El 16 de maig, el president del govern, Mariano Rajoy, i la Ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, s’han reunit en el Palau de la Moncloa amb els secretaris generals d’UGT i CCOO i els representants de les patronals CEOE i CEPYME.

De la reunió no ha sortit un Pacte d’Estat com promovien Toxo i Mendez, però no han perdut el temps. El diari El Mundo resumia el resultat de la reunió amb un titular: “Pau social a canvi de no reformar més”, i afegia: “Ahir només els va faltar a Méndez i Fernández Toxo elogiar a Mariano Rajoy després d’una entrevista en La Moncloa en la que no es va aconseguir cap compromís concret però en la que ambdues parts varen escenificar un nou clima de pau social. (…) El que es va constatar ahir és que els sindicats estan disposats a donar un marge de respir a Rajoy a condició que el Govern no assumeixi cap reforma addicional…”.

Per la seva banda, Ignacio Fernández Toxo deia que el president del Govern “considera poc probable perquè no es donen les condicions” el pacte defensat pels sindicats. Malgrat això, en opinió de Toxo la reunió no va ser inútil perquè “suposa la recuperació del diàleg social”.

Cal partir d’un fet: si algú necessitava aquesta foto de la Moncloa, aquesta promesa de pau social, era el govern del Partit Popular, perquè la seva política de destrucció de drets i retallades socials ha provocat el rebuig de la immensa majoria de la població, com reflecteixen no només totes les enquestes, sinó els carrers de tot el país, mentre s’enfonsa en els escàndols de corrupció que afecten a la seva pròpia cúpula.

Tornar a la cleda del diàleg social

El comunicat conjunt emès després de la reunió es titulava: “Govern i interlocutors socials impulsen el diàleg social en matèria de protecció social, ocupació i seguretat social”. El subratallat no el posem nosaltres, és del propi comunicat original. Seguidament, anunciava la creació de diversos grups de treball formats pel Govern i els “interlocutors socials”, “per estudiar mesures de protecció social, abordar la reforma de la formació per a l’ocupació i l’ocupació juvenil”. Per tant, desmentint el que deia El Mundo, el que s’ha acordat en la Moncloa és pau social més participació en les futures reformes.

A més, en aquest comunicat “UGT, CCOO, CEOE i CEPYME reafirmen el seu compromís de moderació de salaris i beneficis per afavorir la competitivitat i l’ocupació”.

En tercer lloc, a l’àmbit de les polítiques europees, “Govern i interlocutors socials han acordat establir una unitat d’actuació en el si de les institucions europees per a reforçar els interessos nacionals a l’àmbit comunitari”.

I a la cleda dels AENC

Molts dirigents dels sindicats han explicat que en els Acords de Negociació Colectiva (AENC) s’havia complert la moderació salarial (l’increment mitjà pactat pel 2013 en els convenis signats l’últim trimestre es situa en el 0,58%), però que els empresaris no havien complert els seus compromisos de reinvertir beneficis, mantenir l’ocupació i moderar els preus. La pròpia web de CCOO diu en una revisió sobre els convenis que “ni les garanties d’ocupació ni les clàusules d’actualització estan tenint ressò suficient en els convenis signats, ni les empreses estan assumint un paper actiu en la contenció dels preus dels productes ni en l’augment de la inversió”. I, no obstant això, en el comunicat conjunt se’ns diu que “els interlocutors socials han reafirmat el seu compromís aconseguit al II AENC 2012, 2013 i 2014 de fer compatible la capacitat de competir mitjançant preu amb una millora de la demanda. Un acord que contempla pera al 2013 i 2014 una evolució moderada dels salaris i beneficis empresarials, amb el compromís de reinvertir una part d’aquests. (…) Aquest acord és una mostra dels canvis estructurals que el país necessita per tenir èxit a l’Europa de l’Euro”.

Tot això quan més de 1.500 convenis segueixen estancats, tres milions i mig de treballadors poden quedar-se sense el seu conveni dins de menys de dos mesos, i només durant el mes d’abril hi ha hagut 255 despengis dels convenis col·lectius pactats, que han afectat a 44.000 persones. Aquest any, fins ara, s’han produit 907 inaplicacions, amb 72.000 treballadors afectats per les rebaixes salarials i altres retallades de les seves condicions laborals, 2,5 vegades més que tots els de l’any passat.

A qui beneficia, llavors, insistir en les bondats d’aquests AENC mentre el boicot de la patronal a la negociació deixarà a cinc milions de treballadors sense conveni d’aquí a final d’any?

