Archivo por meses: julio 2022

Davant la crisi política i institucional, després del Congrés del PCE

Deja un comentario

Carta Setmanal 897 per descarregar en PDF

Els dies 8, 9 i 10 de juliol es va celebrar el XXI Congrés del PCE, una part dels delegats de la qual van participar en l’«acte d’escolta» de Yolanda Díaz del divendres 8 a l’Escorxador de Madrid, en què va presentar el seu projecte Sumar. Encara que la mateixa Yolanda Díaz, amb el carnet del PCE, no va participar al Congrés. No podem separar, almenys en part, aquesta circumstància de la reducció dràstica de les sessions del Congrés de 3 dies a un i mig (de les 9 del matí del dissabte 9 a les 15 hores del diumenge 10 de juliol) i de l’escurçament al màxim dels temps i torns de debat, així com de les esmenes, resolucions, etc., tal com s’ha informat públicament.

El Congrés havia de reunir 500 delegats, dels quals gairebé el 40% corresponien a la Federació d’Andalusia, on Enrique Santiago va organizar una votació telemàtica que va impedir la presentació d’una llista alternativa a la dels seus partidaris. Santiago va aconseguir així adjudicar-se tots els delegats d’Andalusia, pràcticament l’única delegació que va apostar sense fissures per ell. La votació final va acabar llançant el resultat següent: la llista d’Enrique Santiago, secretari general del PCE, va obtenir la majoria amb un escàs 54% dels vots, mentre que la llista alternativa liderada per Alberto Cubero, secretari general del PC d’Aragó va obtenir el 46%. El nou Comitè Central està format per 49 partidaris d’Enrique Santiago i 41 d’Alberto Cubero.

Al Comitè Central del 9 d’abril del PCE, els dos blocs constituïts amb vista al XXI Congrés, davant les diferències respecte a l’OTAN i la guerra d’Ucraïna, van aprovar un document de consens que conclou amb la proposta següent:

«La construcció a l’Estat espanyol d’un moviment fort i plural per la pau, capaç de coordinar-se internacionalment, i la tasca immediata de promoure una Cimera per la Pau que confronti amb la Cimera que l’OTAN celebrarà al juny a Madrid amb la més àmplia participació, constitueixen reptes fonamentals per a la sempre viva vocació internacionalista del Partit Comunista d’Espanya».

Això s’aprovava mentre el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz preparaven la Cimera de l’OTAN a Madrid. Cimera que va tenir lloc els dies 29 i 30 de juny i va concloure amb l’alineament de tots els governs de la Unió Europea amb la política bel·licista de l’administració Biden.

En aquestes circumstàncies és evident que les mobilitzacions convocades pel 24, 25 i 26 de juny tenien una importància fonamental.

En efecte, el 26 de juny desenes de milers de manifestants van recórrer el centre de Madrid contra la cimera de l’OTAN responent en sentir els treballadors, la joventut i la majoria. Un seguici de la Trobada Europea contra la Guerra, l’OTAN i l’Explotació va participar i va ajudar a expressar-se. Tot i això, d’aquesta manifestació no va sortir una crida unitària als treballadors i els pobles a derrotar la Cimera de l’OTAN. Perquè els dirigents polítics que van signar la convocatòria no hi van anar i els dirigents sindicals van callar també. Van deixar la manifestació sense una crida final que expressés la voluntat de la majoria contra la Cimera de Biden i Sánchez.

Els dies 24 i 25 una minvada i confusa “contracimera”, res no sembla haver decidit ni proposat.

Només hi va haver a Madrid una veu independent d’aquesta Cimera de l’OTAN i de la política de Putin: la Trobada Obrera Europea contra la Guerra, l’OTAN i l’Explotació (vegeu el número 371 d’Informació Obrera).

A la llum del que ha passat, el document de consens dels organitzadors del congrés del PCE a l’abril, pot semblar una rèplica de la fundació d’Esquerra Unida el 1986, que es va constituir després del referèndum de l’OTAN i que sens dubte no ha aconseguit ser una alternativa.

Al XXI Congrés del PCE no hi va haver cap presència a les sessions d’altres organitzacions polítiques, sindicats i moviments socials, no hi va haver cap delegació internacional de partits afins, ni presència de mitjans de comunicació. Però sí que van tenir lloc conflictes que es feien públics al moment; per exemple, la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya va abandonar el Congrés (pel que sembla un gest de democràcia) perquè se’ls va negar el debat i la defensa de les seves aportacions amb prou temps als textos congressuals.

Ens preguntem aleshores: en què es va concentrar el debat? Certament, és difícil saber-ho, ja que 14 dies després de finalitzat el Congrés no hi ha cap informació oficial sobre què és el que va estar al centre de debat polític i quines resolucions o acords es van adoptar, si n’hi hagués. És clar que amb tot allò relatat, que és d’informació pública, podem pensar legítimament que el Congrés no va desenvolupar cap debat polític de fons i en particular amb les tesis del XX Congrés.

