del IBEX35 e incluso se han realizado o se anuncian movilizaciones por un “reparto justo” de los fondos. Les llaman fondos “next generation”, para darnos a entender que con ellos se salva a las generaciones futuras.

Una nueva religión parece imponerse desde la verdadera extrema derecha a la supuesta “extrema izquierda”, una unión sagrada se ha formado en torno al dogma europeo. Para los defensores de este nuevo “pensamiento único”, quedan atrás las críticas –por tibias que fueran- a la Unión Europea, la calificación de “Europa de los mercaderes”. Ahora, todo parece haberse transformado, como por obra de un milagro: los potentes gobiernos europeos, las instituciones europeas e internacionales, desde el FMI al BCE, pasando por la Comisión Europea, se han llenado de un impulso benefactor y corren en ayuda de los pobres países europeos más afectados por la actual crisis. Bueno, lo de corren es un decir, no van muy rápidos, hay que reconocer, y las ayudas prometidas para el año pasado, luego para comienzos de este, dicen ahora que –tal vez- vengan a partir de agosto. Sigue leyendo

Fons europeus: miratge i realitat

Carta Setmanal 833 per descarregar en PDF

Un ampli consens sembla haver-se imposat al nostre país pel que fa a l’anunci dels Fons europeus. Els dirigents polítics i sindicals ens demanen que vegem en ells l’única possibilitat de salvació de l’economia i de sortida de la crisi. Competeixen per ells les diferents autonomies i les empreses de l’IBEX 35 i fins i tot s’han realitzat o s’anuncien mobilitzacions per un “repartiment just” dels fons. Els anomenen fons “next generation”, per donar-nos a entendre que amb ells es salva les generacions futures.

Una nova religió sembla imposar-se des de la veritable extrema dreta a la suposada “extrema esquerra”, una unió sagrada s’ha format al voltant del dogma europeu. Per als defensors d’aquest nou “pensament únic”, queden enrere les crítiques -per tèbies que fossin- a la Unió Europea, la qualificació de “Europa dels mercaders”. Ara, tot sembla haver-se transformat, com per obra d’un miracle: els potents governs europeus, les institucions europees i internacionals, des del FMI al BCE, passant per la Comissió Europea, s’han omplert d’un impuls benefactor i corren en ajuda dels pobres països europeus més afectats per l’actual crisi. Bé, el de corren és un dir, no van molt ràpids, cal reconèixer-ho, i les ajudes promeses per a l’any passat, després per a començaments d’aquest, diuen ara que -tal vegada- vinguin a partir d’agost.

Nosaltres mantenim una posició pròpia que només es guia pels interessos dels treballadors i els pobles, i no creiem que aquests interessos siguin compatibles amb els de la banca, les grans multinacionals, el capital financer, el règim monàrquic, que llancen les campanes al vol davant el mannà que sembla que ens caurà. Però aquesta posició no és un dogma que ningú hagi d’acceptar a ulls tancats. Ha de ser argumentada.

Gestació i desenvolupament dels fons

A finals de juliol de l’any 2020 els governs dels 27 països de la UE, sota el patrocini del govern alemany i francès, van decidir posar en marxa un mecanisme per crear un Fons mutualitzat (sota la forma d’un crèdit) de 750.000 milions d’euros, i distribuir-lo als diferents països, d’aquí a 2026, sota dues formes: una part com transferències directes i una altra com a crèdits a llarg termini (es parla de tornar-los abans de al 31 de desembre de 2058). A Espanya li tocarien aproximadament 60.000 milions d’euros en transferències no reemborsables i podria accedir a un volum màxim de 80.000 milions d’euros en préstecs.

S’inicia llavors un mecanisme d’aprovació, que a la data d’avui es calcula que permetrà fer efectius els primers lliuraments de fons a l’agost d’aquest any. És clar les coses de palau van a poc a poc, les institucions europees ja han demostrat prou durant aquests mesos a qui serveixen, des de la negativa a la primavera passada a prestar ajuda a Itàlia (els governs francès i alemany es van negar a enviar a Itàlia màscares i respiradors..en un moment en què l’epidèmia es desenvolupava sense control) fins l’escàndol de les vacunes i la seva submissió a les farmacèutiques, és a dir, a les multinacionals.

Per sol·licitar els Fons els governs havien de presentar abans del 30 d’abril els plans d’inversió corresponents … i les “reformes estructurals” que els acompanyen.

