Archivo por meses: agosto 2022

Hace unos días, 60 mandatarios de distintos países mantenían una reunión, unos de manera presencial y otros por videoconferencia, con el presidente de Ucrania, Volodímir Zelensky, en la que le animaron a continuar la guerra hasta la recuperación de todos los territorios ocupados por Rusia, incluyendo Crimea y todo el Donbás. Una guerra que deberá ser sangrienta y prolongada, que los 60 dirigentes se comprometieron a seguir alimentándola con suministro de nuevas armas y para la que se exigen nuevos sacrificios a la población trabajadora, en especial a la de Europa. Una vez más, como en 1914, se conjuran para una “guerra hasta la victoria total”. O, como en 1939-45, hasta la rendición incondicional del enemigo.

Como complemento, todos los medios se hacen eco de las declaraciones del presidente francés, Emmanuel Macron, que anunciaba el “fin de la abundancia” y anunciaba una era de “necesarios” sacrificios. Entre un 15 y un 20% de los franceses, según distintas fuentes, viven en situación de pobreza, mientras otros muchos luchan por sobrevivir, pero todos, sin duda, han tomado nota de la advertencia sobre los nuevos sacrificios.

Para el otoño, muchos economistas advierten del riesgo inminente de una recesión en Alemania, motivada por el colapso de la industria derivado de la falta de energía y de suministros. Recesión que arrastraría al conjunto de las economías europeas, sometidas, contra sus propios intereses, a la guerra de los EEUU contra Rusia, y a su guerra comercial contra China. Sigue leyendo →

La classe treballadora i la joventut davant la tardor que ve

Deja un comentario

Carta Setmanal 902 per descarregar en PDF

Fa uns dies, 60 mandataris de diferents països mantenien una reunió, uns de manera presencial i altres per videoconferència, amb el president d’Ucraïna, Volodímir Zelensky, en què el van animar a continuar la guerra fins a la recuperació de tots els territoris ocupats per Rússia, incloent Crimea i tot el Donbàs. Una guerra que haurà de ser sagnant i perllongada, que els 60 dirigents es van comprometre a continuar alimentant-la amb subministrament de noves armes i per a la qual s’exigeixen nous sacrificis a la població treballadora, especialment a Europa. Un cop més, com el 1914, es conjuren per a una “guerra fins a la victòria total”. O, com el 1939-45, fins a la rendició incondicional de l’enemic.

Com a complement, tots els mitjans es fan ressò de les declaracions del president francès, Emmanuel Macron, que anunciava la “fi de l’abundància” i anunciava una era de “necessaris” sacrificis. Entre un 15 i un 20% dels francesos, segons diferents fonts, viuen en situació de pobresa, mentre molts altres lluiten per sobreviure, però tots, sens dubte, han pres nota de l’advertiment sobre els nous sacrificis.

Per a la tardor, molts economistes adverteixen del risc imminent d’una recessió a Alemanya, motivada pel col·lapse de la indústria derivat de la manca d’energia i de subministraments. Recessió que arrossegaria el conjunt de les economies europees, sotmeses, contra els seus propis interessos, a la guerra dels EUA contra Rússia, i a la guerra comercial contra la Xina.

La classe treballadora no es resigna

En aquest context general de crisi mundial, de dislocació del mercat mundial, la classe treballadora no es resigna a que li siguin arrabassats tots els seus drets, totes les seves conquestes socials. Ni amb excusa de la pandèmia ni amb la justificació de la guerra. Hem assistit a potents mobilitzacions des de la pròpia pandèmia.

Durant l’estiu, les mobilitzacions han continuat. Com les treballadores de l’Ajuda a Domicili de Cantàbria, en vaga indefinida pel seu conveni, i que han rebutjat a les seves assemblees la proposta de misèria de la Patronal, o els veïns dels barris de Sevilla, contra els talls de llum resultat de la falta d’inversions i de manteniment d’Endesa als barris de població treballadora.

Alhora, es produeixen potents mobilitzacions a Europa, amb els treballadors del Regne Unit al capdavant en allò que s’ha anomenat “l’estiu del descontentament”.

A l’altra banda de l’Atlàntic, assistim a una onada sense precedents d’organització de sindicats al sector privat als EUA, i veiem com la mobilització obrera i popular va preparar les condicions per a les victòries electorals de Boric a Xile i de Petro a Colòmbia.

En aquestes condicions, la classe treballadora i la joventut de l’estat espanyol es preparen per a una tardor de lluites.

La defensa del poder de compra de salaris i pensions

Davant la pujada desaforada dels preus de l’energia, els combustibles i els aliments, seguida per la pujada de la resta de béns i serveis (inflació de més del 10% motivada, com explica un estudi de CCOO, pels beneficis empresarials), treballadors en actiu i pensionistes es veuen obligats a lluitar per la recuperació del poder de compra dels seus salaris i pensions.

Mentrestant, el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, amb la seva negativa a intervenir les companyies elèctriques i les petrolieres, i els preus dels béns de primera necessitat, llança un decret darrere un altre de mesures pal·liatives que no són altra cosa que draps calents incapaços de solucionar l’empobriment de la població treballadora, tant activa com a pensionista. Perquè està bé tenir trens gratuïts, però això està molt lluny de satisfer la necessitat: no perdre un 10% del poder de compra. I com pot el govern treure pit de la intenció de pujar el SMI un 4,5% per a una inflació del 10,5?

Mentrestant, intenta forçar els dirigents sindicals a un “pacte de rendes” que suposaria, una vegada més, que sigui la classe treballadora la que pagui les conseqüències de la crisi. I, fidel als seus compromisos amb l’OTAN, prepara un augment espectacular de la despesa militar, incloent-hi la despesa de 10.000 milions per comprar nous avions de combat als EUA.

Les organitzacions de pensionistes ja han fet un pas endavant en defensa del poder de compra de les pensions, amb la convocatòria d‟una mobilització estatal per al 15 d‟octubre, que va aconseguint adhesions de militants de tots els sectors, i que pot incorporar a sectors importants de la classe treballadora.

De moment els dirigents sindicals no passen d’una política de pressió a la patronal i al govern, amb la campanya “salari o conflicte”, per reivindicar acords en el diàleg social, per als que presenten propostes més que reduïdes d’increment salarial. Però molts posen en dubte que tinguin capacitat de contenir una classe treballadora que ja ha vist com en alguns sectors, com la dependència, s’han arrencat pujades del 6,5%, encara que la patronal es resisteixi amb dents i ungles a aplicar-les.

Molts sectors ja s’han llançat a la lluita, sense esperar l’anunciada i sempre ajornada mobilització dels sindicats, i molts altres esmolen les seves armes per fer-ho. Altres segueixen combatent per portar a les organitzacions sindicals a aquest combat.

