Archivo por meses: mayo 2019

Després de les eleccions del 26-M

(Publicat a la Carta Setmanal 731veure en castellà)

El mandat al nou govern continua més vigent que mai

A simple vista, els resultats electorals a Espanya poden semblar una excepció dins de la tònica electoral europea. No obstant això, no ho són tant. És veritat que el PSOE apareix reforçat davant els seus homòlegs europeus que han retrocedit de manera clara en diversos països. De fet, les dos grans corrents polítiques que han governat diversos països europeus des del final de la Segona Guerra Mundial no fan més que sofrir garrotades electorals, encara que vulguin disfressar-los o minimitzar-los amb l’espantall de la expansió dels populismes.

No és una qüestió menor: aquests dos corrents han estat les encarregades durant desenes d’anys de facilitar l’aplicació de tots els plans del capital financer contra els quals s’han rebel·lat els treballadors i els pobles. Per aquest motiu la mitjana de participació en les eleccions europees ha estat en tota Europa del 50%, amb puntes extremes de l’abstenció a Portugal que gairebé arriba al 70%.

Concebudes com una segona volta, les eleccions d’aquest diumenge han vingut a confirmar el que es va expressar en els resultats electorals de fa un mes: hi ha una majoria social en aquest país que, rebel·lant-se contra la possibilitat que les dretes “modernes” i menys modernes s’apoderin de la vida política dels municipis i dels parlaments, vol impedir-ho i vol a més revertir les polítiques de retallades i acabar amb el llegat del PP (les reformes laborals, de pensions …).

Es tracta de la mateixa majoria social que anhela solucions polítiques que encaixin les aspiracions democràtiques dels pobles, que estableixin la fraternitat entre ells sobre la base de la lliure determinació.

Aquesta majoria social va utilitzar el 28-A, i ha tornat a utilitzar en el 26-M, al PSOE com a principal referent electoral, després d’estar pràcticament desnonat fa poc més d’un any. La raó és molt simple i té a veure sense cap dubte amb la decisió de presentar una moció de censura –ara fa un any- contra Rajoy, que va suposar tirar fora del govern al PP. És a dir, té a veure amb la decisió d’encapçalar la indignació popular, encara que fos de manera limitada i reduïda a l’àmbit electoral.

Aquesta circumstància és el que ha permès al PSOE guanyar les eleccions en 10 de les 12 comunitats autònomes, aconseguir el major nombre de diputats en les europees, i recuperar la primera posició quant a nombre de regidors electes.

A un altre nivell, és la mateixa raó per la qual un partit com a ERC ha aconseguit erigir-se en el partit més votat a Catalunya, desbancant a JxCAT de Puigdemont que ha perdut 180.000 vots, encara que en contraposició ha estat la candidatura independentista més votada en les europees.

Esment a banda mereix el daltabaix d’Unides Podemos, i dels Comuns a Catalunya, que compromet greument l’intent de crear una alternativa per l’esquerra al PSOE en el quadre de l’acceptació del règim monàrquic, i l’articulació del qual a través de les xarxes socials ha estat font de protestes i de crítiques a la falta de democràcia interna.

Alguns dels ajuntaments anomenats del “canvi” en els quals governaven coalicions encapçalades per candidatures sorgides a la calor del 15-M, obstinades a demostrar que una altra forma de “gestionar” el capitalisme (acceptant totes les noses del règim) era possible, han estat derrotades o han sofert reculades importants.

Els números canten

D’altra banda, els resultats electorals confirmen també la crisi dels partits que representen el postfranquisme amb més o menys gotes de modernitat.

El PP continua perdent manxa, encara que intenta maquillar els mals resultats parapetant-se en la derrota de l’esquerra a Madrid i en el fet que C’s no han aconseguit superar-los.

A assenyalar també que Vox obté bastant menys vots que en les generals del 28-A, la qual cosa ha portat a Casado a declarar amb eufòria que “PP només hi ha un” i que els ciutadans trien l’original i no la fotocòpia. Tenen raó, PP només hi ha un, el que ve directament del franquisme, i que ara es regira contra els apòsits que li han anat sortint i li han perjudicat electoralment.

No obstant això, combinacions electorals al marge, hi ha un fet indiscutible: tots els que han proposat una política regressiva i demanaven l’aplicació del 155, han anat perdent posicions. A Catalunya, el PP porta camí de desaparèixer (67 regidors, i 126.578 vots menys) mentre que C’s, encara que han augmentat el nombre de regidors (de 176 a 238) han obtingut 53.000 vots menys que en el 2015.

