Archivo por meses: septiembre 2024

Política migratoria: gobiernos y dirigentes políticos se apuntan a las propuestas de la ultraderecha

Carta Semanal 1011 en catalán

Carta Semanal 1011 para descargar en PDF

En las últimas semanas, gobiernos y dirigentes políticos europeos se deshacen en alabanzas a las políticas de gobiernos de ultraderecha sobre la inmigración, o, incluso, adoptan medidas que formaban parte de los programas de la ultraderecha al respecto.

Todo ello sucede en un marco de crisis abierta del “modelo común de política migratoria” de la Unión Europea (espacio Schengen, Frontex…) Sigue leyendo

El informe Draghi: diagnóstico manido y recetas de ajuste al servicio del capital europeo

Carta Semanal 1009 en catalán

Carta Semanal 1009 para descargar en PDF

Mario Draghi, antiguo directivo de Goldman Sachs, expresidente del Banco Central Europeo y fugaz primer ministro tecnócrata de Italia, fue designado por la Comisión Europea hace un año para elaborar un informe sobre la situación actual de la economía del continente. El objetivo era doble: obtener un diagnóstico completo y prescribir las políticas económicas necesarias para afrontar un futuro que, a tenor de la situación de sus economías centrales, no parece muy halagüeño para la UE. Hace unos días se presentaron las casi 400 páginas del texto final, titulado El futuro de la competitividad europea (disponible aquí), con grandes alharacas en todos los medios. ¿Es tan extraordinario, rompedor y esperanzador como algunos quieren hacernos creer? Sigue leyendo

La clase obrera ante la cuestión de la inmigración

Carta Semanal 1009 en catalán

Carta Semanal 1009 para descargar en PDF

La campaña de la derecha y la ultraderecha contra los inmigrantes –y la reacción de muchos gobiernos europeos asumiendo sus tesis- incide en un viejo problema: la división de la población trabajadora en “nativos” y “extranjeros”. 

Ya en 1870 escribía Karl Marx: la burguesía inglesa, además de explotar la miseria irlandesa para empeorar la situación de la clase obrera de Inglaterra mediante la inmigración forzosa de irlandeses pobres, dividió al proletariado en dos campos enemigos (…) en todos los grandes centros industriales de Inglaterra existe un profundo antagonismo entre el proletario inglés y el irlandés. El obrero medio inglés odia al irlandés, al que considera como un rival que hace que bajen los salarios y el standard of life (…) Lo mira casi como los poor whites de los Estados meridionales de Norteamérica miraban a los esclavos negros. La burguesía fomenta y conserva artificialmente este antagonismo entre los proletarios dentro de Inglaterra misma. Sabe que en esta escisión del proletariado reside el auténtico secreto del mantenimiento de su poderío”. Sigue leyendo

La classe obrera davant la qüestió de la immigració

Carta Setmanal 1009 per descarregar en PDF

La campanya de la dreta i la ultradreta contra els immigrants –i la reacció de molts governs europeus assumint les seves tesis- incideix en un vell problema: la divisió de la població treballadora en “nadius” i “estrangers”. 

Ja el 1870 escrivia Karl Marx: la burgesia anglesa, a més d’explotar la misèria irlandesa per empitjorar la situació de la classe obrera d’Anglaterra mitjançant la immigració forçosa d’irlandesos pobres, va dividir el proletariat en dos camps enemics (…) a tots els grans centres industrials d’Anglaterra hi ha un profund antagonisme entre el proletari anglès i l’irlandès. L’obrer mitjà anglès odia l’irlandès, al qual considera com un rival que fa que baixin els salaris i l ‘estàndard of life (…) El mira gairebé com els poor whites dels Estats meridionals de Nord-amèrica miraven els esclaus negres. La burgesia fomenta i conserva artificialment aquest antagonisme entre els proletaris dins d’Anglaterra mateixa. Sap que en aquesta escissió del proletariat resideix l’autèntic secret del manteniment del seu poder”. Sigue leyendo

Davant l’ 11 de setembre

Carta Setmanal 1008 per descarregar en PDF

Aquesta data és tradicionalment la jornada reivindicativa del poble català per la seva sobirania. Recorda una data històrica: la caiguda de Barcelona el 1714 en mans de la dinastia borbònica.

