11 setembre 2020: MÉS QUE MAI, REPÚBLICA PER ALS POBLES

(Publicat a la Carta Setmanal 799 – veure en castellano)

La crisi econòmica i l’emergència social han posat en evidència el règim capitalista, la podridura d’un sistema que mostra a les clares la incompatibilitat entre el règim de la propietat privada i la protecció de la salut pública i els drets més elementals . I davant d’aquesta evidència una altra igualment clara que qualsevol treballador pot constatar: tots els governs es mostren incapaços i impotents per garantir mínimament la salut dels treballadors, els llocs de treball, etc., perquè estan condicionats per les polítiques imposades per les institucions del capital financer amb les que no volen trencar. Així es donen paradoxes com la de regalar centenars de milers de milions a les empreses i no hi ha per salvar les fàbriques, o es limita l’aforament i les reunions socials mentre que la població ha d’anar amuntegada en el transport públic. O que els ajuntaments amb superàvit no puguin dedicar els romanents de tresoreria per fer front a les necessitats de la població a la qual representen, a conseqüència de les lleis d’estabilitat pressupostària -encara vigents perquè el govern PSOE-UP no les han derogat – aprovades amb els vots d’alguns dels que ara parlen cínicament d’espoli en els municipis, o dels que parlen de sobirania però amb els seus vots van contribuir al fet que es pogués fer.

Espoli als municipis, espoli als pobles

No hi ha sobirania nacional sense autonomia i democràcia municipal. I tant una cosa com l’altra, avui no són possibles per la pervivència de tot un règim que les nega. Des de la Llei de Bases de Règim Local fins a les d’Estabilitat Pressupostària, passant per la LRSAL. Tots els ajuntaments estan intervinguts per l’Estat que s’ha estat aprofitant dels superàvits municipals des de fa vuit anys, per dedicar-los a el pagament del seu deute. L’asfíxia financera que pateixen tots els municipis no concorda amb els recursos de què disposen, però que no poden utilitzar. L’espoli és el que organitzen les institucions  del capital financer, la banca rescatada amb recursos públics i a la qual el govern no exigeix ​​que els retornin. Aquest és el veritable espoli contra tots els pobles.

La lluita per la sobirania de Catalunya

Recentment el Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució en què proclama que «Catalunya és republicana i que no reconeix ni vol cap rei». Però perquè aquesta resolució no quedi en una simple maniobra entre partits o en pura retòrica, cal omplir-la de contingut. I això vol dir enfrontar-se a les polítiques del règim monàrquic que impedeixen destinar els recursos necessaris per a la sanitat, per a l’inici de curs escolar, o per a garantir la continuïtat dels llocs de treball amenaçats. La lluita per la sobirania és inseparable de la defensa de les condicions de vida dels treballadors, de la defensa dels serveis públics, que requereixen en aquests moments revertir totes les conseqüències de les retallades. No hi pot haver sobirania en el marc de el règim monàrquic,

Per la llibertat dels presos

Gairebé un any després de les enormes manifestacions en protesta per les condemnes, les reivindicacions continuen pendents. La continuïtat de la situació dels presos republicans catalans és un clam directea la mobilització. Però a diferència de les mobilitzacions hagudes en aquell moment, la crida de la convocatòria de l’onze de setembre no esmenta els presos ni interpel·la a tothom.

El significat de la lluita per la República

El règim de la Monarquia nega les aspiracions de el poble català i asfixia a tots els pobles d’Espanya. És la columna vertebral en la qual es recolzen l’IBEX-35 i les institucions de l’capital financer. La seva continuïtat és ja una càrrega insuportable per a tots els treballadors i pobles que volen recuperar els drets, defensar la sanitat i l’ensenyament públics, defensar els llocs de treball amenaçats.

No es tracta de canviar un rei podrit que no tria ningú, per un president votat per la ciutadania perquè aquesta fórmula sigui més democràtica, que òbviament ho és. El que cal és modificar substancialment les bases polítiques i econòmiques de país. I això només s’aconseguirà forjant una potent aliança entre els treballadors i els pobles de tot l’Estat espanyol, per defensar les pensions, per exigir la derogació immediata de les reformes laborals, etc. Per defensar-nos en definitiva de l’enemic comú.

L’octubre passat, la mobilització de tot el poble català es va enfrontar a la sentència i als jutges, a les policíes i institucions, i en particular es va manifestar massivament contra la Monarquia. Així es posava a primera línia de combat comú dels treballadors i pobles contra el règim monàrquic. La qual cosa no té res a veure amb qui es dedica a fomentar un ranci discurs antiespanyol o fer creure que les institucions europees donaran suport a la lluita per la llibertat dels pobles.

Només els treballadors emanciparan als treballadors, i només els pobles emanciparan als pobles. La lluita de tots plegats és l’únic camí que ens pot fer avançar. No hi ha solució per a Catalunya sense una solució per a Espanya i al revés. I la solució és la República, del Poble i per als Pobles, basada en la llibertat i la fraternitat, on l’exercici del dret d’autodeterminació estigui garantit.

7 setembre 2020

Secretariat de Catalunya del POSI

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.