Archivo por meses: diciembre 2023

El moviment obrer i les seves organitzacions davant la massacre de Gaza

Carta Setmanal 971 per descarregar en PDF

L’operació de genocidi que fa l’agent de l’imperialisme USA, l’Estat d’Israel, davant els ulls de tot el món ha despertat una immensa onada de solidaritat als cinc continents, amb mobilitzacions potents i sostingudes. Una mobilització que ha obligat a maniobrar els governs, que en un començament van donar suport, gairebé sense excepcions, el suposat “dret a defensar-se” de l’Estat sionista, i van intentar prohibir les mobilitzacions contra la massacre, així com l’exhibició de banderes palestines. Enfrontats a la mobilització, molts d’ells han anat lliscant-se fins a la suposada “equidistància”, fins i tot han fet tímids crides a un alto el foc.

L’imperialisme britànic –del qual va prendre el relleu l’imperialisme USA- va col·locar l’Estat d’Israel –amb el suport, en un principi, del govern estalinista de l’URSS- al centre de l’Orient Mitjà per disposar d’una agència política i militar que li assegurés la seva dominació sobre la regió, rica en petroli i per la qual passen algunes de les rutes marítimes estratègiques. Però l’entitat sionista no pot sobreviure sense expulsar la població palestina de la seva terra, com demostren els 75 anys transcorreguts des de la partició de 1948 i la immediatament consecutiva expulsió de la població àrab del territori conquerit per l’exèrcit d’Israel (repetida recurrentment des d’aleshores, refredant-se la impossibilitat de la suposada “solució dels dos Estats”). Una operació de neteja ètnica que s’ha enfrontat des del primer dia a la resistència del poble palestí (fins i tot des d’abans de 1948, amb la vaga general de 1936-37 a les intifades de 1987-1993 i 2000-2005).

Per a la classe treballadora de tot el món, la qüestió palestina no és una qüestió menor. Molts treballadors i militants són conscients que si la resistència del poble palestí és derrotada, seria una derrota de la classe obrera mundial. D’aquí que molts mirin les seves organitzacions, i que molts es vegin decebuts per la falta de resposta d’aquestes.

El moviment obrer americà fa un pas al capdavant

Ha estat un sector del moviment obrer dels EUA – connectat amb un grup de congressistes que van votar contra els pressupostos militars i exigeixen un alto el foc- el que ha donat, tal vegada, el major pas endavant. Encapçalats pel poderós sindicat de la indústria de l’automòbil, la UAW, que acaba d’arrencar a les grans empreses una important pujada salarial. La UAW va presentar una crida a un alto el foc immediat en una conferència de premsa davant la Casa Blanca. “Ens vam oposar al feixisme a la Segona Guerra Mundial, ens vam oposar a la guerra de Vietnam, ens vam oposar a l’apartheid a Sud-àfrica i mobilitzem recursos sindicals en aquesta lluita”, declarava un dels seus portaveus, Brandon Mancilla.

La UAW emprèn aquesta batalla juntament amb una desena de sindicats regionals i dues organitzacions estatals, el sindicat postal i el de les infermeres. El seu comunicat comú feia “una crida al president Joe Biden i al Congrés perquè pressionin per un alto el foc immediat i la fi de l’assetjament de Gaza” i assenyalava que “l’escalada de guerres i la venda d’armes no serveix als interessos de cap treballador” i que “milers d’estatunidencs s’han unit al moviment de solidaritat mundial que demana un alto el foc immediat. Ara és el torn del moviment obrer de fer sentir la seva veu i exigir un alto el foc”.

Per la seva banda, el sindicat d’infermeres NNU publicava una crida: “Com a infermeres, els nostres pacients confien en nosaltres per ajudar-los i curar-los quan pateixen danys a causa de les condicions de la seva vida quotidiana. Per honrar aquesta sagrada confiança, és el nostre deure defensar el dret de tot ésser humà a una vida lliure de violència i dels traumes de la guerra”. El sindicat “demana un alto el foc immediat, l’entrega d’ajuda humanitària, l’alliberament de tots els refús i la fi d’aquesta violència. Instem totes les parts que protegeixin la vida humana i la salut i el benestar dels civils tant a Israel com a Palestina”.

Sin embargo, la dirección de la AFL-CIO sigue sin pronunciarse.

Pronunciaments sindicals arreu del món

Fent-se ressò de la crida dels sindicats nord-americans, “els sindicats regionals CGT, FO, FSU i Solidaires d’Ile-de-France donen suport al text signat per molts sindicats estatunidencs, inclòs l’UAW (…) Els nostres sindicats regionals de França consideren, juntament amb els sindicats estatunidencs signants del text, que és el torn del moviment obrer de fer sentir la seva veu i exigir un alto el foc. Junts, lluitem per la pau immediata, la justícia i un futur millor per als treballadors de tot el món.

Per tant, fem una crida a les nostres estructures perquè s’uneixin i prenguin iniciatives als seus llocs de treball i estudiïn les consignes dels nostres Sindicats Regionals”.

Militants de 20 països africans, la majoria d’ells sindicalistes, vinculats al Comitè Internacional d’Enllaç i Intercanvis (CILE, per les seves sigles en francès), feien públic al novembre una crida: “som militants africans d’horitzons diversos, compromesos en un combat diari per la democràcia, els drets polítics i socials als nostres respectius països, contra la guerra i l’explotació,  per la sobirania dels pobles. Els nostres països van viure la colonització i dominació imperialista, per això condemnem, solemnes i horroritzats, l’actual genocidi a Palestina. Són urgents l’alto el foc i l’accés a les necessitats fonamentals (cures, aigua, electricitat, alimentació, habitatge, seguretat)! Per això, exigim el cessament immediat dels bombardejos i l’aixecament sense condicions del bloqueig a la Franja de Gaza”.