Durant la dictadura va estar prohibida la seva celebració. I no sense dificultats el poble de Catalunya va imposar plenament la seva celebració legal l’ 11 de setembre de 1977 o sigui dos anys després de la mort de Franco, al carrer, per la mobilització: els treballadors, el jovent la majoria del poble de Catalunya es va moure, potser en una de les majors demostracions de força. Aquell any els partits que es reclamaven de la classe obrera i els sindicats eren absolutament majoritaris en els diferents talls: Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia eren les consignes principals.

Molta aigua ha corregut sota el pont i no pretenem fer aquí un balanç de gairebé cinquanta anys i dels diferents episodis.

Però la realitat d’aquests anys demostra que estem lluny del “mite” de la transició pacífica que va acordar la democràcia amb el rei al cap. Per contra, va ser la mobilització de la classe treballadora i dels pobles la que va imposar a la dictadura en descomposició llibertats i drets. (veure a aquest respecte Combat Socialista nº 11. La Transició)

Però els acords amb els franquistes (Pactes de la Moncloa i Constitució) van imposar el manteniment de l’aparell d’Estat de la dictadura, deixant una bona part de les reivindicacions del poble català –com les dels altres pobles de l’Estat– sense ser resoltes.

Els pactes de la transició van instaurar un règim, el monàrquic, enemic acèrrim del dret dels pobles i dels treballadors. Règim agent de l’imperialisme que empeny el nostre país a la política de guerra per mitjà de tots els governs que se li sotmeten a través de l’OTAN.

La sentència del Tribunal Constitucional el juny del 2010 que va decidir desnaturalitzar l’Estatut d’autonomia votat pel poble català i aprovat a les Corts va obrir la via a la crisi i a un moviment de rebuig que va donar lloc al “procés” i a la situació actual. La majoria del poble català es va pronunciar pel “dret a decidir” i es va moure per això.

La repressió de l’Estat a partir del discurs del Borbó el 3 d’octubre de 2017, dos dies després del referèndum il·legalitzat per Rajoy, va provocar un període negre amb cents de detinguts, l’aplicació de l’article 155 i milers d’encausats. Contra la sentència que va condemnar nou dirigents es va produir una mobilització sense precedents del poble de Catalunya, de tota la joventut, durant quinze dies.

Però el moviment obrer estatal no va ocupar el seu lloc en aquesta lluita. I alhora, sens dubte, la tàctica dels dirigents dels partits sobiranistes i, en particular, de Junts (Puigdemont), en donar l’esquena als treballadors i altres pobles de l’Estat, confiant en les institucions internacionals del capital, com la Unió Europea, va portar finalment a la seva crisi, a la pèrdua de la majoria electoral i a l’enfrontament entre aquests partits que coneixem avui. Aquest fracàs i aquest enfrontament es reflecteixen també als carrers, en manifestacions on la participació dels treballadors és inexistent i la del jovent està en clar descens.

La qüestió de l’amnistia

L a direcció del PSOE i d’ERC, fent-se ressò d’un clamor majoritari van acordar una llei d’amnistia, sens dubte de caràcter limitat, que va ser a la fi aprovada a les Corts el 30 de maig d’enguany.

Al caràcter limitat, tot i que en principi implicava tots els encausats pel “procés” s’hi va sumar la incerta aplicació. L’amnistia desautoritza tot l’aparell repressiu que, a les ordres del Rei –després del seu discurs del 3 d’octubre– es va llançar contra els republicans catalans i els qui participaven en les mobilitzacions. El Tribunal Suprem i una bona part dels jutges han amnistiat immediatament tots els policies encausats per la seva participació en les càrregues policials, però es neguen a aplicar la llei als republicans catalans amb múltiples subterfugis. Incorrent segons el Fiscal General en el delicte de prevaricació, el colmo ha estat que aquest dimecres 4 de setembre ha estat elegida presidenta del Tribunal Suprem i del CGPJ la jutgessa Isabel Perelló, el primer discurs de la qual ha estat una defensa rabiosa de la independència del poder judicial franquista davant tota crítica o “ingerència” del poder legislatiu. El que dona mala espina just quan el poder judicial s’esmerça en la seva batalla contra l’amnistia i en les seves campanyes de lawfare.

La qual cosa implica que el combat per l’amnistia està lluny de ser guanyat, per posar en qüestió una de les bases d’aquest règim: l’arbitrarietat de les institucions judicials heretades del franquisme.

