Archivo por meses: febrero 2019

El Pacte de Toledo esclata sense acord

(Publicat a la Carta Setmanal 718veure en castellà)

El passat 19 de febrer els portaveus de la Comissió del Pacte de Toledo, davant la impossibilitat d’aconseguir el consens, van sortir de la reunió de la comissió a porta tancada, donant per trencades les negociacions.

Recordem que el Pacte de Toledo és un mecanisme per aconseguir consensos parlamentaris  (en els quals es busca implicar, també, als sindicats) per a imposar el model de pensions que el capital financer exigeix, però que cap formació política s’atreveix a imposar en solitari.

La pressa imposada per l’avançament electoral, i el desig del govern per capitalitzar un acord consensuat (a pesar que en el mateix es pretenen retallar les pensions i retardar l’edat de jubilació), han fet aparèixer les dissidències acumulades durant dos anys i mig de reunions de la Comissió. Desacords sobre temes importants que estaven emparats pel secretisme habitual de les reunions del Pacte de Toledo.

Els esborranys de les 22 recomanacions que durant mesos van ser retocades centenars de vegades, en les quals van deixar les seves objeccions diputats d’Units Podem i ERC, no arriben a ser un conjunt de qüestions “pràcticament tancades”, com han defensat PDeCAT, PNB i PSOE. Tampoc era evident el que s’ha dit per Gerardo Camps, portaveu del PP, en afirmar que els grups polítics estaven “prop de l’acord” i les recomanacions estaven “pràcticament preacordades”.

Sergio del Campo, portaveu de Ciudadanos, va assegurar que la seva intenció era arribar a l’acord consensuat.

La diputada del PP i presidenta del Pacte de Toledo, Celia Villalobos, es va oposar a convocar una nova reunió per a evitar que Unidos Podemos, representats per Yolanda Díaz, presentés els vots particulars que tenia previstos.

Després de la ruptura del Pacte, Iñigo Barandiaran, del PNB, va augurar un “futur incert al Pacte de Toledo”. Per la seva part Campuzano, del PDeCAT, nou nom de l’antiga CiU que va proposar la creació del Pacte de Toledo, acusa a Unidos Podemos de “irresponsabilitat”, perquè “en matèria de pensions no hi ha espai per a la dissidència partidista, ha d’haver-hi esforç en la construcció dels consensos”.

Malgrat els piadosos desitjos de consens de Campuzano, la “dissidència partidista” va plantejar una sèrie d’exigències durant les llargues  sessions que al final van impedir l’acord: la posada en marxa dels mecanismes d’accés a nous recursos com estableix l’article 109.2 de la LGSS amb aportacions de l’Estat, el lliurament de béns del patrimoni de la Seguretat Social per a pagar deutes inexistents, els plans complementaris de pensions, les modificacions paramètriques que retallen les pensions, etc.

D’on ve el Pacter de Toledo?

El Pacte de Toledo va sorgir d’una Proposició no de llei (PNL) de CiU de principis de 1994 “amb la finalitat d’evitar l’increment dels dèficits públics com a conseqüència dels majors pagaments per prestacions i especialment de les pensions de jubilació”, d’acord amb les directrius de la Unió Europea.

En la PNL de CiU davant la situació de caiguda de l’activitat, cotitzacions i necessitats de les prestacions, ja assenyala, en 1994, l’obstacle que al seu entendre suposa el sistema de repartiment: “Aquestes problemàtiques conjunturals i a curt termini, de l’evolució pressupostària actual de la seguretat social, s’agreujaran amb les problemàtiques que poden desencadenar-se a mitjà i llarg termini a causa de l’envelliment de la població espanyola,  a causa de l’augment de l’atur  i  a causa de l’estructura  financera del  sistema de la seguretat Social espanyola fonamentat  en un règim de repartiment”. (les negretes són nostres).

Les solucions proposades es dirigeixen al desmantellament de l’acció protectora, separant una sèrie de prestacions del tronc comú de la Seguretat Social. Això passa amb les pensions de viduïtat i orfandat i les propostes del seu finançament per la imposició general. Seguint la línia definida de treure de l’àmbit de la Seguretat Social prestacions,  com va ocórrer en el seu moment amb l’assistència sanitària  i els serveis socials.

I això no és nou, el Pacte de Toledo, que “fa seves les recomanacions contingudes en el Llibre blanc de Delors, relatives a la reducció de les cotitzacions socials, com a element dinamitzador de l’ocupació”, des de la seva primera traducció normativa, la Llei 24/1997, de 15 de juliol, de Consolidació i Racionalització del Sistema de la Seguretat Social, que puja de 8 a 15 anys el període per al càlcul de la base reguladora i disminueix el percentatge d’aquesta base per al càlcul de la pensió als afiliats amb menys de 25 anys de cotització, donant un seriós cop a les pensions

La idea, mil vegades repetida, que el Pacte de Toledo era la via per a protegir el sistema de pensions ha quedat al descobert. No hi ha dubte que el balanç del Pacte de Toledo  no és satisfactori, és el vehicle que ha conduït a la situació actual. En centrar-se en la redistribució de les fonts, la tendència és en essència la substitució de quotes per impostos específics. En definitiva el seu objectiu és reduir els costos laborals a les empreses i reduir l’extensió i intensitat de les prestacions. En última instància, es busca una retallada global de les pensions que obligui a qui tingui mitjans per a això a subscriure plans de pensions privats, que posarien quantioses masses de diners en mans dels especuladors

El Pacte de Toledo és l’instrument disposat per a associar als partits que parlen en nom de la classe obrera al desmantellament de l’actual model de Seguretat Social basat en les cotitzacions socials.