Pronunciaments sindicals a Espanya

La Federació de Sanitat de CCOO aprovava en el seu consell una resolució que comença així: “Alt als bombardejos d’hospitals i centres sanitaris! Alt el foc immediat i permanent! Des de la FSSCCOO manifestem el nostre profund rebuig a totes les formes de violència contra el poble Palestí i demanem un alto el foc immediat i permanent”.

La resolució assenyala que “els hospitals, els centres sanitaris, les ambulàncies, no són, i no poden ser, en cap cas, objectius militars, s’ha de respectar el dret del personal de la sanitat a exercir la nostra feina, que és la d’atendre les persones malaltes i ferides”. I conclou: “Des de la FSSCCOO fem una crida a tot el personal i a totes les organitzacions de la Sanitat a rebutjar amb nosaltres aquesta massacre, a mobilitzar i mobilitzar-se per un alto el foc immediat i permanent com estableix la Resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides, aprovada el 27 d’octubre de 2023,  a posar fi al bloqueig i per l’alliberament de tots els refús i presoners”

Per la seva banda, el Consell Confederal de Comissions Obreres va aprovar el 13 de desembre una resolució que “denuncia el genocidi que està duent a terme l’Estat d’Israel sobre el poble palestí i exigeix a la comunitat internacional, en especial a la Unió Europea i al Govern d’Espanya, que actuïn de forma urgent amb tots els instruments al seu abast per aturar aquesta barbàrie”., i que conclou: “el Consell Confederal de CCOO fa una crida a l’afiliació, així com al conjunt de treballadors i treballadores del nostre país, que participin en les mobilitzacions convocades que exigeixen un alto el foc permanent i una pau justa i duradora“.

És imprescindible convertir les paraules en acció

Com senyalàvem al començament d’aquesta carta, per a la classe treballadora de tots els països del món el que succeeixi a Gaza és molt important. Tot i que l’amenaça de destrucció de Palestina assoleix les majors cotes i s’està intentant materialitzar ja, tots els pobles del món estan així mateix amenaçats per la barbàrie imperialista. Com explicaven ja el 1848 Marx i Engels, la lluita de classes: “per la seva forma, tot i que no pel seu contingut, la campanya del proletariat contra la burgesia comença sent nacional”. La lluita del poble palestí és la lluita de tots els pobles del món. Per això, les nostres organitzacions sindicals tenen una important responsabilitat. Han de fer un pas endavant per posar-se a primera fila de l’organització de la mobilització, i portar aquesta mobilització als centres de treball.

És fonamental organitzar una mobilització central contra la massacre, per l’alto el foc, per exigir al govern que posi fi a la compra i venda d’armes, a les relacions comercials i diplomàtiques amb Israel, i els sindicats han d’ocupar un paper central en l’organització d’aquesta mobilització.

Una mobilització a Madrid es prepara per al gener. Són molts els sindicalistes que volen que les seves organitzacions es converteixin en actives organitzadores de la mateixa.

Alt el foc!

¡Alt al genocidi!

Embargament a l’enviament d’armes a l’Estat d’Israel!

Pel dret al retorn del poble palestí!

El movimiento obrero y sus organizaciones ante la masacre de Gaza

Carta Semanal 971 en catalán

Carta Semanal 971 para descargar en PDF

La operación de genocidio que viene realizando el agente del imperialismo USA, el Estado de Israel, ante los ojos de todo el mundo ha despertado una inmensa ola de solidaridad en los cinco continentes, con movilizaciones potentes y sostenidas. Una movilización que ha obligado a maniobrar a los gobiernos, que en un comienzo apoyaron, casi sin excepciones, el supuesto “derecho a defenderse” del Estado sionista, e intentaron prohibir las movilizaciones contra la masacre, así como la exhibición de banderas palestinas. Enfrentados a la movilización, muchos de ellos han ido deslizándose hasta la supuesta “equidistancia”, incluso han hecho tímidos llamamientos a un alto el fuego.

El imperialismo británico –del que tomó el relevo el imperialismo USA- colocó al Estado de Israel –con el apoyo, en un principio, del gobierno estalinista de la URSS-  en el centro del Oriente Medio para disponer de una agencia política y militar que le asegurara su dominación sobre la región, rica en petróleo y por la que pasan algunas de las rutas marítimas estratégicas. Pero la entidad sionista no puede sobrevivir sin expulsar a la población palestina de su tierra, como demuestran los 75 años transcurridos desde la partición de 1948 y la inmediatamente consecutiva expulsión de la población árabe del territorio conquistado por el ejército de Israel (repetida recurrentemente desde entonces, refrendándonse la imposibilidad de la supuesta “solución de los dos Estados”). Una operación de limpieza étnica que se ha enfrentado desde el primer día a la resistencia del pueblo palestino (incluso desde antes de 1948, con la huelga general de 1936-37 a las intifadas de 1987-1993 y 2000-2005).

Para la clase trabajadora de todo el mundo, la cuestión palestina no es una cuestión menor. Muchos trabajadores y militantes son conscientes de que si la resistencia del pueblo palestino es derrotada, sería una derrota de la clase obrera mundial. De ahí que muchos miren a sus organizaciones, y que muchos se vean decepcionados por la falta de respuesta de éstas.

El movimiento obrero americano da un paso al frente

Ha sido un sector del movimiento obrero de los EE.UU. – conectado con un grupo de congresistas que votaron contra los presupuestos militares y exigen un alto el fuego- el que ha dado, tal vez, el mayor paso adelante. Encabezados por el poderoso sindicato de la industria del automóvil, la UAW, que acaba de arrancar a las grandes empresas una importante subida salarial. La UAW presentó un llamamiento a un alto el fuego inmediato en una conferencia de prensa ante la Casa Blanca. “Nos opusimos al fascismo en la Segunda Guerra Mundial, nos opusimos a la guerra de Vietnam, nos opusimos al apartheid en Sudáfrica y movilizamos recursos sindicales en esa lucha”, declaraba uno de sus portavoces, Brandon Mancilla.

