Archivo por días: 15/07/2019

Qué fue de las CUP

(Publicado en la Carta Semanal 738ver en catalán)

Bajo estas siglas se han reagrupado candidaturas muy variopintas, pero en general candidaturas surgidas del entorno de Podemos y de los movimientos que venían del 15M. Podemos ya se había constituido cuando se celebraron las elecciones de 2015. Pero aunque había sacado buenos resultados no tenía todavía organizaciones locales, lo que les llevó a impulsar estas candidaturas con socios locales poniendo dos condiciones. Que Podemos como tal no participaría en ellas. O sea no le proporcionaría sus siglas y por lo tanto deberían ser candidaturas ciudadanas, pero nunca coaliciones (esto tuvo algunas excepciones). La segunda condición es que no se pactase con el PSOE gobiernos de coalición salvo que la CUP fuese mayoritaria.

Sigue leyendo

Què va ser de les CUP

(Publicat a la Carta Setmanal 738veure en castellà)

Sota aquestes sigles s’han reagrupat candidatures molt variades però en general candidatures sorgides de l’entorn de Podemos i dels moviments que venien del 15M. Podemos ja s’havia constituït quan es van celebrar les eleccions de 2015. Però encara que havia tret bons resultats no tènia encara organitzacions locals, la qual cosa els va portar a impulsar aquestes candidatures amb socis locals posant dues condicions. Que Podem com a tal no participaria en elles. O sigui, no li proporcionaria les seves sigles i per tant haurien de ser candidatures ciutadanes però mai coalicions. (això va tenir algunes excepcions). La segona condició és que no es pactés amb el PSOE governs de coalició tret que la CUP anés majoritària.

L’absència d’organitzacions locals de Podemos i les dues condicions imposades van facilitar que s’aixequessin candidatures molt diverses.

El municipalisme en el fons

Encara que per municipalisme s’entén en general l’acció municipal, en veritat és una teoria defensada per corrents com les populistes que defensen una democràcia radical, assemblees per a tot, i mesures com els pressupostos participatius, tot el basat en l’anomenada economia social, cooperativisme, etc. Canviar el món des del poble, és a dir, abandonar la lluita contra l’austeritat i les retallades. Una volta a Proudhon. En realitat no hi ha hagut gairebé res d’aquest tipus de política i més aviat la democràcia i les assemblees han estat les grans absents en aquests projectes. Sobretot als ajuntaments grans i mitjans encara que hi hagi hagut excepcions.

Un marc de confrontació

Aquestes candidatures en molts llocs han estat marc de confrontació més que de col·laboració. Baralles per a veure qui –al marge de la lluita pels serveis públics– a base de primàries i manejos de xarxes es feien amb els càrrecs públics i de les organitzacions. Hi ha un autèntic corol·lari de baralles internes que han estat la tònica general i no l’excepció en aquestes candidatures. Les assemblees han estat substituïdes, moltes vegades pels “ciberdebats”. Les xarxes s’han convertit en un marc per als insults i les provocacions. Una forma de fer política antidemocràtica i poc transparent.

On s’ha governat la cosa ha anat d’una altra manera. Hi ha menys temps per a gastar-ho en ximpleries. Però les baralles han sorgit en grans ciutats com Madrid, Barcelona, Cadis, Saragossa, Pamplona i en les diverses ciutats on sota el nom de les marees es va governar a Galícia. Sobre la base de quatre anys de decepció, desgast per aplicar la política de retallades, ara, Podemos s’ha presentat pel seu compte en diverses d’elles, i en algunes comunitats. En diversos llocs contra els seus antics socis. Aquesta divisió ha fet que es perdin la majoria de les alcaldies.