Els treballadors de la indústria veuen els seus llocs de treball amenaçats per una nova onada de reestructuracions, necessària per a la transformació cap a l’anomenada “economia verda”, i per noves deslocalitzacions. El recent anunci de Ford que paralitzarà la projectada reorganització de la factoria de València per fer cotxes elèctrics, renunciant fins i tot a les subvencions compromeses, pot marcar la pauta.

Alhora, segueixen pendents exigències com la derogació de la Llei mordassa. Tantes vegades promesa i tantes vegades ajornada.

El dret a l’educació

Les retallades han deixat l’ensenyament públic exhaust. Recentment s’ha fet públic que a la comunitat de Madrid, més del 45% dels joves que van sol·licitar plaça per a FP de grau mitjà s’han quedat sense poder-hi accedir. En el cas de la FP superior, ha estat un 61% els que han quedat sense plaça. En altres comunitats la situació no és gaire diferent. Per tant, cal organitzar el combat por la dotació de tots els mitjans per a la FP pública, perquè cap jove que ho desitgi es quedi sense accedir-hi.

Nous atacs a l’ensenyament es preparen, com l’aprovació de la LOSU,una suposada nova llei universitària que preserva els atacs de la vigent LOU aznarista.

En tercer lloc, no és possible salvar l’ensenyament públic sense un pressupost suficient. Allò que exigeix organitzar la lluita contra el desviament de fons públics a l’ensenyament privat, els fons públics per a l’ensenyament públic!

La necessitat dobrir una sortida política

Les potents mobilitzacions que ja comencen a desenvolupar-se a Europa, amb la Gran Bretanya al capdavant, on els sindicats dels sectors en lluita acaben de rebutjar un augment proposat del 7 per cent, planteja diverses qüestions:

-Tots els treballadors i els pobles d’Europa estan davant dels mateixos problemes. La política bel·licista dels governs busca utilitzar la guerra per destruir drets i empobrir la majoria. Es tracta d’un nou –i massiu– trasllat de rendes dels assalariats al capital.

Les úniques consignes que corresponen a les necessitats són les que defensen el poder adquisitiu real, és a dir, l’escala mòbil de salaris segons la inflació. Totes les propostes “intermèdies” només serveixen per justificar d’una manera o altra el Pacte de rendes.

Aquesta situació exigeix, posar en primer pla la independència dels sindicats en relació amb els governs, per “progressistes” que intentin aparèixer.

L’alineament de la pràctica totalitat de partits que es reclamen de la classe obrera amb la política de guerra, en nom de la suposada defensa de la democràcia i dels “valors europeus” (ben exemplaritzats a Ucraïna amb la prohibició de tots els partits, la reforma laboral i els decrets antiobrers de Zelenski) aprofundeix encara més l’evident manca de representació política fidel als interessos dels treballadors i dels pobles.

Com vam comprovar a la Trobada Europea contra l’OTAN, la guerra i l’explotació que va organitzar el CATP a Madrid el 25 de juny, a tots els països sorgeixen o s’han constituït grups, tendències, noves forces polítiques que volen reprendre la tradició del moviment obrer internacionalista contra la guerra.

Els militants que a Espanya lluitem en aquest sentit, estem implicats a teixir les aliances d’acció comuna i debat més àmplies i debat per ajudar la mobilització a cada país contra la política bel·licista dels governs.

I en aquesta via, crear les condicions per construir les representacions polítiques necessàries per al combat comú contra l’explotació i l’opressió a la perspectiva dels Estats Units Socialistes d’Europa.

Aniversarios de la Liga de los Comunistas, la Internacional Comunista y el asesinato de Trotsky: enseñanzas para el movimiento obrero hoy

Deja un comentario

Carta Semanal 901 en catalán

Carta Semanal 901 para descargar en PDF

Según datos de Oxfam, “573 personas se convirtieron en milmillonarias durante la pandemia, a razón de un nuevo milmillonario cada 30 horas. En el lado opuesto, este año [2022] se espera que 263 millones de personas más se vean sumidas en la pobreza extrema, a un ritmo de un millón de personas cada 33 horas”[1]. No es resultado de la casualidad, sino consecuencia natural del capitalismo, de la ley general de la acumulación capitalista, identificada por Marx hace más de 150 años: “la acumulación de riqueza en un polo es al propio tiempo, pues, acumulación de miseria, tormentos de trabajo, esclavitud, ignorancia, embrutecimiento y degradación moral en el polo opuesto”[2]. El capitalismo no es reformable. Más allá de una forma u otra de intentar conducirlo, la realidad revela que inevitablemente los problemas se agravan cada día, la pobreza amenaza a amplios sectores de la población y se verifica cada vez más. Esto ocurre a través de distintos mecanismos, como el ataque al salario indirecto que conforman los servicios públicos o, especialmente, la inflación, superior al 10% interanual, ante la que los pírricos aumentos en los salarios nominales consagran el empobrecimiento de quienes vivimos de vender nuestra fuerza de trabajo. Sigue leyendo →

Aniversaris de la Lliga dels Comunistes, la Internacional Comunista i l’assassinat de Trotski: ensenyaments per al moviment obrer avui

Deja un comentario

Carta Setmanal 901 per descarregar en PDF

Segons dades d’Oxfam,“573 persones es van convertir en milmilionàries durant la pandèmia, a raó d’un milmilionari nou cada 30 hores. A la banda oposada, aquest any [2022] s’espera que 263 milions de persones més es vegin sumides en la pobresa extrema, a un ritme d’un milió de persones cada 33 hores”[1]. No és resultat de la casualitat, sinó conseqüència natural del capitalisme, de la llei general de l’acumulació capitalista, identificada per Marx fa més de 150 anys: “l’acumulació de riquesa en un pol és alhora, doncs, acumulació de misèria, turments de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral al pol oposat”[2]. El capitalisme no és reformable. Més enllà d’una manera o d’una altra d’intentar conduir-lo, la realitat revela que inevitablement els problemes s’agreugen cada dia, la pobresa amenaça amplis sectors de la població i es verifica cada cop més. Això passa a través de diferents mecanismes, com l’atac al salari indirecte que conformen els serveis públics o, especialment, la inflació, superior al 10% interanual, en què els pírrics augments en els salaris nominals consagren l’empobriment dels que vivim de vendre la nostra força de treball. Sigue leyendo →

En el aniversario de las bombas atómicas de Hiroshima y Nagasaki

Deja un comentario

Carta Semanal 900 en catalán

Carta Semanal 900 para descargar en PDF

El 6 y el 9 de agosto de 1945 respectivamente el presidente Truman de Estados Unidos ordenaba bombardear las ciudades de Hiroshima y Nagasaki en Japón iniciando así el uso de armas atómicas para la guerra y la proliferación de estas hasta llegar al día de hoy. No es casualidad que haya sido los EE.UU. y no el propio Japón, o Alemania, o Inglaterra quienes hayan iniciado esta espeluznante carrera, obedece al lugar predominante que estos ocupaban ya en el siniestro ranking de países imperialistas y que con la II Guerra Mundial queda definitivamente ordenado.

