Archivo por meses: abril 2019

Els franquistes, derrotats en les eleccions

(Publicat a la Carta Setmanal 727veure en castellà)

Ara, el combat pels drets socials i democràtics

Una important mobilització electoral (han votat més de milió i mig de persones més que en 2016) ha permès que els partits que representen electoralment als treballadors i els pobles obtinguin resultats que superen àmpliament la suma de les tres formacions franquistes (a les quals treuen més de 2 milions de vots).

L’augment de gairebé un 9% de participació sembla indicar que centenars de milers de treballadors i treballadores que no van votar en 2016 han acudit aquesta vegada a les urnes per a tancar el passo a les forces el programa de les quals es basava en arrasar amb bona part de les seves conquestes socials i democràtiques. També s’ha renovat la majoria d’esquerres en les Corts valencianes.

A més, el conjunt de les dretes ha estat derrotat a Galícia, al País Basc i, de manera espectacular, a Catalunya. La victòria dels pobles és part fonamental de la victòria contra els franquistes.

Aquesta mobilització electoral és continuació de la mobilització els treballadors i els pensionistes en els últims mesos. Una mobilització que continuarà, reforçada pels resultats de les urnes.

El vot al PSOE i a diferents forces d’esquerra ha donat una majoria més que suficient en el Congrés per a acabar amb les polítiques franquistes i que es faci tot el que el govern Sánchez ha deixat sense fer. I el Senat està en mans del PSOE. Ja no hi ha pretextos de majories parlamentàries per a aprovar determinades mesures.

La majoria que s’ha imposat en les urnes exigeix un govern que derogui les reformes laborals, la LOMCE, la Llei-Mordassa i l’article 315.3 del Codi Penal, que derogui les reformes de pensions de 2011 i 2013 i garanteixi l’actualització de pensions segons l’IPC i l’actual sistema de pensions. Un govern que reverteixi totes les retallades en sanitat, ensenyament i serveis socials, i fins i tot habiliti un pressupost d’urgència que permeti que aquests serveis essencials es recuperin, i recuperar la inversió pública en infraestructures.

Hi ha una majoria suficient per a impedir l’enfrontament contra i entre els pobles que PP, C’s i Vox propugnaven, perquè es deixi d’enfrontar reivindicacions socials i reivindicacions democràtiques. Els treballadors i pobles exigeixen un govern que garanteixi la convivència entre els pobles de l’Estat donant solució democràtica a la qüestió catalana, a la qüestió basca (incloent la situació dels presos bascos i el vergonyós judici als republicans catalans).
Fa falta que aquesta derrota de les forces franquistes es completi en les eleccions municipals i autonòmiques del 26 de maig.

Amb Rivera, no!

El vot ha de ser respectat. Però el capital financer i l’aparell d’Estat franquista, una vegada que han comprovat que els “seus” no són majoria, pressionen perquè el Partit Socialista i Pedro Sánchez donin l’esquena al mandat popular i formin un govern que respecti les exigències i “recomanacions” de Brussel·les i que se sotmeti a les exigències del poder judicial i de l’aparell d’Estat franquista, inclòs l’enfrontament entre pobles. Un govern que convertís en pols i cendres el resultat de les eleccions.

L’important augment de vots i d’escons del PSOE no és un vot de confiança després dels 10 mesos de govern de Pedro Sánchez, que ha deixat sense materialitzar bona part del que la classe treballadora i la joventut esperava després de la moció de censura. Es completa amb els milions de treballadors i treballadores, de joves, de dones, que -amb més o menys il·lusions- han donat el seu vot a les diferents forces de l’esquerra. Tots ells mereixen que el seu esforç no sigui traït.

Els treballadors no volen que es mantinguin les polítiques franquistes ni un acord de govern amb un sector dels franquistes derrotats, alguna cosa que els militants socialistes ja rebutjaven a Ferraz en conèixer els resultats, cridant “amb Rivera, no!”.

En l’immediat, tot va dependre de l’actitud de les organitzacions obreres i democràtiques, de la seva disposició a forjar la més àmplia Aliança per a combatre unides per les reivindicacions socials i democràtiques, per la fi dels judicis polítics, obrint la via a un profund canvi polític, a la República. Des de les fàbriques i centres de treball, els barris, els centres d’estudi, les instàncies sindicals cal multiplicar les mobilitzacions i els pronunciaments per a exigir que es formi un govern que respecti el mandat popular i doni satisfacció a les reivindicacions dels treballadors, de la joventut i dels pobles.

Declaració del Comitè Executiu del POSI – 29 abril 2019

Los franquistas, derrotados en las elecciones

(Publicado en la Carta Semanal 727ver en catalán)

Ahora, el combate por los derechos sociales y democráticos

Una importante movilización electoral (han votado más de millón y medio de personas más que en 2016) ha permitido que los partidos que representan electoralmente a los trabajadores y los pueblos obtengan resultados que superan ampliamente la suma de las tres formaciones franquistas (a las que sacan más de 2 millones de votos). El aumento de casi un 9% de participación parece indicar que cientos de miles de trabajadores y trabajadoras que no votaron en 2016 han acudido esta vez a las urnas para cerrar el paso a las fuerzas cuyo programa se basaba en arrasar con buena parte de sus conquistas sociales y democráticas. También se ha renovado la mayoría de izquierdas en las Cortes valencianas.

Sigue leyendo

¿Qué cabe esperar de estas elecciones?