El funcionament de la comissió del Pacte de Toledo és bastant opac, són reunions que es fan sense actes, amb deliberacions a porta tancada, amb un sistema de propostes on no es reflecteix les propostes de cadascun. Per això s’entén que en moltes ocasions les coordinadores de pensionistes demanin participar en les deliberacions i poder transmetre les seves reivindicacions. És la seva reacció lògica al secretisme.

El Contingut de les recomanacions del pacte avortat

Després del fracàs en l’aprovació dels pressupostos, a causa de la submissió als requeriments del manteniment del règim que li ha impedit al govern mantenir la majoria que va fer fora a Rajoy, i demostrades les limitacions de la política de gestos sense conseqüències per a la satisfacció de les reivindicacions, la política del govern en l’àmbit de les pensions s’ha caracteritzat pel seu continuisme i promeses que no es compleixen.

No s’executen les promeses de la derogació de les reformes de pensions per a garantir la suficiència i dignitat de les pensions, ni les promeses de derogació de les reformes laborals tan necessàries per a incrementar els recursos del sistema i la seva sostenibilitat.

El quadre de les reformes proposades en l’acord del Pacte de Toledo avortat ve delimitat, entre altres, pels elements següents:

  • Una proposta de retardar fins a 2025 el finançament per l’Estat de les despeses que indegudament són finançades per les cotitzacions socials, tals com les polítiques d’ocupació consistents en la reducció de cotitzacions, o el tractament avantatjós per a alguns règims. En l’aplicació de l’anterior recomanació es constata un retard de 30 anys en el seu compliment.
  • No es reconeix el deute que l’Estat té amb la Seguretat Social pel saqueig sistemàtic al  que ha estat sotmesa.
  • Per a accedir a nous recursos no es reconeix la necessitat d’activar plenament el  funcionament del model actual de Seguretat Social basat en el finançament de les prestacions contributives mitjançant cotitzacions i a més, en cas de la seva insuficiència, amb el finançament de nous recursos mitjançant aportacions des del Pressupost d’Estat al Pressupost de la Seguretat Social (article 109 de la LGSS).
  • No es recomana la derogació de la reforma de pensions de 2011 ni la de 2013. Ni la derogació de les reformes laborals.
  • Tampoc apareix el compromís d’anul·lar el deute que el finançament per préstecs de l’Estat registra indegudament la Seguretat Social. Respecte a aquest fals deute, causada per operacions d’enginyeria comptable i que simplement ha de ser cancel·lada, és totalment rebutjable que es pretengui pagar traslladant la propietat de béns del patrimoni de la Seguretat Social a altres Administracions Públiques. El que suposaria una nova embranzida al saqueig de la Seguretat Social.
  • També pretenien una nova modificació dels paràmetres del càlcul de les pensions, igual que va ocórrer amb les reformes de 2011 i 2013, que conduiria a reduir i retallar les pensions. Concretament, es tracta de pujar l’edat de jubilació, en la perspectiva de portar-la  més enllà dels 67 anys, d’estendre de nou els anys exigits per al càlcul de la base fins i tot a tota la vida laboral, de pujar de 35 a 37 els anys cotitzats per a poder accedir al 100% de la pensió.
  • Fomentar els sistemes complementaris de pensions sustentats en la negociació col·lectiva, com a instrument d’estalvi i d’inversió, incorporant, a més de la pensió, a determinades contingències com a complement i millora de les prestacions de Seguretat Social i dotats d’un adequat règim fiscal. Aquesta recomanació, pel costat dels ingressos, xoca amb la proposta de de treure el topall de  les bases màximes de cotització i en mans privades es converteix en un cavall de Troia del sistema públic, amb el qual entra en competència, i contra la caixa única de la Seguretat Social.

Per descomptat que la ruptura del Pacte de Toledo deixa al descobert, i aparcats de moment, aquests plans de rebuig a les reivindicacions acordats pel PP, Ciutadans, PNB i PDeCAT, amb l’ajuda inestimable del PSOE i Compromis. I mentrestant l’acció de les reformes de pensions de 2011 i 2013, no derogades, i de les reformes laborals, no derogades, continua col·laborant en la destrucció de la Seguretat Social.

Les mobilitzacions dels pensionistes, les plataformes, els sindicats

La Coordinadora Estatal per la defensa del Sistema Públic de Pensions (COESPE) en nota de premsa  diu que “la famosa Comissió actual del Pacte de Toledo finalment ha tocat fons. Nosaltres sempre vam dir que una comissió obscurantista, on ningú pot saber mai de què es discuteix. i com ens pot afectar els pensionistes actuals i futurs, no podríem acceptar-la”. I després de detallar el seu desacord amb els continguts dels esborranys de les recomanacions de la Comissió, conclou afirmant que mantindrà “les mobilitzacions al carrer el temps que sigui necessari fins a aconseguir els nostres objectius, ja que és al carrer on està realment la nostra força”.

