(Publicat a la Carta Setmanal 784 – veure en castellà)

Des del començament de l’Estat d’Alarma, el Govern va situar a l’exèrcit, la policia i la Guàrdia Civil en “primera fila mediàtica” de la lluita contra la pandèmia. No era un antull de Sánchez, sinó que la Llei de Seguretat Nacional de 2015 determina que en cas de crisi “el President del Govern dirigeix el Sistema assistit pel Consell de Seguretat Nacional”. Sánchez dirigeix el país com a part del monàrquic Sistema de Seguretat Nacional i no com a govern triat pels ciutadans amb el mandat de defensar la seva salut. Així ho va estipular el decret llei de declaració de l’Estat d’Alarma, aprovat pel govern Sánchez.

Ens desdejunàvem fins fa unes setmanes amb rodes de premsa que a més d’un li recordaven el “comunicat”, el noticiari dels temps del franquisme, trufades de coronels i generals. Una cosa inaudita, semblaria que la història anava cap endarrere? Més aviat confirmava el paper especial que les institucions heretades del franquisme continuen jugant, en un règim presidit per un rei que hereta el càrrec de l’hereu designat pel mateix dictador. No és d’estranyar que torturadors com Billy el Nen morin en el seu llit cobrant sobresous per les medalles aconseguides per la seva sàdica persecució als quals lluitaven per les llibertats democràtiques i els drets de la classe treballadora, i que els que volien que els seus crims fossin perseguits hagin hagut d’anar-se’n a l’Argentina per a intentar-lo.

Per a alguns serà una anècdota el que ahir 26 de maig el Govern proclamés 10 dies de dol que han de finalitzar amb un homenatge presidit i a la major glòria del Rei!

Vegem els fets d’aquesta última setmana

Els franquistes sense careta es manifestaven el cap de setmana en les principals ciutats. Comptaven amb l’autorització dels tribunals. Dels mateixos tribunals que l’1 de maig negaven a sindicats i organitzacions obreres el dret a manifestar-se. Abans d’aquesta data havien celebrat manifestacions il·legals, durant el desenvolupament de les quals la majoria treballadora del país s’indignava en comprovar la complaença de policies i guàrdies civils, els mateixos que durant l’Estat d’Alarma han posat més d’un milió de multes als qui saltaven les mateixes disposicions que els fatxendes del barri de Salamanca desafiaven mentre no se’ls demanava ni un carnet.

El dilluns 25 el Ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, destituïa el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez dels Cobos, responsable de la GC de la Comunitat de Madrid. Immediatament, el tinent general Laurentino Ceña, director adjunt operatiu (DAO) de la Guàrdia Civil (segon de la cadena de comandament) presentava la seva dimissió en protesta per aquesta decisió (una mesura clarament demostrativa, ja que tenia previst jubilar-se en un mes).

La causa de la destitució de Pérez dels Cobos, encara que el ministre Marlaska ha parlat de “pèrdua de confiança”, no és una altra que el fet que els serveis de la seva comandància havien emès un informe, desconegut pel Govern, a demanda de la jutge Carmen Rodríguez Medel, que investiga les denúncies contra el Delegat del Govern a Madrid, José Manuel Franco, per haver “permès” la manifestació del 8 de març. L’informe de la GC concloïa “que a partir del 5 de març no s’hauria d’haver realitzat cap manifestació”.

Aquest “informe” ha estat publicat en diversos mitjans, i tothom ha pogut comprovar que està trufado de manipulacions (es canvia, per exemple, la data en què l’OMS va declarar la pandèmia), de falsificacions de declaracions de testimonis, de cites d’Okdiario i El Mundo que es tracten com si fossin fets provats… Malgrat això la jutge ha sortit en el seu defensa declarant que ho considera “una magnífica recerca”. En realitat, el seu objectiu era clar. Només buscava implicar el Delegat del Govern i al mateix Ministre de Sanitat, sense reparar en falsificacions. I, clar, fer pressió amb aquestes calúmnies sobre el Govern.

I no obstant això, les institucions franquistes poc poden retreure-li a Marlaska, que des del seu lloc en l’Audiència Nacional va desoir totes les denúncies de tortures a detinguts, i que al capdavant del Ministeri de l’Interior ha estat el més actiu defensor i impulsor de l’aplicació de la Llei Mordassa (instrument que la policia i la GC han utilitzat a fons durant l’Estat d’Alarma). Avui semblen “decebuts” amb el magistrat en excedència.

