Archivo de la categoría: Cartas-catalán

El 2 d’abril Yolanda Díaz, vicepresidenta del Govern i ministra de Treball, va presentar a Madrid la seva plataforma política (vegeu la Carta Setmanal 934).

El seu programa es concentrava a dir «Yolanda Díaz primer ministre», alhora que exigia totes les organitzacions a l’esquerra del PSOE, i en particular a Podem, el nucli central del qual no va participar en l’acte, que s’integressin a la seva plataforma.

Les lleis electorals han facilitat, finalment, que totes les formacions de l’esquerra institucional s’unifiquin a la plataforma promoguda per Yolanda Díaz. La combinació de la circumscripció uniprovincial, el límit del mínim del 5% per obtenir representació i la llei D’Hont és letal per a les formacions petites. Recordem que a Madrid per poques dècimes Podem es va quedar sense representació parlamentària. Però no tenen dret a queixar-se d’aquesta situació: podien haver reformat la llei electoral en aquests 4 anys que han estat al govern, però ni tan sols ho han intentat.

El fet és que, per a formacions el finançament de les quals depèn, en un 90% o més, de les subvencions electorals i de les dels grups municipals i parlamentaris –un percentatge mínim dels ingressos dels partits institucionals prové de quotes dels militants–, la possibilitat de quedar-se sense representació és aterradora. Per tant, bé que malament, s’han vist obligats a entrar tots en el projecte de Yolanda Díaz.

Una situació que ha permès a la ministra de Treball imposar les seves condicions. Deixant enrere l’exigència de primàries –que fa no poc posaven tots com a condició indispensable per a qualsevol candidatura– s’ha autoanomenat líder del projecte, i s’ha reservat 3 candidats i la potestat de nomenar a dit altres 13 dels 38 candidats amb possibilitat de treure escó, si es repetissin els resultats del 2019. Un «cop de dit» que ja ha començat amb la designació de 2 candidats a Madrid. I així va ser presentat a tots els caps de llista el 21 de juny.

Resulta com a mínim insòlit que una formació que es diu d’esquerres estigui presidida per una líder autodesignada i que nomena sense consultar ningú a poc menys de la meitat dels candidats. I es permet vetar-se’n d’altres, com és el cas d’Irene Montero.

No menys insòlit és que es desconegui el programa amb què es presentarà a les eleccions. Preocupats exclusivament pel repartiment de llocs, els 14 partits que ja han signat la seva adhesió a la coalició no han anunciat que hi hagi hagut cap negociació al respecte.

Tampoc els adherits a Sumar han pogut participar en l’elaboració del programa, que, segons la web del moviment, estan elaborant «diferents grups temàtics», els 38 coordinadors dels quals han estat designats per Yolanda Díaz i dels treballs dels quals no se sap res. Per tant, tampoc hi ha hagut cap procés participatiu en l’elaboració del programa, que fan uns «experts» que s’eleven per sobre dels ciutadans.

Sense programa però amb algunes pistes

No coneixem el programa, però Yolanda Díaz ens dona pistes. El seu projecte és repetir el govern de coalició sobre la base de la mateixa política. Per tant, no qüestionar el manteniment de l’essencial de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, negar-se a complir el mandat parlamentari d’auditoria de la caixa de la Seguretat Social, mantenir el subministrament d’armes a Ucraïna i elevar les despeses militars, mantenir els privilegis i el finançament de l’Església Catòlica, cedir davant la usurpació per part d’aquesta de milers de propietats, que els empleats públics perdin un 8% de poder adquisitiu mentre es puja el salari a policies i guàrdies civils un 20%… I, per suposat, cap enfrontament amb la monarquia i les institucions heretades del franquisme. Una política que ha motivat el desencant i la desafecció de milions i permès la victòria de les dretes en les eleccions municipals i autonòmiques.

I no diguem res de la campanya i la precampanya. La candidata es va entrevistar amb el papa Francesc i ha dit que «aquesta ha estat una de les converses més importants que he tingut en la meva vida, i m’ha canviat, m’ha fet pensar en el bé comú, en el que ens uneix a tots dos». No contenta amb això, ha presentat a Madrid un llibre del papa, dient que » el primer és recomanar-los llegir aquest llibre, és obligat llegir-lo, i m’he vist reflectida en moltes de les afirmacions que fa el Papa (…) en llegir algunes de les pàgines, semblava que m’estava escoltant a mi mateixa«… S’imposa una pregunta: Es pot fer, a Espanya, una política d’esquerres, favorable a la majoria treballadora i les dones, sense enfrontar-se a l’Església Catòlica, enemiga de tot progrés i aixopluc de tota la reacció?

Citem un tweet de Yolanda Díaz: “@Sumar propone cuatro grandes reformas para democratizar la economía de nuestro país y vivir mejor:

1.- Vamos a implicar a los agentes sociales para controlar la inflación y reequilibrar el poder de negociación entre empresarios y trabajadores. —Llavors, renuncia el govern a prendre mesures pròpies per controlar els preus?

2.- No puede ser que la productividad española esté 25 puntos por debajo de la media europea. Es hora de crear un Consejo de la Productividad en nuestro país.

3.- España necesita una reforma integral del sistema fiscal, con un Impuesto permanente a las Grandes Fortunas y una gran reforma del Impuesto de Sociedades. Debe contribuir más quien más tiene.

4.- Necesitamos empresas con mayor tamaño y participación de las personas trabajadoras.

Necesitamos, en resumen, democratizar el mundo empresarial, y responder en particular a una de las principales exigencias del gran capital, aumentar la productividad, o sea la explotación”. I ni una al·lusió a la necessitat de posar fi al poder de la banca, de nacionalitzar les empreses energètiques i les grans distribuïdores que especulen amb els preus dels aliments.

Acabar amb la rebel·lió del 15M

La configuració de les seves llistes també pretén suggerir als electors que són una esquerra evolucionada, que compten amb persones representatives que ofereixen credibilitat professional. Per això, entre altres raons, s’ha preferit com a número 2 de la llista de Madrid a un diplomàtic abans que a un sindicalista, al qual han relegat al número 6, ja que entenien que generava més confiança social i els allunyava de vells ressons esquerrans. (I, hi afegim, el «sindicalista» que han triat no és un activista ni un dirigent sindical, sinó un tècnic del gabinet econòmic de CCOO.

Sumar creu que ha arribat el moment de fer altres polítiques que donin una continuació diferent a les sorgides del 15-M. Toca acostar-se a les esquerres europees contemporànies: aspiren a una clara evolució de l’espai polític cap a una formació verda, feminista, atlantista, que doni cabuda al repartiment del treball i que impulsi les ocupacions qualificades. És a dir, entre d’altres, amb l’esquerra bel·ligerant que a Alemanya és al cap de la política de guerra, d’al·làlbies d’armament i de reforç de l’OTAN.

Els Estatuts de Sumar, d’ acord amb la seva política

Diuen els Estatuts: “Es un movimiento europeísta que propugna la construcción de un modelo social en Europa que haga de la solidaridad un eje fundamental para la construcción de la ciudadanía europea. reconoce y valora la pluralidad de nuestro país, su diversidad cultural y lingüística como una riqueza común. Y apuesta por un país de diálogo y encuentro, un país vertebrado que combata todo tipo de desigualdades territoriales y sociales”

“Los órganos de MOVIMIENTO SUMAR son los siguientes: a) La Asamblea b) La Mesa de Coordinación c) La Comisión de Garantías”. Cap menció a organismes de base, ja siguin cercles, agrupacions, assemblees locals… Però tampoc a òrgans de direcció regionals, provincials o locals. És a dir, una estructura vertical on la cúpula ho decideix tot o gairebé tot.

Davant les eleccions del 23 de juliol assistim a un debat absolutament aliè als interessos de la majoria, debat en el qual no apareix enlloc el paper d’obstacle central que juguen les institucions heretades del franquisme, començant per la Monarquia, o la política de guerra.

Evidentment, no som neutrals i fugim de tota formulació que digui que tots són igual. No, hi ha partits franquistes, com PP i Vox, i hi ha els altres. I el que es juga el 23 de juliol són les condicions polítiques en les quals es desenvoluparà la lluita de classes, o sigui el combat per l’emancipació social i democràtica dels treballadors i els pobles.

França: Victòria pírrica de Macron

Deja un comentario

Carta Setmanal 944 per descarregar en PDF

En aquesta ocasió, publiquem a la carta setmanal diversos articles apareguts a Informations Ouvrières, setmanari del POI de França, en què analitzen la situació el país després de l’onada de mobilitzacions. De particular interès per als militants de l’Estat Espanyol, que veiem com les institucions de la Monarquia actuen com una arma del capital financer i la reacció per impedir tota mesura de progrés, considerem les reflexions sobre el paper de les institucions de la V República, que van ser qualificades en el seu dia de «cop d’Estat permanent» (aquí les institucions són heretades d’un altre cop d’Estat, el de 18 de juliol de 1936).

Alguns intertítols són originals, però d’altres han estat introduïts per nosaltres per ordenar la lectura del text.

La còlera i el rebuig continuen sent el segell distintiu de tota la situació.

Després d’una enèsima aprovació en vigor a l’Assemblea el 8 de juny, el govern vol creure que el parèntesi de les pensions està tancat i que tot pot finalment tornar a l’ordre. Els primers decrets d’aplicació es van publicar al Diari Oficial el 4 de juny, fins i tot es va crear un simulador per calcular la seva pensió després de la implementació de la «reforma» el dilluns 12 de juny.

Tanmateix, és cert que malgrat la unitat de les confederacions en la demanda de retirada i malgrat les manifestacions amb nivells històrics de mobilització, malgrat les vagues i bloquejos en molts sectors, la «reforma» de les pensions ha passat, el bloqueig del país no ha tingut lloc.

També és cert que els milions de treballadors que van sortir als carrers durant cinc mesos segueixen aferrats a totes les seves demandes.

Les confederacions ho saben molt bé, continuen dient que no volen «passar pàgina» sobre les pensions.

Per enfrontar la situació actual, marcada per la voluntat de l’executiu de continuar i amplificar el seu treball destructiu brut en totes les àrees («treball, ordre, progrés»), els treballadors que són qualsevol cosa menys resignats necessiten poder comptar amb la independència de les seves organitzacions.

A nivell polític, La France Insoumise (LFI), que prepara la seva assemblea representativa el 17 de juny, ha posat tot el seu pes durant els cinc mesos de mobilització, confirmant així la seva orientació de ruptura. Això li va valer un foc alimentat pels atacs tant dels partidaris d’Emmanuel Macron com dels del seu predecessor François Hollande.

El govern busca inútilment el diàleg social

Per seguir endavant, el govern està tractant de fer tot el possible per reactivar el «diàleg social». En molts sectors, ja sigui l’ensenyament, la sanitat, etc., de salut, s’inventen «acords», «pactes» destinats a involucrar els sindicats en la implementació dels plans destructius del govern, pel moment, amb resultats escassos: en educació, per exemple, el «pacte d’ensenyants» imposat per Pap Ndiaye, i davant el qual totes les federacions nacionals van donar el portaveu al ministeri la setmana passada, ha provocat, a mitjans de juny, i a tir de pedra de les vacances d’ estiu, reunions informatives sindicals molt concorregudes. En la funció pública, després de la provocació del ministre, Stanislas Guerini, d’una pujada salarial de l’1,5% l’1 de juliol, totes les federacions de funcionaris van donar a conèixer la seva desaprovació tan aviat com va acabar la reunió amb el ministeri.

Aquesta política, que pretén encadenar els sindicats als plans de l’executiu, s’ha vist reflectida en els últims dies pel desig de Macron d’organitzar en els pròxims dies una «conferència social» amb totes les confederacions sindicals. Anunciada per al 12 de juny, després per a mitjans de juny, sembla difícil d’organitzar. La ira i la negativa a acceptar les polítiques de Macron continuen sent el segell distintiu de tota la situació.

El caràcter antidemocràtic de les institucions de la V República

Durant 6 mesos, de gener a juny de 2023, el govern va utilitzar successivament els articles 47-1, 44.3, 49.3 i 40, tots ells instruments extrets de l’antidemocràtica Constitució de la Cinquena República, per aprovar la seva reforma de la jubilació. L’endemà de la manifestació del 19 de gener, que el mateix Ministeri de l’Interior va qualificar com «la mobilització més forta dels últims 30 anys«, Elisabeth Borne va anunciar que utilitzava l’article 47-1, mai abans utilitzat, que limita la durada dels debats a l’Assemblea Nacional i el Senat. Mentre milions de francesos es manifesten als carrers davant la convocatòria d’un sindicat unit, els diputats de LFI-Nupes es neguen a sotmetre’s als dictats del govern. Al final dels debats, el 17 de febrer, només es van votar els primers 2 articles del projecte de llei. El govern no pot reclamar cap legitimitat parlamentària. Manuel Bompard, diputat de LFI-Nupes de Bouches-du-Rhône, va escriure en el seu blog el 18 de febrer: «S’ha guanyat una primera victòria».