Sota la consigna “governi qui governi, les pensions es defensen”, la COESPE prepara manifestacions a tot els territoris de l’Estat, possiblement una el 13 d’abril, abans de les eleccions generals, i una altra l’11 de maig.

Els pronunciaments d’acord amb la continuació de les mobilitzacions es repeteixen per les diferents xarxes socials de les coordinadores i plataformes.

Per la seva part les centrals sindicals UGT i CCOO exigeixen i emplacen al govern a derogar les reformes de pensions de 2013 i la reforma laboral sota l’amenaça de mobilitzacions.

La situació és propícia per a organitzar la unitat per a eliminar els obstacles institucionals i legals que impedeixen satisfer les reivindicacions, per a defensar a l’actual sistema púbic de pensions, garantint la seva continuïtat i la seva suficiència econòmica.

El Pacto de Toledo estalla sin acuerdo

(Publicado en la Carta Semanal 718ver en catalán)

El pasado martes 19 los portavoces de la Comisión del Pacto de Toledo, ante la imposibilidad de alcanzar el consenso, salieron de la reunión de la comisión a puerta cerrada, dando por rotas las negociaciones.

Recordemos que el Pacto de Toledo es un mecanismo de búsqueda de consensos parlamentarios (en los que se busca implicar, también, a los sindicatos) para imponer el modelo de pensiones que el capital financiero exige, pero que ninguna formación política se atreve a imponer en solitario.

Sigue leyendo

Davant la derrota parlamentària del govern Sánchez i la convocatòria d’eleccions generals

(Publicat a la Carta Setmanal 717veure en castellà)

Declaració del Comitè Central del POSI – 17 de febrer del 2019

1.- La votació dels Pressupostos

El dimecres 13 de febrer, la majoria del Congrés ha aprovat les diferents esmenes a la totalitat al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat, rebutjant l’admissió a debat dels Pressupostos presentats pel govern. Una votació que deixa al govern en minoria en el Congrés, i que li ha portat a convocar eleccions generals per al 28 d’abril, rebutjant la possibilitat, que li havien plantejat, entre altres, UGT i CCOO, de convocar més tard i treure algunes mesures imprescindibles per Decret llei.

2.- Vuit mesos de promeses incomplides

L’1 de juny de 2018, una moció de censura, guanyada amb el suport per totes les forces que reben el suport electoral dels treballadors i als diferents pobles de l’Estat, expulsava del govern al PP, derrotat als carrers per la mobilització de molts sectors, amb un paper destacat dels pensionistes, i amb les seves vergonyes a l’aire per la sentència de la Gürtel que posava en evidència el caràcter corrupte, de dalt a baix del Partit Popular.

La moció de censura va ser el reflex parlamentari de la mobilització de molts sectors de la població que s’havien enfrontat al govern Rajoy i a les seves polítiques. La formació del nou govern de Pedro Sánchez va obrir per a moltes persones esperances de canvi social i polític. Cal fer constar que aquests vuit mesos de govern han estat mesos de promeses incomplides.

La LOMCE segueix en peus. Com la Llei Mordassa, l’article 315.3 del Codi Penal, la Reforma Laboral, la immensa majoria de les retallades en els serveis públics, etc., etc.. En la immensa majoria dels terrenys socials, polítics, democràtics, així doncs, el que  les masses esperaven d’aquest govern no s’ha materialitzat.

El 20 i 21 de desembre, el Consell de Ministres celebrat a Barcelona semblava obrir un gir. Es va pujar el salari mínim a 900 euros, es van pujar les pensions, es va pujar el salari als empleats públics. Fins i tot es va apuntar l’obertura d’un diàleg amb els partits catalans. Però una flor no fa estiu. Fins i tot els secretaris generals dels sindicats UGT i CCOO, que durant aquests mesos han donat suport al govern, es van queixar en l’Assemblea de Delegats que van celebrar el 8 de febrer que el govern havia incomplit compromisos acordats amb ells.

Cal assenyalar, per la seva importància,  el suport del govern al cop d’estat de Guaidó a Veneçuela, organitzat pel govern de Trump.

3.- Aquesta política ha donat aire a les tres famílies franquistes corroïdes per la corrupció

Fins i tot els ha permès formar govern a Andalusia. De tota manera els hi ha donat aire de manera limitada tal com es va veure en la baixa assistència de la concentració del 10 de febrer a Madrid.

Si la dreta sembla crescuda és perquè el govern ha defraudat les expectatives de la immensa majoria, en tots els terrenys. Recordem que el “triomf” de les dretes a Andalusia va ser  el resultat d’una massiva abstenció obrera i popular, i de la pèrdua de 400.000 vots del PSOE i de 280.000 d’Endavant Andalusia, la marca de Unidos Podemos.