La UAW emprende esta batalla junto con una decena de sindicatos regionales y dos organizaciones estatales, el sindicato postal y el de las enfermeras. Su comunicado común hacía “un llamamiento al presidente Joe Biden y al Congreso para que presionen por un alto el fuego inmediato y el fin del asedio de Gaza” y señalaba que “la escalada de guerras y la venta de armas no sirve a los intereses de ningún trabajador” y que “miles de estadounidenses se han unido al movimiento de solidaridad mundial que pide un alto el fuego inmediato. Ahora es el turno del movimiento obrero de hacer oír su voz y exigir un alto el fuego”.

Por su parte, el sindicato de enfermeras NNU publicaba un llamamiento: “Como enfermeras, nuestros pacientes confían en nosotros para ayudarlos y curarlos cuando sufren daños debido a las condiciones de su vida cotidiana. Para honrar esa sagrada confianza, es nuestro deber defender el derecho de todo ser humano a una vida libre de violencia y de los traumas de la guerra”. El sindicato “pide un alto el fuego inmediato, la entrega de ayuda humanitaria, la liberación de todos los rehenes y el fin de esta violencia. Instamos a todas las partes a que protejan la vida humana y la salud y el bienestar de los civiles tanto en Israel como en Palestina”.

Sin embargo, la dirección de la AFL-CIO sigue sin pronunciarse.

Pronunciamientos sindicales en todo el mundo

Haciéndose eco del llamamiento de los sindicatos norteamericanos, “los sindicatos regionales CGT, FO, FSU y Solidaires de Ile-de-France respaldan el texto firmado por muchos sindicatos estadounidenses, incluido el UAW (…) Nuestros sindicatos regionales de Francia consideran, junto con los sindicatos estadounidenses firmantes del texto, que es el turno del movimiento obrero de hacer oír su voz y exigir un alto el fuego. Juntos, luchamos por la paz inmediata, la justicia y un futuro mejor para los trabajadores de todo el mundo.

Por lo tanto, hacemos un llamamiento a nuestras estructuras para que se unan y tomen iniciativas en sus lugares de trabajo y estudien las consignas de nuestros Sindicatos Regionales”.

Militantes de 20 países africanos, la mayoría de ellos sindicalistas, vinculados al Comité Internacional de Enlace e Intercambios (CILE, por sus siglas en francés), hacían público en noviembre un llamamiento: “somos militantes africanos de horizontes diversos, comprometidos en un combate diario por la democracia, los derechos políticos y sociales en nuestros respectivos países, contra la guerra y la explotación, por la soberanía de los pueblos. Nuestros países vivieron la colonización y dominación imperialista, por eso condenamos, solemnes y horrorizados, el actual genocidio en Palestina. ¡Son urgentes el alto el fuego y el acceso a las necesidades fundamentales (cuidados, agua, electricidad, alimentación, vivienda, seguridad)! Por ello, exigimos el cese inmediato de los bombardeos y el levantamiento sin condiciones del bloqueo en la Franja de Gaza”.

Pronunciamientos sindicales en España

La Federación de Sanidad de CCOO aprobaba en su consejo una resolución que comienza así: “¡Alto a los bombardeos de hospitales y centros sanitarios! ¡Alto el fuego inmediato y permanente! Desde la FSSCCOO manifestamos nuestro profundo rechazo a todas las formas de violencia contra el pueblo Palestino y pedimos un alto el fuego inmediato y permanente”

La resolución señala que “los hospitales, los centros sanitarios, las ambulancias, no son, y no pueden ser, en ningún caso, objetivos militares, debe respetarse el derecho del personal de la sanidad a ejercer nuestro trabajo, que es el de atender a las personas enfermas y heridas”. Y concluye: “Desde la FSSCCOO hacemos un llamamiento a todo el personal y a todas las organizaciones de la Sanidad a rechazar con nosotros esta masacre, a movilizar y movilizarse por un alto el fuego inmediato y permanente como establece la Resolución de la Asamblea General de las Naciones Unidas, aprobada el 27 de octubre de 2023, a poner fin al bloqueo y por la liberación de todos los rehenes y prisioneros”

Por su parte, el Consejo Confederal de Comisiones Obreras aprobó el 13 de diciembre una resolución que “denuncia el genocidio que está llevando a cabo el Estado de Israel sobre el pueblo palestino y exige a la comunidad internacional, en especial a la Unión Europea y al Gobierno de España, que actúen de forma urgente con todos los instrumentos a su alcance para detener esta barbarie”., y que concluye: “el Consejo Confederal de CCOO hace un llamamiento a la afiliación, así como al conjunto de trabajadores y trabajadoras de nuestro país, a que participen en las movilizaciones convocadas que exigen un alto el fuego permanente y una paz justa y duradera”.

Es imprescindible convertir las palabras en acción

Como señalábamos al comienzo de esta carta, para la clase trabajadora de todos los países del mundo lo que suceda en Gaza es muy importante. Aunque la amenaza de destrucción de Palestina alcanza las mayores cotas y se está intentando materializar ya, todos los pueblos del mundo están asimismo amenazados por la barbarie imperialista. Como explicaban ya en 1848 Marx y Engels, la lucha de clases: “por su forma, aunque no por su contenido, la campaña del proletariado contra la burguesía empieza siendo nacional”. La lucha del pueblo palestino es la lucha de todos los pueblos del mundo. Por eso, nuestras organizaciones sindicales tienen una importante responsabilidad. Han de dar un paso adelante para ponerse en primera fila de la organización de la movilización, y llevar esa movilización a los centros de trabajo.

Es fundamental organizar una movilización central contra la masacre, por el alto el fuego, para exigir al gobierno que ponga fin a la compra y venta de armas, a las relaciones comerciales y diplomáticas con Israel, y los sindicatos deben ocupar un papel central en la organización de esa movilización.

Una movilización en Madrid se prepara para enero. Son muchos los sindicalistas que quieren que sus organizaciones se conviertan en activas organizadoras de la misma.

¡Alto el fuego!

¡Alto al genocidio!

¡Embargo al envío de armas al Estado de Israel!

