En 2015, el gobierno Rajoy, imponiendo su mayoría absoluta, promulgó la Ley Orgánica de Protección de la Seguridad Ciudadana (LOPSC), que pronto fue conocida, por su contenido, como “Ley Mordaza”.
Un aluvión de críticas
La LOPSC recibió de inmediato numerosas críticas, tanto dentro como fuera de España. Los sindicatos, las asociaciones de periodistas, las organizaciones de derechos humanos, se opusieron a ella.
El 2015, el govern Rajoy, imposant la seva majoria absoluta, va promulgar la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LOPSC), que aviat va ser coneguda, pel seu contingut, com a “Ley Mordaza”.
Una allau de crítiques
La LOPSC va rebre immediatament nombroses crítiques tant dins com fora d’Espanya. Els sindicats, les associacions de periodistes, les organitzacions de drets humans, s’hi van oposar.
Dos vocals del CGPJ van emetre un informe molt dur sobre l’avantprojecte de la llei. Van considerar “de dubtosa constitucionalitat” molts dels seus articles, perquè, al seu parer, establien criteris “excessivament amplis” per justificar la intervenció policial. Els redactors de l’informe consideraven que l’avantprojecte de llei convertia la seguretat “en una prioritat de la política criminal” i a l’Estat a l’espadatxí que l’ha de defensar amb tots els mitjans al seu abast.
The International New York Times va publicar un article titulat “L’ominosa Llei Mordassa espanyola”. El NYT va afirmar que “aquesta llei porta records dels pitjors dies del règim de Franco i no procedeix en una nació democràtica”. En un article posterior, el NYT va reflectir les opinions sobre això tant de Amnesty International com de Human Rights Watch, que va considerar que la llei suposa una “amenaça directa als drets de reunió pacífica i la llibertat d’expressióa Espanya”.
ABC News va advertir que la norma podia sufocar el treball periodístic. El diari conservador britànic The Tele
graph va escriure: «Espanya, acusada de mesures draconianes per fer callar les protestes». The Guardian va parlar d’una llei que posa una mordassa a la llibertat d’expressió.
Maina Kiai, Relator Especial de les Nacions Unides sobre el dret a la llibertat de reunió i associació pacífiques, va instar els legisladors espanyols a rebutjar la llei, argumentant que: «El dret a protestes pacífiques i a expressar col·lectivament una opinió són fonamentals per a l’existència d’una societat lliure i democràtica». I afegia que “La nova llei mordassa d’Espanya ens remet de manera preocupant als dies foscos del règim de Franco. No té lloc a una nació democràtica”.
No obstant això, el Tribunal Constitucional, tan dur a l’hora de perseguir els dirigents i ciutadans de Catalunya que defensen els seus drets, no va dubtar a avalar la constitucionalitat de la LOPSC, amb una sola excepció, la necessitat d’autorització per a “l’ús no autoritzat d’imatges o dad
es d’autoritats o membres de les Forces i els Cossos de Seguretat de l’Estat” prevista a l’art. 36.23 de la Llei. En això el TC actua en la seva línia. No oblidem que ha avalat totes les retallades socials i de llibertats que ha hagut de jutjar.
De seguida, les diverses policies van començar a fer ús de les àmplies atribucions que els donava la nova llei. Tres infraccions van copar el nombre de sancions. En primer lloc, el consum de drogues en públic, motiu pel qual als sis anys d‟existència de la llei s‟han imposat 796.241 infraccio
ns d‟aquest tipus, més del 57% del total de les sancions emparades a la LOPSC. 300.336 multes (el 21,5%) van castigar la «desobediència o resistència a l’autoritat», així com la «negativa» a identificar-se (recollides a l’article 36.6). Aquest article recull sancions de fins a 30.000 euros i s’han fet servir en manifestacions pacífiques, o en l’exercici de la llibertat d’expressió, o per exercir el dret d’informació. L’article 37.4 que castiga com una “infracció lleu” les “faltes de respecte” (un terme força ambigu i que permet molta discrecionalitat) als agents de les forces de seguretat va ser objecte de gairebé 100.000 multes, més del 7% del total.
Durant aquests gairebé sis anys, la Llei Mordassa s’ha utilitzat àmpliament contra mobilitzacions socials. També s’ha aplicat contra periodistes amb actuacions policials que han obstaculitzat la feina quan volien documentar abusos policials.
La derogació de la llei mordassa ha estat una exigència unànime del moviment obrer i democràtic. Com a conseqüència d’això, l’acord de govern del PSOE i Unides podem recull el compromís d’aprovar “una nova llei de seguretat ciutadana, que substitueixi la llei mordassa” per garantir
l’exercici del dret a la llibertat d’expressió i reunió pacífica. Aquesta nova legislació, que veurà la llum com més aviat millor, estarà basada en una concepció progressista de la seguretat ciut
adana i prioritzarà la garantia de drets i la protecció de la ciutadania.” És evident que no s’ha complert el compromís de fer-ho a la major brevetat, però, finalment, fa pocs dies, s’ha fet públic un acord del PSOE amb UP, el PNB i altres forces per reformar la Llei Mordassa. Ara bé, aquest acord suposa un canvi en profunditat de la llei,
En fer-se públiques aquestes esmenes, les organitzacions de policies i guàrdies civils van posar el crit al cel i van anunciar mobilitzacions. El “sindicat”JUPOL es va dirigir al ministre de l’Interior, Fernando Gr
ande-Marlaska, perquè «d’una vegada per totes» actuï com «el màxim responsable de tots els agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil» i mostri «amb contundència» el suport a la policia, defensant-la dels «atacs constants que es repeteixen des del Govern de coalició entre PSOE i Unides Podem».Un govern sota el qual el sou de policies i guàrdies civils ha pujat una mitjana del 21,5% entre el 2018 i el 2021, i les plantilles s’han incrementat en 13.000 efectius: 5.000 per a la Policia Nacional i 8.000 per a la Guàrdia Civil. La resta dels empleats públics només va tenir, durant el mateix període, una pujada del 6,25% i va tenir limitada la reposició d’efectius, fins i tot en serveis essencials com la sanitat o els bombers.
Les mobilitzacions dels policies, emparades per la presència de dirigents dels tres partits franquistes, PP, Cs i Vox, no només pretenen defensar la impunitat que ofereix a la policia la LOPSCA, sinó també atacar el mateix govern de coalició.
Cal no oblidar que es tracta dels cossos repressius heretats del franquisme, sense cap depuració, i que arrosseguen una llarga història de violacions de drets humans i de denúncies per tortures, moltes mai investigades. L’actual ministre de l’interior, com a jutge de l’Audiència Nacional, tribunal hereu del TOP franquista, ha estat sis vegades desautoritzat per tribunals europeus per negar-se a investigar denúncies de tortura que aquests tribunals van donar per certes.