(Publicado en la Carta Semanal 726ver en catalán)

En las próximas semanas diversas convocatorias electorales -generales, municipales y europeas- van a celebrarse. No descubrimos nada nuevo si decimos que cuando se pone en marcha una campaña electoral hay una enorme presión mediática para que los problemas reales de los trabajadores sean “aparcados”, cuando no directamente sustituidos, por la agenda política “oficial”. Esto es, por los temas y preocupaciones, que muchas veces poco o nada tienen que ver con lo que interesa a los trabajadores y los pueblos. Pero, aunque sea un terreno lleno de minas y con muchas truculencias, lo cierto es que en lo inmediato todas estas convocatorias van a acaparar la atención de muchísima gente. ¿Qué esperan los trabajadores de estas convocatorias?

Sigue leyendo

Què cal esperar d’aquestes eleccions?

(Publicat a la Carta Setmanal 726veure en castellà)

En les pròximes setmanes es celebraran diverses convocatòries electorals: generals, municipals i europees. No descobrim res nou si diem que quan es posa en marxa una campanya electoral hi ha una enorme pressió mediàtica perquè els problemes reals dels treballadors siguin “aparcats”, quan no directament substituïts, per l’agenda política “oficial”.Es a dir, pels temes i preocupacions, que moltes vegades poc o res tenen a veure amb el que interessa als treballadors i els pobles. Però encara que sigui un terreny ple de mines i amb molta brutalitat, la veritat és que de manera immediata totes aquestes convocatòries acapararan l’atenció de moltíssima gent. Què esperen els treballadors d’aquestes convocatòries?

El balanç d’un any

El 31 de maig de 2018, una moció de censura presentada a iniciativa del PSOE aconseguia reunir els suports necessaris per a fer fora al govern del PP. Al mateix temps, la majoria que va fer possible que la moció tingués èxit, investia a Pedro Sánchez com a president del govern.

Sense cap dubte, en aquells moments, una ona d’alleujament va recórrer bona part de la ciutadania, farta d’un govern indigne i corrupte, responsable de la política de retallades i d’haver fet de l’enfrontament entre pobles, una de les seves principals banderes. És just dir que la formació d’un govern encapçalat per Pedro Sánchez, també va despertar una certa il·lusió i esperança entre sectors de treballadors, avalades pel fet d’haver aconseguit desbancar al PP del govern, i alimentades pel discurs del secretari general del PSOE sobre la necessitat de revertir les reformes realitzades per Rajoy i recuperar drets.

Ha passat gairebé un any i, durant tot aquest temps, alguns dels problemes més urgents que té el país han quedat sense resoldre, de la mateixa manera que no s’ha donat compliment a algunes de les promeses realitzades. Les reformes laborals no han estat derogades, com tampoc ha estat derogat la LOMCE, el decret 3+2, o l’article 315.3 del codi penal, i les pensions han estat revaloritzades però continua vigent la reforma de pensions de Rajoy del 2013 com a amenaça real, mentre es parla de defensar el sistema públic, tal com s’ha posat de manifest amb la ruptura del Pacte de Toledo, es donen suport a unes recomanacions que condueixen a un sistema públic raquític que permet un ampli camp per als fons privats de pensions, inserits, a més, en els convenis col·lectius. En referència a la qüestió catalana, a part de rebaixar una mica la tensió, el govern s’ha alineat darrera del Rei i s’ha deixat portar pel mateix aparell d’Estat que ha forçat la judicialització de la política i pressiona amb totes les seves forces perquè no s’adopti cap mesura que ens porti a la solució del problema. Cal dir-ho amb tota claredat: les expectatives que va generar entre els treballadors i els pobles, entre els sindicats, la formació del Govern de Pedro Sánchez, no s’han complert, per més que alguna mesura –com la pujada del SMI- hagi suposat un avanç important. En lloc d’avançar en una línia de reconquesta de drets, de solucions democràtiques, el govern ha pres el camí de plegar-se a les pressions que rep.

Sense ruptura no hi ha avanç social, no hi ha solució democràtica

Però l’experiència d’aquests mesos passats ens tornen de nou, com en tantes altres ocasions en els últims anys, a un fet àmpliament contrastat: la impossibilitat de solucionar els problemes del país si es cedeix a les pressions o se segueixen els mandats d’institucions que van contra els interessos de la majoria social. Per exemple, més enllà dels discursos, no es pot assumir de manera real i concreta la defensa de la sanitat i l’ensenyament públiques, o el manteniment dels serveis bàsics a la ciutadania, si la regla del dèficit i el sostre de despesa pública és el criteri a respectar. No es pot garantir el sistema públic de pensions, basat en el sistema de repartiment –que ha demostrat perfectament la seva viabilitat-, si el que s’imposa i -s’accepta- és l’objectiu de disminuir la despesa en pensions, seguint les recomanacions de les institucions que representen al capital financer. I no hi ha solució possible a la qüestió catalana si el que s’acaba acceptant és la negació d’una sortida democràtica –que els catalans decideixin-, sota l’amenaça permanent d’aplicació del 155. No hi ha sortida, en definitiva, si aquesta ha de venir de la mà del Rei o dels jutges, o sotmetent-se a ells.

El programa antisocial de les “dretes” no és cap broma

El que proposen Casado-Rivera-Abascal és pràcticament fer creu i ratlla al que queda de l’anomenat Estat del Benestar. Qualsevol pot comprovar-ho. Un programa de demolició de drets que multiplicarà la desigualtat i la injustícia social, convenientment amanit amb proclames reaccionàries i l’afegit d’una campanya d’assetjament i enderrocament contra qualsevol que es proposi una sortida que no sigui judicial a la qüestió catalana. Quan se’ls escalfa la boca verbalitzen les seves intencions. A Casado se li va escapar això del Salari Mínim Interprofessional (vol rebaixar-lo a 850), igual que al seu assessor econòmic, Lacalle, se li va escapar dir que el problema no és quant es revaloritzen les pensions, sinó quant es retallen. D’altra banda, no té desaprofitament el programa fiscal que proposen: baixar l’impost de societats per sota del 20%, suprimir al 99% el de successions i al 100% el de patrimoni, i retallar a fons l’impost de la renda (40% el tipus màxim). En resum, i com deia un articulista recentment, baixar els impostos als rics i reduir els ingressos als pobres, la qual cosa en la seva opinió constitueix “una provocació als qui encara sofreixen les seqüeles socials de les retallades”. A tot això cal afegir el que proposen sobre la reforma laboral (volen aprofundir la del 2012) o en relació als drets polítics de la ciutadania.