4.- Els republicans catalans entre l’espasa i la paret

Determinades persones de l’esquerra i els dirigents sindicals arremeten contra els diputats d’ERC i del PDECat, que, segons ells, han “votat amb la dreta” per a “tombar els Pressupostos més socials dels últims anys”. Que no ens enganyin. Eren uns pressupostos basats en el límit de despesa imposada pel PP, i que, certament, incloïen algunes millores, unes mínimes mesures socials, però mantenien, en el seu conjunt, totes les retallades als serveis públics i la inversió pública i el manteniment d’infraestructures, abandonades des de 2010.

Com és possible que se’ls exigeixi votar a favor dels pressupostos, quan els seus principals dirigents són jutjats i poden ser condemnats per delictes inexistents de rebel·lió i sedició a desenes d’anys de presó? I quan el govern de Pedro Sánchez es nega a fer un sol pas que eviti aquesta situació. És més, quan la dreta va fer una primera insinuació de la convocatòria de concentració a la Plaça de Colón, es va afanyar a declarar als quatre vents que trencava tota negociació amb els catalans.

L’inici del judici demostra que tota possibilitat d’alliberar als presos republicans catalans passa necessàriament per la mobilització unida de la classe treballadora i els pobles de tot l’Estat. I fer-ho és una necessitat. Hi hagi eleccions o no, la lluita per la seva llibertat és la defensa de totes les llibertats, inseparable de la defensa dels drets socials.

5.- La classe treballadora no està derrotada

El crit de moda sembla ser ! Que ve la dreta! Però els treballadors estan molt lluny d’haver estat derrotats. Per contra, segueixen obstinats en la lluita concreta per les seves reivindicacions i en defensa de les seves conquestes. Aquí estan les mobilitzacions recents en defensa de la sanitat pública  a Galícia, a Castella i Lleó, a Terol, o la mobilització dels taxistes, que a Madrid han cridat a tota la població a manifestar-se en defensa de tots els serveis públics, la mobilització de la joventut contra la LOMCE, les mobilitzacions de les dones. O la dels pensionistes.

6.- Contra el xantatge, per les reivindicacions

Totes les reivindicacions continuen pendents i cal unir totes forces per  defensar-les . Segueix sobre la taula la necessitat de derogar les reformes laborals, la LOMCE i la Llei Mordassa, la lluita per recuperar la sanitat i l’ensenyament públiques, escanyades per anys de retallades, la lluita per pensions dignes i en defensa del sistema públic de pensions, la lluita de les dones per la igualtat i contra l’aparell judicial que es nega a defensar-les, la lluita dels empleats públics per recuperar els seus drets i els seus salaris retallats.

Ara vénen les eleccions. Davant d’aquest escenari, s’ha iniciat una intensa campanya per a demanar que anem a votar a l’esquerra “perquè no entri Vox”, “perquè no guanyi la dreta”. És un xantatge inacceptable, que a més ja va fracassar a Andalusia.

Compartim la ràbia dels treballadors, de la joventut i de les dones contra els grups que pretenen acabar amb totes les seves conquestes i drets. Compartim la posició dels qui volen utilitzar el seu vot per a tancar-los el pas. Compartim també la ràbia i la indignació dels quals, fastiguejats per l’actuació d’un règim en el qual no troben la satisfacció dels seus drets,  puguin optar per l’abstenció.

Per damunt, i més enllà, del vot, treballadors i pobles tenim els elements per unir-nos en defensa dels drets socials i democràtics, compartim les reivindicacions i ens hem d’afrontar de manera conjunta als mateixos atacs.

Evidentment, lluitem perquè cap vot d’un treballador o una treballadora vagi  a cap dels tres partits franquistes, però que ningú es cridi a engany: el govern Sánchez és el responsable de la situació actual, i, si no canvia de política, en els fets i no en les paraules, pot tornar a ser derrotat.

7.- Buscar una sortida política

A la reivindicació del poble català perquè se li reconegui el seu dret a decidir, s’oposa com a obstacle el marc de la Constitució. Quan es demana la llibertat dels presos, s’invoca la “independència del poder judicial” (heretat del franquisme, per cert). Als pensionistes que lluiten en defensa de les pensions i que reclamen la derogació de les reformes, o, fins i tot, que les pensions es blindin en la Constitució, se’ls diu que aquesta reforma no és possible. La  Constitució, i les institucions del Règim que es sostenen sobre ella, són el principal obstacle per a les reivindicacions dels treballadors i els pobles, de la joventut, de les dones, dels pensionistes, per a la lluita per la Sanitat i l’Educació públiques. El fracàs del Govern Sánchez demostra que per a donar satisfacció a les necessitats i reivindicacions de la immensa majoria, cal trencar amb el marc antidemocràtic de les institucions de la Monarquia. El canvi social i polític que necessitem exigeix un canvi de marc polític, exigeix que les organitzacions de la classe treballadora es posin d’acord per a posar la lluita per la República en el centre de tota l’acció política, perquè sense una República del poble i dels pobles, per al poble i per als pobles, no pot haver-hi resposta a les reivindicacions i aspiracions de la immensa majoria.

