Archivo por meses: marzo 2019

Les eleccions i la crisi del Règim

(Publicat a la Carta Setmanal 722veure en castellà)

Els pròxims mesos estaran marcats pels diferents processos electorals que pràcticament s’encadenen. Uns comicis controlats pel poder judicial heretat del franquisme, com demostren les últimes actuacions de la Junta Electoral Central (de que els seus 14 membres, 8 són magistrats del Tribunal Suprem). La paradoxa de deixar el govern d’unes eleccions democràtiques a un poder judicial franquista és una mostra més dels equilibris establerts en l’anomenada “Transició”.

La convocatòria anticipada d’eleccions és el resultat de la incapacitat del govern Sánchez de respondre a les expectatives generades per la moció de censura. Excepte la pujada del Salari Mínim a 900 euros, durant aquests 9 mesos, Sánchez a penes ha adoptat algunes mesures de les quals reclamava la majoria social que va veure amb esperances l’expulsió del PP del govern. La LOMCE i la Llei Mordassa segueixen en peus. Com l’article 315.3 del Codi Penal. La reforma de pensions de 2013 no ha estat derogada. Tampoc s’han derogat – ni tan sols parcialment- les reformes laborals, pesi a l’acord de la Ministra de Treball amb els sindicats, el compliment dels quals demanden avui els dirigents d’UGT i CCOO. A ningú se li oculta que va ser la negativa de Pedro Sánchez a fer si més no un pas pel que fa al judici dels republicans catalans el que finalment va motivar el rebuig parlamentari a aprovar els Pressupostos de l’Estat, que va desencadenar la decisió de Sánchez d’anticipar la convocatòria d’eleccions.

Ara, totes aquestes mesures que el govern no va voler aprovar es converteixen en promeses electorals, davant el desconcert de bona part de la classe treballadora. Milions de treballadors i joves dubten sobre què fer en les eleccions. Sens dubte, temen la possibilitat d’una victòria de les dretes que portés a la formació d’un govern PP-Cs-*Vox que buscaria arrasar els seus drets i conquestes socials, i que portaria la situació a Catalunya a un punt d’enfrontament irrespirable, però, d’altra banda, dubten de les promeses de les organitzacions que parlen en el seu nom i que han aplicat també retallades de drets, salaris i conquestes socials des dels diferents governs. En aquesta situació, molts dubten si anar a votar per a tancar el passo a la dreta, mentre uns altres es plantegen abstenir-se.

La picabaralla de les llistes electorals

Mentre les enquestes auguren un resultat molt ajustat, o fins i tot un “empat tècnic” que deixi la formació d’un hipotètic govern en mans dels republicans catalans, retornant tot a la casella anterior a la convocatòria d’eleccions, els diferents partits, mancant mesures concretes que oferir als votants, s’embardissen en operacions de propaganda a base de “fitxatges estrella”.

Cadascun al seu estil. Mentre el PP es vana d’haver fitxat per a la seva candidatura per Barcelona a una persona que té a orgull no parlar català i Vox porta en les seves llistes a uns quants generals en la reserva, Ciutadans recorre a gents de la “societat civil” com l’executiu de Coca-cola Marcos de cinquè, presentant així per Madrid a un dels responsables del ERO de Coca-cola, el rebuig de la qual va aglutinar les forces de bona part del moviment obrer (a les organitzacions del qual va qualificar públicament de “sectaris, parasitaris i inútils”).

El PSOE no és aliè a aquesta cerca de “figures” per a les seves candidatures, com ja va fer Pedro Sánchez per al seu govern, ensopegant amb els antecedents fiscals d’alguns candidats adinerats amb l’objectiu de pagar menys imposats.

Tampoc la confecció de les llistes de “Podemos” i IU expressa la voluntat de combatre per les reivindicacions socials, estant presidida aquesta confecció per baralles que no tenen un rerefons polític, sinó la pura pugna pels llocs de sortida (com el cas madrileny mostra amb claredat).

En última instància, el recurs a figures “estrella” per part dels diferents partits, mancant alternatives reals que oferir, és una mostra de la crisi que sacseja al Règim de la Monarquia i a les seves institucions i que copeja a totes les organitzacions que viuen immerses en les institucions del règim. I també alimenta l’escepticisme i el rebuig de molts treballadors i joves cap a la política oficial.

Les reivindicacions

Nou mesos de govern de Pedro Sánchez han deixat sense resposta les principals reivindicacions dels treballadors, la joventut i els diferents pobles de l’Estat.

Per als treballadores, la qüestió està clara: cal derogar les reformes laborals, així com la LOMCE, el decret 3+2, la Llei Mordassa i l’article 315.3 del Codi Penal. Cal defensar el sistema públic de pensions, la qual cosa exigeix derogar les contrareformes de 2011 i 2013, i imposar per llei la revaloració com a mínim segons l’IPC. Digui el que digui Brussel·les, cal imposar un pressupost d’urgència per als serveis públics, per a posar fi a la deterioració de la sanitat, l’ensenyament, la dependència, i cal posar en marxa un pressupost extraordinari d’inversions en infraestructures, per a pal·liar la deterioració produïda per anys de retallades en carreteres i transport ferroviari.