És natural que davant semblant programa els treballadors sentin veritable temor.

Cal barrar-los el pas

Sens dubte. Encara que moltes vegades s’hagi utilitzat i s’utilitzi l’espantall de les “dretes” per a colar determinades polítiques, per descomptat no som indiferents al que pugui succeir en les eleccions. Sí, cal barrar-los el pas. No ens és indiferent qui governi en la Moncloa o els qui ho puguin fer des dels ajuntaments. Compartim la inquietud de moltíssims treballadors que veuen amb perplexitat la possibilitat que una coalició de franquistes vergonyants i dretans sense complexos arribi al govern. Tal possibilitat constituiria un dur cop i una reculada. Per això que compartim la preocupació de tots aquells que temen una victòria dels que fan bandera de la destrucció de drets i llibertats, dels que volen implementar a Catalunya una espècie d’Estat d’excepció permanent amb centenars, tal vegada milers, de detinguts. Entenem perfectament als qui, per a evitar aquesta eventualitat, votaran amb més o menys il·lusió al PSOE, a UP, a ERC, o en general, sobretot a Catalunya, a aquelles opcions que defensen el dret a decidir sense utilitzar-lo com una arma llancívola contra la resta de pobles de l’Estat espanyol, sinó contra la Monarquia. També als qui dubten si anar a votar o no, desencantats per tantes promeses incomplides. A tots ells els diem: cap vot a les “dretes”, ni un vot per a la coalició de la plaça Colón.

Hi ha una campanya organitzada que demana el vot a les “esquerres”. Com hem dit, entenem que cap treballador pot donar el seu vot a les dretes que volen acabar amb tot. Però molts són, també, conscients que una victòria de la “esquerra” pot no ser suficient. Portaveus autoritzats del capital financer com la revista The Economist demanen que si  “els seus” no guanyen, es formi un govern , amb el suport de Ciutadans , que garanteixi que no es toqui ni una sola de les contrareformes i que s’apliquin altres noves retallades de drets. Per això, diem que,  independentment de l’opció que cadascun triï, el decisiu és organitzar-se per a defensar els nostres drets i exigir als qui es reclamen dels treballadors que no cedeixin a cap pressió, que defensin les pensions, la derogació de les reformes laborals, de la Llei Mordassa, etc. Els treballadors esperen que els candidats que es reclamen del socialisme i/o del dret dels pobles, es pronunciïn en aquest sentit. I que,  si formen govern, ho facin per a donar sortida a les reivindicacions, i no per a barrar-los el pas.

I obrir el camí a la República

Sí, cal barrar el pas a les dretes. Però no hi ha una altra manera de fer-ho que ajudar els treballadors a defensar les reivindicacions encapçalant la majoria social que vol revertir la situació provocada per anys i anys de retallades. Recolzant-se en els treballadors, en les assemblees de pensionistes, en els moviments de vaga, en els que en els barris reivindiquen la República (que molts diputats d’esquerra no gosen ni esmentar), en la joventut. En definitiva, en la població treballadora que aspira a viure dignament i vol un futur igualment digne per als seus fills. No hi ha un altre antídot que aquest.

Barrar el pas a les dretes vol dir també ajudar a posar en marxa l’única força que pot acabar amb les institucions heretades del franquisme en les quals nien, i des de les quals s’impedeixen solucions democràtiques. Obrir el camí a la República, del poble i per al poble, unir forces entorn d’aquest combat és, més enllà del que pugui sortir el 28 d’abril i en successives convocatòries, l’únic camí.

La Veritat núm. 101, disponible

(Publicat a la Carta Setmanal 725veure en castellà)

L’edició en castellà de la Veritat 101 ja està impresa. I disponible per a tot militant, treballador o jove interessat.

Abast i significat de la mobilització del poble algerià

En el moment en què la revista entra en impremta, la mobilització de milions d’homes i de dones contra el règim marca una ruptura, una inflexió que marcaran els esdeveniments que segueixin. Es tracta del combat per la independència de classe del moviment obrer, de la lluita contra el capital i les seves contrareformes, i per tant de la necessitat de construir partits en les formes particulars de la situació actual.

El règim, davant una mobilització creixent, ha intentat una maniobra: va anunciar que el President ja no es presentava per a un cinquè mandat i que ajornava les eleccions fins a la celebració d’un conferència nacional. Un intent de mantenir i rentar-li la cara el règim.

És un mètode que han utilitzat sovint els governs confrontats a un aixecament.

En la UGTA, el secretari nacional, que va donar suport al cinquè mandat, es veu cada vegada més desautoritzat. Està plantejada l’opció de celebrar un congrés perquè els afiliats recuperin el control del seu sindicat.

Aquesta mobilització del poble algerià és expressió de la situació mundial, és un advertiment. Indica que els treballadors i els pobles ja no poden aguantar el règim capitalista, que només  queda el camí del combat per acabar amb ell.

Des del inici de la mobilització, el Partit dels Treballadors i els seus militants estan amb el poble algerià contra el règim. S’han pronunciat clarament contra qualsevol intent de rentar la cara d’aquest i han assenyalat que la conferència nacional proposada pel règim només busca preservar-lo. L’única sortida és una Assemblea Nacional Constituent sobirana que liquidi les institucions antidemocràtiques. El PT dóna suport a totes les mobilitzacions i crida a constituir comitès populars.