Després de l’article 47-1 a l’Assemblea, l’article 44.3, per emmordassar el Senat…

Després de la poderosa vaga i les manifestacions gegantines del 7 de març, en vigílies de la manifestació de l’11 de març, i sense cap legitimitat a l’Assemblea, el govern busca a tota costa un vot favorable del Senat.

En va… el poder de la classe obrera amb les seves organitzacions unides sobre la demanda de la retirada de la «reforma» de les pensions, arrossegant la massa de la població, impacta fins i tot al Palau de Luxemburg. El 10 de març, Macron es va veure obligat a recórrer a l’article 44.3, que obliga el Senat a considerar només les esmenes proposades o acceptades pel govern. «Les màscares estan caient. (…) Després de passar per alt a l’Assemblea Nacional, el govern està emmordassant el Senat», va dir Patrick Kanner, president del grup socialista al Senat, a Twitter el 10 de març.

La reforma va ser votada al Senat l’11 de març. El 40% dels senadors centristes, el 10% dels senadors republicans hi van votar en contra o es van abstenir.

… per després recórrer al 49.3

A finals de març, malgrat la violència de la repressió, milions continuen manifestant-se per exigir la retirada de la «reforma». Aïllats, insegurs sobre el vot del seu propi camp, Emmanuel Macron i Elisabeth Borne van decidir el 16 de març usar l’article 49.3 per aprovar sense votació la reforma de pensions a l’Assemblea Nacional. La Nupes i el grup Liot (Llibertat, Independents, Ultramar i Territoris) van presentar una moció de censura que no va aconseguir, per un estret marge de 9 vots, enderrocar el govern. El 49.3 permet al govern fer passar la reforma de la jubilació, però al preu d’una gran crisi política, fins i tot i especialment a les files del partit presidencial. «L’ús de 49.3 va ser un cop per al grup», diu un diputat de Renaissance (Le Monde, 26 de març). Va ser la primera vegada que em vaig dir a mi mateix: de fet, som inútils».

«Farem tot el possible per garantir que aquest debat no tingui lloc» (Charlotte Caubel, secretària d’Estat)

La llei va ser promulgada el 15 d’abril, un dia després de l’opinió del Consell Constitucional rebutjant el recurs presentat per LFI. Una vegada més, amb motiu del projecte de llei per derogar el pas de l’edat legal de jubilació a 64 anys presentat pel grup Liot, els macronistes faran tot el possible per evitar que els parlamentaris votin. En aquest sentit, quina millor declaració que la de la secretària d’Estat per a la Infància, Charlotte Caubel, a Public Sénat el 24 de maig: «Aquest projecte de llei és políticament inacceptable. Farem tot el possible per garantir que aquest debat no tingui lloc«. Emmanuel Macron emergeix d’aquesta batalla cada vegada més aïllat. La premsa patronal parla d’una «victòria pírrica». Macron, el seu règim, les seves institucions poden recórrer a totes aquestes maniobres brutes que consisteixen a utilitzar fins al fons les disposicions antidemocràtiques que ofereix la Constitució de la Cinquena República per augmentar la jubilació a 64 anys i el desballestament dels règims especials, però queda un fet, que és irrefutable: no només no hi ha suport entre la població a la necessitat de «reformar» la jubilació (fins i tot menys al juny que al Gener) sinó que, per contra, Macron ha aconseguit soldar totes les capes de treballadors en la necessitat de continuar defensant-lo amb ungles i dents.

Mentre el govern Macron utilitza tots els mitjans per lliurar una guerra social contra la classe treballadora francesa, també posa tots els seus esforços al servei de la guerra que està destruint Ucraïna i amenaça de portar tot Europa a l’abisme. Ha fet aprovar un descomunal increment del pressupost militar:

Acceleració de l’ escalada de guerra

En els últims dies, estem assistint a una terrible acceleració de l’escalada de la guerra. El Pentàgon ha estat pilotant durant una setmana una «contraofensiva» de les tropes de Zelensky. Les ordres són estatunidenques, els morts són ucraïnesos i russos. Després d’haver votat el 7 de juny a l’Assemblea Nacional un pressupost militar de 413 mil milions d’euros per als pròxims set anys, Emmanuel Macron va confirmar el dilluns 12, durant una conferència de premsa a l’Elisi abans d’una reunió del «triangle de Weimar» amb els líders d’Alemanya i Polònia, que la contraofensiva de l’exèrcit ucraïnès contra les forces russes havia començat, estimant que duraria «diverses setmanes o fins i tot mesos». Emmanuel Macron també va confirmar que França continuaria «intensificant» la seva ajuda militar a Ucraïna. «Hem intensificat les entregues d’armes i municions, vehicles blindats, suport logístic», va dir. El compromís de l’OTAN és més visible que mai. Segons Le Monde, «a Romania, les tropes de l’OTAN simulen la reconquesta d’un territori envaït. Una dotzena de països, entre ells França, han estat participant des de principis de juny en el vast exercici «Saber Guardian» (que reuneix sota el comandament estatunidenc més de 10.000 soldats a Romania) a tir de pedra de la frontera ucraïnesa«. A partir del dilluns 12 de juny, l’OTAN llançarà, des d’Alemanya, «el major exercici de la força aèria de tots els temps». L’objectiu és augmentar la pressió militar sobre Rússia.

Rebutjant qualsevol unió sagrada darrere dels governs, a França, militants i activistes s’organitzen i reuneixen per un alto el foc immediat. A la Borsa de Treball de Saint-Denis, el diumenge 11 de juny, funcionaris electes, sindicalistes, activistes polítics i associatius es van reunir al voltant de la crida europea «Alt a la guerra!» La plataforma d’aquesta reunió va expressar el seu suport a la iniciativa de la conferència europea del 8 de juliol a Berlín «Contra la guerra, contra la guerra social». Diverses altres reunions de «Alt a la guerra!» estan planejades per al juny a tot França. El míting de Saint Denis del diumenge 12 forma part d’una llarga cadenes de més de 50 mítines i/o concentracions a tot el país impulsats pels signants de la crida Alta a la Guerra

Zones de lliure comerç: una màquina que produeix cents de milers de refugiats

Deja un comentario

Carta Setmanal 942 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta Setmanal un article de Rodrigo Ibarra, treballador immigrant als EUA, que ha estat publicat al setmanari francès Informations Ouvrières

L’any fiscal 2022, més de 560 mil migrants viatjaven en grups familiars, van ser detinguts creuant la frontera entre Mèxic i Estats Units, va informar el The New York Times 05-12-23. Mentrestant, el portal Infobae va informar que entre gener i abril de 2023, més de 127 mil migrants han creuat la frontera entre Colòmbia i Panamà, per ingressar a Amèrica Central, travessant la selva del Darien, citant un informe de la Creu Roja Internacional.

El territori d’Amèrica Central es va convertir en els últims anys en el canal de trànsit de migrants de pas cap a Mèxic i finalment cap als Estats Units. La nacionalitat de migrants que creuen fronteres de forma il·legal és molt variada, principalment llatinoamericana, però entre ells s’han vist indis, africans i xinesos.

Desmilitarització de les fronteres! ¡Legalització!

Els serveis socials que els migrants demanen als països pels quals caminen, han estat portats al límit del seu funcionament i fins i tot al col·lapse, quan els pobles són molt petits, on ha col·lapsat fins al servei d’aigua potable, sense esmentar els serveis de salut i genera problemes amb l’alimentació i insuficiència d’albergs.

La resposta institucional ha estat la militarització de les fronteres, la repressió i la persecució dels migrants, criminalitzant la migració. Les polítiques migratòries van ser llançades sota un enfocament de seguretat nacional que criminalitza les famílies treballadores migrants.

Aquesta política de seguretat nacional genera milers de morts a l’any. La migració no ha de ser criminalitzada, les famílies treballadores migren a la recerca d’una feina que els permeti viure amb dignitat. Als països d’acollida, els migrants entren al mercat laboral sense cap protecció legal. Per tant, hem de lluitar per la legalització immediata, per una política migratòria justa als països d’ acollida i contra les expulsions i deportacions. Alhora, els treballadors exigeixen conservar tots els seus drets constitucionals als seus països d’ origen, així com el dret a votar a l’ estranger, i tenen raó.

El capital, responsable d’una destrucció massiva

En les últimes setmanes es va tornar a aplicar la regla coneguda com a Títol 42, que ha permès que molts migrants siguin expulsats amb rapidesa.

Es tracta d’una norma de salut pública d’emergència durant la pandèmia, que va permetre la deportació massiva i bloquejar la major part de l’accés a l’asil a la frontera des de març de 2020.

La política migratòria aplicada en el quadre de la Homeland Security no té en compte que la migració és una forma de resistència dels treballadors a la destrucció de les economies i a la desarticulació social que genera la descomposició de les economies i de les societats.

En efecte, l’ èxode migratori de treballadors representa la major fuga de mà d’ obra jove i capacitada als països llatinoamericans, disminuint abruptament la productivitat de cada país i a escala continental.

Diguem-ho amb claredat: la migració massiva és l’expressió més acabada de la profunditat de la decadència del sistema capitalista. La migració és el resultat de la dislocació, sinó de la destrucció mateixa de les estructures productives, socials i polítiques a escala de cada país i a escala continental. Els graus de destrucció varien de país a país, però el fenomen és el mateix.

Hi ha un responsable en tot això: el capital financer internacional o capital transnacional.

Les burgesies industrials van construir estats nacionals en territoris unificats. Es van constituir com a burgesia nacional en defensa del territori, al qual el van nomenar nació.

En l’ actualitat la classe que es nuclea al voltant del capital financer no es vincula a cap indústria nacional, ni a un territori, ni a una nació en particular, no hi ha més una burgesia pròpiament nacional, sinó que apareix darrere del capital transnacional. Els interessos que defensen són els de les seves corporacions i les contradiccions són entre blocs de corporacions lluitant pel control del mercat, desmantellant la pròpia sobirania nacional.

El mecanisme infernal de les zones de lliure comerç

Els centres del capital financer es veuen obligats actualment de gestionar un superàvit monetari sense precedents. És la gestió d’ aquest superàvit la que, des del decenni de 1980, ha portat a l’ aplicació de polítiques de deute extern i ajust estructural per canalitzar l’ estalvi generat cap al reemborsament del deute extern. La política d’ endeutament i ajust estructural ha donat lloc a la privatització de les empreses públiques.

Una ràpida revisió històrica mostra que, impulsats pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, els governs han implementat reformes per «canviar i enfortir» les institucions, però les també economies locals mai s’han pogut construir sobre una base sostenible. Per contra, només han engendrat una corrupció generalitzada dins de les institucions i sistemes polítics locals. I la sobirania nacional, ja més o menys soscavada, va ser ràpidament aixafada. Va ser a la Cimera de les Amèriques celebrada a Miami el desembre de 1994, sota el mandat del demòcrata Bill Clinton, on es va acordar establir una Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA), és a dir, a nivell continental. Però les negociacions no van prendre el rumb esperat per l’imperialisme, i l’ALCA va acabar sent enterrat definitivament a la cimera de Mar del Plata el 2005. No obstant això, les principals línies rectores del tractat continental no s’ abandonen i acaben materialitzant-se en el marc d’ acords regionals o fins i tot bilaterals, un procés marcat per moltes etapes intermèdies, inclòs el Cafta, signat amb cinc països centreamericans o més recentment el TLC.

En qualsevol cas, aquestes zones franceses han permès la instal·lació exponencial de plantes de producció, creades sobre la base de l’anomenada «inversió estrangera directa». Aquesta producció per al mercat nord-americà ha portat a l’ establiment de potents estructures comercials dedicades a les importacions en països dominats. Les institucions, lleis i classes polítiques locals han estat subjugades per aconseguir l’extorsió més completa mitjançant l’ús de mà d’obra barata en el marc nacional de les àrees ubicades dins del territori nacional, però «alliberades» de la tutela estatal.

Atès que els beneficis de les indústries de les zones de lliure comerç i de les empreses importadores creades per proveir el mercat intern són sistemàticament repatriats al país inversor, no és possible el desenvolupament nacional i local. Així, l’àrea de lliure comerç aconsegueix baixar els costos de producció mentre conquereix els mercats interns de cada país membre de l’acord.

Mentre que l’ anomenada empresa maquiladora dins de la zona franca es beneficia de polítiques aranzelàries i fiscals que li permeten apropiar-se dels guanys en cada esglaó de la cadena de valor, des de la producció fins al moviment de mercaderies, els sistemes de producció locals no es veuen protegits.

Un desastre para las poblaciones locales

El sector exportador a cada país assegura ocupació per a una petita porció d’assalariats a escala nacional, i comparativament reben millors salaris que treballadors de petites i mitjanes empreses. Així que els qui tenen una ocupació en indústria de zones franques o en empreses d’exportació són sectors relativament privilegiats de la classe treballadores d’un país.

Per contra, les petites i mitjanes empreses (a Amèrica Llatina no es compta amb estadístiques que concentrin la informació sobre les PIMES) pateixen les pitjors conseqüències de les polítiques d’obertura econòmica i dels mercats.