¡Por el derecho al retorno del pueblo palestino!

A on condueix l’increment desaforat de la despesa militar?

Carta Setmanal 970 per descarregar en PDF

El Senat dels EUA va aprovar dimecres passat La Llei d’Autorització de Defensa Nacional (NDAA), un pla de despesa en defensa de 886 mil milions de dòlars, recolzat pel president Joe Biden, que inclou finançament per a Ucraïna i augments salarials anuals per als militars. Aquesta llei proporciona finançament cada any per a les prioritats del Pentàgon, com entrenament i equipament per a les tropes.

Malgrat l’ambient de dur enfrontament entre els dos partits de la burgesia estatunidenca, el Senat va aprovar la legislació per votació bipartidista de 87 a 13. I ho va fer a tota pressa, per autoritzar la despesa abans de final d’any. Es tracta del que s’anomena “política d’Estat” (denominació amb la qual es camuflen els assumptes que corresponen a l’interès general de la classe dominant): el Congrés ha impulsat consecutivament durant els últims 61 anys l’imprescindible projecte de llei de despeses de defensa. “En un moment d’enormes problemes per a la seguretat global, aprovar el projecte de llei d’autorització de defensa és més important que mai”, va dir dimecres en el ple del Senat el líder de la majoria, Chuck Schumer, demòcrata per Nova York. “Aprovar la NDAA ens permet mantenir la línia contra Rússia, mantenir-nos ferms contra el Partit Comunista Xinès i garantir que la defensa dels Estats Units continuï sent d’última generació en tot moment”. Ara, la llei ha de passar per la Cambra de Representants, on alguns republicans ultraconservadors han amenaçat de no aprovar-la, perquè en la negociació de la norma no s’han eliminat algunes disposicions polèmiques que haurien modificat la política d’avortament del Pentàgon i alguns serveis de salut que afirmaven el gènere. També estan descontents amb una extensió temporal d’ un programa de vigilància interna inclòs en el projecte de llei. Però no hi ha dubte que obtindrà prou vots republicans per ser aprovada. Política d’ Estat.

El descomunal augment de la despesa militar als EUA té un ressò a l’altre costat de l’Atlàntic. Des del 2016, hi ha hagut un enorme increment de la despesa militar dels països de la UE. El 2022, els 27 van gastar 264.000 milions d’euros en armament (un augment del 13% sobre el 2021, una vegada descomptada la inflació). Des del 2014, les despeses militars dels països de la UE han augmentat un 62%, 102.000 milions d’euros d’increment. El 2023, segons El País, en total, els països europeus van dedicar a defensa més de 350.000 milions d’euros. Tots els països d’Europa —tret de Bòsnia i Hercegovina i la neutral Àustria— van elevar el pressupost de defensa l’any passat.

El 2022, la despesa pública per càpita en defensa a Espanya va ser de 415 euros per habitant. El 2021 havia estat de 354 euros, després es va produir un increment de la despesa pública en defensa per habitant del 17,23%, 61 euros per cadascun dels 47 milions d’habitants. En l’actualitat, segons la seva despesa pública en defensa per càpita, Espanya es troba en el lloc 35 dels 165 publicats.

L’enorme despesa dels EUA i la dels seus “aliats”

La despesa militar mundial el 2022 va ser de 2,24 bilions de dòlars (2,02 bilions d’euros), una xifra rècord que suposa un increment interanual del 3,7%, segons les dades del Sipri (Institut Internacional d’Estocolm d’Investigació sobre la Pau), que no inclouen alguns països com Corea del Nord, Síria o Eritrea. Més del 2% del PIB mundial! El 2001, la despesa militar mundial era d’1,14 milions. Per tant, en poc més de 20 anys, gairebé s’ha duplicat.

D’aquesta despesa militar mundial, la dels EUA, de 877.000 milions de dòlars, suposa més del 40% de la despesa total. La despesa militar de la Xina, que ocupa el segon lloc, amb 292.000 milions, no arriba a la tercera part del dels EUA. UU.. El de Rússia, malgrat la guerra d’Ucraïna, no arriba al 10%. El que posa de manifest el caràcter dels EUA com a gendarme mundial. La seva supremacia militar la refrenda forçant els seus teòrics aliats de l’OTAN -que en realitat actuen com a titelles seus- a incrementar brutalment la seva pròpia despesa militar, l’orientació de la qual decideix EUA.

En aquest sentit, Alemanya arribarà el 2014 a una despesa militar equivalent al 2 % del PIB, destinant 51.800 milions d’euros del seu pressupost (davant 50.000 el 2023) al qual s’afegiran 19.200 milions d’euros del “fons especial per a les Forces Armades”, dotat de 100.000 milions d’euros. Els Verds alemanys han trigat poc a abandonar, des de les seves cadires governamentals, les seves proclames pacifistes. Només el grup de Sara Wagenknecht s’oposa als carrers a aquest desaforat increment. 

A França, l’Assemblea Nacional va aprovar al juny una nova Llei de Programació Militar que augmenta en un 40% la despesa militar d’aquí al 2030. El país veí destinarà al seu exèrcit uns 413.000 milions d’euros durant els pròxims set anys. És a dir, incrementarà la despesa militar dels 49.000 milions de l’any passat a uns 69.000 al final d’aquesta dècada. 408 diputats hi han votat a favor (el bloc macronista, els representants dels Republicans -afins al PP- i de la ultradreta de Marine Le Pen), 53 s’han abstingut (comunistes, socialistes i ecologistes). Només els 87 diputats de la França Insumisa hi van votar en contra.

El “govern progressista” espanyol i la despesa militar

A Espanya, la despesa militar tampoc ha cessat d’augmentar. Sota el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, l’Estat dedica anualment a l’exèrcit el doble de pressupost que fa dues dècades. Des del 2019, el Govern de Sánchez ha compromès més de 82.700 milions d’euros en despesa militar —incloent-hi despeses militars de tots els ministeris—, 20.000 milions més que en l’última legislatura de Rajoy i 40.000 milions més que en la segona presidència de José María Aznar.