La immensa majoria social que va veure amb esperança la moció de censura contra el PP, esperava que el govern Sánchez s’orientés en aquesta direcció. Però no ha estat així i el govern Sánchez, ha volgut justificar la seva inacció per la inexistència d’una majoria parlamentària sòlida, i la seva falta de valentia política per les “exigències desaforades” dels nacionalistes catalans. En realitat excuses perquè la feblesa parlamentària del govern hauria quedat en un segon terme si aquell hagués pres mesures en favor dels treballadors, dels pensionistes, de la joventut. No hi ha millor recepta per a combatre als convocants de la plaça Colón. Recolzar-se en la majoria social que vol recuperar drets i defensar el que és de tots, reforçar aquesta majoria social sobre la base d’una solució democràtica a la qüestió catalana, en lloc de plegar-se als qui fan de l’enfrontament entre pobles una de les seves principals banderes.

El silenci de les organitzacions

Però la falta de valentia política del govern no és l’únic problema. En la situació viscuda en els últims mesos, per a molts treballadors, i per a molts afiliats i quadres dels sindicats obrers, és molt desconcertant el silenci i la passivitat dels dirigents dels sindicats obrers. Primer van animar a esperar que el govern actués. Després, quan es veia que el govern no es decidia a adoptar mesures com la derogació de les reformes laborals, van pujar el to de les demandes, però mantenint els límits.

El 8 de febrer, en un acte conjunt d’UGT i CCOO convocat per a exigir al govern “més fets, menys paraules”, els secretaris generals de totes dues organitzacions van instar al govern a complir els seus compromisos i fer passos reals per a revertir les retallades socials i laborals, sense escudar-se en la falta de majories parlamentàries. Unai Sord va dir que “no podem demanar a ningú que guanyi una votació en el Congrés, però sí que es coresponsabilitzi amb el que ha acordat amb CCOO i UGT”. Van amenaçar amb convocar noves mobilitzacions si el govern no passava immediatament “de les declaracions al BOE”.

Després del 8 de febrer, i després de la convocatòria d’eleccions, el govern va fer oficial la seva decisió de no tocar les reformes laborals, i els dirigents sindicals no han passat de condemnes verbals a aquest anunci. Han arribat a dir que no convocaran mobilitzacions en període electoral. Per a molts, es tracta de no posar en dificultats a Pedro Sánchez i al “vot d’esquerres”. Unai Sord declarava que “farem una crida permanent als treballadors i treballadores a la mobilització electoral”, perquè cal frenar “l’agenda reaccionària”.

La passivitat dels dirigents de les organitzacions ve des de lluny. Des de la vaga general de 2012, han decidit, en els fets, tancar la via de la mobilització i confiar-ho tot al “diàleg social” amb els diferents governs, a pesar que cap resultat hagi sortit d’aquest “diàleg”. Una via que no ha fet sinó aprofundir el desagafo d’àmplies capes de treballadors cap a les organitzacions i el recurs a coordinadores i plataformes per a organitzar la defensa dels seus drets.

Quina és la sortida?

La solució a les necessitats de la classe treballadora, de la joventut, de les dones, dels pobles, exigeix la més àmplia democràcia, exigeix acabar amb el règim de la Monarquia, imposar la República, les Repúbliques de tots els pobles de l’Estat unides fraternal i lliurement.

Sens dubte, en les pròximes eleccions molts treballadors votaran les candidatures del PSOE o d’Units Podem o d’altres organitzacions que recolliran reivindicacions obreres i democràtiques en els seus programes. Alguns amb la renovada esperança que es faci una mica més des del govern, i uns altres, més preocupats per l’auge de la dreta franquista, que per la il·lusió que generen aquells. Uns altres s’abstindran. Per descomptat, no som indiferents al que pugui succeir en les eleccions, ja que la victòria electoral d’ells uns o els altres tindrà conseqüències polítiques immediates. Molts treballadors saben el que pot succeir en aquest país si triomfen Casado-Rivera-Abascal. No obstant això, l’experiència està feta i el succeït en els últims mesos ho ha tornat a confirmar: no hi ha sortida sense fer retrocedir al règim monàrquic i les seves institucions al servei del capital financer; no hi ha sortida si la decisió és sotmetre’s de nou a poders –com el judicial- heretats del franquisme, que impedeixen una solució democràtica per a la qüestió catalana. Una solució democràtica que no cap dins del marc de la Constitució Monàrquica, que estableix la “unitat indissoluble de la Nació Espanyola” i que funciona sota la tutela de poders antidemocràtics com el poder judicial franquista, l’exèrcit, plegat d’apologistes del franquisme i que nodreix les llistes electorals de Vox (com també les del PP i Cs), i la pròpia Monarquia. No hi ha sortida, en definitiva, si no es governa a favor de la majoria social, optant per claudicar davant Brussel·les o la CEOE. En el millor dels casos, es tornarà a la mateixa situació de bloqueig que ha portat a la convocatòria electoral.

