Archivo de la categoría: Cartas-catalán

Al 84è aniversari del seu assassinat, les aportacions de Trotski per a la lluita de la classe obrera avui

Carta Setmanal 1005 per descarregar en PDF

Aquest dimarts 20 d’agost fa 84 anys de l’atac a Trotski per Ramon Mercader, agent de Stalin, que va produir la seva mort l’endemà. El context mundial de 1940 era, òbviament, diferent de l’actual, però també hi ha elements en comú entre tots dos i un en particular: la supervivència del capitalisme, plenament inserit al seu estadi imperialista, provoca una destrucció sistemàtica de forces productives que es plasma a les crisis recurrents i les guerres, amb el corol·lari de la devastació i saqueig dels recursos naturals, així com, sobretot, un qüestionament frontal del valor de la força de treball i, consegüentment, de les condicions de vida de la majoria de la població , que és la classe treballadora.

Com a marxistes, no encarem aquest aniversari des d’un punt de vista nostàlgic, sinó polític. D’acord amb una frase del mateix Trotski, amb què iniciava el text Lliçons del gran any (9 de gener de 1905 – 9 de gener de 1917), commemoratiu del dotzè aniversari de l’inici de l’”assaig general” que va ser la Revolució russa de 1905, “els aniversaris revolucionaris no són només dies per commemorar, són dies per treure lliçons de les experiències revolucionàries”. Quines lliçons podem treure de Trotski per a la nostra lluita avui? Aquest és l’objecte de la present Carta Setmanal, encara que l’abordem d’una manera molt esquemàtica, atesa la seva extensa trajectòria com a teòric marxista, igual que com a militant i dirigent obrer; ja que, com deia Engels sobre Marx en el seu discurs el dia del seu enterrament, Trotski també “era, sobretot, un revolucionari”.

Un teòric marxista important

A la Revolució russa es va donar un fet mai repetit: bona part dels dirigents eren també excel·lents teòrics. És el cas de Lenin, que caracteritza l’imperialisme, com a estadi últim del capitalisme, d’una manera tan vigent que és imprescindible per entendre el que passa actualment. També ho van ser Preobrazhensky, Bukharin i especialment Trotski, al costat d’altres entre els quals per descomptat no es troba Stalin -com explica amb claredat Riazanov-. D’això en donen compte les nombroses obres, l’estudi de les quals ens aporta claus molt importants al voltant de com es desenvolupa la lluita de classes i, consegüentment, com actuar-hi.

Destaquem només tres aportacions com a mostra, les dues primeres d’un llibre de lectura imprescindible, segons el nostre parer, que és Història de la Revolució russa. Hi formula el concepte de “desenvolupament desigual i combinat”, que permet caracteritzar efectivament el contradictori lloc de les economies nacionals al mercat mundial producte històric del capitalisme, “al·ludint a l’aproximació de les diferents etapes del camí i a la confusió de diferents fases , a l’amalgama de formes arcaiques i modernes. Sense acudir a aquesta llei, enfocada, naturalment, a la integritat del seu contingut material, seria impossible comprendre la història de Rússia ni la de cap altre país d’avenç cultural endarrerit, sigui quin sigui el seu grau”.

La segona és el pròleg a aquest llibre, una peça metodològica magistral: “la història de la revolució, com tota història, ha de relatar, sobretot, els fets i el seu desenvolupament. Però amb això no n’hi ha prou. Cal que del relat es desprengui amb claredat per què les coses van succeir d’aquesta manera i no d’una altra. Els esdeveniments històrics no es poden considerar com una cadena d’aventures ocorregudes a l’atzar ni enfilar-se en el fil d’una moral preconcebuda, sinó que s’han de sotmetre al criteri de les lleis que els governen (…) Les classes oprimides creen la història a les fàbriques, a les casernes, als camps, als carrers de la ciutat. Però no acostumen a posar-la per escrit (…) No obstant, els processos que es desenvolupen en la consciència de les masses no són mai autòctons ni independents. Tot i els idealistes i els eclèctics, la consciència està determinada per l’existència”.

I la tercera és la noció de revolució permanent, amb la qual Trotski desenvolupa una cosa que ja havien plantejat Marx i Engels des del 1845. Per ell, “la revolució no acaba després d’una determinada conquesta política, després de l’obtenció d’una determinada reforma social , sinó que continua desenvolupant-se fins a la realització del socialisme integral. Així doncs, un cop començada, la revolució (en què participem i que dirigim) en cap cas és interrompuda per nosaltres en una etapa formal determinada”. Connectava així també amb Lenin, per a qui la revolució russa no es quedaria en una etapa burgesa, ja que només la classe obrera podria aturar la guerra i satisfer les reivindicacions democràtiques (lliurar la terra als pagesos i establir el dret dels pobles oprimits sota el tsarisme a la seva lliure autodeterminació).

Encara que només fos per aquestes tres aportacions, ja es podria considerar a Trotski un autor marxista imprescindible per a la lluita de la classe obrera avui. Però, com dèiem, són només una petita mostra de la seva obra ingent.

Militant i dirigent obrer, un líder de la Revolució russa i impulsor de la IV Internacional

Tampoc en aquest pla podem exposar en detall les aportacions de qui amb 60 anys, tot just sis mesos abans de ser assassinat, va escriure de si mateix “vaig ser revolucionari durant els meus quaranta-tres anys de vida conscient i durant quaranta-dos vaig lluitar sota les banderes del marxisme”. En destacarem tres.

En primer lloc, la seva lluita per la construcció del partit obrer independent plenament inserit a la classe, davant de la propaganda sobre un suposat partit bolxevic plenament constituït com a tal des de la separació del menxevic el 1903, ni el partit era així ni agrupava el conjunt del moviment revolucionari. Trotski va tenir un paper molt important en la Revolució de 1905, quan va ser president del Soviet de Petrograd. Davant la Primera Guerra Mundial, va impulsar les conferències de Zimmerwald i Kienthal (que Lenin veia amb reticències, però també hi va participar).

Això no vol dir, per descomptat, que no cometés errors: quan el juliol de 1917 s’incorpora al partit bolxevic, que des de l’arribada de Lenin a Rússia a l’abril havia trencat la il·lusió reformista de la direcció interna prèvia de Stalin i Kàmenev, Trotski reconeix que Lenin havia tingut raó en la seva ruptura amb els menxevics fins a les seves darreres conseqüències. És la lluita pel partit el que el fa impulsar, amb Lenin, la fundació de la III Internacional el 1919 i la fundació de la IV Internacional el 1938, davant la constatació de la fallida de la III (després de la seva actuació a Alemanya, facilitant l’ascens de Hitler o a Espanya contra la revolució; La IV Internacional se situa així en el fil històric la primera gran fita organitzativa de la qual és la Lliga dels Comunistes el 1847 i internacionalment la I Internacional el 1864.

Insistim que no sacralitzem Trotski. Ell mateix reconeix també que era Lenin qui tenia raó el 1921 quan, escoltant l’opinió dels sindicats soviètics, va rectificar la posició de militaritzar els soldats desmobilitzats. També en oposar-se a la necessitat de signar la pau a Brest-Litovsk com més aviat millor. Allò que importa de tot això és el que aporta per al diàleg actual entre corrents que, com nosaltres, defensem incondicionalment les reivindicacions de la classe. La confrontació de posicions és imprescindible, com efectivament passava al partit bolxevic abans de la seva destrucció per Stalin.

En segon lloc, respecte als sindicats, que són la primera forma organitzativa de la classe: “en la lluita per les reivindicacions parcials i transicionals, els obrers necessiten més que mai organitzacions de masses, fonamentalment sindicats (…) Lluiten implacablement contra tot intent de sotmetre els sindicats a l’Estat burgès (…) Només en base a aquest treball es pot lluitar amb èxit al si dels sindicats contra la burocràcia reformista, inclosa l’estalinista. L’intent sectari de crear o mantenir petits sindicats «revolucionaris» com una segona edició del partit significa de fet renunciar a la lluita per la direcció de la classe obrera». Contra aquesta posició sectària es va situar també Lenin. Lluita per la direcció de cara a orientar-la a allò per allò que s’organitzen els treballadors: els seus interessos i no cap suposada forma de conciliació amb els de la classe capitalista, com sosté, contra tota evidència empírica, la idea del “diàleg social”.

I en tercer lloc, el seu rol central a la Revolució russa, que va permetre constituir el primer Estat obrer de la història, més enllà de l’efímera experiència de la Comuna de París el 1871. Al costat de Lenin va ser un dels dos principals líders del procés revolucionari. Ho va ser en el terreny de la construcció d’aquest Estat, fins i tot simbòlicament, ja que ell proposa que no s’utilitzi el terme ministres per als integrants del govern, sinó comissaris del poble, cosa que ja denotava el seu compromís amb la democràcia obrera, en oposició a la degeneració burocràtica que esdevindria després. I en àmbits tan importants com la creació de l’Exèrcit Roig, gràcies al qual va ser possible la preservació del procés revolucionari amb la seva victòria a l’anomenada guerra civil (que en realitat era en gran mesura una intervenció militar imperialista de suport als exèrcits blancs) o les seves aportacions al terreny del debat econòmic, al voltant de qüestions com la planificació o la industrialització, de forma totalment aliena a la caricatura estalinista que li presentava com a contrari a la pagesia ia la NEP (la Nova Política Econòmica que s’aplica després de la guerra civil).

La lluita internacionalista contra la guerra ahir i avui

Al Programa de Transició (“L’agonia del capitalisme i les tasques de la IV Internacional”), fundacional de la nostra organització, es caracteritza amb precisió el que defineix abans de res la situació actual: “la situació política mundial del moment, es caracteritza , abans de res, per la crisi històrica de la direcció del proletariat (…) Les forces productives de la humanitat han parat de créixer”. I així és: com caracteritzar, si no, el genocidi contra el poble palestí que, d’acord amb el govern de Gaza, ja ha arribat al nombre de 40.000 persones assassinades (incloent-hi 16.000 menors), encara que la revista científica britànica estima que són ja “ 186.000 o fins i tot més” (https://www.thelancet.com/journals/lancet/article/PIIS0140-6736(24)01169-3/fulltext) O els centenars de milers de joves que han estat portats a la mort pels interessos de l’imperialisme nord-americà -al qual se subordinen els governs europeus- l’autocràcia de Putin a la guerra d’Ucraïna (només en els primers 18 mesos el New York Times estimava que eren 190.000,https://www.nytimes.com/2023/08/18/us/politics/ukraine-russia-war-casualties.html); guerra a què es destinen ingents recursos, cosa que, inevitablement, planteja la reducció de la despesa pública social.

Al setembre de 1915, Trotski va ser el redactor del manifest de la conferència de Zimmerwald contra la guerra mundial. La seva vigència és total: “qualssevol que siguin els responsables directes principals del desencadenament d’aquesta guerra, una cosa és certa: la guerra que ha provocat tot aquest caos és producte de l’imperialisme. Aquesta guerra ha sorgit de la voluntat de les classes capitalistes de cada nació de viure de l‟explotació del treball humà i de les riqueses naturals del planeta”. Les implicacions de les guerres imperialistes són inequívoques, com també recollia el manifest: “Misèria i privacions, atur i augment del cost de la vida, malalties i epidèmies, són els veritables resultats de la guerra. Per dècades, les despeses de guerra absorbiran el millor de les forces dels pobles comprometent la conquesta de millores socials i dificultant tot progrés”. La lluita contra la guerra va ser determinant per a la Revolució russa, després de la qual es va fundar la III Internacional el 1919.

Hi ha res més actual? Des del marxisme, no hi ha resignació possible, per això el manifest també proposa: “nosaltres que no ens situem al terreny de la solidaritat nacional amb els nostres explotadors, sinó que romanem fidels a la solidaritat internacional del proletariat ia la lluita de classes, ens hem reunit aquí per reprendre els llaços trencats de les relacions internacionals, per cridar la classe obrera a recobrar la consciència de si mateixa i situar-la en la lluita per la pau. Aquesta lluita és la lluita per la llibertat, per la fraternitat dels pobles, pel socialisme. Cal emprendre aquesta lluita per la pau, per la pau sense annexions ni indemnitzacions de guerra. Però una pau així no és possible més que amb la condició de condemnar tot projecte de violació de drets i de llibertats dels pobles. Aquesta pau no ha de conduir ni a locupació de països sencers ni a les annexions parcials. (…) El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos ha de ser el fonament indestructible en l’ordre de les relacions de nació a nació”.