El text de les esmenes, cal dir-ho clar, no sembla justificar l’escàndol que han format els cossos repressius i els franquistes.
El ministeri de l´interior va respondre a les crítiques distribuint un document, al que anomena “
argumentari”. Un text en què crida a tranquil·litzar els agents perquè, segons diu textualment, la reforma tindrà un “abast moderat”, perquè “només” afectarà 23 dels 54 articles i únicament 3 de les seves 14 disposicions.
Com analitzen amb detall Darío Serrano (advocat), i Martín Alonso (doctor en Ciències Polítiques), les propostes d’esmenes “no salvaguarden el nucli dur de les llibertats democràtiques ni afecten el Codi Penal o la Llei d’Enjudiciament Criminal”, que expliquen que això es deu, d’una banda, “a la insuficiència de la reforma dins l´àmbit de la Llei Orgànica de Protecció de Seguretat Ciutadana; de l’altra, perquè es mantenen la resta de lleis mordassa, com la darrera modificació del Codi Penal (Lleis orgàniques 1/2015 i 2/2015, de 30 de març) o de la Llei d’Enjudiciament Criminal (Lleis orgàniques 13/2015 i 41 /2015, del 5 d’octubre)”. En definitiva, conclouen, «no es tracta de reformar una llei, sinó un corpus legislatiu».
Critiquen les organitzacions policials que s’elimini la presumpció d’innocència de les actes que aixequen. Però el text de la reforma només diu que l´acta “gaudirà de presumpció de veracitat dels fets en ella consignats, sempre que resulti coherent, lògica i raonable, llevat de prova en contra”. És a dir, en tenen prou de construir una acta falsa, sempre que procurin que no sigui insostenible per absurda.
Quant a l’anul·lació de l’article que penalitzava la presa i la difusió d’imatges de la intervenció dels policies en manifestacions, es tracta d’una mera transposició de la sentència del constitucional que abans citavem.
Pel que fa a la convocatòria de manifestacions, la reforma només torna, en part, un dret que va ser arrencat en la lluita contra la dictadura. El dret de manifestació sense petició de permís, conquerit per la mobilització, es veia fortament limitat per traves administratives, com ara l’exigència de comunicar-les a les delegacions del govern amb 10 dies d’antelació (que permet prohibir desenes de mobilitzacions al·legant que no s’ha complert el termini). Tot i així, no comunicar prèviament una manifestació espontània seguirá considerant-se infracció lleu a la nova llei, i podrà ser sancionada.
Quant a la limitació del temps que es pot retenir una persona en una comissaria o caserna, que segons la LOPSC era de fins a 6 hores (cosa que permetia intimidar el detingut mantenint-lo en un calabós sis hores amb l’excusa d’identificar-lo), el temps d’“estada a comissaria” a efectes d’identificació passa a dues hores, però “excepcionalment i per raons justificades, verificables i comunicades a la persona afectada, es podrà prorrogar fins a un màxim de sis hores”. És a dir, el mateix.
A sobre, el PSOE i UP han inclòs a la
llei un nou precepte, pel qual els funcionaris de presons tindran la consideració d’agents de l’autoritat, fet que suposa, entre altres coses, que els seus parts i informes disciplinaris tindran presumpció de veracitat . Això, de fet, impedeix que qualsevol pres, que no pot presentar enregistraments ni testimonis, pugui rebatre el que afirmi un funcionari.
La classe treballadora necessita, per poder defensar els seus interessos, la màxima llibertat d’expressió, associació, reunió i manifestació. Per això cal mantenir l’exigència de derogació total i completa de la llei mordassa i de totes les disposicions que limiten la llibertat de manifestació, arrencada al franquisme en descomposició.
L’exigència de derogació completa de la Llei Mordassa no és una qüestió merament democràtica. Qualsevol sector de la població, i en particular la classe obrera, que vulgui fer valer els seus drets, mobilitzar-s’hi, xoca amb aquest dispositiu legal que reforça l’arsenal, ja prou ampli, de mesures repressives,
És fàcil verificar, que aquesta llei permet de fet “l’autonomització” dels cossos policials de tot control democràtic, igual que els jutges. O sigui, suposats servidors públics que no actuen al servei de la població sinó en defensa dels interessos dels poders dominants.
La no-derogació completa d’aquesta Llei mostra també el caràcter del govern, la seva submissió als poders «fàctics» i el seu allunyament de la voluntat popular.
En resum, la posició davant aquesta llei concentra en bona mesura la política real dels partits i les organitzacions. Una raó de més per continuar la batalla per aconseguir la màxima unitat per la derogació.
Recordem l’àmplia campanya desenvolupada a iniciativa del CATP per la seva derogació, i la crida adoptada el 14 de juny en un míting a Madrid amb participació formal de CCOO i UGT i repercussió internacional (amb participació directa del Comitè Internacional contra la Repressió).
La huelga que han mantenido los trabajadores del metal de Cádiz durante 9 días ha galvanizado al movimiento obrero y la juventud. En la provincia de Cádiz cuenta con el apoyo mayoritario de la población trabajadora, y ha habido incluso una huelga de estudiantes en solidaridad con los metalúrgicos. También se han convocado movilizaciones de solidaridad en distintas ciudades de todo el Estado.
Se trata de una convocatoria de huelga en defensa de reivindicaciones precisas, que en la práctica rompen con los planes de la UE, en primer lugar, el mantenimiento del poder de compra de sus salarios, ante una inflación que en este momento está en el 5,4%, y la defensa de conquistas recogidas en su convenio y que la patronal pretendía eliminar. Ha sido convocada en unidad por los sindicatos provinciales de FICA-UGT y de CCOO de Industria y contó con el apoyo de otras organizaciones sindicales menores. Dos cuestiones, defensa de reivindicaciones precisas que unifican a la clase y unidad de las organizaciones por las reivindicaciones que explican, en buena medida, el éxito de la huelga. Sigue leyendo
L
a vaga que han mantingut els treballadors del metall de Cadis durant 9 dies ha galvanitzat un sector important del moviment obrer i sectors de la joventut de classe treballadora. A la província de Cadis compta amb el suport majoritari de la població treballadora, i fins i tot hi ha hagut una vaga d’estudiants en solidaritat amb els metal·lúrgics. També s’han convocat mobilitzacions de solidaritat a diferents ciutats de tot l’Estat.
Es tracta d’una convocatòria de vaga en defensa de reivindicacions precises, que a la pràctica trenquen amb els plans de la UE, en primer lloc, el manteniment del poder de compra dels seus salaris, davant d’una inflació que en aquest moment és al 5 ,4%, i la defensa de conquestes recollides al seu conveni i que la patronal pretenia eliminar. Ha estat convocada en unitat pels sindicats provincials de FICA-UGT i de CCOO d’Indústria i va comptar amb el suport d’altres organitzacions sindicals menors. Dues qüestions, defensa de reivindicacions precises que unifiquen la classe i la unitat de les organitzacions per les reivindicacions que expliquen, en bona mesura, l’èxit de la vaga.