És a dir, que des del principi, i en contra del que ens han vingut dient tant el govern com els dirigents de les nostres organitzacions sindicals, les cessions de capitals i els préstecs estaven condicionats, i no només en el tipus de reformes sinó també, i no menys important, en el tipus d’inversions. El que vol dir que des del principi la sobirania dels diferents països i en particular els més dependents, estava sotmesa a les exigències del capital financer, que lluny de ser un ens abstracte es personalitza en les multinacionals i les institucions al seu servei.

El pla d’el govern espanyol

En obediència a les condicions de la Unió Europea, la ministra Nadia Calviño va presentar a Consell de Ministres de dimarts 27 de setembre l’anomenat Pla de Recuperació, amb 212 mesures, 110 inversions i 102 reformes, que permetrien crear -diuen- 800.000 llocs de treball en 6 anys (la xifra ha de ser màgica, recordem a Felipe González el 1982).

Aturem-nos en les inversions: el 39% en “transició ecològica”, el 29% a “transformació digital”, 11% en educació, 7% en R + D + I. El que significa que més de dos terços de les inversions es destinaran a la tendència especulativa del capital financer. Perquè la transició ecològica no és altra cosa que les subvencions a Iberdrola i altres multinacionals de l’energia per promoure el combustible “teòricament” ecològic, el que ja ha contribuït a encarir l’electricitat fins a límits insospitats, a omplir els camps de molins amb impacte ambiental dur. I a tancar mines i centrals tèrmiques, convertint a comarques senceres en deserts econòmics, ja que les inversions “compensatòries” i els “plans alternatius” es queden en el paper (valgui com a exemple citar que el tancament de la mina de carbó i la central tèrmica d’Andorra ha suposat suprimir un 40% de l’PIB de la província de Terol, segons l’alcalde d’Ariño, Joaquín Noè). Això de la “transformació digital” ja ho coneixem: “teletreball”, telestudi … o sigui la supressió massiva de serveis públics i l’ensenyament públic, entre d’altres. O l’augment de les taxes que han de pagar-se a la banca per tenir un compte o cobrar una pensió. en nom de la transformació digital acaba d’anunciar el BBVA un ERO amb 3.800 acomiadaments, i el conseller delegat del Santander -que acaba de declarar un increment de 5 vegades els seus beneficis en el primer trimestre del l’any- declarava el 28 de abril que “no veu la fi dels ERO a la banca”, per la transformació digital que viu el sector.

Al mateix temps que se’ns anuncia aquesta “nova economia” dopada amb fons de la UE, totes les grans empreses, començant pel gran comerç, la banca, l’automòbil duen a terme desenes de milers d’acomiadaments. I el país, en altre temps considerat la desena potència industrial del món, segueix sense poder fabricar màscares, respiradors, vacunes ….

El que posa de manifest que totes aquestes noves inversions només van a augmentar encara més la desindustrialització de país, en un procés només comparable a la mal anomenada reestructuració industrial de González / Solchaga en els 80, que en realitat va ser el desmantellament d’una part considerable de la nostra base productiva. I tot això quan la pandèmia acaba de posar novament de manifest les greus conseqüències d’una economia dependent del turisme i els serveis.

Les condicions de les ajudes

A les condicions de les inversions se sumen les exigències de reformes, i, en particular, la reforma laboral que anomenen “Estatut dels treballadors del segle XXI” i la de les pensions, amb l’objectiu declarat de “disminuir la despesa”. O sigui, de retallar unes pensions que ja són força baixes.

Prudentment, la ministra Calviño demana endarrerir uns mesos aquestes reformes. Sap que el govern necessitaria d’un “ampli consens”, és a dir, del suport dels dirigents d’UGT i CCOO, i tem que, en la situació actual de debilitat dels aparells sindicals, no puguin seguir l’operació.

Al seu torn, el ministre Escrivà multiplica els “globus sonda” a veure si algun qualla i li permet obrir camí a les retallades que li demanen des de Brussel·les. Només esbossem aquí aquesta qüestió de la condicionalitat, que té un pes molt substantiu en els intents del capital per imposar les seves polítiques. En una altra ocasió la abordarem amb més detall

La necessitat d’independència del moviment obrer i popular i les seves organitzacions.