Sens dubte, les pressions perquè C’s aixequi el “veto” al PSOE, i perquè al seu torn, la direcció del PSOE es desprengui de la pressió de la militància que no desitja un acord amb aquest partit, s’empitjoraran en els pròxims dies, a propòsit de la possibilitat que C’s impedeixi en algunes comunitats on ha guanyat el PSOE que aquest governi, en establir pactes amb el PP i Vox. Però independentment de les combinacions que puguin donar-se.

Què es desprèn dels resultats?

Hi ha una majoria d’esquerra en les Corts. També en la majoria d’ajuntaments i comunitats. Ja no hi ha excuses per a continuar mantenint el llegat del PP, la qual cosa implica procedir a la derogació de les reformes laborals i de pensions, la LOMCE, la llei Mordassa, el decret 3+2. Ningú entendria que existint aquesta majoria no es fes, encara que el govern en funcions continua emetent missatges ambigus sobre aquest tema, quan no directament contradictoris, com les mesures contingudes en el Pla Nacional de Reformes enviat a Brussel·les.

Tampoc hi ha excuses per a no escometre i solucionar de manera democràtica l’aspiració de bona part del poble de Catalunya que vol poder decidir i alliberar als presos republicans catalans.

Naturalment, tot pas que doni el govern en el sentit de satisfer les aspiracions de la majoria social serà saludat i trobarà la simpatia dels treballadors. Però sense cap dubte també va trobar l’oposició de la Monarquia i les institucions del capital financer. El que de nou plantejarà com a únic camí la lluita per la República.

Después de las elecciones del 26-M

(Publicado en la Carta Semanal 731ver en catalán)

El mandato al nuevo gobierno sigue más vigente que nunca

A simple vista, los resultados electorales en España pueden parecer una excepción dentro de la tónica electoral europea. Sin embargo, no lo son tanto. Es verdad que el PSOE aparece reforzado ante sus homólogos europeos que han retrocedido de manera clara en varios países. De hecho, las dos grandes corrientes políticas que han gobernado diversos países europeos desde el final de la Segunda Guerra Mundial no hacen más que sufrir varapalos electorales, aunque quieran disfrazarlos o minimizarlos con el espantajo del auge de los populismos. No es una cuestión menor: estas dos corrientes han sido las encargadas durante decenas de años de facilitar la aplicación de todos los planes del capital financiero contra los que se han rebelado los trabajadores y los pueblos.  De ahí que la media de participación en las elecciones europeas sea en toda Europa del 50%, con puntas extremas como el caso de la abstención en Portugal que casi llega al 70%.

Sigue leyendo

Tambors de guerra

(Publicat a la Carta Setmanal 730veure en castellà)

En el seu tractat De la Guerra, publicat en 1832, Carl Von Clausewitz explica que “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”.  Aquest principi de Clausewitz s’aplica, sens dubte, a la realitat d’avui. Els treballadors d’Europa veuen com els seus governs ataquen els sistemes de pensions mentre disparen la despesa militar.

L’administració Trump multiplica les provocacions i amenaces a tort i a dret. Fet que no hauria de ser considerat banal, atès que té a la seva disposició la major maquinària militar del món (el pressupost de Defensa dels EUA pel 2019 és de 716.000  milions de dòlars –un 40% de la despesa militar mundial–, és 10 vegades superior al d’educació i multiplica per 45 el de transport).

Fem un breu repàs:

Fa dos dies, per mitjà d’un tuït, el president USA anunciava “una sorpresa” per al poble veneçolà, poc després que el seu Secretari de Defensa, Mike Pompeo, reafirmés que l’opció militar està damunt la taula i que Juan Guaidó, el autoanomenat “president” de Veneçuela, les crides del qual a la mobilització cada vegada troben menys ressò dins del país, comencés a suplicar una intervenció militar americana per a col·locar-lo en el poder (tàctica que no exclou, per allò de posar una vela a déu i una altra al diable, la “negociació” paral·lela amb Putin)

De la guerra econòmica a la guerra oberta?

