L’explosió social del camp enfront de latifundistes, multinacionals i Unió Europea

(Publicat a la Carta Setmanal 770veure en castellà)

Les manifestacions d’aquest diumenge 16 de febrer en les principals ciutats de Lleó, convocades per UGT i CCOO contra les conseqüències del tancament de les mines i exigint un pla de reindustrialització són una expressió aguda de la crisi que travessa avui pràcticament tots els sectors productius del país. No és una particularitat espanyola, fins i tot un famós economista tan acèrrim defensor del capitalisme com Paul Krugman declarava recentment que les economies europees estan en l’àmbit financer pitjor que en 2007. En efecte, no cal ser molt intel·ligent per a comprendre que la causa és el mateix sistema de producció capitalista embarcat en una nova guerra comercial, on els monopolis, les multinacionals i els trusts estan disposats a tot per a sobreviure, arrossegant als estats i empenyent a tots els governs a arrasar amb totes les conquestes socials i democràtiques. És en aquest marc que hem d’integrar la resposta, la revolta dels pobles, de nord a sud, d’est a oest, amb els treballadors i la joventut al capdavant.

En aquesta situació la crisi en el camp pren formes particulars. Si les mobilitzacions de Lleó intenten ser derivades per alguns cap a una sortida “cantonalista” que alguns caracteritzen com l’exercici del dret a decidir, el que confirma és que l'”Estat de les autonomies” fa aigües, perquè la seva continuïtat franquista, al servei exclusiu del gran capital, enfonsa a aquest país, les seves gents i els seus pobles en un naufragi continuat.

I planteja evidentment als treballadors i organitzacions exigències superiors als simples reclams, planteja el problema de reordenar la societat sota nous paràmetres.

Els agricultors en lluita

Des de finals de gener en mobilitzacions organitzades en diferents punts del país, les principals organitzacions d’agricultors i ramaders (Asaja, Coag, Upa i després la Unió de Pagesos) han plantejat les reivindicacions apressants dels agricultors que concerneixen particularment els petits i mitjans propietaris. Hi ha una base clara per a la indignació dels agricultors: en els últims deu anys la renda agrària ha disminuït un 23 per cent. Desenes de milers d’agricultors treballen a pèrdua o simplement sobreviuen a la vora de la ruïna. Des de l’entrada a la UE, la població activa agrària ha baixat gairebé la meitat, del 10% a menys d’un 6%.

Paral·lelament la Unió Europea que està debatent sobre el seu pressupost pluriennal anuncia una reducció del pressupost de la PAC (Política Agrària Comuna) del 13,9 per cent. La renda agrària al nostre país està coberta en un 30 per cent amb els fons de la PAC. La PAC, que en el seu inici buscava promoure la producció subvencionant-la, va canviar els seus criteris en els anys 2000 passant a subvencionar la superfície de les explotacions. Vol això dir que en aquests moments són els grans latifundistes els que són subvencionats. Molts d’ells ni tan sols participen en la producció i són autèntics “agricultors de saló” (és a dir, els Domecq, Alba, Mora Figueroa…). També es beneficien de la PAC les grans distribuïdores, els fons d’inversió…). El 75 per cent dels agricultors no reben més de 5.000 euros a l’any. La PAC, de fet, impulsa la concentració de la propietat de la terra. Avui la gran propietat, el latifundi és major que en els anys trenta. I cal tenir en compte que, a partir de l’entrada a la UE, la PAC és l’única política agrària, perquè els governs han cedit a les institucions de Brussel·les tota sobirania en aquest terreny, com en tants altres.

Que busca la Unió Europea?

Sobre el paper, el seu objectiu és distribuir productes barats en l’àmbit europeu, encara que sigui a costa de la pagesia. Fins i tot amb acords “de lliure comerç” amb tercers països que produeixen a més baixos preus, una producció controlada també pels grans monopolis. Però aquests productes, en contra del promès, no arriben a preus barats a la població treballadora d’Europa. Perquè les cadenes de distribució i l’agroindústria treuen a vegades el 500 per cent del benefici. Això ocorre a Espanya i a Europa, perquè el nostre país és un exportador net. Una vegada més, la política de la UE es posa en evidència.

Què demanen els agricultors?

Simplement, uns ingressos dignes. Han vist que tots els productes: tractors, sements, fertilitzants, energia… han pujat, mentre que els preus de venda dels seus productes baixen. I en canvi els preus de venda al consumidor han pujat també. Qüestió que no pot eludir-se amb la “venda directa” a la qual s’han llançat una minoria. A gran escala, el preu està fixat pels monopolis i pocs poden escapar a això.

La llei de la Cadena alimentària de 2013 de fet mantenia el circuit de distribució dominat per les multinacionals de la distribució i transformació.

Les organitzacions convocants de les mobilitzacions, organitzant sobretot als petits propietaris agrícoles, han mostrat la seva independència de les organitzacions polítiques. Així en la concentració en les Corts el dilluns 10 de febrer van expulsar als representants de VOX que pretenia manipular la mobilització.

Com ha reaccionat el Govern

La primera reacció del govern “progressista” ha estat enviar al seu policia a apallissar als agricultors. Després, el ministre Planas ha intentat primer negociar amb les organitzacions mesurades pal·liatives, disminució de les cotitzacions, discussió amb les grans distribuïdores per a ajustar els preus, buscar subvencions al combustible. De moment, cap mesura de fons. I si es tracta de rebaixar les cotitzacions socials en el camp, caldrà veure si això repercuteix en menors pensions futures per als jornalers agraris o en menors ingressos per a la Seguretat Social, que no li sobren.

És més, la ministra de Treball i el vicepresident es van reunir abans amb els sindicats de jornalers per a modificar el PER (reduir de 33 a 20 les peonadas per a cobrar el subsidi) i augmentar els controls d’inspectors de treball. En efecte desenes de milers de jornalers, molts d’ells emigrants, treballen sense contracte ni protecció.

De fet, portaveus oficiosos del govern com el “liberal” El País deien que el problema es resoldria “augmentant la grandària de les explotacions per a guanyar en competitivitat” (El País 3 de febrer), és a dir, acabar amb els petits pagesos.

És evident que cap mesura pal·liativa pot respondre veritablement a les reivindicacions dels agricultors. Només atacant a les xarxes de distribució oligopóliques, plantejant el seu control i fins i tot la seva nacionalització, dotant de recursos als agricultors seria possible una resposta positiva. La reforma agrària moderna és obertament anticapitalista, contra la gran propietat que es confon amb els monopolis de distribució i els fons d’inversió i contra la política de la Unió europea. Tot això assegurant als jornalers salaris concordes (contra la demagògia del suposat impacte negatiu de l’augment de l’SMI que no afecta ni a l’1% del preu del producte). També als sobreexplotats treballadors de la indústria agroalimentària.

Com en totes les qüestions la pilota està en el camp del Govern, però també de les organitzacions sindicals, que han d’impulsar la mobilització fins a l’assoliment de les reivindicacions.

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.