Se ha escrito mucho sobre las muertes y la destrucción que estas bombas provocaron en sí mismas, pero poco sobre los verdaderos motivos para su uso, cuando el mismo presidente Truman lo deja claro en su comunicado, 16 horas después del ataque: Sigue leyendo →

A l’aniversari de les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki

Deja un comentario

Carta Setmanal 900 per descarregar en PDF

El 6 i el 9 d’agost de 1945, respectivament, el president Truman dels Estats Units ordenava bombardejar les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki al Japó iniciant així l’ús d’armes atòmiques per a laguerra i la seva proliferació fins arribar al dia d’avui. No és casualitat que hagi estat els EUA i no el mateix Japó, o Alemanya, o Anglaterra els que hagin iniciat aquesta esgarrifosa carrera, obeeix al lloc predominant que aquests ocupaven ja al sinistre rànquing de països imperialistes i que amb la II Guerra Mundial queda definitivament ordenat.

S’ha escrit molt sobre les morts i la destrucció que aquestes bombes van provocar en si mateixes, però poc sobre els veritables motius per al seu ús, quan el mateix president Truman ho deixa clar al seu comunicat, 16 hores després de l’atac:

“Els japonesos van començar la guerra des de l’aire a Pearl Harbor. Ara els hem tornat el cop multiplicat. Amb aquesta bomba hem afegit un nou i revolucionari increment en destrucció per tal d’augmentar el poder creixent de les nostres forces armades. En la forma actual, aquestes bombes s’estan produint. Fins i tot n’estan en desenvolupament altres de més potents. […] Ara estem preparats per arrasar més ràpida i completament tota la força productiva japonesa que es trobi a qualsevol ciutat. Destruirem els seus molls, les seves fàbriques i les seves comunicacions. No ens enganyem, destruirem completament el poder del Japó per fer la guerra. […] El 26 de juliol vam publicar a Potsdam un ultimàtum per evitar la destrucció total del poble japonès. Els seus dirigents van rebutjar l’ultimàtum immediatament.

A sang i foc, utilitzant l’última tecnologia, avançant molts quilòmetres a la barbàrie de què Rosa de Luxemburg ens parlava, l’estat imperialista predominant s’imposava sobre els seus competidors, cosa que no havia pogut fer totalment a la I Guerra Mundial.

La carrera armamentista que converteix les forces productives en destructives, la destrucció de la força de treball humana massivament si els és útil per als seus interessos pren impuls.

Proliferació nuclear

Avui dia, amb tota la cautela que el secretisme dels estats obliga, podem dir que el poder nuclear acumulat per molts països permet destruir el planeta en conjunt i que és en el desenvolupament militar en què més mitjans s’utilitzen, malgrat que és evident que l’energia atòmica podia ser un element de desenvolupament extraordinari de béns per a humanitat. Evidentment, en un sistema en què la propietat privada dels grans mitjans de producció i canvi fos abolida.

Els països que tenen armes nuclears són Rússia, Estats Units, Xina, Gran Bretanya, França, Índia, Israel, Pakistan i Corea del Nord. Sud-àfrica i Ucraïna les van tenir, però se n’han desfet.

En l’afany que la humanitat accepti les guerres imperialistes com una cosa inevitable i fins i tot que milions de persones sobretot joves hi participin com a soldats els capitalistes han d’amagar els interessos particulars que els porten a organitzar-les i per això han establert la pretesa existència d’ imperialismes bons que defensen la democràcia i el progrés i d’altres molt dolents als quals els treballadors, la majoria de la població hem de combatre donant fins i tot la nostra vida, una vida d’explotació i opressió que només matisos separen al Japó o als Estats Units.

Bombardeigs convencionals igualment letals

Per mantenir aquest engany és imprescindible amagar la realitat de la destrucció que des de molt abans les guerres imperialistes han causat la població, sigui on estigui situada. Vegem-ne alguns exemples:

Bombardeig de Tòquio.

Va ser bombardejada en diverses ocasions, però a partir de gener de 1945, el XXI Comandament de Bombardeig va ser assumit pel general Curtis LeMay, que va decidir passar a bombardejos nocturns des de baixa altura amb bombes incendiàries de napalm amb l’objectiu d’arrasar les ciutats japoneses les cases de les quals estaven construïdes majoritàriament amb fusta. Hi va haver diversos bombardejos. El major va ser dut a terme la nit del 9 al 10 de març de 1945, quan 279 bombarders B-29 van enlairar-se van llançar 1700 tones de bombes incendiàries de napalm M69 sobre la ciutat, desfermant un incendi de tal magnitud que en el seu epicentre es van arribar a assolir els 980 ° C. L’atac va destruir 41 km² (aproximadament la quarta part de la ciutat) i es calcula que unes 100 000 persones van morir com a conseqüència

Pel que fa als bombardejos atòmics d’Hiroshima i Nagasaki, l’almirall William D. Leahy, cap de gabinet del president Truman, declarava el 1950 que “la utilització de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki no va aportar cap suport material a la nostra guerra contra el Japó . Els japonesos ja estaven vençuts i disposats a rendir-se, a causa de l’eficaç bloqueig marítim i dels bombardejos amb armes convencionals”.

Per part seva, l’almirall Chester W. Nimitz, comandant en cap de la flota del Pacífic, va reconèixer que “de fet, els japonesos ja havien demanat iniciar converses de pau. La bomba atòmica no ha tingut cap paper decisiu, des d’un punt de vista purament militar, a la derrota del Japó”.

Per la seva banda, el trotskista nord-americà Jemes P. Canon, dirigent del SWP, declarava que “vet aquí el que l’imperialisme americà aporta a la civilització a l’Orient. Quina atrocitat inexpressable! Quina vergonya ha caigut sobre Amèrica, l’Amèrica que, en altres temps, edifiqués al port de Nova York l’estàtua de la Llibertat il·luminant el món!”

Bombardeig de Dresden.

L’informe que la RAF va distribuir als seus pilots la nit de l’atac deia el següent:

“Dresde, la setena ciutat més gran d’Alemanya i no gaire menor que Manchester, és també l’àrea urbanitzada sense bombardejar més extensa que té l’enemic. En ple hivern, amb refugiats desplaçant-se en massa cap a l’oest i tropes que necessiten descans, les teulades escassegen, no només per acollir treballadors, refugiats i tropes per igual, sinó per albergar els serveis administratius que s’han desplaçat des d’altres zones. Antany famosa per les seves porcellanes, Dresden s’ha convertit en una ciutat industrial d’importància prioritària. […] Les intencions de l’atac són colpejar a l’enemic on més ho senti, a la rereguarda d’un front a punt d’ensorrar-se […] i ensenyar als russos quan arribin del que és capaç el Comandament de Bombarders de la RAF”

Sir Arthur Harris, més conegut com a bombarder Harris, comandant en cap del Comandament de Bombarders de la RAF, va declarar el següent: “Dresden? Ja no existeix aquest lloc”

Bombardeig d’Hamburg.