Algunes qüestions que sens dubte haurien d’haver format part del debat del Congrés, ja que entenem que són les que interessen als treballadors:

El PCE ha de participar en el Govern, és útil la participació actual en ell?

Què es planteja sobre la monarquia? Es planteja la lluita per la República com una solució per a la crisi política i institucional actual?

Estaven al centre del debat els elements de resistència per l’augment dels salaris i de les pensions? Si jutgem pels resultats podríem pensar que no. I això és important quan amb tota evidència el Govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, sota la pressió de la UE i de l’OTAN, preparen les condicions d’uns PGE que, a partir del setembre, puguin apuntar un pla d’austeritat.

Quina resposta ha donat el Congrés a reivindicacions obreres i democràtiques com ara la derogació de les reformes laborals o de pensions, a la derogació de la llei mordassa?

Què ha significat aquest XXI Congrés per als militants comunistes? A jutjar per la distància entre promeses i resultats, hi pot haver sectors que es desanimin i altres que considerin que cal continuar la batalla per fer del PCE un instrument útil.

A nosaltres ens sembla que la classe obrera i la joventut està decebuda amb el Govern i que no veu quina utilitat pugui tenir que el PCE hi participi.

El maig del 2011 els joves que omplien les places deien:«No ens representen!». El temps dirà a qui ha representat aquest congrés.

Tot i això, els redactors d’aquesta carta setmanal tenim moltes experiències de lluita amb companys i companyes del PCE que defensen els treballadors i la democràcia. Sense anar més lluny, molts militants i joves comunistes van lluitar per la manifestació contra la cimera de l’OTAN. Aquests companys mereixien una crida final de la manifestació i molts comunistes mereixien un Congrés independent del Govern sotmès a la Cimera de l’OTAN i a les exigències del capital financer i la Unió Europea.

Ante la crisis política e institucional, tras el Congreso del PCE

Deja un comentario

Carta Semanal 897 en catalán

Carta Semanal 897 para descargar en PDF

Los días 8, 9 y 10 de julio se celebró el XXI Congreso del PCE, una parte de cuyos delegados participaron en el «acto de escucha» de Yolanda Díaz del viernes 8 en el Matadero de Madrid, en el que presentó su proyecto Sumar. Aunque la propia Yolanda Díaz, con el carnet del PCE, no participó en el Congreso. No podemos separar, al menos en parte, esta circunstancia de la reducción drástica de las sesiones del Congreso de 3 días a uno y medio (de las 9 de la mañana del sábado 9 a las 15 horas del domingo 10 de julio) y del acortamiento al máximo de los tiempos y turnos de debate, así como de las enmiendas, resoluciones, etc., tal y como se ha informado públicamente. Sigue leyendo →

El debate sobre el estado de la Nación

Deja un comentario

Carta Semanal 896 en catalán

Carta Semanal 896 para descargar en PDF

Durante los días 12, 13 y 14 de julio ha tenido lugar en el Congreso de los Diputados lo que se llama el “Debate sobre el Estado de la Nación”. Recordemos que esta fórmula parlamentaria, introducida en 1983, bajo el primer gobierno de Felipe González, busca en realidad dar al Congreso de los Diputados una apariencia de vida parlamentaria que no tiene. Porque la realidad es otra, las Cortes otorgadas tienen unos poderes muy limitados, aunque tienen una gran utilidad política, es la instancia en la cual se escenifica el “consenso” entre los representantes del aparato de Estado heredado del franquismo, particularmente el PP y a otro nivel Vox y los representantes de los partidos que tienen su origen (bastante lejano) en las masas trabajadoras y los pueblos tradicionalmente oprimidos por el franquismo, en particular Cataluña y el País vasco. El carácter “otorgado” del Congreso de los Diputados se ha confirmado una vez más en las 41 resoluciones votadas el 14 de julio: No son vinculantes, o sea que el Gobierno puede o no ponerlas en la práctica. Pero cuando las Cortes legislan también lo hacen dentro de unos límites. El estado de la Nación no incluye los dictados de Bruselas, ni el estado de los presupuestos militares. Las Cortes aceptaron a Felipe VI como rey una vez que los tres ejércitos lo reconocieron como capitán general. Sigue leyendo →