L’ampli seguiment de la vaga, el manteniment durant gairebé dues setmanes, la combativitat que han demostrat els treballadors, els suports rebuts des de tot l’Estat, són signes inequívocs que la classe treballadora està disposada a la lluita, en contra de la qual cosa defensen tants “sesuts comentaristes”, i, també, alguns dirigents sindicals, per justificar la necessitat de fer concessions als convenis i, sobretot, al diàleg social.
L’èxit de la vaga i l’amplitud del moviment de solidaritat han despertat la inquietud de totes les patronals, dins i fora de Cadis, que tenen por, amb raó, que una victòria dels metal·lúrgics de Cadis obri la via a la mobilització de molts altres col·lectius pels seus convenis col·lectius. O, simplement, per poder mantenir el poder de compra dels seus salaris davant de la inflació desbocada i la pujada de preus de coses imprescindibles com l’electricitat i els combustibles.
Alhora, sectors molt importants de la classe treballadora es miren a l’exemple dels seus companys de Cadis, estan atents a veure què passa i mediten com seguir l’exemple. El mateix passa amb sectors importants de la joventut de la classe treballadora.
El govern progressista s’ha vist posat en evidència. No es tracta ja, tan sols, de dilatar una vegada i una altra l’adopció de mesures reclamades pel conjunt de la classe treballadora, com la derogació de les reformes laborals o de la llei mordassa, o que, amb cada dilació, se’n vagi descafeïnant una mica més el contingut de les modificacions que el govern està disposat a fer. Aquesta vegada, tots hem pogut veure la repressió desencadenada contra els manifestants, l’actuació dels antiavalots acovardint la població i agredint manifestants pacífics. I la cirereta ha estat treure al carrer una tanqueta, una imatge que sintetitza la repressió contra la classe treballadora.
Una repressió policial que la portaveu del govern, Isabel Rodríguez, defensava en roda de premsa dimarts, després del Consell de ministres, dient que l’actuació dels antiavalots buscava «garantir el dret de manifestació» dels treballadors (!!!), i garantir “la seguretat de tots, també de la ciutadania”. La portaveu va afegir que el Govern manté la seva “confiança en l’actuació de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat”.
S’ha volgut fer creure que la repressió havia estat cosa del ministre Marlaska, i fins i tot s’ha fet pública la suposada disconformitat de Yolanda Díaz. Una discrepància dels ministres d’Unides Podem que no casa amb el fet que, en aquesta roda de premsa, s’asseia amb la portaveu la ministrad’Igualtat, Irene Montero, que no va obrir la boca quan la portaveu va advertir, per deixar clar que parlava en nom de tot el govern, que «en aquesta taula atenem qüestions de Govern i no l’àmbit dels partits de la coalició». Montero va afegir llavors que «per a preguntes de la nostra formació política estem disponibles en altres fòrums». O sigui, “una cosa és el que diguem com a partit, de cara a la galeria i una altra el que fem i defensem com a govern”.
Les imatges han corregut per les xarxes. Antiavalots agredint a ancians, a manifestants que es mantenien amb les mans enlaire, llançant, per tot arreu, bales de goma (alguna, decorada amb la frase “viva España”) i gasos lacrimògens. I, a sobre, l’ús de tanquetes recorrent barris obrers per acovardir la població al vell estil de la repressió franquista.
S’han fet, amb justícia, comparacions amb l’actitud de la policia de passivitat davant de les manifestacions del barri de Salamanca durant el confinament, o de confraternització oberta amb manifestants neonazis a Madrid. Però cal anar més enllà.
No és casualitat que, alhora que es desenvolupava la vaga metal·lúrgica de Cadis, es duien a terme manifestacions de policies i guàrdies civils a Madrid i altres províncies per protestar contra els canvis que s’estan tramitant al parlament a la Llei Mordassa. Manifestacions organitzades per les associacions suposadament “progressistes” (Sindicat Unificat de Policies i Associació Unificada de la Guàrdia Civil). El dissabte es preveu una nova manifestació a Madrid, organitzada pels “reaccionaris” de Jupol. En aquestes manifestacions hi han participat els franquistes: Pablo Casado, Santiago Abascal i altres destacats dirigents del PP, de Vox i de Ciutadans.
Els policies reivindiquen obertament poder mantenir la impunitat policial i les àmplies facultats de repressió que els facilita la llei mordassa. Però, al fons, apunten contra el govern.
Tant la policia com la guàrdia civil són, no ho oblidem, cossos repressius heretats del franquisme sense cap depuració. Pretendre presentar-los com una “policia democràtica”,és una mistificació. I pretendre fer una política “progressista” defensant les institucions i mantenint l‟aparell judicial i policial del franquisme, mantingut sota la monarquia, un impossible.
Des de tot arreu han plogut les pressions sobre els dirigents d’UGT i CCOO del metall de Cadis perquè posessin fi a la vaga. Des dels mitjans de comunicació al servei del capital, des del govern andalús i també des de les cúpules dels mateixos sindicats, on hi ha dirigents que pensen que mobilitzacions com la de Cadis poden ser contagioses i posar en perill l’estratègia de fiar-ho tot al diàleg social i de no molestar el govern “progressista”. En plena vaga de Cadis es va signar el conveni provincial del metall de Sevilla, acceptant condicions molt allunyades de les que en aquell mateix moment reclamaven als carrers els metal·lúrgics de Cadis, i deixant-los sols.
Després de 9 dies de vaga, es va signar un preacord entre la patronal i els dirigents d’UGT i CCOO de la Indústria de Cadis i d’Andalusia, que ha estat aprovat a les assemblees de delegats i treballadors. Aquest acord manté el text del conveni actual, evitant la pretensió de la Patronal de retallar algunes de les conquestes reconegudes en ell, i augmenta la ultraactivitat del conveni a dos anys. Però no garanteix mantenir el poder de compra dels salaris, una de les principals reivindicacions de la vaga. L’acord assolit garanteix el 2% més el 80% de la diferència entre aquest 2% i l’IPC final del 2021. És a dir, que el 20% de la diferència final no se’ls aplicaria. I d’aquest 80% no se’n cobrarien endarreriments. Tenint en compte que la pujada anual de l’IPC, a l’octubre, se situa al 5,4%, si segueix igual al desembre, l’1 de gener pujaria en taules el 4,72%, i faltaria un 0,68% per mantenir el salari real. El 2022 i el 2023 també la pujada és del 2% i de la diferència amb l’IPC real es cobra només un 80%. L’any 2024 es recuperaria en taules la diferència amb l’IPC real dels 3 anys, però no es cobrarien endarreriments.