Ante la derrota parlamentaria del gobierno Sánchez y la convocatoria de elecciones generales

(Publicado en la Carta Semanal 717ver en catalán)

Declaración del Comité Central del POSI del 17 de febrero de 2019

1.- La votación de los Presupuestos

El miércoles 13 de febrero, la mayoría del Congreso ha aprobado las distintas enmiendas a la totalidad al proyecto de Presupuestos Generales del Estado, rechazando la admisión a debate de los Presupuestos presentados por el gobierno. Una votación que deja al gobierno en minoría en el Congreso, y que le ha llevado a convocar elecciones generales para el 28 de abril, rechazando la posibilidad, que le habían planteado, entre otros, UGT y CCOO, de convocar más tarde y sacar algunas medidas imprescindibles por Decreto-Ley.

Sigue leyendo

Una amenaza para los derechos y libertades de los trabajadores y los pueblos

(Publicado en la Carta Semanal 716ver en catalán)

Las distintas derechas que representan al aparato de Estado heredado del franquismo no han aceptado jamás al gobierno de Pedro Sánchez, surgido de la moción de censura votada en el Congreso del 1 de junio. Desde el primer momento han tildado a su gobierno de “ilegítimo” y a Sánchez de “okupa”. Ahora, la decisión de Sánchez de nombrar un “relator” neutral en un intento por mantener el diálogo entre los partidos catalanes los ha llevado a dar un paso adelante con tintes de golpe de Estado.

Sigue leyendo

Una amenaça per als drets i llibertats dels treballadors i els pobles

(Publicat a la Carta Setmanal 716veure en castellà)

Les diferents dretes que representen a l’aparell d’Estat heretat del franquisme no han acceptat mai al govern de Pedro Sánchez, sorgit de la moció de censura votada en el Congrés de l’1 de juny. Des del primer moment han titllat al seu govern de “il·legítim” i a Sánchez de “okupa”. Ara, la decisió de Sánchez de nomenar un “relator” neutral en un intent per mantenir el diàleg entre els partits catalans els ha portat a fer un pas endavant amb traces de cop d’Estat.

No li ha valgut a Pedro Sánchez ni el seu suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya per part del govern Rajoy, ni la decisió que la fiscalia mantingui les acusacions de rebel·lió contra els republicans catalans (i l’Advocacia de l’Estat, l’acusació de sedició), ni la ignominiosa decisió de donar suport al cop d’estat de Guaidó a Veneçuela. Tampoc li ha valgut la precipitada decisió d’anunciar la fi de tot “diàleg” amb els republicans catalans (una decisió que s’oposa, segurament, als desitjos de la immensa majoria). Cada cessió de Sánchez davant l’aparell d’Estat porta als representants del franquisme a incrementar la pressió i exigir noves concessions.

I l’aparell d’Estat no permet cap cessió que posi en qüestió la suposada Espanya “una, grande i libre”, aquest lema que en realitat oculta la preservació de les institucions centrals heretades del franquisme. En el seu nom, Casado i Rivera insisteixen una vegada i una altra en la necessitat d’aplicar a Catalunya un nou 155, però “més dur”. Juntament amb ells, jutges, policies, guàrdies civils (com el provocador que va difondre un enregistrament del trasllat dels presos republicans catalans a Madrid), s’alineen darrera el seu cap Felip VI, que en el seu discurs del 3 d’octubre de 2017 – passats dos dies del referèndum català- cridava a files a tot l’aparell d’Estat dient que “davant aquesta situació d’extrema gravetat, es requereix el ferm compromís de tots amb els interessos generals, és responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional i el normal funcionament de les institucions, la vigència de l’Estat de Dret i l’autogovern de Catalunya, basat en la Constitució i en el seu Estatut d’Autonomia”.

En realitat, per sobre de Casado i Rivera, el veritable protagonista de l’acte és Vox, fins al punt que els organitzadors han hagut de prohibir banderes de partits i eliminar discursos perquè no es faci patent aquest fet.

ABC, portaveu oficiós de la Casa Real, “recolza sense fissures” la convocatòria de la manifestació, perquè “Sánchez no escolta ni al seu propi partit, i per això s’ha s’ha convertit en una qüestió d’Estat que escolti clamar als espanyols al carrer contra el seu abús de poder”. El Periodico publica un cartell de convocatòria amb el lema “Sánchez Dimisión” i està ple de picades d’ullet i crides a diputats i “barons” del PSOE a rebel·lar-se contra Sánchez.

“Fer fora a Sánchez”, i imposar un programa reaccionari insaciable

La maniobra de l’aparell d’Estat i els seus seguidors no es limita a pressionar a Sánchez. Aquesta vegada van més enllà. L’anunci de la creació del “relator” va portar immediatament al PP, Cs i Vox a difondre una crida a la mobilització d’aquest diumenge passat a Madrid per a “fer fora  a Pedro Sánchez de la Moncloa”, encara que finalment, el lema oficial de la convocatòria ha estat “Para una España unida. Elecciones ya”.

Les declaracions dels uns i dels altres han anat adoptant un to cada vegada mes colpista. El líder de Ciutadans es va afanyar a declarar que “cal fer fora a Pedro Sánchez”, ja que segons ell, està “humiliant” a Espanya. Albert Rivera va parlar de crear “un front cívic” contra el president. El dirigent de Vox, Santiago Abascal, es va sumar immediatament: “Cal fer fora a aquest Govern traïdor que està segrestat pels colpistes. Als colpistes separatistes només se’ls hi ha d’aplicar el Codi Penal. A Pedro Sánchez sembla que també”.