Els salaris i altres coses formals

Les candidatures d’unitat popular han tingut dos tipus diferents de característiques segons si han governat o no. On han governat s’han dedicat a fer una gestió “honesta” però en general respectuosa amb les imposicions del ministeri d’Hisenda i de la Unió Europea (regla de despesa, llei de bases, etc.). Lluitar contra aquestes imposicions exigeix un combat que no es limiti a cada municipi. I el moure’s en aquest marc de política contra els serveis públics, causa decepció i és terreny per als xocs entre sectors de les candidatures.

Han intentat demostrar que és possible malgrat les retallades i imposicions governar per a la majoria. Així s’han ufanejat d’haver reduït el deute, cosa gens difícil amb la llei Montoro. D’altra banda han pretès reduir la despesa via reducció de salaris dels polítics i altres despeses. És veritat que els salaris ja havien estat limitats en el 2013. Malgrat això, aquestes candidatures han fet batalla dels salaris dels polítics i han centrat la batalla a limitar els seus salaris i els dels altres. Al final una gestió honrada de les retallades. Altres retallades són possibles.

On han estat en l’oposició s’han gastat molts esforços en baralles internes i molt poc en mobilització i a fer política. Molt poca coordinació amb altres pobles. Molt poca activitat i mobilització conjunta contra les lleis que impedeixen la política municipal. Cadascun ficat al seu poble com si el món comencés i acabés allí.

Els resultats han donat lloc a moltes especulacions. En els resultats electorals té a veure el que fas tu i el que fan els altres. El PSOE ha recuperat desenes d’ajuntaments gràcies als problemes de les CUP més que a la seva política.

Si som justos en nostra crítica, les candidatures de les CUP han tingut problemes però han estat molt més honrades que altres administracions anteriors. No obstant això s’han perdut pel desengany de fer la mateixa política que els altres, aplicant l’austeritat, i en aquest marc per les crisis internes.

Si no, és impossible explicar com a Madrid el PP amb un mediocre i desconegut candidat ha recuperat l’alcaldia. És més fàcil entendre aquesta situació, en la qual el PP vènia amb Ana Botella de fer una gestió escandalosa, a partir que en el fonamental s’ha fet la mateixa política, i a partir d’aquí les baralles internes, la ruptura de Carmena amb Pablo Iglesias i la crida a última hora d’aquest a votar a la candidatura d’IU, que no ha tret representació.

Un element destacable és la pervivència d’alguns alcaldes malgrat la tònica general, amb majories absolutes. Per exemple són els casos d’Abel Caballero a Vigo, Kichi a Cadis i Francisco Guarido d’IU a Zamora. Són la demostració d’alcaldes populistes que són l’excepció a la regla.

El futur de les CUP

Ara després del xarampió dels quatre anys anteriors, es plantegen les coses d’una altra manera. Ara hi ha ja fins i tot ànsies per governar, gairebé com sigui. En molts pobles i ciutats s’ha entrat en els governs tirant per terra la teoria anterior. Han quedat moltes candidatures despenjades de Podemos (Cadis, València, Galícia, Pamplona, Madrid, etc.) que segurament acabessin creant alguna cosa conjuntament, etc.

Però no hi ha hagut, més enllà d’entrar en els governs i posar menys accent en els temes salarials, molts canvis. Es resignen a ser una candidatura més.

Com fer per a municipalitzar el privatitzat, com fer per a acabar amb la llei de Bases (LRSAL), llei de grans ciutats, etc.

L’esforç lloable de molts o la majoria de regidors i alcaldes d’aquestes candidatures per fer una gestió honesta ha xocat, més allà de les picabaralles internes amb les lleis del règim monàrquic i del capital financer que impedeixen l’autonomia municipal i poder governar en l’àmbit local al servei de la majoria de la població. No obstant això s’han perdut, sobretot per les crisis internes, i particularment per la contradicció de voler aparèixer com una “alternativa” als partits tradicionals per a acabar fent el mateix en el fonamental. El fracàs de moltes d’aquestes candidatures demostra que la gestió “honesta” del capitalisme no és cap alternativa al capitalisme.