Tot i que contribueixen a la major part de l’ocupació assalariada, en general són de molt baixa productivitat, poc valor agregat i intensives en mà d’obra, però amb poca inversió en capital i en tecnologia.

Destaquem aquí que l’ establiment d’ indústries de zones franques no genera la incorporació dels sectors dedicats al mercat intern al procés tecnològic. A més, la manca d’ accés a finançament representa una l losa sobre la petita i mitjana producció. Molts d’ aquests negocis es troben en situació d’ informalitat i s’ originen o responen més aviat a una forma d’ escapar a l’ atur i la pobresa, o simplement com un mecanisme de supervivència, que a un veritable procés de desenvolupament empresarial.

Són negocis molt vulnerables a la liberalització del mercat i la lliure competència

del mercat, i quan Walmart o qualsevol gran capital importador nacional s’estableix als mercats locals, la petita i mitjana producció és arrasada, llançant massivament a l’atur de la majoria de treballadors a les ciutats i entre els productors pagesos.

Davant les eleccions anticipades, és imprescindible obrir un debat

Deja un comentario

Carta Setmanal 941 per descarregar en PDF

Encara sense haver pogut digerir els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques, que han suposat una dura derrota per al govern, els partits que el formen i els que el recolzen (amb l’excepció de Bildu, que guanya la seva particular batalla amb el PNV), ens trobem amb l’anunci per part de Pedro Sánchez de la immediata convocatòria d’eleccions generals.

Una decisió que omple de perplexitat molts treballadors i treballadores, molts militants que es plantegen què fer ara.

Sens dubte, la decisió de Pedro Sánchez d’avançar les eleccions legislatives al 23 de juliol, és un resultat de la debacle política que ha patit el govern de coalició, de totes les seves components -en particular Diaz i el seu projecte Sumar, i Podem-inclòs el mateix Partit Socialista (que tanmateix continua mantenint el seu aparell i la seva estructura). Però, alhora, és la renúncia a tot canvi de política que pogués permetre un gir en l’equilibri electoral.

Sánchez, és obligatori assenyalar-ho, ha pres la seva decisió fins i tot sense consultar el Comitè Federal del PSOE (que estava esperant la reunió), evitant així retre comptes al PSOE.

Es tracta d’ una decisió que té un contingut en diferents aspectes:

-D’una banda, acalla qualsevol critica interna a la política desenvolupada en els últims anys, obliga el PSOE a disciplinar-se, a tancar files davant les eleccions anticipades

-Dificulta la possibilitat de construir l’alternativa de Sumar, i enfonsa encara més Podem, expulsada electoralment de molts ajuntaments i Comunitats

-Posa a la defensiva els aliats «nacionalistes» que tampoc han sortit ben lliurats d’aquestes eleccions del 28 de maig (no oblidem que a Catalunya el PSC ha tingut el 26 per cent dels vots, Junts 18 i ERC 17).

Repassem algunes dades

El PP ha tret 23.412 regidors, 3.000 més que el 2021. Ha obtingut 7.046.634 vots, guanyant 2.900.000. Sembla haver absorbit els gairebé dos milions de vots que ha perdut Cs, i guanyat vots de l’abstenció. Però, per exemple, ha perdut un 3% de vots a les autonòmiques de Madrid.

El PSOE té ara 20.784 regidors, 1.600 menys que el 2021. Ha tingut 6.228.907 vots, en perd 400.000.

Vox té ara 1.695 regidors, 1.100 més que el 2021. I ha tret 1.608.187 vots, gairebé 800.000 més que el 2021. Però aquest augment sembla deure’s, en bona mesura, al què s’ha presentat en molts municipis més. Per exemple, a Madrid capital ha baixat.

Ciutadans té ara 566 regidors, 1.100 menys que el 2021. I ha tingut 318.118 vots, 1.800.000 menys que el 2021. Es tracta, a totes llums, d’ una organització en procés de liquidació.

ERC ha tret 2.903 regidors, 200 menys que el 2019. Ha tingut 524.244 vots, perdent gairebé 300.000 vots.

És difícil calcular els vots totals de Podem i Unides Podem, atesa la diversitat de candidatures, però l’ensorrament electoral és manifest (incrementat, a més, pel límit antidemocràtic del 5% mínim per tenir representació. Que ha deixat sense representació 160.000 ciutadans de Madrid que han votat IU-Podem. Com ho és el fracàs electoral d’Endavant Andalusia, l’organització aixecada per Teresa Rodríguez, que ha tret tan sols 2 regidors, un a Puerto Real (Cadis) i un altre a Castilleja de la Cuesta (Sevilla). Més el que hagin tret a Cadis, on anaven en coalició amb IU i Podem (aquí sembla que n’han tret 2, però han perdut l’alcaldia -que serà per al PP- i gairebé la meitat dels regidors que tenien).

Alhora, hi ha hagut 643.000 vots en blanc i nuls, gairebé 200.000 més que en les lliçons municipals del 2019.

Una anàlisi de les dades dels districtes de Sevilla (extrapolable a altres ciutats) mostra que l’abstenció es dobla als barris obrers, on encara guanya el PSOE, però on creixen de manera és molt important els vots al PP i a Vox.

El Fons polític

És evident que la convocatòria anticipada li serveix a Sánchez per no retre comptes de la derrota electoral. És a dir, de la política del seu govern, primer en solitari, des del juny del 2018 i després, des del gener del 2020, en coalició amb Podem /IU. Tot i que, d’alguna manera, els resultats de les eleccions municipals mostren el balanç que bona part de la classe treballadora i el jovent han fet d’aquest govern.

Un govern que, sens dubte, ha adoptat algunes mesures positives, com les pujades de l’SMI, però que, en línies generals, ha donat l’esquena a les demandes i esperances de la majoria social que el va portar al govern. I que ara li ha pagat donant-li l’esquena a les urnes.

Recordem ràpidament les promeses electorals no complertes: derogació de la reforma de pensions i de les reformes laborals, derogació de la llei Mordassa, de la LOU, buscar una solució democràtica a les exigències dels pobles com el català, reconstrucció de la sanitat pública i del conjunt dels serveis públics

Per contra, el govern de coalició ha multiplicat les despeses militars, i ha pres una posició bel·licista en la guerra d’Ucraïna darrere de Biden, fins i tot ampliant les bases militars dels USA.

A això cal afegir la passivitat davant la pujada desorbitada de les hipoteques i els preus de béns de primera necessitat, que arruïna la població treballadora.

Més enllà d’algunes mesures socials, la línia general de la seva política ha estat una adaptació al capital financer, a la monarquia i a l’OTAN.

Aquesta política ha envalentit la reacció i desmoralitzat una bona part dels treballadors empenyent l’abstenció. La participació ha estat del 63.9 per cent la més baixa de totes les eleccions municipals. I en algunes ciutats obreres com l’Hospitalet (la segona ciutat de Catalunya) la participació no ha superat el 47 per cent. En barris obrers com Cerro-Amate, a Sevilla, l’abstenció ha estat del 51,26%.

Una proposta a les organitzacions del moviment obrer i popular

Partim del respecte a totes les opcions dels treballadors, incloent-hi l’abstenció, tot i que no som abstencionistes, doncs, en la nostra opinió, la batalla electoral forma part de la batalla política. El problema és que molts treballadors i joves i joves no troben a qui votar.

Molts, a més, tenen en compte el balanç de 40 anys d’intentar governar dins de les institucions de la monarquia, un marc antidemocràtic que obstaculitza qualsevol avenç cap a la satisfacció de les reivindicacions, i es pregunten, amb raó, què pot canviar el seu vot.

Som conscients que són molts els treballadors, joves, militants, que consideren que cap de les forces polítiques que diuen representar els treballadors i el jovent expressa fidelment les seves reivindicacions. Són molts els que continuen pensant aquell ¡NO ENS REPRESENTEN! que milers van plorar als carrers. Per la nostra banda, tenim la convicció que el moviment obrer, la joventut, els pobles necessiten organitzacions que siguin instruments útils per aconseguir les reivindicacions essencials en pro de l’emancipació social i nacional i que permetin recuperar la il·lusió.

Ens sembla inacceptable el xantatge dels qui diuen «hem de votar-nos perquè som l’únic dic de contenció davant la dreta i l’extrema dreta», independentment de la política que fan. Tampoc podem acceptar que la victòria dels franquistes sigui inevitable «perquè hi ha una onada reaccionària», com ha dit algun ministre del govern. Ambdues línies són maneres d’eludir les responsabilitats polítiques dels que han governat durant aquests 5 anys i no han complert les seves promeses ni donat resposta a exigències elementals.

Per tant, considerem necessari indicar i recordar les exigències elementals de la majoria social:

Derogació de les contrareformes laborals i de pensions

Restabliment ple de les llibertats, derogació de la llei mordassa.

Fraternitat entre els pobles. N’hi ha prou de persecució judicial contra els nacionalistes catalans

Augment general de salaris i pensions segons l’ IPC real

Bloqueig dels preus.

Renacionalització de les grans empreses estratègiques

N’hi ha prou de despeses militars. Despeses militars per a escoles i hospitals. Ni un euro per a la guerra. Fora l’OTAN.

Recordem una cosa que ens ha ensenyat la història: no es pot combatre la dreta amb la política de dretes

Només el compromís davant exigències clares i precises pot assegurar la victòria electoral i, en particular, ajudar a la mobilització unida dels treballadors i les seves organitzacions per defensar les seves conquestes socials i democràtiques, i fer front a la reacció, al capital financer, a la monarquia i a l’OTAN.

NOTA URGENT

Comitè Executiu del POSI

Decreixement o ruptura

Deja un comentario

Carta Setmanal 940 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta setmanal un article aparegut a Informations Ouvrières, diari del POI de França

«El decreixement té 20 anys» escriu Serge Latouche, principal impulsor i representant del moviment que va prendre forma a França el 2003, estenent-se després per Europa i pel món. En un article recent publicat per l’Observatori del Poscreixement i del Decreixement (OPCD) al lloc web de la Universitat de Clermont-Auvergne, fa el balanç d’aquests 20 últims anys: «cal reconèixer clarament que, més enllà de l’agitació als mitjans, dels grupuscles militants i de les xarxes d’investigadors acadèmics, costa que s’imposi el sorgiment del gran relat d’emancipació basat en l’alternativa decreixent» . És el menys que es pugui dir…

Què és el decreixement? L’OPCD ho defineix així: «per decreixement, entenem una reducció de la producció i del consum, planificada democràticament, per causar una modificació ecològica sostenible, per reduir les desigualtats, per millorar la qualitat de vida».

És un objectiu permanent assumit per la Comissió Europea, que acaba de concedir per primera vegada una assignació de 10 milions d’ euros a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Lausana perquè efectuïn investigacions al respecte.

Una conferència al Parlament Europeu

Aquest tema ha estat també objecte d’una conferència, inèdita per la seva amplitud, els dies 15, 16 i 17 de maig al Parlament Europeu d’Estrasburg titulat «més enllà del creixement, camins cap a una prosperitat duradora a la UE». Ha estat organitzada conjuntament pels diputats europeus dels grups dels Verds i de l’Esquerra Europea, i ha reunit 2.000 participants i intervencions d’alts vols, entre ells la Presidenta de la Comissió Europea, la Presidenta del Parlament Europeu, el Vicesecretari General de la Conferència de l’ONU per al Comerç i el Desenvolupament, ambdòs representants del Banc Mundial, de l’OCDE, del Fòrum Econòmic Mundial, el Director General adjunt de l’Organització Mundial del Comerç, la Ministra de Treball d’Espanya i diversos comissaris europeus. Sens dubte, són especialistes en el decreixement, les desigualtats i l’ecologia. Com recorda el mateix Serge Latouche, «a França, malgrat un pla de 800 milions d’euros per reduir el 50% la utilització de pesticides entre el 2009 i el 2021, l’ús de pesticides ¡ha augmentat el 15%!»

Decreixement del consum i crisi alimentària

Especialistes en decreixement dels salaris, dels serveis públics i fins i tot del consum: segons un estudi publicat a principis d’abril, el 80% dels francesos han reduït el seu consum alimentari a causa de la inflació de preus i el 42% dels assalariats que tenen el salari mínim declaren que se salten un àpat al dia. Mentre que els bancs d’aliments servien a 820.000 persones el 2011, aquesta xifra ha pujat fins als 2,4 milions el 2022. És un problema mundial al qual no són aliens la Unió Europea, l’OMC i el Banc Mundial.

Segons el Programa Alimentari de l’ONU, «el món està confrontat a una crisi mundial de la fam d’una amplitud sense precedents. Només en dos anys, el nombre de persones confrontades a una inseguretat alimentària o en risc de caure-hi ha passat de 135 milions en 53 països abans de la pandèmia a 345 milions en 82 països en l’actualitat. Alimentada pels conflictes, els xocs climàtics i la covid-19, la crisi s’agreuja quan la guerra d’Ucraïna provoca que es disparin els preus de l’alimentació, el carburant i els abonaments. Milions de persones lluiten per portar aliment a la taula i s’acosten a una fúria de proporcions descomunals».