Les conquestes arrencades després de la mort del dictador han estat retallades o estan amenaçades. La defensa de cadascuna d’elles requereix acabar amb el règim monàrquic i obrir la via a la República. En el moment en què es commemorarà el 14 d’abril, tots els que ens reclamem de la lluita per les llibertats i la democràcia, hem de contribuir al fet que tingui expressió política la majoria social que advoca per la derogació de les reformes i de totes les contrareformes; que vol defensar les pensions i parar els peus a la dreta “sense cap complex”, que vol un canvi polític en profunditat i acabar amb l’enfrontament entre pobles.

Las elecciones y la crisis del Régimen

(Publicado en la Carta Semanal 722ver en catalán)

Los próximos meses van a estar marcados por los distintos procesos electorales que prácticamente se encadenan. Unos comicios controlados por el poder judicial heredado del franquismo, como demuestran las últimas actuaciones de la Junta Electoral Central (de cuyos 14 miembros, 8 son magistrados del Tribunal Supremo). La paradoja de dejar el gobierno de unas elecciones democráticas a un poder judicial franquista es una muestra más de los equilibrios establecidos en la llamada “Transición”.

Sigue leyendo

Núvols passatgers o crisi crònica del capitalisme

(Publicat a la Carta Setmanal 721veure en castellà)

La situació econòmica mundial està presidida per la noció de crisi; més precisament crisi crònica del capitalisme, en el sentit de l’absència de tota perspectiva realment expansiva. Sens dubte l’FMI, màxim representant institucional del capital financer dominant que és l’estatunidenc, desitjaria anunciar un horitzó falaguer, base per a tota la propaganda del “capitalisme bo” que suposadament permetria resoldre els problemes. Però la realitat ho impedeix, obligant les seves màximes autoritats a reconèixer les dificultats: tant la seva directora-gerent Christine Lagarde, el 18 d’abril passat, com el seu economista-cap Maurice Obstfeld, el 9 d’octubre, parlaven de “núvols en l’horitzó”, lligades a la guerra comercial i el  sobre endeutament. S’enfonsa el discurs de la sortida de la crisi. Però, són només núvols, tal vegada passatgeres?

La realitat de les economies europees és especialment greu, subordinades a través de la UE a l’imperialisme estatunidenc, que cada vegada revela amb més claredat la seva condició de gegant amb peus de fang. La guerra comercial deslligada per Trump expressa les contradiccions del capitalisme, atès que la vella inèrcia liberalitzadora promoguda per les multinacionals estatunidenques en la cerca de mercats, va provocar la seva deslocalització i, amb això, l’afebliment de la base econòmica dels Estats Units, concretada en les gegantesques torres bessones del dèficit públic i el dèficit comercial (el dèficit del pressupost federal va augmentar el 42% en l’últim trimestre de 2018, lligat a la reducció d’impostos de Trump i el dèficit comercial supera el 4% del seu producte, amb un deute públic que passa ja la magnitud del 80% del PIB).

La greu situació de les economies europees

L’impacte de les dificultats estatunidenques s’estén per onsevulla i particularment a Europa. L’en altre temps trucada “locomotora alemanya” es troba detinguda sense perspectives de reprendre la marxa: l’últim trimestre de 2018 la variació del PIB va ser del 0% (no va créixer res). En altres economies la situació és encara pitjor, com en la italiana el producte de la qual va caure un 0,2% en aquest període. No són casos excepcionals, perquè tota l’Eurozona va créixer un abundant 0,2%, igual que el trimestre anterior (mentre els 19 països havien crescut un 2,3% en 2017, en 2018 es limita a un 1,8% i caient).

Esment a part mereix el cas britànic, presidit per la incertesa entorn del Brexit o, millor dit, entorn de les modalitats que es remenen per a ell, per a la sortida de Regne Unit de la UE. Cap d’aquestes modalitats possibles reflecteix els interessos de la classe treballadora britànica; no constitueixen, per tant, un referent per als altres països. Mentrestant, se cernen amenaces sobre aquesta economia, incloent la fugida dels mateixos capitals que han conformat un dels principals bastions del lloc britànic en el mercat mundial, la City londinenca com segona plaça financera del globus després de Wall Street (segons la consultora Ernest & Young més d’un bilió de dòlars, gairebé equivalent a tot el PIB espanyol anual). S’afegeix per tant major inestabilitat a escala mundial.