Segons el Centre Delàs per la Pau, si s’utilitza el criteri de la mateixa OTAN per discernir que partides constitueixen despesa militar i quines no, “Espanya no dedica l’1% del PIB a les despeses militars”, tal com afirma Defensa, sinó que va assolir un 1,98% el 2022 (24.759 milions) i assolirà el 2,17% el 2023. Per a Juan Carlos Rojas, del Col·lectiu Tortuga, el govern actual “perpetua una pràctica vergonyant d’opacitat, ocultació i augment per sota de la taula de la despesa militar pressupostada”.

Assenyalem que, entre el 25 de juliol de 2023 i el 10 d’octubre, el govern en funcions va celebrar nou consells de ministres. En tots ells, s’han aprovat importants sumes de despesa militar extra per als pròxims anys: en total, 16.543 milions d’euros. La xifra supera tot el pressupost inicial del Ministeri de Defensa per al 2023: 12.827 milions. En el que va de 2023, la despesa militar extra aprovada en els Consells de Ministres supera els 28.700 milions d’euros.

Resulta patètica la situació dels ministres d’Esquerra Unida, del PCE, dels Comuns, de Podem (fins fa poc), de Sumar, que se sentin en un govern que aprova una reunió després d’una altra despesa militar i compres d’armaments amb la seva aprovació, per més que, fora del Consell de Ministres, diguin oposar-s’hi.

Més despesa militar, més guerres

Per més que la propaganda el dissimuli, per més que els ministeris de la guerra s’anomenin ara “de Defensa”, la Història demostra clarament que l’increment de la despesa militar condueix a la guerra.

Hi ha un “Fons Europeu de Suport a la Pau”, presentat com “un instrument per al finançament d’accions de la Unió Europea encaminades al manteniment de la pau, la prevenció de conflictes i l’enfortiment de la seguretat internacional”, però que ha subministrat a Ucraïna més de 7.000 milions d’euros per a armament.

La guerra d’Ucraïna, que segueix devorant milers de vides de joves russos i ucraïnesos cada setmana, la guerra que lliura l’exèrcit d’Israel -en realitat un autèntic genocidi-, braç armat de l’imperialisme USA a Orient Mitjà, així com la resistència palestina i dels pobles al llarg i ample del món, demostren l’atinat de la caracterització de Lenin sobre l’imperialisme “època de guerres i revolucions”.

Guerres contra els nens, contra la població civil, contra els hospitals, contra els periodistes. Només la mobilització unida de la població treballadora, amb les seves organitzacions, pot canviar aquesta perspectiva de barbàrie. Mirem els mateixos EUA, on, en aquesta situació de barbàrie armamentística, un raig d’esperança s’obre, quan un sector important del moviment obrer nord-americà, encapçalat per la UAW (poderós sindicat de l’automòbil, que acaba d’arrencar substancials pujades salarials), es manifestaven davant la Casa Blanca exigint l’alto el foc a Gaza l’endemà del vot al senat,  amb el suport de congressistes de la DSA del Partit demòcrata. A la UAW s’hi han sumat ja diverses unions regionals, així com dos sindicats nacionals: el sindicat postal i el d’infermeres.

Declaració Final del Desè Congrés Mundial de la Quarta Internacional

Carta Setmanal 969 per descarregar en PDF

El X Congrés del IV Internacional s’ha celebrat la setmana passada. Reproduïm en aquesta edició de la Carta Setmanal la declaració final aprovada pel Congrés

Declaració Final del Desè Congrés Mundial de la Quarta Internacional

Als militants que a escala internacional busquen les vies i els mitjans de resistència a la política destructora de l’imperialisme:

Només obrir-se la primera jornada del X Congrés Mundial de la IV Internacional, delegats i convidats van aprovar conjuntament la següent moció d’urgència:

“Una guerra genocida i una neteja ètnica estan en curs a Gaza i Cisjordània.

Qui n’és responsable?

El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional condemna l’Estat d’Israel com a responsable.

El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional condemna el govern de Joe Biden que, en nom de l’imperialisme estatunidenc, finança, arma i dóna suport diplomàticament els crims de l’Estat d’apartheid d’Israel. El Congrés Mundial de la IV Internacional condemna els còmplices europeus de l’imperialisme.

El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional denuncia la responsabilitat dels governs àrabs que, mentre diuen ser “germans” del poble palestí i estar al seu costat, en realitat capcionen o recolzen el genocidi comès per l’Estat d’Israel.

El X Congrés Mundial de la IV Internacional expressa la seva indignació davant l’actitud dels dirigents de les grans organitzacions obreres i populars que, més enllà de les seves declaracions, en els fets no fan res per salvar el poble palestí amenaçat d’extermini.

El X Congrés Mundial de la IV Internacional, incondicionalment solidari amb el poble palestí, es dirigeix als treballadors i als pobles del món:

– Alt als bombardejos!

– Aixecament incondicional del bloqueig de Gaza!

Aprovat per unanimitat pel Congrés”.

Durant aquests tres dies de Congrés, escoltem militants d’Àsia, Àfrica, Europa, Estats Units, Orient Mitjà, el Carib i Amèrica Llatina, tots els quals van posar al centre dels seus discursos la lluita contra la barbàrie i els mitjans i les formes de resistir-hi. Els tres dies transcorreguts des de l’aprovació de la nostra moció confirmen malament el que escrivim: Gaza i Palestina estan sent sotmeses a una guerra genocida i és tota la humanitat la que està en perill.

Els esdeveniments a Palestina expressen el que suposa el manteniment del sistema capitalista a escala mundial: la barbàrie i la guerra.