S’obre una nova situació, quedant els esquemes del passat en dubte per les formes actuals del desenvolupament de la lluita de classes. Els revolucionaris han de fer seu sense reserves aquestes formes per a inserir-se en els processos que s’estan desenvolupant.

A on va la Xina?

S’ha convertit la Xina en una potència imperialista i la burocràcia xinesa en una nova classe social? L’article és una primera contribució sobre aquestes qüestions.

Analitza els successius canvis des de la revolució de 1949: la ruptura amb l’ imperialisme i les contradiccions de la burocràcia xinesa; l’obertura al capitalisme a partir de 1978. Són importants els canvis econòmics. Utilitzant una massa de treballadors migrants sotmesos al sistema del passaport interior, el règim ha ofert als inversors estrangers una mà d’obra atractiva a baix cost (286 milions en 2017). La guerra comercial Estats Units – la Xina llançada per Trump ha alentit el creixement xinès obrint dissensions en la burocràcia.

L’article analitza els conflictes laborals. L’Estat xinès està sotmès a una pinça exercida per la pressió de l’ imperialisme i la de la classe obrera xinesa.

Originàriament, era un Estat basat en l’expropiació del capital, però que va obrir la porta a la introducció del capital a la Xina i s’insereix cada vegada més en el mercat mundial mitjançant l’exportació de capitals, però sempre sota el control de la burocràcia xinesa que no és una nova classe social. El qüestionament de la propietat estatal significaria deixar al carrer a centenars de milions de treballadors, com s’està veient ja  en el sector privat i en algunes branques de l’economia estatal, amb reestructuracions contra les quals es mobilitzen els treballadors.

Veneçuela, una nació assetjada que resisteix

L’article presenta l’evolució del país des de la repressió de les manifestacions del 21 de febrer de 1989 contra un pla d’ajust estructural del FMI.

L’elecció de Chávez en 1999 com a President de la República va comportar un canvi fonamental: l’elecció d’una Constituent, nacionalitzacions, llei de protecció dels treballadors. L’ imperialisme nord-americà va organitzar un cop d’estat en 2002. La mobilització de masses va escombrar als colpistes en 72 hores.

Des de llavors, els Estats Units intervenen constantment per a desestabilitzar al govern. L’article exposa les principals etapes. L’agreujament de la crisi econòmica als Estats Units ha portat a Trump a endurir les seves pressions i després a emprendre una lluita a mort per recuperar el control del seu feu. Desenvolupa una ofensiva iniciada amb el cop d’estat judicial al Brasil, que afecta a tota Amèrica Llatina. Però la política de Chávez de resistència no ha modificat la dependència de les exportacions petrolieres, la qual cosa facilita els atacs econòmics basats en baixar el preu del petroli. L’article analitza les mesures de bloqueig econòmic preses pels Estats Units. El cop de força de Guaidó va ser un fiasco. I acaba assenyalant les possibles perspectives: tot indica que la intervenció nord-americana continuarà en una forma militar, directa o indirecta.

Com a conclusió s’evoquen les mesures d’emergència necessàries per a fer front a la ingerència imperialista: indexació dels salaris en relació amb els preus, control del canvi de divises, lluita contra la corrupció, reforçar la solidaritat internacional.

Mèxic: una nova situació política

L’accés de López Obrador al govern i la conquesta de la majoria de la Cambra de Diputats i del Senat pel seu “movimento Morena” han provocat un canvi de l’estat d’ànim dels treballadors. Importants vagues han aconseguit augments salarials del 20%.

Obrador ha pres decisions que han sacsejat el país, en referència a la companyia de petroli i a l’electricitat.

La contrareforma de l’ensenyament està en dubte, però la modificació de la llei xoca amb les institucions i amb l’oposició dels partits institucionals.

Encara que reconegui que seria necessària una Assemblea Constituent per a efectuar algunes reformes, Obrador no pretén posar-la en marxa abans de sis anys.

En el moviment obrer comença a aparèixer la necessitat de la unitat de les centrals sindicals independents, al mateix temps que ha de continuar la lluita per la derogació de totes les contrareformes.

Notes sobre Europa

Aquestes Notes precisen les modificacions produïdes en l’últim període:

  • El bréxit posa de manifest l’atzucac social i econòmica en què s’enfonsa el país, lligat a la marginalització de tota l’economia europea.
  • Deu anys després de la crisi financera de 2008, Europa no és capaç de resistir a la dura guerra comercial pel repartiment dels mercats; la burgesia anglesa està escindida entre la fracció que vol orientar-se cap a Àsia i la que té la seva sort lligada a les indústries europees.
  • L’origen de l’explosió espontània de les Armilles Grogues cal buscar-lo en una nova combinació de forces polítiques, marcada pel rebuig dels aparells dirigents de les organitzacions de classe.
  • D’aquí deriven noves disposicions: “A les portes d’una irrupció de les masses en tota Europa, no tenim temps per a formar i arrelar un partit capaç d’exercir un paper dirigent. La selecció s’efectuarà en el terreny de l’acció.”

Trets generals de la situació de l’Orient Mitjà

L’article examina en primer lloc la política de Trump a l’Orient Mitjà, i després les conseqüències de les seves decisions: una militarització en progressió constant, amb els diferents estats enredats en conflictes entre ells i nombrosos interessos estratègics en joc: petroli, rutes marítimes.

La caiguda del preu del petroli obliga als estats més poderosos a buscar noves sortides.

Trump ha anunciat brutalment la retirada de les tropes nord-americanes de Síria, creant reaccions en cadena que reforcen el caos en tota la regió.

La resistència palestina és una peça fonamental de tot l’Orient Mitjà; s’expressa de forma diferent segons els territoris.