Al mateix temps, la flota nord-americana concentra els seus efectius al golf Pèrsic, una esquadrilla de bombarders B-52 es desplaça a la base militar que te EEUU a Qatar, a escassa distància d’Iran, en tant que altres B-52 van ser desplegats en un lloc no revelat del “sud-oest d’Àsia”, i el Secretari de Defensa en funcions, Patrick Shanahan, presentava dijous passat, en una reunió amb l’equip de “Seguretat Nacional”, una proposta d’enviar 120.000 soldades més a Orient Pròxim. Al mateix temps, Trump multiplica les declaracions contra Iran, considerat de nou com a eix del mal, tapant així la massacre de l’exèrcit saudita al Iemen. Un exèrcit armat fins a les dents pels Estats Units, per França i, també, per Espanya.

La demostració de força naval contra Iran segueix a l’anunci que els EUA sancionaran a qualsevol país que compri petroli iranià, una decisió que escanya l’economia d’Iran, els ingressos de la qual depenen en un altíssim percentatge de l’exportació de petroli i gas natural. De la mateixa manera que les amenaces d’intervenció militar a Veneçuela segueixen al bloqueig econòmic, la congelació d’actius, i el sabotatge de les instal·lacions elèctriques.

Al mateix temps, el govern de Trump incrementa la pressió sobre Cuba, aplicant una disposició –fins ara congelada– de la llei Helms-Burton que permet denunciar davant els tribunals d’EEUU a les empreses estrangeres que comerciïn amb béns confiscats per la revolució cubana a súbdits nord-americans (estem parlant de fets ocorreguts fa 55 o més anys).

Mentre concentra portaavions, bombarders i bucs llançamíssils davant les costes iranianes, Trump ordena la retirada de personal de l’ambaixada nord-americana a l’Iraq, i fa un advertiment públic als ciutadans nord-americans perquè abandonin aquest país. Alguns observadors es pregunten si no està buscant –o ordint– una provocació com l’enfonsament del cuirassat Maine en 1898 a Cuba o l’incident del Golf de Tonkín en 1962, fals atac nord vietnamita a un vaixell militar USA que va servir per a “justificar” la implicació massiva dels EUA en la guerra de Vietnam.

En principi les mesures contra Iran, Cuba i Veneçuela busquen escanyar l’economia per a intentar alimentar la indignació popular contra els corresponents governs, però, pel que sembla la impaciència de Trump es manifesta  a l’espera de que tot això succeeixi, i més encara després del fiasco de la “operació Guaidó”

Els “aliats” europeus tremolen

La UE i els seus governs es mostren desconcertats i espantats davant uns conflictes que no controlen i que majoritàriament perjudiquen les empreses europees, com el boicot econòmic a Iran (que afecta a grans empreses europees amb inversions en aquest país) o l’aplicació de la Llei Helms Burton contra Cuba. Tampoc semblen molt satisfets amb la idea d’una intervenció nord-americana a Veneçuela, de conseqüències imprevisibles. Com ho serien els d’una intervenció militar contra Iran (vegeu el resultat de les d’Afganistan, l’Iraq i Síria). Per això  protesten de manera visible i explícita, demanant en va que Trump faci marxa enrere i tractin de crear una “Europa de la Defensa” que culminaria en un grup d’intervenció europeu. Fonamentalment, pressió en benefici d’empreses europees. El govern de Pedro Sánchez ha decidit retirar la fragata espanyola Méndez Núñez del grup de combat on el vaixell insígnia és el portaavions nuclear “USS Abraham Lincoln”, a qui Trump ha ordenat encaminar-se al Golf Pèrsic. Amb aquesta operació, negociada amb Washington, Sánchez evoca la retirada de les tropes de l’Iraq i reforça les tímides maniobres de la UE. Però els europeus no s’atreveixen a enfrontar-se amb Trump. I això a pesar que aquest anuncia represàlies contra la banca, les petrolieres, i fins i tot les indústries europees de l’acer, els automòbils i l’armament.

Les amenaces d’agressió militar estan al servei de la política de totes les administracions nord-americanes (ja siguin demòcrates o republicanes). Ara s’han vist aguditzades per Trump a causa de la desfeta econòmica nord-americana, de la desindustrialització del país (organitzada per les pròpies multinacionals EEUU), de la pèrdua de les seves principals fonts productives. És precisament la crisi del sistema capitalista, que es concentra en els EEUU, la qual cosa obliga a Trump a llançar-se a l’ofensiva, en el terreny econòmic i comercial i, també, a les amenaces militars. Tot al servei d’una política simplement destinada a preservar la seva posició hegemònica.

La diferència és que abans arrossegava als seus aliats, avui ningú sembla seriosament seguir la seva política. Encara que ningú pot afirmar fins a quin punt aguantaran les pressions de l’imperialisme dominant.

