(Publicat a la Carta Setmanal 745 – veure en castellà)

Del 24 al 27 d’agost, s’ha celebrat en Biarritz (França) -sota un desmesurat dispositiu policial, amb més de 16.000 agents entre Espanya i França- el cim de l’anomenat G7, que ha comptat amb la presència dels principals dirigents dels països imperialistes. Una reunió que mereix ser analitzada.

Que és el G7

El G7 no és una organització formal, sinó que es tracta de reunions periòdiques entre els caps d’estat i de govern de França, els Estats Units, Regne Unit, Alemanya, el Japó, Itàlia i el Canadà, grans potències imperialistes que representen el 50% de l’economia mundial. Algunes vegades s’ha reunit com G8; incloent-hi a Rússia, però aquesta està exclosa amb motiu de les sancions per la qüestió de Crimea. També han participat en la reunió representants de la Unió Europea, de l’ONU, el Banc Mundial, l’FMI, la OIT, l’OCDE, l’OMC i convidats de diferents països, incloent-hi a Pedro Sánchez.

Macron, estadista?

Mancant una mica millor, la premsa ha resumit la reunió assenyalant el paper jugat pel president de França, Emmanuel Macron, com a «estadista» que ha intervingut entre els uns i els altres. Sense detenir-nos en una anàlisi més detallada, convindria assenyalar que aquí sembla aplicar-se el refrany que diu que «al país dels cecs, el borni és rei»: amb Trump, tenallat per una crisi interna, enfrontat amb tots i retirat de l’acord sobre canvi climàtic i de l’acord nuclear amb Iran, Boris Johnson entotsolat en el seu Brexit ( i en vespres de proposar la suspensió del Parlament, mesura que alguns consideren un tipus de cop d’Estat), Ángela Merkel malalta i en retirada, el president del consell italià, Giuseppe Conte, dimitit i Justin Trudeau nouvingut (i qüestionat pels rumors de la seva implicació en casos de corrupció), no feien falta grans habilitats per a destacar en aquest cim.

L’amenaça de recessió, en el centre

El que ha sobrevolat el cim ha estat, sobretot, la inquietud generalitzada dels participants per l’amenaça d’una nova recessió econòmica, quan a penes respiraven per la «sortida de la crisi».

En aquest sentit, Jean Paul Trichet, expresident del Banc Central Europeu, declarava a un mitjà francès el 25 d’agost: «la desacceleració de l’economia mundial és molt visible. Observo un creixement de les imprevisibilitats i de les incerteses, vinculat a les decisions de Donald Trump. Una recessió és, per tant, inevitable. Vindrà dels Estats Units i copegés durament a Europa» I, respecte a la «guerra comercial» entre els EUA i la Xina, Trichet afegeix que «aquesta querella és molt preocupant. Qualssevol que siguin les peripècies futures, és l’origen de l’alentiment del comerç mundial».

El Banc Central Europeu, després de la seva última reunió, publicava el 22 d’agost que «existeix ara una gran probabilitat que l’alentiment que va aparèixer l’any passat duri més d’el que es preveu». Per part seva, l’FMI deia, fa poques setmanes, que «en conjunt, estimem que les pujades dels drets de duana entre els EUA i la Xina, incloent-hi les aplicades ja en 2018, podrien reduir el PIB mundial en un 0,5% en 2020».

El 19 d’agost, la National Association for Bussiness Economists indicava que un 38% dels 266 economistes americans interrogats sobre aquest tema estima que els Estats Units cauran en una recessió en 2020 i un 34% que en 2020.

La crisi generalitzada de les indústries europees, amb Alemanya al capdavant, i en particular la de la indústria de l’automòbil, medul·lar en el cas d’Espanya, no auguren gens bo.

Una crisi de sistema

És el sistema capitalista en el seu conjunt el que està tocat. Des de fa anys, tots els governs imperialistes, per compte del capital, han actuat per a rebaixar el cost de la força de treball, assestant els cops més rudes contra les conquestes socials arrencades per la classe treballadora. Tot això amb l’objectiu d’aconseguir sempre majors beneficis. Però la plusvàlua, objecte de l’explotació, exigeix per a materialitzar-se que les mercaderies fruit del treball siguin venudes en el mercat. I aquí es xoca amb els límits del sistema.

En nom de la defensa estricta dels interessos americans, Trump ha posat en qüestió nombrosos acords comercials internacionals, produint així una contracció del mercat mundial i una amenaça de recessió. Alhora que aquesta superproducció de mercaderies, les retallades en la capacitat de compra de les poblacions treballadores han reduït també la venda de mercaderies.

Els dirigents capitalistes s’inquieten. D’aquí l’acord d’intentar reprendre les negociacions dels EUA amb la Xina i potser també amb Iran, així com els possibles avanços cap a un compromís en relació amb les taxes a les grans tecnològiques.

El temor a noves explosions de masses

Per sobre de les diferències entre els uns i els altres sobre diferents qüestions, una preocupació comuna és compartida pels dirigents reunits en Biarritz: la inquietud per una situació en la qual aquesta política és resposta amb grans explosions socials, com la mobilització del poble algerià i la revolta de Hong Kong posen de manifest.

En el fons, això és el que ha portat als caps de totes les grans potències imperialistes a tancar files, la qual cosa ha portat a Trump a declarar que «Ha estat molt particular, dos dies i mig de gran unitat». La qüestió és quant durarà això.

En tot cas, les conclusions del G7 no semblen haver estat de gran ajuda per al convidat Pedro Sánchez en el seu dilema sobre com formar govern.