Un informe de l’agència Fitch Solutions preveu fins i tot que la producció mundial d’arròs coneixerà el 2023 el major retrocés en dos decennis, comportant un augment de preus per a 3.500 milions de persones, en particular a la regió d’Àsia i el Pacífic, que representa el 90% del consum mundial d’arròs.

En aquesta situació, no costa imaginar per què les grans institucions internacionals s’interessen per mitjans per reduir el consum per millorar la qualitat de vida…

Mentrestant, segons el Banc Central Europeu, el 2022, els beneficis de les empreses són la causa del 70% d’augment dels preus. Els beneficis es fiquen i no hi ha decreixement per a tothom. Segons Serge Latouche, «el 2010, 368 persones tenien una riquesa equivalent a la renda de la meitat de la humanitat. El 2018, 5 persones ocupaven aquest mateix espai».

Com diu el proverbi, «qui dorm amb gossos, es desperta amb polzes»

És raonable organitzar una conferència sobre la prosperitat a Europa amb els que enfonsen la seva població en la misèria i tracten de subordinar fins a la menor activitat econòmica les exigències de l’economia de guerra?

Sota el patrocini de la Unió Europea, Macron ha llançat la seva operació «reindustrialització». Així, la guerra d’Ucraïna ha rellançat l’activitat de l’empresa Forges de Tarbes, al departament francès Hautes-Pyrénées. Recluta treballadors per forjar en massa grans carcasses per als obusos de 155 mil·límetres. El 14 de març, l’empresa ha rebut autorització del Ministeri de Defensa per exportar aquestes peces en aplicació de les exigències de l’OTAN. El patró s’ha vist requerit a «reindustrialitzar» la seva fàbrica. Ha anunciat una inversió de 7 milions d’euros durant els tres pròxims anys per augmentar la producció de les 40.000 peces actuals a 160.000., equivalent a la producció nord-americana d’objectius de 155 mil·límetres el 2020. Amb raó: la Llei de Programació Militar discutida al Parlament [francès] preveu augmentar la despesa un 57% d’aquí al 2030.

Segons confirma el Wall Street Journal, la guerra d’Ucraïna és tan beneficiosa per a les empreses de Defensa dels Estats Units i d’Europa que els costa trobar els milers de treballadors qualificats que puguin cobrir una afluència rècord de comandes. ¡És una benedicció per a la suposada ‘reindustrialització’ del continent!

«La nostra primera prioritat és realment augmentar la capacitat, cosa que naturalment significa augmentar els efectius»,ha assenyalat Patrice Caine, president executiu de l’empresa d’equipament Thalès, que preveu contractar 12.000 persones el 2023 per fabricar sensors submarins, jets i un altre tipus de materials militars.

El 2022, la despesa militar mundial ha augmentat un 3,7%, assolint un rècord de 2,24 bilions de dòlars. La despesa europea augmenta al ritme anual més elevat des de fa almenys 30 anys, segons l ‘Stockholm International Peace Research Institute. La major empresa de Defensa d’Europa, BAE Systems PLC, augmentarà els seus efectius un 15%. Saab AB, el constructor suec dels caça a reacció Gripen, i Rheinmetall AG, l’empresa alemanya que contribueix a la fabricació del tanc Leopard, preveuen també contractar milers d’assalariats més.

El mateix succeeix amb Lockheed Martin, el fabricant nord-americà dels míssils Javelin i dels llançacoets Himars.

Tot això perquè centenars de milers de joves ucraïnesos i russos morin sota les bombes en benefici dels oligarques i grans potències que ja es reparteixen el festí. Mentrestant, un exmarine nord-americà present a Ucraïna explicava a ABCNews que la línia del front és una «trituradora de carn en què l’esperança de vida dels soldats és de 4 hores», i el president ucraïnès Zelenski, el millor amic de les grans potències occidentals, aconseguia l’aprovació d’una llei que reforça les sancions i la repressió contra els joves que es neguen a enrolar-se a l’exèrcit o obeir les ordres.

Aquestes grans potències que, segons un estudi del Center for Economic and Policy Research, les conclusions principals del qual reprodueix el Financial Times del 4 de maig, imposen sancions al 27% dels Estats del món: «el 29% de l’economia mundial està sotmesa a sancions nord-americanes, europees o de l’ONU. Això representa un fort augment en els últims anys: sense anar més lluny, els anys 1990 afectaven menys del 10% dels països i al voltant del 5% de l’economia mundial. Les proves demostren de manera decisiva que les sancions agreullen les condicions de vida amb efectes sistemàticament negatius en la pobresa, les desigualtats i el creixement, les condicions de salut i els drets humans. La magnitud del dany és dramàtica. Un estudi ha estimat que les sancions comporten una caiguda del producte interior brut d’un Estat que pot assolir el 26%, cosa que equival a l’efecte de la Gran Depressió. Un altre ha constatat una caiguda de l’esperança de vida de les dones d’1,4 anys, similar a l’efecte estimat en la mortaldat mundial de la pandèmia de covid-19. En molts casos, els perjudicis són semblants als soferts en conflictes armats, convertint les sancions econòmiques en l’arma més assassina utilitzada per les potències occidentals. El principal canal pel qual actuen les sancions és restringir l’ accés del sector públic a les divises. Van seguides en general per una caiguda de les despeses en la sanitat pública, l’educació i l’ajuda alimentària. La depreciació de la moneda i la inflació resultants comporten també una baixada dels salaris reals.

I cal discutir amb aquesta gent sobre la prosperitat d’Europa? Decididament no, no es demana als botxins que rehabilitin les seves víctimes!

Amb un any d’antelació, alguns pensen sens dubte ja en les eleccions europees. Pensen que fent el joc de les institucions i convidant els seus botxins guanyaran la confiança dels pobles estrangulats? Millor farien a reflexionar i no oblidar que 7 milions d’electors s’han agrupat amb la candidatura de Jean-Luc Mélenchon el 2022 en una línia de ruptura i no d’acomodament amb el sistema ni de conferències comunes amb els seus representants. Cal triar: decréixer o trencar.

Stéphane Marati

Trobada estatal promoguda pel CATP: Alt a la Guerra, per l’auditoria de la Seguretat Social i la defensa de la sanitat pública

Deja un comentario

Carta Setmanal 938 per descarregar en PDF

El 6 de maig cent delegats d’Àlaba, Àvila, Barcelona, Granada, Madrid, Toledo, València, Biscaia, es van reunir a Madrid, al saló d’actes de la Fundació dels Advocats de CCOO assassinats pel franquisme. La reunió va ser presidida i presentada per Roberto Tornamira, portaveu del CATP. Hi va haver intervencions telemàtiques de Canàries i de Tarragona.

Com a França?

François Livartowski, sindicalista de CGT als serveis públics, respon a aquesta pregunta. És un moviment social completament atípic contra la reforma de les pensions que vol el govern Macron, que imposa dos anys més de treball al conjunt dels assalariats francesos i suprimeix els règims de pensions especials i d’alt nivell del qual es beneficien diverses professions, especialment al sector de l’energia, els ferroviaris…

És el major moviment social a França en decennis, potser des de la fi de la Segona Guerra Mundial, per la seva durada i per la participació popular a les manifestacions, les més nombroses al nostre país en els últims 60 anys. Hi ha hagut vagues molt potents en nombrosos sectors (arreu del món s’ha vist el resultat de la vaga dels abocadors a París, a les refineries, als ports, les centrals nuclears, ia nombroses administracions, empreses, fàbriques).

El moviment també és atípic perquè l’empenta de la base ha imposat una unitat sindical completa, sense precedents, sobre una reivindicació comuna. Des de començaments d’any veiem radicalitzar contra tot pronòstic els militants de les centrals més reformistes, fins i tot les més integrades als engranatges de l’Estat. En aquest període ha tingut lloc el congrés de la CGT, en què jo era delegat. Fet sense precedents, el informe de gestió de la direcció sortint ha estat rebutjat, i s’ha retret sobretot el secretari general sortint, Philippe Martinez, el fet d’haver donat suport a una vergonyosa demanda de mediació amb el Govern quan acabava d’obrir-se el congrés i tota l’organització se situava a la línia de la mobilització fins a la retirada de la reforma de les pensions. Aquest congrés que ha acabat amb el nucli dirigent i els seus compromisos amb el poder ha estat marcat per una gran exigència democràtica i un moviment dels delegats per recuperar la seva organització sindical.

Tot i això, si bé les centrals sindicals s’han mantingut unides en la reivindicació de retirada de la reforma –realment no tenien elecció- en cap moment han cridat a bloquejar el país, mitjançant la vaga indefinida. Però totes les jornades nacionals han tingut un seguiment considerable en centenars de ciutats, en pobles, en llocs on no hi ha hagut mai manifestacions, i en aquestes jornades hi ha hagut a tot arreu multitud d’iniciatives, bloquejos, concentracions,marxes…

La Constitució francesa atorga plens poders al president de la República per aprovar lleis sense vot del Parlament. Però la utilització el 7 de març de l’article 49.3 per Macron per fer passar la seva llei va provocar una nova onada d’indignació i aquest moviment social s’ha transformat en moviment de rebuig del sistema, de les pròpies institucions, amb la comprensió cada cop més generalitzada que allò legal no necessàriament és legítim. Assistim a la fusió d’un moviment reivindicatiu, sindical, amb un moviment ciutadà, polític, molt profund, que se situa en la continuïtat de les Armilles Grogues i del rebuig del sistema materialitzat a les eleccions presidencials d’abril del 2022 mitjançant el vot a Jean Luc Mélenchon.

L’última jornada de manifestació era l’1 de maig, i va ser també l’1 de maig més gran de la nostra història recent, un 1 de maig antiMacron. Des de fa diverses setmanes, els ministres, els diputats i el mateix Macron són rebuts amb cassolades allà on van i això no s’ha acabat.

Així mateix, es dóna una radicalització del poder amb una deriva de seguretat molt violenta i el recurs sistemàtic de l’Estat a la violència policial, especialment contra els joves, amb detencions massives a les manifestacions, provocacions policials, intents de prohibir les concentracions.

Tot i que les vagues gairebé han acabat en el moment en què us parlo –els vaguistes prefereixen parlar d’ajornament– no hi ha sentiment de derrota. Per evitar una situació similar, el Govern alemany ha decidit respondre a les reivindicacions salarials dels funcionaris alemanys amb el sindicat VERDI, concedint-los un 15% d’augment. Tots els governs tenen por del que passa a França.

La classe obrera francesa ha sabut fins ara desmuntar totes les divisions i imposar la continuïtat del moviment. Aquesta movilització popular massiva contra el poder autoritari de Macron, contra les institucions antidemocràtiques, no s’ha acabat. Els militants lluita de classes als seus sindicats segueixen convocant assemblees generals i plantejant la qüestió del bloqueig del país mitjançant la vaga, per fer recular Macron, que a més de les pensions, ataca el conjunt de les conquestes de la classe obrera francesa.

Macron que ha ficat França a l’economia de guerra dedicant-li un pressupost de 413.000 milions d’euros d’aquí al 2030, emprèn alhora una veritable guerra social contra la classe obrera francesa, contra els serveis públics. Macron ha intentat instaurar una unió sagrada per donar suport al seu compromís amb la guerra de l’OTAN a Europa, però no ho ha aconseguit. Macron ens declara la guerra, no la guanyarà!

Pareu la guerra!

Juan Uriondo, membre de la Comissió Permanent Federal d’Esquerra Socialista intervé com a portaveu de l’equip de coordinació de la campanya per aturar la guerra. Representa els més de nou-cents signants del Manifest. A tots els que s’han reunit a desenes de ciutats per estendre la campanya, amb participació de representants polítics i electes, a títol individual. Per al conjunt del moviment obrer i democràtic, abans de res, sense cap condició prèvia, cal aturar la guerra.

En fer-se ressò, les declaracions dels delegats aborden la lluita contra la guerra des de tots els angles. Partint de la defensa de les pensions, de la Seguretat Social, arriba a la conclusió: «augmentar el pressupost militar és desmantellar els pressupostos socials. Ens amenaça una ofensiva a tots els nivells. Així, doncs, la lluita contra la guerra és la lluita per les reivindicacions».

La defensa de la sanitat pública

Blas Ortega diu que les mobilitzacions per defensar-la recorren el país. Les retallades, les reestructuracions porten a un desmantellament insuportable per als professionals i per al poble. És el resultat d? una política de 25 anys de tots els Governs.

Ens diuen que «hem gastat massa, no hi ha diners per a la sanitat: el capital vol els 90.000 milions per als seus negocis, desvia milers de milions per a la guerra.

A Madrid, dues vegades s’ha manifestat la població per centenars de milers, fins i tot un milió, per un pressupost públic d’urgència per a la sanitat pública (no per a les privades), millora de salaris i condicions laborals, evitant la fugida de professionals, obertura de centres, recuperar els hospitals privatitzats. Però el Govern deixa això en mans de les autonomies, gairebé sense finançament i sotmeses als plans d’estabilitat. Cap Govern no pot ignorar les seves responsabilitats.