La crisi crònica del capitalisme

Aquest article mostra que ja no estem en el període de les crisis periòdiques del capitalisme en les quals, després d’una purga, acomiadaments, liquidació de capital, reestructuracions, es reprenia una acumulació de capital que durava més o menys. Contràriament a les tesis d’economistes amb etiqueta d’esquerres o keynesians, la crisi no es deu a una mala gestió, a una distribució insuficient de les riqueses. Prové del funcionament mateix del capitalisme.

Aborda aquest article els mecanismes examinats per Marx. Encara que l’atzar tingui un paper en l’encadenament dels esdeveniments, es produeix com a expressió de la necessitat, és a dir, com a forma original no previsible d’aquesta necessitat. La crisi de 1971, que és una inflexió, o la de 2007, són expressions dels mecanismes del capitalisme.

Les forces productives ja no poden desenvolupar-se. L’acumulació de capital, que prossegueix, s’efectua amb sacsejades violentes: guerra comercial, militarització, cracs, que només són resultants indirectes del combat que lliura la burgesia per a contrarestar el descens de la taxa de benefici elevant la taxa d’explotació del treball assalariat.

La crisi crònica del capitalisme expressa la impossibilitat de reformar-lo.

Dossier: homenatge a Karl Liebkecht i a Rosa Luxemburg

Fa cent anys, el 15 de gener de 1919, aquests dirigents excepcionals de la classe obrera alemanya van ser assassinats per ordre del govern socialdemòcrata.

Per a retre’ls homenatge, es publiquen dos textos poc coneguts de Trotski, de 1919 i de 1932.

Ante el 14 de abril

Por la República, por las libertades, por las reivindicaciones sociales

Descarga la hoja “Ante el 14 de abril” en PDF

Este 14 de abril, miles de personas saldremos a la calle en decenas de ciudades en lucha por la República. Una lucha que es inseparable del combate de la clase trabajadora, de la juventud, de las mujeres, de los pueblos, por sus derechos, sus conquistas sociales, sus reivindicaciones. Y de la lucha por la democracia y las libertades.

Sigue leyendo

Les clavegueres de l’Estat

(Publicat a la Carta Setmanal 724veure en castellà)

Les referències a les anomenades “clavegueres de l’Estat” han saltat a tots els mitjans amb motiu  de fer-se pública una operació de la Policia, l’objectiu de la qual era desprestigiar a Podemos -als qui les enquestes donaven llavors uns grans resultats electorals- per a impedir que pogués arribar al Govern l’any 2016. L’operació estava, pel que sembla, dirigida des del Ministeri de l’Interior pel propi ministre, Jorge Fernández Díaz.

Aquest episodi d’espionatge i manipulació política no és el primer que s’atribueix a aquest grup de policies i al ministre Fernández Díaz. L’any 2012 es va organitzar una operació similar per a vigilar i maquinar acusacions falsejades contra polítics independentistes catalans.

Davant les proporcions que va prenent l’escàndol, el ministre de l’Interior de Pedro Sánchez, Fernando Grande Marlaska, s’ha afanyat a declarar que es tracta d’un episodi del passat, i que “no existeixen les clavegueres en el dia d’avui”. A més, ha defensat que s’han pres mesures des que va arribar al càrrec per a eliminar aquestes pràctiques.

Per part seva, Pablo Iglesias s’ha mostrat escèptic sobre aquestes afirmacions de Marlaska, i ha assenyalat que almenys part dels policies implicats segueixen en les plantilles del Ministeri de l’Interior. “Sembla evident que és el senyor Fuentes Gago, que en aquest moment forma part de la Secretaria General de Policia i que concursa ara per a comissari. Quan Marlaska diu que han netejat les clavegueres, es refereix a això?”.

L’Audiència Nacional ha obert una investigació, que ja veurem com acaba. Però que, al nostre judici, cerca , sota la cobertura d’investigar aquests fets concrets, donar cobertura a una gran mentida: la que les clavegueres franquistes de l’Estat són coses del passat.

La “operació Catalunya”

El primer dels episodis recents de “guerra bruta” contra rivals polítics va començar l’any 2012, quan, pel que sembla, el ministre Fernández Díaz va ordenar al llavors número dos de la Policia, el comissari Eugenio Pino, crear una ‘brigada política’ amb l’objectiu d’organitzar tot tipus d’operacions il·legals i muntatges policials per a intentar processar els màxims representants polítics de CiU i ERC.

Entre els membres d’aquesta brigada (que els mitjans han anomenat “policia patriòtica”) estaven, segons han publicat diferents mitjans, el cap de Gabinet de Pino, José Ángel Fuentes Gago, i els comissaris Marcelino Martín-Blas (cap d’Assumptes Interns), José Luis Olivera (cap de la UDEF), Enrique García Castaño (d’Informació) i José Manuel Villarejo, a qui els seus negocis privats -però no aquests episodis d’espionatge i manipulació política- han portat a presó.

En aquells temps, previs a la consulta sobiranista del 9-N, es va fer públic que el ministre conspirava, també, amb el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso Laso, per a obtenir dades amb les quals fabricar escàndols contra els dirigents d’ERC i Convergència (CDC), a fi de desacreditar a aquests partits o fins i tot fabricar indicis per a acusar-los de prevaricació.

L’episodi actual

Ara s’ha fet pública una operació d’espionatge a dirigents de Podemos, que va incloure el robatori del telèfon mòbil d’una col·laboradora pròxima de Pablo Iglesias, amb la finalitat d’organitzar un muntatge mediàtic per a desprestigiar a Podemos, i robar-li vots. Es tractava d’evitar que Podemos arribés al govern, com assenyalaven les enquestes en aquell moment. L’aparell d’Estat no es conformava, sens dubte, amb les declaracions de moderació i respecte al marc polític que feien els dirigents de Podemos, i temia la irrupció d’una nova força que, despertant les il·lusions de les masses, pogués obrir pas al fet que aquestes desbordessin els marcs de contenció establerts per la Transició i en el Pacte Constitucional del 1978.

