(Publicat a la Carta Setmanal 715 – veure en castellà)

Aquest diumenge, El País publica un llarg article en el qual explica com l’administració de Donald Trump ha organitzat de principi a fi el cop d’estat de Veneçuela. Tot i així, aquest mateix diari continua donant el seu ple suport a la temptativa colpista. No estan solos en aquesta tasca.

 El Consell de la Internacional Socialista (IS), reunit el  28 i 29 de gener a Santo Domingo, ha fet pública una declaració sobre Veneçuela en la qual es reconeixen els esforços del líder opositor de Veneçuela Juan Guaidó “de conduir una transició cap a la democràcia, recolzada en la legítima Assemblea Nacional”, i s’afegeix que l’única manera d’avançar és la celebració urgent de nous comicis. Unes eleccions que, segons el Consell de la IS, han de “ser vigilades per una nova autoritat electoral plenament independent i imparcial”.

El Consell de la IS ha dit que el Parlament, que presideix Guaidó, que dimecres passat es va proclamar president interí de Veneçuela, “és el poder legítim per a conduir la transició democràtica” . També va reiterar la seva posició que el procés electoral de maig passat, en la qual Nicolás Maduro va aconseguir un segon mandat, “no va comptar amb credibilitat democràtica, ja que va ser realitzat ‘il·legalitzant líders i partits polítics’, la qual cosa obliga a la IS “a no reconèixer aquest procés, per ser contrari a les normes democràtiques de competència, llibertat i garanties”.

En efecte, al maig de 2018, quan es van celebrar les eleccions presidencials que va guanyar Nicolás Maduro, la IS les va declarar “il·legítimes”. Com poden declarar il·legítimes unes eleccions a les quals es van presentar diversos partits de l’anomenada “oposició” de Veneçuela, i en les quals Maduro va obtenir el suport d’un percentatge del cens electoral superior al que va donar suport a Trump, a Macron i, per descomptat, a Pedro Sánchez? Recordem que poc abans d’aquesta eleccions va haver-hi una mediació de Zapatero per la qual es va arribar a un acord sobre les eleccions, però al final es van retirar la majoria de candidats de la “oposició”, per pressions dels USA.

La decisió de la Internacional “Socialista” suposa, simplement, l’alineació d’aquest organisme internacional amb les posicions del govern de Donald Trump, instigador i organitzador del cop d’estat que intenta dur a terme Guaidó. No oblidem que, a Veneçuela, formen part de la Internacional Socialista tres partits de l’anomenada “oposició”: Acción Democrática, Voluntad Popular (al qual pertany Juan Guaidó) i Un Nuevo Tiempo

El que expressen els dirigents de la IS està molt allunyat, sens dubte, dels desitjos i les opinions de milers de sincers militants socialistes de Llatinoamèrica i de tot el món, que se senten, sens dubte ,molt més pròxims al que ha dit el dirigent del Partit Laborista de Gran Bretanya, Jeremy Corbyn (El senyor Maduro continua sent el president del país. No donem suport a les interferències externes (…) pensem que només el diàleg i una solució negociada poden permetre superar la crisi a Veneçuela. El futur de Veneçuela és dels veneçolans”).

Plou sobre mullat: el “caracazo”

Hem assenyalat abans que un dels partits que representa a la IS a Veneçuela és  Acción Democrática. Aquest partit va governar el país durant molts anys, sent President del país el seu dirigent Carlos Andrés Pérez (CAP), que va ser, al seu torn, vicepresident de la Internacional Socialista

El govern de CAP va demanar en nom de Veneçuela els primers prèstecs al FMI, passant el deute extern veneçolà, durant el seu mandat, de 1.500 a 30.000 milions de $, un 66% del PIB de Veneçuela . Per a fer front a aquesta situació, CAP emprèn un pla de “liberalització” de l’economia veneçolana, a base de privatitzacions, eliminació de subsidis a béns de primera necessitat, baixada de salaris i pujada de preus que va portar a la població a la misèria.

