Archivo por días: 18/06/2019

Sobre el judici del Procés

(Publicat a la Carta Setmanal 734veure en castellà)

Les sessions del judici en el Tribunal Suprem contra els republicans catalans han acabat i, segons la majoria dels mitjans de comunicació, s’espera que la sentència estigui dictada a la fi de l’estiu.

Des d’Informació Obrera s’ha fet, a través de diversos articles, una crònica política sobre el desenvolupament de les sessions del judici. A més, sembla necessari reflexionar sobre el seu significat polític.

Un encàrrec real

El judici es desenvolupa sota el mandat directe del rei Felip VI, qui, en el seu discurs del 3 d’octubre de 2017, l’endemà passat del referèndum de l’1 d’octubre les imatges del qual van commoure al món, va fer una crida a tots els poders de l’Estat a intervenir per a posar fi a una situació que al govern de Mariano Rajoy se li havia anat, evidentment, de les mans. Un discurs el contingut del qual ha estat resumit en tres paraules: “per ells!”. L’aspirant a Führer de Vox va felicitar el rei per aquest discurs en la recent ronda de converses, mentre que els representants de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona s’han negat des de llavors a participar en les salutacions de benvinguda al rei, com han fet els portaveus parlamentaris ara en aquesta ronda.

La instrucció del judici es va encarregar al jutge Pablo Llarena, que havia estat president de la ultraconservadora Associació Professional de la Magistratura, que és l’expressió més refinada de l’aparell judicial heretat del franquisme.

De presidir el judici a la Sala IV del Suprem es va encarregà Manuel Marchena, fill d’un capità de la Legió, educat en els jesuïtes i llicenciat en la Universitat d’aquests a Deusto, amb una llarga carrera com a fiscal, que va acabar en la Secretaria de la Fiscalia de l’estat i de la qual va saltar a la carrera judicial. Com a jutge, va ser un dels 7 que van dictar l’expulsió de Baltasar Garzón del cos, per haver gosat investigar els crims del franquisme (altres quatre d’aquests jutges formen part també del Tribunal que jutja als catalans). El PP l’havia proposat com a president del Consell del Poder Judicial, una operació que es va frustrar quan el portaveu del PP, Ignacio Cosidó, va revelar aquest pla en un imprudent whatsapp.

L’encàrrec del Rei, que, com es veu, s’ha confiat a escuders de provada confiança, és clar: cal donar un escarment exemplar als dirigents republicans catalans i, amb ells, als milions de persones que van participar en les mobilitzacions i el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, per a acabar amb tota pretensió d’enfrontar-se a la constitució de 1978, que tracta d’apuntalar a la Monarquia i a l’aparell d’Estat –incloent l’aparell judicial– heretat del franquisme. I amb tota pretensió que es materialitzi el dret a decidir del poble català. Els catalans estan lligats per força. Però no només ells. El conjunt dels espanyols tampoc pot decidir que els catalans decideixin. El conjunt dels pobles d’Espanya i cadascun d’ells són menors d’edat sotmesos a la Constitució feta pels franquistes. No hi ha democràcia.

Les cinquanta sessions han donat la raó l’advocat de Junqueras, que va declarar el primer dia que començava un judici a la democràcia.

Es tracta, també, de deixar-ho tot “lligat i ben lligat”, com deia el fundador i protector d’aquest aparell d’Estat, Francisco Franco, perquè a cap força política, a cap govern, se li pugui ocórrer obrir la via a una solució política, basada en el dret a decidir, a la qüestió nacional en l’Estat espanyol.

L’acusació de rebel·lió

Per a assegurar l’exemplaritat de la sentència era necessari acusar els dirigents republicans catalans d’un delicte extremadament greu, el de rebel·lió, per al qual el Codi Penal preveu penes superiors, fins i tot, a les de l’assassinat. Un delicte que no han reconegut els tribunals de Bèlgica, Alemanya o Escòcia, davant les peticions d’extradició de Puigdemont i els altres dirigents republicans exiliats presentades per Llarena.