Avui, 108 anys després, participem en una iniciativa al voltant de la crida europea contra la guerra, que confluirà en una conferència a Berlín de l’1 al 3 de novembre. Crida que conclou així: “Rebutgem les guerres i la barbàrie, que només beneficien els poderosos i els industrials de l’armament els guanys dels quals es disparen (…) rebutgem ser arrossegats a la guerra i la militarització de tota la societat. Rebutgem els pressupostos militars cada cop més elevats sota la tutela de l’OTAN i de la Unió Europea, denunciem la guerra social lliurada contra els treballadors i la joventut. Rebutgem tots els atemptats a les llibertats, les amenaces i la repressió. Defensem la llibertat d’expressió, de reunió, de manifestació i el dret de vaga, particularment amenaçats. La mobilització dels pobles podrà aturar l’escalada mortífera a què els Governs ens volen arrossegar, i aturar els enviaments d’armes. Unint-nos per sobre de les fronteres, actuem per la unitat internacional dels treballadors i joves per imposar l’alto el foc i la reassignació dels pressupostos militars a les necessitats vitals de la població, a l’escola, els hospitals, els salaris i les pensions”.

L’assassinat no va aconseguir el seu objectiu: Trotski, referent per a la lluita de la classe obrera per la seva emancipació

Però a més Trotski va ser el més conseqüent opositor a l’esmentada degeneració burocràtica estalinista, òbviament sense cap coqueteig amb l’imperialisme, sinó caracteritzant l’Estat soviètic com l’Estat obrer que encara era, perquè la seva base material (l’expropiació dels grans mitjans de producció no s’havia revertit), de manera que es requeria no una revolució social, sinó política perquè la classe es desembaràs de la burocràcia. Val la pena recomanar en aquest punt la lectura del seu llibre La revolució traïda.

Precisament per aquesta raó va ser assassinat. Ens explicava el seu nét Estaven Volkov el 2019 (https://posicuarta.org/cartasblog/entrevista-a-esteban-volkov-nieto-de-trotsky/) que un agent estalinista infiltrat no havia deixat de preguntar quant avançava Trotski en la redacció de la seva biografia de Stalin (encàrrec editorial acceptat per ell només per necessitat econòmica). Denotava l’obsessió amb ell dels usurpadors de la revolució, que a les successives onades de purgues dels anys trenta ja havien eliminat la major part de la vella guàrdia bolxevic, perquè no podien suportar l’existència de Trotski com a referent viu de la revolució .

Trotski també va abordar l’experiència de la Revolució espanyola, que permet treure’n conclusions, molt útils avui: “el maig de 1937, els obrers espanyols es van aixecar, no només sense direcció, sinó contra la mateixa (…) les masses, que contínuament han intentat obrir-se pas per la via correcta, s’han trobat que generar una nova direcció que correspongui a les necessitats del procés revolucionari i produir-la al fragor del combat estava per sobre de les seves forces. (…) fins i tot en aquells casos en què la vella direcció ha manifestat la seva corrupció interna, la classe no pot improvisar immediatament una nova direcció, especialment si no ha heretat del període anterior sòlids quadres revolucionaris, capaços d’utilitzar l’enfonsament del vell partit dirigent”.

El text de Trotski de 1940 que es coneix com a Testament conclou amb aquestes paraules, que el defineixen i defineixen també el nostre objectiu vital, per a la consecució del qual convidem tot treballador compromès amb l’emancipació social a organitzar-se amb la IV Internacional: “La vida és bella. Que les futures generacions la lliurin de tot mal, opressió i violència i la gaudeixin plenament”.

La investidura d’Illa

Deja un comentario

Carta Setmanal 1003 per descarregar en PDF

Aquest divendres 1 d’agost la majoria de la militància d’ERC ha donat el seu vot favorable al preacord assolit amb el PSC. D’un total de 8226 afiliats amb dret a vot, 3.397 hi van votar a favor (un 53,5 %), mentre que 2.847 ho van fer en contra (un 44,8%) i 105 van votar en blanc. La participació va ser d’un 77%. Dies abans, la Comissió Executiva Federal del PSOE es va pronunciar al respecte, el dimecres 30 de juliol la direcció d’En Comú va fer el propi i aquest dissabte 3 d’agost el Consell del PSC va ratificar igualment el preacord. Hi ha, per tant, una majoria al Parlament de Catalunya que, si no hi ha imprevistos d’última hora, votarà a favor de la investidura d’Illa en la sessió que probablement es convoqui per al dijous 8 d’agost.

Des de l’exili i amenaçant de tornar, Carles Puigdemont ha fet una àmplia campanya amb la seva organització Junts i l’actual ANC en contra d’investir Illa com a president de la Generalitat. Paral·lelament, les institucions franquistes, els partits que les representen -PP i VOX- i els grans mitjans de comunicació s’estan explaiant contra l’acord entre PSC i ERC, i particularment contra Pedro Sánchez acusant-lo de destruir Espanya. Acusant-lo de trencar la unitat dels espanyols que l’Estat de les Autonomies suposadament garanteix, així com la pretesa «igualtat» fiscal entre les diferents Comunitats Autònomes. Es pronuncien també alguns dirigents del PSOE apegats a la regionalització d’Espanya que la Constitució del 78 va organitzar, mentre d’altres estan a favor de la millora que aquest preacord podria iniciar per al conjunt dels pobles (Catalunya, València -segona federació-, Balears, Múrcia, Galícia…).

Però, de què es tracta?

Des del punt de vista polític, és evident que el contingut de l’acord, sobre el paper, millora (i molt), el sistema de finançament que hi ha per a Catalunya. Per a la immensa majoria del poble català el que hi ha ara és injust: es contribueix més, i es rep bastant menys, qüestió que s’ agreuja a més amb els incompliments reiterats quant a l’ execució de les inversions acordades, etc. Mentre d’altra banda, tots els serveis públics estan potes amunt i problemes tan fàcils de solucionar com la sequera semblen insolubles.

Sens dubte, supera la proposta que Artur Mas va portar a Rajoy el 2012 i que aquest va rebutjar «perquè no hi havia diners», encara que Puigdemont i Junts intentin devaluar-lo amb l’argument que no s’ha de complir. Argument que sembla més aviat dictat pel fet que no ha estat el partit de Puigdemont qui ho ha negociat, ni el que ha de formar govern. Una altra cosa és, naturalment, que les implicacions que té l’acord, que requereixen una modificació de la LOFCA, necessiten una majoria a les Corts que, a dia d’avui, no està garantida.

Però si l’acord assolit entre ERC, PSC i Comuns, pot millorar el finançament a Catalunya, la qüestió és, però, que el problema de fons subsisteix. A ningú se li escapa les implicacions que també té a la resta d’Espanya. Per als treballadors i els pobles, no es tracta només de solucionar l’espoli fiscal de Catalunya, sinó d’obrir un futur per a tothom, que l’actual sistema impedeix. I això afecta també Catalunya. No es tracta de «sortir-se» o no del sistema, sinó d’acabar amb ell, perquè mentre subsisteixi i es contribueixi al seu manteniment participant-hi encara que no es reconegui, la solució per a uns implica inevitablement un problema per a d’altres.

De la mateixa manera, es tracta d’ un acord que no trenca l’ Estat de les Autonomies, sinó que justament va en la línia de reforçar-lo, independentment que aquesta sigui o no la intenció dels signants. Tot el «jaleo» muntat al voltant de la suposada destrucció d’Espanya i a la ruptura de la solidaritat interterritorial no és més que una cortina de fum que amaga altres qüestions. En realitat, el preacord entre ERC i PSC se situa en la línia del que ja recollia la «Declaració de Granada» elaborada pel mateix PSOE el 2013, i impulsada per Alfredo Pérez Rubalcaba. Fins i tot és possible trobar declaracions del PP català per les mateixes dates que afirmen la necessitat d’un finançament singular per a Catalunya.A què es deu tant de soroll?

És fals el que pregonen els dirigents del PP amb l’ajuda d’alguns barons «socialistes», que l’acord vagi a trencar Espanya o que la solidaritat interterritorial quedi anul·lada. Començant per això últim, els qui ens reclamem del marxisme afirmem amb rotunditat que l’endarreriment de determinats territoris no és una cosa que hagi estat decidida pels qui els habiten: és el resultat de les bases econòmiques del sistema capitalista i de la propietat privada, que s’ha desenvolupat sense tenir en compte les necessitats de la majoria social i només els beneficis i interessos del capital financer. Això s’ha accentuat amb la forma en què els especuladors configuren cada motor econòmic, en particular el de Madrid, que ha dessecat tota la gran Castella i Lleó. El de Barcelona en la mateixa línia, menys accentuada per les seves bases.

No és veritat el que diu García-Page sobre el que la «riquesa nacional» és de tots els espanyols: és d’uns quants, i fins i tot d’alguns que no són ni espanyols. Com tampoc és veritat que recaptar tots els impostos (concert econòmic) i establir després una quota de solidaritat (cupo), que són dues coses diferents, trenqui la solidaritat. El que trenca la solidaritat és el manteniment d’un règim parasitari que consagra i fa permanent la desigualtat i l’ endarreriment. El que trenca la solidaritat són les fabuloses despeses militars a compte de l’OTAN, o els comptes opacs de la Casa Reial (vegeu diari Ara, 28 de juliol), o el frau fiscal consentit que sostreuen els recursos de tots per a despeses que res tenen a veure amb les necessitats de la majoria social. El que trenca la solidaritat i la igualtat és que el 10% més ric de la població espanyola posseeixi més de la meitat de la riquesa del país. Certament, ja no sorprèn el cinisme dels qui afirmen que l’acord assolit trenca la unitat, i tanmateix ometen qualsevol crítica al concert basc i navarrès… perquè és a la Constitució! Deu ser que en estar a la Constitució, un principi que es pretén insolidari i que trenca la unitat d’Espanya deixa de ser-ho automàticament.

L’atac furibund contra Pedro Sánchez, que no trigarà a equiparar-se al que es desenvolupa contra l’amnistia (i tal vegada el superi) desvetlla el principal problema polític d’aquest país, i per tant de tots els treballadors i pobles. L’ herència franquista present a les institucions, impedeix qualsevol avenç de calat en la solució dels problemes. Perquè viu de l’enfrontament i la confrontació entre pobles. Perquè un acord d’aquestes característiques (com l’acord sobre l’amnistia) allunya el que per a ells continua sent l’objectiu principal: pressionar Sánchez i el PSOE per tornar a la senda del pacte d’Estat PP-PSOE. Al primer el donen per perdut, d’aquí l’ofensiva contra ell en tots els àmbits. Al PSOE, amb l’esperança que els barons es plantin i provoquin una divisió interna que acabi amb Sánchez. El que d’altra banda, només obre una perspectiva al PSOE, si vol resistir amb garanties, que passa per plantar cara a aquesta herència. Qüestió que no està en l’agenda dels seus dirigents.

L’ofensiva franquista només obeeix a l’intent de preservar els privilegis de la casta que exerceix de fet una bona part del poder en interès propi, en interès del gran capital i la banca i al servei de l’imperialisme, de l’OTAN, l’FMI i la UE contra els pobles. Que ningú s’equivoqui d’enemic.

A un altre nivell, els moviments de Junts, l’ANC, i alguns suposats «CDR», mobilitzant-se contra el preacord i cridant a impedir la investidura d’Illa, no poden ser interpretats sinó com una pataleta, dirigida contra Sánchez i buscant erosionar ERC. Que Carles Puigdemont assumeixi ara la possibilitat de ser detingut, només per impedir que Illa sigui president de la Generalitat, els invalida i retrata l’estratègia dels qui han utilitzat les aspiracions nacionals no com a catapulta per a l’emancipació nacional i social, sinó per mantenir el seu particular estatus quo.

I ara què?

Salvador Illa es va passar tota la campanya electoral dient que calia passar pàgina i que volia liderar un canvi d’etapa. Per a uns (els poders econòmics, etc.) representa l’estabilitat institucional que no garanteixen d’altres a dia d’avui. Per als treballadors (sense gran entusiasme) representa la possibilitat de no caure una altra vegada en un carreró sense sortida, que els enfronti gratuïtament als treballadors i pobles d’Espanya. Es tracta sens dubte d’una qüestió contradictòria.

Tot apunta que Illa serà, tret d’imprevistos, el pròxim president de la Generalitat. Hi ha qui creu que això certifica la fi del «procès». Després de 14 anys de governs en mans de partits independentistes, és evident que aquest cicle i tot el que ha comportat, s’ha acabat. Però no s’ha acabat la qüestió nacional, de la mateixa manera que l’Estat de les Autonomies, recollit en el títol VIII de la Constitució de 1978, on es va consagrar la regionalització de l’Estat, la formació de les Comunitats Autònomes i el «cafè per a tothom», tampoc ho ha resolt.

