Carta Setmanal 894 per descarregar en PDF

Guerra, OTAN i despesa militar, especulació disparada dels preus, desmantellament de serveis públics i privatització de pensions…

Aquests darrers dies han succeït dos esdeveniments significatius: la cimera de l’OTAN i la massacre de Melilla. Dos fets que il·lustren la política del govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz i que influeixen, sens dubte, en la relació de la població treballadora amb aquest govern.

Partim d’un fet: aquest país no viu condicions excepcionalment diferents de qualsevol altre entorn europeu. I no ho són perquè l’enfonsament i la descomposició del mercat capitalista provoca fenòmens anàlegs: mort, destrucció de recursos econòmics i de recursos naturals, desocupació, destrucció de drets socials i llibertats. La història es repeteix i la situació en un país és gairebé paral·lela a la dels altres.

Pel que fa als assassinats de Melilla, podríem limitar-nos a fer-ne una anàlisi, però no podem impedir que la indignació, la ràbia, l’emoció ens embarguin. No som cínics que emeten “lamentacions”, estem convençuts -i els fets ho proven- que els horribles esdeveniments d’aquests dies produeixen modificacions en la consciència de la majoria, i ens referim en primer lloc a la massacre de ciutadans africans a la tanca de la vergonya que envolta l’enclavament colonial de Melilla.

Brutal i despietada ha estat l’acció de les policies espanyola i marroquina. Agreujada per l’actuació del govern de coalició en defensa de la professionalitat de les policies davant de “l’assalt” a la nostra frontera d’uns centenars de migrants desarmats, afamats, aterroritzats, desesperats per l’assetjament de la gendarmeria marroquina als seus campaments. Buscaven salvar les seves vides, emigrar per poder viure… Víctimes del saqueig dels seus països pels governs i multinacionals europeus, que no dubten a generar i alimentar guerres de destrucció per apropiar-se millor dels recursos dels seus països. defensar les seves fronteres, fronteres, per cert, heretades del període colonial.

Actituds i fets com els ocorreguts caracteritzen un govern i més quan no només no hi ha la mínima recriminació, no parlem d’empatia, és que es justifica, certifica i aplaudeix la brutal actuació de gendarmeria i Guàrdia Civil com si no hagués passat res, quan la gent comuna se sent horroritzada per les imatges de la massacre. Quan, a més, no és la primera vegada; no oblidem els 15 assassinats a la platja del Tarajal el febrer del 2014, amb el Govern de la “policia patriòtica”, del PP, a la Moncloa.

Alguns, suposadament d’esquerres, intenten descarregar totes les culpes sobre el sàtrapa marroquí, i en última instància sobre el poble del Marroc. Res més injust. Què hi té a veure el poble del Marroc?, o el milió llarg de treballadors marroquins a Espanya?, amb el fet que les potències europees i l’administració americana hagin convertit el regne del Marroc en un gendarme per a l’Àfrica.

La decisió clara i brutal del Govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz no és cap anècdota, ni un fet aïllat. Correspon al conjunt de la seva política, globalment al servei del capital financer, i de respecte a les institucions heretades del franquisme i, en primer lloc, a la monarquia. Una política que respecta l’assalt especulatiu de les elèctriques i les petrolieres a la butxaca de la població, sense posar més pegat que uns retocs d’impostos i una mínima subvenció del govern, mentre no fa res davant de la absurda pujada del preu dels aliments. Una política que desperta la desafecció i el rebuig de la població treballadora. Per més que pretengui cobrir aquesta política amb alguns pegats “socials”, el fons no canvia.

Hem de cridar l’atenció sobre els qui s’asseuen al govern i pretenen presentar-se com “l’oposició”. Els resultats d’Andalusia i de Castella i Lleó demostren que aquesta pretensió no cola entre la població treballadora, que ha donat l’esquena a les candidatures d’aquestes formacions.

Biden ordena i mana

Aquest dimarts 28 de juny Biden va anunciar que ampliarà la Base de Rota, que forma part del dispositiu de l’OTAN d’intervenció a l’Àfrica i l’Orient Mitjà. Després d’haver llançat a la misèria i provocat guerres als països africans intenten construir una muralla per impedir l’emigració…com fan a la frontera amb Mèxic (amb resultats similars: a la massacre de Melilla segueix pocs dies després la mort de 51 immigrants a Texas).

Mentre alimenten amb subministraments d’armes la guerra d’Ucraïna, que el poble ucraïnès paga amb la destrucció del país i la mort de milers dels seus ciutadans, la utilitzen com a excusa. Perquè del que es tracta no és de salvar el poble ucraïnès ni de “defensar la democràcia” (poca democràcia hi ha a Ucraïna, on Zelensky ha prohibit, amb l’excusa de la guerra, tots els partits de l’oposició). Ucraïna és l’excusa per al veritable objectiu: reforçar de manera qualitativa el dispositiu militar dels 30 països, més Suècia i Finlàndia, dirigit pels EUA per intentar, de manera preventiva, fer front als esclats socials en marxa o que s’anuncien davant la política destructiva dictada pel capital en crisi.

Perquè hi ha una relació, evident, a establir entre les exigències del capital i les seves institucions de congelar o reduir salaris i pensions, privatitzar els serveis públics, atacar les llibertats (a propòsit, la llei Mordassa segueix aquí) i la militarització imposada a tots els governs.

Militarització que serveix també per preparar el saqueig de les immenses riqueses naturals de Rússia i amenaçar la Xina. No, no és una guerra pels valors democràtics o altres, és pel control del mercat,de l’energia, dels aliments,. És una guerra brutal entre els oligopolis de l’occident i els oligarques d’orient que volen preservar el dret a saquejar els seus països. Tots ells en detriment de totes les poblacions i la massa treballadora.

Guerra a la guerra

Cent anys després, és més actual que mai la vella consigna del PSOE dels anys 20 contra la guerra del Marroc (guerra que no oblidem que manté com a efecte, la submissió del règim marroquí i la creació del “problema saharauí” i els enclavaments colonials de Ceuta i Melilla).

La direcció actual del PSOE va llençar per la borda la seva tradició obrera i internacionalista i ha esdevingut el més fidel atlantista darrere de Biden. I les direccions d’Esquerra Unida i Podem miren cap a una altra banda, i pretenen ser l’oposició a un govern al Consell de ministres al qual s’hi seuen (consell de ministres que actua de manera col·legiada).

El silenci ensordidor – o la condemna formal, sense convocar a la mobilització- de partits i sindicats que diuen defensar els interessos dels treballadors i entre ells, els sectors més oprimits, com són per exemple el milió llarg de treballadors marroquins, fa que la indignació del nostre poble, del ciutadà comú i corrent no trobi llera política.

És veritat, des del diumenge 26 s’han succeït les manifestacions contra l’OTAN i contra Putin, i aquest divendres 1 de juliol milers de persones, moltes joves, van sortir a manifestar el seu rebuig i indignació pel que va passar a la tanca de Melilla, mobilitzacions que afecten tot el país.

Però estem obligats a dir les coses clarament.

I ens dirigim a tots els militants, treballadors conscients, joves… els límits han estat transgredits. Ningú no pot considerar aquest govern com el representant de la majoria social. Cal cercar les vies de la resistència i l’organització. en aquest sentit només reclamem un lloc en aquest combat. Lloc que implica la total independència davant del govern, les institucions internacionals, la patronal i la Monarquia.

I, sobretot, cal avançar per construir una representació política fidel a la classe treballadora.