Sens dubte, el contingut de l’acord no correspon a les reivindicacions. Estem davant la situació següent:en aquests dos anys hi ha hagut una disminució global del pes dels salaris al PIB del 6,3% segons els comptes de l’EPA. La mitjana de pujada als convenis no supera l’1.5 per cent. Per contra, els alts executius han vist el seu salari augmentar el 6%, i els treballadors, per obtenir el 2% i promeses de recuperació, han de fer vaga.
Ens trobem, per tant, davant d’un problema polític de primera magnitud.
D’una banda, els treballadors de Cadis no se senten derrotats i han demostrat que la classe obrera està dreta i disposada a lluitar.
D’altra banda, tots els assalariats d’aquest país: la indústria, els serveis, la funció pública… tenen les mateixes reivindicacions.
La patronal es refugia darrere del Govern de Coalició que envia la policia i pressiona de baix.
En aquestes circumstàncies, la majoria, des de la sanitat, la indústria, els serveis… reclamen salaris i mitjans i exigeixen la mobilització unida. El diàleg social només ha servit per recular.
Les organitzacions sindicals han d’optar: O posar-se al capdavant de drets i llibertats, o sotmetre’s al govern de coalició que segueix els dictats de Brussel·les, del capital financer i les institucions franquistes.
Aquest és el dilema, els militants que es reconeixen a la Quarta Internacional, com molts milers més, no dubten de quin costat han d’estar.
“Al meu parer, val més quedar-se sol, com Liebknecht. Un contra cent deu!”
(Lenin, citat per León Trotski a la seva Història de la Revolució Russa, capítol 13)
Aquests dies, en què es parla de la disciplina de vot dels parlamentaris, es compleix el 150è aniversari del naixement del militant obrer alemany Karl Liebknecht, que, en plena guerra imperialista, es va distingir per votar en solitari, desafiant la disciplina del partit socialdemòcrata d’Alemanya, contra el pressupost de guerra, el 2 de desembre de 1914. Votant a favor de la guerra, el SPD va trair les decisions del Congrés de la II internacional, que havia resolt una campanya contra la guerra, i organitzar la mobilització si aquesta es declarava. Aquesta traïció, i la de la majoria dels partits socialistes europeus, va crear immediatament un enorme desconcert entre les masses.
Al maig de 1915, Liebknecht és l’autor del document de Spartacus, encapçalat pel títol L’enemic principal és a casa!, distribuït il·legalment, en què amplia el seu rebuig de la guerra imperialista al Reichstag:
“El principal enemic del poble alemany és a Alemània: l’imperialisme alemany, el partit alemany de la guerra, la diplomàcia secreta alemana. El poble alemany ha de combatre aquest enemic intern en una lluita política, cooperant amb el proletariat d’altres països la lluita dels quals és en contra dels seus propis imperialistes (…) L’enemic principal és al propi país!”.
(Vegeu el text complet a https://www.marxists.org/espanol/liebknecht/1915/mayo/00001.htm)
Alguns extractes:
“Les masses dels països en guerra han començat a alliberar-se de les teranyines oficials de mentides. El poble alemany també ha adquirit una percepció de les causes i els objectius de la guerra mundial, sobre qui és directament responsable del seu esclat. Els bojos desvarius sobre les «sagrades armes» de la guerra han perdut cada cop més el seu ímpetu, l’entusiasme per la guerra s’ha debilitat, el desig d’una pau ràpida ha crescut poderosament per tot arreu… fins i tot a l’exèrcit! ”
“Estan apostant a la fragilitat de memòria del poble alemany, desafiant la seva condescendència, que ha estat posada a prova massa vegades. Si aquest pla té èxit, el balanç de deu mesos de sagnant experiència serà en va, i el proletariat internacional serà una vegada més desarmat i descartat completament com a factor polític independent.
Aquest pla ha de ser destruït, i ho serà sempre que la porció del proletariat alemany que ha estat fidel al socialisme internacional segueixi sent conscient i mereixedora de la seva missió històrica en aquests temps monstruosos.
Els enemics del poble estan comptant amb l’oblit de les masses… nosaltres combatem això amb el recurs següent:
Esbrineu-ho tot, no us oblideu de res!
No perdonin res!”
“Però la regla «Esbrineu i no oblideu» s’aplica més que res a l’heroica lluita contra la guerra que van lliurar i encara lliuren els camarades italians (…) Les nostres més entusiastes felicitacions per la seva lluita. Que el vostre esperit sigui el nostre exemple! Tant de bo aquest fos l’exemple de la Internacional!”
“La lluita de classes del proletariat internacional contra el genocidi imperialista internacional és el mandat socialista de l‟hora.
L’enemic principal de cadascun dels pobles és al seu propi país!
L’enemic principal del poble alemany és a Alemanya. L´imperialisme alemany, el partit alemany de la guerra, la diplomàcia secreta alemanya. Aquest enemic que és a casa ha de ser combatut pel poble alemany en una lluita política, cooperant amb el proletariat dels altres països la lluita dels quals és contra els seus propis imperialistes”.
“Per quant de temps els tafurs imperialistes abusaran de la paciència dels pobles? Prou carnisseria, és més que suficient! A baix els instigadors de la guerra, d’aquí i de l’estranger!
Que acabi el genocidi!
Proletaris de tots els països, seguiu l’exemple heroic dels vostres germans italians! uniu-vos a la lluita de classes internacional contra la conspiració de la diplomàcia secreta, contra l’imperialisme, contra la guerra, per la pau, en l’esperit del socialisme!
L’enemic principal és a casa!”
El 18 de gener de 1919, tot just tres dies després de l’assassinat de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg pels “cossos francs”, paramilitars organitzats pel govern presidit pel membre del SPD Friedrich Ebert, León Trotsky publicava l’article “Karl Liebknecht-Rosa Luxemburg”· (text complet a https://www.marxists.org/espanol/trotsky/1910s/19190118.htm).
Extractem alguns paràgrafs:
“Des de les primeres setmanes d’aquesta guerra, quan el militarisme alemany celebrava les primeres victòries, les primeres orgies sagnants, (..) quan la socialdemocràcia alemanya, amb Scheidemann i Ebert al capdavant, s’agenollava davant el militarisme i l’imperialisme alemany que semblaven poder sotmetre tothom (…), enmig d’aquests dies ombrívols i tràgics una sola veu es va aixecar a Alemanya per protestar i maleir: la de Karl Liebknecht. I la seva veu va ressonar a tot el món”
Karl Liebknecht encarnava el tipus del revolucionari indestructible en el sentit més ampli del terme (…) la seva voluntat de revolucionari, d’un temple excepcional, el feia capaç de combatre fins a la mort pels principis que professava. I ho va demostrar elevant les seves protestes contra els representants de la burgesia i els traïdors socialdemòcrates del Reichstag alemany, l’atmosfera del qual estava saturada pels miasmes del xovinisme i el militarisme triomfants. Ho va demostrar aixecant a Berlín, a la plaça de Postdam, l’estendard de la rebel·lió contra els Hohenzollern i el militarisme burgès.