La situació d’Espanya

A Espanya ens trobem amb aquesta contradicció. El govern Sánchez va ser el primer seguidor de la política dels Estats Units a Veneçuela, però ara el ministre Borrell sembla més discret. El pagament de Trump a la submissió de Borrell i Sánchez ha estat l’inici d’aplicació del capítol 3 de la llei d’embargament Helms-Burton, que pot afectar prioritàriament empreses espanyoles.

I, no obstant això, no falten les veus que surtin en defensa de Trump. Per exemple, l’expresident Aznar “exigeix” una intervenció contra Veneçuela. Precisament Aznar, corresponsable de la destrucció de l’Iraq, que va provocar centenars de milers de morts, i de la qual aquest país, 16 anys després, segueix sense recuperar-se. Quan per pura democràcia aquest individu hauria de ser jutjat pels seus crims (però aquesta és la justícia heretada del franquisme, que jutja als qui organitzen un referèndum, i deixa en llibertat a criminals de guerra)

En aquestes condicions, a les portes de la constitució del nou govern, és fonamental veure com determinarà la seva política exterior. Si actuarà simplement com una “corretja de transmissió ” dels dictats de Trump, o fins a quin punt participarà en els intents de “independència” de la Unió Europea.

L’interès dels treballadors i els pobles passa, sens dubte, per una política de pau, és a dir, una política independent dels EEUU i l’OTAN, i també de les agressions de les potències europees contra els treballadors i els pobles. En la consciència dels nostres pobles segueix viva l’oposició a la guerra que va estar en la base de la caiguda d’Aznar en 2004.

Tambores de guerra

(Publicado en la Carta Semanal 730ver en catalán)

En su tratado De la Guerra, publicado en 1832, Carl Von Clausewitz explica que “la guerra es la continuación de la política por otros medios”.  Este principio de Clausewitz se aplica, sin duda alguna, a la realidad de hoy. Los trabajadores de Europa ven cómo sus gobiernos atacan los sistemas de pensiones mientras disparan el gasto militar.

Sigue leyendo

Alcance y significación de la movilización del pueblo argelino

(Publicado en la Carta Semanal 729ver en catalán)

(Esta Carta Semanal recoge, casi en su totalidad, el editorial de La Verdad nº 101. Se han suprimido algunos párrafos que no tenían que ver las movilizaciones en Argelia, que son el centro de esta Carta)

La movilización masiva en Argelia amenaza con desestabilizar el «orden» en la región, en el continente africano y también en Europa. De ahí el terror de los círculos dirigentes europeos, comenzando por Macron, pero también de Trump y del imperialismo norteamericano. Todos hacen declaraciones en apoyo de la supuesta transición democrática, destinada a preservar el régimen «renovándolo». Pero el pueblo argelino no quiere una «renovación». Quiere echar al régimen y, en las manifestaciones, denuncia las injerencias extranjeras, y en particular la de Macron. Los argelinos dicen: Macron, ocúpate de tus Chalecos Amarillos, mirando con simpatía este movimiento en Francia.

Sigue leyendo

Abast i significació de la mobilització del poble algerià

(Publicat a la Carta Setmanal 729veure en castellà)

Aquesta Carta Setmanal recull, gairebé íntegrament, l’editorial de la Veritat núm. 101. S’han suprimit alguns paràgrafs que no tenien a veure les mobilitzacions a Algèria, que són el centre d’aquesta Carta.

La mobilització massiva a Algèria amenaça amb desestabilitzar l’«ordre» a la regió, en el continent africà i també a Europa. D’aquí el terror dels cercles dirigents europeus, començant per Macron, però també de Trump i de l’imperialisme nord-americà. Tots fan declaracions en suport de la suposada transició democràtica, destinada a preservar el règim «renovant-lo». Però el poble algerià no vol una «renovació». Vol tirar al règim i, en les manifestacions, denúncia les ingerències estrangeres, i en particular la de Macron. Els algerians diuen: Macron, ocupa’t de les teves Armilles Grogues, mirant amb simpatia aquest moviment a França.

L’actualitat de la mobilització revolucionària dels pobles

En efecte, aquesta mobilització del poble algerià recorda –si això fos necessari- que la mobilització revolucionària dels pobles no és una qüestió del passat, sinó actual. Aquesta mobilització té un valor mundial per a tots els pobles, en tots els continents. És el rebuig de tots aquests règims aferrats a l’ordre imperialista mundial que ataquen als pobles. A Algèria s’expressa clarament aquest moviment de “dégagisme»[1] , però existeix a tot arreu.