El finançament autonòmic

El desenvolupament de la regionalització del país segons el títol VIII de la Constitució buscava desviar l’ exigència dels pobles, i, en particular, el català i el basc, de la seva lliure determinació. Qüestió que posava en solfa la unitat de les institucions franquistes i el poder de la Corona. Alhora, buscava dividir la classe obrera en 17 parts amb condicions regionals diferents de treball i drets. Un enfrontament entre pobles que els franquistes animen amb pretextos diversos: l’aigua, el repartiment d’immigrants…

I un dels aspectes clau era el finançament de les autonomies, perquè prestin als ciutadans els serveis la gestió dels quals els està transferida

Les autonomies han rebut la transferència de diferents serveis públics: sanitat, educació, transports… Fins i tot, a Catalunya, Vascongadas i Navarra, una part de l’ordre públic… però sense dotar les autonomies dels recursos necessaris, cosa que feia a les regions subsidiàries de l’Estat, demanant almoina, endeutant-se, imposant nous tributs, jugant amb la competència fiscal per atreure inversions… En última instància, la insuficiència de fons porta al al seu costat que les autonomies siguin les que apliquin les retallades i la privatització. Quan era vicepresident de la Junta d’Andalusia, Diego Valderas, d’Esquerra Unida, declarava que “les retallades s’apliquen per imperatiu legal”. Catalunya és pionera en la privatització de l’ ensenyament, la sanitat i l’ aigua, la qual cosa com és evident dificulta la lluita contra la sequera.

Des de fa gairebé 10 anys no es renegociat la LOFCA, la llei de finançament. que per tant es regeix encara amb dades que ja han estat desfasades. A això se suma que particularment en tres comunitats –València, Balears i Catalunya–, l’Estat inverteix molt menys que el que està pressupostat com a inversions de l’Estat. Per exemple, segons fonts oficials, el 2023 l’Estat només ha executat a Catalunya el 45 per cent de les pressupostades.

Se li pot anomenar “dèficit fiscal ” o infrainversió de l’Estat, però és una realitat.

L’acord signat pel PSC i ERC, recolzat pels comuns i amb l’oposició de la dreta franquista i, d’altra banda, del Junts de Puigdemont, intenta, segons les seves premisses, solucionar aquesta situació.

Es basa en tres criteris:

– La Generalitat recapta els impostos.

– Una proporció es lliura a l’ Estat.

– La Generalitat contribueix a la solidaritat amb les regions més pobres.

D’altra banda, l’acord estipula que l’execució de les inversions de l’Estat a Catalunya l’assumirà un comitè amb participació del Govern i de l’autonomia.

Sobre el paper, podria suposar un avenç: la lluita dels treballadors i dels pobles ha portat PSOE i ERC a trencar sobre el paper la base de l’asfíxia dels pobles. Però perquè sigui una realitat, cal superar la resistència del capital i de tot l’aparell d’Estat. I una de les característiques principals de l’Estat, sota la seva forma del règim monàrquic, és l’extrem parasitisme que va des de les despeses militars (sense control) a la mateixa Monarquia. A més, la descentralització de la gestió de determinats impostos permet a la Comunitat de Madrid, aprofitant-se de la capitalitat, fer que les grans fortunes s’acullin a règims fiscals favorables per no pagar impostos, desplaçant el seu domicili fiscal a Madrid des d’altres punts de l’Estat. En una altra manera, els qui, com el president andalús, han rebaixat 1.000 milions a l’any els impostos als rics clamen contra la falta de finançament d’Andalusia.

Si quedés en el paper, aquesta reforma seria un parxís. És el que busca el PP. Però l’oposició frontal dels franquistes i dels sectors del PSOE que viuen dels privilegis de l’autonomia i el seu miniaparat de govern mostra que senten que l’estat autonòmic es veu amenaçat. Quan sectors del Partit Socialista, a València o Múrcia, reclamen exigir un tracte com el de Catalunya, plantegen el mateix problema: el finançament. 

Defensar els serveis públics

Sánchez ha declarat aquest 4 de setembre que hi haurà més diners per a tothom. Com i per a què? La vicepresidenta Montero, empesa per l’acord català i per la indignació de tots els pobles, a oferir singularitats, vol negociar amb cada comunitat per separat en lloc d’ajudar a la col·laboració entre els pobles: pegats per impedir la bancarrota?, per garantir que Espanya contribuirà més a la guerra d’Ucraïna?

És evident que tota nova inversió en sanitat, ensenyament, en els trens o altres ha de ser saludada i fins i tot combatre perquè existeixi. Però cal donar un volt, per satisfer les exigències dels pobles.