Diferents interessos no permeten saber amb certesa el nombre de víctimes exacte que van des de 35.000 a 50.000, però com a mostra de la línia de continuïtat dels bombardejos massius, historiadors i experts militars diversos expliquen les tècniques emprades en el bombardeig d’Hamburg:

“Durant els bombardejos es van fer servir tant bombes explosives com incendiàries. Les primeres destrossaven les teulades dels edificis, de manera que el fòsfor de les segones caigués directament a l’interior dels habitatges i als buits de les escales. Aquests, gairebé íntegrament de fusta, propagaven el foc cap a l’interior de les plantes subterrànies, de manera que les cases cremaven completament fins als fonaments. (…) Tot i això, Arthur Harris declarava que “tot i que ha succeït a Hamburg, el bombardeig ha demostrat ser un mètode relativament humà”.

Bombardeigs de Londres i altres ciutats de Gran Bretanya.

La majoria de les xifres aportades per fonts diverses donen com a resultat que, des de l’agost al novembre del 1940, els alemanys havien llançat més de 13.000 tones d’alt explosiu i més d’un milió de bombes incendiàries sobre ciutats angleses. Algunes, com Coventry, van patir una important destrucció.

Després d’acabar la guerra, cap dignatari nazi no va ser jutjat per crims de guerra pel bombardeig indiscriminat de la població civil. La raó és clara: si s’haguessin considerat aquests bombardejos crims de guerra caldrà haver jutjat també Harris, Le May, Churchill i Truman.

Bombardeigs sistemàtics com a estratègia davant de la revolució

Al final de la II Guerra Mundial als imperialistes vencedors no se’ls escapa la possibilitat que es produeixin situacions d’extraordinària conflictivitat social i fins i tot aixecaments revolucionaris per les condicions materials sinó pels plans de reconstrucció que ells mateixos hauran de posar en marxa, i que hi ha centenars de milers de treballadors i joves que tenen les armes a les mans, que han lluitat bé com a soldats o a les organitzacions de la resistència als diversos països i especialment Alemanya. Bombardejar fins als fonaments aquestes ciutats permetia sotmetre, terroritzar aquestes poblacions ensenyant-los qui manava ara després dels nazis.

Després de la II Guerra Mundial, els bombardejos massius es converteixen en una doctrina estratègica. Podem citar de nou el general Curtis LeMay, responsable de l’Strategic Air Command de l’exèrcit americà, quan declarava a propòsit de Vietnam que aixafava sota les bombes els anys 1960: “La meva solució al problema és a dir francament als comunistes nord-vietnamites que siguin prudents i aturin les seves agressions, perquè en cas contrari els bombardejarem prou com per enviar-los a l’Edat de Pedra. I ho farem amb les nostres forces aèries i navals, no amb les nostres tropes de terra”.

Durant la primera guerra del golf, el 1991, la aviació de la coalició liderada pels EUA va fer més de 100.000 sortides, llançant 88.500 tones de bombes. A la invasió de l’Afganistan, decenes de milers de bombes, amb un pes aproximat de 14.000 tones, es van llançar sobre aquest país només en els tres primers mesos, a partir de l’octubre del 2001.

Com assenyalava James P. Canon, Secretari Nacional del Partit Socialista dels Treballadors – Socialist Workers Party dels EUA al 5è Aniversari de l’assassinat de León Trotsky, després de les bombes atòmiques llançades sobre el Japó, “no hauríem de parar a aquests bojos i retirar el poder de les seves mans?”

La lluita contra la guerra és pel futur de la Humanitat

No hi ha cap raó que indiqui que la guerra d’Ucraïna és per alliberar un país oprimit per l’ós rus quan Zelensky representa un altre sector d’oligarques competidors dels quals representa Putin que té com a única diferència que s’ha posat sota la protecció de l’OTAN.

Ni volem ni podem pagar les guerres perquè això seria el mateix que renunciar a qualsevol futur per a la Humanitat.

Seguim l’estela de la Conferència contra la Guerra i l’OTAN reunida el 25 de juny a Madrid:

(…) És hora de posar fi a un sistema capitalista que, a través de la guerra, i amb el guany com a regla única, destrueix tot, vides, ciutats, civilització i medi ambient.

Cessament immediat de les hostilitats militars. Correspon al poble ucraïnès decidir-ne el destí.
Que Rússia es retiri d’Ucraïna, que l’OTAN i la UE deixin d’intervenir i expandir-se a Ucraïna ia qualsevol altre país. Estem amb aquells que s’estan mobilitzant contra l’entrada del país a l’OTAN. Lluitem contra les aliances militars (OTAN, AUKUS…).
Cap subministrament d’armament, ja que participa de l’escalada bèl·lica.
Lluitem per la cancel·lació dels pressupostos militars. Dedicar els milers de milions a la sanitat, l’educació, els aturats, les necessitats socials i no a les armes.

La mobilització de milions de persones contra els governs, la UE i l’OTAN és l’únic camí per aturar les guerres del capital.

Proliferación de los incendios: ¿Cuáles son las causas?

Deja un comentario

Carta Semanal 899 en catalán

Carta Semanal 899 para descargar en PDF

Este verano, de nuevo, miles de hectáreas se están quemando. En este momento son 228.000 hectáreas, la mayor cifra en 20 años (ya se supera el total de hectáreas quemada en 2012, hasta hora el peor año).

Las políticas de medio ambiente y el control de incendios están, en la España de las autonomías, transferidas, en su mayoría, a los gobiernos autonómicos (el gobierno central ha renunciado a hacer cualquier acción de coordinación global). Y éstos se muestran impotentes para hacer frente a esta situación, por lo que se lanzan a una “guerra” entre los políticos que viven de las instituciones, y que tratan de hacernos creer que ellos no tienen ninguna responsabilidad en esos incendios. En este sentido, podemos oír que es culpa del calentamiento global, de los ecologistas, del otro gobierno…. Sigue leyendo →

Proliferació dels incendis: Quines són les causes?

Deja un comentario

Carta Setmanal 899 per descarregar en PDF

Aquest estiu, de nou, milers d’hectàrees s’estan cremant. En aquest moment són 228.000 hectàrees, la major xifra en 20 anys (ja se supera el total d’hectàrees cremades en 2012, fins ara el pitjor any).

Les polítiques de medi ambient i el control d’incendis estan, a l’Espanya de les autonomies, transferides, en la seva majoria, als governs autonòmics (el govern central ha renunciat a fer qualsevol acció de coordinació global). I aquests es mostren impotents per a fer front a aquesta situació, per la qual cosa es llancen a una “guerra” entre els polítics que viuen de les institucions, i que tracten de fer-nos creure que ells no tenen cap responsabilitat en aquests incendis. En aquest sentit, podem sentir que és culpa de l’escalfament global, dels ecologistes, de l’altre govern….

