El govern i els dirigents d’UGT i CCOO han arribat el dilluns 3 d’octubre a un acord, pendent de desenvolupar encara en alguns aspectes, sobre funció pública. Quant a pujades salarials per al 2022, el 2023 i el 2024, les dues parts donen l’acord per tancat.
Immediatament després d’anunciar-se l’acord, la ministra d’Hisenda i Funció Pública, María Jesús Montero, feia pública la seva «intenció» que aquest acord salarial serveixi a més com a «guia» i «exemple» de «com es pot seguir avançant», un «referent per aconseguir aquest acord que necessitem tots com és el pacte de rendes”. Pacte de rendes al sector privat que, a més, pot prefigurar les pujades del SMI i, fins i tot, les de les pensions.
La web del govern (https://www.lamoncloa.gob.es/) explica que “el Govern ha assenyalat des de fa mesos que la situació econòmica generada després de la invasió d’Ucraïna comporta la necessitat d’arribar a acords que persegueixin, des de la justícia social, pal·liar els efectes ocasionats per la inflació. El pacte assolit avui al sector públic s’emmarca en aquest context i pot contribuir a assolir un pacte de rendes en el diàleg social”.
Nova pèrdua de poder adquisitiu
Per valorar la pujada salarial pactada, cal partir de la pèrdua de poder adquisitiu que pateixen els empleats i empleades públiques. Només els dos últims anys ha estat d’un 12,1%: el 2021, el govern els va pujar, sense cap negociació, un 0,9% i l’IPC va pujar un 6,5%: van perdre un 5,6%. Al gener del 2022, de nou sense negociació, els han pujat un 2% i l’IPC està ara en un 9% -tot i que ha estat en un 10%-, i es preveu un IPC final del 8,5% (segons el Banc d’Espanya, encara que altres fonts pugen a un 8,8%). Per tant, el 2022 perdrien un 6,5% més.
La web del govern explica que“l’increment salarial fix durant el període 2022-2024 és d’un percentatge fix del 8%, que es pot incrementar fins a un màxim d’un 9,5% en el període esmentat, en funció de diverses variables previstes a les clàusules de revisió. En termes reals, la revaloració salarial podria assolir un 9,8%”
Enfront de la pèrdua acumulada en dos anys d’un 12,1%, la pujada salarial fixada a l’acord seria d’un 3,5% el 2022 (sumant al 2% que ja els han pujat un 1’5% addicional), del 2’5% el 2023, amb una clàusula de revisió salarial del 0’5% si l’increment retributiu del 2022 i el 2023 hagués quedat per sota de l’IPC harmonitzat d’aquests dos anys (això és gairebé segur), més un 0 ‘5% addicional en el cas d’assolir un determinat increment del PIB nominal (això és força possible). El 2024 seria del 2%, afegint un 0,5% més si l’increment retributiu dels tres anys fos inferior a l’IPC acumulat.
Davant d’una pèrdua acumulada del 12,1% (segons la previsió d’IPC per al desembre), s’acorda una pujada probable d’entre un 9,2 i un 9,8% en tres anys. La inflació prevista per al 2023 oscil·la entre el 3,8 i el 4,1% i, si en prenem un 2% per al 2024 (una previsió més que optimista), el balanç salarial de l’acord suposaria -aplicant les previsions més favorables- una pèrdua final d’un 8,1% entre el 2021 i el 2024 (12,1 + 3,8 +2 – 9,8)[1].
Un 8% de pèrdua de poder adquisitiu que se suma a les pèrdues ja patides en els darrers anys pels empleats i empleades públics. Recordem que només les retallades imposades per Zapatero el maig del 2010 a les pagues extraordinàries, i que encara persisteixen, van suposar una rebaixa salarial d’un 5% de mitjana (fins a un 7% en els funcionaris del grup A1, els de més nivell salarial) . I que l’acord fet públic manté intactes les retallades del govern Zapatero.
Tampoc no s’ha implantat la jornada de 35 hores per a tot el personal del sector públic. El govern s’ha negat a incloure-la a la norma bàsica (l’EBEP), on continuarà figurant la jornada màxima de 37,5 hores setmanals. L’única cosa que ha admès és retirar de la norma les restriccions que impedien negociar la reducció de jornada en algunes administracions públiques.
A més, cal assenyalar una qüestió: la pujada salarial del 2024 dependrà del que s’aprovi als pressupostos de l’Estat per a aquest any. Tenint en compte que la legislatura actual acaba a començaments de desembre del 2023, és més que previsible que els PGE del 2024 siguin pressupostos prorrogats o, fins i tot, que depenguin d’un altre govern, que pot complir l’acord o no.