En una altra situació i un altre període, en la seva Història de la revolució russa, León Trotski escrivia, a propòsit de «la irrupció de les masses en el terreny en el qual es resol la seva pròpia destinació», que els esdeveniments s’encadenen «no amb un pa acabat de transformació social, sinó des de l’amarg sentiment de no poder tolerar per més temps l’antic règim».

El règim, enfront de la mobilització creixent de tot un poble, ha intentat una última maniobra anunciant que el president no es tornaria a presentar per a un cinquè mandat i que retardaria les eleccions per a celebrar una conferència nacional. Un intent de mantenir el règim i rentar-li la cara.

No és solament una qüestió algeriana. En múltiples ocasions hem vist conferències nacionals, sota l’ègida de les grans potències, organitzades en països africans per a intentar apaivagar la indignació dels pobles i preservar les posicions de l’imperialisme en aquests països. En alguns casos, aquestes mateixes conferències nacionals han desembocat en la guerra i la dislocació del país.

Sota una forma pròpia del continent europeu, els governs busquen, mitjançant conferències de «diàleg social», integrar a les organitzacions sindicals, qüestionant la independència de classe del moviment obrer.

El lloc del moviment obrer

El secretari general de la Unió General de Treballadors Algerians (UGTA) va donar suport a el cinquè mandat i dóna suport a la crida a la conferència nacional. Quan els treballadors són massivament part integrant de les manifestacions contra el règim, el secretari nacional de la UGTA vol capturar-la per a posar-la al servei del règim. El que provoca una mar de fons i una revolta en la central sindical. Cada dia que passa, noves instàncies de la UGTA es posicionen per la dimissió del secretari general i, sobre aquesta base, per un congrés extraordinari a fi de, com diu una d’aquestes instàncies, «recuperar la nostra benvolguda organització».

Aquesta qüestió, baix formes particulars, es planteja en tots els països. És la del lloc de la classe obrera i les seves organitzacions en el combat emancipador, és a dir, el combat contra qualsevol forma d’integració i d’acompanyament de les organitzacions obreres.
En 1962, la victòria del poble algerià contra el colonialisme francès va ser confiscada pel FLN, que va establir el règim de partit únic que va dirigir el país en funció dels seus interessos particulars. Malgrat això, es van registrar importants conquestes amb la independència d’Algèria, especialment la nacionalització del petroli i el gas. Fa 57 anys, Algèria va passar a ser independent, però el poble estava sotmès al règim de partit únic. I fins i tot quan aquest, sota l’efecte de les massives mobilitzacions de 1988, va haver de concedir la pluralitat de partits i una certa obertura, ho va fer en el marc del manteniment de les institucions antidemocràtiques i del seu règim.

La política del govern algerià, particularment en els últims anys, en atacar de manera brutal els drets dels treballadors i de la població, en privatitzar, atacava les conquestes de la independència, però també les dels treballadors, producte de la seva lluita de classe. En la mobilització actual del poble algerià contra aquest règim, hi ha un contingut democràtic i un contingut econòmic i social indissociablement vinculats. El rebuig per part dels pobles de les conseqüències destructives de la crisi del sistema capitalista mundial, que per a sobreviure ha de liquidar tot el que s’ha conquistat, pot provocar en tot moment la irrupció de les masses en qualsevol lloc del planeta. És el que demostra la irrupció espontània de les masses algerianes, sorgit des de baix i que ningú havia previst.

Crisi d’agonia del capital

La marxa cap a la dislocació del mercat mundial, la possibilitat d’una crisi financera i el risc per a ells d’una irrupció de les masses, terroritzen a tots els cercles dirigents de l’imperialisme. Aquesta crisi es concentra als Estats Units, el més poderós dels imperialismes, sota capa de la consigna «America First», amb una ofensiva de Trump a tots els nivells, fins i tot contra els seus aliats europeus, per a preservar les posicions del capital nord-americà. Aquesta situació de marxa cap a la dislocació del mercat mundial, de crisi del capital financer, és la que explica l’ofensiva portada per l’imperialisme nord-americà en la seva guerra comercial amb la Xina.