No ens enganyem: la llibertat dels pobles, la col·laboració fraternal entre els diferents pobles, l’ajuda mútua, les inversions conjuntes, són incompatibles amb la Monarquia i la seva política de guerra i els governs que se sotmeten.

Darrere de la crisi de finançament hi ha la crisi del règim apegat a la defensa de les institucions heretades del franquisme, dels interessos de les multinacionals i grans empreses que treuen beneficis de la divisió autonòmica i sotmès al mandat de l’imperialisme USA a través de l’OTAN.

L’única via de la democràcia i de la col·laboració entre els pobles és la via de la República, de la Unió Lliure de Repúbliques sobiranes.

La lluita per això dona el seu veritable significat a l’11 de setembre

Ante el 11 de septiembre

Carta Semanal 1008 en catalán

Carta Semanal 1008 para descargar en PDF

Esta fecha es tradicionalmente la jornada reivindicativa del pueblo catalán por su soberanía. Recuerda una fecha histórica: la caída de Barcelona en 1714 en manos de la dinastía borbónica.

Durante la dictadura estuvo prohibida su celebración. Y no sin dificultades el pueblo de Catalunya impuso plenamente su celebración legal el 11 de septiembre de 1977 o sea dos años después de la muerte de Franco, en la calle, por la movilización: los trabajadores, la juventud la mayoría del pueblo de Catalunya se movilizó, quizás en una de las mayores demostraciones de fuerza. Aquel año los partidos que se reclamaban de la clase obrera y los sindicatos eran absolutamente mayoritarios en los diferentes cortejos: Libertad, amnistía, Estatuto de autonomía eran las consignas principales. Sigue leyendo

La situació a França: és el moment de la censura, la destitució, la mobilització

Carta Setmanal 1007 per descarregar en PDF

Per a la redacció d’aquesta Carta Setmanal ens hem basat en materials publicats a Informations Ouvrières, setmanari del Parti Ouvrier Indépendant

Han passat gairebé dos mesos de les eleccions legislatives del 7 de juliol, i el president Macron –el gran derrotat en aquestes eleccions- es nega a respectar el mandat de les urnes, recolzant-se en la Constitució i les institucions reaccionàries de la V República, aquesta que François Mitterrand, definís el 1964 com “el cop d’estat permanent” (cosa que no li va impedir coronar-se com a president de la República francesa el 1981,  respectant aquestes mateixes institucions).

Crida l’atenció el silenci clamorós –amb honrades excepcions- dels qui, alhora, clamen hipòcritament pel “respecte de les urnes”… a Veneçuela.

A França, sempre ha estat nomenat president del govern el designat per la força més votada (encara que no tingués majoria a l’Assemblea Nacional com succeïa amb l’últim govern designat per Macron). Però, des de les eleccions i la victòria de Nou Front Popular (NFP) amb un programa de ruptura basat en les reivindicacions més importants, començant per la derogació de la reforma de les pensions, el president Macron s’ha negat a nomenar un govern del NFP, ha intentat trencar el NFP per instaurar un govern dels seus partidaris,  recolzat per part del propi NFP.

El dilluns 26 d’agost Macron va anunciar definitivament que no nomenaria un primer ministre que portés el programa del Nou Front Popular. Fins aleshores havia objectat a la presència de la France Insoumise (LFI). Però, després de l’anunci de Jean-Luc Mélenchon que La France Insoumise acceptaria no participar en un govern de l’NFP, va quedar palès que el que aterreix tots els partidaris de l’ordre establert no és la presència de ministres de LFI, sinó el programa del NFP, començant per la derogació de la reforma de les pensions. Segons el setmanari L’Express, Macron declarava a un grup dels seus al·legats que “si la nombro (a Lucie Castets, candidata de l’NFP a la presidència del govern), derogaran la reforma de les pensions i augmentaran el salari mínim a 1.600 euros nets, els mercats financers entraran en pànic i França s’enfonsarà”. Per tant, són els mercats financers, i no les urnes, quines ha de decidir qui governa a França.

La dreta, la ultradreta i el capital financer, units contra l’NFP

Des d’aquest anunci de Mélenchon, tothom ha cantat el mateix estrep: des de François Bayrou que va declarar que “el programa NFP és immediatament perillós per al país” (post X del 25 d’agost), fins al líder dels senadors de la dreta republicana, Bruno Retailleau, i el cap de la patronal Medef, Patrick Martin.