Els dirigents d’UGT i CCOO defensors de l’acord al·leguen que les pujades salarials incloses superen els augments pactats als convenis col·lectius que s’estan signant. Com si aquestes pujades no depenguessin, en bona mesura, de les mateixes organitzacions que han decidit deixar que es negociï i es mobilitzi de manera separada, empresa a empresa o sector a sector, sovint a cada província, en lloc d’organitzar la mobilització unida que pugui obligar les patronals a cedir. En tot cas, calia concloure, si se’ls donés la raó, que és acceptable –i fins i tot un bon acord– per a la població treballadora perdre un 8% del poder de compra en tres anys.
El contingut real del “pacte de rendes” que defensa el govern de Pedro Sánchez i Susana Díaz queda al descobert en les paraules de la ministra. Sota aquesta expressió s’amaga la pura i simple moderació salarial, mentre el govern es pot continuar negant a intervenir els beneficis empresarials (que són, segons un estudi de CCOO, els principals responsables de la inflació) i els preus dels béns de primera necessitat.
A qui serveix aquest acord?
La firma de les direccions d’UGT i CCOO deixa com a oposició a l’acord el sindicat groc CSIF, els sindicats policials d’ultradreta, els corporatius i els sindicats nacionalistes. És a dir, objectivament debilita les organitzacions que reflecteixen la unitat de la classe treballadora de tot l’Estat, que han acceptat la pèrdua de poder adquisitiu de tres milions d’assalariats.
Evidentment, l’acord enforteix les tesis de la patronal sobre les clàusules de revisió. La referència ja no seria l’IPC, com fins ara reclamaven -almenys públicament- els dirigents d’UGT i CCOO, sinó que només podria ser un 0,5% o un 1%, fos quina fos la diferència entre les pujades pactades en conveni i l’IPC real.
I, sobretot -vet aquí les paraules de la ministra Montero- el beneficiat és el govern, que s’estalvia les molestes reivindicacions -i mobilitzacions- d’actualització de salaris, pensions i prestacions de desocupació a l’IPC real. I que es pot permetre escatimar als gairebé tres milions d’empleats i empleades públics l’actualització dels seus salaris, mentre dedica en aquests pressupostos de l’Estat 2.500 milions d’augment a la despesa militar.
Comparem la pujada d’un màxim del 3,5% per als funcionaris el 2023 amb el 8,5% que es proposa pels pensionistes. Quina és la diferència? La diferència és la mobilització dels i les pensionistes, la lluita de classes. Mobilització que inclou la convocatòria de la manifestació per al 15 doctubre, que el govern vol desactivar amb l’anunci de la pujada del 8,5%. Precisament, la signatura de l’acord de funció pública suposa la renúncia dels sindicats a mobilitzar els funcionaris en defensa del poder adquisitiu dels seus salaris.
L’acord significa, ni més ni menys, que els dirigents d’UGT i de CCOO sacrifiquen les necessitats i les reivindicacions dels empleats públics per no incomodar el govern “progressista”. Oblidant un principi fonamental pel qual s’hauria de guiar tota organització obrera: que, governi qui governi, les reivindicacions es defensen.
En contra del principi elemental, els dirigents d’UGT i CCOO han acordat amb el govern organitzar un trasllat fenomenal de les rendes del treball al capital. Al capdavall, això significa acceptar la inflació, significa capitular davant de la guerra social que porta el capital i que el govern vehiculitza. No és per casualitat que no es protesti contra la despesa militar (el públic i la que està fora de pressupost), la lluita contra la guerra és inseparable de la lluita contra la inflació. Acceptar que la inflació –l’impost dels pobres– recaigui sobre la classe obrera és acceptar la política de guerra.
A més, cal assenyalar el procediment adoptat per prendre una decisió que afecta més de tres milions de persones assalariades, en un mitjà en què hi ha centenars de milers d’afiliats a UGT i CCOO. La signatura de l’acord s’ha decidit de manera precipitada en òrgans de direcció que ni tan sols han tingut a les mans el text precís de l’acord. És fonamental exigir la participació dels treballadors i les treballadores, de l’afiliació dels sindicats en la presa de decisions d’aquesta envergadura. Encara hi ha temps d’organitzar veritables assemblees als centres de treball de la funció pública.
I a més obre el camí a la dreta, que ara podrà recolzar la seva campanya als sindicats grocs.
[1]12,1 de pèrdua el 2022 amb la pujada del 2%, més 3,8 de pujada de l’IPC el 2023, més 2% de pujada de l’IPC el 2024 menys la pujada del 9,8% de l’acord