La disposició dels professionals i treballadors no té res a veure amb la dels dirigents.

Hi ha manifestacions per tot arreu. Les de Madrid les han organitzat associacions de veïns, de barris. Els dirigents polítics i sindicals hi participen però es neguen a utilitzar la seva força per unificar la mobilització, com exigim els afiliats. Hem realitzat dues trobades, editat dos butlletins, però amb això no n’hi ha prou.

Us proposo ampliar aquest grup vinculat al CATP, multiplicar les informacions, les iniciatives i les reunions aprofitant les del CATP.

La defensa de les pensions és la exigència de l’auditoria

Van prendre la paraula a continuació les companyes María José García Lucas i Iris Mateos en nom del col·lectiu Sindicalistes per l’Auditoria. A la seva exposició van recordar com el Congrés va aprovar la llei sobre l’auditoria com a resultat d’una llarga i sostinguda lluita, principalment dels col·lectius de jubilats. I com aquesta llei no s’ha aplicat i no sembla que s’aplicarà si no es continua el combat al carrer. És imprescindible, diuen, no només per la necessitat òbvia de recuperar allò que ens ha estat sostret, sinó per acabar amb la fal·làcia repetida mil vegades de la suposada inviabilitat de la Seguretat Social. Les companyes van plantejar la necessitat de seguir recollint firmes perquè s’apliqui la llei,

Després d’anys de lluita, les plataformes de pensionistes són una component essencialdel combat obrer.

Juan Miguel Fernández, de Coespe, indica que la responsabilitat del Govern inclou un conjunt de mesures que desmantellen el sistema de pensions.

Una conquesta essencial, a partir de la mobilitzacions, ha estat la llei que confirma que la pensió de jubilació arribarà sempre al 89% del salari, cosa que estava amenaçada. L’acció del diputat Jordi Salvador per agrupar i fer front a les pressions de l’establishment de la sanitat. Parlarà més endavant.

El banc vol aquests diners. A les institucions, responsables del PSOE, PCE, Podem han capitulat. És la continuïtat del pacte de la Transició per mantenir els costums del franquisme. Davant aquesta pressió, els pensionistes exigim des de fa 4 anys una auditoria pública sobre el desfalc de la caixa de la Seguretat Social. S’ha guanyat una llei per l’auditoria, però el Govern no la compleix.

Continuem reclamant cada dret amenaçat.

Per tots els drets dels joves

La classe treballadora i els joves senten una realitat de misèria amb la guerra que aquest Govern ens imposa plegant-se al Govern dels Estats Units i a l’OTAN, en aquests moments de guerra contra els pobles, els treballadors, no només a Ucraïna

o a Rússia sinó a tot Europa. No tinc cap altre desig que reunir-me amb els nostres militants de lluita, sobretot joves, a laInternacional.

Em dic Víctor Iniesta, pertanyo al Comitè Nacional per la República, treballem a la universitat contra la nova llei d’universitats imposada per aquest Govern, que se suposa el més progressista de la història i que, tanmateix, ens imposa una llei que és continuïtat de la d’Aznar. Se segueix privatitzant les universitats, cal pagar milers d’euros per accedir-hi, segueixen deixen milers i milers de joves treballadors fora de l’ensenyament superior, segueixen lliurant als bancs, a la multinacionals els diners que pertanyen a tots i totes, als treballadors que es maten treballant per pagar els serveis públics. I ens fiquen a la guerra. Nosaltres no només diem que la universitat és decadent, que estan destruint-la, sinó que destrueixen el futur del país, del nostre país. La classe treballadora davant la guerra s’expressa a la guerra social que s’imposa a tots els pobles d’Europa, i aquí a Espanya descobrim que, de la nit al dia, el pressupost militar augmenta en milers de milions, quan tres anys després de la pandèmia no han estat capaços de resoldre tota la crisi i les retallades. Conec camarades d’un centre hospitalari que no poden ni tan sols fer vaga perquè no hi ha ni tan sols personal per cobrir el 30% de serveis mínims.

Els joves estem en una enorme precarietat perquè liquiden la indústria, on podíem participar, trobar una ocupació, però ara només ens queda el sector terciari, més dividit que mai, pitjor pagat que mai, perquè s’ha passat d’un 40 % a un 15%. O servir els turistes, aquesta és la feina que ens proposen. I amb la guerra, la destrucció és encara més gran. Amb les reformes de les lleis laborals, es tanquen fàbriques per pagar menys impostos i menys salaris. Deslocalitzen per pagar menys.

De manera que, després de 4 anys de legislatura, no és que les coses no canviïn, és queempitjoren.

Hem d’acceptar el conte que ens venen els feixistes i encara serà pitjor? Però ja és dolent. Amb el Govern d’esquerres estem malament. Quina alternativa pot tenir la classe obrera per defensar els nostres interessos?

No hem d’acceptar que la reforma de les lleis laborals és bona per a tothom. No, si és bona per al patró, és dolenta per als treballadors.

Som aquí perquè el CATP ens ajudi a combatre per un instrument polític que defensi els nostres interessos.

A més, els joves vivim l’agreujant de la repressió. Un jove passa davant d’una manifestació i li cau una condemna de 6 anys de presó.

Com que la paraula de dos agents de policia té més valor que totes les proves que puguis presentar en sentit contrari. És el sistema de l’opressió.

Així doncs, cal agafar el mateix rumb que França. El pensionista, el treballador, el jove, tots units contra el règim del capital, que avui és el règim monàrquic.

El combat als sindicats

Pablo García, responsable sindical a John Deere.
A la meva fàbrica hem viscut el conflicte següent: l’any passat un preacord d’una part dels sindicats amb el patró va ser rebutjat per la majoria. Hem aconseguit que durant 6 anys el salari augmentarà segons l’augment real del cost de la vida més un 1% (deixant de banda altres conceptes). Alhora, el patró ha abandonat la pretensió d’acomiadar els treballadors que han patit un tractament mèdic. Seguiran assalariats però en un lloc adaptat a les condicions presents.

Vam tenir la sort que el president del Govern va visitar ahir la fàbrica amb un seguici de 120 col·laboradors. Vam tenir ocasió de transmetre-li reivindicacions dels treballadors.

D’una banda, l’any passat van decretar tenir encara un any de jubilació anticipada. Els avantatges són importants. És possible tenir un nou decret llei per a aquest any? És una millora de l’edat real de jubilació.

També us vam proposar que sostingui les propostes de Lula sobre la guerra d’Ucraïna.

Un altre sindicalista, entre d’altres, exigeix que es pari atenció a aquests problemes:

Qui representa la Seguretat Social de repartiment? En els fets, no és fàcil dir-ho. Per això cal insistir en la necessitat duna nova representació dels treballadors i dels pobles.

D’altra banda, cal fer atenció a un aspecte de l’experiència francesa. Els companys de França estan arribant a la següent conclusió: mentre segueixin aquí les institucions de la V República, no hi ha lloc per a les nostres reivindicacions més urgents.

I a Espanya hi ha una incompatibilitat entre les reivindicacions i els drets que estan sobre la taula, d’una banda, i de l’altra la Monarquia instaurada per la dictadura, que garanteix que se segueixin negant els drets dels treballadors i dels pobles.

Propostes del company Angel Tubau (Informació Obrera)

Em sembla imprescindible donar continuïtat a aquesta Trobada, amb les campanyes que s’han proposat, particularment la campanya contra la guerra perquè permet relacionar el conjunt de les mesures que pren el Govern sotmès al capital financer.

Al llarg de la reunió hi ha un debat que en certa mesura és obert i hem de continuar. Com és lògic, hi ha diferents sortides, diferents apreciacions de com combatre per l’instrument polític que pugui unificar la classe obrera.

El company Jordi Salvador (l’aportació del qual publicarem la setmana que ve) ha fet una aportació molt autocrítica, de per què ha fracassat el republicanisme català, per la seva unilateralitat, per no buscar l’aliança amb els treballadors de tot l’Estat. Que, en darrera instància, són la força social que pot obrir una sortida democràtica a aquest país.

Aleshores, cal avançar en aquest debat, impulsar una solució. Els treballadors i els pobles es relacionen en primer lloc perquè tenen un enemic comú, el règim monàrquic subsidiari de l’imperialisme de l’OTAN, i compromet tots els governs, siguin de dretes o d’esquerres: Tots els governs que són al dispositiu monàrquic faran la mateixa política, amb més o menys acompanyament social.

El problema s’hi concentra: com trencar amb aquesta política.

I François ho ha explicat molt bé. El Congrés de la CGT ha hagut d’expulsar una direcció que buscava l’acord amb el Govern. La contradicció en què hi ha les confederacions sindicals és que d’una banda tenen la massa dels militants i de l’altra tenen la pressió del règim.

L’acord per la negociació que s’acaba de signar a Espanya vol impedir una explosió social i promet una pau social fins al 2025.

Quina és la diferència ara entre Espanya o França i Alemanya? El company Frank explica l’intent d’agrupar a Alemanya una gran força, sobretot contra la guerra, aixecar un instrument independent del Govern i de l’imperialisme d’Alemanya a la conferència que es fa avui a Hanoberg. No sé si ho aconseguiran. Seria important per a tothom perquè les formes són diferents però és per allà on cal avançar.

Hem de fugir de dues coses:

Creure que el CATP es proclamarà com a alternativa, nosaltres i algun més.

O esperar que es faci espontàniament, com si tinguéssim un moviment polític com el de Mélenchon.

Combatrem per ajudar que es constitueixi un moviment així? Vegem-ho, tothom parla d’unitat. Mélenchon planteja la qüestió de la unitat al voltant d’una política de ruptura amb el sistema. No es pot avançar per construir una nova representació política si no és amb la ruptura, amb la ruptura amb el règim, amb el sistema, en relació amb la defensa de les reivindicacions… Aquesta és la clau. En això ens hem de comprometre. Ens comprometem com a CATP no per proclamar-nos res, sinó per buscar els milers de militants, de responsables, que van en el mateix sentit però encara no han trobat un pol d’agrupament. És aquí on som, nosaltres un més, volem ser l’avantguarda del moviment de ruptura amb la Monarquia, per la República.

Multiplicar i reforçar els comitès per a l’aliança de treballadors i pobles

És la tasca central, adreçada a tots els militants, treballadors, joves que busquen una sortida independent de la Monarquia, de l’OTAN, de la UE i de la submissió del Govern a aquestes institucions.

Inseparablement daixò, es tracta de multiplicar, estendre, els CATP. La Coordinadora d’aquests comitès és la continuïtat d’aquesta Trobada, que dia a dia elabora les mesures necessàries a adoptar.

El xoc entre classes a França

Deja un comentario

Carta Setmanal 937 per descarregar en PDF

Alt a la guerra, fora l’economia de guerra

En ocasió de l’1 de maig ens ha semblat oportú dedicar aquesta Carta a l’economia de guerra aplicada pel President francès Macron i a la mobilització dels treballadors, una i altra vegada per milions per fer avall aquests plans. Per això hem recorregut a articles del setmanari Informations Ouvrières nº 754, del 27 d’abril.

La seva anàlisi assenyala l’abast internacional d’aquesta política de guerra, en particular europeu amb referències a Alemanya i la Gran Bretanya. I d’altra banda a la intervenció dels imperialistes a Ucraïna. Tot això realça el lloc central de la campanya internacional per aturar la guerra i fer enrere l’economia destructiva de guerra.

El Sr. Macron somnia…

Amb el seu somriure d’ànima beneïda quan l’escridassen en tots els seus desplaçaments coberts pels mitjans de comunicació, arxiprotegits, o amb la seva porra el ministre de l’Interior Darmanin, Emmanuel Macron acaricia la boja esperança que passa un mal moment –ja es cansaran– i tot tornarà a l’ordre.

Amb la seva primera ministra Sra. Borne, somia que amb els Roussel i els Cazeneuve, ferms defensors de les institucions de la V República, que l’ajudaran a contenir «els excessos de LFI», els dirigents sindicals acabaran com sempre o s’embarcaran en operacions polític societàries del tipus de «referèndum d’iniciativa compartida» (RIP), justícia social o una cosa semblant que el seu amic Darmanin revendrà brutalment, i judicialment en el cas dels recalcitrants… Per poder continuar a marxes forçades les seves «reformes» contra la classe obrera i el poble.

Com solen fer els reieta a les altures, sobre un tron que es tambaleja, fingeix no veure res, mira púdicament per a una altra banda, i deixa anar engrunes aquí i allà. No serà el primer sorprès per un cop de realitat. Sent un fervent admirador de Lluís XVI, escombrat per la revolució, això hauria de fer-li reflexionar. Però aquesta gent, tancats en la seva bombolla, mai reflexionen de veritat.

Posseïts pel seu destí personal, empesos pels que els serveixen amb grans recompenses (fins al moment en què els deixen tirats en plena baralla), es consideren investits «pel bé de França». Es consideren ben pertrets per tot el poder que els confereix l’ Estat. Però almenys hi ha alguna cosa que no poden fer… esborrar la realitat. Tant més com que milions en prenen consciència.

