El medi ambient i el capitalisme

(Publicat a la Carta Setmanal 750veure en castellà)

Abordem el tema mediambiental amb aquesta Carta que tracta de ser una invitació al debat i a l’acció política. Seran benvingudes totes les opinions i aportacions.

En les últimes setmanes ha augmentat la presència del debat ecologista amb missatge que avisen de la greu situació mediambiental. Es parla que la situació pot ser irreversible. Augment de les temperatures, del nivell de les aigües i la contaminació. Els residus, sobretot els plàstics ho inunden tot. Si no es limita l’augment de la temperatura a 1,5 graus, els efectes de l’escalfament global seran «duradors o irreversibles», assenyala un informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de l’ONU.

El tema ha estat molt al dia perquè l’anomenada vaga pel clima, amb gran participació de joves, que pretenia cridar l’atenció dels governs perquè acceleressin les mesures per a evitar l’escalfament global. Ha tingut molt de seguiment mediàtic perquè aquestes mobilitzacions estaven encapçalades per una nena noruega de 16 anys que esbroncava als governants perquè prenguessin mesures. Una posada en escena per a convèncer als més recalcitrants.

Però que es demanava en aquesta vaga? Com realment estava darrere la mà de l’ONU i altres lobbies no esperem trobar respostes contundents ni res que atempti contra les multinacionals, el capitalisme o les guerres.

La culpa és col·lectiva, de la gent, de tots…

Si realment la situació és tan greu, hauríem de prendre mesures radicals. Però en el que se centra aquesta campanya que gaudeix del suport de tots els mitjans i seguiment de l’esquerra i ecologistes, és a culpabilitzar a la gent i eximir a la manera de producció capitalista, a l’acció de les multinacionals i els exèrcits de cap responsabilitat.

Les recomanacions del IPPC, panell de l’ONU per al canvi climàtic, són gairebé insultants. Que consumim menys carn, quan més de 800 milions de persones segons la FAO, estan subalimentades, que reciclem, quan hi ha uns sistemes de recollides de residus insuficients i ineficients per falta de recursos i que moltes vegades ajunten el que la gent separa, o que no usem el vehicle i que comprem un caríssim vehicle elèctric.

Plantegen descarbonificar l’economia, per a evitar emissions de carboni. Per a començar, tancar tota mena d’instal·lacions de carbó. Al nostre país suposarà el tancament de les centrals tèrmiques. Aquesta setmana ja ha anunciat Endesa el tancament de diverses centrals tèrmiques, la més important la d’As Pontes, la qual cosa suposa 700 acomiadaments directes més els indirectes. A més això continuarà, tot planificat amb el suport majoritari del Congrés, fins a acabar amb totes les centrals tèrmiques, la qual cosa portarà al tancament d’altres empreses grans consumidores d’electricitat com Arcelor, Alcor… Etc. I la pèrdua de les ocupacions alternatives que anaven a compensar aquests tancaments res de res, Ja ho van fer amb la desaparició gairebé total de les mines a Astúries i altres zones com Lleó o Terol. Res d’ocupacions alternatives. Jubilacions més o menys decents i desert industrial. Una manera de salvar al planeta liquidant als seus habitants. Però tampoc salven al planeta perquè el que fan és deslocalitzar les emissions.

No és nova aquesta orientació.

En 1968 un grup de persones va constituir el Club de Roma amb l’encomiable objectiu de millorar el futur del món. Entre ells Aurelio Peccei, que va ser gerent de Fiat, el científic escocès Alexander King i Donella Meadows científica del MIT. Van encarregar a aquesta última del MIT de Chicago en 1972 un informe que van titular ‘Els límits del creixement’ on se citava que “Podríem esgotar les reserves de petroli conegudes a tot el món a la fi de la dècada vinent”, òbviament un error d’embalum, però no l’únic.

El Club de Roma va fer altres previsions igualment equivocades sobre el gas natural, la plata, l’estany, l’urani, l’alumini, el coure, el plom i el zinc. Excepte en el cas del zinc es van equivocar de nou. Amenaçaven amb grans pujades de preus per l’escassetat i aconsellaven anar a la política del decreixement. Eren els nous maulthusianos que assenyalaven que no hi havia recursos per a tanta gent. Cal recordar que Malthus era un capellà reaccionari que plantejava que no hi havia recursos per al creixement de la població previst.