L’extrema dreta de l’Agrupació Nacional (RN), després de la seva reunió amb Macron al Palau de l’Elisi el dilluns 26 d’agost, va declarar a través dels seus dos principals dirigents, Jordan Bardella i Marine Le Pen: “El Nou Front Popular en el seu programa, en els seus moviments, així com per les personalitats que l’encarnen representa un perill avui dia”,  i va agregar: “No vull que un primer ministre pugui implementar una política profundament tòxica i perillosa per al poble francès durant un mes”.

El diari financer L’Opinion (27 d’agost) publicava, sota el titular: “Contra l’esquerra, un front RN-Elisi” un article, que, concloïa que aquesta aliança té com a objectiu “arreglar de nou els assumptes d’Emmanuel Macron”. També cal assenyalar que va ser a penes una hora després del pas dels líders de RN pel Palau de l’Elisi quan Emmanuel Macron es va afirmar en la seva decisió de rebutjar un primer ministre de l’NFP, confirmant almenys una aliança objectiva, o fins i tot un acord adequat entre Macron i Le Pen, com ha succeït,  per exemple, des del 2022 per impedir el salari mínim de 1600 euros o votar la llei d'”asil i immigració” a l’Assemblea.

Pel que fa a aquells que van votar el mes passat per diputats de RN pensant erròniament que eren “antisistema”, un pot esperar que els votants se sentin traïts, com va succeir amb d’altres no fa gaire temps.

Macron contra la democràcia

Macron té una gran necessitat de suport, ja que, en un intent de dur a terme una política totalment dirigida contra els interessos del poble, ha arribat a treure les bases més elementals de la democràcia en negar-se a acatar els resultats de les urnes. En fer-ho, és el mateix Emmanuel Macron, recolzat per tots aquells que estan unint les seves forces per preservar l’ordre establert -començant per l’RN- qui està creant les condicions per a la seva destitució i sortida.

Des d’aquest punt de vista, cal reconèixer que la secretària nacional dels Verds no s’equivoca quan declara: “Si un president d’extrema dreta fes exactament el mateix durant sis setmanes, tots els observadors posarien el crit al cel”. Sí, definitivament podem buscar les diferències, totes aquestes formen un sol “bloc”, el “bloc” dels que insisteixen a preservar les institucions perquè es pugui continuar amb una política cada vegada més rebutjada, en contra dels interessos de la gran majoria.

El govern “dimissionari” segueix actuant

Al mateix temps que es duen a terme totes aquestes ensopides maniobres des de tots els costats, el govern en funcions continua fent de les seves.

Per exemple, mentre durant tot l’estiu s’han succeït les morts de pacients als passadissos de la sala d’urgències, el govern “dimissionari” està responent retallant 1.500 llocs de metges interns per a l’inici de l’any escolar 2024 (una retallada del 16%).

La premsa informava aquest estiu que les pacients amb càncer de mama havien de pagar més de 2.000 euros a l’any de la seva pròpia butxaca per curar-se i aquest govern prepara actualment la futura llei de finançament de la Seguretat Social 2025 amb diversos milers de milions en retallades en hospitals i transport sanitari.

Cada vegada més joves es veuen abandonats a la seva sort i aquest govern va respondre al juliol eliminant 500 treballadors subcontractats (de 2.000) de la Protecció Judicial de la Joventut (PJJ), provocant una vaga massiva el 14 d’agost a convocatòria de diversos sindicats, amb concentracions davant les prefectures.

Igual que el que està ocorrent en el PJJ, més que mai, l’estat d’ànim de la població no és certament acceptar ni sotmetre’s; i aquesta és la majoria efectiva, relativa o no.

El Govern prepara nous atacs, de manera que, amb l’ajuda de l’inici de l’any escolar, no falten temes per mobilitzar: reforma de l’ensenyament, elaboració d’un pressupost per al 2025 amb 25 mil milions en retallades addicionals en els serveis públics, proposta per “acostar el salari net al brut” a través de noves exempcions de cotitzacions empresarials (que també està en el programa RN i que és una vella demanda dels ocupadors),  per no parlar d’una nova Llei del Treball i una nova “reforma” de l’assegurança d’atur… Falta per veure què responen els dirigents de les confederacions sindicals

El dissabte 7 de setembre, organitzacions juvenils recolzades per LFI criden a una “mobilització davant el cop de força de Macron”

No obstant això, aquesta unanimitat Macron-Le Pen contra el programa de l’NFP xoca amb la realitat, que Le Parisien resumeix a la seva manera (27 d’agost): “el cap d’Estat sap que no pot imposar un nom, quan va perdre les eleccions legislatives del 7 de juliol”. “No és fàcil escombrar la NFP amb un gest de la mà, per això es pren el seu temps, consulta”, diu un dels seus confidents.