L’ Estat de les Autonomies dissenyat per desviar les aspiracions nacionals del conjunt de pobles, en particular de bascos i catalans, i per aplacar la mobilització dels treballadors desencadenada abans i després de la mort de Franco, lluny de representar els interessos comuns de tots els pobles d’ Espanya no ha fet sinó aprofundir la divisió: les regions més pobres s’han empobrit en detriment de les més riques. En contra del discurs oficial que ensalça l’estructura autonòmica com a garant de la unitat i la igualtat, els serveis públics no són els mateixos en tots els territoris. Totes les autonomies estan «infrafinançades», és a dir, reben menys del necessari per garantir uns serveis públics suficients: les retallades són una realitat en totes les Autonomies. No són una particularitat de Catalunya, la baixada real de salaris el mateix, o el nivell de pobresa. El seu augment és pràcticament el mateix -cap al 24% de la població-, mentre que els guanys fabulosos de les multinacionals siguin d’origen basc, català o de Madrid són semblants. La realitat és que l’ Estat de l’ Autonomies ha afavorit el gran capital amb la competència entre regions i facilitat la divisió de la classe obrera i les organitzacions, però NO ha eliminat ni la lluita de classes, ni l’ aspiració a la sobirania dels pobles.

Efectivament, l’acord per investir Illa pretén una reforma de l’Estat autonòmic, intentant solucionar la qüestió de la infradotació dels serveis públics i altres competències, però sense qüestionar el marc en què aquestes polítiques es desenvolupen o sigui el marc del règim monàrquic i la preservació de l’Estat parasitari heretat del franquisme: no és la solució. El que s’obre a continuació és una situació que lluny d’estabilitzar-se, avança a passos agegantats en direcció contrària.

Aquesta situació exigeix més que mai avançar en la formació d’un moviment organitzat de ruptura amb el sistema, amb el règim monàrquic, pel conjunt de les reivindicacions socials i democràtiques que ajudi a forjar l’aliança dels Treballadors i els Pobles de l’estat que combati un sistema que infrafinança els territoris (les comunitats autònomes i els ajuntaments) per tal de mantenir un estat parasitari, i que no garanteix l’existència d’uns serveis públics iguals per a tothom. Que combati en definitiva per la República i la Unió de repúbliques.

Escola de Formació de la IV Internacional organitzada per joves

Deja un comentario

Carta Setmanal 1001 per descarregar en PDF

Els passats 28, 29 i 30 de juny es va realitzar l’Escola d’Estiu de formació de la IV Internacional. En aquests dies diversos companys de diferents parts de l’Estat compartim les discussions i debats més actuals de la lluita de classes. Com a internacionalistes hem posat el focus les expressions més immediates de les mobilitzacions que d’una o altra forma repercuteixen en la nostra acció a l’Estat espanyol, com les mobilitzacions per Palestina del passat curs o la situació d’avanç la lluita de classes a França. Al seu torn, una de les sessions principals ha tractat sobre la política ecologista, desarticular el relat de les institucions financeres sobre un »capitalisme verd» o »bo» sobre el qual es poden revertir la destrucció del planeta és de vital importància per als revolucionaris en l’actualitat. Conseqüentment, la lluita per la construcció de l’Organització Revolucionària és una de les tasques principals, en l’actual catàstrofe que està patint la humanitat on la màxima expressió és la guerra provocada per l’imperialisme, cal recordar la frase de Trotsky: ‘la crisi de la humanitat és la crisi de la direcció revolucionària».

Resposta marxista a l’ecologisme polític

La preocupació sobre el futur del planeta afecta moltes persones, en particular és una qüestió que intriga els joves. No podem acceptar sota cap concepte que les solucions a aquesta problemàtica les programin i executin els mateixos que la generen. Sota el sistema capitalista, el sistema que no té repars a arrasar amb qualsevol per tal d’incrementar el seu benefici, és impossible acabar amb la destrucció del medi ambient i el planeta. És per això que la principal crítica a l’ecologisme polític és el plantejament d’una suposada solució independent del mode de producció capitalista.

Aquesta suposada solució, emmarcada en la famosa »transició energètica, és l’aposta per les energies »renovables» o »verdes» per liquidar l’ús d’energies fòssils. Aquestes energies, com l’ eòlica, són controlades per grans multinacionals que, lluny d’ acabar amb pràctiques nocives cap al medi ambient, s’ ha constatat com amb la construcció de grans parcs eòlics arrasen amb extensions de terra que són el sustent de vida de poblacions senceres. És paradoxal com Greenpeace, la famosa ONG »sense ànim de lucre», és una de les principals filials de la multinacional que controla el 17% del mercat de l’energia eòlica a nivell mundial. És a dir, hi ha una propaganda bestial i »bonista» sobre les energies renovables que alimenten el relat del »capitalisme bo», en què Greenpeace és un dels seus principals portantveus.

Un exemple més que actual és el cas del cotxe elèctric, on una vegada més es presenta com l’alternativa als cotxes de combustió contaminants, però que amaga un altre exemple de mercaderia destructiva del planeta i lucrativa per al capital. Su fabricación implica l’extracció de les anomenades »terres rares» per a la fabricació de bateries que, a dia d’avui, han contaminat el 80% de les aigües de les principals ciutats xineses. A més, la fabricació del cotxe elèctric suposa una destrucció massiva de llocs de treball d’una indústria clau com l’automobilística.

En un moment on tots els esforços de les institucions i Governs és el negoci de la guerra, assenyalem l’enorme contradicció que suposa amb la suposada »salvació del planeta» que també expressen els representants del capital.

Sota les seves mans, el planeta i la humanitat estan sent destruïdes, des dels governs dels països imperialistes i les institucions internacionals serveixen directament al benefici dels capitalistes sota el relat de la transició energètica. Denunciem enèrgicament aquesta pantomima, no és una altra estratègica més per continuar incrementant el benefici del capital sota un altre mercat, disfressat de »transformador» sobre la transició verda i la política ecologista.

Sobre la situació a França

Tothom està amb els ulls posats a França, sobretot els militants revolucionaris que veiem com any rere any la mobilització de les masses ha anat al nostre país veí. Després de la dissolució de l’Assemblea Nacional per part de Macron, donant ales a la victòria de l’extrema dreta per mantenir les polítiques antiobreres, la classe obrera i en especial la joventut s’han aixecat contra l’onada reaccionària. L’evolució de la lluita de classes té els seus precedents, des de la irrupció de les armilles grogues fins a les massives mobilitzacions contra la reforma de pensions, així com l’enorme rebuig a la massacre a Gaza, la França Insumisa ha estat present acompanyant o organitzant aquestes mobilitzacions. És a dir, no podem entendre l’avanç de la lluita de classes i de l’augment de la consciència en la lluita del poble francès sense el factor organitzatiu, com representa la LFI.

S’obre un nou període que bé podria canviar radicalment en les pròximes setmanes, però no fem prediccions, actuem sobre la realitat present perquè la futura ens sigui favorable. La polarització i l’expressió de rebuig al macronisme s’expressa en el vot a l’extrema dreta o el que anomenen »extrema esquerra», representat pel Nou Front Popular. La polarització expressa la crisi profunda de la V República Francesa i dels partits polítics que han estat els seus pilars fins ara.

Però, perquè ha crescut el vot cap a l’extrema dreta? En primer lloc cal assenyalar el rebuig que senten molts treballadors per les organitzacions d’ esquerra, principalment pel PS i el PCF, després dels diferents governs que s’ han succeït i que han traït les aspiracions de millores en les condicions de vida de la majoria social. Això ha fet que aquests partits perdin gairebé tota la seva base social i no tinguin el poder amb què abans comptaven. En segon lloc, i relacionat amb l’anterior, l’extrema dreta ha fet campanya demagògica amb un programa més o menys social, plantejant la derogació de la reforma laboral o l’augment dels salaris. Davant d’això, els altres partits com el PS i el PCF li han fet el joc a l’extrema dreta alertant de la seva perillositat sense qüestionar els anys de macronisme de polítiques antiobreres i antidemocràtiques, cosa que ha posat l’extrema dreta com una alternativa a Macron, eludint les responsabilitats del govern en els seus anys de mandat.

També cal assenyalar la campanya del gegant mediàtic ha anat dirigida a assegurar la victòria de l’extrema dreta, ja sigui blanquejant-la o atacant massivament el seu principal oponent, la LFI. Les acusacions d’antisemitisme o islamo-esquerra han tingut més presència a les tertúlies de les grans cadenes franceses que les propostes de canvi que proposa la LFI. També podem assenyalar el sistema electoral a dues voltes i com això afavoreix els partits de la burgesia, ja que permet boicotejar la força més votada en la primera volta forjant aliances entre partits per excloure el més votat. L’ obligació d’ inscripció per al dret a vot també repercuteix majoritàriament contra l’ expressió dels sectors més pobres, essent un element antidemocràtic més d’ aquest sistema electoral. Això demostra una vegada més que, el terreny electoral no és el terreny de la classe obrera, però si un terreny on poder avançar no només frenant l’extrema dreta, sinó amb un programa d’emergència contra la política d’austeritat i de ruptura amb els plans del capital i les institucions internacionals.

Les mobilitzacions en solidaritat amb Palestina

Des del 7 d’octubre el poble palestí està vivint un atac indiscriminat per part de l’Estat d’Israel. Però hem de recordar i fer viva la història per entendre el present: des del 1948, després de l’aprovació a l’ONU de la partició de Palestina recolzada pels països occidentals i el representant de Stalin, el poble palestí ha estat expulsat, perseguit i assassinat a la seva pròpia terra. El recrudiment de la massacre al poble palestí per part de l’Estat sionista no ho podem entendre sense el suport incondicional dels EUA i la resta de països imperialistes com a principals aliats. I és que, com a internacionalistes, l’immediat és assenyalar la complicitat dels nostres governs. Per a l’existència de l’Estat d’Israel és necessària la destrucció del poble palestí, sinó han pogut assolir el seu objectiu és per les enormes mobilitzacions que hi ha hagut al voltant de tot el planeta.

La màxima expressió d’aquestes mobilitzacions sorgeix als EUA, al cor de l’imperialisme, on milers de jueus han esquerdat »No en el nostre nom!», on sectors sencers de treballadors s’han mobilitzat contra la complicitat del seu govern o la multitud d’acampades que han inundat els campus universitaris de tot el territori. A l’Estat espanyol també s’han multiplicat les mobilitzacions en forma d’acampada, en què alguns de nosaltres hem participat.

A la Universitat de Barcelona s’ha aconseguit que l’òrgan de govern de la universitat trenqui relacions amb les universitats d’Israel, una important victòria dels estudiants. Sabem que això no és suficient, la massacre segueix en curs, és més urgent que mai l’exigència al nostre govern per la ruptura de relacions a tots els nivells i per l’alto al foc. Això no es pot aconseguir sense la mobilització del moviment obrer juntament amb els estudiants, els sindicats no poden mirar per a una altra banda, tenen a les seves mans la capacitat mobilitzadora per aturar aquest genocidi.

Per això, els militants de la IV Internacional seguirem actuant per l’aliança dels estudiants amb el moviment obrer, que no es pot aconseguir sense obrir bretxa dins dels sindicats majoritaris, lluny de sectarismes, divisions i autoproclamacions.

La construcció de l’ Organització Revolucionària

Com donem resposta a les 3 qüestions fonamentals en la lluita de classes actual? Com a revolucionaris atenem i actuem sobre la realitat actual de la lluita de classes, no imposen ritmes ni la revolució social d’una forma finalista. L’actualitat de la classe obrera mundial constata la seva màxima expressió, la pèrdua de totes les conquestes obreres aconseguides fins ara i la guerra com a manera de supervivència del capitalisme en són mostra.

La defensa dels llocs de treball i dels salaris, de la indústria, de la seguretat social i el sistema públic de pensions o de la fi de la col·laboració en les guerres a Ucraïna i Gaza xoquen frontalment contra la política del capital. L’Organització Revolucionària que volem construir amb l’aliança de treballadors i pobles que setmana rere setmana mostren la seva resistència i que, al seu torn, no troben una organització que coordini i s’enfronti directament contra les polítiques del capital amb independència pròpia.

No som comentaristes, cal anar el concret, al terreny on es juga la lluita de classes. És per això que la utilització de la Crida contra la guerra és de vitalitat per obrir la discussió dins dels sindicats i les organitzacions tradicionals, així com l’agrupament de Sindicalistes per l’Auditória, el treball en indústria, en sanitat o a les universitats. Hem d’avançar en aquestes campanyes per construir un moviment de ruptura que ens permeti enfrontar el Règim Monàrquic com a màxim representant del capitalisme que ens porta la guerra i la destrucció de les nostres condicions de vida.

L’ OTAN, al seu 75è aniversari

Deja un comentario

Carta Setmanal 1000 per descarregar en PDF

El 9 i 10 de juliol de 2024, l’OTAN ha celebrat a Washington, una Cimera en la qual celebrava el seu 75 aniversari i en la qual han participat, a més dels seus 32 membres, representants dels governs del Japó, Austràlia, Corea del Sud i Nova Zelanda

En aquests 75 anys, els 12 membres originals han crescut fins als 32 actuals, i s’anuncia l’ampliació futura a diversos països fronterers amb Rússia, incloent-hi Ucraïna.