Així, enfront de l’anunci del BCE l’any passat, que en 2019 es pujarien els tipus d’interès, finalment es mantenen a l’entorn del 0%. El president del BCE, Mario Draghi, l’explicava d’aquesta manera el gener passat: “les perspectives de creixement de l’eurozona s’han desplaçat a la baixa davant la persistència d’incerteses relacionades amb factors geopolítics i l’amenaça del proteccionisme, així com vulnerabilitats en els mercats emergents i volatilitat en els mercats financers”. Declaren fer-ho solament per la necessitat de tipus d’interès baixos per a evitar la deflació, si bé es tracta també de contenir l’explosiva situació del deute, especialment a Grècia (equivalent 182% del PIB), Itàlia (131%), Portugal (121%), Xipre (105), Bèlgica (101%), França (99%) o el propi cas espanyol (97%), segons dades de la UE.

Risc de deflació, sobre endeutament i crisi crònica del capitalisme

Tots dos factors, l’amenaça de deflació i el deute disparat expressen el caràcter crònic de la situació de crisi en el capitalisme, quant a la inexistència de cap perspectiva real d’un pròxim període d’expansió digne d’aquest nom. L’estancament dels preus reflecteix la sobre acumulació del capital, resultat de l’absència d’espais d’inversió rendibles i, per tant, l’exacerbació de la competència. És a dir, hi ha més capitals dels que poden rendibilitzar-se, a causa del caràcter cada vegada més agut de les contradiccions capitalistes (formulat per Marx en El capital com llei del descens tendència de la taxa de guany) i, per tant, hi ha una sobreproducció de mercaderies… mentre les condicions de vida de la població treballadora no deixen de deteriorar-se.

Al seu torn, la resposta del capital a aquestes dificultats li porta al terreny de les finances, especialment les especulatives, provocant un enorme endeutament que fa planejar cada vegada més intensament el perill d’una nova crisi mundial. Convé precisar que la trucada financiarització, tan cara als qui constantment inventen nous suposats estadis del capitalisme, no és el problema sinó la resposta del capital al problema de fons. Problema que Marx, també en El capital, va identificar amb claredat: “el veritable límit de la producció capitalista ho és el propi capital” (el que permet entendre perquè aquesta resposta és alhora necessària i contraproduent).

Què fer?

La impossibilitat de nous processos realment expansius, que fa que se succeeixin les crisis sense solució de continuïtat, implica que no és ja una sèrie de crisi, sinó un fet més ampli i profund: la crisi crònica del capitalisme, que es verifica en les dramàtiques implicacions que patim els treballadors.

Al gener es van complir vint anys de la posada en marxa de l’euro, amb la fixació dels tipus de canvi d’ell amb les antigues monedes nacionals, la seva cotització internacional i la plena competència del BCE com a autoritat monetària. Alguna cosa que celebrar? Els mateixos que anunciaven un futur de prosperitat gràcies a l’euro són els qui també mantenien aquests anys enrere el discurs de la superació de la crisi. Però la realitat desbarata la seva propaganda, mostrant que el capitalisme no és reformable, igual que les seves institucions, com la UE. En l’Estat espanyol el sabem bé, a causa de la metamorfosi lampedusiana (“tan sols es reforma el que es vol conservar”) de la (vella) dictadura en la (més vella) monarquia.

Vénen temps electorals, fins i tot per al no-parlament europeu. Amb tot respecte per la il·lusió que puguin despertar en segments de treballadors, en particular per a la legítima aspiració de posar fre a tots els partits procedents directa o indirectament del franquisme, nosaltres diem que no podrà ser en el marc electoral d’aquest règim podrit on se satisfacin les reivindicacions dels treballadors i els pobles. Només amb la seva aliança, amb l’aliança de treballadors i pobles, independent de tot compromís amb les institucions del capital (d’origen franquista aquí), per a la defensa incondicional de les seves aspiracions es pot obrir realment una via de sortida als problemes.

NOTA: Al final d’aquest mes acaba el termini per al compliment del Brexit. Al marge del que ocorri amb el Brexit sense acord ,o amb ell, aquesta sàrria la culminació d’una etapa superior en la dislocació de les institucions de la Unió Europea, expressió de la crisi de fons del sistema capitalista. Tornarem en una pròxima carta sobre aquesta qüestió crucial per al combat d’emancipació dels treballadors i els pobles de la necessària independència del moviment obrer amb relació a les institucions nacionals i internacionals del capital financer.

Nubes pasajeras o crisis crónica del capitalismo

(Publicado en la Carta Semanal 721ver en catalán)

La situación económica mundial está presidida por la noción de crisis; más precisamente crisis crónica del capitalismo, en el sentido de la ausencia de toda perspectiva realmente expansiva. Sin duda el FMI, máximo representante institucional del capital financiero dominante que es el estadounidense, desearía anunciar un horizonte halagüeño, base para toda la propaganda del “capitalismo bueno” que supuestamente permitiría resolver los problemas. Pero la realidad lo impide, obligando a sus máximas autoridades a reconocer las dificultades: tanto su directora-gerente Christine Lagarde, el 18 de abril pasado, como su economista-jefe Maurice Obstfeld, el 9 de octubre, hablaban de “nubes en el horizonte”, ligadas a la guerra comercial y el sobrendeudamiento. Se hunde el discurso de la salida de la crisis. Pero, ¿son sólo nubes, tal vez pasajeras.