La realitat, és el rebuig ultramajoritari, gairebé unànime, de la seva «reforma», que recorrin als procediments més antidemocràtics per imposar-la contra la immensa majoria del poble sobre el qual cauen totes les armes de la repressió. Rebuig que continua aquests dies en la forma dels manifestants que arriben amb cassoles a desafiar els ministres i el mateix Macron en cadascun dels seus desplaçaments.

La realitat és la falta de majoria a l’Assemblea Nacional, que condueix a una sèrie de revessos en l’últim període: sobre la candidatura a dirigir l’agència de medi ambient i energia, sobre el retard en la tramitació parlamentària de la Llei de Programació Militar, sobre el projecte de llei sobre millorar l’envelliment…

La realitat és la unanimitat de les confederacions en negar-se a acudir la setmana passada a una convocatòria presidencial. La realitat són els milions que segueixen i seguiran immobilitzats, com es veurà probablement l’1 de maig. La realitat és que queda al nu el paper de l’Estat i de les institucions. La realitat, en paraules del politòleg Jérome Jaffré, és «una focalització de totes les hostilitats en la seva persona. No el protegeixen ni el Govern ni la majoria, només el protegeix la policia. Això pot desembocar en una autèntica crisi democràtica en què al rebuig del poder s’afegeixi un rebuig de les institucions (el que ja s’entreveu sobre l’ús de l’article 39.3 per imposar lleis sense majoria), en particular en les joves generacions.» La mateixa preocupació la comparteix i ex-assessor especial del president Nicolas Sarkozy. Tota aquesta gent tenen motius per estar preocupats.

La redacció

(IO 754, p. 2)

S’estan mobilitzant milions

Literalment sorpresos per la magnitud de les 13 mobilitzacions que s’han succeït reunint cadascuna milions. Sorpresos pel bloqueig de vies públiques i les vagues, tots els politòlegs o similars del país, els especialistes en «l’actualitat social», han coincidit a detectar que la còlera s’està apoderant del país.

Sens dubte, hi ha còlera… però es tracta de definir l’abast històric d’aquesta mobilització extraordinària. Si es tracta de comprendre la forma en què s’ articula amb les lluites del futur, caldrà rastrejar les causes profundes i menys immediates d’ aquesta còlera.

És el producte d’ anys de maduració. Esclata imponent, i no és un detall, per oposar-se al retard de la jubilació en dos anys, que és una exigència formulada pel capital financer.

Retardar dos anys un descans ben merescut, de cents de milers de treballadors, perquè ho exigeix el capital. Estem en el meollo de les relacions entre el capital i el treball.

El rebuig d’aquesta ‘reforma’ criminal evoca els atacs que el van precedir: els atacs contra el Codi Laboral, contra l’assegurança d’atur i les amenaces que se cernen sobre la Seguretat Social. En una paraula, estan en perill totes les conquestes socials aconseguides amb la lluita de classes des de la Guerra Mundial. Aquesta dimensió penetra la consciència de milions de treballadors i de ciutadans que han emprès el combat contra la ‘reforma’ de les pensions.

Res no aturarà aquests milions

Al centre d’aquesta mobilització hi ha la classe obrera. Una classe obrera apinyada com un bloc en la unitat de les seves organitzacions i que arrossega amb ella la massa de les capes populars i de la joventut en la lluita per defensar una conquesta essencial de la classe obrera i contra la política al servei del capital financer que aplica el president en el marc de les institucions antidemocràtiques de la V República.

La preocupació pel futur promès als treballadors i als pobles pel sistema imperialista en plena crisi de descomposició és un potent motor d’aquesta còlera.

En el moment en què les exigències de l’economia de guerra priven de mitjans la sanitat, l’educació, els serveis públics, i en què l’onada inflacionista pressiona els pressupostos de les famílies obrera…

L’ofensiva empresa pel capital financer per garantir els seus beneficis està desestabilitzant tot el continent europeu.

Davant la dimissió del viceprimer ministre britànic, els comentaris de la premsa són inequívocs: «Els conflictes socials s’embussen: els infermers han rebutjat l’oferta d’augment salarial proposada per Downing Street, els ensenyants preveuen noves vagues, com els metges internistes.»

A Alemanya, per escapar a l’amenaça d’una vaga general dels serveis públics, el govern federal ha concedit un 11% d’augment als 2,4 milions de treballadors concernits. Per als salaris més baixos, l’acord representa un 16,9% d’augment.

No és per a res exagerat dir que el que succeeix a França s’inscriu en un moviment que madura a escala de tot Europa. Milions s’han posat en moviment. Res no els aturarà, com ho fa l’acollida que arreu es dispensa al president Macron i als seus ministres.

Le Monde escrivia el 25 d’abril: «Entre Macron i els seus diputats cueja el dubte. Ja no hi ha màgia entre Emmanuel Macron i la seva majoria relativa (…) Al cap d’un any de la seva elecció, els que sostenen el cap de l’Estat dubten de la seva capacitat per adaptar-se a la falta d’una majoria absoluta a l’Assemblea Nacional i per respondre a la persistent contestació social.»

És difícil il·lustrar més clarament la primera condició que per als marxistes té l’obertura d’una crisi revolucionària, a saber «que per a les classes dominants és difícil mantenir la seva dominació com fins aleshores; crisi de la cúpula, crisi de la política de la classe dominant que crea una esquerda per la qual s’obren camí el descontentament i la indignació de les classes oprimides.» Continuarà…

Marc Gauquelin

La Unió Europea acaba d’anunciar una acceleració de les entregues de municions i armes a Ucraïna. Polònia ha decidit entregar a Ucraïna tots els seus avions Mig heretats de l’època soviètica, que Polònia substituirà per bombarders nord-americans.

Els Estats Units han anunciat un nou pla d’armament d’Ucraïna. Un responsable nord-americà ha arribat a afirmar que Ucraïna té un lloc al si de l’OTAN. La guerra ha de continuar. Com explica un oficial americà podria durar fins al 2024 o fins i tot el 2025.

S’instal·la l’economia de guerra. El diari Les Échos del 25 d’abril, sobre la base d’un informe de l’institut Sipri (especialitzat en economia d’armament), anuncia: «Les despeses militars assoleixen el nivell més elevat des de fa trenta anys». També diuen Les Échos que a escala mundial les despeses militars assoleixen els 2,24 bilions de dòlars. La guerra ha de continuar, l’economia d’armament és una corretja que arrossega tota l’economia capitalista que està en crisi. No a la violència policial!L’acció dels treballadors en defensa dels seus drets troba ressò en formacions com l’Observatori de les llibertats, la Lliga de Drets de l’Home, el Lliure Pensament.

Així, l’advocada Chloé Saynac, de l’Observatori Parisí de llibertats Públiques, assenyala que davant l’amplitud de la repressió contra el moviment de les Armilles Grogues s’han proposat documentar i analitzar les pràctiques policials i informar els ciutadans dels seus drets. Amb les seves observacions contribueixen a desmentir un discurs policial que es presenta com si fos la Bíblia davant de jutges que sovint coneixen poc el que succeeix en les manifestacions.

Observem un manteniment de l’ordre preventiu, és a dir ofensiu, contrari a una lògica de gestió pacífica de les manifestacions i de desescalada. Observem un ús important de material classificat com a ‘armes de guerra’. La manifestació té per objecte que el ciutadà pugui fer sentir les seves reclamacions, aquestes pràctiques policials li treuen aquest dret, ja que l’esdeveniment es converteix en una demostració de força policial. La política repressiva dissuadeix les persones d’exercir aquest dret en una situació en què hi ha una forta contestació social. La dissuasió pot prendre la forma d’anuncis ambigus de la prefectura o el ministeri de l’Interior, quan aquest afirma que és un delicte participar en aquesta manifestació, cosa falsa. La situació és molt preocupant.

Per la seva banda el Lliure Pensament té ja recollides 2.000 signatures d’una crida contra les violències policials de l’Estat, contra la repressió i pel dret a manifestar-se. Aquesta organització ha llançat una crida perquè se la defensi de les campanyes reaccionàries.

La nova Llei d’Habitatge, un gran avenç?

Deja un comentario

Carta Setmanal 936 per descarregar en PDF

La setmana passada s’ha anunciat un acord del PSOE, UP, ERC i Bildu per desbloquejar la Llei de l’Habitatge, una de les promeses pendents de complir del govern de coalició. El PNV rebutja la llei al·legant que envaeix competències autonòmiques, i, tal com està redactada la llei, és possible que hi hagi governs autonòmics que l’apliquin i d’altres que no. Tot això dona una veritable cerimònia de la confusió.

Els partits del govern presenten l’acord en el que algun mitjà de premsa ha definit com «un ambient d’eufòria». Els signants també treuen pit per l’acord assolit, tot i que de manera més matisada. Oscar Matute (Bildu) i Pilar Vallugera (ERC) van presentar l’acord en roda de premsa com de «gran transcendència» i clau per assegurar que “l’habitatge sigui un dret». Però no van deixar de reconèixer els límits del text final: «Creiem que la llei segueix adolent de mesures més valentes i de més abast, però no ha estat possible perquè ens hem trobat amb la cloenda del Govern», va assenyalar Matute.

Vegem què han dit sobre l’acord les organitzacions socials que intervenen en el terreny de l’habitatge.

Per a la PAH, «La futura Llei d’Habitatge encara no acaba amb els desnonaments de persones vulnerables»

En un comunicat, la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, declara que «les mesures recollides en l’acord anunciat per ERC i EH Bildu són manifestament insuficients (…) i per això exigim a tots els partits, que al seu dia es van comprometre amb els moviments socials, que negociïn més millores abans d’atorgar el seu vot favorable a la Llei». Entre els «petits avenços» que la PAH troba en la llei , assenyala la prohibició dels desnonaments amb data oberta, la rebaixa de la definició «grans propietaris» als qui tenen 5 habitatges en comptes de 10 (però han de ser en zones especialment «tensionades» per l’especulació amb els lloguers) i «el blindatge de les competències de les comunitats autònomes», amb una referència a la llei catalana, que -segons la PAH- «ha evitat entre 5.000 i 11.000 desnonaments en el temps que ha estat en vigor», però que el Govern ha impugnat davant del Tribunal Constitucional, que ja va tombar l’any passat la llei catalana de regulació de lloguers. Tot i que –hi afegim nosaltres- la regulació de preus de lloguer en una economia desregulada és una mesura molt limitada.

La PAH argumenta el seu rebuig al projecte explicant que «l’acord anunciat avui no canvia el fet que la futura llei segueix sense acabar amb els desnonaments de persones vulnerables que no tenen una alternativa habitacional».

La PAH argumenta que «el projecte de llei, tot i l’acord, únicament allarga els processos de desallotjament fins als 2 anys −la qual cosa es tradueix a allargar l’agonia per a les famílies afectades− i només obliga els propietaris a sotmetre’s a una mediació, la resolució de la qual no tenen per què respectar». I critica una altra figura inclosa en el nou projecte de llei: «l’ús dels fons del Pla Estatal d’Habitatge per pagar els reallotjaments de les famílies desnonades o fins i tot lloguers socials «bonificats», cosa que a la pràctica consistirà en un altre nou traspàs de diners públics a mans de grans tenidors , com bancs i fons voltor, en comptes d’obligar-los a corresponsabilitzar-se de l’actual emergència habitacional i a mobilitzar els seus habitatges buits». En efecte, cal recordar que les subvencions als lloguers, teòricament destinades a donar suport als llogaters, han suposat, en molts casos, pujades dels preus del lloguer per part dels propietaris, que han acabat sent els beneficiaris reals de les ajudes.

La PAH incideix igualment que la llei deixa de banda la greu situació de les persones hipotecades: «lamentem que les famílies hipotecades s’hagin quedat fora d’aquest acord i de la futura llei en general. L’Euríbor ha tancat el mes de març en un 3,67%, la qual cosa implica pujades de fins a 300€ mensuals», i critica que «Fins ara el govern només ha pres mesures cosmètiques, com el mal anomenat escut social, o bé la reedició del codi de bones pràctiques bancàries, l’adhesió de les quals per part dels bancs ni tan sols és obligatòria i els supòsits d’aplicació dels quals són irreals«.

Paco Morote, portaveu estatal de la PAH, declarava que «La dació en pagament tampoc apareix per cap banda, ni mecanismes de segona oportunitat per a la gent hipotecada, de la qual no es parla en tota la llei. Si han posat un topall a la pujada del lloguer, per què no topar també les pujades de les hipoteques esperonades per l’euríbor que estan colpejant milions de famílies?»