El 27 de febrer de 1989, la població, que no tenia ja ni per a menjar, es va tirar als carrers amb manifestacions, motins, saqueig dels supermercats (plens de productes importats que no podien comprar), un aixecament popular que va ser conegut com el “caracazo”. El govern de CAP va respondre traient a l’exèrcit al carrer. Resultat: entre morts i desapareguts, 3.000 persones. Desenes de milers de ferits. En la “repressió de Maduro” que tanta repugnància provoca als dirigents de la Internacional Socialista, es parla, segons la propaganda de la “oposició” d’uns 40 morts.

Què va fer en 1989 la IS davant els 3.000 morts del “caracazo”? Posem per exemple a Felipe González, llavors president del govern d’Espanya, que avui diu que Maduro  “És pitjor que un dictador, és un tirà arbitrari”, i ha estat dels primers a demanar a Pedro Sánchez que reconegui al colpista Guaidó com a President de Veneçuela. Felipe no va muntar, precisament, en còlera pels trets disparats contra la població civil que exercien el seu dret a manifestar-se. Per contra, només havien passat dos dies del “caracazo”, quan encara els morts estaven en cos present, va cridar al seu amic Carlos Andrés Pérez i li va oferir un préstec immediat de 600 milions de dòlars, “per a ajudar-lo en aquests  moments tan crítics”. Res de sancions. CAP era llavors vicepresident de la Internacional “Socialista”, que el considerava un  “demòcrata de cap a peus”.

La relació de Felipe González amb CAP i amb Veneçuela no es va quedar aquí. En 1984, Galerias Preciados va ser venuda al multimilionari veneçolà i també amic del tàndem Pérez-González, Gustavo Cisneros, per 1.500 milions de pessetes i de les quals finalment només va haver de pagar 750. Cinc anys després, en 1988, Cisneros va vendre Galerias Preciados al grup britànic Mountleigh per la barbaritat de 30.600 milions. Tot un fabulós negoci.

La IS, enemiga de la revolució veneçolana des del principi

La Internacional Socialista i el seu representant a Veneçuela, Acción Democrática, es van oposar als governs d’Hugo Chavez des del primer moment. Ja l’any 2000, a sis mesos  de la primera victòria electoral de Chávez, la SICLAC (Comitè de la IS per a Amèrica Llatina i el Carib, creat en 1980), mostrava la seva desaprovació per el “enfrontament del govern de Veneçuela amb les institucions”.  Poc abans del cop d’estat contra Chávez en 2002, Acción Democrática demanava a l’Assemblea Nacional de Veneçuela “designar una junta mèdica que determinés la incapacitat mental del president”. Quan es va produir el cop,  la SICLAC va manifestar el seu suport a Acción Democrática, un dels principals actors mobilitzadors a favor del trencament constitucional.

El govern de Pedro Sanchez,  després que l’ambaixador USA cridés a Borrell, va decidir “reconèixer” a Guaidó i va donar un termini de vuit dies a Maduro perquè se sotmetés a les condicions dictades per Trump i convoqués eleccions. Qualsevol socialista, qualsevol demòcrata, es pregunta amb raó quin dret te Sánchez, com altres governs europeus, per decidir sobre el que han de fer altres pobles, pobles, a més, que han sofert i sofreixen l’espoli de les multinacionals espanyoles.

Ahir deien que Trump era d’extrema dreta. Avui, pel que sembla, és el “defensor de la democràcia”… a Veneçuela (encara que no a Aràbia Saudita), tant és així que el secretari de Seguretat dels EUA, John Bolton, s’ha permès declarar que enviaran a Maduro a Guantánamo.

És indignant. Cap treballador o demòcrata, sigui de la posició que sigui, pot permetre una nova Líbia a Veneçuela. Cap organització que es declari democràtica pot acceptar-ho.

Compartim amb milions de socialistes de tot el món la indignació pel servilisme dels dirigents de la IS davant Donald Trump, i el seu suport al dret del poble de Veneçuela a decidir lliurement el seu futur sense ingerències de l’imperialisme i dels seus galifardeus interns. Per part nostra, donem ple suport a la campanya que ha llançat l’Acord Internacional dels Treballadors contra la ingerència imperialista, de la qual el govern espanyol tristament participa.