El debat sobre l’estat de la nació

Deja un comentario

Carta Setmanal 896 per descarregar en PDF

Durant els dies 12, 13 i 14 de juliol ha tingut lloc al Congrés dels Diputats el que s’anomena el “Debat sobre l’Estat de la Nació”. Recordem que aquesta fórmula parlamentària, introduïda el 1983, sota el primer govern de Felipe González, busca en realitat donar al Congrés dels Diputats una aparença de vida parlamentària que no en té. Perquè la realitat és una altra, les Corts atorgades tenen uns poders molt limitats, encara que tenen una gran utilitat política, és la instància en què s’escenifica el “consens” entre els representants de l’aparell d’Estat heretat del franquisme, particularment el PP i a un altre nivell Vox i els representants dels partits que tenen el seu origen (bastant llunyà) a les masses treballadores i els pobles tradicionalment oprimits pel franquisme, en particular Catalunya i el País basc. El caràcter “atorgat” del Congrés dels Diputats s’ha confirmat una vegada més a les 41 resolucions votades el 14 de juliol: No són vinculants, o sigui que el Govern pot o no posar-les en pràctica. Però quan les Corts legislen també ho fan dins uns límits. L’estat de la Nació no inclou els dictats de Brussel·les ni l’estat dels pressupostos militars. Les Corts van acceptar a Felip VI com a rei una vegada que els tres exèrcits ho van reconèixer com a capità general

El Govern Sánchez/Díaz tenia una necessitat política d’organitzar aquest debat (que no obeeix a cap obligació constitucional) després de les darreres setmanes que s’han sumat actuacions brutals per part del govern. D’entrada l’acord amb el Marroc contra el sentir expressat pel Congrés, i la conseqüència de la matança de Melilla (el 24 de juny), saludada per Sánchez. Paral·lelament l’organització de la cimera de l’OTAN el 29 i 30 de juny i la decisió –sense passar per cap debat ni decisió parlamentària– d’augmentar immediatament en mil milions la despesa en armament i ampliar la base de Rota, com van anunciar allà Sánchez i Biden.

Aquestes actuacions han significat un veritable cop a les relacions entre la majoria social i el Govern, en aparèixer aquest cada cop més, en els fets i en les paraules, alienat amb la política de guerra de l’administració nord-americana i els interessos del capital financer. Qüestió que integra l’enaltiment de la Monarquia i el rei com a capità general en cap de les Forces Armades. Una altra qüestió que escapa completament al control parlamentari, és a dir, als suposats representants de la sobirania nacional.

Les mesures proposades pel Govern

Segons la presentació de Pedro Sánchez, podem definir-les en 6 grans eixos.

– suport a Ucraïna i a la seva candidatura a la Unió Europea. Que inclou l’enviament d’armes (sobre les quals no hi ha cap control d’on van ni qui les utilitza) obviant el fet que l’Estat ucraïnès està considerat com un dels més corruptes d’Europa que abans de la guerra amb el seu política de privatització i obertura al capital internacional havia prohibit 11 organitzacions, negava les llibertats sindicals i polítiques, tenia una pobresa massiva i havia provocat la fugida de 800.000 emigrants. Ara, amb la invasió de l’exèrcit de Putin que ha agreujat aquest procés destructiu, la fugida de refugiats i l’obertura brutal al capital internacional han empès a l’exili més de 6 milions de ciutadans, un quaranta per cent de la classe obrera. I ja són 17 les organitzacions polítiques prohibides,

– Mesures anomenades “socials”, com a rebaixes del 5 per cent de l’IVA de l’electricitat, els cèntims de la benzina i dièsel, els bons de transports, i ajudes.

– Nou impost a la banca, caracteritzat per la Unió Europea com a “inconcret i difús” i a les empreses energètiques.

La suma total seria aconseguir 7.000 milions fins a finals del 2024. Si comparem aquestes quantitats a aconseguir amb els beneficis reals i nous d’aquestes empreses aquesta quantitat es queda a la “xocolata del lloro”. Segons les agències especialitzades, això significaria entre el 4 i el 14% dels beneficis de les empreses. Afegim que pràcticament tots els governs europeus, de dreta, de coalició, d’esquerra apliquen les mateixes mesures que no posen en cap moment en qüestió l’acció i els beneficis de les multinacionals, que són les principals responsables de la inflació. Un estudi recent mostra que el 83% de la inflació real és producte dels beneficis empresarials.

– Cerca d’un Pacte de Rendes, que inclogui els dividends. Pacte que es presenta ja com a contradictori amb les reivindicacions elementals, presentades pels sindicats, d’augment de salaris i pensions d’acord amb la inflació (estem en una inflació de 10,2 al juny, amb una previsió de 8,2 per al conjunt del 2022 i la mitjana d’augment de salaris segons conveni no supera el 2,4%, i les dues terceres parts no tenen clàusula de revisió salarial). Clàusula anul·lada per les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, que segueixen sense ser derogades. Aquesta política no és original del govern Sánchez-Díaz, la intenten aplicar tots els governs. Per exemple, el govern Macron a França: per primera vegada el conjunt dels sindicats francesos ha adoptat una declaració comuna plantejant que no volen ‘bons’, ni primes, si no veritables augments de salari.