Segons el Sindicat de Llogaters, es tracta de «oningú de lloguers dissenyada perquè els preus continuïn pujant»

Per a aquesta organització, «El pacte anunciat permet pujades encobertes, obre la porta al frau dels contractes de temporada, i no posa solucions reals a la crisi de l’habitatge». I afegeix que «el pacte de Llei d’Habitatge anunciat per PSOE, ERC i EH Bildu incorpora algun avanç, però en línies generals proposa una regulació dels lloguers que és una farsa. Lluny de baixar els preus, la imprecisió de la proposta permetria tot el contrari, és a dir, que els preus seguissin augmentant a un ritme elevat i asfixiant la població. És imprescindible corregir aquests forats perquè la Llei contingui una regulació de preus de veritat«.

El Sindicat de Llogaters critica la suposada prohibició de pujar els preus dels lloguers d’un contracte a un altre, perquè: «és molt fàcil esquivar la norma. Tal com està plantejada, es podria pujar el preu fent-lo passar com a despeses d’IBI. També seria molt fàcil ocultar informació sobre el preu i les condicions del contracte anterior.

Així, amb aquesta proposta es crearia un incentiu perillós: expulsar el llogater actual per poder pujar el preu sense límit a un nou inquilí, que tindrà molt difícil comprovar quin era el preu de l’anterior contracte». A més, denuncia que «també es podria pujar el preu un 10% addicional al·legant reformes. En el cas d’un lloguer mitjà a Barcelona o Madrid, qualsevol canvi presentat com una millora de l’accessibilitat, per petita que sigui, com una rampa o un video-intfon, implicaria una pujada addicional de 1.300€ anuals«.

De la mateixa manera, opinen que «a tot això també es podrien afegir les pujades interanuals vinculades a la inflació. Entre el 2023 i el 2024 hi hauria limitacions, però es podrien fer pujades graduals, i es deixa la porta oberta al altri que dins de dos anys puguin tornar a fer-se pujades totalment desproporcionades vinculades a l’IPC.» I que «amb aquesta llei, els casolans podrien fer pujades sense cap mena de límit recorrent a la figura del lloguer de temporada».

La seva valoració global és molt negativa: «L’únic punt realment positiu de l’acord és que acaba amb l’estafa milionària que permet a les immobiliàries cobrar als llogaters per un servei que donen als casolans, una cosa que els sindicats portem batallant des de fa anys.

No obstant això, la regulació de preus anunciada no és la que la immensa majoria de la població està demanant».

El dret a l’ habitatge i la sacrosanta propietat privada

La Constitució de 1978 reconeix el dret a l’habitatge (article 47). Però aquest reconeixement no passa del paper, ja que no hi ha un servei públic que pugui garantir aquest dret. Pedro Sánchez ofereix ara – després d’haver-se negat durant mesos- utilitzar 50.000 habitatges en mans de la SAREB per a lloguers socials. Una solució més que discutible, perquè, recordem, la Sareb es va crear per ajudar els bancs quedant-se amb els habitatges pitjors, els que tenien més difícils de vendre. Bona part d’elles estan okupades -es diu que uns 11.000- o en zones vacacionals o on no hi ha greus problemes d’habitatge (Segons un estudi del portal Idealista, el 63% dels habitatges de la Sareb estan en municipis de demanda baixa o molt baixa, el 27% en zones d’alta demanda i només el 10% en zones de molt alta demanda). A més, molts d’aquests habitatges no són habitables. La Generalitat Valenciana ja va rebutjar pel seu mal estat dos terços dels habitatges de la Sareb (del total de 1.706 actius oferts pel ‘banc dolent’, la conselleria corresponent només va veure en condicions òptimes 583).

Aquesta proposta, presentada en plena precampanya electoral, després d’haver tingut els habitatges de la Sareb retingudes durant anys (venent les que estaven a les zones més demandades), ens sembla una presa de pèl, per més que ara tant IU com Podem es baralliperapuntar-se com un èxit.

El comunicat de la PAH assenyala, justament, que «El govern i els partits han d’acceptar el fet que en aquest país no hi ha habitatge públic i, per tant, l’Administració no té alternatives per a aquelles famílies que, per una raó o una altra no puguin procurar-se un habitatge». I explica que els preocupa «la falta de mecanismes per mobilitzar tots aquells habitatges buits i que segueixi sense abordar-se el fet que tenim una immobiliària pública, la Sareb, que el Govern ha deixat en mans dels fons voltor».

Mentre els preus es disparen, segons l’INE, a Espanya hi ha 3,4 milions d’habitatges buits, que suposen un 13,7% del total del parc d’habitatge nacional. Milers d’elles estan en mans de bancs i fons voltors, especialment les construïdes a partir del 2008. Altres moltes les posseeixen especuladors menys notoris. El dret democràtic elemental a l’habitatge no podrà garantir-se mentre es preservi, com a sacrosant i il·limitat dret, que l’habitatge sigui una mercaderia, per permetre acumular-les, mantenir-les buides o especular amb elles com a forma de fer negoci.

Cal prioritzar aquest dret, recorrent en particular i amb caràcter d’ urgència a l ‘ expropiació, encara que temporalment només sigui d’ ús, dels habitatges buits que estan en mans de bancs, fons voltor i especuladors, per posar-los a disposició dels ajuntaments per al seu lloguer social. I a la municipalització del sòl urbanitzable, per destinar-lo a construir habitatges de lloguer social. Crida l’atenció que, mentre no hi ha sòl disponible per construir habitatges socials, es tramitin projectes com la «Llei de llocs, centres de culte i diversitat religiosa» del Parlament Basc, que preveu l’obligatorietat dels Ajuntaments de cessió de sòl públic per a llocs de culte, cosa que demostra que quan es vol legislar es legisla, llàstima que sigui en benefici dels de sempre.

Així mateix, han de ser prohibits efectivament tots els desnonaments d’habitatges, per raons econòmiques, sense proveir d’una alternativa adequada els seus habitants. Solucionar l’ estafa de les hipoteques exigiria la nacionalització de la banca. En general, l’ Estat, a través de totes les palanques al seu abast, ha d’ assegurar que ningú sigui privat de l’ ús d’ un habitatge, incloent-hi la joventut de la classe treballadora, a la qual el preu de venda i lloguer li impedeix emancipar-se per construir-se una vida independent.

Ho reconeixen les institucions del capital: sota el capitalisme venen temps molt durs

Deja un comentario

Carta Setmanal 935 per descarregar en PDF

La solució dels problemes exigeix en primer lloc conèixer la seva causa. Els greus problemes socials, que pateix la majoria de la població que és la classe treballadora, són el resultat de la forma de gestionar el capitalisme o, per contra, deriven de la seva naturalesa intrínseca? Si identifiquem el capitalisme com una màquina, els problemes venen de la forma de manejar-la o és la màquina mateixa la que inevitablement els provoca i cada vegada més?

Les institucions del capital fan una intensa tasca propagandística, per ficar al cap de la gent la idea que el capitalisme és la millor manera de producció possible i que els problemes només es deuen a desajustos de gestió, fàcilment resolubles amb algunes correccions (el contingut de les quals és, en essència, atacar les conquestes obreres i democràtiques). Dues de les institucions imperialistes més importants, l’FMI i el Banc Mundial (BM), que expressen la dominació del capital financer estatunidenc, sens dubte estarien encantades de publicar informes sobre el feixisme futur que l’espera a la humanitat sota el capitalisme. Tanmateix, dir això implicaria aprofundir més en el seu desprestigi, mentre la realitat els contradiria immediatament, els contradiu ja. De manera que es veuen obligades a reconèixer que venen temps durs.

El conte de la lletera del capital rau en el mite que, gràcies a la lògica capitalista, hi ha d’haver un elevat creixement que, posteriorment, segueix la narració, ha d’estendre benestar al conjunt de la societat. Però el càntir es trenca en el misteriós moment inicial: no, no es pot preveure un creixement considerable, sinó al contrari. Així ho reconeixen tant l’FMI com el BM.

FMI: «Cap a un empitjorament de la situació»

L’FMI, en el resum executiu d’un informe publicat aquest mateix mes d’abril, reconeix: «Els tènues senyals a començaments de 2023 que l’economia mundial podria aconseguir un aterratge suau -amb inflació a la baixa i creixement ferm- s’han dissipat, enmig d’una inflació persistentment alta i de les recents turbulències en el sector financer».

A continuació explica la causa… lligada expressament a les seves polítiques, a les polítiques de l’imperialisme: «Aquestes anèmiques perspectives es deuen a l’orientació restrictiva de la política monetària que és necessària per reduir la inflació, a les conseqüències del recent deteriorament de les condicions financeres, a la guerra que es lliura a Ucraïna i a la creixent fragmentació geoeconòmica».

I finalitza detallant aquests aspectes: «Els riscos per a les perspectives estan molt esbiaixats cap a un empitjorament de la situació, i les probabilitats que es produeixi un aterratge brusc han augmentat notablement. La tensió en el sector financer podria amplificar-se i el contagi podria estendre’s, debilitant l’economia real en registrar-se un marcat deteriorament de les condicions de finançament i obligant els bancs centrals a reconsiderar la trajectòria de les seves polítiques. En el context de majors costos d’endeutament i menor creixement, els focus de sobreendeutament sobirà podran expandir-se i tornar-se més sistèmics. La guerra a Ucraïna podria intensificar-se i provocar més escalades dels preus dels aliments i l’energia, amb el consegüent augment de la inflació. La inflació subjacent podria resultar més persistent del previst, i per combatre-la es necessitaria un enduriment monetari encara més gran. La fragmentació en blocs geopolítics té el potencial de generar quantioses pèrdues del producte, en particular a causa dels seus efectes en la inversió estrangera directa».

BM: «Dins de poc podríem estar davant d’una dècada perduda per a tothom»

David Malpass, President del Banc Mundial, explica la situació: «Actualment, gairebé totes les forces econòmiques que van impulsar el progrés econòmic estan en retrocés. En la dècada anterior a la COVID-19, una desacceleració global de la productivitat, que és fonamental per al creixement dels ingressos i l’augment dels salaris, ja s’afegeix a les preocupacions sobre les perspectives econòmiques a llarg termini. En aquesta dècada, s’espera que la productivitat total dels factors creixi al seu ritme més lent des del 2000. El creixement de la inversió s’està debilitant: la mitjana del període 2022-24 serà la meitat de la mitjana de les dues dècades anteriors.

A més, identifica les conseqüències… de les seves polítiques; és a dir, la responsabilitat de les seves polítiques en el dantesc escenari que reconeixen: «els retrocessos en el capital humà provocats per la crisi sanitària, el tancament d’escoles i les pèrdues d’aprenentatge tindran efectes a llarg termini en el creixement del producte potencial«.

La conclusió és demolidora: «dins de poc podríem estar davant d’una dècada perduda, no només per a alguns països o regions com ha ocorregut en el passat, sinó per a tothom (…) s’espera que la taxa de creixement potencial mitjana del PIB (la taxa de creixement teòrica que una economia pot sostenir a mitjà termini sobre la base de les taxes d’inversió i productivitat, sense córrer el risc de patir una inflació excessiva) caigui un 2,2 % anual d’aquí al 2030, el nivell més baix de les tres últimes dècades, és a dir, per sota del 2,6 % del període 2011-21. Aquesta és una caiguda pronunciada de gairebé un terç de la taxa del 3,5 % que va prevaler en la primera dècada d’aquest segle».

El caràcter crònic de la crisi del capitalisme

Que l’FMI i el BM reconeguin les greus perspectives que se cernin sobre l’economia mundial és una dada important. Per suposat, ambdós organismes plantegen que existeix la possibilitat d’ evitar el pitjor escenari, a través de l’ aplicació d’ una sèrie de polítiques el contingut de les quals és conegut: eliminar les traves a l’ acumulació capitalista que suposen les conquestes obreres i democràtiques, les conquestes que proveeixen certa seguretat, certes garanties per a les condicions de vida de la majoria. No obstant això, es pot esperar que aquestes polítiques facin possible un nou redesplegament del capitalisme a escala mundial?

A aquesta pregunta s’ha de respondre integrant el balanç empíric de la seva imposició -de la qual ja hi ha una larguíssima experiència- i la fonamentació teòrica. Respecte al primer, les polítiques que exigeixen l’FMI i el BM venen de lluny. En particular es rellancen des dels primers anys setanta, i es va desplegar el cas xilè, on s’imposen a través de la dictadura que va assolar el país des de l’11 de setembre de 1973. Les seves conseqüències socials es deixen sentir cada dia: atur, precarietat, atacs als serveis públics d’ensenyament, sanitat, etc. Però, s’aconsegueix amb aquestes polítiques impulsar efectivament el procés d’acumulació capitalista?

Si repassem retrospectivament les últimes dècades, amb què ens trobem? Què significa que, per a aquest 2023 i els anys següents, hi hagi un risc de crisi o, en tot cas, l’absència de nivells considerables de creixement? Suposa que l’economia mundial sigui presidida per una successió de crisi (com la dels primers setanta i la que esclata en 2007-2008), sense que entre elles hi hagi fases que veritablement puguin caracteritzar-se com a expansives. Això és, una sort de crisi crònica del capitalisme que culmina el que, fa cent anys ja, Lenin va explicar identificant l’estadi imperialista que llavors arrencava com la fase suprema, última, d’aquesta manera de producció basat en l’explotació de la classe treballadora.