La declaració final de la cimera es congratula de l’enorme increment de la despesa militar dels seus membres: “celebrem que més de dos terços dels aliats hagin complert el seu compromís de destinar almenys el 2% del PIB a la despesa anual en defensa i felicitem els aliats que l’han superat. Els aliats estan fent un pas endavant: la despesa en defensa dels aliats europeus i Canadà ha crescut un 18% el 2024, el major augment en dècades.”. Però no es contenta amb això i demana més: “reafirmem que, en molts casos, es necessitarà una despesa superior al 2% del PIB per remeiar els dèficits existents i satisfer les necessitats en tots els àmbits”.

L’OTAN està compromesa en la guerra d’Ucraïna, però apunta –i d’aquí els convidats de l’Indo-Pacífic- més enllà. D’aquí la cita de la declaració: “Les ambicions declarades i les polítiques coercitives de la República Popular de la Xina (RPC) continuen posant en perill els nostres interessos, la nostra seguretat i els nostres valors”.

Els tractats de la UE parteixen del fet que bona part dels seus membres ho són de l’OTAN, i estableixen una política en relació amb això. Això ha assolit un nivell sense precedents en actuar la UE com a agència de l’OTAN en relació amb Ucraïna. Pedro Sánchez ha estat en primera línia, així com en la relació d’Europa amb Netanyahu, en la qual després va frenar sense deixar de donar-li suport.

No obstant això, ni una paraula en la declaració sobre el genocidi de Gaza. En el comunicat final de la cimera, el nom d’Ucraïna va ser citat en més de 60 vegades mentre que no hi va haver ni una sola menció a les massacres perpetrades pel règim sionista a la Franja. En el paràgraf dedicat a Orient Mitjà només s’ esmenta un país: “Les accions desestabilitzadores de l’Iran estan afectant la seguretat euroatlàntica”.

Fins a Pedro Sánchez s’ha vist obligat a censurar “el doble raser” de l’OTAN pel que fa al respecte al dret internacional a la Franja de Gaza i Ucraïna. El que no li ha impedit subscriure igualment la declaració final de la Cimera.

Al nostre país la mobilització contra la pertinença a l’OTAN va obligar a un referèndum, els termes del qual no ha estat ni tan sols respectats.

El govern Sánchez/Díaz ha fins i tot ofert una nova base (a Mahón) per a la seva utilització. La pertinença a l’OTAN fa del govern espanyol còmplice d’aquesta Aliança i els seus crims.

El combat contra la guerra és inseparable del combat per sortir de l’OTAN i contra la utilització de les bases.

La contracimera

En vigílies de la Cimera, nombroses organitzacions dels cinc continents celebraven al mateix Washington una concorreguda contracimera. Entre les intervencions més citades d’aquesta reunió destaca el discurs de la parlamentària alemanya Sevim Dagdelen, membre de l’Aliança Sahra Wagenknecht, de la reproduïm amplis extractes.

Del discurs de Sevim Dagdelen

Els tres grans mites de l’OTAN s’estan esvaint. En primer lloc, hi ha el mite central d’una OTAN organitzada com una comunitat de defensa compromesa amb el dret internacional. No obstant això, si interroguem les polítiques reals de l’OTAN, què trobem?

El 1999, la mateixa OTAN va dur a terme una guerra d’agressió, en violació del dret internacional, contra la República Federativa de Iugoslàvia. Els crims de guerra de l’OTAN van incloure el bombardeig d’una estació de televisió a Belgrad i un bombardeig presumptament accidental de l’ambaixada xinesa que va matar tres periodistes xinesos. El 2011, l’OTAN va atacar Líbia. Va fer un ús indegut d’una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU per lliurar una guerra pel canvi de règim, un dels resultats del qual va ser que part del país va quedar sota el domini dels islamistes; En general, Líbia es va sumir en un estat de misèria espantosa, i fins i tot va patir el retorn de l’esclavitud.

A l’Afganistan, l’OTAN es va involucrar des del 2003 en una guerra lluny del territori de l’Aliança, només per entregar el poder, 20 anys després, als talibans, el derrocament dels quals havia estat l’objectiu declarat de la invasió. Aquesta guerra de 20 anys a l’Afganistan va estar marcada per nombrosos crims de guerra.

La Universitat Brown calcula que el nombre de morts per les guerres dels Estats Units a Orient Mitjà en els últims 20 anys només en 4,5 milions de persones, guerres com la d’Irak, basades en mentides i que no van ser més que violacions atroces del dret internacional.

L’OTAN és una comunitat d’il·legalitat i de violadors del dret internacional que, ja sigui per separat o com a organització, duen a terme guerres d’agressió sobre una base políticament oportunista.

Un segon mite és el de l’OTAN com una comunitat de democràcies basades en l’imperi de la llei. Però si examinem el passat, aquesta amable autopresentació es desinfla immediatament. Fins al 1974, Portugal, membre de l’OTAN, estava governada per una dictadura feixista que va llegir sagnants guerres colonials a Angola i Moçambic. Igual que el Portugal feixista, Grècia i Turquia van ser membres de l’OTAN després dels seus respectius cops militars.

La mateixa OTAN, com ara sabem, va posar en marxa l’Operació Gladio, una organització clandestina que s’activava cada vegada que les majories democràtiques amenaçaven de votar en contra de la pertinença a l’OTAN.

Acords bilaterals de seguretat, com els assolits amb l’Espanya de Franco, estan ara en vigor amb Aràbia Saudí i Catar, fins i tot sabent que aquests Estats són declaradament antidemocràtics. Clarament, l’únic criteri significatiu per tractar amb l’Aliança és l’avantatge geopolític. L’OTAN no és una comunitat de democràcies, ni existeix per defensar la democràcia.

Tercer: L’OTAN afirma actualment que està salvaguardant els drets humans. Fins i tot si passéssim per alt com les accions de l’OTAN trepitgen un milió de vegades els drets al treball, la salut i l’habitatge adequat, una imatge tan interessada no resisteix l’escrutini en els assumptes internacionals.

Mentre debatem aquí, els presoners capturats en l’anomenada “Guerra Global contra el Terror” dels Estats Units encara llanguien a la Badia de Guantánamo, on han estat sense judici durant gairebé un quart de segle. Aquesta és la realitat dels “drets humans” en el principal estat de l’OTAN. Pel que fa a la llibertat d’opinió i de premsa, Estats Units, recolzat pels seus auxiliars de l’OTAN, va intentar fer de Julian Assange un exemple astorant-lo durant 14 anys. El seu únic delicte va ser haver revelat al públic els crims de guerra dels Estats Units.

No només s’estigui esmorzejant el suport a l’OTAN a tot el món, sinó que són precisament els més exposats a la seva propaganda els que es mostren cada vegada més escèptics amb el pacte militar.

Als Estats Units, l’aprovació pública de l’OTAN ha anat caient contínuament en els últims anys, mentre que les majories a Alemanya qüestionen el principi de defensar tots els membres; és a dir, ja no estan disposats a comprometre’s amb l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord.

L’impuls de l’organització cap a l’escalada a Ucraïna i la seva expansió a Àsia està superant les pròpies capacitats de l’Aliança. Una convicció està guanyant terreny dins de l’OTAN que no només s’ha d’enfrontar a Rússia i la Xina, sinó que també s’ha d’involucrar en el Mitjà Orient. Es tracta d’una reivindicació de l’hegemonia global que s’està formulant. L’OTAN es veu a si mateixa lliurant una guerra en tres fronts.

Tenint en compte això, és lògic que es prevegin tres reunions concretes per a la cimera de l’OTAN d’aquesta setmana. La primera és una sessió de treball dedicada a intensificar encara més el rearmament de la mateixa Aliança. El Consell OTAN-Ucraïna és el següent en l’ordre del dia. Es tracta de debatre com es poden augmentar les generoses transferències financeres i les promeses de l’OTAN a Ucraïna, amb un augment de les entregues d’armes i una eventual adhesió a l’OTAN d’Ucraïna. En tercer lloc, hi haurà una sessió amb els socis d’AP4 (Àsia-Pacífic) (Austràlia, Japó, Nova Zelanda i Corea del Sud) i una reunió amb els líders de la UE.

Setanta-cinc anys després de la seva fundació, l’OTAN impulsarà una major bel·ligerància a Ucraïna i s’expandirà a Àsia. La intenció és avançar en l’OTAN d’Àsia i posar en marxa allà l’estratègia que creu que ja ha desplegat amb èxit contra Rússia.

Igual que Ucraïna es va erigir com un estat de primera línia contra Rússia, l’OTAN espera transformar països asiàtics com Filipines en estats rivals davant

Xina. L’objectiu inicial és participar en una guerra freda de poder, però alhora preparar-se per a una guerra de poder calent d’EUA i l’OTAN a Àsia.

Aquests esdeveniments van acompanyats d’una guerra econòmica, que ara també es dirigeix contra la Xina i la principal càrrega de la qual recau sobre les economies dels Estats clients dels Estats Units.

I amb el seu suport incondicional al govern d’extrema dreta de Benjamín Netanyahu, l’OTAN està perdent tota legitimitat moral al Sud Global, ja que és vista com a còmplice dels crims de guerra israelians. El suport públic a una OTAN compromesa amb l’escalada i l’expansió s’està esmorzant a Occident. A Alemanya, el 55% de la població rebutja l’adhesió d’Ucraïna a l’OTAN. La majoria s’oposa al subministrament d’armes a Ucraïna i desitja un alto el foc immediat. Als Estats Units, l’ajuda financera a Ucraïna, 200.000 milions de dòlars fins ara, s’ha tornat extremadament impopular. Un nombre creixent de persones vol que s’aturi el flux de diners a un sistema a Kiev que no només és corrupte, sinó que honora un culte estatal d’extrema dreta al voltant del col·laborador nazi Stepan Bandera.

El que necessitem ara és la fi immediata de les entregues d’armes a Ucraïna i, per fi, un alto el foc allà. Els qui busquen la pau i la seguretat per a les seves pròpies poblacions han de posar fi a la política agressiva d’expansió cap a Àsia. I amb més urgència si cap el cessament de l’entrega d’armes a Israel.

En última instància, la lluita contra l’OTAN és una lluita per la pròpia sobirania. Com a aliança d’Estats clients, Europa corre el perill de col·lapsar. L’emancipació, tal com es veu a Amèrica Llatina, encara no s’ha materialitzat. Un primer pas seria deixar de deixar-se enganyar per una aliança militar que finança la seva estratègia agressiva amb una guerra social deslliurada pels seus governs constituents contra la seva pròpia població.

França i Gran Bretanya a eleccions

Deja un comentario

En aquesta Carta Setmanal fem un repàs sobre dues eleccions importants, les legislatives de França i les generals del Regne Unit. En tots dos casos, una victòria de l’esquerra. Però amb una diferència important: mentre a França el Nou Front Popular s’ha construït a iniciativa i amb predomini d’una força rupturista com és la França Insumisa, al regne Unit no existeix aquesta força, tot i que els elements per a ella comencen a reunir-se amb les mobilitzacions per Palestina i l’elecció d’alguns candidats independents.

Descarga en PDF, carta 999

Declaració del POI (Partit Obrer Independent)
després de la segona volta de les eleccions franceses

8 de juliol de 2024 a les 17:30 h.

Democràcia

De nou, després d’haver utilitzat el terreny directe de la lluita de classes (Armilles Grogues pel poder adquisitiu, setmanes de manifestacions contra la reforma de les pensions, innombrables vagues i nombrosos preavisos amb resultats, en particular per als Jocs Olímpics…), per segona vegada en vuit dies, els treballadors, els joves, la població en el seu conjunt han aprofitat l’oportunitat del terreny electoral per expressar-se. Desmuntant tots els pronòstics dels mitjans de comunicació parcials, l’RN no obté l’ansiada majoria absoluta i el NFP suposadament moribund assoleix més de 180 escons.

Preocupant tota l’esfera politico mediàtica i els defensors de l’ordre, el 67% dels electors – un nivell rècord des de 1997- s’ha mobilitzat ignorant totes les trampes. És a dir, 20 punts més que en les eleccions legislatives del 2022. Sense la menor ambigüitat, hagin votat el que hagin votat, el veredicte de la immensa majoria d’ells és clar. Han dit: «Macron, ja n’hi ha prou». La majoria presidencial perd més d’un milió i mig de vots en comparació amb la segona volta de les eleccions legislatives del 2022.

N’hi ha prou ja de Macron!

N’hi ha prou ja d’aquesta política!

N’hi ha prou ja de Macron, és a dir, n’hi ha prou ja d’aquesta política: rebuig de la regressió social i política, rebuig del desballestament sistemàtic de l’escola, del sistema sanitari, de la misèria que creix mentre capitalistes i financers s’atipen, rebuig de la destrucció de totes les conquestes, començant per les pensions…

Rebuig de tota la política de Macron, que no ha cessat d’aprofundir els atacs ja iniciats pels Governs de la V República, en particular el quinquenni de Hollande, Valls, Cazeneuve, El Khomri… Els trucs i subterfugis amb els quals un punyat d’ells han estat elegits canviant oportunament de jaqueta ja no enganyen ningú.

