Carta Setmanal 840 per descarregar en PDF
El dilluns 14 de juny es va celebrar a Brussel·les -seu de l’OTAN- la seva cimera anual. Recordem que l’OTAN és l’aliança militar -presidida pels Estats Units -formada després de la Segona Guerra Mundial per fer front o, com deien en termes col·loquials, “contenir” a la Unió Soviètica. La dislocació de l’URSS el 1991, semblaria afavorir que l’OTAN seria posteriorment dissolta. Però ha passat tot el contrari, les diferents administracions nord-americanes -amb l’excepció del mandat de Trump- han obrat per estendre les seves funcions i sobretot reforçar el control dels Estats Units sobre els països suposadament “aliats”, en realitat agents subsidiaris de l’hegemonia americana a escala mundial, a qui s’exigeix incrementar la seva contribució militar a l’Aliança. Avui l’OTAN s’atorga funcions molt extenses, entre elles l’anomenada lluita contra el terrorisme a escala mundial, en les seves múltiples facetes. El que permet al govern nord-americà posar els exèrcits dels diferents països que la componen al seu servei, al·legant que l’OTAN defensa la “seguretat” de tots (article 5 del tractat fundador de l’OTAN).
Recordem que, el 1982 a Espanya, durant l’interregne que va significar el govern Calvo Sotelo, després de la dimissió d’Adolfo Suarez i el cop fallit de Tejero el 23 de febrer de 1981, el govern va decidir, contra l’opinió de la immensa majoria de la població, demanar l’adhesió d’Espanya a l’OTAN. Farà d’això 40 anys. Recordem també les massives manifestacions en contra de l’adhesió i contra la presència de bases nord-americanes -avui, Rota i Morón, llavors, a més, Torrejón i Saragossa-. En la campanya de les eleccions generals del 28 d’octubre de 1982 el PSOE de Felipe González les va guanyar prometent, entre altres coses, la celebració d’un referèndum “per sortir de l’OTAN”. González va convocar el referèndum, sí, però després d’una campanya en què va fer xantatge a la majoria dels treballadors i els pobles per defensar la permanència a l’OTAN, va imposar la permanència d’Espanya a aquesta Aliança imperialista, amb unes suposades condicions que aviat va incomplir.
Referent a això, i aquest és el paper que el govern nord-americà li dóna a la Monarquia borbònica i als seus governs, la propera Cimera de l’OTAN es realitzarà a Espanya, per commemorar el 40 aniversari de l’adhesió.
La presència del president de govern Pedro Sánchez a Brussel·les va ser lloada per la premsa afí perquè, diuen, la celebració de l’any vinent vindria a reconèixer el paper d’Espanya.
Quins són els objectius de l’imperialisme
La “tornada” dels Estats Units a l’escena mundial, després de l’aïllacionisme de Trump, té un contingut precís, com així ho va fer constar J. Biden: establir un nou concepte estratègic de l’OTAN, per fer front al poder emergent de Pequín i a la “agressivitat de Rússia”, és a dir, posar els governs de l’OTAN al servei de la guerra comercial dels Estats Units. La qual cosa no satisfà a tots els “aliats” de l’OTAN, ja que la majoria té importants relacions comercials i inversions a la Xina (i, en menor mesura, a Rússia), i es resisteix a ser simplement els agents subsidiaris de la política comercial dels Estats Units. Encara que Biden ha ofert liquidar els aranzels per a una sèrie de productes europeus que Trump havia imposat.
A banda d’això, l’administració nord-americana, conscient de la profunda crisi que pateix el seu propi país, exigeix als seus aliats, i en particular als europeus, augmentar les despeses militars. Com a mitjana, els demana gastar un 2% del PIB (a hores d’ara, Espanya gasta oficialment un 0,9%). O sigui, s’exigeix a tots arribar fins i tot a doblar la despesa militar, armar-se fins a les dents.
Veiem que durant aquest any 2020, teòricament amb els recursos dedicats a lluitar contra la pandèmia, la despesa militar no ha deixat d’augmentar. Particularment en el terreny de les armes nuclears. Segons l’Institut per la Pau d’Estocolm (SIPRI), l’arsenal nuclear del món va augmentar durant la pandèmia; les nou potències nuclears van augmentar aquestes armes de destrucció massiva un 2,7% més que l’any anterior. Particularment els Estats Units, que tripliquen la despesa de la Xina. La qual cosa no impedeix a aquests governants declarar cínicament la seva obstinació a “lluitar contra el canvi climàtic i per una economia verda” (quan, a més, els exèrcits són una de les més importants fonts de producció de CO2. Afegim que els pressupostos militars són sistemàticament votats pels partits que s’autoanomenen “ecologistes”.
La política del Govern Sánchez
Tots els teleespectadors han pogut presenciar l’actitud submisa, si no pidolaire, de Pedro Sánchez. Oferint a Biden els seus serveis i, en particular, els nous plans d’ampliació de les bases de Rota i Morón. Aquestes Bases tenen un paper essencial per permetre una intervenció ràpida i contundent al Magrib i la resta d’Àfrica. Al temps que serveixen -com ha estat el cas- de punt de suport per a les seves intervencions al Pròxim Orient com va ser el cas en la guerra contra l’Iraq secundada pel nefast govern Aznar. És més, l’exèrcit espanyol s’ha reconvertit en exèrcit de l’OTAN, participant en missions internacionals. El que no impedeix que segueixi sent un exèrcit franquista, com demostren els manifestos que signen centenars de militars, aquests sí, quant passen a la reserva i no poden ser sancionats.
En aquests moments hi ha tropes espanyoles, en particular, en 7 països d’Àfrica. Als passadissos de l’OTAN es parlava d’augmentar aquesta presència davant el “perill terrorista” i el fracàs de l’operació Barkhane empresa per l’exèrcit francès. Són múltiples els paràmetres que s’estudien, entre ells el control de l’estret contra la lliure circulació de persones i el reforçament militar de les colònies de Ceuta i Melilla, No és per casualitat que l’administració nord-americana estigui estudiant reconsiderar la posició de Trump sobre el Sàhara occidental. Els nord-americans necessiten que els seus “aliats” supleixin o ajudin a l’ordre mundial imperialista allà on ells no poden arribar.
Ara bé, cal preguntar-se què té a veure això amb els drets dels treballadors i els pobles. I la resposta és fàcil: res.
Des de temps immemorials la política internacional d’un govern era el reflex o anava al diapasó amb la política interna. D’un govern sotmès al capital financer i al règim monàrquic no es pot esperar que tingui una política exterior contrària a això, i d’un govern amb una política exterior sotmesa a l’imperialisme no pot esperar-se una política “interior” favorable a la població treballadora.
És curiós com les forces polítiques que es proclamen d’esquerres que donen suport o formen part del govern es pleguin a la “real política”. Una bona expressió d’això és la posició del secretari general del PCE Enrique Santiago, secretari d’Estat per a l’Agenda 2030 del govern: “si formem part d’una organització internacional i tenim obligacions, és obvi que mentre formem part cal complir-les”. Pel que sembla, la butaca ministerial fa oblidar aviat el programa del seu propi partit, i, sobretot, l’exigència de la majoria dels treballadors d’aquest país de sortir d’aquesta aliança militar i acabar amb les bases estrangeres del nostre sòl. Bases que són una amenaça per als pobles d’Àfrica i per tant del nostre país. Més que mai, OTAN NO, Bases fora.
