Carta Setmanal 995 per descarregar en PDF

Vuit mesos després de la brutal barbàrie genocida que l’Estat d’Israel va desatendre després de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre és fonamental no només apreciar la mobilització a tot el món en defensa del poble palestí, sinó apreciar les conseqüències de la seva resistència heroica. Avui totes les institucions internacionals de l’imperialisme, des de l’ONU a la Unió Europea, estan dividides o en crisi, així com tots els governs, començant pel nord-americà

Aquest poble resisteix des de fa més de 75 anys de forma continuada, des de les massacres que van seguir a la creació per l’ONU de l’Estat d’Israel l’abril de 1948 (amb el suport de Stalin i dels EUA). El 8 d’abril d’aquell any es produeix la massacre de la població de Deir Yassin per part de les organitzacions terroristes israelianes, la més coneguda de desenes de massacres comeses amb un objectiu marcat per la direcció del moviment sionista: aterrar i expulsar les dues terceres parts dels palestins de la seva terra històriques (la Nakba de 15 d’abril de 1948). Des del 1948 s’han succeït múltiples guerres, destruccions, expulsions, assassinats en massa o selectius, presó per a desenes de milers (en molts casos, presó administrativa, sense judici ni condemna), acomiadament de desenes de milers de treballadors, instauració d’un Estat d’apartheid… 75 anys de crim organitzat per l’Exèrcit i l’Estat sionista, agència dels interessos de l’imperialisme a la zona i finançat per ell, amb la compatibilitat dels governs europeus i la cobdícia o complicitat de la majoria dels règims àrabs,.

I res és comparable amb la resistència d’aquest poble, que en l’origen era un poble pagès pacific que convivia amb diferents minories, entre elles els jueus . Aquest poble ha resistit i resisteix contra tots, només -i no és poc- ha gaudit del suport dels pobles que al món lluiten contra l’opressió i l’explotació. És bo reproduir les declaracions de Claudia Sheinbaum, recent elegida president de Mèxic, d’origen jueu: «es tracta de salvar un món, aquest únic i angoixat món que habitem tots, que a tots pertany i que avui es diu Gaza». Així de simple, així de clar, això és el que està en joc.

Nosaltres pertanyem a un corrent que des de Marx a León Trotsky es va oposar a la persecució contra els jueus, que va denunciar la reacció estalinista pel seu antisemitisme. I que va denunciar la complicitat dels governs europeus, i, quan al parer «ningú» ho sabia, la persecució contra els jueus a Alemanya, i a molts altres països europeus. Que va militar als Estats Units perquè s’acollís els jueus que fugien de nazisme, quan el govern dels EUA els va tancar les fronteres i els donava com a única sortida enviar els jueus a Palestina, impedir-los que emigressin a Amèrica i després armar-los fins a les dents per crear un portaavions de l’imperialisme al lloc estratègic de l’Orient Mitjà. És a dir, crear un Estat artificial, que usurpant la memòria d’un poble perseguit negava de fet la tradició d’aquest poble. Els fets ho confirmen. Avui una majoria dels jueus dels Estats Units (principal país amb una comunitat jueva) desaproven la política de Biden de suport armat a Israel i la majoria de la joventut jueva caracteritza el que passa com un genocidi. L’Estat d’apartheid a Israel no representa el poble jueu, és un enemic d’aquest poble i de tots els pobles del món que lluiten per la seva llibertat i emancipació.

Vuit mesos de destrucció de tot, de la vida, dels serveis públics, de la cultura, del futur d’un poble. Un exèrcit tan eficaç mata prioritàriament dones i nens, intenten matar el futur i, tanmateix han aconseguit que els més de 12 milions de palestins desperdigats pel món, als territoris de 1948, a Gaza, Cisjordània, als camps de refugiats sota la bandera de la UNRWA al Líban, Síria, Jordània sentin més que mai el sentiment de pertinença a un sol poble i forcin a la unitat a les seves organitzacions , apartant-se de la corrupta Autoritat Nacional Palestina com a furriel de l’exercit sionista. En aquesta situació reviuen propostes d’unitat i democràcia com la carta de l’OLP del 1964 que proposava un Estat únic democràtic, del Jordà la Mediterrània amb tots els ciutadans siguin jueus àrabs, musulmans o cristians, cosa que avui s’encarna en la Campanya per un Estat democràtic. Difícil sens dubte però com lluitar en el present sense tenir un objectiu. Avui el CESSAMENT EL FOC, LA FI DEL BLOQUEIG, no és només una necessitat i una exigència és el que permet a cada país forjar la més àmplia mobilització. I, en particular, exigir al moviment obrer organitzat -que en general està molt callat- que ocupi el seu paper en la mobilització i es posi al seu cap, i exigir als governs trencar les relacions amb l’Estat genocida.