Ja han començat la seva petita dansa amb els que van mentir sobre les seves investidures, els que van ser elegits per un acord directe de Macron i amb el vistiplau de la RN, o fins i tot els que canvien d’etiqueta per crear un altre grup a l’Assemblea Nacional (després d’haver estat elegits, clar)… Així va la vida d’aquests petits ballarins mundans de la política.

En aquest rebuig, en defensa dels valors democràtics i republicans, contra el racisme i l’antisemitisme, per la defensa intransigent de les reivindicacions obreres i socials vitals, LFI ha confirmat el seu paper central i una vegada més indiscutible, a través de l’excepcional mobilització de desenes de milers de persones que es van comprometre amb la campanya. I això malgrat les crides a obstaculitzar LFI llançats per Edouard Philippe, Aurore Bergé, Les Républicains, l’RN… Tot i els apanys entre els macronistes i l’RN per fer perdre els candidats de LFI en diverses circumscripcions… Malgrat les campanyes de difamació, acusant-los d’antisemitisme per manifestar el seu suport inquebrantable a l’alto el foc immediat i la fi de les massacres a Palestina.

Ara, immediatament, la democràcia exigeix que la veu d’aquests milions sigui escoltada i respectada

Avui, ara, immediatament, la democràcia exigeix que la veu d’aquests milions sigui escoltada i respectada. Les palinodies, les tretes febrils dels polítics de totes les tendències, aparegudes per a l’ocasió o revelades en el curs d’aquesta batalla no canviaran res. En el pitjor dels casos, el seu intent de salvar les institucions de la V República per continuar amb la mateixa política, podran provocar retards, però no aconseguiran fer desaparèixer el fons de la qüestió: n’hi ha prou ja d’aquesta política! ¡Ruptura!

Els que, ja candidats a intentar-ho, s’hi acomodin, patiran el mateix destí que ja han patit o estan a punt de patir, qualsevol que sigui el seu partit o la formació política (PS, PCF, EELV, LR, RN…). Molts comentaristes i polítics espantats mostren la seva preocupació per una França ingovernable. I tenen raó.

Governar amb petites artimanyes, girs de vetlada, utilitzant els artificis de l’agònica V República, alinear-se amb els «cavalls vells» a la vora de l’extenuació… contra la voluntat del poble, burlant la democràcia, és missió impossible. La mobilització ha assestat un cop decisiu a la moribunda V República i produirà xocs d’una nova intensitat.

Tant més com que les forces entestades a fracturar la societat i salvar el capitalisme no han aconseguit l’èxit que esperaven, i han medrat sobre la base de totes les traïcions i renúncies passades i futures de l’«esquerra de govern responsable». El que està lluny de ser una fatalitat.

«Ser raonable», «tenir en compte l’equilibri de forces», «no impulsar el caos»: les preocupacions immediates dels mitjans al conèixer els resultats. La resposta és clara: respectar la democràcia.

És, com han dit la immensa majoria i les «forces vives» del país (sindicats, associacions, demòcrates, LFI, homes i dones progressistes…), unir-se, sigui quina sigui la forma, però a partir de la satisfacció de les reivindicacions: derogació de la reforma de les pensions, augment del salari mínim a 1.600 euros, derogació de la reforma de l’assegurança d’atur, recursos immediats per a l’escola i la sanitat, derogació de la Llei d’Asil i Immigració…

Així és com les derives racistes, antiimmigrants, repressives que sempre són presents en aquests moments d’alta intensitat, retrocediran i quedaran reduïdes a la mínima expressió. Unir a tots i a totes en un objectiu comú és escoltar la democràcia i comprometre’s a canviar-ho tot.

És possible.

Primera volta a França i presentació de nova versió de La Verdad

Deja un comentario

Aquesta setmana, la Carta Setmanal s’ha endarrerit uns dies. El motiu és que hem esperat per reproduir el balanç de la primera volta de les eleccions legislatives que han fet els camarades francesos del POI, que creiem de màxim interès per als lectors de la Carta

Descarrega en PDF, carta 988

Els pobles del món es mobilitzen per un alto el foc a Gaza!

Ja disponible el número 114 de La Verdad, revista de la IV Internacional

«Sense teoria revolucionària tampoc hi pot haver moviment revolucionari» afirmava certerament Lenin el 1902, en la seva obra Què fer. En efecte, comprendre els problemes constitueix una premissa imprescindible per poder intervenir fructíferament davant d’ ells. Amb la intenció de contribuir a aquesta comprensió i treure les corresponents conclusions polítiques, la IV Internacional convida a la discussió publicant La Verdad, la nostra revista d’actualitat política. El nostre mètode, que és el marxisme, parteix de la constatació que el motor de la història és la lluita de classes i, per tant, ens dirigim a la nostra classe, la classe treballadora, per discutir sobre la forma que pren i ha de prendre aquesta lluita de la nostra part.

El context mundial actual està presidit per la crisi, les guerres, la destrucció del medi natural i, per sobre de tot, la desvalorització de la força de treball, que atempta directament contra les condicions de vida de la majoria. Però també està presidit per la resistència, que s’expressa per doquier. Com s’assenyala en la presentació de la revista, «noves forces s’alliberen de la tutela de les velles organitzacions (…) a partir d’ara, associant a tots els militants, els de la IV Internacional i els que tenen un altre origen i combaten per la defensa dels treballadors, es tracta d’elaborar les noves respostes que exigeix aquesta nova situació«.

Una revista d’actualitat política i tribuna de discussió internacional

Una revista de debat per a l’acció

Conseqüentment, a la revista es dóna compte del desenvolupament de la lluita de classes a escala mundial i les diferents iniciatives que es despleguen al voltant d’ ella. La primera part s’ocupa de l’actualitat política, començant per la declaració del Secretariat Internacional del passat 3 de maig: «arreu, en les mobilitzacions que sorgeixen, es reuneixen forces per resistir i trencar amb aquest sistema. Els militants de la IV Internacional, que en són part integrant, us conviden a discutir per actuar i avançar junts«. S’inclouen també una nota de l’assemblea del Partit Obrer Independent (POI) francès i extractes de la intervenció de Jérôme Legavre, diputat de La França Insumisa.

La segona part és la secció política del mes, dedicada a Palestina, amb informacions i declaracions dels Estats Units, Azania, Regne Unit, etc. I a continuació tres seccions regionals, sobre l’actualitat política a Europa, a l’Àfrica i a Amèrica Llatina, que es complementen amb la secció «Arguments», en la qual s’aborda la sublevació de la pagesia davant els anomenats acords de lliure comerç. Finalment, la revista es completa amb un dossier que continuarà en els següents números, en ocasió del centenari de la mort de Lenin, relativa a la vigència dels seus plantejaments presentats en l’ obra El imperialismo, fase superior del capitalisme. Específicament, es planteja què fer davant la «dominació del capital financer» i les seves implicacions.

Us convidem a adquirir i difondre la revista, llegir-la i discutir sobre els seus continguts: perquè aquesta discussió contribueixi a avançar en l’organització de la classe treballadora, única via per a l’emancipació de la humanitat de tota forma d’opressió.

Primera volta de les eleccions a França

Comunicat del Partit Obrer Independent

La decisió de dissoldre l’Assemblea Nacional i organitzar eleccions legislatives anticipades ha consagrat l’etapa final del col·lapse de Macron, pedra angular de les institucions de la V República.

«Cridats a aclarir les seves opcions i renovar la seva confiança en Emmanuel Macron, gairebé vuit de cada deu francesos li van manifestar un no clar i massiu. Una terrible desautorització […] el fracàs és amarg», informa l’editorial del diari financer L’Opinion (1 de juliol), que tanmateix ha donat suport a la campanya de la majoria presidencial en les últimes setmanes.

Aquest fracàs és tant més rotund en tant que la participació en aquestes eleccions mai ha estat tan alta en l’últim període (+19 punts respecte al 2022), cosa que aprofundeix la magnitud del col·lapse de Macron.

Per què aquest col·lapse de Macron?

Les reformes de les pensions, una caiguda vertiginosa dels salaris per la inflació, una ofensiva sense precedents de destrucció dels serveis públics (començant per l’escola i els hospitals), qüestionament de les llibertats democràtiques, llei d’immigració, guerra a Ucraïna i Palestina… totes elles mesures reaccionàries imposades durant set anys per Macron al servei del capital financer, que no només no han obtingut cap suport sinó que només han pogut implementar-se a costa de decisions autoritàries que l’arsenal de la V República permet (només vint-i-tres recursos al 49.3), provocant inevitablement el rebuig.

Fent ple ús de l’arsenal mediàtic, organitzant odioses campanyes de calúmnies contra La França Insumisa (LFI) i, en particular, contra Jean-Luc Mélenchon, aplicant almenys en part el programa de l’Agrupació Nacional (RN), Macron ha aconseguit fer de la RN el receptacle de part de la ira i el rebuig que s’expressa contra ell.

A quin preu? A costa d’enfonsar el seu propi bàndol, obrint a RN la possibilitat d’ocupar el lloc central de defensor de les institucions de la V República en nom del capital financer.

Però hi ha un però…

Perquè aquesta nauseabunda operació política es completés, LFI hauria d’ haver estat erradicada, la qual cosa constituïa inicialment l’ objectiu no declarat de la dissolució. També en aquest terreny, Macron ha patit un complet fracàs. En primer lloc, per la constitució del Nou Front Popular (NFP), al centre del qual ha estat, des del principi, LFI, amb més de 55.000 nous membres registrats des de les eleccions europees.

Dels 32 diputats de l’NFP elegits en la primera volta, 19 són de LFI, cinc vegades més que el 2022. A més d’aquestes reeleccions, 111 candidats de LFI estaran presents, en primer o segon lloc, en la segona volta. Les dades procedents de les circumscripcions electorals indiquen que els candidats de LFI van aconseguir resultats molt importants als barris populars.

Aquest és el resultat de l’orientació de ruptura implementada en particular amb motiu de la reforma de les pensions, durant les revoltes contra la violència policial i, recentment, per exigir un alto el foc immediat a Palestina.

És LFI en qui confien milions i milions de persones, que han decidit aprofitar la votació per expressar el seu rebuig a les polítiques de Macron, el seu rebuig al sistema, la seva voluntat de «¡que se’n vagin tots!».

En la primera i segona volta, és evident que el POI no crida a votar els candidats de tota la dreta: els de Macron-Attal, Horitzó d’Edouard Philippe, Ensemble, LR, etc.

El POI fa seva la posició, particularment adaptada al context de la lluita electoral, de La França Insumisa formulada per Jean-Luc Mélenchon la nit dels resultats: «La nostra consigna és simple, directa i clara: ¡ni un vot, ni un escó més per a l’RN!», precisant que «en la hipòtesi que l’RN quedés en primera posició, i nosaltres quedàrem en tercer lloc, retiraríem la nostra candidatura».

El POI està convençut que la posició adoptada per Olivier Faure de demanar el vot a favor d’Elisabeth Borne, com va indicar en les primeres hores després dels resultats, pot sembrar confusió i desconcert.

Després dels resultats de les crides a votar per Chirac, i després per Macron, que suposadament havien d’aturar l’ascens de l’RN i les conseqüències verificables per a tothom, tornar al mateix demostra, com a mínim, una ceguesa increïble.

El POI està sorprès per la rapidesa amb què els macronistes han cridat a votar per François Ruffin. En aquest cas hauria estat més prudent reflexionar i preguntar-se sobre el seu fracàs contra RN en el seu propi feu, en lloc de continuar amb les combinacions habituals de la V República.

Finalment, el POI comprèn la ferocitat amb què totes les figures de la dreta s’apressen a buscar acords amb el que anomenen, per necessitar-ho així per a la seva causa, «forces democràtiques», «forces republicanes» dins del Nou Front Popular.

Acords que exclouen LFI, sent Jean-Luc Mélenchon, en vista dels resultats ja assolits per LFI, encara més insultat, difamat i atacat sense treva.

El POI també comprèn l’intent desesperat del president Macron d’estudiar cas per cas possibles acords amb els candidats de l’NFP que li semblin compatibles, per salvar-se d’una derrota total i esperar combinacions a la segona volta.

El 7 de juliol, amb LFI, votar pel Nou Front Popular

Res és més urgent avui que enfortir aquesta força, enfortir LFI, lluitant perquè el 7 de juliol es triï el màxim nombre de diputats de LFI.

En qualsevol cas, i sigui quina sigui la majoria que surti de les urnes, siguin quins siguin les maniobres i artimanyes que es posin en marxa, les mesures antiobreres no trigaran a posar les masses en contra dels que les prenguin, en contra de RN o de qualsevol altre.

Pel que fa a nosaltres, amb LFI, donem suport a tots els processos de rebuig a aquestes mesures, totes les reivindicacions essencials que les masses tractaran d’imposar, que són i seran el segell distintiu de la situació.