Sigue leyendo

Contraponer derechos sociales y derechos democráticos, ¿a quién beneficia?

(Publicado en la Carta Semanal 720ver en catalán)

La semana pasada, el diputado de Esquerra Republicana de Catalunya, Jordi Salvador, dialogaba en Sevilla, en un acto convocado por Información Obrera sobre la situación de las pensiones públicas y el papel del Pacto de Toledo, con trabajadores y pensionistas de Sevilla. El diputado de ERC no ocultó en ningún momento su defensa de la independencia de Cataluña, lo que en ningún momento obstaculizó un debate que fue intenso y fraternal (y que duró hasta que los empleados del centro en que se celebraba anunciaron el cierre). En ese debate, varios dirigentes de la Coordinadora de Pensionistas de Sevilla y el diputado de ERC debatieron, en el mismo plano, sobre la defensa de un patrimonio común de la clase trabajadora, tanto en Sevilla como en Tarragona, y en el resto del Estado: cómo defender el sistema público de pensiones frente a los ataques del capital financiero que lo tiene en su punto de mira.

Sigue leyendo

Contraposar drets socials i drets democràtics, a qui beneficia?

(Publicat a la Carta Setmanal 720veure en castellà)

La setmana passada, el diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, Jordi Salvador, dialogava a Sevilla, en un acte convocat per Informació Obrera sobre la situació de les pensions públiques i el paper del Pacte de Toledo, amb treballadors i pensionistes de Sevilla. El diputat d’ERC no va ocultar en cap moment el seu defensa de la independència de Catalunya, la qual cosa en cap moment va obstaculitzar un debat que va ser intens i fraternal (i que va durar fins que els empleats del centro en que se celebrava van anunciar el tancament). En aquest debat, diversos dirigents de la Coordinadora de Pensionistes de Sevilla i el diputat d’ERC van debatre, en el mateix pla, sobre la defensa d’un patrimoni comú de la classe treballadora, tant a Sevilla com a Tarragona, i en la resta de l’Estat: com defensar el sistema públic de pensions enfront dels atacs del capital financer que el té al punt de mira.

Naturalment, el judici contra els presos catalans, va sortir en el debat, i no va passar res. El fossat que es pretén obrir entre els qui defensen des de Catalunya el dret d’autodeterminació i els drets democràtics, i la resta de treballadors i pobles de l’Estat espanyol, queda laminat a la mínima en la qual totes dues coses es defensen des de posicions de classe. Desapareix immediatament tota divisió artificial quan es parla en nom de l’interès de tota la classe obrera, que és el mateix que dir en interès de tots els pobles de l’Estat espanyol. El debat va continuar tal qual, i al final, tots els assistents es van fer una foto amb Jordi Salvador.

Els qui pretenen fer-nos creure que una cosa és incompatible amb l’altra, o que es pot defensar els drets socials al marge dels drets democràtics (incloent el dret d’autodeterminació) o viceversa, en realitat no defensen ni una cosa ni l’altra. I en última instància s’erigeixen en puntals de suport per al règim de la Monarquia que se sustenta en la negació tant dels drets democràtics com dels drets socials.

Aquesta imposició del Règim de la Monarquia, que busca dividir als treballadors per a impedir que defensin, units, el conjunt dels seus interessos, es transmet a la cúpula de les organitzacions que defensen a aquest Règim, traduint-se en fets com el suport de Pedro Sánchez a l’aplicació del 155 en 2017, o el clamorós silenci que manté la majoria de dirigents sindicals sobre el judici als republicans catalans. Una posició que suposa una ruptura de totes les tradicions del moviment obrer, tal com es van manifestar durant l’etapa republicana i al llarg de la lluita contra el franquisme.

Quina és la tradició del moviment obrer?

Durant la República, i especialment durant la Guerra Civil, les organitzacions obreres i els nacionalistes van combatre contra la reacció. En 1934 tant Lluis Companys com els principals dirigents del PSOE van ser empresonats pel govern de la dreta que reprimia a sang i foc l’aixecament obrer d’Astúries (tasca en la qual es va distingir el general Francisco Franco). En 1936, enfront del cop d’estat militar, la tasca comuna va ser defensar la República, defensar les llibertats, les conquestes revolucionàries de juliol de 1936, i el dret a l’autogovern de Catalunya –que sens dubte era una dels primers objectius a eliminar per part dels colpistes-, autogovern l’existència del qual es va mantenir, precís és recordar-ho, mentre la classe obrera va tenir la iniciativa i fins a la derrota de la insurrecció de maig de 1937 a Barcelona. Els cartells “defensar Madrid és defensar Catalunya” expressaven fets com la marxa de la columna Durruti al capdavant de la Ciutat Universitària de Madrid, on el líder revolucionari va perdre la vida.