Va ser detingut. Però ni la presó, ni els treballs forçats van aconseguir fer fallida la seva voluntat i, alliberat per la revolució del novembre, Liebknecht es va posar al capdavant dels elements més valerosos de la classe obrera alemanya”.
“Pèrdua irreparable, traïció sense comparació! Els caps del partit comunista alemany ja no són entre nosaltres. Hem perdut els nostres millors companys, i els seus assassins segueixen formant part del partit socialdemòcrata que gosa remuntar la seva genealogia fins a Karl Marx! (…) El mateix partit que va trair els interessos de la classe obrera des del principi de la guerra, que va recolzar el militarisme alemany, que va encoratjar la destrucció de Bèlgica i la invasió de les províncies septentrionals franceses, el partit els caps del qual ens van deixar en mans dels nostres enemics els militaristes alemanys quan van tenir lloc les converses de pau de Brest-Litovsk, aquest mateix partit i els seus caps (Scheidemann i Ebert) s’autodenominen encara marxistes alhora que organitzen les bandes negres que han assassinat Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg !”
“Scheidemann i Ebert han sufocat, de moment, el moviment espartaquista (comunistes alemanys). Han assassinat dos dels millors caps d’aquest moviment i potser encara festegen l’hora de la victòria. Però aquest triomf és il·lusori, ja que de fet encara no ha tingut lloc cap acció decisiva. El proletariat alemany encara no s’ha revoltat per conquerir el poder polític”.
“Els trets que ha rebut Karl Liebknecht per l’esquena, no ho dubteu, han ressonat amb força per tota Alemanya. I el rumor ha hagut de sonar com una campana fúnebre per a les orelles dels Scheidemann i Ebert.”.
“A les vostres reunions i congressos heu triat sovint Karl Liebknecht com a president d’honor. Encara que absent, assistia a les vostres reunions i ocupava un lloc d’honor a la vostra taula (…) No només ha estat capaç de vessar la seva sang (potser no hagi estat aquest el tret principal del seu caràcter), va gosar aixecar la veu a mig de la fúria dels nostres enemics, en una atmosfera saturada dels miasmes del xovinisme, quan tota la societat alemanya guardava silenci i el militarisme campava pels seus respectes. Ell es va atrevir a aixecar la veu i dir: ‘Kàiser, generals, capitalistes i vosaltres (Scheidemann) que estranguleu a Bèlgica, que devasteu el nord de França i voleu dominar el món sencer) jo us menyspreu, us odio, us declaro la guerra , una guerra que estic disposat portar fins al final”.
“Per nosaltres Liebknecht no és només un líder alemany, igual que Rosa Luxemburg no és només una socialista polonesa que es va posar al capdavant dels obrers alemanys… Tots dos són els nostres germans; hi estem units per lligams morals indissolubles.
Camarades! Mai repetirem això massa perquè Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg estaven estretament units al proletariat revolucionari rus.
L’habitatge de Liebknecht a Berlín era el centre de reunió dels nostres emigrats.
Quan es tractava de protestar al parlament alemany, o a la premsa, contra els serveis que prestaven els imperialistes germànics a la reacció russa, ens dirigiem a Karl Liebknecht. Ell cridava a totes les portes i influïa sobre tots (fins i tot sobre Sheidemann i Ebert) per determinar-los a reaccionar contra els crims de l’imperialisme.
Rosa Luxemburg va liderar el partit socialdemòcrata polonès que juntament amb el partit socialista formen avui el partit comunista”.
“El 1905, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg van prendre part en tots els esdeveniments de la revolució russa. Rosa Luxemburg va ser fins i tot arrestada per la seva condició de militant activa i posada sota vigilància després de la seva excarceració de la ciutadella de Varsòvia. Aleshores va passar il·legalment (1906) a Petrograd i allà freqüentava els nostres cercles revolucionaris. Visitava els nostres detinguts a les presons i ens servia en el sentit més ampli del terme d’agent d’enllaç amb el món socialista de llavors”.
“Hem compartit amb ella la més gran de les desgràcies que hagi conegut la classe obrera universal (la vergonyosa fallida de la II Internacional l’agost del 1914). I amb ella van aixecar la bandera de la III Internacional els millors d’entre nosaltres, i l’han sostingut amb orgull sense defallir ni un sol instant”.
“Encara que a Alemanya no deixa d’estendre’s l’onada de la reacció, no dubtem per un instant que l’octubre roig no estigui a prop. I ara, dirigint-nos a l’esperit dels dos grans difunts, podem dir: Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, ja no esteu en aquest món, però seguiu entre nosaltres; viurem i lluitarem animats per les vostres idees, sota l’influx de la vostra grandesa moral i jurem que si arriba la nostra hora morirem drets davant l’enemic, com vosaltres heu mort, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht”.
Karl Liebknecht continua sent un exemple per als militants que no se sotmeten a cap altra disciplina que la dels interessos i les reivindicacions de la seva classe. Que avui necessita, com el 1914, que les seves organitzacions responguin a aquest mandat,i més quan des del govern es demana fer pinya mentre s’assumeix col·lectivament la renúncia a les promeses electorals, i es fan orelles sordes a les reivindicacions del carrer .
“A mi juicio, vale más quedarse solo, como Liebknecht. ¡Uno contra ciento diez!”
(Lenin, citado por León Trotsky en su Historia de la Revolución Rusa, capítulo 13)
En estos días, en que se habla de la disciplina de voto de los parlamentarios, se cumple el 150 aniversario del nacimiento del militante obrero alemán Karl Liebknecht, quien, en plena guerra imperialista, se distinguió por votar en solitario, desafiando la disciplina del partido socialdemócrata de Alemania, contra el presupuesto de guerra, el 2 de diciembre de 1914. Votando a favor de la guerra, el SPD traicionó las decisiones del Congreso de la II internacional, que había resuelto una campaña contra la guerra, y organizar la movilización si ésta se declaraba. Esta traición, y la de la mayoría de los partidos socialistas europeos, creó en lo inmediato un enorme desconcierto entre las masas.
En mayo de 1915, Liebknecht es el autor del documento de Spartacus, encabezado por el título ¡El enemigo principal está en casa!, distribuido ilegalmente, en que amplía su rechazo de la guerra imperialista en el Reichstag:
“El principal enemigo del pueblo alemán se encuentra en Alemania: el imperialismo alemán, el partido alemán de la guerra, la diplomacia secreta alemana. El pueblo alemán debe combatir este enemigo interno en una lucha política, cooperando con el proletariado de otros países cuya lucha es en contra de sus propios imperialistas (…) ¡El enemigo principal está en el propio país!”. (Véase el texto completo en https://www.marxists.org/espanol/liebknecht/1915/mayo/00001.htm) Sigue leyendo
Publicamos en esta Carta Semanal algunos extractos de las intervenciones de los ponentes del acto de presentación de La Verdad nº 109, realizado el pasado 11 de noviembre. Exposiciones que no sustituyen, evidentemente, la lectura de esta publicación, sino que se hacen con el ánimo de estimularla.