– Diverses mesures genèriques de l’anomenada “transició energètica” que després es resumeixen en un pla d’estalvi d’energia a concretar al setembre, a banda de la consolidació de 67.000 sanitaris –que és obligada, per una sentència europea davant de les demandes per la precarietat massiva a les administracions públiques. O sigui, res de nou.

– De passada, es parla d’augment de la despesa en defensa en nom de la creació d’ocupació, i s’anuncien una sèrie de lleis anomenades positives i de nous drets. Memòria democràtica, Llei de l’amiant, LGTBI.

Les 41 resolucions votades

El primer a ressaltar són dues resolucions essencials, la d’augment de la despesa militar votada per PSOE/PP, i la preparació de la presidència de la UE per Espanya (el segon semestre del 2023).

A això s’hi afegeix que pràcticament totes les mesures de “seguretat i defensa” proposades pel PP són admeses pel Govern. Entre elles el reforçament de la base de Rota.

El vot general de 186 a favor, 57 en contra (VOX) i 108 abstencions tenen una clara lectura política.

Aquest govern és l’únic possible per al capital financer i la Monarquia. Forçar avui noves eleccions i una derrota del PSOE, portaria la dreta franquista a assumir el govern en condicions molt difícils, sense tenir les relacions que té l’actual govern amb les direccions sindicals i amb els partits catalans i bascos (no és casual que aquest 15 de juliol es reprengui el diàleg amb el Govern de Catalunya)

El títol de l’editorial de l’ABC d’aquest 15 de juliol és clarificador: “L’abstenció del PP ajuda Sánchez contra la crisi”.

Altres lleis

Menció a part mereix la llei de Memòria Democràtica. A més de la responsabilitat de l’Estat en les exhumacions, “ha estat objecte d’una veritable picabaralla” l’abast de l’anul·lació de sentències franquistes. La llei reitera set vegades la il·legalitat dels judicis franquistes fins al 1977, mandata per a l’anul·lació de les seves sentències i la justa reparació a les seves víctimes: les mesures que pren, n’hi haurà prou per doblegar en els fets l’aparell judicial franquista?En una propera Carta Setmanal tindrem ocasió de pronunciar-nos sobre això.

Una primera conclusió

Que s’afegeix a l’anterior sobre la necessitat que aquest Govern continuï. Però nosaltres ens situem al punt de vista dels interessos dels treballadors i els pobles.

Durant aquest període les reivindicacions han estat clares:

– Derogació de les reformes laborals

– Augment de salaris i pensions segons IPC real

– Auditoria a la S. Social, retirada/derogació de les lleis Escrivà.

– Derogació de la llei Mordassa i tota la legislació repressiva

– Sortir de l’OTAN, fossin les bases nord-americanes.

– Fi de la persecució judicial als nacionalistes catalans i altres.

– Restabliment dels serveis públics en particular Sanitat i educació. Acabar amb les retallades.

– Legalització dels immigrants sense papers, fi de la sobreexplotació. Fora les tanques i fos l’exèrcit de la frontera de Ceuta i Melilla.

És fácil constatar que les resolucions votades en general no responen a veritables reivindicacions, són les almoines que tots els governs de la UE apliquen, i que intenta amagar la política bel·licista que destrueix drets, conquestes… En aquests moments en què ha esclatat l’escàndol d’UBER, plantejar les reivindicacions veritables és l’obligació de tota organització o militant que digui defensar els interessos de la majoria.

Valgui un exemple clar per expressar la nostra posició: donem suport a la convocatòria del moviment de pensionistes per realitzar una marxa estatal el proper 15 d’octubre a Madrid, en què cal vincular la lluita per la recuperació del poder adquisitiu de les pensions i la dels salaris davant de la galopant inflació. A més de continuar amb l’exigència d’auditoria dels comptes de la Seguretat Social incomplert pel govern Sánchez malgrat haver estat aprovada per llei, així com rebutjar els Fons de Pensions Privats d’Ocupació que s’inscriuen a la perspectiva d’un procés de privatització de la Seguretat Social.

Tres eleccions: Colòmbia, França i Andalusia

Deja un comentario

Carta Setmanal 895 per descarregar en PDF

Al mes de juny, s’han realitzat tres eleccions: les presidencials de Colòmbia, les legislatives de França (amb la seva primera i segona volta) i les autonòmiques d’Andalusia. Volem compartir amb els lectors d’aquesta carta setmanal algunes reflexions sobre els elements comuns i les diferències entre aquests tres processos.

Colòmbia: la mobilització de la joventut i de la població negra dóna la victòria a la candidatura de Petro i Francia

La victòria de Gustavo Petro i Francia Márquez, de la coalició Pacte Històric -50,4% dels vots contra el 47,3% a la dreta de Rodolfo Hernández- a la segona volta de les eleccions presidencials colombianes del 19 de juny, és el resultat directe de les grans mobilitzacions, entre elles l’Atur Nacional de maig-juny de 2021, que, al mig de la pandèmia, va col·locar el govern Duque contra les cordes i va sacsejar els partits tradicionals de la burgesia local.