Llarena podia, no obstant això, haver mantingut les peticions d’extradició, i jutjar als fugits per altres delictes, com a sedició o malversació, però això hagués descafeïnat els objectius del judici. Per tant, va decidir retirar les ordres internacionals d’extradició. Si no podia processar-los per rebel·lió, ha preferit deixar-los en llibertat.

En optar per l’acusació de rebel·lió, la fiscalia i els jutges s’han trobat amb un problema: l’article 472 i següents del Codi Penal estableixen que aquest delicte s’aplica als qui “s’alcessin violenta i públicament”. Una exigència, la de violència, que queda clara en els articles següents, que parlen d’ “esgrimir armes” i “deposar armes”, de “combat”, de “tropes” i “força armada”. D’aquí la col·lusió de fiscals i policies testimonis, sota la benvolent presidència de Marchena, per a intentar demostrar el caràcter “violent” de les mobilitzacions del poble català i del propi referèndum de l’1 d’octubre, en contra del que milions de persones hem vist en els vídeos.

La prevalença del “poder judicial” sobre tots

Al llarg del judici, hem vist com el Tribunal Suprem ha imposat el comandament de l’aparell judicial sobre tots els poders de l’Estat. Ha obligat a anul·lar els drets de diputats electes, forçant a la Mesa del Congrés a “suspendre’ls”. Ara, es nega a permetre que Oriol Junqueras, triat europarlamentari, pugui prendre possessió davant la Junta Electoral del seu escó (com sí han pogut fer els acusats elegits diputats, senadors o regidors), vagi a ser que el Parlament Europeu s’entremeti i els foti la sentència.

En última instància, sobre qui pretén imposar-se, per sobre de tots, l’aparell judicial, és sobre el pròxim govern, en les mans del qual està la responsabilitat de solucionar de manera democràtica la “qüestió catalana” i les grans qüestions socials.

La responsabilitat del Govern

La sentència del “judici del procès” pot ser dictada en qualsevol moment entre ara i el final de l’estiu. Resistiran a la temptació de fer-ho a l’agost? Seria una sorpresa que no suposés una condemna per rebel·lió per a, almenys, els principals acusats. Al mateix temps, les tres dretes franquistes han abocat a Pedro Sánchez a dependre, per a la seva investidura i, possiblement, per a bona part de la seva acció de govern, dels vots d’ERC i d’altres formacions nacionalistes.

En mans de Pedro Sánchez queda la responsabilitat de donar pas cap a una solució democràtica al “problema català”, que pot expressar-se en xocs sobre la interferència del poder judicial però en última instància passarà pel  dret a decidir que reclama més del 80% dels catalans (partidaris o no de la independència). i que compta amb un suport creixent en el conjunt del país, la qual cosa s’ha expressat en la derrota dels franquistes en les últimes eleccions.

L’aparell judicial és irreformable i ha demostrat ser un obstacle insalvable enfront de les reivindicacions socials i democràtiques. Pedro Sánchez ha de triar. O enfrontar-se a l’aparell d’Estat o sotmetre’s a ell i enfrontar-se al poble català i a la voluntat democràtica dels pobles. D’aquesta decisió dependrà, en bona mesura, el futur del seu govern. No pot fer com si no passés res i deixar fer als jutges quan els polítics que representen a la majoria del poble català poden ser condemnats a centenars d’anys de presó.

Per al conjunt de les organitzacions obreres, el mateix dilema. La classe treballadora només pot materialitzar les seves reivindicacions i aconseguir els seus objectius si es posa al capdavant de totes les reivindicacions democràtiques, si forja una aliança dels treballadors i els pobles contra els seus enemics comuns.

En aquesta via, cal obrir el camí a la República, és a dir, desmantellar la monarquia i establir un nou marc polític basat en la satisfacció de les reivindicacions i la fraternitat entre els pobles