Entre les operacions encaminades a això s’incloïa la cerca de “proves” de finançament de Podemos per part d’Iran i Veneçuela.  Per a això, es va organitzar un viatge de tres agents de la policia patriòtica a l’abril de 2016 a Nova York per a intentar convèncer a un exministre de Finances de Veneçuela, Rafael Isea, que certifiqués un pagament de 7,1 milions del Govern veneçolà a la Fundació CEPS el 2008 (en aquesta fundació participaven alguns dels que sis anys després serien fundadors de Podemos). L’operació hauria estat autoritzada pel ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, amb el presumpte coneixement del president Mariano Rajoy.

Part de les dades recollides per aquest grup de policies va ser publicat en diferents mitjans digitals i escrits.

I ara?

Ara, ens diuen a través del ministre Marlaska que tot està solucionat. S’està investigant a un grup de policies corruptes i ja no hi ha clavegueres. Es tracta de posar un tallafocs que permeti que no es qüestioni al conjunt de l’aparell policial i judicial, els serveis d’informació, i altres elements de l’aparell de l’Estat.

Però quan ens diuen que és l’Audiència Nacional -on va prestar serveis durant anys el propi Marlaska- qui investiga els fets, sorgeixen els dubtes. No és aquest mateix Tribunal l’hereu de l’infame Tribunal d’Ordre Públic franquista? No és a l’Audiència Nacional on s’han orquestrat durant anys els judicis “contra el terrorisme”, on es posaven en el mateix sac  els acusats de posar bombes i a dirigents polítics que no havien comès cap acte de violència? No és l’audiència Nacional la que ha tancat durant anys els ulls davant les denúncies de tortures a detinguts bascos? No és la que va tancar Egin i Egunkaria? No és la que acaba de condemnar a desenes d’anys de presó als joves de Alsasua? La que es va negar a aprovar l’extradició del torturador Billy el Niño perquè fos jutjat a l’Argentina? A aquest òrgan de l’aparell de l’Estat cal confiar la recerca de les accions brutes d’aquest mateix aparell?

Mentre Marlaska presumeix que “ja no hi ha clavegueres”, el Tribunal Suprem celebra el judici polític contra els republicans catalans. Durant anys, hem vist en cada judici contra sindicalistes, en aplicació de l’article 315.3del Codi Penal, la col·lusió de policies, fiscals i jutges per a fabricar acusacions, manipular proves, negar proves a les defenses, amb l’objectiu d’obtenir un sèrie de condemnes que permetés establir la “activitat criminal” dels piquets de vaga i acabar per prohibir-los. Una ofensiva de l’aparell d’Estat que només la mobilització de les confederacions sindicals ha pogut desbaratar, de moment.

Hem vist com Andrés Bódalo era condemnat en un judici en què el jutge es va negar a admetre com a prova el vídeo gravat dels fets, que demostrava que no va haver-hi agressió per part seva. Hem vist com els vídeos dels fets no eren admesos com a prova en el judici als dos militants de CNT de Logronyo condemnats.

Hem vist com els jutges de Pamplona  i l’Audiència Provincial de Pamplona es negaven a condemnar per violació als de La Manada. Fins i tot com un jutge veia en els fets actes de “jolgorio”. Hem vist com durant anys jutges i policies s’han negat a defensar a les dones víctimes de la violència masclista. I com un jutge deia “bitxo” i “filla de puta” a una víctima de violència masclista, mentre en la conversa participaven entre riures la fiscal i la lletrada de l’Administració de Justícia.

Hem vist com els policies i els guàrdies civils que custodiaven als republicans catalans en el seu trasllat a Madrid per a ser jutjats els cantaven cançons ofensives mentre gravaven els fets per a difondre’ls en les xarxes Hem vist una vegada i una altra a guàrdies civils seguint el joc a les accions promogudes per Ciutadans i amb la col·laboració de tota la premsa per a criminalitzar la llibertat d’expressió en els espais públics i en particular l’exigència de llibertat dels presos. I altres piquets censurant samarretes grogues o republicanes, sense mandat judicial.

Estem veient cada dia com a l’empara de la llei mordassa són multats, detinguts, empresonats amb una gran arbitrarietat ciutadans de tota mena. No compleixen la llei, sinó que es va fer una llei per a protegir la impunitat policial.

Han arribat a l’extrem de trepitjar totes les lleis per a prohibir els llaços grocs.

Com diu el president del Parlament català, sota les togues apunta la samarreta de Vox.

Hem vist com més de mil militars signaven un manifest de suport al dictador genocida  Franco i com alguns dels signants, juntament amb desenes de militars, policies i jutges es presenten en les llistes de Vox (i també en les del PP).

Després d’haver vist totes aquestes coses, qui pot creure’s que ja no hi ha “clavegueres de l’Estat”? Aquestes clavegueres van molt més allà del grapat de policies que ara s’investiga, i continuen ben vives. Això situa la responsabilitat central dels partits i organitzacions que es reclamen de la classe obrera i dels pobles. Perquè no es tracta simplement d’una qüestió de democràcia sinó de la seva pròpia existència com a organització.

Estem amb els sindicalistes o ciutadans, de qualsevol organització democràtica, independentistes o no, que defensen l’exercici de les llibertats. No acceptem que ningú toleri la persecució dels sindicalistes o l’empresonament de dirigents polítics.