Però aquest Club no perd la fe. Ara han publicat un altre informe que encara és més apocalíptic titulat “Més enllà dels límits”. Un altre gran èxit editorial que fa una autocrítica molt sui generis. “Encara que vam anar excessivament pessimistes ara tornarem a ser-ho”.

Un altre dels organismes que fan prediccions apocalíptiques és el panell sobre canvi climàtic de l’ONU, (IPPC). Cal dir que és un òrgan polític que depèn d’una institució tan poc democràtica com l’ONU. Treballen amb informes de científics però mai qüestionaran la política de l’ONU. Així aquest panell ha fet també prediccions catastrofistes sobre el desglaç de les glaceres de l’Himàlaia. Ja han recollit veles i han augmentat el termini d’aquest desglaç. Una cosa semblant era el forat de la capa d’ozó que s’engrandia cada vegada que obríem la nevera i que ara sembla haver-se tancat, encara que alguns no ho veuen i uns altres expliquen que és gràcies al fet que ells van avisar. Ja gairebé ningú parla d’això i el centre del debat s’ha dirigit al clima i el CO₂

L’alarmisme com a arma de confusió

És veritat que en tota la història hi ha hagut errors en les prediccions científiques. Però ara és una altra cosa. Ara veiem que aquest catastrofisme ve acompanyat d’una intencionalitat política. Caldria exigir el respecte a les opinions científiques. No la seva utilització política. L’alarmisme crea un greu problema. Pot ser utilitzat per a aconseguir objectius a curt termini. Però després es gira en contra del seu objectiu.

Realment separar ciència i política és imprescindible. Els grans lobbies, en un sentit o l’altre ho utilitzen. Per exemple el trust del petroli o del tabac han utilitzat suposats informes científics per a generar una opinió favorable a la seva utilització minimitzant els regs. Però el IPPC actua d’una forma semblant. Fugir d’aquest grapeig i deixar als científics fer el seu treball és tan important com fugir dels polítics que es fiquen a científics. A aquest nivell cal assenyalar que el mateix ús del terme Ecologia política, que sorgeix del Club de Roma és una impostura. L’Ecologia és una ciència. Parlar d’ecologia política és com parlar de química política. El correcte seria utilitzar la defensa del medi ambient o de la naturalesa. La resta és un grapeig que tendeix a dotar de contingut científic a una orientació política. Tenim múltiples casos.

La defensa del medi ambient ha estat una preocupació dels comunistes des de la seva constitució com a corrent polític. Tant Marx com Engels van escriure sobre el tema donant-li una importància total. Avui en l’època del capitalisme en fase de destrucció, la seva política depredadora destrueix a la classe obrera i al medi ambient. La frase “socialisme o barbàrie” pren la seva actualitat avui dia.

Les institucions capitalistes amb l’ONU al capdavant tracten de responsabilitzar a la gent en general dels desastres. En cap de les recomanacions de l’ONU i el seu suposat panell científic trobem res que qüestioni el sistema capitalista i el seu mitjà de producció. Quan parlen de transició energètica, economia circular i altres paraules buides, no busquen res més que la resignació dels treballadors perquè perdin les seves condicions de treball i de vida. Que mengin menys, que s’escalfin menys. La famosa teoria del decreixement que alguns situen com una oportunitat davant la crisi.

Hi ha un atac al medi ambient i cal reaccionar

És veritat. No podem donar la raó als negacionistes del canvi climàtic o de l’escalfament. Independentment de les falsificacions i exageracions cal concloure que els danys al medi ambient per culpa del sistema capitalista són tremends i creen nombrosos perills per a la vida en el planeta. Les emissions de CO₂ i Nitrogen, la falta d’un tractament de residus suficient, a part que més de la meitat de la població viu en zones sense clavegueram i depuradores, etc., estan provocant un augment de les malalties. La pujada de temperatures afavoreix els incendis i les sequeres. I les conseqüències de les guerres són devastadores.

Però el problema fonamental és com el caòtic sistema capitalista és incapaç de fer front a una producció d’aliments que acabi amb la sobreproducció i les fams. Un sistema que destrueix els serveis públics. La falta de bombers i mitjans contra incendis impedeix que es faci front als incendis cada vegada majors i més violents. La privatització de muntanyes i aigües impedeixen el seu tracte adequat. La producció d’aliments en països com el Congo o Bolívia ha provocat grans incendis. La clau de la mena de producció agrària ve determinat per les relacions de producció, els “acords de lliure comerç” que imposen als països dominats un tipus de cultius que permetin l’exportació de matèries primeres a baix preu tot això en benefici de les multinacionals de la distribució i comerç i una petita oligarquia latifundaria agroexportadora.