Escalfament global i més

No es pot negar l’escalfament global (encara que sí que hi ha els qui discuteixen de manera raonable quines són les seves causes), però el fet és que milions d’hectàrees de boscos estan abandonades. Sense cap mena de neteja ni manteniment, convertint-les en fàcil pastura de les flames. Com assenyala un comunicat d’UGT, “el canvi climàtic provoca fenòmens extrems com les onades de calor que venim sofrint, però les onades de calor no prenen les muntanyes, encara que si que influeixen, d’una manera molt clara, en què cremin. Les nostres muntanyes estan sotmeses a un estrès hídric molt gran, que els fa més inflamables, la qual cosa, sumat a l’abandó del món rural, a l’abandó del camp fa que estiguin plens de combustible vegetal, llest per a cremar”.

Fer culpable a l’escalfament global té un avantatge per als qui el fan. Permet diluir la responsabilitat i, a més, permet fer campanya en favor dels “necessaris sacrificis” que la població ha d’assumir. Sacrificis com el tancament de les mines, la reconversió de les indústries a la “economia verda”, amb pèrdua de milers de llocs de treball, o fins i tot les propostes ultra reaccionàries de “decreixement” -per més que les presentin com el súmmum del progressisme-, segons les quals la població treballadora ha d’acceptar la idea de viure pitjor “per a salvar el planeta”. I, a més, permet evitar posar l’accent sobre la responsabilitat dels governs autonòmics, que a l’Espanya de les 17 autonomies de taifes tenen les competències de medi ambient.

El que cap govern autonòmic pot negar és la mala situació dels serveis de prevenció i extinció d’incendis. Els mitjans de comunicació han posat de manifest la falta de bombers forestals (fins i tot hi ha parcs naturals en què la majoria dels bombers són voluntaris), la precarietat extrema de les seves plantilles, les males condicions de treball, el menyspreu dels governs autonòmics cap a aquest col·lectiu de treballadors. Els contracten uns mesos a l’estiu (sovint com a fixos discontinus el que engreixa les falses xifres de contractes indefinits, que s’atribueixen a l’última reforma laboral), cobren una mica més de 1.000 euros any mes per un treball duríssim amb jornades extenuants, i, com ha succeït en Castella i Lleó, reben com a menjar quan estan apagant incendis uns entrepans irrisoris. Han hagut de ser els veïns i algunes ONGs els qui es preocupin de proporcionar-los un menjar decent. En el comunicat que abans citem, UGT exigeix, justament, “reforçar els operatius d’extinció, dotant a aquests professionals, d’un marc regulador que els dignifiqui. És fonamental que aquests professionals tinguin contractes estables i condicions de treball dignes i segures. Els treballs d’extinció d’incendis generen nombrosos riscos per a la seguretat i salut dels equips d’extinció, precisament avui es compleixen 17 anys de l’incendi de Guadalajara en el qual van morir 9 bombers forestals i 2 agents mediambientals”.

Tot això sense oblidar el que reclama el col·lectiu de bombers forestals, a part del tema de millores laborals, és que com a societat fem el treball previ que no depèn d’ells i on l’última tasca a realitzar sigui apagar el foc.

La destrucció programada del medi rural i de la producció agrícola

Cal tenir en compte que, en bona part, les muntanyes han deixat de subministrar matèries primeres estratègiques i per tant en una economia capitalista són espais marginals. Bona part dels boscos actuals són el resultat de la seva sobreexplotació fins a mitjan s. XX. En l’Estat espanyol, fins als anys 50-60, el combustible per a cuinar (en les cuines econòmiques), en la indústria de la ceràmica, les fleques etc., era la biomassa de la muntanya. Ara s’han convertit en espais “econòmicament inútils”, i, per tant, abandonats.

Alguns -molt pocs- han explicat una altra de les causes de l’extensió incontrolada dels incendis: estan abandonades milions d’hectàrees de terres que abans van ser conreades, i que quan ho estaven imposaven una solució de continuïtat entre les zones de bosc i matoll, limitant l’extensió dels incendis. Segons el Fons Espanyol de Garantia Agrària (FEGA), la superfície sense aprofitament s’eleva a prop de 2,23 milions d’hectàrees, la qual cosa representa un 7,4% de la superfície total. Inclou terres de cultiu, plantacions de fruiteres i zones de pastura.

D’aquesta superfície total sense aprofitament, prop del 48% del total, amb gairebé 1,1 milions d’hectàrees, corresponen a superfície de terres de cultiu, un altre 43,2% i 963.001 ha són superfície de cultius permanents, i el 9,1% restant i 202.651 ha pastures permanents.

Dins de la superfície sense aprofitament en els cultius permanents, més de la meitat són fruiteres; un altre 26,5% són d’olivar; un 13,2% són de vinya, i el 5,8% restant són de cítrics.

Al mateix temps, el medi rural perd contínuament població. Espanya està al capdavant en despoblació del medi rural a Europa. De ser un dels països amb major percentatge de població rural a la seva entrada a la UE, actualment només Bèlgica i Holanda mantenen un percentatge menor.

El medi rural espanyol va camí de la marginalitat i la despoblació. Així, només el 19,68% de la població espanyola l’any 2018 viu en el medi rural. La despoblació es va iniciar en els anys 60, amb la industrialització i emigració a les ciutats, però no ha parat des de l’entrada en la UE. Ens van dir que anava a suposar un mannà per a l’agricultura espanyola, però a finals dels vuitanta Espanya comptava amb prop d’un 10% de població activa agrària, i avui menys d’un 6%. En 1980 vivien en el medi rural 2.317.500 persones. En 2002 només vivien en el camp 1.114.700. I les taxes d’atur entre aquesta població van passar en aquests anys del 4,9 al 15,1%.

Les muntanyes han deixat de subministrar matèries primeres estratègiques i per tant en una economia capitalista són espais marginals. Bona part dels boscos actuals són el resultat de la seva sobreexplotació fins a mitjan s. XX. En l’estat espanyol fins als anys 50-60, el combustible per a cuinar (en les cuines econòmiques), en la indústria de la ceràmica, les fleques etc., era la biomassa de la muntanya. Avui, al no ser econòmicament rendibles, se’ls condemna a l’abandó. ESTÁ REPETIDO

Aquesta desertització productiva i poblacional del camp espanyol, que el converteix en pastura dels incendis, té un responsable que tots els polítics es cuiden molt de citar: la Unió Europea i la seva Política Agrària Comuna (PAC). La PAC ha incentivat l’abandó de terres de cultiu, ha imposat contingents de producció que fan que Espanya sigui deficitària en productes com la llet i els cereals (Espanya haurà d’importar aquest any més de la meitat dels quals consumeix). En benefici de les multinacionals americanes dels aliments (que, segons algunes notícies, han comprat recentment milions d’hectàrees de cultiu a Ucraïna). La PAC és responsable de bona part de la despoblació i abandó del medi rural. I, per tant, de l’extensió dels incendis. La Unió Europea no té una política forestal comuna. Es tracta d’una qüestió que ni tan sols s’esmenta en els seus tractats.