Aquesta crisi mundial es refracta a Europa, que veu expressar-se sota les més variades formes el rebuig dels pobles als règims establerts i a les institucions europees. La profunditat del moviment de les Armilles Grogues a França, que expressa aquest «dégagisme», no és un problema exclusivament francès. Els pobles, en tota Europa, no poden més amb aquests règims i ho manifesten de manera cada vegada més clara. Tots els governs europeus, la Unió Europea mateixa, estan en crisi. […]

D’una banda, està l’ofensiva del capital per a destruir les conquestes, les normes, les regles. Està la lluita a mort entre els trust per conquistar els mercats i saquejar els països, implicant molt sovint la dislocació de les nacions i provocant les guerres com a Síria i Orient Mitjà, però també a Àfrica i en altres zones. Aquesta política de l’imperialisme s’expressa en la seva ofensiva contra Veneçuela per a recuperar el control del petroli i sotmetre a la nació dislocant-la.

Els treballadors no poden més amb el sistema capitalista

D’altra banda, està la mobilització revolucionària del poble algerià que, com deia Trotski, «no pot tolerar per més temps l’antic règim».

Aquesta mobilització del poble algerià és una expressió de la situació mundial, un advertiment. Indica que els treballadors i els pobles no poden més amb el sistema capitalista, que l’únic camí és el combat per a acabar amb aquest sistema capitalista. Subratlla així mateix el lloc de la classe obrera i, pel mateix, de la defensa de la independència de classe com a factor vertebrador de la mobilització dels pobles per a acabar amb aquest sistema.

El Partit dels Treballadors Algerià enfonsa les seves arrels en la història del moviment nacional algerià, és a dir, en l’Estrella Nord-africana fundada per Messali Hadj en 1926, així com en el moviment obrer internacional.

Des del començament de la mobilització, el PT i els seus militants estan amb el poble algerià contra el règim. S’han pronunciat clarament contra qualsevol intent de rentada de cara del règim, contra qualsevol combinació de coalició governamental i d’unitat nacional, que busquen preservar el règim. S’han pronunciat sobre el fet que la conferència nacional proposta pel règim no perseguia una altra cosa que preservar-lo. Han afirmat que l’única sortida que respon a les aspiracions del poble algerià és una Assemblea Nacional Constituent i Sobirana que liquidi les institucions antidemocràtiques del règim i estableixi unes institucions concordes a la unitat de la nació algeriana, a la seva independència i a la democràcia, permetent així que s’acabi amb totes les mesures i contrareformes adoptades contra el poble treballador d’Algèria. El PT dóna suport a les mobilitzacions i crida a la constitució de comitès populars.

«Tot s’embullarà, la selecció s’operarà pertot arreu»

S’obre una nova situació, els esquemes del passat són qüestionats per les formes actuals de la lluita de classes. Els revolucionaris han d’apreciar plenament aquests nous elements per a inserir-se en els actuals processos en marxa. Es tracta del combat per la independència de classe del moviment obrer, de la lluita contra el capital i les seves contrareformes, del suport a l’aixecament de les masses que volen desprendre’s dels antics règims i, per tant, de la necessitat d’aixecar partits baix formes que no estan registrades en els llibres d’història, però que s’inspiren en els principis fundadors del moviment revolucionari. És a dir, de trobar les formes i els mitjans d’establir vincles amb les forces que es desprenen, ja sigui en el si de les organitzacions obreres, ja fora d’elles, per a actuar en comú sobre la base de la lliure discussió. I, sobre la base d’aquesta experiència comuna, avançar en el camí de l’organització.

Com escrivia Pierre Lambert en el prefaci a l’edició peruana del Programa de transició, a l’abril de 1989[2] .

«Tota experiència en la lluita de classes prova que un partit obrer independent, una Internacional són indispensables, ja que el resultat final de la lluita de classes no és aconseguir un canvi en la societat burgesa. Es tracta de l’existència mateixa de la humanitat arrossegada cap a l’abisme per l’imperialisme.

I per a complir les tasques revolucionàries no hi ha solució ja disposada. El marxisme és el mètode científic de construcció organitzada de l’instrument indispensable per a ajudar les masses a treballar elles mateixes per la seva emancipació. Però la solució no figura en cap llibre. Nosaltres partim de la IV Internacional, establim amb l’ajuda del programa que no hi ha una altra sortida a la crisi de la humanitat que el socialisme garantit per l’abolició de la propietat privada dels grans mitjans de producció i la democràcia obrera. Innombrables dificultats han sorgit. Unes altres sorgiran. Nosaltres perseverarem» […]

[1] Neologisme polític que ve a significar “fora tots’”

[2] Aquest extracte del prefaci de Pierre Lambert està publicat al Programa de Transició, La agonia del capitalisme y les tasques de la IV Internacional, col·lecció Clàssics del marxisme, éd. Sélio, abril de 2013.