Pablo Casado també ha adoptat en el seu discurs un to “veneçolà”, a l’estil del colpista Guaidó. En una entrevista a l’agència EFE deia que la situació “és tan greu que no descartem res, perquè estem davant una actuació molt deslleial, d’alta traïció a Espanya, que no s’ha vist des del 23F” , i afegia que “si Sánchez no rectifica haurem de cridar als espanyols al carrer, és l’única fórmula que ens queda perquè un president del Govern mentider i traïdor actuï en benefici del mandat constitucional amb el qual va jurar el seu càrrec”.

Casado va defensar un pla de guerra contra el poble català i contra els republicans en particular: “cal aplicar un 155 i el partit que lideri aquesta resposta es portarà darrere a l’Espanya dels balcons”, i va afegir que ell “il·legalitzaria Arran perquè justifica la kale borroka i encoratja la violència als carrers. Per exemple, la ANC i Omnium Cultural o ERC i el PDeCAT, com pot ser que estiguin rebent fons públics tenint a líders independentistes ja processats?”.

Els convocants de la manifestació no oculten el seu programa d’atacs directes a les llibertats i drets: anul·lar l’autonomia de Catalunya, atacar als drets de les dones, al dret a l’avortament… i cada minut que passa afegeixen noves amenaces.  I se sumen a la mobilització la falange i els partits i organitzacions més reaccionaries.

Casado no es va limitar a demanar fer fora a Sánchez del govern. També va fer una crida als “barons” socialistes a repetir la “operació gestora”: “M’agradaria que el PSOE assenyat tornés a deposar al seu secretari general com ja va fer en el Comitè Federal”.  Una crida que va tenir el seu efecte en els dirigents del PSOE més vinculats a l’aparell d’Estat franquista, encapçalats per l’infame Alfonso Guerra que, en la presentació d’un llibre en el Congrés, deia que “Aprovar un pressupost és vital per a un govern. Mantenir la dignitat de la nació és una prioritat que empetiteix l’adversitat d’una votació contrària als pressupostos de l’Estat”

A Guerra li van seguir els de sempre. Emiliano García-Page, president de Castella – la Manxa, que demanava la convocatòria urgent del consell territorial del partit (que reuneix els governants autonòmics socialistes i als seus líders regionals) per a abordar immediatament les demandes dels independentistes catalans i la resposta del Govern i de la pròpia formació. Page es va cuidar i molt de no demanar la convocatòria de l’òrgan de direcció del PSOE, el Comitè Federal, i demanava tractar el tema entre “barons”. A Page se li van sumar el president aragonès, Javier Lambán, el diputat i expresident de Castella – la Manxa José María Barreda i la diputada socialista Soraya Rodríguez, que va ser portaveu del grup parlamentari durant l’època de la Gestora (i que va tenir, llavors, que sortir per cames de la seu del PSOE a Valladolid ens crits de militants que la deien “traïdora”).

Pablo Casado es va afanyar a demanar a García-Page, Lambán i Fernández Vara, que se sumessin a la causa, demanant-los que “ajudin a tirar a l’okupa de la Moncloa”.

La concentració ha tingut un  ressò bastant limitat

Malgrat les gruixudes frases amb que els convocants han intentat alimentar la mobilització, malgrat els autobusos gratis, i del suport de totes les clavegueres de l’extrema dreta i l’aparell d’Estat, els convocants no semblen haver tingut l’afluència que esperaven.  Havien triat com a lloc de reunió la Plaça de Colón, un espai en què caben centenars de milers de persones, i s’han quedat molt lluny d’omplir-la, Encara que parlen de 200.000 assistents, mitjans com El Mundo -obert defensor de la mobilització- parlen de “desenes de milers”. ABC parla de “milers”.

Tot i així, no sembla que els convocants vagin a canviar de tàctica. Més aviat, sembla que aquesta manifestació d’avui es un primer pas pel que ha de venir.

Quina sortida?

Sánchez està experimentant en carn pròpia com qualsevol reculada del govern és aprofitat com és lògic per a exigir més, perquè mostra la seva feblesa davant l’aparell d’Estat i els seus representants. De res li ha valgut el suport al 155 a l’octubre de 2017 ni la seva inhibició davant l’imminent judici als republicans catalans en el Suprem, ni la ruptura de tota negociació amb els catalans. La Monarquia, l’aparell de l’Estat i els seus seguidors polítics, que, en última instància, consideren una usurpació tot govern que no sigui “dels seus”, no poden admetre cap escletxa de negociació sobre el tema català, com no poden admetre la pujada del salari mínim o la derogació -per parcial que sigui- de la reforma laboral o la Llei Mordassa. No els val la submissió al 90% de les seves exigències. Volen el 100%.

Fa uns dies, CC.OO. i UGT de Catalunya reiteraven, en un comunicat sobre el judici als catalans, que el “problema polític” entre Catalunya i la resta d’Espanya no s’hagués tingut que judicialitzar sinó abordar-se en la política, apostant per donar una oportunitat al “diàleg i la negociació” i demanaven als governs de Catalunya i Espanya que “propiciïn un clima i escenaris que la facilitin”. Al que tots dos sindicats prometien contribuir, “en un espai ampli de la societat civil i política de Catalunya”.