Les empreses de distribució, que controlen els preus dels productes agrícola i imposen als agricultors i ramaders preus que no compensen les despeses i els esforços de produir (mentre especulen amb els preus de venda al consumidor, provocant la pujada de l’IPC dels aliments), són també responsables de l’abandó de la producció agrària. No n’hi ha prou amb fer votar lleis que suposadament impedeixin la venda a pèrdues. L’única sortida és la nacionalització de les empreses distribuïdores, crear empreses estatals de distribució d’aliments que aconsegueixin preus justos per als productors i els consumidors.

L’abandó dels cultius ha portat a un enorme augment de les zones de matoll i de boscos. Segons dades del Banc Mundial, Espanya ha guanyat un 33,6% per cent de superfície forestal des de 1990. Concretament ha passat d’un 27,65% de territori natural cobert per bosc en 1990 a un 36,9% en 2016. Europa té més massa forestal de la que tenia fa segles. Per exemple, a França ha passat, des de 1980 a l’actualitat, d’un 25,9% del total del territori a un 31%.

D’aquesta manera, el que passa a Espanya es repeteix a la Unió Europea. Segons les dades de Copernicus (programa de la UE per al control de medi ambient), la superfície abrasada es multiplica per tres respecte a la mitjana dels últims 15 anys per aquestes dates.

Mantenir i recuperar la producció agrària i industrial

Enfront de la dictadura de les multinacionals agràries, imposada per mitjà de la PAC, i a les amenaces de destrucció de la indústria, escudant-se en la “economia verda”, defensar l’ocupació i el futur de la classe treballadora exigeix mantenir i recuperar la producció agrícola i industrial. És responsabilitat dels militants i treballadors que combatem per la independència de les nostres organitzacions dels plans del gran capital, lluitar perquè aquestes encapçalin la lluita unida en defensa dels llocs de treball, contra els tancaments d’empreses industrials, en defensa de preus justos per als productes del camp.

La resistència dels pobles d’Europa davant la catàstrofe

Deja un comentario

Carta Setmanal 898 per descarregar en PDF

La guerra oberta desfermada a Europa després de la brutal invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit de Putin ha estat la gota que ha desbordat el got de totes les crisis acumulades. Perquè ni la destrucció d’ocupació i forces productives, ni el desastre sanitari agreujat per la pandèmia, ni la ruptura de subministraments, ni els atacs a totes les conquestes socials com les pensions, els salaris o els convenis col·lectius, ni la inflació galopant van començar el 24 de febrer… En aquesta data es van accelerar passant al grau de morts massives i dislocació del conjunt de les relacions socials, polítiques, econòmiques del conjunt del continent europeu, amb repercussions al conjunt del mercat mundial.

La guerra pels mercats, pel control de l’energia i els principals productes alimentaris que lliuren els EUA, que sotmeten tots els governs europeus amb l’OTAN, i l’oligarquia que va saquejar la riquesa social a Rússia, té un àmbit mundial, perquè com bé va afirmar la Cimera de l’OTAN del 29 i 30 de juny, el principal rival/enemic és la Xina. Biden té necessitat de sotmetre Europa per fer front a la Xina, enmig de la crisi de descomposició que viu la societat nord-americana.

L’alineament/submissió de tots els governs de l’OTAN als EUA a la seva guerra contra Rússia i la seva guerra comercial contra la Xina va en contra dels seus propis interessos. Tot sembla indicar que serà la indústria europea, copejada per la manca de subministraments d’energiai ambla forçada “transformació verda” qui accentuï el seu declivi.

Des d’aquesta Carta i a totes les nostres publicacions i iniciatives (com la Trobada de Madrid del 25 de juny) hem afirmat i defensat que l’únic interès dels treballadors i els pobles d’Europa és rebutjar tota Unió Sagrada amb els governs bel·licistes, rebutjar els pressupostos de guerra, posar davant la unitat en defensa de les reivindicacions més elementals, des del salari a la llibertat sindical i política, en una línia d’internacionalisme obrer seguint la tradició d’aquest.

És la línia de “Guerra a la Guerra”,on no hi ha bàndol favorable als pobles, perquè aquesta guerra ho és contra tots els pobles. D’entrada, contra el poble ucraïnès i el rus.

L’objectiu dels Estats Units: destruir Europa

Des de la fi de la Primera Guerra Mundial, l’objectiu declarat de l’Estat nord-americà va ser reduir Europa i la indústria a la mínima expressió i només la lluita de classes ho va impedir.

Después de la Segona Guerra Mundial els Estats Units van contribuir a la reconstrucció de l’economia europea i els seus estats per por de la revolució proletària,en una situació en què la derrota del nazisme va arrossegar la burgesies europees i la classe obrera havia emprès en formes diverses la lluita pel poder.

El desig dels generals nord-americans era convertir Alemanya (el cor de la indústria europea) en un “camp de patates”. Els plans de reconstrucció, com el Marshall, es van desenvolupar sota l’estricte control nord-americà.

Avui, amb un mercat mundial en contracció oberta, el control d’aquest mercat i la brutal disputa per ell fa que l’administració Biden hagi saltat sobre l’ocasió per fer pagar els països europeus –a la seva burgesia, iper descomptatla classe obrera, als seus drets i conquestes– la política bel·licista, els pressupostos de guerra, el rearmament. El qual no és un instrument de desenvolupament de les forces productives, un element que impulsi el conjunt de l’economia, sinó que és un factor agreujant de la descomposició del mercat.

La crisi de subministraments, la ruptura de la cadena alimentària, l’anarquia del mercat de l’energia només afavoreix les grans empreses, monopolis i multinacionals, que els Estats es veuen incapaços de controlar, és sens dubte l’expressió més acabada del caos que representa el capitalisme.

No és casualitat que els problemes es concentrin a Alemanya, cor industrial d’Europa, amb les relacions estretes amb tots els països limítrofs (Eslovènia, República Txeca, Àustria, Suïssa…) i amb el conjunt de la indústria europea avui amenaçada.

El profund estrip que travessa les institucions de l’estat burgès alemany i de tots els seus partits té aquesta base material. No és objecte d’aquesta carta fer un estudi detallat, però ho podríem resumir en allò que planteja Oskar Lafontaine (dirigent que ha trencat amb Die Linke i participa en un nou agrupament que qüestiona la política de rearmament del canceller socialdemòcrata Scholtz).

En efecte,fa unes poques setmanes va declarar: “Putin es frega les mans, perquè les sancions li omplen la caixa. Els cridaners anuncis del ministre de la desindustrialització Habeck, segons el qual es podrien aconseguir nous subministradors d’energia de Qatar, només són vent (…)L’objectiu de la política americana és impedir la conjunció de la tecnologia alemanya i les primeres matèries russes”.