La Verdad 109 analiza la nueva situación mundial abierta tras la retirada de las tropas USA de Afganistán y al papel que ocupan las llamadas a la unión “para salvar el planeta” y las propuestas de “economía verde”. Sigue leyendo
Publiquem en aquesta Carta Setmanal alguns extractes de les intervencions dels ponents de l’acte de presentació de la Verdad núm. 109, realitzat el passat 11 de novembre. Exposicions que no substitueixen, evidentment, la lectura daquesta publicació, sinó que es fan amb lànim destimular-la.
Intervenció de Luis González
La Verdad 109 analitza la nova situació mundial oberta després de la retirada de les tropes USA de l’Afganistan i al paper que ocupen les crides a la unió “per salvar el planeta” i les propostes d’“economia verda”
Davant l’estretor del mercat mundial, l’imperialisme en crisi ha d’obrir nous mercats. L’anomenada “transició energètica” comportarà a escala mundial la liquidació de branques senceres de la indústria.
El SI d’abril del 2021 va situar l’eix dels nostres treballs en el combat contra el “consens” durant els primers mesos de la pandèmia. Volen repetir la mateixa operació amb la qüestió del clima. “Tots units contra el virus! Tots units pel clima!”, és la cerca desesperada d’una política de consens.
«La IV Internacional i les seves seccions -diu LV 109- no poden ignorar la combinació realitzada per ajudar a salvar el sistema mitjançant la il·lusió d´una utopia reaccionària de bé comú sota el capitalisme».
S’acusa la humanitat de ser responsable dels desastres mediambientals. Però no és responsable la població mundial, sinó la minoria capitalista posseïdora dels grans mitjans de producció que no té cap preocupació pel benestar de la població ni pel del planeta.
El capital financer i els seus governs han comprès l’ús que poden fer de les legítimes preocupacions mediambientals de la població, per fer millor passar els acomiadaments i deslocalitzacions, les retallades salarials i el qüestionament dels acords col·lectius.
Al capital li importa un tou el planeta. Com li ha importat un tou la salut de la població: ¾ parts de la Humanitat sense vacunar per salvaguardar el benefici de quatre multinacionals.
“Tercera revolució industrial”, “indústria 4.0”, “tercera revolució tecnològica”. Belles fórmules per anomenar una nova onada de destrucció de forces productives, amb la desaparició de milers de llocs de treball de la vella indústria “carbonitzada”.
Només la resistència i la por a una explosió social generalitzada frenen aquests plans. Per això la necessitat d’aterroritzar la població i de totes les mesures lliberticides. I de lligar en curt els aparells sindicals, per mitjà de la concertació o el “diàleg social”, intentant fer dels sindicats la corretja de transmissió de la “transició energètica”, i dels plans de desmantellament industrial.
Els que s’oposin al neocorporativisme, per defensar la democràcia o perquè necessiten un veritable treball i un veritable salari per viure, serien gent que menysprea la naturalesa, obscurantistes i fins i tot perillosos per al futur de la humanitat.
LV 109 explica en diversos articles les conseqüències mediambientals de l’extracció de metalls necessària per a l’economia verda, la implicació dels partits verds i de les ONG ecologistes, com Greenpeace, en els negocis de l’energia neta , així com l’especulació mafiosa unida a l’energia eòlica. En aquest sentit, cita exemples d’Itàlia, d’Alemanya, d’Espanya.
Segons el banc suís UBS, el desenvolupament al 100% del cotxe elèctric comportarà un augment del 1928% de la producció mundial de cobalt i del 2.898% de la producció de liti, “una missió impossible a no ser que es transformi a regions senceres en complexos miners amb un cost ambiental molt elevat”.
Investigadors de la universitat de Califòrnia van establir que només la industrialització d’un vehicle elèctric consumeix entre tres i quatre vegades més energia que la d’un vehicle convencional. Al final, l‟impacte de carboni d‟un vehicle clàssic és gairebé equivalent al d‟un vehicle elèctric. Per a aquests investigadors, “els vehicles elèctrics poden ser tècnicament possibles, però la seva producció no serà mai sostenible des d’un punt de vista mediambiental”.
No podem analitzar l’ofensiva actual del capital financer i les seves institucions, la UE, l’FMI, l’OCDE, i els governs que apliquen les seves directives, des d’una perspectiva localista o nacional.
A l’anomenada Unió Europea, tots els països estan enfrontats als mateixos problemes. Els plans del capital es duen a terme amb una identitat i simultaneïtat aclaparadora. Els plans de reforma de les pensions són gairebé idèntics.
Però hem d’apuntar més amunt, avui els capitalismes europeus estan patint una ofensiva brutal per treure’ls del mercat mundial. La guerra comercial entre els USA i la Xina expulsa els capitalismes europeus.
I aquesta ofensiva pren una dimensió particularment actual, a la indústria de l’automòbil.
A Europa, d’Eslovàquia a Portugal, hi ha 12 milions de treballadors d’aquest sector. Els plans actuals impliquen acomiadar 4 milions.
Vegem la qüestió del cotxe elèctric. En una cadena global, si ho analitzem des del principi de la cadena, l’extracció dels metalls per a les bateries, el cotxe elèctric és tant pol·lucionant o més que el cotxe de combustió. Recordem les condicions de saqueig en què s’han arrencat els metalls rars al Congo, per exemple.
A més, la introducció del cotxe elèctric, no només implica acomiadaments, sinó acabar amb els drets socials i salarials actuals.
S’amaguen les condicions laborals que la xinesa GWM vol implantar a l’antiga Nissan. Compra les instal·lacions a baix preu, demana subvencions, no se sap quants treballadors i en quines condicions emprarà encara que s’ha filtrat que hi haurà una baixada salarial i no es complirà el conveni del metall. La desindustrialització comporta a més liquidar els drets socials.
I tot plegat els patrons ho fan en nom de l’ecologia, la sostenibilitat, la lluita contra el canvi climàtic…
Permeteu-me que parli d’un cas de cotxe elèctric.
El Dacia Spring (elèctric) es fabrica a Xina. Arriba a Europa, a França a bord dels enormes vaixells portacontenidors que naveguen amb el fuel de pitjor qualitat. Es munten les peces del motor elèctric a Caen (França). Després aquest motor es transporta per carretera a Turquia, on s’acobla per mitjans tèrmics. El bloc híbrid (elèctric i tèrmic) s’envia a Espanya per ser instal·lat als models Captur i Megane, de Renault, i una part es reexporta a França per carretera Quan aquest cotxe “net” es posa a circular ja ha pol·lucionat mig planeta!