Aquest resultat és també una derrota per a l’imperialisme nord-americà, els governs del qual, ja siguin demòcrates o republicans, han convertit Colòmbia en un “portavions” per als seus interessos a la regió. El país, membre de l’OCDE i aliat de l’OTAN, amb el pretext de lluitar contra el narcotràfic, té set bases militars nord-americanes al seu territori, des de les quals, per exemple, s’han fet recentment amenaces d’intervenció militar a la veïna Veneçuela .

Cal destacar també que aquestes eleccions s’han desenvolupat en una situació insòlita: cap de les forces polítiques tradicionals de Colòmbia ha arribat a la segona volta de les eleccions. Per oposar a la candidatura de Petro i França, la burgesia ha hagut de treure’s del barret de copa un candidat, Rodolfo Hernández, que es va presentar amb un discurs de “ruptura” i de lluita contra la corrupció.

No només es tracta que, per primera vegada a la seva història, una candidatura d’esquerres guanyi a Colòmbia: Cal destacar, també, la presència, com a vicepresidenta, de Francia Márquez, una afrocolombiana, és a dir, una representant del sector més oprimit i explotat de la classe treballadora de Colòmbia. Una qüestió que ha estat decisiva per a la victòria a la segona volta, perquè entre els 3 milions de vots que han augmentat, un percentatge molt alt provenia del vot juvenil i de Cali, lloc on es concentra la població colombiana de raça negra.

Restes considerables

No serà fàcil per a Petro i Francia governar d’acord amb els interessos de la majoria explotada i oprimida del poble colombià. Els problemes estructurals del país són semblants als d’altres països veïns: desigualtat social brutal, misèria i desocupació creixents, una elit depredadora i racista venuda a l’imperialisme. A això se suma la violència, heretada de dècades de “guerra bruta” contra la guerrilla, duta a terme per grups paramilitars amb complicitat dins de les forces armades.

La reforma agrària, la conclusió del procés de pau amb la guerrilla, interrompuda durant el govern Duque, la represa de l’activitat econòmica productiva al país per crear llocs de treball, van ser les prioritats anunciades per Petro a la campanya.

Però per al seu govern, com va dir Francia Márquez durant la celebració de la victòria, “per ser el govern dels que no són ningú, de dignitat i justícia social”, caldrà recolzar-se permanentment en la mobilització popular i en les organitzacions obreres, evitant l’impossible consens amb els seus enemics històrics. Això també és el que esperen tots els pobles d’Amèrica Llatina.

Després de les eleccions legislatives de França

“Big bang”, “bufetada”, “carreró sense sortida”, “paràlisi total”, “salt a allò desconegut”… La premsa francesa no té paraules prou fortes per descriure les conseqüències de la segona volta de les eleccions generals. A la seva manera, el diari patronal Les Echos resumeix la situació a la portada titulada “El terratrèmol”, amb una foto d’Emmanuel Macron derrotat sobre un fons negre.

Una vegada més, els treballadors de França, amb la seva mobilització al terreny electoral, han frustrat totes les prediccions en col·locar la majoria presidencial molt per sota de les pitjors intencions de vot recollides per les enquestes, privant-la així clarament d’una majoria absoluta que donaven per feta després de les eleccions presidencials.

Pel que fa a aquells que, novament en gran nombre, no es van mobilitzar (el 54% dels votants registrats es van abstenir), no hi ha dubte que, en la gran majoria dels casos, van voler expressar, a la seva manera, però molt profundament, un rebuig a les polítiques antiobreres i antisocials, al sistema podrit de la V República on tots els partits en què històricament han posat la seva confiança els han traït.

Una vegada i una altra, aquests milions han significat, amb la seva abstenció massiva i amb el seu vot, la seva voluntat de posar fi a la política reaccionària de Macron, amb la destrucció metòdica i organitzada d’hospitals, seguretat social i pensions, amb la liquidació d’escoles i universitats públiques, amb la privació de llibertats…

Els treballadors van infligir la derrota a Macron

En aquesta segona volta, els treballadors francesos van infligir una derrota als arquitectes principals d’aquesta política. Entre els diputats que han perdut el seu escó hi ha l’actual ministra de Sanitat, Brigitte Bourguignon, l’exministre de l’Interior, Christophe Castaner, l’actual president de l’Assemblea Nacional, Richard Ferrand, fidel entre els fidels de la macronia, entre molts que han estat copejats durament.

Aquest és un cop terrible per a Macron, és un cop terrible per a les institucions i el sistema: més enllà de les combinacions i acords -intrínsecs a la lògica mateixa de les institucions de la Cinquena República- que l’Executiu no deixarà de buscar com a darrer recurs a la crisi que colpeja el règim, els resultats de la segona volta marquen una veritable crisi al cor mateix de les institucions.