 Les institucions franquistes encapçalades per la Monarquia i la llibertat d’organització, part essencial de la democràcia,  són incompatibles.  Per a acabar amb les clavegueres caldria acabar amb l’aparell d’Estat Franquista del qual es nodreixen. I amb el Règim que manté l’essencial d’aquest aparell d’Estat i acull tota aquesta podridura. Una tasca que, no tenim dubte, més aviat que tard portarà a terme la classe treballadora, juntament amb la joventut, les dones i els pobles oprimits de tot l’Estat, imposant la democràcia, és a dir, la República.

Las “cloacas del Estado”

(Publicado en la Carta Semanal 724ver en catalán)

Las referencias a las llamadas “cloacas del Estado” han saltado a todos los medios con motivo de hacerse pública una operación de la Policía, cuyo objetivo era desprestigiar a Podemos -a quienes las encuestas daban entonces unos grandes resultados electorales- para impedir que pudiera llegar al Gobierno en 2016. La operación estaba, al parecer, dirigida desde el Ministerio del Interior por el propio ministro, Jorge Fernández Díaz.

Sigue leyendo

Madrid: les raons de tanta candidatura d’esquerra

(Publicat a la Carta Setmanal 723veure en castellà)

Ja sabem que a les enquestes no cal fer-los molt cas. Totes les últimes previsions han estat fracassos rotunds. Però no fa falta ser molt llest per a saber que en la Comunitat de Madrid la cosa està igualada. Fa uns anys l’esquerra va guanyar per un escó, però l’escàndol de dos trànsfugues del PSOE va obligar a repetir les eleccions i va permetre a la corrupta Esperanza Aguirre presidir la Comunitat de Madrid (CAM).

Posteriorment, fa quatre anys, la dreta va guanyar un altra vegada per un diputat.

La candidatura d’IU amb 130.000 vots es va quedar sense representació por l’antidemocràtic requisit de tenir un 5%. A aquests 130.000 vots li haurien de correspondre 6 diputats o més que haguessin donat la victòria a l’esquerra.

En aquesta derrota va contribuir la direcció d’IU que, enfrontada a la qual llavors era la seva federació madrilenya, va apostar per donar suport a Podemos, d’una forma vetllada.

Així la candidatura de Luis García Montero, abans en IU i ara encarregat de l’Institut Cervantes i soci de Llamazares en Actua, va contribuir a una nova derrota de l’esquerra.

En 2019, una altra vegada la divisió?

Ara es dóna un escenari inèdit. Podemos s’ha dividit. Errejón va trencar amb Iglesias fa uns mesos el que no té perquè restar vots ja que la divisió interna era tan gran que entre ells ja havia més enfrontaments que col·laboració.

Però ara apareix Llamazares, que acaba de trencar amb la Federació d’IU per a presentar-se a totes les eleccions, menys a l’Ajuntament de Madrid on Carmena ha ofert un lloc al polèmic jutge Garzón.

Això sí, apareix com una autèntica maniobra de divisió perquè, encara que Llamazares diu buscar el vot dels abstencionistes, el que ofereix és molt més del mateix i res que pugui il·lusionar a ningú. Un espai entre IU i PSOE que no és l’espai de la gent desanimada. Més aviat sembla un pas previ a integrar-se en el PSOE o amb Mes MADRID.

IU, es divideix a Madrid

Al mateix temps IU ha anunciat que no concorrerà amb Podemos a les eleccions a la Comunitat de Madrid. Per a més INRI, a l’Ajuntament de Madrid, Podemos ha estat exclosa per Carmena, i tampoc aquí presenten candidatura els de Pablo Iglesias.

L’explicació d’IU Madrid, és que les “bases” han rebutjat l’acord.

Dels 2000 militants i 5000 simpatitzants que diu tenir IU a Madrid han participat segons les seves dades una mica més de 2000. D’ells el 60% contra l’acord al qual havien arribat les direccions estatals d’IU i Podemos. Una baralla del PCE de Madrid, amb el PCE estatal. Una derrota per a Alberto Garzón, que es troba ara en una situació incòmoda. I IU de Madrid en una situació rocambolesca, ja que van en uns llocs amb Podemos i en altres sols i en uns altres contra Podemos.

El moviment Madrid en peus no sembla haver agrupat gent més enllà dels militants de PCE i anticapitalistes. En trencar-se IU, Maurici Valent, que anava de candidat a l’alcaldia de Madrid ha dimitit, les expectatives de vot d’IU són doncs baixes i es possible que no tregui representació ni a la Comunitat ni a l’Ajuntament de Madrid, però a més de perdre’s els vots hi ha un halo de decepció bastant gran.

El PSOE també amb problemes interns

Entre els despropòsits no es queda a la saga el PSOE. Fa temps que les contínues crisis de la federació madrilenya han fet d’aquesta federació una font de disgustos per als socialistes. En les passades eleccions municipals van treure un resultat vergonyós. 15% dels vots. Ara les pot anar pitjor a pesar que en l’àmbit estatal hi ha un avanç del PSOE. I és que la llarga mà de l’aparell federal i els seus respectius secretaris generals d’aquests últims anys han furgat més en els problemes que una altra cosa.

Ja Sánchez en el seu anterior mandat, quan era més pròxim a Susana Díaz, va destituir el secretari general de Madrid (Tomàs Gómez) i va posar com a candidat a la CAM a Gabilondo.

Ara, encara que sigui secretari general amb altres suports diferents, Pedro Sánchez ha tret el seu dit per a posar com a candidat a un entrenador de bàsquet aliè a la política i que va fer unes declaracions en TV no fa molt dient que preferia a Rajoy abans que a Zapatero. (Pepu Hernández).