Aquest sistema amenaça tota la humanitat. Amenaça el medi ambient amb la desforestació, la contaminació de l’aire i de l’aigua, la clordecona, la successió de catàstrofes… Des de l’esclat de la guerra a Ucraïna, la crisi econòmica i la inflació fan estralls, alimentades per l’especulació i el saqueig de les multinacionals que competeixen ferotgement a escala mundial. La indústria armamentística obté cada dia beneficis més enormes, mentre els pressupostos militars creixen exponencialment. Aquest augment dels pressupostos militars està provocant retallades dràstiques en els pressupostos socials, com la sanitat, l’educació, les pensions. Els beneficis mai han estat tan alts, mentre que els treballadors i els pobles han de patir un empobriment generalitzat. La pobresa i la precarietat laboral no deixen de créixer a escala mundial. L’imperialisme i la seva política de saqueig estan llançant milions de persones a les vies de l’exili, fugint de les guerres, la precarietat i la fam. Alhora, les “contrareformes”, destruint el conquerit durant dècades de lluita de classes, colpegen brutalment les classes treballadores i les poblacions.

L’imperialisme i els governs que se li sotmeten són responsables de la situació a Palestina, com la d’Ucraïna. L’imperialisme estatunidenc ha intentat constantment tancar Rússia per posar-la de genolls, i després atacar la Xina i qüestionar la seva posició econòmica al mercat mundial.

El manteniment del sistema capitalista condueix a un saqueig cada vegada més gran -a l’Àfrica en particular, a guerres i al debilitament de la sobirania nacional, com ho demostra l’exemple dels països llatinoamericans sotmesos a una explotació salvatge amb el suport de governs sotmesos a l’imperialisme.

Per arrossegar totes les forces existents en l’acompanyament d’aquesta política destructiva, els governs intenten, per tots els mitjans, dur a terme la “unitat nacional”. Cap veu independent i que no accepti sotmetre’s escapa a la repressió, la denúncia i la calúmnia. Cal constatar que la majoria dels dirigents de les grans organitzacions que es reivindiquen de la classe obrera miren cap a una altra banda en la majoria dels casos i recolzen així aquesta política, no sense contradiccions i elements de resistència en el si d’ aquestes organitzacions, ja que en diversos països, les organitzacions sindicals o polítiques tracten de preservar la independència de classe en una línia de ruptura amb l’ imperialisme.

A escala mundial, desenes de milions de treballadors i pobles de tots els continents s’aixequen contra l’esclafament del poble palestí. Aquestes manifestacions massives, que tenen lloc sense cap convocatòria per part de les grans organitzacions obreres, estan qüestionant els seus propis governs, accentuant al seu torn les contradiccions en el seu si. Doncs la línia divisòria respecte de l’esclafament de Palestina està estreta i directament lligada a la lluita per la defensa de les conquestes i les fites, producte de dècades de lluita de classe, qüestionats per aquests governs.  Està estretament lligada a la lluita dels pobles per la seva sobirania nacional, com es pot veure a l’Àfrica subsahariana en la mobilització contra l’antiga potència colonitzadora.

Llancem un crit d’alarma: la humanitat sencera està amenaçada.

El X Congrés Mundial de la IV Internacional, obert a militants de diferents orígens polítics, decideix dirigir-se als milers i milers que arreu i a tot els continents tracten de resistir a la barbàrie capitalista, com ho indica la crida de dirigents polítics i sindicals de 20 països africans. Aquests milers aspiren a organitzar-se a escala internacional contra el capital que engendra la barbàrie.

Proposem que més enllà de les fronteres i els nostres diferents orígens polítics, ens ajuntem de manera urgent per constituir junts un pol de resistència a escala mundial en una línia de ruptura amb l’imperialisme.

Aprovada per unanimitat el 7 de desembre de 2023

¿A dónde conduce el incremento desaforado del gasto militar?

Carta Semanal 970 en catalán

Carta Semanal 970 para descargar en PDF

El Senado de los EE.UU. aprobó el miércoles pasado La Ley de Autorización de Defensa Nacional (NDAA), un plan de gasto en defensa de 886 mil millones de dólares, apoyado por el presidente Joe Biden, que incluye financiación para Ucrania y aumentos salariales anuales para los militares. Esa ley proporciona financiación cada año para las prioridades del Pentágono, como entrenamiento y equipamiento para las tropas.

A pesar del ambiente de duro enfrentamiento entre los dos partidos de la burguesía estadounidense, el Senado aprobó la legislación por votación bipartidista de 87 a 13. Y lo hizo a toda prisa, para autorizar el gasto antes de fin de año. Se trata de lo que se llama “política de Estado” (denominación con la que se camuflan los asuntos que corresponden al interés general de la clase dominante): el Congreso ha impulsado consecutivamente durante los últimos 61 años el imprescindible proyecto de ley de gastos de defensa. “En un momento de enormes problemas para la seguridad global, aprobar el proyecto de ley de autorización de defensa es más importante que nunca”, dijo el miércoles en el pleno del Senado el líder de la mayoría, Chuck Schumer, demócrata por Nueva York. “Aprobar la NDAA nos permite mantener la línea contra Rusia, mantenernos firmes contra el Partido Comunista Chino y garantizar que la defensa de Estados Unidos siga siendo de última generación en todo momento”. Ahora, la ley debe pasar por la Cámara de Representantes, donde algunos republicanos ultraconservadores han amenazado con no aprobarla, porque en la negociación de la norma no se han eliminado algunas disposiciones polémicas que habrían modificado la política de aborto del Pentágono y algunos servicios de salud que afirmaban el género. También están descontentos con una extensión temporal de un programa de vigilancia interna incluido en el proyecto de ley. Pero no cabe duda de que obtendrá suficientes votos republicanos para ser aprobada. Política de Estado. Sigue leyendo

Declaración final del X Congreso Mundial de la IV Internacional

Carta Semanal 969 en catalán

Carta Semanal 969 para descargar en PDF

El X Congreso del IV Internacional se ha celebrado la semana pasada. Reproducimos en esta edición de la Carta Semanal la declaración final aprobada por el Congreso

Declaración final del X Congreso Mundial de la Cuarta Internacional

A los militantes que a escala internacional buscan las vías y los medios de resistencia a la política destructora del imperialismo:

Nada más abrirse la primera jornada del X Congreso Mundial de la IV Internacional, delegados e invitados aprobaron conjuntamente la siguiente moción de urgencia:

“Una guerra genocida y una limpieza étnica están en curso en Gaza y Cisjordania. Sigue leyendo

Els Acords d’Oslo, l’Autoritat Palestina i les seves relacions amb l’Estat colonial israelià, ona història de trucs, màgies i mentides

Carta Setmanal 968 per descarregar en PDF

En aquests moments, davant la massacre de Gaza i la mobilització internacional contra ella, els dirigents dels EUA. UU., de la Unió Europea i el president de Pedro Sánchez treuen del bagul dels records, on ha dormit un somni d’afegiments, el polsegós pla de “dos Estats” a Palestina. Reproduïm, amb algunes notes i aclariments, un article asemblant al diari francès Informations Ouvrières sobre els acords d’Oslo, expressió de la “solució dels dos Estats”.

El president dels Estats Units, Joe Biden, acaba de declarar que un cop Hamas sigui erradicat, “Gaza i Cisjordània s’haurien de reunificar sota una sola estructura de govern, eventualment sota una Autoritat Palestina revitalitzada”.

L’Autoritat Palestina va ser fundada el 1993 després dels Acords d’Oslo signats entre el primer ministre israelià Ythzak Rabin i el president de l’OLP (Organització per a l’Alliberament de Palestina), Yasser Arafat, sota la tutela del president estatunidenc Bill Clinton, que va ser el veritable autor intel·lectual.

Els Acords d’Oslo, amb la creació de l’Autoritat Palestina (AP), van ser concebuts i preparats en el context de la Primera Intifada, que, des de desembre de 1987, habia derrotat l’exèrcit d’ocupació israeliana, que havia estat incapaç d’acabar amb ella, malgrat els enormes mitjans desplegats. Aquest període va ser també el període de la revolució iraniana que va derrocar el poder del Sha el 1979, la caiguda del Mur de Berlín el 1989, el col·lapse de la burocràcia que governava la Unió Soviètica i la primera Guerra del Golf el 1991.

Des del principi, la intifada es va organitzar ràpidament amb comitès clandestins locals i nacionals que es van unificar en una direcció que operava directament dins de Cisjordània i donava directives a la població local. Per primera vegada des del 1948, el poder polític de la població palestina passava de les mans dels dirigents exiliats a nous dirigents, sovint molt joves i desconeguts dins el país. La intifada palestina es va fer encara més insuportable als ulls de l’imperialisme, en ser vista com un model per als qui, en tothom, lluiten contra l’opressió. Pel que fa a Rabin, aquest havia arribat al poder gràcies a una majoria de l’electorat israelià que volia posar fi a la intifada.

Derecho al retorn burlado

Des del començament de les negociacions que van conduir a la conclusió dels acords, moltíssims dirigents palestins van considerar que es tractava d’una capitulació. De fet, la part palestina està d’acord a renunciar a tots els punts del seu programa polític que es consideren contradictoris amb les exigències israelianes, i la part israeliana es va contentar amb prendre nota dels compromisos palestins. La renúncia al dret al retorn dels refugiats és part integrant dels acords d’Oslo i del seu “esperit”. La creació de l’Autoritat Nacional Palestina, d’altra banda, va acompanyada del “retorn” de milers d’activistes palestins i les seves famílies.

Molt ràpidament, l’Autoritat Palestina va crear nous òrgans dirigents, Yasser Arafat es va convertir en el seu president, es van crear ministeris i es van celebrar eleccions legislatives, guanyades àmpliament per Fatah, el partit fundador de l’OLP, del qual Arafat era el principal líder.

Un dels principals fonaments de l’AP es pot resumir en la següent fórmula: diners per a seguretat. Des del punt de vista israelià, té com a objectiu principal invisibilitzar l’ ocupació i, alhora, continuar-la. De fet, la formació de l’Autoritat Palestina va acompanyada de la divisió de Cisjordània en tres zones, (A, B i C). L’àrea C està sota el control total de les autoritats d’ocupació israelianes, En la segona, l’ANP gestiona algunes competències, però Israel manté el control militar de seguretat. Les àrees A i B romanen, en tot cas, a mercè de les operacions militars israelianes.

L’ OLP, formada clandestinament com un òrgan unificat de la resistència palestina, una expressió organitzada de tot el poble palestí, tant dins de Palestina como en els camps de refugiats de la diàspora, es va transformant gradualment en una estructura administrativa. Els diners flueixen cap als serveis de l’Autoritat Palestina, on la corrupció es torna sistèmica.

La colonització continua

Fins a 150.000 funcionaris han treballat per a l’Autoritat Palestina, i els últims informes oficials indiquen que continua sent la forces de seguretat la major part del seu pressupost operatiu. Els organismes de seguretat adscrits al Ministeri de l’Interior, com la Policia, la Policia de Duanes i Protecció Civil, Intel·ligència, Seguretat Preventiva i la Guàrdia Presidencial, sumen 83.300 efectius, la qual cosa representa el 40% del pressupost total de l’entitat. Aquests òrgans es dediquen essencialment al control de la població palestina, la repressió de les organitzacions independents i  dels moviments de protesta, en nom de l’ exèrcit d’ ocupació israeliana.

La història de l’Autoritat Palestina està plena de protestes impotents, cada vegada que la colonització guanya terreny. Ha estat marcada per operacions militars als campaments de refugiats i per provocacions israelianes, incloses incursions a l’Esplanada de les Mesquites de Jerusalem, un costum que va ser adoptat per Ariel Sharon i que va ser el detonant de la segona intifada (setembre de 2000-febrer de 2005). A partir de juny de 2002, la colonització va anar acompanyada de la construcció del mur de separació que, amb els seus cents de llocs de control, marca físicament la realitat de l’ apartheid a Cisjordània.