Un cop al cor del Règim

En el context de la Cinquena República, l’Executiu necessita una majoria parlamentària dòcil, que és adquirida per ell, per poder funcionar. Les institucions poden acomodar-se a una cohabitació d’un president d’un signe i un govern d’un altre, sempre que hi hagi una majoria que pugui garantir l’estabilitat i, en certa manera, salvar el règim. En la situació oberta per les eleccions del 19 de juny, aquest ja no és el cas…

Això és el que l’actual primera ministra, Elisabeth Borne, va expressar quan va dir diumenge: “Aquesta nit, la situació no té precedents. Mai abans l’Assemblea Nacional havia conegut aquesta configuració sota la Cinquena República. Aquesta configuració suposa un risc per al nostre país”. I va afegir: “Treballarem des de demà per construir una majoria d’acció”.

Fins i tot si això vol dir tovar l’amenaça de dissolució del parlament; però una dissolució just darrere d’aquesta derrota seria una aventura. El sistema està gripat.

El mite del “front republicà” contra l’extrema dreta

Elecció darrera elecció, hem vist com els mitjans de comunicació i els bonços de “l’esquerra” criden a votar pel candidat de la dreta (ja sigui Sarkozy o Macron), per “tancar pas a l’extrema dreta”. Però, a la segona volta de les legislatives, a 65 circumscripcions s’enfrontava un candidat de la NUPES a un de l’extrema dreta. A 52 d’aquestes circumscripcions, el partit de Macron no ha donat cap consigna de vot.

L’augment de diputats de la NUPES

La coalició de Jean-Luc Mélenchon (Nupes) s’ha convertit en la principal força de l’oposició, mentre que el grup parlamentari de La France Insoumise (LFI) surt considerablement enfortit amb quatre vegades més diputats que a les darreres eleccions legislatives. Aquest és un poderós incentiu per fer valer les demandes de la població treballadora, començant amb la congelació immediata dels preus, el salari mínim d’1,500 € o la jubilació als 60 anys.

Es tracta de demandes compartides pels que es van abstenir novament el 19 de juny, i que ho fan perquè ja no aguanten més, perquè volen una ruptura, exactament en sintonia amb aquests milions que, en aquestes eleccions, han buscat utilitzar el vot a Mélenchon per expressar el mateix rebuig i desig de ruptura.

Es resoldrà la situació a l’Assemblea Nacional? Ningú no s’ha de fer grans il·lusions sobre aquestes institucions construïdes per preservar el sistema i que probablement continuaran donant pas a combinacions, arranjaments i renúncies de tota mena, a mesura que el perill de perdre-ho tot es fa palpable.

Una cosa és certa, però: aquesta crisi ara oberta des de dalt, on ja no se sosté el sistema, obrirà moltes possibilitats des de baix, on ja no s’aguanta més. I estem, de moment, només a nivell electoral. Ara ve la lluita de classes.

Eleccions andaluses: Victòria del PP amb una àmplia abstenció obrera i popular

A les eleccions andaluses del 19 de juny, cal destacar l’àmplia abstenció obrera i popular:2.647.810 electors no han anat a votar (un 41,64% del total). Una abstenció que té un caràcter clar de classe. Per exemple, les dades de Sevilla mostren xifres de participació de més del 70% a barris amb rendes altes i de menys del 40% a barris de rendes baixes.

En aquesta situació, el PP ha guanyat una majoria absoluta i ha augmentat tant els vots com els escons. Pel que fa a vots, ha augmentat en 831.634, i ha tret més del doble que el 2018. I tindrà majoria absoluta amb 58 escons El PSOE té els pitjors resultats de la seva història. Treu 883.707, perdent 127.182 i 3 escons. Vox treu 493.932 vots, augmentant 97.325 respecte al 2018. Les dues candidatures d’esquerres pateixen un desastre. El 2018 van tenir 585.949 vots i van treure 17 seients. Ara, entre totes dues treuen 449.638 i 7 escons. Perden 140.000 vots (un 25% dels que van tenir) i 10 escons.

Per Andalusia (IU +Podem+ Més País +Equo), obté 281.688 vots i 5 escons. Queda igual que els resultats d’IU el 2015 (però aleshores, Podem en va treure 590.000). Mal començament per al projecte de Yolanda Díaz. I Endavant Andalusia, la coalició “andalucista d’esquerres”, presidida per Teresa Rodríguez, treu 167.970 vots i 2 escons. El conjunt de les esquerres perd 260.000 vots.

En tot cas, els resultats –i, sobretot, l’abstenció obrera i popular– suposen tot un avís per al govern de coalició “progressista”. Si segueix donant l’esquena a les reivindicacions i preocupacions de la gent (combustibles, electricitat, pujada dels preus), i segueix sense legislar respecte de les promeses incomplertes (llei mordassa…), va camí d’una catàstrofe electoral.