Pérez dels Cobos, que ha fet carrera com a càrrec de confiança de ministres del PP i del PSOE, és, com menys, un personatge particular. És de coneixement públic el seu historial. Se sap que durant el cop del 23F de Tejero va acudir a la caserna de la GC del seu poble a oferir-se com a voluntari per a donar suport al cop, de les connexions de la seva família amb Força Nova, del seu processament per tortures, en què va ser absolt per falta de proves, encara que algun dels seus col·laboradors va ser condemnat. Protagonista del dispositiu policial contra el referèndum català de l’1 d’octubre de 2017, que va fracassar calcigant als ciutadans, ha estat acusat de “testimoniatge fals” contra Drapaire en el judici als catalans.

A aquest personatge que ha aprofitat l’ocasió per a apunyalar-los per l’esquena, el Govern l’ha presentat com a defensor de les llibertats. És una conseqüència obligada de l’acceptació del marc de la Monarquia, que suposa “empassar-se” al poder judicial, l’exèrcit i els cossos repressius del franquisme, tots ells disfressats de demòcrates (encara que siguin feus de Vox i signin manifestos profranquistes quan poden llevar-se la careta). En aquest món és ingenu el que vol ser-ho.

En aquest mateix moment, el Consell de Ministres aprovava –i el BOE del 27 de maig publicava– una nova pujada de sou als policies i guàrdies civils, una mesura que s’aprova amb caràcter retroactiu a data de l’1 de gener i que tindrà un cost extra de 247 milions d’euros anuals. Amb aquesta mesura es completa una pujada de més del 27% en tres anys, mentre el personal de la sanitat i de la resta de serveis públics s’ha hagut de conformar amb un 7% en aquests mateixos anys.

El problema de fons

La premsa, que en el seu conjunt s’ha declarat partidària oberta de la solució del Banc d’Espanya (acord polític de llarga durada per a aplicar l’ajust, del qual parlem en la Carta Setmanal anterior), es lamenta ara de “la no pertinència d’aquesta crisi” quan, com deia La Vanguardia el 27 de maig, “l’Estat d’Alarma en vigor aconsella el consens entre govern i oposició”.

I més preocupat es mostrava El País d’aquest 27 de maig, que deia que amb mesures com la destitució d’un enemic de la llibertat i aquests enfrontaments com la insubordinació dels agents “només s’obtindrà un resultat: el descrèdit dels poders de l’Estat… que augmenta cada dia”.

L’ABC intenta limitar la crisi! a la dimissió de Marlaska, que els ha decebut. Limita la crisi al fet que Sánchez destitueixi a algú perquè agents calumnien al Govern.

No obstant això, l'”oposició” s’ha llançat en tromba contra el Govern, amb acusacions cada vegada més pujades de to. La guinda del pastís ha estat l’acusació de la marquesa Álvarez de Toledo al pare de Pablo Iglesias, lluitador antifranquista a qui ha acusat de “terrorista” des de la tribuna del Congrés, encara que la dictadura de Franco només el va acusar davant el Tribunal d’Ordre Públic de “propaganda il·legal” per repartir uns pamflets telefonant a l’1 de maig.

Perquè la qüestió de les qüestions és com la majoria dels treballadors i la població que sofreixen el desori de la Sanitat, els ERTE, l’atur, l’amenaça d’un futur de “sang, suor i llàgrimes”, que veuen com Nissan i Alcoa tanquen ara sense que el Govern ho impedeixi, viuen aquesta situació. Aquesta majoria no oblidarà que mentre ells sofrien el confinament, perdien bona part dels seus salaris pels ERTE, sofrien l’angoixa dels acomiadaments que s’anuncien, els cims de l’Estat i les institucions es dediquen a conspirar contra un govern triat mostrant el seu caràcter parasitari i la seva incapacitat de defensar a la població, mostrant, en última instància, la incompatibilitat entre institucions heretades i democràcia.

El Govern s’enfronta a un dilema. Com demostren els casos Pérez dels Cobos i Nissan, per la via de la submissió a les institucions de l’Estat i a les normes del “lliure mercat”, no es pot defensar els interessos de la immensa majoria. I si no es defensen aquests interessos, els pitjors mals amenacen en els pròxims anys a la població (i el futur del Govern és negre sense que li vagi a substituir un altre millor).

Entretant, la indignació i còlera que s’acumula entre l’àmplia majoria social es reflecteix en exigències i reivindicacions immediates. Els 14 punts que proposa el CATP busquen ajudar a l’expressió conscient de la majoria, incompatible amb els dictats de les multinacionals i el poder omnímode de les institucions heretades, amb la Monarquia al capdavant, tal com s’està demostrant.