Veneçuela: Només la classe obrera pot salvar a la nació

(Publicat a la Carta Setmanal 728veure en castellà)

En aquests dies assistim a un nou intent de l’imperialisme nord-americà de sotmetre a Veneçuela als seus designis. L’autoproclamat president, el colpista Juan Guaidó, amb el suport d’alguns militars, ha intentat donar un cop de força que, de moment, no ha aconseguit el seu objectius.

Una permanent ingerència dels EUA

Cal recordar que des que el 2 de febrer de 1999 Hugo Chávez guanyés les eleccions presidencials, les temptatives dels successius governs dels EUA d’acabar amb el govern veneçolà no han cessat de repetir-se. El que en cap concepte poden acceptar els governs dels capitalistes USA és que les majors reserves del petroli del món escapin al seu rampinya. No poden tolerar el que estableix l’Art. 303 de la Constitució Bolivariana: “per raons de sobirania econòmica, política i d’estratègia nacional, l’Estat conservarà la totalitat de les accions de Petrolis de Veneçuela o de l’ens creat per la gestió de la indústria petroliera”. Com assenyalava al gener de 2019 el Secretari d’Estat USA, John Bolton, en anunciar noves sancions contra Veneçuela, “seria una gran diferència econòmica per als EUA si aconseguim que empreses petrolieres americanes participin en la inversió i producció de petroli de Veneçuela. Seria bo per al poble de Veneçuela. Seria bo per al poble dels EUA. Hi ha molt en joc”

En la seva estratègia  per a sotmetre a Veneçuela i apropiar-se del seu petroli sempre han comptat amb una “cinquena columna”: la burgesia parasitària de Veneçuela. En 2002 ja van afavorir un cop d’estat, la cara pública del qual va ser Pedro Carmona, res menys que al president de Fedecámaras, l’associació d’empresaris veneçolana. Sense cap dissimulació, el cop l’encapçalava el principal representant de les grans empreses i l’oligarquia veneçolana. El cop va ser derrotat per la poderosa mobilització de la classe treballadora més explotada de Veneçuela i perquè no va comptar amb cap suport dels governs llatinoamericans.

L’imperialisme USA va haver de llepar-se les seves ferides, però no va renunciar als seus objectius. En tot moment ha combinat les pressions polítiques, les mesures d’assetjament financer i les acusacions falses contra els diferents governs chavistes. Al juny de 2015, sota el govern Obama, John Kelly, Cap del Comando Sud dels Estats Units, va qüestionar en els mitjans de comunicació la voluntat del Govern veneçolà de combatre el tràfic de drogues.

El 13 de gener de 2017, l’administració de l’expresident Barack Obama va renovar el Decret que declara a Veneçuela com una “amenaça inusual i extraordinària” per a la seguretat interna del país nord-americà.

L’arribada de Donald Trump a la presidència ha suposat una intensificació dels atacs. Al febrer  de 2017, acabat d’assumir el poder, va ordenar al Departament del Tresor dels Estats Units que sancionés al vicepresident Executiu veneçolà, Tareck El Aissami, mitjançant l’Oficina de Control d’Actius Estrangers (OFAC). A partir d’aquest moment, el govern Trump anima als seus lacais interns, la “oposició veneçolana” a redoblar les seves accions. En 2017 van impulsar la violència de carrer (guarimbas) amb 131 persones mortes. Més tard, van organitzar, van entrenar, van finançar i van armar l’intent de magnicidi contra Nicolás Maduro del 4 d’agost de 2018. Poc després, l’11 d’agost, el mandatari d’Estats Units va amenaçar directament a Veneçuela, en expressar que tenien “moltes opcions per a Veneçuela, incloent una possible opció militar”.

Cal assenyalar que, en tot aquest procés, els diferents governs espanyols s’han sotmès als plans dels governs nord-americans. Aznar va ser el primer a “reconèixer” als colpistes de 2002, i Sánchez ha estat a l’avantguarda a reconèixer a Guaidó i avui allotja en l’ambaixada  a Leopoldo López.