Però tot sembla indicar que les preocupacions són altres. Acaba d’aprovar donar un impuls als fons privats de pensions, deixa passar l’especulació desenfrenada i els beneficis fabulosos de les elèctriques i les energètiques sense més intervenció que reiterades baixades d’impostos, i està entossudit a pujar al doble les despeses militars, mentre al·lega que “no té diners” perquè els empleats públics puguin recuperar els seus salaris.

En circumstàncies diferents, però, hi ha qüestions comunes: el rebuig en la majoria dels casos dels partits que han ocupat el govern durant decennis (amb el matís d’Andalusia) que és el rebuig a gairebé 40 anys de PSOE.

Una abstenció massiva amb un contingut de rebuig a les institucions.

Una comprensió més o menys conscient dels límits de la via electoral.

Aquestes qüestions són centrals per determinar les formes pràctiques d’un agrupament polític d’independència de classe.

 

 

Tres elecciones: Colombia, Francia y Andalucía

Deja un comentario

Carta Semanal 895 en catalán

Carta Semanal 895 para descargar en PDF

En el mes de junio, se han realizado tres elecciones: las presidenciales de Colombia, las legislativas de e Francia (con su primera y segunda vuelta) y las autonómicas de Andalucía. Queremos compartir con los lectores de esta Carta Semanal algunas reflexiones sobre los elementos comunes y las diferencias entre estos tres procesos. Sigue leyendo →

A on va el govern?

Deja un comentario

Carta Setmanal 894 per descarregar en PDF

Guerra, OTAN i despesa militar, especulació disparada dels preus, desmantellament de serveis públics i privatització de pensions…

Aquests darrers dies han succeït dos esdeveniments significatius: la cimera de l’OTAN i la massacre de Melilla. Dos fets que il·lustren la política del govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz i que influeixen, sens dubte, en la relació de la població treballadora amb aquest govern.

Partim d’un fet: aquest país no viu condicions excepcionalment diferents de qualsevol altre entorn europeu. I no ho són perquè l’enfonsament i la descomposició del mercat capitalista provoca fenòmens anàlegs: mort, destrucció de recursos econòmics i de recursos naturals, desocupació, destrucció de drets socials i llibertats. La història es repeteix i la situació en un país és gairebé paral·lela a la dels altres.

Pel que fa als assassinats de Melilla, podríem limitar-nos a fer-ne una anàlisi, però no podem impedir que la indignació, la ràbia, l’emoció ens embarguin. No som cínics que emeten “lamentacions”, estem convençuts -i els fets ho proven- que els horribles esdeveniments d’aquests dies produeixen modificacions en la consciència de la majoria, i ens referim en primer lloc a la massacre de ciutadans africans a la tanca de la vergonya que envolta l’enclavament colonial de Melilla.

Brutal i despietada ha estat l’acció de les policies espanyola i marroquina. Agreujada per l’actuació del govern de coalició en defensa de la professionalitat de les policies davant de “l’assalt” a la nostra frontera d’uns centenars de migrants desarmats, afamats, aterroritzats, desesperats per l’assetjament de la gendarmeria marroquina als seus campaments. Buscaven salvar les seves vides, emigrar per poder viure… Víctimes del saqueig dels seus països pels governs i multinacionals europeus, que no dubten a generar i alimentar guerres de destrucció per apropiar-se millor dels recursos dels seus països. defensar les seves fronteres, fronteres, per cert, heretades del període colonial.

Actituds i fets com els ocorreguts caracteritzen un govern i més quan no només no hi ha la mínima recriminació, no parlem d’empatia, és que es justifica, certifica i aplaudeix la brutal actuació de gendarmeria i Guàrdia Civil com si no hagués passat res, quan la gent comuna se sent horroritzada per les imatges de la massacre. Quan, a més, no és la primera vegada; no oblidem els 15 assassinats a la platja del Tarajal el febrer del 2014, amb el Govern de la “policia patriòtica”, del PP, a la Moncloa.

Alguns, suposadament d’esquerres, intenten descarregar totes les culpes sobre el sàtrapa marroquí, i en última instància sobre el poble del Marroc. Res més injust. Què hi té a veure el poble del Marroc?, o el milió llarg de treballadors marroquins a Espanya?, amb el fet que les potències europees i l’administració americana hagin convertit el regne del Marroc en un gendarme per a l’Àfrica.

La decisió clara i brutal del Govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz no és cap anècdota, ni un fet aïllat. Correspon al conjunt de la seva política, globalment al servei del capital financer, i de respecte a les institucions heretades del franquisme i, en primer lloc, a la monarquia. Una política que respecta l’assalt especulatiu de les elèctriques i les petrolieres a la butxaca de la població, sense posar més pegat que uns retocs d’impostos i una mínima subvenció del govern, mentre no fa res davant de la absurda pujada del preu dels aliments. Una política que desperta la desafecció i el rebuig de la població treballadora. Per més que pretengui cobrir aquesta política amb alguns pegats “socials”, el fons no canvia.