El Pla de recuperació només és el pla del capital i per això mateix, oposat a totes les reivindicacions dels treballadors i els pobles. Des de la exigència de derogació de les reformes laborals a acabar amb el desmantellament / privatització de la Sanitat pública.

Per això, per aplicar-lo, necessiten aprofundir les retallades de llibertats, la utilització de l’Estat d’Alarma (que, després de justificar la prohibició de les manifestacions del 8 de març a Madrid, acaba d’usar-se per prohibir l’assistència a les de l’1 de maig al País Basc), de la llei mordassa, oblidant totes les promeses de la seva derogació.

Combinant diàleg social i repressió, i confiant en unes direccions sindicals que posen el fre a la mobilització, esperen aconseguir que la classe obrera estigui atemorida i desmobilitzada. Però la resistència de la classe no para. La població es mobilitza en defensa de la seva sanitat, els pensionistes rellancen les seves mobilitzacions i busquen establir llaços amb els treballadors en actiu, animats per les resolucions de congressos sindicals sobre la defensa de les pensions.

Perquè governi qui governi (i diguin el que diguin des d’Europa) les reivindicacions es defensen, la classe necessita la unitat i la independència de les seves organitzacions per organitzar el seu combat per la supervivència.

 

 

Davant l’1 de Maig. No és l’hora de la mobilització unida?

Carta Setmanal 832 per descarregar en PDF

En aquest primer de maig de 2021 la Carta Setmanal reprodueix íntegrament laDeclaració de el Comitè de Redacció d’Informació Obrera titulada amb la pregunta que molts treballadors, joves, estudiants, pensionistes, dones treballadores, autònoms, treballadors de camp i de la ciutat, els milions de multats, els de la llei mordassa, els de Vallecas i els sanitaris a la vora l’exte- nuació es pregunten …

Es celebra el dia internacional de la clas- se treballadora en una situació molt di- fícil. 800.000 treballadors segueixen en un ERTO, alguns des de fa més d’un any (per- dent, en el millor dels casos, una quarta part dels seus salaris). Altres centenars de milers han perdut la feina i no tenen perspectives de trovar-ne una altra. Més de quatre mi- lions d’aturats, xifra oficial. Més de 80.000 morts per la COVID i per la destrucció de la sanitat pública, mentre les vacunes, presen- tades com l’única solució, queden en mans dels interessos de multinacionals farmacèu- tiques que posen els seus beneficis per sobre de la salut i la vida de milions.
Mentre el Govern promet la recuperació econòmica amb fons europeus, empreses que porten un any alimentades amb milers de milions de Govern, es llancen a tan- car i acomiadar. En la indústria, Nissan, Alcoa (Altres anuncien ERO, com Ford a València). A les grans cadenes comer- cials, s’anuncien milers d’acomiadaments a El Corte Inglés, Zara, H & M, Adolfo Domínguez, que volen aprofitar l’ocasió per tancar botigues i passar a la venda per internet. A la banca, s’anuncien més de 18.000 acomiadaments, 8.300 en Caixa- bank, en ocasió de la fusió amb Bankia (que es va empassar 21.000 milions de fons públics). Al BBVA, són 3.800 aco- miadaments, i el tancament d’un 22,5% de les oficines. En el Santander, 3.600, a Ibercaja 750, al Sabadell, 1.800 (en els tres casos, amb acord sindical). El BBVA al·lega com a motiu per acomia-

dar la “transformació digital” finançada amb ajuts europeus i governamentals. Les multinacionals i els bancs es beneficien de les facilitats per acomiadar que els do- nen les reformes laborals, i se n’aprofiten de la prohibició i auto-prohibició de ma- nifestacions, mentre altres aglomeracions tenen tots els permisos.Aquesta onada de tancaments i acomia- daments, una veritable catàstrofe social, amb tantes ajudes de govern autodeno- minat “progressista”, es cobreix amb excuses indecents. El ministre Escrivà es limita a declarar que els bancs “haurien de recordar” els ajuts públics que van rebre en l’anterior crisi, sense passar-los la factura. Yolanda Díaz declara que Uni- des Podem ja va advertir que la fusió de Caixabank i La Caixa suposava “riscos” per a l’ocupació, i Nadia Calviño supli- ca a el Banc d’Espanya que cobreixi els acomiadaments massius amb limitacions hipòcrites dels sous i bonus dels alts exe- cutius dels bancs.Els dirigents sindicals, en lloc d’organit- zar la mobilització unida de tots els sec- tors amenaçats de tancaments i acomiada- ments, negocien sense dir ni piu, empresa per empresa, unes indemnitzacions cada vegada pitjors per als treballadors aco- miadats.Aquest 1 de maig, podran al·legar el diàleg social després de quatre anys de ajornar la derogació de la reforma laboral? A sobre, el Govern limita el contingut d’aquesta derogació més que parcial que, en plena