Què succeeix a França?

Deja un comentario

Carta Setmanal 997 per descarregar en PDF

Els resultats de les eleccions europees del 9 de juny han obert la via a un veritable terratrèmol polític. El president francès, Emmanuel Macron, va patir una humiliant derrota en aquestes eleccions, en què la llista del seu partit va obtenir només el 14% dels vots i el 7% dels votants registrats (l’abstenció va ser del 50,01%). El rebuig a Macron i la seva política es manifestava, a més de per mitjà de l’abstenció, pel vot a la ultradreta del Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen i Jordan Bardella, que va obtenir el 31% dels vots. I pel vot a La França Insumisa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon, que va obtenir 1 milió de vots més que en les europees anteriors, amb percentatges impressionants, de vegades de més del 50%, als barris on es concentra la població més explotada del país.

Immediatament després de fer-se públics els resultats, Macron va anunciar la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria d’eleccions legislatives anticipades per al 30 de juny i el 7 de juliol. Unes eleccions que podrien obrir les portes del poder a l’extrema dreta i a la possibilitat d’un govern «de cohabitació» amb Macron com a president i Bardella com a cap del govern.

La ultradreta ha basat el seu creixement en una combinació de propostes contra la immigració i contra el creixement de la població musulmana amb mesures «socials» com la derogació de la reforma de pensions imposada per Macron contra la voluntat de més del 70% de l’opinió pública, l’eliminació de l’IVA dels aliments i articles de primera necessitat. I en el rebuig de bona part de la població a tots els partits del sistema (gaullistes, macronistes, socialistes i comunistes), que han governat França en els últims 40 anys aplicant una mateixa política de desreglamentació i de retallades socials.

Una mobilització del jovent i la població treballadora

En les hores i dies que van seguir a la convocatòria d’ eleccions, es produeix una important mobilització, especialment entre la joventut treballadora. Recordant el succeït en la primera volta de les eleccions, quan la divisió de candidatures va impedir que Mélenchon passés a la segona volta, els joves van sortir als carrers i van exigir la unitat dels partits LFI, PS, PCF i Verds per presentar un candidat únic per circumscripció i eliminar l’RN i els candidats recolzats per Macron. Alguns van veure en aquesta mobilització un ressò del que va succeir el febrer de 1934, quan dues manifestacions separades dels partits socialista i comunista es van fusionar per decisió dels participants als crits d’Unitat! Unitat!».

Al mateix temps, en pocs dies, es produeixen més de 43.500 noves adhesions a LFI, i més de 18.000 als Grups d’Acció de LFI. La constitució i el desenvolupament del LFI com a força política de ruptura amb la V República i les seves polítiques és un procés que ve de lluny. Podem situar l’inici del procés el 17 de novembre de 2018, quan 300.000 persones participaven en la primera manifestació nacional del moviment de les Armilles Grogues a Paris, en un moviment sorgit de la base que es va mantenir durant mesos i que va obligar el govern de Macron a retirar la projectada pujada dels combustibles. Moviment que es continuava en l’onada de vagues contra el retard de la jubilació als 64 anys, i que buscava construir una representació política.

Ara, es tractava d’evitar una repetició del succeït en les presidencials, quan l’exclusió de Mélenchon de la segona volta obligava a triar entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen (és a dir, entre la pesta i la còlera), i quan bona part de les «esquerres» que van impedir amb les seves candidatures que passés Mélenchon van cridar a votar Macron «per tancar el pas a l’extrema dreta» Davant les finestres on es desenvolupaven les negociacions que van donar origen al «Nou Front Popular» (NFP), corejaven: «No ens traeixen!».

Durant mesos, els líders del PS, el PCF i els Verds, juntament amb alguns «dissidents» de LFI –d’acord amb Macron i els cercles governants del capital financer- havien maniobrat per liquidar LFI i reeditar una espècie d'»unió de l’esquerra» com la que va governar a França en ocasions anteriors, aplicant el programa del gran capital i de la Unió Europea. La mobilització per la unitat ha fet que tot es fes malbé. El Consell Representatiu d’Institucions Mongetes de França (CRIF) va protestar contra l’aliança amb LFI, que va participar, va alentir i organitzar mobilitzacions en defensa del poble palestí. Tot i que l’NFP és sistemàticament denunciat com una aliança amb els «antisemites» de LFI, multiplicant per deu l’odiosa campanya orquestrada durant 8 mesos, com vam dir abans, milers de persones, inclosos molts joves, es van unir als grups d’acció de LFI en 3 dies per actuar i derrotar el duo Macron-RN. Tement perdre les seves posicions i el seu grup parlamentari, els líders del PS, el PCF i els Verds han signat un acord sobre el repartiment de circumscripcions que situa LFI en primer lloc. L’Express publicava que «Els parlamentaris ecologistes temien que La France Insoumise presentés candidats davant d’ells en aquestes Legislatives. (…) Els resultats de LFI a les circumscripcions ecologistes els assumien. Per tant, van fer saber a la seva direcció que es negaven a seure a la taula de negociació d’una coalició en la qual La França Insumisa no aparegués».

Una polarització entre la ultradreta i els seus aliats i LFI i els seus

La crisi política ha commocionat el principal partit de dreta de la Cinquena República (Els Republicans, d’origen gaullista), el líder del qual va formar una aliança amb RN a esquena de les seves instàncies de direcció. La vida política francesa està ara polaritzada entre dos bàndols: LFI i RN. Al mig, un conjunt de diputats en suspens lligats a Macron. Els cercles econòmics estan especialment preocupats per la inestabilitat política i social de la situació en què es troba el país, però s’orienten cap al suport a RN. Financial Times publicava, sota el titular «Les empreses franceses estan tallant Marine Le Pen», el següent: «Quatre alts executius i banquers van dir al Financial Times que l’esquerra, que segons les enquestes és el bloc més poderós que competeix contra Le Pen, seria fins i tot pitjor per als negocis que les retallades d’impostos no finançats i les polítiques antiimmigració de l’Agrupació Nacional». «Les polítiques econòmiques de RN són més aviat una pissarra en blanc que les empreses creuen que poden empènyer en la direcció correcta» va dir un executiu de negocis del Cac 40 –l’equivalent a l’IBEX 35- sobre el partit de Le Pen. Un altre important líder empresarial i inversor a França va agregar: «Si m’haguessin dit fa dues setmanes que la comunitat empresarial donaria suport a RN i exclouria Macron, no ho hauria cregut».

Alhora, RN comença a matisar o retirar les seves propostes més «socials». Immediatament després de la convocatòria d’eleccions, el portaveu de l’RN, Bardella, s’apressava a «retirar» una de les seves promeses: la derogació de la reforma de pensions i la tornada a la jubilació als 60 anys, una cosa que l’RN havia defensat fins aleshores. Segons ell, «la situació econòmica no ho permet». Pocs dies després, una altra mesura social era retirada. En una entrevista amb Le Parisien, Jordan Bardella, declarava, pocs dies després, que la supressió de l’IVA dels productes de primera necessitat no es faria de manera immediata si arribava al govern. Aquesta supressió es faria en «un segon temps», sense precisar calendari. Marine Le Pen exposava públicament la seva voluntat de convertir l’actual acord tàcit amb Macron sobre les principals qüestions polítiques en un acord explícit. El 16 de juny declarava Le Journal du Dimanche: «No estic cridant al caos institucional, hi haurà simplement una cohabitació «. I assenyalava l’enemic comú: «Jo no tinc els dos blocs en peu d’igualtat. És obvi que l’abominació per al país, és la Nupes II, que és l’islamoizquierdisme».

Els patrons estan tractant d’enfortir l’RN i debilitar l’NFP, fins i tot des d’endins, atacant violentament LFI i Jean-Luc Mélenchon i presentant com a candidat l’expresident François Hollande, que s’està adornant amb l’etiqueta de NFP malgrat la reticència del secretari general del PS i el disgust d’activistes de tots els àmbits, però que compta amb el suport de Macron.

Les masses, tot i que enfurismades per aquestes maniobres, estan ajornant l’ajust de comptes i volen impedir primer que l’RN arribi al poder. Cents de milers de persones van sortir als carrers el cap de setmana del 15 i 16 de juny a tot el país, en una mobilització contra la ultradreta. Per a elles, fins i tot el programa de l’NFP passa a un segon pla, tot i que inclou mesures rupturistes com la derogació de la reforma de les pensions de Macron, contra la qual es van mobilitzar milions fa un any, la derogació de la llei d’immigració, de la reforma de l’assegurança d’atur, la congelació de preus, l’augment del salari mínim en un 15% i del salari dels funcionaris en un 10%, el desenvolupament dels serveis públics… Com a conseqüència de la situació, aquest programa també inclou el suport a Ucraïna que el capital i els seus representants van utilitzar per mirar d’impedir la constitució del NFP. Com tots els programes d’una campanya electoral destinada a unir-se per fer front a l’extrema dreta, implica compromisos sobre en quines qüestions es poden expressar diferències, fins i tot dins dels partits. És el cas d’Ucraïna, que ha estat objecte de debat des del principi. Tanmateix, és clar que la immensa majoria de la població està a favor de la pau, no vol una economia de guerra i menys encara vol enviar tropes. Cal recordar que quan Zelenski va ser rebut a l’Assemblea Nacional a França, la majoria dels diputats de LFI es van absentar, cosa que els va valer acusacions histèriques des dels estudis de televisió. Per això, els trotskistes francesos continuaran la seva lluita per convèncer la gent que aquesta guerra no serveix als interessos dels treballadors russos ni dels ucraïnesos, i que la pau és necessària ara. Per convèncer els militants, es recolzaran, en particular, en la campanya per signar la crida europea contra la guerra.

Tota la situació porta els militants francesos de la IV Internacional a formar part de l’NFP i a descartar comparacions equivocades amb el Front Popular de 1936. S’està desenvolupant un enfrontament en el qual estem plenament compromesos, fins i tot en les organitzacions sindicals. La mateixa secretària de la CGT Sophie Binet crida a votar el NFP, implicant de fet l’Organització sindical

Com assenyala un article d ‘Informations Ouvrières, «Ara és possible reagrupar-se i organitzar-se, treballadors, joves, militants, associacions, partits, sindicats, cadascun amb les seves particularitats. Els majors enfrontaments, classe contra classe, estan per arribar»

Després de les eleccions europees: gir en la situació política amb França en el punt de mira

Deja un comentario

Carta Setmanal 996 per descarregar en PDF

Ha passat just una setmana de les eleccions al Parlament europeu (PE). Els electors dels 27 països de la UE estaven cridats a les urnes per elegir diputats a aquest pseudoparlament. No insistim en aquesta carta sobre el caràcter i potestats d’ aquesta institució. Com vam dir en una carta la setmana anterior, el PE és un parlament sense poders que ni tan sols fiscalitza l’acció de l’executiu » europeu, la Comissió, formada per comissaris nomenats pels governs (però que tampoc responen davant d’aquests ni davant els parlaments nacionals) Per tant, les eleccions no determinaven en realitat l’orientació de les institucions de la Unió Europea, el que els donava, sobretot, un contingut nacional, ja que, en última instància, jutjaven la política seguida pels diferents governs.

Durant mesos els mitjans de comunicació han insistit sobre la pujada de l’extrema dreta, cosa que ha suposat, de fet, fer campanya per l’extrema dreta. Una manera de negar la responsabilitat de la política que porten els governs i intentar que els treballadors i tots els ciutadans no es pronunciessin contra la política d’aquests sinó contra el «perill» a arribar si guanyava l’extrema dreta, presentada, per tant, com l’alternativa a una política que mereix el rebuig de milions.

Tot i que, després de les eleccions, ens intenten presentar, com a balanç, la pujada de la ultradreta, aquesta maniobra política ha tingut un resultat molt divers, hi ha diverses qüestions que cal ressaltar:

En primer lloc, la participació ha estat molt baixa -51 per cent de mitjana- tot i que en certs països el vot és obligatori, com a Bèlgica o Grècia, la qual cosa ja d’entrada falseja els resultats de participació. Hi ha hagut rècords com a Portugal, on l’abstenció ha estat de més del 63 per cent. A Espanya també ha conegut un rècord 49,1 per cent de participació, i a Catalunya poc més del 45 per cent.

En general davant els governs que han estat i són l’avantguarda de la guerra d’Ucraïna i el suport a Israel, com França i Alemanya, els partits del govern han estat sancionats qualitativament.