Taules de “diàleg” per a les passades i futures reformes

Govern i interlocutors socials han acordat obrir una sèrie de taules de diàleg. Segons ens diu el comunicat, “el Govern, que ha compromès per llei una primera avaluació de la reforma laboral, l’analitzarà també amb els sindicats i organitzacions empresarials”. Com si qualsevol sindicalista no tingués cada dia davant seu una “avaluació” dels resultats d’aquesta reforma!: un milió d’acomiadaments (amb un estalvi total per als empresaris de 700 milions d’euros en indemnitzacions), despengis de convenis, xantatge de la patronal per aprofitar la fi de la ultraactividad i aconseguir eliminar conquestes de dècades de lluita i negociació col·lectiva. On queda llavors la lluita per la derogació d’aquesta reforma laboral, que avui –els fets ho demostren– és més necessària que mai?

També s’ha acordat “constituir el grup de treball de seguiment de l’Estratègia de Em-prenement i Ocupació Jove presentada pel Govern després d’un procés de diàleg i participació amb els interlocutors socials per avaluar el seu resultat”. O sigui, associar els sindicats, que ja van participar en la seva elaboració, a l’aplicació d’aquesta reforma que suposa, per primera vegada en la nostra història, que el fet de ser jove sigui raó suficient perquè un contracte sigui temporal en comptes de fix.

A més, “Govern i interlocutors socials han coincidit que l’estructura de la despesa pública no sempre es correspon amb les necessitats de la societat i economia espanyola. Han coincidit en què aquesta tasca de cerca i eliminació de duplicitats i despesa no necessària (…) ha de ser liderada per tots els nivells de govern de manera que (…) compti amb el concurs dels agents econòmics i socials”. No suposa això associar als sindicats a l’aplicació de la reforma de les Administracions Públiques que suposa un nou pla d’ajust de més de 5.500 milions d’euros i, com denuncia el Sector d’Administració Local de CCOO d’Andalusia, un negoci per a alguns de més de 45.000 milions d’euros.

Per acabar, el comunicat emplaça a obrir negociacions sobre una nova retallada de pensios. “Pel que fa a la definició del factor de sostenibilitat, el Govern va nomenar un Comitè d’Experts que tindrà fins a final del mes de maig per elaborar (…) una proposta de definició del factor esmentat. Posteriorment el document del Comitè serà objecte de debat en el si del Pacte de Toledo i, al mateix temps, el Govern convocarà els interlocutors socials per abordar el factor de sostenibilitat en el marc del diàleg tripartit (…) El President del Govern ha demanat als interlocutors socials la seva màxima col·laboració en aquest tema …”. Com poden uns dirigents de sindicats obrers acceptar el concepte mateix de factor de sostenibilitat? És l’eufemisme per imposar una retallada del poder adquisitiu de les pensions des de l’1 de gener pròxim, una retallada nominal de les noves pensions, accelerar el retard de l’edat de jubilació als 67 anys per a tots, i obrir el camí cap a la jubilació als 70.

Menció especial convé fer en el cas de Catalunya, perquè la reunió a la Moncloa del 16 va ser precedida per una altra el dia 15, al Palau de la Generalitat, entre el president Artur Mas, les patronals i els sindicats, en la que es va aprovar un “document de bases per a l’impuls de la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social” (Acord Estratègic 2013-2016), en el que s’assenyala que “no és possible seguir aplicant únicament [quanta importància té aquesta paraula] polítiques d’austeritat”, juntament amb la petició unitària de reclamar “més marge d’actuació per a Catalunya en l’objectiu de dèficit públic “. És a dir, que d’una banda, els sindicats accepten que hi hagi polítiques d’austeritat (retallades) això sí, en paral·lel a d’altres suposades polítiques d’estímul a l’economia i l’activitat productiva l’única concreció de la qual coneguda fins al moment ha estat concedir als empresaris més elements de flexibilitat per pulveritzar els convenis, ajustar plantilles i retallar salaris, i per un altre, assumeixen els objectius de reducció del dèficit que estan destruint el país, això sí, endolcint el ritme. És a dir, la versió “catalana” del diàleg social que es fa a Madrid amb Rajoy.

En la trobada de la Plataforma de Sindicalistes⁽¹⁾ celebrat aquest 18 de maig, els reunits es preguntaven a qui beneficia el que s’ha acordat en la reunió del dia 16 en la Moncloa.

Una pregunta que es fa tot el moviment obrer: a qui beneficia que els dirigents dels nostres sindicats donin una pilota d’oxigen a aquest govern i es comprometin a fer als sindicats partícips i còmplices de noves retallades?

Els reunits en aquesta trobada han decidit actuar perquè les coses canviïn, perquè els dirigents d’UGT i CCOO trenquin tot acord amb el govern, per “continuar la lluita pels convenis, contra les retallades, per la derogació de la reforma laboral”. Aquesta setmana faran públics els materials d’aquesta campanya.