epidèmia d’acomiadaments, no preveu to- car les rebaixes d’indemnitzacions inclo- ses en les reformes de Zapatero i Rajoy. En el diàleg social s’anuncia una nova i pitjor reforma laboral dictada per les au- toritats reaccionàries de Brussel·les.No hi falta la voluntat de la població tre- balladora de mobilitzar-se. Per contra, la classe resisteix. Aquí hi ha els companys d’Airbus, que han parat la intenció de l’empresa de tancar la factoria de Puerto Real. Aquí hi ha els pensionistes, que no paren en la seva mobilització, les mobilit- zacions per la sanitat que recorren barris i ciutats obreres d’un extrem a un altre de país. I aquí està com a prova que és possi- ble vèncer, la recent derogació de l’article antipiquets, el 315.3 del Codi Penal, fruit de la mobilització.Per a milions de treballadors, per a la ma- joria social, és insuportable que dia rere dia s’enfonsin la feina i les condicions de vida. Crida el Govern a la unitat contra els franquistes de Vox, però cada dia que el Govern manté les reformes laborals, el desastre sanitari i educatiu, li està donant armes polítiques i electorals a Vox i al PP. Només la classe treballadora amb la seva mobilització pot obrir una sortida a la greu situació. Mobilitzant-se en defensa de les seves reivindicacions, per la recuperació de la sanitat pública, per les pensions, per la derogació de les contrareformes. Per això van aixecar els treballadors les seves organitzacions sindicals i polítiques. I els treballadors no renunciaran.

Ante el 1 de Mayo. ¿No es la hora de la movilización unida?

Carta Semanal 832 en catalán

Carta Semanal 832 para descargar en PDF

En este primero de mayo de 2021 la Carta Semanal reproduce íntegramente la Declaración del Comité de Redacción de Información Obrera titulada con la pregunta que muchos trabajadores, jóvenes, estudiantes, pensionistas, mujeres trabajadoras, autónomos, trabajadores del campo y de la ciudad, los millones de multados, los de la ley mordaza, los de Vallecas y los sanitarios al borde la extenuación se preguntan…

Se celebra el día internacional de la clase trabajadora en una situación muy difícil. 800.000 trabajadores siguen en un ERTE, algunos desde hace más de un año (perdiendo, en el mejor de los casos, una cuarta parte de sus salarios). Otros cientos de miles han perdido su trabajo y no tiene perspectivas de encontrar otro. Más de cuatro millones de parados, cifra oficial. Más de 80.000 muertos por la COVID y por la destrucción de la sanidad pública, mientras las vacunas, presentadas como la única solución, quedan en manos de los intereses de multinacionales farmacéuticas que ponen sus beneficios por encima de la salud y la vida de millones. Sigue leyendo

La derogación del artículo 315.3 del Código Penal, fruto de la movilización obrera

Carta Semanal 831 en catalán

Carta Semanal 831 para descargar en PDF

El pasado 14 de abril, el Senado ratificaba la derogación del artículo 315.3 del Código Penal, un artículo que perseguía específicamente las actuaciones de los piquetes de huelga. Esa derogación es el resultado de una larga campaña, en la que han ocupado un lugar destacado los militantes de la IV Internacional y los colectivos asociados al CATP, junto con militantes sindicales de distintas organizaciones y países. Repasamos en esta carta el significado de esa campaña y algunos hitos de la misma.

Una legislación franquista

El artículo 315.3 del C. Penal proviene del antiguo artículo 496 del viejo Código Penal, introducido en la agonía del franquismo, en julio de 1976, con el objetivo de “hacer frente a la creciente actividad agresiva de grupos organizados que se autodenominan piquetes de extensión de huelga”. Antes de esa fecha, jueces y policías no necesitaban perseguir específicamente los piquetes, puesto que simplemente todas las huelgas eran ilegales. Ese precepto fue mantenido hasta 1995, y en esa fecha, cuando se promulga el calificado como “el Código Penal de la democracia”, se convierte en el 315.3.