La unitat de la lluita dels treballadors i els pobles de tot l’Estat ha estat una tradició mantinguda al llarg de tota la història recent. Un dels assistents a l’acte de Sevilla recordava una anècdota que il·lustra aquesta situació: en 1977, en un teatre de Sevilla abarrotat de públic, el cantautor català Lluis Llach interpretava la seva cançó “Campanades a morts”, composta en honor d’uns obrers bascos assassinats per la policia franquista unes setmanes abans. I el teatre s’ensorrava aplaudint a un cantant que interpretava, en català, un himne de solidaritat amb la lluita del poble basc.

Així va succeir, una vegada i una altra, al llarg de la lluita contra el franquisme. Al desembre de 1970, una onada de vagues en tot l’Estat combatia contra els processos de Burgos, que el règim de la dictadura franquista pretenia condemnar a mort a uns militants d’ETA Com tot el país, andalusos, murcians, catalans, bascos, gallecs…, es va aixecar al gener de 1977 contra l’assassinat dels advocats d’Atocha o al desembre de 1973 contra el Procés 1001 contra els dirigents de Comissions Obreres.

El conjunt del moviment obrer ha defensat sempre el dret dels diferents pobles del conjunt de l’Estat a decidir lliurement el seu futur. N’hi ha prou amb recordar el que deia una de les resolucions aprovades en el famós congrés de Suresnes del PSOE, en 1974: “Davant la configuració de l’Estat espanyol, integrat per diverses nacionalitats i regions marcadament diferenciades, el PSOE manifesta que: 1) La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol part indefectiblement del ple reconeixement del dret d’autodeterminació de les mateixes que comporta la facultat que cada nacionalitat pugui determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l’Estat espanyol”. Quatre anys després, el 26 de març de 1978, quatre mesos abans que fos sotmesa a referèndum la Constitució, se celebrava a Bilbao la primera manifestació legal del “Aberri Eguna” (dia de la pàtria basca). En la pancarta de cap, entre altres , figuraven el president del PSOE, Ramón Rubial, i el Secretari General de la UGT, Nicolás Redondo. Aquesta pancarta deia -en basc- “Estatut Nacional d’Autonomia. Autogovern. Autodeterminació”. El manifest llegit al final de les manifestacions en les quatre capitals basques, subscrit per totes les principals organitzacions obreres i democràtiques, deia que “la democràcia no serà plena per al nostre poble en tant, constitucionalment, no es reconegui la seva sobirania i el dret d’autogovern que possibiliti la seva autodeterminació”.

La mateixa posició defensava llavors la immensa majoria de les organitzacions obreres que combatia contra la dictadura, que basaven el seu combat en la lluita comuna pels drets laborals i socials i pels drets democràtics, incloent, en lloc destacat, els drets dels pobles. Gràcies a ella, units, treballadors i pobles van imposar al Règim, a la mort del dictador, llibertats i drets.

Aquesta unitat només es va trencar quan, en els Pactes de la Moncloa -octubre de 1977- i després en el “pacte constitucional”, els dirigents del PSOE i del PCE, juntament amb els dirigents de les principals organitzacions “nacionalistes”, van acordar amb els franquistes els eixos de l’anomenada “transició”, pels quals s’acceptava la Monarquia personificada en la figura de l’hereu designat per Franco, així com el manteniment dels aparells judicial, repressiu, militar, etc., de la dictadura sense cap depuració. A canvi, l’aparell d’Estat franquista va concedir unes llibertats que el moviment de treballadors i pobles ja li havia imposat en la pràctica, quan es va materialitzar el que deia des de la presó un famós sindicalista: “el dret de vaga s’aconsegueix fent vagues; el dret de reunió, reunint-se; el dret d’associació, associant-se”. El dret dels pobles a l’autodeterminació va figurar entre les renúncies dels dirigents obrers i nacionalistes, la qual cosa que es va reflectir en la Constitució sota la forma “Unitat indissoluble de la nació espanyola”.

El judici als catalans

El judici en el Tribunal Suprem franquista als republicans catalans posa de nou en l’ordre del dia del moviment obrer totes aquestes qüestions.

Militants de tot l’Estat han combatut junts contra les reformes laborals, la LOMCE, la Llei Mordassa, com combaten, avui, junts en defensa del sistema públic de pensions. Nou mesos de govern de Pedro Sánchez han deixat totes aquestes reivindicacions en l’aler, sent algunes utilitzades en l’actual propaganda i objecte de “promeses electorals”.

En l’acte del 26 de gener de Madrid, contra el judici als republicans catalans, es reunien militants obrers que han sofert la repressió en aplicació de l’article 315.3 del Codi Penal amb militants catalans que enfronten avui la persecució de l’aparell d’Estat, expressant la necessitat d’aquesta lluita comuna.