Lafontaine resumeix en poques paraules, en una lògica econòmica racional,que les relacions d’intercanvi entre països productors de matèries primeres i països industrialitzats serian normals. Però el capitalisme no és racional, la recerca del benefici, la lluita per combatre la baixada de la taxa de benefici, l’intent per apoderar-se de tota la plusvàlua –motor de la lluita de classes– en suma, la guerra pel control dels mercats destrueix tota lògica econòmica racional. Assenyala en última instància la necessitat de reorganitzar la societat amb un nou eix, és a dir la necessitat d’expropiar els mitjans de producció, distribució i canvi.

En aquest sentit mai els pobles d’Europa després de la Segona Guerra Mundial no han estat tan units quant a problemes a resoldre, però és impossible fer-ho en un marc nacional, i només és possible en una perspectiva dels Estats Units Socialistes d’Europa, que acabi amb el poder dels gàngsters de les multinacionals, dels corruptes oligarques i dels governs i institucions al seu servei.

La caiguda de Draghi, un símptoma per a tot el continent

El 20 de juliol va caure el govern Draghi. Govern format el febrer del 2021, que no va ser el producte d’unes eleccions sinó d’un acord entre els partits des de l’extrema dreta al PD (antic PCI).

Com va analitzar el New York Times diez després, “Una nova etapa de caos polític en un moment de període crític de la Unió Europea”

Draghi, expresident del BCE, era una autoritat europea a la defensa de les institucions i l’euro.

Es va presentar a Itàlia com el garant de les “reformes” a aplicar, és a dir, de la posada en pràctica d’un pla d’austeritat que acabaria amb els drets conquerits pels treballadors italians i fins i tot amb la lluita per la pau i les llibertats. Cal no oblidar que la Constitució italiana de 1947 afirma solemnement “Itàlia no participarà mai més en una guerra.”

Itàlia ha estat el país on hi ha hagut vagues als ports –Gènova, Liorna…- contra l’enviament d’armes, en què el 52 per cent de la població és partidària de la pau “sense condicions”segons xifres oficials.

Draghi va participar juntament amb altres 30 governants a la Cimera de l’OTAN el 29 i 30 de juny a Madrid. I tots –de bona o mala gana– van acceptar el dictat de Biden. Dictat contradictori amb el sentir dels pobles, en particular del poble italià… Draghi va caure com a producte d’aquesta contradicció, cosa que inclou els múltiples vericuets de la política italiana, i en particular l’enfonsament total dels partits tradicionals i en particular els cridats d’esquerra (la qual cosa electoralment immediatament no pot donar més que una “victòria” electoral a l’extrema dreta). A diferència de França o Espanya, on hi ha règims d’origen bonapartista o feixista, a Itàlia hi ha institucions que tradueixen el vot popular, expressant el caos.

Però un mes després de la unanimitat de Madrid al juny, quin govern europeu no està en crisi? La submissió als dictats de Biden no resol cap problema, ni unifica. Al contrari, augmenta la crisi i descomposició a cada país.

Resistència i reorganització

En ple estiu, són incomptables els elements de resistència, no només dels treballadors, sinó dels sectors mitjans tenallats per les conseqüències de la crisi, com ara els agricultors a Holanda, Alemanya o a l’Estat espanyol. Seria llarg detallar el panorama a nivell continental ia cada país.

Però hi ha lliçons comunes:

– A cap país la classe obrera està derrotada

– Els dirigents sindicals i polítics anomenats d’esquerra es troben amb immenses dificultats per imposar la Unió Sagrada amb el capital o la seva traducció social, com a Espanya “el Pacte de Rendes”. En molts casos, com a França, tots els sindicats es pronuncien contra la reforma del sistema públic de pensions.

– Des dels governs, són en particular els partits socialdemòcrates o que usurpen el nom del socialisme, els que estan al capdavant de la política belicista arrossegant els partits “verds”, i en la majoria dels casos a les noves formacions: Podemos, Bloco (Portugal,) Syriza…

– En aquestes condicions, el sorgiment de moviments de ruptura lligats a l’impuls de la mobilització és un element determinant.

La NUPES a França, que prepara una Marxa sobre París a l’octubre per les reivindicacions, el sector de Die Linke que s’oposa als pressupostos de guerra i prepara una Conferència a l’octubre, la constitució a Roma el 9 de juliol d’un moviment “Vers la Unione Popolare” dirigit per l’exalcalde de Nàpols, etc.són alguns d’aquests signes de reorganització del moviment obrer.

En aquesta perspectiva donem continuïtat a la Conferència d’Urgència contra la Guerra del 9 d’abril, ia la Trobada Obrera Europea del 25 de juny a Madrid.

La resistencia de los pueblos de Europa ante la catástrofe

Deja un comentario

Carta Semanal 898 en catalán

Carta Semanal 898 para descargar en PDF

La guerra abierta desatada en Europa después de la brutal invasión de Ucrania por parte del ejército de Putin ha sido la gota que ha desbordado el vaso de todas las crisis acumuladas. Porque ni la destrucción de empleo y fuerzas productivas, ni el desastre sanitario agravado por la pandemia, ni la ruptura de la cadena de suministros, ni los ataques a todas las conquistas sociales como las pensiones, los salarios o los convenios colectivos, ni la inflación galopante empezaron el 24 de febrero… En esa fecha se aceleraron pasando al grado de muertes masivas y dislocación del conjunto de las relaciones sociales, políticas, económicas del conjunto del continente europeo, con repercusiones en el conjunto del mercado mundial.

La guerra por los mercados, por el control de la energía y los principales productos alimentarios que libran los EEUU, que con la OTAN someten a todos los gobiernos europeos, y la oligarquía que saqueó la riqueza social en Rusia, tiene un ámbito mundial, porque como bien afirmó la Cumbre de la OTAN del 29 y 30 de junio, el principal rival/enemigo es China. Biden tiene necesidad de someter a Europa para hacer frente a China, en medio de la crisis de descomposición que vive la sociedad norteamericana.

El alineamiento/sumisión de todos los gobiernos de la OTAN a los EE.UU. en su guerra contra Rusia y su guerra comercial contra China va en contra de sus propios intereses. Todo parece indicar que será la industria europea, golpeada por la falta de suministros de energía y con la forzada “transformación verde” quien acentúe su declive.

Desde esta Carta y en todas nuestras publicaciones e iniciativas (como el Encuentro de Madrid del 25 de junio) hemos afirmado y defendido que el único interés de los trabajadores y los pueblos de Europa es rechazar toda Unión Sagrada con los gobiernos belicistas, rechazar los presupuestos de guerra, poner por delante la unidad en defensa de las reivindicaciones más elementales, desde el salario a la libertad sindical y política, en una línea de internacionalismo obrero siguiendo la tradición de éste.

Es la línea de “Guerra a la Guerra”, donde no hay bando favorable a los pueblos, porque esta guerra lo es contra todos los pueblos. De entrada, contra el pueblo ucraniano y el ruso.

El objetivo de los Estados Unidos: destruir Europa

Desde el fin de la Primera Guerra Mundial, el objetivo declarado del Estado norteamericano fue reducir Europa y su industria a la mínima expresión y solo la lucha de clases lo impidió.