La fonamentació teòrica és clara: el capitalisme és contradictori perquè els seus problemes no venen de l’exterior, sinó que s’originen en ell mateix. Però no és només que sigui contradictori, sinó que és creixentment contradictori: els problemes no deixen d’aguditzar-se. Això obeeix a una llei que el regeix, de la mateixa manera com en el camp de la física hi ha la llei de la gravetat. Es tracta de la llei del descens tendencial de la taxa de guany, taxa que és la força impulsora de l’acumulació. Per tant, els problemes socials no són el resultat d’una forma de gestionar el capitalisme, sinó que deriven de la seva naturalesa intrínseca.

Cap a on ens encaminem? Hi ha sortida? Socialisme o barbàrie

El motor de la història és la lluita de classes, quina altra cosa si no podria ser-ho? En conseqüència, en funció de com es desenvolupi ella es poden identificar diferents escenaris, en particular dos.

La supervivència del capitalisme aguditza cada vegada més els problemes, com ja ve fent: pandèmia, inflació, guerra. Hi ha un pla en què això s’aprecia amb claredat: el 2022 de nou s’ha desbocat el crèdit. Als Estats Units han augmentat els préstecs bancaris 1,5 bilions de dòlars, quantitat que inclou, com abans de 2007, un elevat pes dels de baixa qualitat, de manera que el deute corporatiu subprime ha assolit els 5 bilions de dòlars, un 40% del total. I com que amb aquest deute es financen activitats molt especulatives, s’exacerba una situació general d’incertesa en què augmenta el risc d’una nova crisi internacional. Per exemple, les sol·licituds de fallida s’han disparat: 42.368 al març, un 17% més que l’any anterior. Sabem el corol·lari de tot això, polítiques que busquen un augment del grau d’explotació de la classe treballadora, únic mitjà en última instància per mirar de contrarestar la tendència descendent de la taxa de guany. És a dir, una barbàrie cada vegada més gran.

Però hi ha un altre escenari: l’actuació conscient de la classe treballadora que, organitzada de forma independent de les institucions del capital, intervé en el terreny que li és propi, el de la defensa incondicional de les reivindicacions, fins al final. És a dir, el que toca ara, sabent, en tot cas, que això exigirà més aviat que tard una ruptura amb l’ordre burgès, incapaç ja d’admetre en el seu si les conquestes arrencades en altres períodes. Un procés que té en l’horitzó l’única alternativa a la barbàrie capitalista, que és la transició socialista a una societat sana, presidida per l’apropiació col·lectiva dels mitjans de producció per fer possibles les legítimes aspiracions de la majoria.

La concreció d’això pren la forma avui i aquí del combat contra la guerra i la seva altra cara, la guerra social que el capital desplega contra la majoria. Combat que pren formes molt elevades en experiències com la francesa per la retirada de l’atac a les pensions de Macron o la pròpia lluita en defensa del sistema públic de pensions aquí.

És el pla de Pau del Govern Xinès un possible avenç?

Deja un comentario

Carta Setmanal 933 per descarregar en PDF

Alto el foc immediat, eliminació de les sancions, despeses militars per a pressupostos socials!

El dia 24 de febrer d’aquest any, és a dir un any just després que l’exèrcit de Putin envaís Ucraïna, el govern Xinès va presentar un pla de pau, sota la forma d’un «Document polític de 12 punts».

Voldríem fer una crida a l’atenció sobre els punts 3, 4 i 10 (d’altra banda, el conjunt dels 12 punts són d’accés públic).

El punt 3 es titula “Cessament de les hostilitats”, amb l’objectiu d’un “alt el foc complet”, la qual cosa implica, com diu aquest punt, “reprendre el diàleg entre Ucraïna i Rússia”.

El punt 4 es desenvolupa sobre la necessitat d’establir immediatament «negociacions de pau»

El punt 10 se centra en la condemna a les “sancions unilaterals” o sigui, en particular, a les sancions contra Rússia.

Recordem que, immediatament -de fet, el mateix dia- el president dels Estats Units Joe Biden, el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg i el comissari europeu encarregat de relacions internacionals, Josep Borrell, es van pronunciar -per aquest ordre – en contra del pla, sense cap matís i acusant el govern xinès d’inclinar-se per Putin. Anteriorment una ben orquestrada campanya de premsa denunciava que Pequín lliurava armes a Rússia (d’altra banda 30 països -entre ells Espanya- lliuren armes a Ucraïna, particularment en el marc de l’OTAN i amb el suport i dispositiu financer de la Unió Europea)

Des de fa més d’un mes, a nivell diplomàtic, el govern de Xi Jinping es presenta com a defensor de la pau, quan totes les institucions internacionals -com l’OTAN, l’ONU, la Unió Europea- i tots els governs dels 30 països de l’OTAN multiplicaven els seus plans de guerra, de rearmament, d’introducció d’una veritable economia de guerra. No sense múltiples contradiccions a cada país, i amb greus conseqüències per als treballadors europeus, grans víctimes de la guerra.

Per exemple als Estats Units, hi ha una veritable discussió pública, a la premsa i entre els principals dirigents polítics, tant del Partit Demòcrata com del Republicà, sobre la conveniència de seguir «ajudant Ucraïna», quan més de 100.000 milions de dòlars han estat enviats, sobretot en armament, i se n’anuncien d’altres. Les veus que s’oposen a aquesta despesa quan al país la sanitat, l’educació, les infraestructures estan per terra, es multipliquen i no només entre la població, sinó entre dirigents al màxim nivell. Per exemple, múltiples diputats de l’ala Sanders de Partit Demòcrata s’han pronunciat clarament contra l’enviament d’armes. De moment Biden ha imposat la seva línia, en bona mesura perquè correspon a interessos econòmics molt importants,

Notem, però, que a la majoria de països europeus, als mitjans oficials i als partits de govern i oposició -amb molt poques excepcions- el que mana és el «pensament únic» darrere de Biden i l’OTAN. Els vets a esmentar la guerra a les convocatòries del 14 d’abril anuncien una campanya electoral basada en aquesta unitat nacional de fet. A sobre Josep Borrell, com abans Solana, lliga el PSOE.

Un precedent important

No és una apreciació nostra, és un fet: l’OTAN, els governs europeus, la Unió Europea són bel·ligerants, sense matisos, darrere de Biden. D’altra banda, Putin competeix en la militarització de la Federació Russa i en la repressió a tota oposició, cosa que ha obligat més d’un milió, particularment de joves, a abandonar el país per no participar en una guerra que no consideren seva. A nivell intern, la seva política competeix amb l’acció antiobrera i repressiva del govern Zelenski a Ucraïna. País -no oblidem- que des del 2014 viu una guerra civil contra la minoria russòfona del Donbàs i l’exèrcit del qual està enquadrat per l’OTAN des d’aquesta data. Qüestió que va ser utilitzada per Putin com a excusa per a la seva invasió.

És bo recordar alguns fets que van passar després del 24 de febrer del 2022. Segons va declarar el general alemany (retirat) Harald Kujat -que va ser cap de l’Estat major alemany del 2000 al 2002 i membre del Comitè Militar de l’OTAN (2002/2005) , en una entrevista que va concedir al diari suís Zeitgeschehen im Fokus el 19 de gener, les converses de pau entre Ucraïna i Rússia que es desenvolupaven a Istanbul havien conclòs en un preacord a finals de març del 2022. Entre els punts d’aquest acord hi havia el compromís d’Ucraïna de no integrar-se a l’OTAN i no albergar tropes estrangeres, així com buscar una solució negociada als territoris ocupats… El general va afegir que, segons bones fonts, el primer ministre britànic, Boris Johnson va aterrar a Kíev el 9 de abril per impedir la signatura de l’acord, doncs «Occident no estava preparat perquè la guerra s’acabi».

En efecte. Biden i els seus acòlits són els principals beneficiats de la guerra o creuen ser-ho, perquè en aquests moments la situació sembla estar en un veritable atzucac.

D’una banda, tots els governs europeus pateixen una veritable crisi per les dificultats de transformar la seva economia en “economia de guerra”

Tots intenten traslladar la guerra al terreny social, atacant drets socials –sistema de pensions, de serveis públics…–, utilitzant la inflació agreujada per la guerra per reduir salaris i pensions, i limitant les llibertats.

A tots els països creix de forma desigual l’oposició, ja sigui directament a la guerra -com a Alemanya- oa la guerra social, des de França en primer lloc, fins a Grècia

A tots els països, tot i que una bona part dels dirigents de les centrals sindicals i els partits d’origen obrer combrega amb la política de guerra, no s’ha conclòs una veritable «Unió Sagrada» com va passar el 1914. Al contrari, a molts països, davant el descontentament de la majoria, els sindicats estan obligats a reivindicar (i sobren els exemples, França ho és, però hi ha altres casos menys valorats, com la megavaga del 27 de gener als transports a Alemanya). Fins avui, no és el cas d?Espanya, on els dos sindicats s?aferren al bloc governamental en vigílies de les eleccions, contra el desig de molts treballadors.

El lloc de la Xina

El govern de Xi Jinping, representant d’una nomenklatura que a través del Partit Comunista estalinitzat controla fèrriament la classe obrera xinesa, el poder del qual usurpa, amb tota evidència no està interessat en una guerra que compromet el subministrament de matèries primeres i imposa limitacions al comerç , essencial per mantenir el poder exportador de la Xina.

El primer motiu és una constant des de fa anys. La burocràcia xinesa viu en una situació de por permanent a una explosió de masses com la de la Plaça Tienanmen. La revolta contra les restriccions brutals amb l’excusa del COVID, que va obligar el govern xinès a aixecar l’estat d’alarma, demostra que té raons per pensar així.

L’estabilitat (l’Harmonia, segons paraules oficials) es basa en el creixement econòmic que permeti mantenir cobertes les necessitats elementals de la població i contenir-ne la revolta, sempre latent. I tot i això, el país està recorregut de milers de conflictes per les reivindicacions més elementals.

La crisi mundial agreujada amb la guerra, l’amenaça d’un crack financer, ja ha produït una baixada brutal de la producció i l’exportació. La Xina és la fàbrica del món, però per mantenir aquesta posició necessita poder comerciar lliurement i els circuits de distribució estan desarticulats en part. I això repercuteix directament en el nivell de vida de la població xinesa, cosa que preocupa greument la burocràcia xinesa, perquè pot desbocar el descontentament.

L’oposició del govern xinès a les sancions a Rússia no parteix d’un desig humanitari, sinó una necessitat material. Ells necessiten disposar lliurement de les primeres matèries que exporta la Federació Russa.

A més, el govern xinès, que manté els seus plans de desplegament militar al Pacífic i de recuperar Taiwan (que, per altra banda, és part de la Xina), no vol una derrota de Putin, que el col·locaria com a “únic enemic” del imperialisme USA, en un marc generalitzat de rearmament -en què la Xina i els EUA ocupen lloc destacat, però també participen la resta de l’OTAN, Austràlia i altres països- que aboca a noves guerres. I, en particular, a la conversió de les guerres comercials, com la que mantenen la Xina i els EUA, en guerres obertes.

S’explica així el pla de pau, que entra en contradicció amb la política de l’imperialisme. Per això el pla propossa un cessament de les hostilitats, la fi de les sancions i l’obertura de negociacions entre Ucraïna i Rússia.

I no és per casualitat que, per primera vegada, la burocràcia xinesa aparegui com a mediadora (veure l’acord Iran-Aràbia Saudita), que es permet convidar Lula (que va prendre les seves distàncies respecte a Biden en relació amb Ucraïna), fins i tot a Pedro Sánchez -aquests dies a Pequín- que es veu obligat a «saludar el caràcter constructor de la Xina» i després a Macron, a Scholtz…

La proposta de pau de la Xina es basa, com hem assenyalat, en els seus propis interessos de mantenir el seu espai al mercat mundial. D’aquí el rebuig del govern Biden, que, precisament, alimenta la guerra a Ucraïna com a part de la seva estratègia de recuperar espai al mercat mundial (la posició de la UE, més aviat, hem de considerar-la com a subsidiària dels interessos dels EE. UU., fins i tot per sobre dels interessos de les pròpies burgesies europees). De cap d’aquestes maniobres diplomàtiques no es pot esperar una pau duradora i favorable als treballadors i als pobles,que només s’assolirà per la lluita contra la guerra a cada país per part de la classe treballadora organitzada. Precisament, taquestes maniobres, que s’insereixen en les contradiccions entre imperialismes, es fan sobre un teló de fons en què s’anuncien les més gegantines mobilitzacions dels treballadors contra les conseqüències insuportables de la «política de Guerra». Que ja es desenvolupen amb una certa intensitat a diversos països d’Europa, amb Alemanya al capdavant.

Més que mai, la lluita contra la guerra, per l’alt el foc immediat, és inseparable del combat per les reivindicacions, contra la inflació i contra els plans d’austeritat que els apòlegs del sistema capitalista i les seves institucions pronostiquen i promouen.