Davant els mesos electorals que s’han obert, és haver de tot militant obrer ajudar a trencar el cèrcol que els partidaris del Règim han imposat contra la necessària unitat en defensa de les reivindicacions socials i les reivindicacions democràtiques.

Juicio a los republicanos catalanes: primeras lecciones políticas

(Publicado en la Carta Semanal 719ver en catalán)

Las primeras sesiones del juicio a los republicanos catalanes en el Tribunal Supremo deben permitirnos hacer un primer análisis político de lo que está pasando.

Este juicio no es otra cosa que la continuación de la línea dictada por el Rey, en nombre de todo el aparato de Estado, en su discurso del 3 de octubre de 2017, dos días después del referéndum, y que se resumía en tres palabras: “a por ellos”.

Sigue leyendo

Judici als republicans catalans: primeres lliçons polítiques

(Publicat a la Carta Setmanal 719veure en castellà)

Les primeres sessions del judici als republicans catalans en el Tribunal Suprem han de permetre’ns fer una primera anàlisi política del que està passant.

Aquest judici no és una altra cosa que la continuació de la línia dictada pel Rei, en nom de tot l’aparell d’Estat, en el seu discurs del 3 d’octubre de 2017, l’endemà passat del referèndum, i que es resumia en dos paraules: “per ells”.

L’aparell judicial i policial ho va entendre a la perfecció. Qualsevol pot veure en internet com cantaven “per ells” un grup de policies nacionals desplaçats a Catalunya en un dels autobusos que els conduïa. Els defensors del règim el van posar en pràctica en aprovar l’aplicació de l’article 155, suspenent l’autonomia de Catalunya, i ara són els jutges i fiscals del Suprem els que actuen.

L’actuació d’aquests jutges i fiscals és tant més necessària quan que els intents anteriors de l’aparell d’Estat de frenar el moviment del poble català que exigeix poder decidir sobre el seu futur han fracassat estrepitosament. Ni la fugida de les grans empreses fora de Catalunya, amenaçant amb el caos econòmic, va poder desanimar a la gent de la seva intenció d’anar a votar, ni la policia a cop de porra va poder impedir que la gent votés l’1 d’octubre, ni la dissolució del parlament català en aplicar el 155 va poder impedir que els partidaris de la independència tornessin a guanyar les eleccions. Sumant els vots a candidatures que no defensen la independència, però sí el dret a decidir, els defensors de la “unitat de la pàtria espanyola” van quedar en minoria.

És per això que ara posen les seves esperances en una sentència “exemplar” del Suprem que serveixi d’escarment no només per als republicans catalans, sinó contra tot aquell que gosi aixecar-se contra el règim de la monarquia. D’aquí les peticions de desenes d’anys de presó, quan en el judici del 23-F (on sí que va haver-hi recursos a les armes, trets, tancs als carrers…) només Milans, Tejero i Armada van rebre condemnes de 30 anys, i la resta va escapar , en la seva majoria, amb condemnes d’uns pocs anys.

El 20 de febrer, Felip VI, en un discurs, els recordava als jutges i fiscals del Suprem la seva responsabilitat, dient que “és inadmissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret” i que “sense lleis no pot haver-hi democràcia”. Els jutges que s’han negat a acceptar la petició d’algunes defenses que el Borbó atesti en el judici, hauran, sens dubte, pres nota. Per a començar, han assegut en la banqueta a més de mig govern de Catalunya, a la presidenta del Parlament català i als dirigents dels principals moviments independentistes. I si uns altres no estan aquí asseguts no és per falta de voluntat dels magistrats, sinó perquè els seus intents d’aconseguir l’extradició dels acusats escapolits han ensopegat amb la negativa dels tribunals de Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Suïssa. Però, de moment, no sembla que les coses els estan sortint molt bé.

Les dificultats de la Fiscalia

Els primers dies del judici semblen indicar que serà bastant difícil demostrar les tesis de la Fiscalia sobre la suposada rebel·lió.

Enfront de les primeres intervencions dels advocats dels acusats, com Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, que va assenyalar que es buscava la criminalització dels “drets de dissidència política, d’autodeterminació, de reunió, de manifestació, de representació política”, i que va afegir que “existeix una qüestió catalana que s’ha de deixar expressar”, els fiscals s’han vist obligats a intervenir, precisament sobre el que menys els interessa parlar, el significat polític del judici.

El fiscal Zaragoza va qualificar els al·legats de les defenses de “libelo acusatori”, “com si volguessin asseure a l’Estat en la banqueta”, i va afegir que és una “fal·làcia de colossals dimensions el que no es pugui ser independentista a Espanya”. Llavors, per què porten els acusats mesos a la presó i se’ls demanen enormes condemnes, sinó per ser independentistes?. Zaragoza no es va privar de desqualificar als centenars de catedràtics i professors de Dret que van llançar un manifest desautoritzant les acusacions de la Fiscalia dient que “no són els més prestigiosos del país”.