Después de la Segunda Guerra Mundial los Estados Unidos contribuyeron a la reconstrucción de la economía europea y sus estados por temor a la revolución proletaria, en una situación en que la derrota del nazismo arrastró a la burguesías europeas y la clase obrera había emprendido en formas diversas la lucha por el poder.

El deseo de los generales norteamericanos era convertir Alemania (el corazón de la industria europea) en un “campo de patatas”. Los planes de reconstrucción, como el Marshall, se desarrollaron bajo el estricto control norteamericano.

Hoy, con un mercado mundial en abierta contracción, el control de este mercado y la brutal disputa por él hace que la administración Biden haya saltado sobre la ocasión para hacer pagar a los países europeos –a su burguesía, y por supuesto a la clase obrera, a sus derechos y conquistas– la política belicista, los presupuestos de guerra, el rearme. El cual no es un instrumento de “desarrollo” de las fuerzas productivas, un elemento que impulse el conjunto de la economía, sino que es un factor agravante de la descomposición del mercado.

La crisis de suministros, la ruptura de la cadena alimentaria, la anarquía del mercado de la energía solo favorece a las grandes empresas, monopolios y multinacionales, a los que los Estados se ven incapaces de controlar, es sin duda la expresión más acabada del caos que representa el capitalismo.

No es casualidad que los problemas se concentren en Alemania, corazón industrial de Europa, con sus relaciones estrechas con todos los países limítrofes (Eslovenia, República Checa, Austria, Suiza…) y con el conjunto de la industria europea hoy amenazada.

La profunda desgarradura que atraviesa las instituciones del estado burgués alemán y de todos sus partidos tiene esta base material. No es objeto de esta carta realizar un estudio detallado, pero podríamos resumirlo en lo que plantea Oskar Lafontaine (dirigente que ha roto con Die Linke y participa en un nuevo agrupamiento que cuestiona la política de rearme del canciller socialdemócrata Scholtz).

En efecto, hace unas pocas semanas declaró: “Putin se frota las manos, porque las sanciones le llenan la caja. Los llamativos anuncios del ministro de la desindustrialización Habeck, según el cual se podrían conseguir nuevos suministradores de energía de Catar, solo son viento (…) El objetivo de la política americana es impedir la conjunción de la tecnología alemana y las materias primas rusas”.

Lafontaine resume en pocas palabras, en una lógica económica racional, que las relaciones de intercambio entre países productores de materias primas y países industrializados serían normales. Pero el capitalismo no es racional, la búsqueda del beneficio, la lucha por combatir la bajada de la tasa de beneficio, el intento por apoderarse de toda la plusvalía –motor de la lucha de clases– en suma, la guerra por el control de los mercados destruye toda lógica económica racional. Señala en última instancia la necesidad de reorganizar la sociedad con un nuevo eje, o sea la necesidad de expropiar los medios de producción, distribución y cambio.

En este sentido nunca los pueblos de Europa después de la Segunda Guerra Mundial han estado tan unidos en cuanto a problemas a resolver, pero es imposible hacerlo en un marco nacional, y solo es posible en una perspectiva de Estados Unidos Socialistas de Europa, que acabe con el poder de los gánsteres de las multinacionales, de los corruptos oligarcas y de los gobiernos e instituciones a su servicio.

La caída de Draghi, un síntoma para todo el continente

El 20 de julio cayó el gobierno Draghi. Gobierno formado en febrero del 2021, que no fue el producto de unas elecciones sino de un acuerdo entre los partidos desde la extrema derecha al PD (antiguo PCI).

Como analizó el New York Times días después, “Una nueva etapa de caos político en un momento de periodo crítico de la Unión Europea” Draghi, ex presidente del BCE, era una autoridad europea en la defensa de las instituciones y el euro.

Se presentó en Italia como el garante de las “reformas” a aplicar, o sea de la puesta en práctica de un plan de austeridad que acabaría con los derechos conquistados por los trabajadores italianos e incluso con la lucha por la paz y las libertades. No hay que olvidar que la Constitución italiana de 1947 afirma solemnemente “Italia no participará nunca más en una guerra.”

Italia ha sido el país donde ha habido huelgas en los puertos –Génova, Livorno…– contra el envío de armas, en que el 52 por ciento de la población es partidaria de la paz “sin condiciones” según cifras oficiales.

Draghi participó junto con otros 30 gobernantes en la Cumbre de la OTAN el 29 y 30 de junio en Madrid. Y todos –de buena o mala gana– aceptaron el dictado de Biden. Dictado contradictorio con el sentir de los pueblos, en particular del pueblo italiano… Draghi cayó como producto de esta contradicción, lo cual incluye los múltiples vericuetos de la política italiana, y en particular el hundimiento total de los partidos tradicionales y en particular los llamados de izquierda (lo cual electoralmente en lo inmediato no puede dar más que una “victoria” electoral a la extrema derecha). A diferencia de Francia o España, en que hay regímenes de origen bonapartista o fascista, en Italia hay instituciones que traducen el voto popular, expresando el caos.

Pero un mes después de la unanimidad de Madrid en junio, ¿qué gobierno europeo no está en crisis? La sumisión a los dictados de Biden no resuelve ningún problema, ni unifica. Al contrario, aumenta la crisis y descomposición en cada país.

Resistencia y reorganización

En pleno verano, son incontables los elementos de resistencia, no solo de los trabajadores, sino de los sectores medios atenazados por las consecuencias de la crisis, como los agricultores en Holanda, en Alemania o en el Estado español. Sería largo detallar el panorama a nivel continental y en cada país.

Pero hay lecciones comunes:

– En ningún país la clase obrera está derrotada

– Los dirigentes sindicales y políticos llamados de izquierda se encuentran con inmensas dificultades para imponer la “Unión Sagrada” con el capital o su traducción social, como en España el “Pacto de Rentas”. En muchos casos, como en Francia, todos los sindicatos se pronuncian contra la reforma del sistema público de pensiones.

– Desde los gobiernos, son en particular los partidos socialdemócratas o que usurpan el nombre del socialismo, los que están en cabeza de la política belicista arrastrando a los partidos “verdes”, y en la mayoría de los casos a las nuevas formaciones: Podemos, Bloco (Portugal,) Syriza…

– En estas condiciones el surgimiento de movimientos de ruptura ligados al impulso de la movilización es un elemento determinante.

La NUPES en Francia, que prepara una Marcha sobre París en octubre por las reivindicaciones, el sector de Die Linke que se opone a los presupuestos de guerra y prepara una Conferencia en octubre, la constitución en Roma el 9 de julio de un movimiento “Verso la Unione Popolare” dirigido por el exalcalde de Nápoles, etc. son algunos de estos signos de reorganización del movimiento obrero.

En esta perspectiva damos continuidad a la Conferencia de Urgencia contra la Guerra del 9 de abril, y al Encuentro Obrero Europeo del 25 de junio en Madrid.