Archivo de la etiqueta: China

És el pla de Pau del Govern Xinès un possible avenç?

Carta Setmanal 933 per descarregar en PDF

Alto el foc immediat, eliminació de les sancions, despeses militars per a pressupostos socials!

El dia 24 de febrer d’aquest any, és a dir un any just després que l’exèrcit de Putin envaís Ucraïna, el govern Xinès va presentar un pla de pau, sota la forma d’un “Document polític de 12 punts”.

Voldríem fer una crida a l’atenció sobre els punts 3, 4 i 10 (d’altra banda, el conjunt dels 12 punts són d’accés públic).

El punt 3 es titula “Cessament de les hostilitats”, amb l’objectiu d’un “alt el foc complet”, la qual cosa implica, com diu aquest punt, “reprendre el diàleg entre Ucraïna i Rússia”.

El punt 4 es desenvolupa sobre la necessitat d’establir immediatament “negociacions de pau”

El punt 10 se centra en la condemna a les “sancions unilaterals” o sigui, en particular, a les sancions contra Rússia.

Recordem que, immediatament -de fet, el mateix dia- el president dels Estats Units Joe Biden, el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg i el comissari europeu encarregat de relacions internacionals, Josep Borrell, es van pronunciar -per aquest ordre – en contra del pla, sense cap matís i acusant el govern xinès d’inclinar-se per Putin. Anteriorment una ben orquestrada campanya de premsa denunciava que Pequín lliurava armes a Rússia (d’altra banda 30 països -entre ells Espanya- lliuren armes a Ucraïna, particularment en el marc de l’OTAN i amb el suport i dispositiu financer de la Unió Europea)

Des de fa més d’un mes, a nivell diplomàtic, el govern de Xi Jinping es presenta com a defensor de la pau, quan totes les institucions internacionals -com l’OTAN, l’ONU, la Unió Europea- i tots els governs dels 30 països de l’OTAN multiplicaven els seus plans de guerra, de rearmament, d’introducció d’una veritable economia de guerra. No sense múltiples contradiccions a cada país, i amb greus conseqüències per als treballadors europeus, grans víctimes de la guerra.

Per exemple als Estats Units, hi ha una veritable discussió pública, a la premsa i entre els principals dirigents polítics, tant del Partit Demòcrata com del Republicà, sobre la conveniència de seguir “ajudant Ucraïna”, quan més de 100.000 milions de dòlars han estat enviats, sobretot en armament, i se n’anuncien d’altres. Les veus que s’oposen a aquesta despesa quan al país la sanitat, l’educació, les infraestructures estan per terra, es multipliquen i no només entre la població, sinó entre dirigents al màxim nivell. Per exemple, múltiples diputats de l’ala Sanders de Partit Demòcrata s’han pronunciat clarament contra l’enviament d’armes. De moment Biden ha imposat la seva línia, en bona mesura perquè correspon a interessos econòmics molt importants,

Notem, però, que a la majoria de països europeus, als mitjans oficials i als partits de govern i oposició -amb molt poques excepcions- el que mana és el “pensament únic” darrere de Biden i l’OTAN. Els vets a esmentar la guerra a les convocatòries del 14 d’abril anuncien una campanya electoral basada en aquesta unitat nacional de fet. A sobre Josep Borrell, com abans Solana, lliga el PSOE.

Un precedent important

No és una apreciació nostra, és un fet: l’OTAN, els governs europeus, la Unió Europea són bel·ligerants, sense matisos, darrere de Biden. D’altra banda, Putin competeix en la militarització de la Federació Russa i en la repressió a tota oposició, cosa que ha obligat més d’un milió, particularment de joves, a abandonar el país per no participar en una guerra que no consideren seva. A nivell intern, la seva política competeix amb l’acció antiobrera i repressiva del govern Zelenski a Ucraïna. País -no oblidem- que des del 2014 viu una guerra civil contra la minoria russòfona del Donbàs i l’exèrcit del qual està enquadrat per l’OTAN des d’aquesta data. Qüestió que va ser utilitzada per Putin com a excusa per a la seva invasió.