Enfront d’aquesta demanda de les dues principals organitzacions obreres de Catalunya, que representa la voluntat de més del 80% de la població de Catalunya, que vol poder decidir lliurement sobre el seu futur, la decisió del govern Sánchez de posar una vela a déu i una altra al diable – compartida per bona part dels dirigents de les diverses organitzacions obreres- ha demostrat ser un atzucac pel govern. Aquesta situació ens porta a la caiguda del govern Sánchez i a la preponderància d’un aparell franquista embravit que es llança a una ofensiva de caire colpistes amb un programa d’atacs directes contra tots els drets dels treballadors i els pobles de l’Estat.

El dissabte, en la manifestació convocada pels taxistes a Madrid, i el diumenge  a Santiago de Compostel·la i Teruel  per la defensa de la Sanitat pública s’han reunit més manifestants que en la convocatòria de les dretes a Madrid, la qual cosa demostra la voluntat de la immensa majoria de defensar els seus drets i conquestes. En aquest situació, crida l’atenció la passivitat amb que els dirigents de les principals organitzacions que representen als treballadors han abordat aquesta amenaça. Després de l’entrada de Vox en el Parlament d’Andalusia, Pablo Iglesias cridava a una “alerta antifeixista”. Ara, quan la reacció arriba  als carrers, ningú respon. Es tracta d’una ofensiva enfront de la qual la classe treballadora i les seves organitzacions no poden romandre indiferents, no poden limitar-se a contemplar com s’organitza la més negra reacció sense moure un dit per a organitzar la resposta.

La Internacional Socialista i Veneçuela

(Publicat a la Carta Setmanal 715veure en castellà)

Aquest diumenge, El País publica un llarg article en el qual explica com l’administració de Donald Trump ha organitzat de principi a fi el cop d’estat de Veneçuela. Tot i així, aquest mateix diari continua donant el seu ple suport a la temptativa colpista. No estan solos en aquesta tasca.

 El Consell de la Internacional Socialista (IS), reunit el  28 i 29 de gener a Santo Domingo, ha fet pública una declaració sobre Veneçuela en la qual es reconeixen els esforços del líder opositor de Veneçuela Juan Guaidó “de conduir una transició cap a la democràcia, recolzada en la legítima Assemblea Nacional”, i s’afegeix que l’única manera d’avançar és la celebració urgent de nous comicis. Unes eleccions que, segons el Consell de la IS, han de “ser vigilades per una nova autoritat electoral plenament independent i imparcial”.

El Consell de la IS ha dit que el Parlament, que presideix Guaidó, que dimecres passat es va proclamar president interí de Veneçuela, “és el poder legítim per a conduir la transició democràtica” . També va reiterar la seva posició que el procés electoral de maig passat, en la qual Nicolás Maduro va aconseguir un segon mandat, “no va comptar amb credibilitat democràtica, ja que va ser realitzat ‘il·legalitzant líders i partits polítics’, la qual cosa obliga a la IS “a no reconèixer aquest procés, per ser contrari a les normes democràtiques de competència, llibertat i garanties”.

En efecte, al maig de 2018, quan es van celebrar les eleccions presidencials que va guanyar Nicolás Maduro, la IS les va declarar “il·legítimes”. Com poden declarar il·legítimes unes eleccions a les quals es van presentar diversos partits de l’anomenada “oposició” de Veneçuela, i en les quals Maduro va obtenir el suport d’un percentatge del cens electoral superior al que va donar suport a Trump, a Macron i, per descomptat, a Pedro Sánchez? Recordem que poc abans d’aquesta eleccions va haver-hi una mediació de Zapatero per la qual es va arribar a un acord sobre les eleccions, però al final es van retirar la majoria de candidats de la “oposició”, per pressions dels USA.

La decisió de la Internacional “Socialista” suposa, simplement, l’alineació d’aquest organisme internacional amb les posicions del govern de Donald Trump, instigador i organitzador del cop d’estat que intenta dur a terme Guaidó. No oblidem que, a Veneçuela, formen part de la Internacional Socialista tres partits de l’anomenada “oposició”: Acción Democrática, Voluntad Popular (al qual pertany Juan Guaidó) i Un Nuevo Tiempo

El que expressen els dirigents de la IS està molt allunyat, sens dubte, dels desitjos i les opinions de milers de sincers militants socialistes de Llatinoamèrica i de tot el món, que se senten, sens dubte ,molt més pròxims al que ha dit el dirigent del Partit Laborista de Gran Bretanya, Jeremy Corbyn (El senyor Maduro continua sent el president del país. No donem suport a les interferències externes (…) pensem que només el diàleg i una solució negociada poden permetre superar la crisi a Veneçuela. El futur de Veneçuela és dels veneçolans”).