El bloqueig econòmic

Però, sobretot, la principal arma dels governs USA contra Veneçuela ha estat el bloqueig econòmic i financer, que busca l’expulsió del país dels mercats financers internacionals, impedint-li recórrer al mercat de crèdits tant per a renegociar  venciments del seu deute com per a realitzar noves col·locacions.

Veneçuela és, no ho oblidem, un país integrat en el mercat mundial, sobretot, com a proveïdor de matèria primera (petroli), la qual cosa suposa per al país una alta dependència de les importacions que resulten finançades amb els ingressos petroliers. Per això, el boicot financer i comercial sobre Veneçuela té conseqüències molt més greus que en economies diversificades.

Els diversos mecanismes d’aquest bloqueig econòmic han devastat l’economia del país. L’economista Pascualina Curcio ha calculat que l’impacte de les mesures coercitives unilaterals imposades pels EUA ascendeix a 34.000 milions de dòlars de pèrdues.

El que busquen és l’asfíxia de l’economia, la qual cosa faria insostenible el manteniment dels governs sorgits de la revolució i lligats a conquestes socials importants. La guerra econòmica dels Estats Units i dels seus  aliats cerca en primer lloc afeblir a la població treballadora, minar la seva resistència, enfrontar-la al govern, dividir al poble. Un dels aspectes desmoralitzadors és l’emigració de treballadors, ovacionada per la premsa internacional com “fugen de la dictadura”. Malgrat aquesta asfixiant campanya, no semblen, de moment, haver aconseguit els seus objectius.

La política de Maduro

Les últimes mesures laborals del govern Maduro no ajuden a buscar el suport de la classe treballadora, la que amb la seva mobilització va frenar el cop de 2002 i l’única que pot defensar al país de la intervenció imperialista. Com assenyalen els companys veneçolans del col·lectiu El Trabajador, s’han privatitzat empreses estatals com l’Estatal Arròs de l’Alba, la xarxa dels proveïment bicentenaris ha estat lliurats a grups econòmics regionals provocant acomiadaments massius de treballadors violant la LOTTT (l’equivalent al nostre estatut dels Treballadors). En una fulla difosa l’1 de maig, els companys denuncien “la Política regressiva dels salaris impulsada pel ministre de planificació Ricardo Meléndez; a través de la imposició de les taules salarials, les quals constitueixen un atac brutal a les conquestes històriques dels treballadors, ja que liquiden de facto les convencions col·lectives”.

En aquesta fulla afegeixen que “Per als treballadors defensar la nació és defensar-nos a nosaltres mateixos. Per a nosaltres la defensa de la nació ha d’estar vinculada a la lluita per millorar les condicions de vida dels treballadors, treient l’enorme càrrega de la crisi que recau sobre l’esquena del poble treballador , i posant-la sobre les espatlles del capital. (…) Per a garantir les nostres reivindicacions, i al seu torn defensar a la nació i la sobirania, només serà possible si els treballadors ens organitzem en el nostre propi terreny de forma independent, no hi ha socialisme sense que la classe treballadora sigui protagonista en el procés de transformació econòmica, social i política de la societat, assumint l’avantguarda de la lluita per una veritable democràcia, per la sobirania nacional i la ruptura completa amb l’imperialisme i el capital”.

El govern de Maduro, voltat per l’ofensiva imperialista, exterior i interior, ha de triar quin camí seguir i quins aliats buscar. La classe treballadora és l’única que pot defensar fins a la fi a Veneçuela. Però no prendrà sobre les seves espatlles aquesta tasca si no uneix aquesta lluita a la defensa de les seves conquestes socials i les seves reivindicacions.

La posició de la IV Internacional es basa en la defensa incondicional de Veneçuela i el seu Govern contra la ingerència imperialista (la concreció pràctica de la qual és la campanya llançada per l’Acord Internacional dels Treballadors i els Pobles)


Nota: per a una anàlisi més detallada dels atacs continuats dels EUA contra Veneçuela, recomanem als lectors d’aquesta Carta la consulta de l’article “Veneçuela, una nació sota setge”, publicat en el número 101 de la Veritat, revista teòrica de la IV Internacional

Venezuela: La clase obrera en el centro de la batalla por salvar a la nación

(Publicado en la Carta Semanal 728ver en catalán)

En estos días asistimos a un nuevo intento del imperialismo norteamericano de someter a Venezuela a sus designios. El autoproclamado presidente, el golpista Juan Guaidó, con el apoyo de algunos militares, ha intentado dar un golpe de fuerza que, por el momento, no ha conseguido sus objetivos.

Sigue leyendo