Hi ha hagut primàries, amb baixa participació, i Pedro Sánchez va presentar públicament a Pepu, en una demostració de parcialitat injusta i innecessària, perquè podria haver-se evitat les primàries si volia imposar al seu candidat. Alhora en la Comunitat de Madrid l’exalcalde de Fuenlabrada, un feu socialista des de sempre, ha dimitit de les llistes, en les quals li oferien anar el 38, per a demostrar el seu rebuig al qual des de Fuenlabrada assenyalen com un menyspreu i una conseqüència de no haver donat suport a Pepu Hernández i sí haver-ho fet amb Manuel de la Rocha candidat d’Esquerra Socialista en les primàries. En fi, tot un panorama descoratjador, en el qual el debat sobre programa o projecte està absent. Més aviat una baralla de llocs, que també té el seu rerefons polític, però de llocs al cap i a la fi.

Així tenim:

  • Ajuntament de Madrid, Carmena i Errejón junts. S’integra Actua. Podemos no es presenta, IU i Anticapitalistes presenten una llista.
  • Comunitat de Madrid, Podem por un costat, Més Madrid (Errejón) per altra, IU i Anticapitalistes (el diuen “Madrid en peus”) por altra i Actua dóna suport a Errejón
  • Europees, Podem pel seu costat. Errejón dóna suport, sense implicar-se en la campanya a Podemos. Actua es presenta en el projecte europeu de Varufakis. Aquí IU si va amb Podemos a més dels Anticapitalistes.
  • Per a les generals, Podemos es presenta amb IU. Errejón dóna suport a Podemos, encara que no farà campanya, i Actua presenta llista.

Una greu amenaça

Aquest enfrontament, que per a la majoria apareix com una mera qüestió de d’agafar cadires, té un rerefons polític. El balanç d’aquests anys demostra que no es poden utilitzar les institucions del règim, en aquest cas ajuntaments i comunitats aplicant les lleis del règim com la d’administració local, al servei de la majoria. La disputa per veure qui és més bon i honest gestor només serveix per a enfrontar-se a les reivindicacions de la majoria treballadora i popular. Perquè no es tracta de veure qui retalla “millor” ni qui gestiona més la misèria sinó de veure com ajudem a posar fi a les retallades i les imposicions.

Cal dir que, encara que no siguem partidaris de l’Estat de les autonomies, perquè defensem la Unió de Repúbliques, aquestes eleccions són importants.

Les autonomies van ser creades per a evitar el dret de les nacions a l’autodeterminació en la famosa fórmula del cafè per a tot de l’època d’Adolfo Suárez. En comptes de buscar la fraternitat dels pobles ha servit per a enfrontaments múltiples entre ells en la competència pels recursos escassos. Una fórmula per a aplicar les retallades regió a regió. El pressupost de la Comunitat de Madrid és de 20.000 milions d’euros. D’aquí depenen la sanitat, l’educació i tantes despeses socials. En la CAM els diferents governs del PP han saquejat els comptes i serveis públics. Han deteriorat la sanitat al mateix temps que han augmentat el destinat a sanitat privada. Han fet el mateix amb l’educació. Madrid parteix sempre amb una gran desavantatge. A Madrid resideix la major part de l’aparell d’Estat. No diem que tots els jutges, policies, guàrdia civils i alts funcionaris i militars són de dretes. Però la gran majoria sí.

Han aparegut dades i enquestes en aquestes últimes dates d’associacions de militars, jutges i policies franquistes. No parlem de petits grups. Són la demostració que el franquisme va quedar ficat en les institucions fins als ossos En Madrid resideixen molts directius de les grans empreses, representants de lobbies i organismes internacionals. Això no només passa en aquestes eleccions, però demostra que a Madrid hauria d’haver-hi un esforç suplementari por la unitat, ja que hi ha un plus de presència de l’aparell de l’estat.

Perquè guanyi l’esquerra es necessita un esforç suplementari. Acabar amb aquestes polítiques exigeix d’un esforç. Però la crisi de l’esquerra i els interessos espuris, la lluita per les cadires, pot fer que es faciliti un govern, segurament més de dretes, perquè pot dependre dels nous franquistes de Vox. Aquesta situació s’estén a altres municipis, com el de Getafe, en el qual de la llista d’Ara Getafe han sortit ara cinc llistes per a les municipals.

La unitat necessària

Òbviament no confiem que en el terreny electoral se solucionaran els problemes dels treballadors i els pobles. I més quan les polítiques que es prometen són respectuoses amb la Constitució, la Unió Europea i els seus tractats i mandats. I especialment amb l’austeritat” (és dir, amb les retallades) afavorida des de Brussel·les i consagrada en els “sostres de despesa” i les lleis d’estabilitat pressupostària, que tots respecten.

La divisió de les “esquerres” no obeeix a cap debat polític. No oblidem que l’únic motiu de la ruptura de Carmena amb Podemos es que ella volia imposar tots i cadascun dels membres de la seva llista. La decisió de Errejón de presentar la seva pròpia llista a la Comunitat amb els seguidores de Carmena també obeeix a una baralla por els llocs en les llistes. La “nova política” ha seguit ben ràpid els passos de la “vella”. En última instància, la podridura del Règim, que s’ha infiltrat en les files de l’esquerra” que actua dins de les institucions del Règim, i que no vol acabar amb ell, sinó gestionar-ho “tan bé com sigui possible” i tal vegada aplicar-li algunes mínimes reformes.

És més, en bona part aquests debats i baralles formen part de l’escenari” polític i contribueixen a eludir el debat sobre problemes reals. Però de cara als ciutadans, als treballadors, aquesta divisió sense cap rerefons polític apareix com un element de descoratjament i desafecció. Aquest panorama planteja sens dubte una qüestió, un interrogant que afecta a tots els militants que es reclamen del socialisme, de les llibertats dels pobles: No hi ha en el fons un veritable problema de representació política?, o sigui no és necessari avançar cap a una veritable representació fidel als interessos dels treballadors independent de les institucions de la Monarquia i el gran capital?

No és aquest el debat en el que hem de participar?