És bo recordar alguns fets que van passar després del 24 de febrer del 2022. Segons va declarar el general alemany (retirat) Harald Kujat -que va ser cap de l’Estat major alemany del 2000 al 2002 i membre del Comitè Militar de l’OTAN (2002/2005) , en una entrevista que va concedir al diari suís Zeitgeschehen im Fokus el 19 de gener, les converses de pau entre Ucraïna i Rússia que es desenvolupaven a Istanbul havien conclòs en un preacord a finals de març del 2022. Entre els punts d’aquest acord hi havia el compromís d’Ucraïna de no integrar-se a l’OTAN i no albergar tropes estrangeres, així com buscar una solució negociada als territoris ocupats… El general va afegir que, segons bones fonts, el primer ministre britànic, Boris Johnson va aterrar a Kíev el 9 de abril per impedir la signatura de l’acord, doncs “Occident no estava preparat perquè la guerra s’acabi”.

En efecte. Biden i els seus acòlits són els principals beneficiats de la guerra o creuen ser-ho, perquè en aquests moments la situació sembla estar en un veritable atzucac.

D’una banda, tots els governs europeus pateixen una veritable crisi per les dificultats de transformar la seva economia en “economia de guerra”

Tots intenten traslladar la guerra al terreny social, atacant drets socials –sistema de pensions, de serveis públics…–, utilitzant la inflació agreujada per la guerra per reduir salaris i pensions, i limitant les llibertats.

A tots els països creix de forma desigual l’oposició, ja sigui directament a la guerra -com a Alemanya- oa la guerra social, des de França en primer lloc, fins a Grècia

A tots els països, tot i que una bona part dels dirigents de les centrals sindicals i els partits d’origen obrer combrega amb la política de guerra, no s’ha conclòs una veritable “Unió Sagrada” com va passar el 1914. Al contrari, a molts països, davant el descontentament de la majoria, els sindicats estan obligats a reivindicar (i sobren els exemples, França ho és, però hi ha altres casos menys valorats, com la megavaga del 27 de gener als transports a Alemanya). Fins avui, no és el cas d?Espanya, on els dos sindicats s?aferren al bloc governamental en vigílies de les eleccions, contra el desig de molts treballadors.

El lloc de la Xina

El govern de Xi Jinping, representant d’una nomenklatura que a través del Partit Comunista estalinitzat controla fèrriament la classe obrera xinesa, el poder del qual usurpa, amb tota evidència no està interessat en una guerra que compromet el subministrament de matèries primeres i imposa limitacions al comerç , essencial per mantenir el poder exportador de la Xina.

El primer motiu és una constant des de fa anys. La burocràcia xinesa viu en una situació de por permanent a una explosió de masses com la de la Plaça Tienanmen. La revolta contra les restriccions brutals amb l’excusa del COVID, que va obligar el govern xinès a aixecar l’estat d’alarma, demostra que té raons per pensar així.

L’estabilitat (l’Harmonia, segons paraules oficials) es basa en el creixement econòmic que permeti mantenir cobertes les necessitats elementals de la població i contenir-ne la revolta, sempre latent. I tot i això, el país està recorregut de milers de conflictes per les reivindicacions més elementals.

La crisi mundial agreujada amb la guerra, l’amenaça d’un crack financer, ja ha produït una baixada brutal de la producció i l’exportació. La Xina és la fàbrica del món, però per mantenir aquesta posició necessita poder comerciar lliurement i els circuits de distribució estan desarticulats en part. I això repercuteix directament en el nivell de vida de la població xinesa, cosa que preocupa greument la burocràcia xinesa, perquè pot desbocar el descontentament.

L’oposició del govern xinès a les sancions a Rússia no parteix d’un desig humanitari, sinó una necessitat material. Ells necessiten disposar lliurement de les primeres matèries que exporta la Federació Russa.

A més, el govern xinès, que manté els seus plans de desplegament militar al Pacífic i de recuperar Taiwan (que, per altra banda, és part de la Xina), no vol una derrota de Putin, que el col·locaria com a “únic enemic” del imperialisme USA, en un marc generalitzat de rearmament -en què la Xina i els EUA ocupen lloc destacat, però també participen la resta de l’OTAN, Austràlia i altres països- que aboca a noves guerres. I, en particular, a la conversió de les guerres comercials, com la que mantenen la Xina i els EUA, en guerres obertes.