El fiscal Cadena, acorralat per les declaracions dels acusats, va arribar a dir que la Generalitat, de connivència amb Òmnium i ANC, havien propiciat que “muralles humanes es llancessin contra les forces de seguretat de l’Estat” l’1 d’octubre. Alguna cosa que només un cec que no pugui veure el que ha sortit en totes les televisions pot arribar a creure’s. Per què es veu obligat a recórrer a semblant absurd? Perquè l’acusació de rebel·lió, que es basa en l’ús de la violència, fa aigües pertot arreu. Els fiscals insisteixen, una vegada i una altra, en el caràcter “violent” de la manifestació del 20 de setembre de 2017 davant la Conselleria d’Hisenda quan la registrava una comitiva judicial amb la guàrdia civil, i ensopeguen, una vegada i una altra, amb els fets: l’acusat Forn va explicar com s’havia format un passadís perquè policies i funcionaris judicials sortissin sense problemes, mentre els manifestants feien comentaris amb la policia, en un ambient festiu.

Després, en l’interrogatori als responsables de ANC i Ómnium, que havien convocat a la gent, va quedar clar que es va tractar de convocatòries pacífiques, crides pacífiques, i que els acusats van cridar a la gent al fet que s’anés a casa, però no volien.

En les primeres cinc sessions del judici, els fiscals no han sabut on trobar els tumults violents que justificarien la rebel·lió. Els acusats han negat sense fissures la violència. Basti amb citar a Romeva: “les úniques armes van ser les de la Guàrdia Civil” . Difícil li posen al tribunal l’encàrrec que tenen prefixat de condemnar als acusats. No es veia gens content amb els fiscals al president del Tribunal.

Queden molts testimonis. L’esperança de jutges i fiscals és que siguin més sòlids que els exministres Zoido (que ha dit no saber res d’una actuació policial davant fets suposadament tan greus com una rebel·lió, perquè “decidien els seus subordinats”) o Montoro, que intenta desesperadament desmentir les seves pròpies declaracions que ni un euro de la Generalitat s’havia pogut gastar per a finançar el referèndum.

Tampoc semblen haver tingut, de moment, més sort els fiscals amb els comptes, que són vitals per a sustentar el delicte de malversació. Han presentat com a factures documents que no acreditaven despeses de la Generalitat. Han confós correus electrònics amb referències policials, van confondre la productora Mediapro amb Mediaset… Sense sort amb els comptes, pel cap alt que arribaven els fiscals era a la desobediència.

Un judici que pot tenir moltes conseqüències

El Règim la hi juga en aquesta judici. Si no és capaç de sustentar amb fermesa les acusacions de rebel·lió, pot fins i tot que l’eventual sentència fos anul·lada en instàncies europees, obrint una crisi sense precedents. I no sembla que l’objectiu d’escarmentar al poble català -i a tots els pobles- vagi per bon camí.

Però ja el principi del judici ha revelat el que cap maniobra, decret, sentència podrà evitar: el poder dividit i corrupte de la magistratura, desbordat, tampoc pot contenir la crisi del Règim. Aquest intenta guanyar temps recolzant-se en la connivència i divisió que tracten de mantenir els dirigents de les organitzacions obreres i democràtiques.

Al començament del judici, davant del Suprem, centenars de ciutadans expressaven el seu rebuig al procediment després d’una pancarta: “decidir no és delicte”. Alhora, molts ajuntaments es pronunciaven contra el judici. El de Barcelona es pronunciava per la “defensa dels drets civils amenaçats per l’arbitrarietat de l’Estat espanyol”.

Més enllà del possible resultat judicial, una conclusió s’imposa: Com assenyalava Rajoy en la seva declaració davant el Tribunal, no hi ha cap possibilitat d’exercir el dret a decidir dins del marc de la Constitució.

Podran parlar-nos de “estat Federal”, de “processos constituents”, del que sigui, però dins de la Monarquia no cap més que el que hi ha. I qui intenti sortir-se del test xocarà amb jutges i guàrdies civils, amb tot l’aparell del Règim.

L’aparell d’Estat juga a aïllar el problema “català” de la resta de treballadors i pobles. En el moment en què el règim la hi juga, amb un judici-farsa a través del qual busca l’escarment i apuntalar un edifici que fa aigües, donar una resposta que conjumini els objectius de llibertat i fraternitat, que treballi per aixecar un judici il·legítim, és una absoluta necessitat.

La manifestació a Madrid del pròxim dia 16, per la llibertat dels presos catalans, pot significar una fita important a condició que es busqui la unitat amb tots els republicans, amb tots aquells que es reclamen de la democràcia i dels drets.

Per a la immensa majoria del poble de Catalunya, que vol exercir el seu dret a decidir, només hi ha una única sortida per a poder exercir-ho: la República en tot l’Estat. Perquè, malgrat la pancarta exhibida en el Suprem, sota la Monarquia decidir sí que és un delicte.