Així, el dilluns 26 d’agost, el President de la República va instar els “partits de govern”, és a dir, el Partit Socialista (PS), el Partit Comunista Francès (PCF) i Europe Ecologie Les Verts (EELV) “a cooperar amb les altres forces polítiques”. Cooperar, afegim, per aïllar LFI i trair el programa de l’NFP amb el qual es van presentar a les eleccions.

Per a aquells que solen ser tan ràpids per seguir el pendent de menor resistència i respondre a les propostes d’una “àmplia coalició” o una altra “cohabitació”, avui no és tan senzill… L’endemà, aquests mateixos partits polítics es van negar a assistir a la nova “ronda de consultes” organitzada pel cap d’Estat, fustigant, com ha fet el primer secretari del PS, Olivier Faure, una “paròdia de la democràcia”. Qui es queixaria d’això?

Alhora, LFI, que va celebrar el seu AmFis la setmana passada, va concloure la seva feina amb una crida a la censura, la mobilització i el judici polític (vegeu comunicat ). Segons les enquestes, un 51% de la població està a favor de la destitució de Macron.

El dissabte 7 de setembre, les organitzacions juvenils recolzades per LFI criden a una “mobilització contra el cop de força de Macron”. Les direccions de les confederacions sindicals han semblat dubtar sobre què fer. Però, finalment, la CGT ha declarat que espera que el 7 sigui un èxit i crida a una mobilització en defensa de les pensions l’1 d’octubre, dia de l’ONU de la “gent gran”. Falta veure què fan les direccions dels altres sindicats.

La proposta de la LFI, no obstant, genera diferències dins del mateix NFP. François Roussel, Secretari Nacional del Partit Comunista Francès (una altra vegada…), ha declarat que “no podem demanar un impeachment, altrament, hi ha una crisi institucional”. Però llavors, perquè aquestes institucions, que no són un model de democràcia, no s’assumin, deu l’esquerra finalment no fer res, o fingir?

Davant l’opinió de Roussel, estem convençuts que el sentiment dominant al país és el rebuig a les polítiques de Macron i aquests milions que ho han dit, no s’acceptaran sotmetre’s així.

Comunicat de La França Insumisa

El President de la República acaba de prendre una decisió excepcionalment greu. No va reconèixer el resultat del sufragi universal que havia col·locat el Nou Front Popular al cap dels vots. Es nega a nomenar Lucie Castets com a primera ministra.

Invoca l’estabilitat institucional. No li correspon a ell, sinó al Parlament dur-lo a terme.

Un altre abús de poder! I què significa això? Ha trobat una altra majoria parlamentària disponible? Què i qui són?

En aquestes condicions, el judici polític serà presentat pels diputats rebels a la Mesa de l’ Assemblea Nacional, de conformitat amb l’ article 68 de la Constitució.

I qualsevol proposta d’un Primer Ministre que no sigui Lucie Castets serà objecte d’una moció de censura.

La gravetat del moment exigeix una resposta ferma de la societat francesa contra l’increïble abús del poder autocràtic del qual és víctima.

El moviment insubmís proposa que es facin marxes pel respecte de la democràcia. Espera que totes les organitzacions apegades a la democràcia s’uneixen per enfrontar i obligar el president a reconèixer el resultat de les eleccions.

La situación en Francia: es el momento de la censura, la destitución, la movilización

Carta Semanal 1007 en catalán

Carta Semanal 1007 para descargar en PDF

Para la redacción de esta Carta Semanal nos hemos basado en materiales publicados en Informations Ouvrières, semanario del Parti Ouvrier Indépendant

Han pasado casi dos meses de las elecciones legislativas del 7 de julio, y el presidente Macron –el gran derrotado en esas elecciones- se niega a respetar el mandato de las urnas, apoyándose en la Constitución y las instituciones reaccionarias de la V República, esa que François Mitterrand, definiera en 1964 como “el golpe de estado permanente” (lo que no le impidió coronarse como presidente de la República francesa en 1981, respetando esas mismas instituciones).

Llama la atención el silencio clamoroso –con honradas excepciones- de quienes, a la vez, claman hipócritamente por el “respeto de las urnas”… en Venezuela.

Sigue leyendo