Així entén el capital el respecte al medi ambient: l’únic que el guia és la cerca del benefici, la realització de la plusvàlua. I, per amagar-ho, fa campanyes massives que, amb tot cinisme, parlen d’economia verda i sostenible!! En un mercat que s’estreny, busca nous productes per vendre, no pas perquè siguin socialment necessaris.
Podem confiar que el capital i els governs i institucions al seu servei combatran les conseqüències del canvi climàtic?
Hem vist com han combatut la pandèmia, accelerant la privatització de la sanitat, deixant les dues terceres parts de la humanitat sense mitjans sanitaris, no només vacunes, tancant hospitals com a França, o acomiadant milers de sanitaris al nostre país, quan hi ha com a mínim un milió de malalts a llistes d’espera.
Aquesta és la llei del capital, però això no és inevitable, hi ha la resistència, la lluita de classes.
El problema és que a l’interior del moviment obrer a les organitzacions s’imposen des de la direcció polítiques d’acompanyament, de diàleg social, de consens amb mil justificacions. Citem Guy Rider, l’actual president de l’OIT, sindicalista britànic: «Cal un consens social perquè la transició energètica sigui socialment acceptable».
La nostra línia és la independència de classe. El primer que cal defensar és la classe obrera, els seus drets socials i democràtics, les normes d’higiene i seguretat. I la batalla que portem a les organitzacions és perquè compleixin el seu paper.
Per això, cal una força política organitzada. Estem preparant una Conferència Obrera Europea per ajudar a agrupar aquesta força. I per això hi ha la Quarta Internacional i les seccions que busquen l’acord i la lluita comuna amb totes les forces obreres i populars independents del capital que es guien per criteris de classe.
El nostre punt de partida són les legítimes aspiracions de les masses a una vida digna, d’acord amb les possibilitats que permet la productivitat del treball. Aquestes aspiracions xoquen amb les exigències de la rendibilitat capitalista, incompatible no ja amb millorar les condicions de vida de la majoria, sinó simplement preservar les conquerides històricament, gràcies a la lluita de la classe amb les seves organitzacions. Per tant, no es tracta d’una determinada gestió del capitalisme, sinó dels seus límits infranquejables, del que inevitablement implica la seva supervivència. Com explica Marx a El capital:
la limitació específica de la producció capitalista, i el fet que aquesta no és de cap manera una forma absoluta per al desenvolupament de les forces productives i per a la generació de riquesa, sinó que, per contra, arribat a cert punt entra en col·lisió amb aquest desenvolupament.
En aquest quadre s’ubica la retòrica de la transició ecològica i l’economia verda. Parlar de transició ecològica és reivindicar un atzucac. El pillatge i la destrucció dels recursos naturals no obeeix a una mala gestió del capitalisme, sinó al desplegament de les lleis que el regeixen.
Tota la propaganda de l’economia verda només obeeix a les necessitats del capital, que hi veu la possibilitat d’un doble negoci. Negoci econòmic, per la massiva transferència de recursos que, sota l’eufemisme de “col·laboració públicprivada”, camufla l’aprofundiment en els processos de privatització. I negoci polític en desmobilitzar la classe treballadora que, en lloc de lluitar pels seus interessos, si acceptés el cimbell defensaria uns suposats interessos comuns que són, en realitat, els de la classe explotadora, ara dissimulats com “la lluita pel planeta” . A això s’orienten els anomenats plans de reconstrucció, enèsima versió de la privatització de guanys i la socialització de pèrdues.
Davant d’això només cal situar les reivindicacions al lloc que els correspon, innegociable, com assenyalen els pensionistes en la seva emblemàtica consigna de “governi qui governi, les pensions es defensen”. Una defensa sense condicions i per tant fins al final, perquè la satisfacció de les reivindicacions, incloent-hi la preservació dels recursos naturals, només serà possible amb una veritable transició: la transició socialista cap a una societat sana, la societat comunista basada en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, l’ús dels quals s’orienti al benestar de la població, no al negoci d’una minoria cada cop més reduïda. I el primer pas per això és inequívoc: organitzar-se per expropiar els expropiadors, per tant de manera independent de tot compromís amb totes i cadascuna de les seves institucions.
Des de fa sis anys, a Portugal hi ha una forma de govern, la Jerigonça, basada en un govern del Partit Socialista (PS), amb el suport a l’Assemblea de la República del Partit Comunista (PCP) i el Bloc d’Esquerres (BE). Un suport de “geometria variable”, que és tutelat pel president de la República, Rebel de Sousa, dirigent del partit de dretes PSD i fill d’un ministre salazarista.
Aquest model de govern és presentat per algunes formacions de l’esquerra com a exemple a seguir al nostre país. Li atribueixen enormes millores per a les classes treballadores, encara que la realitat és força més modesta. De fet, gràcies a la Jerigonça, durant sis anys, el govern del PS ha pogut aplicar una política derivada de les necessitats i imposicions del capital financer, mitjançant una “governança de geometria variable”. Una governança en què els successius Pressupostos de l’Estat van ser possibles gràcies al suport del PCP i/o del BE, a canvi d’algunes concessions a les classes treballadores, acordades amb aquests partits polítics, revertint algunes de les mesures contingudes a l’anomenat Memoràndum de la Troika, implementat pel govern de coalició de la burgesia PSD/CDS, en el període 2011-2015.
Aquestes concessions inclouen, entre altres coses, la fi de les retallades en salaris i pensions, encara que no la recuperació plena de drets, així com el fre a la privatització del transport públic. Tot i això, aquestes mesures positives no van canviar qualitativament les condicions de vida i de treball de la població treballadora en general, que no han deixat d’agreujar-se amb el creixement de la precarietat, els acomiadaments col·lectius, l’especulació immobiliària, el desmantellament dels serveis públics, on el col·lapse de diversos hospitals públics és presentat com imminent per les organitzacions sindicals de metges i infermeres.
La destrucció de milers de llocs de treball per part de les multinacionals que controlen el sector energètic (en nom de la descarbonització / «transició energètica»), la realitzada pels bancs (en nom de la «transició digital»), o al transport aeri (on la crisi es va accentuar per la pandèmia) va donar lloc a processos de resistència i mobilització, on diversos sectors de les classes treballadores van buscar recolzar-se a les seves organitzacions sindicals per defensar-se. Alhora, les direccions d’aquestes organitzacions han pogut controlar aquests processos, imposant una pràctica de fragmentació de les lluites i «concertació social», les conseqüències de la qual s’han traduït en l’afebliment dels mateixos sindicats.