La pujada de l’extrema dreta no és uniforme, a Portugal ha baixat a la meitat en percentatge i dos terços en vot. A Itàlia han perdut vots, a Finlàndia i Suècia també. Sens dubte, han crescut en vots a Alemanya i en percentatge a França (tot això comparat amb anteriors eleccions d’un altre tipus, és a dir, legislatives)

En diversos països – i això no ho compta la premsa- s’han constituït o format pols o moviments de resistència i ruptura amb el sistema. És el cas de l’Aliança Sahra Wagenknecht – Per la Raó i la Justícia (BSW) a Alemanya, molt calumniada per la premsa, per la seva frontal oposició a la guerra i que compta a l’Est d’Alemanya amb el vot del 21 per cent dels emigrants i supera en molts länder de l’est els partits del govern (SPD, Verds, Liberals)

I, en particular, a França on La França Insumisa (LFI) de Melenchon aconsegueix el 10 per cent, guanyant en tots els extraradis obrers de les grans ciutats: Paris, Lió, Marsella, Estrasburg, tot i ser, en general, zones en què la participació és baixa

França, al centre de la crisi

El dia 9 a la nit el president Macron, davant la derrota del seu partit, que només va obtenir el 15% de vots, decideix dissoldre l’Assemblea Nacional (Congrés) i convocar eleccions legislatives per al 30 de juny i la segona volta el 7 de juliol. Aquesta decisió ha precipitat la crisi. D’una banda, la resposta de les masses sobretot els joves, no s’ha fet esperar: totes les tardes es manifesten a les ciutats milers de joves contra Le Pen i contra Macron que li ha obert el camí. Sota la pressió de les masses els partits d’esquerra han reprès l’Acord electoral del 2022 la NUPES amb una plataforma política de ruptura. LFI declara que el primer punt de la ruptura és derogar la reforma del sistema de pensions -contra la qual hi va haver potents mobilitzacions- i tornar als 60 anys per jubilar-se.

L’ofensiva contra la reedició de la NUPES (Nova Unió Popular Ecològica i Social), la denominació oficial de la qual és Nou Front Popular, no s’ha fet esperar, i és brutal. Sobre Melenchon plouen les acusacions d’antisemita violent, putinista… És una ofensiva dirigida, sobretot, als altres partits, al PS, al PCF, als Verds perquè trenquin l’acord amb LFI.

El nou front no és només un moviment electoral, sinó que expressa una forta maduració dels treballadors, que s’identifiquen en particular amb LFI, perquè l’associen a la continuïtat de la mobilització contra la reforma de les pensions i igualment a les armilles grogues. D’altra banda, els sindicats, veient el caràcter explosiu de la situació, han convocat aquest dissabte 15 manifestacions contra Le Pen (Rassemblement National, RN) i Macron. Cents de milers de manifestants han desfilat ja a les principals ciutats.

La crisi està més que oberta, i els pròxims dies ens diran si el moviment en curs; amb desenes de milers de nous adherents a LFI en pocs dies, impedeix arribar al poder a la coalició de fet de Macron i el seu partit amb Le Pen i el seu. I aplicar el programa en què, de fet, hi estan d’acord. Així, RN, que fins ara defensava derogar la reforma de pensions, davant la possibilitat de guanyar les eleccions, retira aquesta promesa. En realitat, estem davant d’una crisi de règim, que amenaça de desestabilitzar tot Europa.

El nostre país no és una excepció

No només pel rebuig o indiferència a aquestes eleccions, sinó pel vot que correspon a tendències generals, però té també particularitats nacionals.

D’una banda, hi ha hagut una abstenció rècord, del 51 per cent. Sobretot, en barris i ciutats de predomini obrer. És el cas de Madrid, als municipis de majoria obrera del qual l’abstenció és més gran a la dels municipis més burgesos: per exemple el 43% a Getafe davant el 32% a Pozuelo de Alarcón -el més ric de tot l’Estat-. Igual que als barris de la capital: p. ex., 48% a Vallecas, davant el 36% al de Salamanca.

El PSOE perd més de dos milions de vots (de 7,4 milions a 5,3) respecte a les anteriors europees (que es van celebrar conjuntament amb les locals i amb la majoria de les autonòmiques), tot i que la major abstenció li permet perdre només 4 punts percentuals (de 32,9 a 28,6).

Tot i que el PP avança una mica, la suma de PP, Vox i Ciutadans perd més de 880 mil vots (fins i tot afegint els de «Es Va acabar la Festa» hi ha pèrdua, en perd 82 mil).

Els partits sobiranistes catalans: ERC, JUNTS; perden fins i tot percentatge de vots, en particular entre els joves, cosa que revela entre altres coses l’esterilitat de presentar-se com els abanderats de la Unió Europea.

L’operació Sumar, que buscava constituir un partit únic de l’esquerra del PSOE, sotmès a la política del Govern, s’enfonsa amb només 4,2 per cent dels vots i 3 diputats. I, en particular, no aconsegueix acabar amb Podem, que aconsegueix el 3,2 per cent dels vots i treu dos diputats, quan tots, amb la connivència de l’aparell d’Estat, ho intentaven arraconar. Cal constatar que la seva campanya electoral, contra la guerra d’Ucraïna i l’enviament d’armes, i per la ruptura amb el règim genocida d’Israel, era clara i precisa.

Com que els resultats del PP no han sigut el referèndum contra Sánchez que havien promès, i, a més, la ultradreta es divideix, l’aparell d’Estat ha passat a altres mesures per intentar acabar amb el Govern. Un govern que, cal assenyalar-ho, no ha aplicat cap mesura de fons contrària als interessos del capital i la Monarquia, però que la seva aparent oposició a Israel i, en particular, per la llei d’amnistia, apareix enfrontat al règim. A més, la propera formació del govern català situa el PSOE en molt bones condicions.

En aquest panorama, la preocupació del capital financer és que el Govern no sigui prou fort per imposar un pla d’ajust tal com les institucions internacionals preconitzen.

A Espanya també està sobre la taula, tot i que potser no amb la mateixa premura que a França, la pregunta de qui governa i per a qui ho fa. En aquest context és habitual escoltar apel·lacions del tipus «tots contra el feixisme», identificant així la ultradreta. Aquesta fórmula, en aparença indiscutible, ha de ser precisada: a la ultradreta, que forma part de les palanques a les quals recorre el capital per intentar preservar la seva dominació de classe, se li combat combatent aquesta dominació. És a dir, sobre la base del compromís incondicional amb les reivindicacions sentides com a tals per la majoria de la població, que és la classe treballadora. Com es revela en les esmentades propostes de LFI a França.

Vivim mesos d’incertesa, amb múltiples mobilitzacions de resistència, per exemple, la marxa republicana d’aquest 16 de juny. En altres casos, llargues vagues com Acerinox i conflictes en curs com la mobilització dels pensionistes o les mobilitzacions en defensa de la sanitat pública. I molt destacadament la irrupció massiva del jovent, amb les acampades contra el genocidi del poble palestí i la connivència d’universitats i govern amb el sionisme.

El que està plantejat al nostre país és com agrupar els sectors organitzats que resisteixen i posar en relació les reivindicacions i objectius immediats amb el necessari enfrontament amb el règim, i el capital al qual aquest protegeix. Com constituir un pol de resistència com els que s’estan construint a França, Itàlia, Alemanya i altres països. En aquesta línia hi ha el treball que desenvolupa el CATP, davant la constatació que les múltiples mobilitzacions són parcials i aïllades perquè no tenen en comú el referent polític que pot ajudar a la seva connexió i a actuar amb el mateix objectiu, acabar amb la Monarquia, amb l’ herència franquista, obrir la via a la República integrant totes les reivindicacions socials i polítiques dels treballadors i els pobles. Cal connectar aquesta feina, en diàleg obert, amb els diferents sectors que busquen també una sortida política.

La resistència del poble palestí i les seves conseqüències

Deja un comentario

Carta Setmanal 995 per descarregar en PDF

Vuit mesos després de la brutal barbàrie genocida que l’Estat d’Israel va desatendre després de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre és fonamental no només apreciar la mobilització a tot el món en defensa del poble palestí, sinó apreciar les conseqüències de la seva resistència heroica. Avui totes les institucions internacionals de l’imperialisme, des de l’ONU a la Unió Europea, estan dividides o en crisi, així com tots els governs, començant pel nord-americà

Aquest poble resisteix des de fa més de 75 anys de forma continuada, des de les massacres que van seguir a la creació per l’ONU de l’Estat d’Israel l’abril de 1948 (amb el suport de Stalin i dels EUA). El 8 d’abril d’aquell any es produeix la massacre de la població de Deir Yassin per part de les organitzacions terroristes israelianes, la més coneguda de desenes de massacres comeses amb un objectiu marcat per la direcció del moviment sionista: aterrar i expulsar les dues terceres parts dels palestins de la seva terra històriques (la Nakba de 15 d’abril de 1948). Des del 1948 s’han succeït múltiples guerres, destruccions, expulsions, assassinats en massa o selectius, presó per a desenes de milers (en molts casos, presó administrativa, sense judici ni condemna), acomiadament de desenes de milers de treballadors, instauració d’un Estat d’apartheid… 75 anys de crim organitzat per l’Exèrcit i l’Estat sionista, agència dels interessos de l’imperialisme a la zona i finançat per ell, amb la compatibilitat dels governs europeus i la cobdícia o complicitat de la majoria dels règims àrabs,.

I res és comparable amb la resistència d’aquest poble, que en l’origen era un poble pagès pacific que convivia amb diferents minories, entre elles els jueus . Aquest poble ha resistit i resisteix contra tots, només -i no és poc- ha gaudit del suport dels pobles que al món lluiten contra l’opressió i l’explotació. És bo reproduir les declaracions de Claudia Sheinbaum, recent elegida president de Mèxic, d’origen jueu: «es tracta de salvar un món, aquest únic i angoixat món que habitem tots, que a tots pertany i que avui es diu Gaza». Així de simple, així de clar, això és el que està en joc.

Nosaltres pertanyem a un corrent que des de Marx a León Trotsky es va oposar a la persecució contra els jueus, que va denunciar la reacció estalinista pel seu antisemitisme. I que va denunciar la complicitat dels governs europeus, i, quan al parer «ningú» ho sabia, la persecució contra els jueus a Alemanya, i a molts altres països europeus. Que va militar als Estats Units perquè s’acollís els jueus que fugien de nazisme, quan el govern dels EUA els va tancar les fronteres i els donava com a única sortida enviar els jueus a Palestina, impedir-los que emigressin a Amèrica i després armar-los fins a les dents per crear un portaavions de l’imperialisme al lloc estratègic de l’Orient Mitjà. És a dir, crear un Estat artificial, que usurpant la memòria d’un poble perseguit negava de fet la tradició d’aquest poble. Els fets ho confirmen. Avui una majoria dels jueus dels Estats Units (principal país amb una comunitat jueva) desaproven la política de Biden de suport armat a Israel i la majoria de la joventut jueva caracteritza el que passa com un genocidi. L’Estat d’apartheid a Israel no representa el poble jueu, és un enemic d’aquest poble i de tots els pobles del món que lluiten per la seva llibertat i emancipació.

Vuit mesos de destrucció de tot, de la vida, dels serveis públics, de la cultura, del futur d’un poble. Un exèrcit tan eficaç mata prioritàriament dones i nens, intenten matar el futur i, tanmateix han aconseguit que els més de 12 milions de palestins desperdigats pel món, als territoris de 1948, a Gaza, Cisjordània, als camps de refugiats sota la bandera de la UNRWA al Líban, Síria, Jordània sentin més que mai el sentiment de pertinença a un sol poble i forcin a la unitat a les seves organitzacions , apartant-se de la corrupta Autoritat Nacional Palestina com a furriel de l’exercit sionista. En aquesta situació reviuen propostes d’unitat i democràcia com la carta de l’OLP del 1964 que proposava un Estat únic democràtic, del Jordà la Mediterrània amb tots els ciutadans siguin jueus àrabs, musulmans o cristians, cosa que avui s’encarna en la Campanya per un Estat democràtic. Difícil sens dubte però com lluitar en el present sense tenir un objectiu. Avui el CESSAMENT EL FOC, LA FI DEL BLOQUEIG, no és només una necessitat i una exigència és el que permet a cada país forjar la més àmplia mobilització. I, en particular, exigir al moviment obrer organitzat -que en general està molt callat- que ocupi el seu paper en la mobilització i es posi al seu cap, i exigir als governs trencar les relacions amb l’Estat genocida.

Cal recordar que l’ Estat d’ Israel viu del pressupost nord-americà, però, també, de les relacions comercials amb els països de la Unió Europea, amb la qual hi ha un acord comercial que fa dels països de la UE els principals socis comercials d’ Israel.