Cal recordar que l’ Estat d’ Israel viu del pressupost nord-americà, però, també, de les relacions comercials amb els països de la Unió Europea, amb la qual hi ha un acord comercial que fa dels països de la UE els principals socis comercials d’ Israel.

Els generals israelians diuen que els falten encara vuit mesos més de guerra. Però si aquesta es manté tant de temps, si no es força un alto el foc, l’exèrcit sionista hi haurà, probablement, liquidat a tots els refús per «foc amic». Però la fragilitat del govern israelià només és comparable a la seva brutalitat militar Des del 7 d’octubre al voltant de 700.000 israelites han abandonat el país. Els colons armats continuen expulsant palestins de Cisjordània i la societat israeliana apareix, cada vegada més, dividida en dos ,no només pels refusats, o per la fi de la guerra (que molts recolzen), sinó també sobre el futur del seu país…

Biden necessita una treva per intentar guanyar les eleccions. Un tema internacional ha arribat a condicionar tant les eleccions presidencials… el lloc dels Estats Units, el seu intent de mantenir-se com a gendarme mundial (amb 750 bases militars al món) fa que tot conflicte internacional es concentri en l’intern. I aquest conflicte en particular, és vital per a la pròpia existència dels EUA com a potència hegemònica. Biden ha aconseguit, de moment, subcontractar –amb certs límits- la guerra d’Ucraïna als països de la UE com la monarquia espanyola, però no es pot permetre el mínim lliscament en relació a Palestina

Maniobra o punt de suport

El dimarts 28 de maig el govern de coalició va reconèixer l’ANP, l’anomenat Estat palestí. Estat que no existeix en la seva sobirania. És, sens dubte, una concessió a la mobilització. Sens dubte l’abast pràctic d’aquesta mesura és limitat, però els portaveus directes del sionisme han reaccionat brutalment contra la mesura. Una mesura que podria significar un suport a la resistència del poble palestí, en especial pel moment triat. Per jutjar correctament la situació i obrar en conseqüència cal tenir en compte els elements següents:

-En primer lloc, la immensa majoria dels ciutadans d’aquest país, inclosos els votants de dretes, són favorables a la causa palestina . El govern obertament diu representar el sentir del poble. I els mitjans de comunicació no dubten a informar –amb notable objectivitat, per al que ens tenen acostumats- de la situació a Palestina, contràriament al que passa en bona part dels països europeus, els mitjans dels quals reprodueixen els parts de l’exercit sionista. El moviment, encara incipient, de la joventut, ha exercit una gran pressió i ha obligat algunes universitats com la UCB a trencar amb Israel

-Aquest cop a «esquerra» sembla justificar que, gairebé el mateix dia, el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz regali a Zelenski 1100 milions en armes (fins i tot el comandament de l’exèrcit sembla desconèixer l’operació). Com en ocasions anteriors, aquesta decisió permet deslliurar-se d’armes antiquades, que sens dubte es reemplaçaran per armes noves… comprades als nord-americans!!

-Dos dies després, posant una vela a déu i una altra al diable, Sánchez es reuneix amb el Grup de contacte (Catar, Aràbia Saudita, Turquia…) per demanar als Estats que no reconeixen Israel que ho facin…

– El 6 de juny, el govern va anunciar que se suma a la querella de Sud-àfrica contra Israel per genocidi.

Per a la immensa majoria de la població, reconèixer Palestina és positiu, encara que no tingui un resultat pràctic. Sumar-se a la denúncia de Sud-àfrica més encara. Però, alhora, el comerç amb Israel segueix –incloent-hi el comerç d’armes- i les relacions diplomàtiques també. Però els passos donats reforcen els qui exigim la ruptura total amb Israel.

El que més es troba a faltar és la presència del moviment obrer. D’aquí la necessitat d’emprendre una campanya en i cap a les organitzacions sindicals, perquè UGT i CCOO, juntament amb les altres organitzacions, duguin a terme una mobilització conjunta en suport a Palestina, Totes les forces estan emplaçades, en particular les que es reclamen dels treballadors i els pobles. És inaudit que organitzacions sobiranistes catalanes o basques miren cap a una altra banda o siguin complaents amb el sionisme. El dret dels pobles és universal. Defensar el dret a decidir per a Catalunya implica defensar-lo per a Palestina, no hi pot haver l’un sense l’altre