Plou sobre mullat: el “caracazo”

Hem assenyalat abans que un dels partits que representa a la IS a Veneçuela és  Acción Democrática. Aquest partit va governar el país durant molts anys, sent President del país el seu dirigent Carlos Andrés Pérez (CAP), que va ser, al seu torn, vicepresident de la Internacional Socialista

El govern de CAP va demanar en nom de Veneçuela els primers prèstecs al FMI, passant el deute extern veneçolà, durant el seu mandat, de 1.500 a 30.000 milions de $, un 66% del PIB de Veneçuela . Per a fer front a aquesta situació, CAP emprèn un pla de “liberalització” de l’economia veneçolana, a base de privatitzacions, eliminació de subsidis a béns de primera necessitat, baixada de salaris i pujada de preus que va portar a la població a la misèria.

El 27 de febrer de 1989, la població, que no tenia ja ni per a menjar, es va tirar als carrers amb manifestacions, motins, saqueig dels supermercats (plens de productes importats que no podien comprar), un aixecament popular que va ser conegut com el “caracazo”. El govern de CAP va respondre traient a l’exèrcit al carrer. Resultat: entre morts i desapareguts, 3.000 persones. Desenes de milers de ferits. En la “repressió de Maduro” que tanta repugnància provoca als dirigents de la Internacional Socialista, es parla, segons la propaganda de la “oposició” d’uns 40 morts.

Què va fer en 1989 la IS davant els 3.000 morts del “caracazo”? Posem per exemple a Felipe González, llavors president del govern d’Espanya, que avui diu que Maduro  “És pitjor que un dictador, és un tirà arbitrari”, i ha estat dels primers a demanar a Pedro Sánchez que reconegui al colpista Guaidó com a President de Veneçuela. Felipe no va muntar, precisament, en còlera pels trets disparats contra la població civil que exercien el seu dret a manifestar-se. Per contra, només havien passat dos dies del “caracazo”, quan encara els morts estaven en cos present, va cridar al seu amic Carlos Andrés Pérez i li va oferir un préstec immediat de 600 milions de dòlars, “per a ajudar-lo en aquests  moments tan crítics”. Res de sancions. CAP era llavors vicepresident de la Internacional “Socialista”, que el considerava un  “demòcrata de cap a peus”.

La relació de Felipe González amb CAP i amb Veneçuela no es va quedar aquí. En 1984, Galerias Preciados va ser venuda al multimilionari veneçolà i també amic del tàndem Pérez-González, Gustavo Cisneros, per 1.500 milions de pessetes i de les quals finalment només va haver de pagar 750. Cinc anys després, en 1988, Cisneros va vendre Galerias Preciados al grup britànic Mountleigh per la barbaritat de 30.600 milions. Tot un fabulós negoci.

La IS, enemiga de la revolució veneçolana des del principi

La Internacional Socialista i el seu representant a Veneçuela, Acción Democrática, es van oposar als governs d’Hugo Chavez des del primer moment. Ja l’any 2000, a sis mesos  de la primera victòria electoral de Chávez, la SICLAC (Comitè de la IS per a Amèrica Llatina i el Carib, creat en 1980), mostrava la seva desaprovació per el “enfrontament del govern de Veneçuela amb les institucions”.  Poc abans del cop d’estat contra Chávez en 2002, Acción Democrática demanava a l’Assemblea Nacional de Veneçuela “designar una junta mèdica que determinés la incapacitat mental del president”. Quan es va produir el cop,  la SICLAC va manifestar el seu suport a Acción Democrática, un dels principals actors mobilitzadors a favor del trencament constitucional.

El govern de Pedro Sanchez,  després que l’ambaixador USA cridés a Borrell, va decidir “reconèixer” a Guaidó i va donar un termini de vuit dies a Maduro perquè se sotmetés a les condicions dictades per Trump i convoqués eleccions. Qualsevol socialista, qualsevol demòcrata, es pregunta amb raó quin dret te Sánchez, com altres governs europeus, per decidir sobre el que han de fer altres pobles, pobles, a més, que han sofert i sofreixen l’espoli de les multinacionals espanyoles.

Ahir deien que Trump era d’extrema dreta. Avui, pel que sembla, és el “defensor de la democràcia”… a Veneçuela (encara que no a Aràbia Saudita), tant és així que el secretari de Seguretat dels EUA, John Bolton, s’ha permès declarar que enviaran a Maduro a Guantánamo.

És indignant. Cap treballador o demòcrata, sigui de la posició que sigui, pot permetre una nova Líbia a Veneçuela. Cap organització que es declari democràtica pot acceptar-ho.

Compartim amb milions de socialistes de tot el món la indignació pel servilisme dels dirigents de la IS davant Donald Trump, i el seu suport al dret del poble de Veneçuela a decidir lliurement el seu futur sense ingerències de l’imperialisme i dels seus galifardeus interns. Per part nostra, donem ple suport a la campanya que ha llançat l’Acord Internacional dels Treballadors contra la ingerència imperialista, de la qual el govern espanyol tristament participa.

La Internacional Socialista y Venezuela

(Publicado en la Carta Semanal 715ver en catalán)

Este domingo, El País publica un largo artículo en el que explica cómo la administración de Donald Trump ha organizado de principio a fin el golpe de estado de Venezuela. Lo que no quita para que ese mismo periódico siga dando su pleno apoyo a la intentona golpista. No están solos en esa tarea.

Sigue leyendo