Però on està la agressió més grossa al medi ambient i quines són les solucions?

Un recent estudi, que va tenir ressò en la major part de la premsa, assenyalava l’any passat que exèrcit dels EUA és “l’empresa” més contaminadora del món. Contamina més que 140 països. Si fos un país, estaria en el lloc 47.

Segons aquest informe, en 2017 les forces militars nord-americanes van comprar uns 269.230 barrils de petroli al dia i van emetre més de 25.000 kilotones de diòxid de carboni amb la crema d’aquests combustibles. Les Forces Aèries dels Estats Units van adquirir combustible per valor de 4.900 milions de dòlars, l’Armada, 2.800 milions, seguida per l’Exèrcit, amb 947 milions, i els Marines, amb 36 milions. Però això són només les dades de la contaminació produïda per la despesa operativa. Però els múltiples conflictes armats que hi ha en el món, en la majoria estan els EUA presents o darrere, produeixen una brutal contaminació fruit del grandiós desplegament de bombardejos de tota mena.

Algú ha sentit dir als promotors de la jornada mundial pel clima parlar d’això? Ha dit alguna cosa el panell del clima de l’ONU? La primera mesura assenyada per a qualsevol que vulgui lluitar contra la deterioració del medi ambient i la salvació del planeta ha de passar per demanar el cessament de totes les guerres i el desarmament.

Però després veiem com l’energia i els transports ferroviaris està en mans de multinacionals que es dediquen a especular beneficiant-se dels recursos públics. Apostar per les energies renovables passa per la nacionalització de les empreses elèctriques. Única manera d’acabar amb la pobresa energètica i destinar els recursos a una energia neta i barata i no a beneficiar a lladres. Però si això està en mans dels qui només es mouen pel benefici no se solucionarà res. Amb els ferrocarrils succeeix el mateix. En principi és el transport menys contaminant, però veiem com es posa en mans privades. La UE és punta de la llança en aquesta privatització. Al nostre país a la fi de l’any pròxim podran operar empreses privades que el faran només en les línies beneficioses. Amb la privatització com ha passat en Correus o Telefònica s’acaba el servei universal. Un transport ferroviari de persones i mercaderies estalviaria moltes emissions de CO₂ si té l’atenció necessària per part de les administracions públiques

La descarbonificació, obre la via a la deslocalització i la desindustrialització

Amb aquest nom es coneix a l’estratègia que tracta que es redueixin les emissions de carboni i s’arribi a un equilibri entre emissions a mitjan segle. Cal tenir en compte que els grans països, i grans contaminadors, no fan ni cas. De Trump ja se sap que és enemic de qualsevol ésser viu i planta. Però la Xina i Rússia tampoc accepten les “recomanacions” i això queda en sac trencat. Al nostre país el govern ja ha decidit el tancament de mines i centrals tèrmiques, la qual cosa portarà de no remeiar-lo al tancament d’empreses grans consumidores d’energia. Milers de llocs al carrer i fi de fonts d’energia. El problema és que Alemanya o Polònia tenen un 40% d’energia provinent del carbó i els EUA, la Xina i Rússia monumentals mines de carbó. És a dir que la producció més barata amb carbó es desplaçarà a un altre país. És la deslocalització. Cal negar-se a la pèrdua de ni un sol lloc de treball. Als quals prometen mesures pal·liatives que mai arriben cal dir-los que quan hi hagi aquests plans alternatius en funcionament es pot prescindir del carbó. No mentrestant.

Defensar el medi ambient implica denunciar la responsabilitat de les institucions i no fer-se còmplices d’elles quan tracten de responsabilitzar de les seves polítiques al conjunt de la població. La situació d’emergència, la qual cosa ve a qüestionar és el sistema de propietat privada. Respectar la propietat privada dels grans mitjans de producció i defensar el medi ambient és incompatible.

Lluitar contra les guerres, i la despesa en armament, nacionalitzar elèctriques i transports ferroviaris, muntanyes i serveis de subministraments d’aigües. Impulsar plans d’inversions en serveis públics, nacionalitzant muntanyes i serveis de subministraments d’aigües.

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.