Els generals israelians diuen que els falten encara vuit mesos més de guerra. Però si aquesta es manté tant de temps, si no es força un alto el foc, l’exèrcit sionista hi haurà, probablement, liquidat a tots els refús per «foc amic». Però la fragilitat del govern israelià només és comparable a la seva brutalitat militar Des del 7 d’octubre al voltant de 700.000 israelites han abandonat el país. Els colons armats continuen expulsant palestins de Cisjordània i la societat israeliana apareix, cada vegada més, dividida en dos ,no només pels refusats, o per la fi de la guerra (que molts recolzen), sinó també sobre el futur del seu país…

Biden necessita una treva per intentar guanyar les eleccions. Un tema internacional ha arribat a condicionar tant les eleccions presidencials… el lloc dels Estats Units, el seu intent de mantenir-se com a gendarme mundial (amb 750 bases militars al món) fa que tot conflicte internacional es concentri en l’intern. I aquest conflicte en particular, és vital per a la pròpia existència dels EUA com a potència hegemònica. Biden ha aconseguit, de moment, subcontractar –amb certs límits- la guerra d’Ucraïna als països de la UE com la monarquia espanyola, però no es pot permetre el mínim lliscament en relació a Palestina

Maniobra o punt de suport

El dimarts 28 de maig el govern de coalició va reconèixer l’ANP, l’anomenat Estat palestí. Estat que no existeix en la seva sobirania. És, sens dubte, una concessió a la mobilització. Sens dubte l’abast pràctic d’aquesta mesura és limitat, però els portaveus directes del sionisme han reaccionat brutalment contra la mesura. Una mesura que podria significar un suport a la resistència del poble palestí, en especial pel moment triat. Per jutjar correctament la situació i obrar en conseqüència cal tenir en compte els elements següents:

-En primer lloc, la immensa majoria dels ciutadans d’aquest país, inclosos els votants de dretes, són favorables a la causa palestina . El govern obertament diu representar el sentir del poble. I els mitjans de comunicació no dubten a informar –amb notable objectivitat, per al que ens tenen acostumats- de la situació a Palestina, contràriament al que passa en bona part dels països europeus, els mitjans dels quals reprodueixen els parts de l’exercit sionista. El moviment, encara incipient, de la joventut, ha exercit una gran pressió i ha obligat algunes universitats com la UCB a trencar amb Israel

-Aquest cop a «esquerra» sembla justificar que, gairebé el mateix dia, el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz regali a Zelenski 1100 milions en armes (fins i tot el comandament de l’exèrcit sembla desconèixer l’operació). Com en ocasions anteriors, aquesta decisió permet deslliurar-se d’armes antiquades, que sens dubte es reemplaçaran per armes noves… comprades als nord-americans!!

-Dos dies després, posant una vela a déu i una altra al diable, Sánchez es reuneix amb el Grup de contacte (Catar, Aràbia Saudita, Turquia…) per demanar als Estats que no reconeixen Israel que ho facin…

– El 6 de juny, el govern va anunciar que se suma a la querella de Sud-àfrica contra Israel per genocidi.

Per a la immensa majoria de la població, reconèixer Palestina és positiu, encara que no tingui un resultat pràctic. Sumar-se a la denúncia de Sud-àfrica més encara. Però, alhora, el comerç amb Israel segueix –incloent-hi el comerç d’armes- i les relacions diplomàtiques també. Però els passos donats reforcen els qui exigim la ruptura total amb Israel.

El que més es troba a faltar és la presència del moviment obrer. D’aquí la necessitat d’emprendre una campanya en i cap a les organitzacions sindicals, perquè UGT i CCOO, juntament amb les altres organitzacions, duguin a terme una mobilització conjunta en suport a Palestina, Totes les forces estan emplaçades, en particular les que es reclamen dels treballadors i els pobles. És inaudit que organitzacions sobiranistes catalanes o basques miren cap a una altra banda o siguin complaents amb el sionisme. El dret dels pobles és universal. Defensar el dret a decidir per a Catalunya implica defensar-lo per a Palestina, no hi pot haver l’un sense l’altre

La República per la qual lluitem

Deja un comentario

Carta Setmanal 994 per descarregar en PDF

En la preparació de la marxa republicana del 16 de juny, pel ple èxit de la qual treballem, un company ens interroga sobre la posició del POSI en la lluita per la República.

El POSI, des de la seva fundació, ha inscrit en el seu programa la lluita per la República. De fet, quan va ser fundat, el 1980, li va ser negada la legalització per incloure en el seu programa la República. Fins i tot van pretendre prohibir la celebració del nostre congrés fundacional. Eren temps en què tots els grans partits de la classe treballadora defensaven que la Monarquia establerta el 1978 era la democràcia. Llavors, algunes de les formacions que avui diuen propugnar la República, defensaven amb totes les seves forces el règim monàrquic i, fins i tot, els seus serveis d’ordre intentaven, en les manifestacions, arrencar les banderes republicanes a qui les exhibien, acusant-los de «provocadors». El POSI va guanyar, llavors, la seva legalització amb una campanya política que finalment va obligar els tribunals a dictar sentència favorable a la nostra legalitat.

Per a alguns, la defensa de la república es basa en un embelliment de la II República, que no compartim. Si la II República va ser destruïda pel cop militar va ser, en bona mesura, com a conseqüència dels seus propis errors. I si el cop militar va triomfar finalment després de tres anys de guerra va ser per la defensa de l’ordre republicà que els principals partits i organitzacions van aixecar davant la revolució obrera. A continuació expliquem, breument, alguns dels elements que defineixen el nostre combat per la República

República per acabar amb l’aparell d’Estat heretat del franquisme

En l’anomenada «transició», els dirigents de les principals organitzacions obreres, juntament amb la majoria dels «nacionalistes», van imposar a un moviment que volia acabar amb tot el franquisme i imposar el seu programa social i democràtic, l’acceptació de la monarquia, encarnada en l’hereu designat per Franco que, pocs dies abans de la mort del dictador, encara presidia al costat d’ell un acte de suport a les últimes condemnes de mort del franquisme.

Amb el rei, es va imposar el manteniment de tot l’aparell d’Estat del franquisme, que ell presidia, sense cap depuració. El manteniment de l’ aparell judicial complet. Fins i tot els jutges de l’infame Tribunal d’Ordre Públic que des del 1963 s’havia especialitzat en la persecució a sindicalistes i opositors polítics van ser mantinguts i el TOP reconvertit en Audiència Nacional. L’exèrcit del 18 de juliol va ser mantingut tal qual, i se’ls va negar la readmissió als militars antifranquistes de la Unió Militar Democràtica. Avui, als qui posen en dubte el caràcter franquista d’aquest exèrcit, hem de recordar-los com més de mil militars signen un manifest d’assalt a Franco (això sí, signen quan passen a la reserva i ja no poden ser sancionats. Fins aleshores han cobrat els seus sous i gaudit de les seves prebendes assegurant ser «demòcrates”). Guàrdia civil i policia van ser batejades com a «democràtiques» i aplaudides per alguns dirigents quan arriben a reprimir. Fins i tot la Brigada d’Investigació Político-Social (la policia política) es va convertir en «Brigada d’Investigació». Aquestes forces policials van mantenir, especialment en la seva lluita contra ETA, totes les velles arts i el recurs generalitzat a la tortura. Va ser el cas de les detencions de desenes d’independentistes o «indesitjables» per «protegir» els Jocs Olímpics de Barcelona. Avui, els sindicats ultrareaccionaris Jupol i Jusapol són majoritaris en tots dos cossos policials. I les zones de residències militars són terreny abonat de Vox.

La persecució judicial contra els sindicalistes en aplicació de l’infame article 315.3, la persecució contra Podem, contra Alberto Rodríguez, contra Mónica Oltra, contra els republicans catalans, la maniobra contra Pedro Sánchez, i la seva oposició a la llei d’Amnistia – mentre se succeeixen les absolucions als corruptes del PP i es permeten privilegis als pocs que són condemnats– demostren que aquest aparell judicial –i tot l’aparell d’Estat– és un obstacle formidable contra tot progrés democràtic i social.

D’aquí la necessitat de la República per acabar amb aquest aparell d’Estat.

El contingut democràtic i social de la lluita per la República

No són pocs els qui objecten que res s’arreglaria pel sol fet de canviar un rei per un president electe. Tenen raó. Però aquest no és el contingut de la lluita per la República ni en la consciència de les àmplies masses ni en el nostre combat.

El 1930, Trotsky escrivia, a propòsit de la situació a Espanya: «La divisa de república és també, ni que dir té, la divisa del proletariat. Però per a ell no es tracta simplement de reemplaçar el rei per un president, sinó d’un baldeig radical de tota la societat, destinat a netejar aquesta de les immundícies del feudalisme«.

I, a continuació, Trotsky exposava el contingut que, per a la classe treballadora i la pagesia, tenia la lluita per la República: reforma agrària, expropiació dels latifundis, llibertat per als pobles, separació de l’Església i l’Estat, «Un programa radical de legislació social», juntament amb «reivindicacions de caràcter transitori: nacionalització dels ferrocarrils, els quals són tots a Espanya de propietat privada; nacionalització de les riqueses del subsòl; nacionalització dels bancs; control obrer de la indústria; en fi, reglamentació de l’economia per l’Estat.».

La qüestió no és gaire diferent ara. República, en la consciència de les masses i en el combat dels militants de la IV Internacional, és reforma agrària, és separació completa de l’Església i l’Estat, és defensa de l’Escola Pública, de la Sanitat Pública, dels serveis públics, del sistema públic de pensions, és nacionalització de la banca, de les empreses energètiques i de les grans empreses, és defensa de la indústria i l’agricultura, és expropiació dels fons voltor i els altres grans propietaris per garantir el dret a l’habitatge, és igualtat real i completa entre home i dones. És anul·lació de totes les lleis repressives i que limiten el dret de vaga. És exercici efectiu del dret dels pobles a decidir el seu futur sense cap limitació. És ruptura amb l’OTAN i eliminació de les bases militars nord-americanes.

També la lluita dels treballadors per la República té un important significat per als pagesos, enfrontats al Pacte Verd igual que els treballadors de l’automòbil. Defensar la sobirania dels pobles d’Europa per aquest Pacte Verd i intervinguts pels Fons Europeus, en benefici exclusiu del gran capital, dels latifundistes, principals beneficiaris de la PAC. Els pagesos, com els autònoms i petits comerciants i industrials, són sagnats pels bancs i les multinacionals. Els treballadors han de teixir aliances amb ells, en defensa de les llibertats i drets.

I aquí apareix una contradicció evident: les directives de la Comissió Europea (que no rendeix comptes a ningú com per exemple en l’aplicació dels Fons Europeus) intenten de fet anul·lar el paper de les institucions nacionals, en particular el Congrés dels Diputats. O sigui, intenten negar tota sobirania popular.

República és afirmar la sobirania popular contra institucions, directives i altres mesures que només obeeixen els interessos del capital financer.En aquest sentit, el combat per la República té un important contingut democràtic i social. Dóna un objectiu polític a les lluites per les reivindicacions dels treballadors, la joventut, els pensionistes i els pobles que xoquen amb la submissió de les principals organitzacions al marc de la Constitució Monàrquica de 1978 i de les institucions de la Monarquia.

La marxa republicana del 16 de juliol

La convocatòria d’una mobilització d’àmbit estatal per la República podria ser un pas endavant en la construcció d’un moviment de ruptura amb la Monarquia. No és d’estranyar que moltes organitzacions li hagin donat l’esquena, com és el cas de Sumar, Compromís, els Comuns, organitzacions sotmeses al marc de les institucions de la Monarquia. En el cas de les organitzacions nacionalistes, la seva decisió de no participar les manté al carreró sense sortida la màxima expressió del qual va ser el Procés, ja que les reivindicacions dels pobles no poden assolir el seu objectiu sense buscar l’aliança amb la classe treballadora de tot l’Estat.

Un teòric marxista important

Militant i dirigent obrer, un líder de la Revolució russa i impulsor de la IV Internacional

La lluita internacionalista contra la guerra ahir i avui

L’assassinat no va aconseguir el seu objectiu: Trotski, referent per a la lluita de la classe obrera per la seva emancipació

Però, de què es tracta?

I ara què?

La contracimera

Declaració del POI (Partit Obrer Independent) després de la segona volta de les eleccions franceses

Democràcia

N’hi ha prou ja de Macron!

N’hi ha prou ja d’aquesta política!

Aquesta setmana, la Carta Setmanal s’ha endarrerit uns dies. El motiu és que hem esperat per reproduir el balanç de la primera volta de les eleccions legislatives que han fet els camarades francesos del POI, que creiem de màxim interès per als lectors de la Carta

Els pobles del món es mobilitzen per un alto el foc a Gaza!

Ja disponible el número 114 de La Verdad, revista de la IV Internacional

Una revista d’actualitat política i tribuna de discussió internacional

Una revista de debat per a l’acció

Primera volta de les eleccions a França

Per què aquest col·lapse de Macron?

Però hi ha un però…

El 7 de juliol, amb LFI, votar pel Nou Front Popular

Una mobilització del jovent i la població treballadora

Una polarització entre la ultradreta i els seus aliats i LFI i els seus

Maniobra o punt de suport

República per acabar amb l’aparell d’Estat heretat del franquisme

El contingut democràtic i social de la lluita per la República

La marxa republicana del 16 de juliol

Declaració del POI (Partit Obrer Independent)
després de la segona volta de les eleccions franceses