Hem de cridar l’atenció sobre els qui s’asseuen al govern i pretenen presentar-se com “l’oposició”. Els resultats d’Andalusia i de Castella i Lleó demostren que aquesta pretensió no cola entre la població treballadora, que ha donat l’esquena a les candidatures d’aquestes formacions.

Biden ordena i mana

Aquest dimarts 28 de juny Biden va anunciar que ampliarà la Base de Rota, que forma part del dispositiu de l’OTAN d’intervenció a l’Àfrica i l’Orient Mitjà. Després d’haver llançat a la misèria i provocat guerres als països africans intenten construir una muralla per impedir l’emigració…com fan a la frontera amb Mèxic (amb resultats similars: a la massacre de Melilla segueix pocs dies després la mort de 51 immigrants a Texas).

Mentre alimenten amb subministraments d’armes la guerra d’Ucraïna, que el poble ucraïnès paga amb la destrucció del país i la mort de milers dels seus ciutadans, la utilitzen com a excusa. Perquè del que es tracta no és de salvar el poble ucraïnès ni de “defensar la democràcia” (poca democràcia hi ha a Ucraïna, on Zelensky ha prohibit, amb l’excusa de la guerra, tots els partits de l’oposició). Ucraïna és l’excusa per al veritable objectiu: reforçar de manera qualitativa el dispositiu militar dels 30 països, més Suècia i Finlàndia, dirigit pels EUA per intentar, de manera preventiva, fer front als esclats socials en marxa o que s’anuncien davant la política destructiva dictada pel capital en crisi.

Perquè hi ha una relació, evident, a establir entre les exigències del capital i les seves institucions de congelar o reduir salaris i pensions, privatitzar els serveis públics, atacar les llibertats (a propòsit, la llei Mordassa segueix aquí) i la militarització imposada a tots els governs.

Militarització que serveix també per preparar el saqueig de les immenses riqueses naturals de Rússia i amenaçar la Xina. No, no és una guerra pels valors democràtics o altres, és pel control del mercat,de l’energia, dels aliments,. És una guerra brutal entre els oligopolis de l’occident i els oligarques d’orient que volen preservar el dret a saquejar els seus països. Tots ells en detriment de totes les poblacions i la massa treballadora.

Guerra a la guerra

Cent anys després, és més actual que mai la vella consigna del PSOE dels anys 20 contra la guerra del Marroc (guerra que no oblidem que manté com a efecte, la submissió del règim marroquí i la creació del “problema saharauí” i els enclavaments colonials de Ceuta i Melilla).

La direcció actual del PSOE va llençar per la borda la seva tradició obrera i internacionalista i ha esdevingut el més fidel atlantista darrere de Biden. I les direccions d’Esquerra Unida i Podem miren cap a una altra banda, i pretenen ser l’oposició a un govern al Consell de ministres al qual s’hi seuen (consell de ministres que actua de manera col·legiada).

El silenci ensordidor – o la condemna formal, sense convocar a la mobilització- de partits i sindicats que diuen defensar els interessos dels treballadors i entre ells, els sectors més oprimits, com són per exemple el milió llarg de treballadors marroquins, fa que la indignació del nostre poble, del ciutadà comú i corrent no trobi llera política.

És veritat, des del diumenge 26 s’han succeït les manifestacions contra l’OTAN i contra Putin, i aquest divendres 1 de juliol milers de persones, moltes joves, van sortir a manifestar el seu rebuig i indignació pel que va passar a la tanca de Melilla, mobilitzacions que afecten tot el país.

Però estem obligats a dir les coses clarament.

I ens dirigim a tots els militants, treballadors conscients, joves… els límits han estat transgredits. Ningú no pot considerar aquest govern com el representant de la majoria social. Cal cercar les vies de la resistència i l’organització. en aquest sentit només reclamem un lloc en aquest combat. Lloc que implica la total independència davant del govern, les institucions internacionals, la patronal i la Monarquia.

I, sobretot, cal avançar per construir una representació política fidel a la classe treballadora.

¿A dónde va el gobierno?

Deja un comentario

Carta Semanal 894 en catalán

Carta Semanal 894 para descargar en PDF

Guerra, OTAN y gasto militar, especulación disparada de los precios, desmantelamiento de servicios públicos y privatización de pensiones…

En estos últimos días han sucedido dos acontecimientos significativos: la cumbre de la OTAN y la masacre de Melilla. Dos hechos que ilustran la política del gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz y que influyen, sin duda, en la relación de la población trabajadora con ese gobierno. Sigue leyendo →