(Publicat a la Carta Setmanal 739 – veure en castellà)
Aquesta Carta Setmanal ha estat redactada el dilluns 22 a les 21 h.
Avui, dilluns 22 de juliol, s’ha iniciat la sessió d’investidura, l’objectiu declarat de la qual és formar el govern sortit de les eleccions del 28 d’abril. Tres mesos han passat, ningú sembla fer-se responsable d’aquest llarg espai sense govern, recorregut per múltiples rumors, maniobres, declaracions contradictòries.
Està molt estesa entre els més amplis sectors de la població, en particular entre els treballadors, la sensació de que el vot serveix de molt poc, perquè després els aparells polítics fan el que volen.
Una sensació de fastig davant els polítics i les institucions. No és una cosa nova, en 2011 les massives manifestacions, majoritàriament de joves, que cridaven «no ens representen» o «ho diuen democràcia i no ho és», ja reflectien aquestes «tisores» entre les representacions polítiques i les exigències de la població, particularment dels treballadors i els joves.
El discurs de Pedro Sánchez dóna una resposta a aquest malestar?
Sí, dóna una resposta en el mal sentit. A la relectura del discurs de dues hores (34 pàgines) apareix una pregunta: on estan les reivindicacions i algunes de les promeses per les quals els treballadors i els joves van anar a votar?
Excepte la promesa de derogació de la Llei Mordassa, cap d’elles consta en el programa de govern. Ni derogació de les contrareformes (laboral, de pensions, educativa), ni defensa de l’actual sistema de pensions, ni derogació de l’article anti-vaga 315,3 del Codi Penal.
Trobem, sí, un llenguatge «modern», molt de moda en tots els governs europeus, de generalitats de ben comuna, progrés, modernisme i el que s’intervingui.
Aquest programa, no obstant això, no és una sorpresa. El 8 de juliol el PSOE va presentar a Unides Podem el seu pla, que el discurs de Pedro Sánchez més o menys reprodueix. Una proposta fins i tot per darrere del Pacte PSOE-UPodemos» per a elaborar el pressupost de novembre 2018, segons es desprèn dels textos publicats sense que ningú els hagi desmentit: havien desaparegut les escasses reivindicacions dels treballadors.
Llavors quin és l’objectiu d’aquest programa de govern?
Dies abans el president de la CEOE Garamendi declarava en l’assemblea de la seva organització que era «necessari un govern estable» per a continuar les reformes. Encara que fora a costa de noves eleccions.
Aquest diumenge 21 de juliol els quatre expresidents del govern, coincidien com a papagais en què era necessari un govern estable. Per a què? Doncs per a continuar la mateixa política. I Felipe González alertava d’una possible crisi d’Estat si continuàvem sense un govern capaç d’aplicar les mesures que exigeixen el capital i l’aparell d’Estat.
Sense prefigurar els que pugui ocórrer fins al dijous en què es tanca la investidura, és evident que les «promeses» de Sánchez només augmentaran l’escepticisme.
Regressió en les llibertats i en els drets socials
Sánchez sembla anunciar que hi haurà governs passant per sobre de la majoria de les Corts. En lloc d’establir l’autonomia municipal, dicta que els ajuntaments continuaran aplicant els ingressos a pagar el deute i assignaran el superàvit no al que el poble vulgui. Tres quarts del mateix quant a les autonomies.
És una reculada antidemocràtica. Sánchez ni tan sols anuncia una reforma radical de la justícia, després del que estem veient. Una reforma que entre altres coses obligués al fet que els triats pel poble exerceixin les seves funcions.
Per sobre de tot, el discurs sembla avalar l’anul·lació de la voluntat majoritària dels pobles (exemple Catalunya).
I alhora, en renunciar a les mesures de xoc per a derogar les contrareformes, Sánchez sembla anunciar la continuïtat en el reflux en els drets socials, per tant, agreujant les retallades de pensions i de salaris, deixant la formació professional, i l’educació, en mans dels interessos de cada empresari, i la sanitat arruïnada, en vies de liquidació.
Ni som pessimistes ni exagerem. En analitzar el pla Sánchez, centenars de milers de votants socialistes, d’UP i de tota la majoria treballadora arribaran a la mateixa conclusió.
Arribar al govern, ocupar ministeris, com a premi per a girar l’esquena al mandat dels electors, que pot canviar? Què pot canviar si la política econòmica està dictada pel capital financer… amb Nadia Calvino com a representant directa?
I què pot canviar si Sánchez ni tan sols fa referència a Catalunya i els judicis als dirigents republicans? És això respectar la independència de la justícia? Els jutges han demostrat ser completament aliens a la independència de la justícia, i només es guien per les ordres del Rei en defensa del règim i del capital.
I ara què?
Sense prejutjar el que succeeixi, un govern triat amb aquesta plataforma no seria més que un govern orientat a continuar, amb matisos (alguns a no menysprear) la política de Rajoy. La confiança de la majoria en què ara sí que es deroga la reforma laboral, la confiança en què amb aquesta derogació la precarietat extrema de dones i joves millorarà xocarien, d’aplicar-se aquest pla, amb un dur desengany.
Més que mai, és necessari dirigir-se als grups parlamentaris perquè deroguin les reformes laborals i restableixin les llibertats.
En efecte:
- derogar la reforma laboral és la primera mesura per a millorar la situació de les treballadores, els joves, els pensionistes, de tots els treballadors –els que té conveni i els que encara no ho tenen–.
- no derogar les reformes de pensions, que s’agreugen cada any, és el camí directe a liquidar l’actual sistema de pensions, enfonsant les condicions de vida de la població major. I això s’agreuja amb la promesa de Sánchez d’aplicar les reformes que no va poder aprovar el Pacte de Toledo.
- derogar la LOMCE i altres mesures antieducatives és la condició per a mantenir i millorar la formació dels joves, és a dir, el futur pròxim.
- derogar les lleis d’austeritat, d’estabilitat, és a dir les retallades que lliguen als ajuntaments, les autonomies i al govern (transformant-los en enemics dels pobles), és salvar les condicions de treball i de vida, les bases de la convivència democràtica entre els pobles.
- restablir la democràcia: que els triats governin per a complir la voluntat dels electors, sense que cap jutge ni agent dels bancs pugui impedir-ho.
- aplanar el camí al fet que els pobles, lliurement, decideixin com organitzar la convivència, les relacions entre ells…
Tot això és urgent per a salvar a la majoria, als nostres pobles.
És el que correspon als interessos de la majoria que va donar els vots a PSOE, UP i altres grups que es reclamen de la democràcia i els drets democràtics. Ningú té dret a defraudar-los.