S’explica així el pla de pau, que entra en contradicció amb la política de l’imperialisme. Per això el pla propossa un cessament de les hostilitats, la fi de les sancions i l’obertura de negociacions entre Ucraïna i Rússia.

I no és per casualitat que, per primera vegada, la burocràcia xinesa aparegui com a mediadora (veure l’acord Iran-Aràbia Saudita), que es permet convidar Lula (que va prendre les seves distàncies respecte a Biden en relació amb Ucraïna), fins i tot a Pedro Sánchez -aquests dies a Pequín- que es veu obligat a “saludar el caràcter constructor de la Xina” i després a Macron, a Scholtz…

La proposta de pau de la Xina es basa, com hem assenyalat, en els seus propis interessos de mantenir el seu espai al mercat mundial. D’aquí el rebuig del govern Biden, que, precisament, alimenta la guerra a Ucraïna com a part de la seva estratègia de recuperar espai al mercat mundial (la posició de la UE, més aviat, hem de considerar-la com a subsidiària dels interessos dels EE. UU., fins i tot per sobre dels interessos de les pròpies burgesies europees). De cap d’aquestes maniobres diplomàtiques no es pot esperar una pau duradora i favorable als treballadors i als pobles,que només s’assolirà per la lluita contra la guerra a cada país per part de la classe treballadora organitzada. Precisament, taquestes maniobres, que s’insereixen en les contradiccions entre imperialismes, es fan sobre un teló de fons en què s’anuncien les més gegantines mobilitzacions dels treballadors contra les conseqüències insuportables de la “política de Guerra”. Que ja es desenvolupen amb una certa intensitat a diversos països d’Europa, amb Alemanya al capdavant.

Més que mai, la lluita contra la guerra, per l’alt el foc immediat, és inseparable del combat per les reivindicacions, contra la inflació i contra els plans d’austeritat que els apòlegs del sistema capitalista i les seves institucions pronostiquen i promouen.

¿Es el plan de Paz del Gobierno Chino un posible avance?

Carta Semanal 933 en catalán

Carta Semanal 933 para descargar en PDF

¡Alto el fuego inmediato, eliminación de las sanciones, gastos militares para presupuestos sociales!

El día 24 de febrero de este año, o sea un año justo después de que el ejército de Putin invadiera Ucrania, el gobierno Chino presentó un plan de paz, bajo la forma de un “Documento político de 12 puntos”.

Quisiéramos llamar la atención sobre los puntos 3, 4 y 10 (por otro lado, el conjunto de los 12 puntos son de acceso público).

El punto 3 se titula “Cese de las hostilidades”, con el objetivo de un “alto el fuego completo”, lo cual implica, como dice este punto,  “reanudar el diálogo entre Ucrania y Rusia”.

El punto 4 se desarrolla sobre la necesidad de entablar de inmediato “negociaciones de paz”

El punto 10 se centra en la condena a las “sanciones unilaterales” o sea, en particular, a las sanciones contra Rusia.

Sigue leyendo

La cumbre del G-7, bajo el signo de la inquietud general

(Publicado en la Carta Semanal 745ver en catalán)

Del 24 al 27 de agosto, se ha celebrado en Biarritz (Francia) -bajo un desmesurado dispositivo policial, con más de 16.000 agentes entre España y Francia- la cumbre del llamado G7, que ha contado con la presencia de los principales dirigentes de los países imperialistas. Una reunión que merece ser analizada.

Sigue leyendo

A propósito de la guerra comercial declarada por Trump contra China

(Publicado en la Carta Semanal 675)

Trump, después de amenazar con la guerra a la industria automóvil europea (el centro de las economías europeas), corrigió el tiro anunciando que impondría aranceles a productos chinos, por valor de 60.000 millones de dólares. Exigía que la República Popular China reduzca de inmediato 100.000 millones de dólares su superávit comercial con los Estados Unidos (calculado entre 375.000 y 504.000 millones).

Sigue leyendo