Todo el 315.3 destila franquismo. Prevé mayor condena para las supuestas coacciones de un piquete de huelga que para el mismo delito que se produjera en otras circunstancias. Y, sin embargo, fue incluido en el “Código Penal de la democracia”, aprobado en 1995, con los votos de todos los partidos a favor, salvo la abstención del PP. Sigue leyendo

La derogació de l’article 315.3 de el Codi Penal, fruit de la mobilització obrera

Carta Setmanal 830 per descarregar en PDF

El passat 14 d’abril, el Senat ratificava la derogació de l’article 315.3 del Codi Penal, un article que perseguia específicament les actuacions dels piquets de vaga. Aquesta derogació és el resultat d’una llarga campanya, en què han ocupat un lloc destacat els militants de la IV Internacional i els col·lectius associats al CATP, juntament amb militants sindicals de diferents organitzacions i països. Repassem en aquesta carta el significat d’aquesta campanya i algunes fites de la mateixa.

Una legislació franquista

L’article 315.3 del Codi Penal prové de l’antic article 496 del vell Codi Penal, introduït en l’agonia del franquisme, al juliol de 1976, amb l’objectiu de “fer front a la creixent activitat agressiva de grups organitzats que s’autoanomenen piquets d’extensió de vaga“. Abans d’aquesta data, jutges i policies no necessitaven perseguir específicament els piquets, ja que simplement totes les vagues eren il·legals. Aquest precepte va ser mantingut fins a 1995, i en aquesta data, quan es promulga el qualificat com “el Codi Penal de la democràcia”, es converteix en el 315.3.

Tot el 315.3 destil·la franquisme. Preveu major condemna per les suposades coaccions d’un piquet de vaga que per al mateix delicte que es produís en altres circumstàncies, però, va ser inclòs en el “Codi Penal de la democràcia”, aprovat el 1995, amb els vots de tots els partits a favor, excepte l’abstenció de PP. Sigue leyendo

Ante el 14 de abril: El significado de la lucha por la República hoy

Carta Semanal 830 en catalán

Carta Semanal 830 para descargar en PDF

En el 90 aniversario de la proclamación de la II República, muchas son las celebraciones, de uno u otro tipo, que se preparan.

Para algunos compañeros y organizaciones, se trata de un homenaje un tanto nostálgico a la II República. No es nuestra posición, porque no creemos que corresponda a los intereses y aspiraciones de los trabajadores y los pueblos. Para los militantes de la IV Internacional, la República abrió camino a la expresión de las reivindicaciones de los trabajadores, los campesinos sin tierra, las mujeres y los pueblos, pero no fue capaz de darles respuesta, porque no podía hacerlo dentro del marco del respeto a la propiedad privada de los medios de producción. Tampoco fue capaz de darles solución la clase trabajadora –a pesar de su heroísmo revolucionario en 1934, 1936 y 1937– porque los dirigentes socialdemócratas, estalinistas y anarcosindicalistas, renunciaron a defender hasta el fin las conquistas y los objetivos del movimiento revolucionario, por subordinarse a los políticos burgueses republicanos y a las exigencias de los imperialismos y de su intermediario el gobierno de Stalin. Sigue leyendo

Davant el 14 d’abril: El significat de la lluita per la República avui

Carta Setmanal 830 per descarregar en PDF

En el 90 aniversari de la proclamació de la II República, moltes són les celebracions, d’un o altre tipus, que es preparen.

Per a alguns companys i organitzacions, es tracta d’un homenatge una mica nostàlgic a la II República. No és la nostra posició, perquè no creiem que correspongui als interessos i aspiracions dels treballadors i els pobles. Per als militants de la IV Internacional, la República va obrir camí a l’expressió de les reivindicacions dels treballadors, els camperols sense terra, les dones i els pobles, però no va ser capaç de donar-los resposta, perquè no podia fer-ho dins el marc del respecte a la propietat privada dels mitjans de producció. Tampoc va ser capaç de donar-los solució la classe treballadora -malgrat el seu heroisme revolucionari en 1934, 1936 i 1937- perquè els dirigents socialdemòcrates, estalinistes i anarcosindicalistes, van renunciar a defensar fins a la fi les conquestes i els objectius del moviment revolucionari, per subordinar-se als polítics burgesos republicans i a les exigències dels imperialismes i de la seva intermediari el govern de Stalin. Sigue leyendo