Al mes de setembre, les eleccions municipals van posar de manifest el descontentament de la classe treballadora amb aquesta política. L’abstenció va ser del 46,3%, el segon registre més alt des que se celebren eleccions el 1976. El PS, declarat “vencedor” d’aquests comicis, va perdre les alcaldies de Lisboa i altres ciutats rellevants com Coimbra o Funchal. El PCP ha perdut algunes de les alcaldies dels seus bastions històrics com Évora o Loures, i el Bloco de Esquerdas, gairebé no s’enlaira en l’àmbit municipal.El resultat de les eleccions municipals va ser el detonant d’un punt d’inflexió en aquesta forma de govern, recolzat, a la pràctica, pel PCP, el BE i els dirigents dels principals sindicats.
La derrota del PCP als ajuntaments que mai no havien deixat de ser governats per aquest Partit després del 25 d’abril, els anomenats municipis històrics, així com l’abstenció massiva, van ser una crida d’atenció per al PCP. La premsa burgesa va denunciar el malestar de militants i quadres de la PCP, que exigeixen la ruptura amb concessions i compromisos amb el Govern, així com la ruptura amb el marc de la «unitat de l’esquerra», que ha permès aplicar la política reclamada per la UE i el capital financer.
Per poder mantenir la Jerigonça, i perquè aquesta pogués contenir el descontentament creixent de la classe treballadora, calia fer més concessions. Però els Pressupostos de l’Estat, dissenyats per implementar els anomenats «Fons de Recuperació» definits per les institucions de la Unió Europea, en les condicions fixades per aquesta, no permetien aquest joc. D’aquí la derrota del projecte de Pressupost de l’Estat per al 2022, presentat pel govern del PS a l’Assemblea de la República, que va portar a la ruptura de fet dels acords que permetien el sosteniment del govern del PS, aplanant el camí per a una situació de buit polític que podria generar «successives crisis polítiques».
Tot i la inquietud experimentada dins del PCP, la seva direcció va intentar arribar tan lluny com va poder per mantenir la cohesió del seu partit preservant alhora la política d'»unitat de l’esquerra». Una política que requereix que aquest partit sigui capaç de controlar la lluita de les masses a través de l’aparell sindical de la CGTP, la central sindical hegemònica, impedint-los poder exercir el paper històric que és seu.
Entre les condicions exigides pel PCP per aprovar la proposta pressupostària del Govern, va incloure la necessitat de canvis en la legislació laboral, és a dir, la derogació de l’expiració de la negociació col·lectiva. També va situar la necessitat de canvis en la política de salut i en els salaris i les pensions, entre altres requisits.
El Govern d’António Costa, per part seva, ha fet les concessions necessàries per poder executar un Pressupost basat en el Programa de Recuperació i Resiliència (PRP), signat amb la Unió Europea, d’acord amb els interessos del capital financer i de les grans multinacionals. Per això, Costa sempre ha dit: «Hem de fer uns Pressupostos de l’Estat que preservin els comptes adequats» –llegiu, les condicions acordades a Brussel·les; «No podem assolir acords a qualsevol preu».
Fins i tot quan es va «atrevir» a fer un pas cap a la modificació d’algunes lleis laborals, com va ser el cas de l’augment de la indemnització per acomiadament i el nombre d’hores extraordinàries anuals que havien de pagar els ocupadors, els representants de les Associacions d’Empleadors van abandonar immediatament les reunions del Consell Econòmic i Social (la cimera de la «consulta social»), plorant: «Tothom quiet,això no es pot canviar!». Costa no només va fer marxa enrere, sinó que es va disculpar públicament.
Per part seva, el BE només podia adoptar la mateixa posició que el PCP, com a part de la seva estratègia de defensa d’un govern que implementa «polítiques d’esquerra» en el marc de la Unió Europea.
Tot aquest conjunt de componendes polítiques -assolides sota el xantatge ultimatista del President de la República: «Si aquesta Proposta de Pressupostos no és aprovada en general, dissolc l’AR i truco a noves eleccions legislatives» – es va fer amb la preocupació de mantenir les classes treballadores al marge de l’escena política i impedir-los dur a terme el front únic de classe, davant de la seu de la sobirania del poble portuguès, imposar una llei de pressupostos capaç de respondre a les seves legítimes demandes derivades dels problemes a què s’enfronten .
Òbviament, la crida a una mobilització en aquesta direcció seria un pas cap a la ruptura amb la política del sistema basada en la propietat privada dels mitjans de producció, un pas que tothom veu com un malson a evitar.
D’aquí ve la pressa del President per dissoldre l’Assemblea de la República, un pas que va fer efectiu el dia 4 de novembre. Què cerca amb aquesta mesura? Tot sembla indicar que una nova “geometria”, un acord de “unitat nacional” amb el PSD, partit de la dreta, per aplicar, altrament, les polítiques pactades amb Brussel·les.
Les direccions del PCP, i la CGTP, així com sectors minoritaris del PS, critiquen l’anomenada «precipitació del PR», afirmant la possibilitat de presentar una nova proposta de pressupost estatal, però sense obrir mai una sortida que les classes treballadores poguessin captar: la mobilització conjunta i la centralització del seu moviment davant de l’Assemblea de la República.
Però els dirigents no semblen apostar per aquesta via. Tot i el seu suport al rebuig del projecte de pressupostos, la direcció de la CGTP ha decidit suspendre «sine die» les vagues anunciades, en diversos sectors, és a dir, professors, infermeres i metges, endarrerint la mobilització al 20 de novembre, amb la convocatòria duna manifestació nacional.
Desde hace seis años, en Portugal existe una forma de gobierno, la Jerigonça, basada en un gobierno del Partido Socialista (PS), con el apoyo en la Asamblea de la República del Partido Comunista (PCP ) y el Bloque de Izquierdas (BE). Un apoyo de “geometría variable”, que es tutelado por el presidente de la República, Rebelo de Sousa, dirigente del partido de derechas PSD e hijo de un ministro salazarista.
Este modelo de gobierno es presentado por algunas formaciones de la izquierda como un ejemplo a seguir en nuestro país. Le atribuyen enormes mejoras para las clases trabajadoras, aunque la realidad es bastante más modesta. De hecho, gracias a la Jerigonça, durante seis años, el gobierno del PS ha podido aplicar una política derivada de las necesidades e imposiciones del capital financiero, a través de una «gobernanza de geometría variable». Una gobernanza en la que los sucesivos Presupuestos del Estado fueron posibles gracias al apoyo del PCP y/o del BE, a cambio de algunas concesiones a las clases trabajadoras, acordadas con estos partidos políticos, revirtiendo algunas de las medidas contenidas en el llamado Memorándum de la Troika, implementado por el gobierno de coalición de la burguesía PSD/CDS, en el período 2011-2015. Sigue leyendo