La seva història és també la de les declaracions fetes successivament per tots els presidents estatunidencs, i transmeses per l’anomenat Quartet (Estats Units, Rússia, l’ONU i la Unió Europea), anunciant regularment la imminent constitució de l’Estat palestí, mentre el nombre de colons israelians continua augmentant  (això és el que s’anomena el “procés de pau”,  descrit com “l’engany més espectacular de la història diplomàtica moderna” el 2007 per Henry Siegman, President del Congrés Jueu Americà).

Finalment, aquesta història és la d’una entitat estatal brutal contra els seus ciutadans i considerada per la gran maioria dels palestins com un sistema de col·laboració amb l’exèrcit d’ocupació. La renúncia de l’Autoritat Palestina a defensar els drets i les condicions de vida del poble palestí, la seva implacabilitat en l’empresonament dels seus opositors, té i tindrà conseqüències concretes.

És ben sabut que els líders israelians, inclòs Netanyahu, van afavorir, des del final de la dècada de 1980, el desenvolupament de Hamàs per debilitar la unitat del moviment nacional palestí, que es basava en el dret al retorn i la lluita per la igualtat de drets. La immersió de l’Autoritat Palestina en el camí de la col·laboració farà la resta.

El 2006, Hamàs va guanyar les eleccions parlamentàries de l’Autoritat Palestina amb 74 escons d’un total de 132. Aquestes eleccions van ser supervisades i validades per una multitud d’observadors externs.

Immediatament, l’imperialisme nord-americà va denunciar l’accés al poder d’una “organització terrorista” i va pressionar el president de l’Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas, perquè rebutgés qualsevol acord amb Hamàs.

Com veiem avui, davant la política genocida d’Israel a Gaza, diplomàtics, funcionaris i representants de les agències de l’ONU han fet sonar regularment l’alarma sobre la situació als territoris ocupats des del 1967.

Un memoràndum confidencial del delegat de l’ONU

Un exemple d’això que acabem d’assenyalar és Álvaro de Soto, l’enviat especial de l’ONU a aquests territoris, del qual la premsa va publicar un memoràndum confidencial, el maig del 2007, en què acusava Washington d’haver animat el caos palestí mentre Israel continuava amb la seva política de “fets consumats sobre el terreny”, que fa cada vegada més difícil, si no impossible, la creació d’un Estat palestí viable. Va confirmar que va ser sota la pressió dels Estats Units com Abbas va rebutjar la proposta inicial de Hamàs de formar un “govern d’unitat nacional”.

De Soto continua explicant que els assessors d’Abbas es van involucrar amb Estats Units en una “conspiració” per “provocar la fi prematura del govern [de l’Autoritat Palestina] liderat per Hamas”. Assenyalà que “els estatunidencs van pressionar perquè hi hagués una confrontació entre Hamas i Fatah”, cosa que portarà Hamas a expulsar Fatah de la Franja de Gaza i a justificar la implementació del bloqueig.

S’han pronunciat i escrit discursos en gran nombre, s’han pronunciat i escrit discursos sencers sobre la llibertat, s’han elaborat plans concrets (mai amb la més mínima validació per part de la població palestina, també s’ha de dir) per definir com podria ser aquesta entitat palestina cridada a tall de burla Estat.

Aquests plans han arribat a presentar un “Estat” incrustat al mur de separació, dividit en enclavaments separats, que s’assembla a una pell de lleopard, amb túnels per passar d’un enclavament a un altre.

Quin serà el nom d’aquesta Autoritat Palestina “revitalitzada” de la qual parla Joe Biden? Amb o sense Hamàs, a la població palestina se li presenta, una vegada més, la perspectiva de viure en una presó a l’aire lliure. El que explica per què, a iniciativa d’activistes jueus i palestins, s’està desenvolupant la “campanya per un Estat únic”.

Donem-li una vegada més la paraula a Álvaro de Soto qui, a l’uníson amb una fracció significativa d’activistes polítics, democràtics, intel·lectuals i literaris de tot el món, va evocar una perspectiva completament diferent el 2007:

“Atès que un Estat palestí requereix tant territori com govern, i que els fonaments de tots dos estan sent sistemàticament soscavats”, un nombre creixent de palestins, àrabs israelians i alguns jueus israelians “creuen que l’única forma a llarg termini de posar fi al conflicte serà abandonar la idea de dividir la terra i insistir simplement en el respecte dels drets civils, polítics i nacionals dels dos pobles, jueu i àrab, que poblen el país, en un sol Estat”. De Soto va assenyalar a més que “si l’Autoritat Palestina es torna inútil o inexistent i els assentaments continuen expandint-se, la solució d’un sol Estat emergirà de les ombres i començarà a entrar en el corrent dominant”.

Los Acuerdos de Oslo, la Autoridad Palestina y sus relaciones con el Estado colonial israelí, una historia de trucos, manipulaciones y mentiras

Carta Semanal 968 en catalán

Carta Semanal 968 para descargar en PDF

En estos momentos, ante la masacre de Gaza y la movilización internacional contra ella, los dirigentes de los EE.UU., de la Unión Europea y el presidente pedro Sánchez sacan del baúl de los recuerdos, donde ha dormido un sueño de añas, el polvoriento plan de “dos Estados” en Palestina. Reproducimos, con algunas notas y aclaraciones, un artículo aparecido en el periódico francés Informations Ouvrières sobre los acuerdos de Oslo, expresión de la “solución de los dos Estados”.

El presidente de Estados Unidos, Joe Biden, acaba de declarar que una vez que Hamas sea erradicado, “Gaza y Cisjordania deberían reunificarse bajo una sola estructura de gobierno, eventualmente bajo una Autoridad Palestina revitalizada”.

La Autoridad Palestina fue fundada en 1993 tras los Acuerdos de Oslo firmados entre el primer ministro israelí Ythzak Rabin y el presidente de la OLP (Organización para la Liberación de Palestina), Yasser Arafat, bajo la tutela del presidente estadounidense Bill Clinton, que fue el verdadero autor intelectual. Sigue leyendo