Carta Setmanal 973 per descarregar en PDF

Davant la massacre a Gaza i Cisjordània, algunes veus demanen als Estats Units que “frenin” el seu aliat Israel. Sense posar en dubte que la potent mobilització que es desenvolupa als EUA, i a tot el món, pugui obligar el govern dels EUA a cridar a l’ordre al govern sionista, cal assenyalar que tot el que fa l’exèrcit d’Israel ho fa amb el ple consentiment dels EUA, sent el seu principal agent a Orient Mitjà. Tal vegada no els agraden massa alguns mètodes, però, segons el dit “algú s’ha de tacar les mans per fer la feina”. En aquestes notes expliquem aquesta situació.

Des del seu naixement, el moviment sionista s’ha ofert com a subordinat de les potències imperialistes a Orient Mitjà.

El 1905, al VII Congrés Sionista, Max Nordau, destacat líder sionista, declarava: “El moviment que s’ha apoderat de gran part del poble àrab pot amb facilitat prendre a Palestina una direcció que resulti nociva… El govern turc es pot veure obligat a defensar el seu domini a Palestina i Síria mitjançant la força armada… cal convèncer Turquia que serà important per a ella comptar a Palestina i Síria amb un grup fort i ben organitzat que… s’oposi a qualsevol atac a l’autoritat del Sultà i defensi la seva autoritat amb totes les seves forces”.

Alhora, l’Organització Sionista Mundial (OSM) negociava amb l’imperi britànic. Haim Weizmann, que arribaria a ser president de l’OSM, declarava: “si Palestina cau en l’esfera d’influència britànica i la Gran Bretanya alenteix l’establiment dels jueus allà, com a dependència britànica, en vint o trenta anys podríem tenir allà un milió de jueus, o potser més; desenvoluparien el país, li restituirien la civilització i formarien una guàrdia molt efectiva del Canal de Suez”. Weizmann va aconseguir finalment dels britànics el que els dirigents sionistes havien demanat simultàniament als governs otomà i alemany. El 2 de novembre de 1917 s’emetia la Declaració Balfour: “El Govern de Sa Majestat veu favorablement l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu, i farà el que estigui a la seva mà per facilitar la realització d’aquest objectiu”.

Els britànics, com a potència administradora del Mandat de Palestina atorgat per la Societat de Nacions, van comptar amb poderoses forces parapolicials formades per sionistes, fins a la finalització del Mandat el 1948. La Haganà, organització terrorista que va ser el nucli de l’exèrcit d’Israel (FDS), va col·laborar amb les unitats militars britàniques. A la FDS es van unir altres dos grups terroristes: l’Irgún (en el qual va militar Menahem Beguin i que va donar lloc a la formació del Likud) i el grup Stern (del qual va formar part Isaac Shamir).

En aquests anys, els jueus van passar de ser un 13% a un 31% de la població de Palestina (de 83.790 el 1922 a 553.600 el 1945)

Els anys 1950, Israel es posa al servei de l’imperialisme americà

Fins al 1956, l’Estat d’Israel es va alinear amb l’imperialisme britànic. El 1956, l’exèrcit israelià va participar juntament amb Gran Bretanya i França en l’operació militar contra Egipte, resposta a la nacionalització del canal de Suez. El fiasco d’aquesta operació va posar de manifest que els EUA s’havien convertit en la potència imperialista hegemònica a Orient Mitjà. I l’Estat sionista es va apressar a posar-se al servei dels EUA, amb qui sempre havien mantingut excel·lents relacions: el 1948, el president Harry Truman va ser el primer líder mundial a reconèixer Israel, només 11 minuts després de la declaració de David Ben Gurion anunciant la creació d’un nou Estat.

Israel es va convertir en el major receptor d’ajuda militar dels Estats Units al món. L’ajuda total estatunidenca a Israel de 1946 a 2022 va ascendir a 243.900 milions de dòlars. Sobretot ajuda militar, de la qual, del 1951 al 2022, Israel va rebre 225.200 milions de dòlars. Des del 2000, més del 86% de l’ajuda estatunidenca a Israel finança l’àmbit militar. El 2022, l’últim any del qual es disposa de dades, el 99,7% d’aquesta ajuda es va destinar a l’exèrcit.

Una relació privilegiada

El 1987, EUA va atorgar a Israel l’estatus d’aliat important extraOTAN, que li permet un accés privilegiat a contractes i compres de sistemes d’armes avançats. L’objectiu és que les Forces Armades d’Israel puguin en tot moment mantenir un “avantatge militar qualitatiu” (qualitative military edge) davant els seus veïns.

El 1962, Kennedy ja havia definit com a “relació especial” la seva unió amb Israel, que parteix de la posició estratègica del país al Mitjà Orient. 40 anys després, Alexander Haig, llavors secretari d’Estat estatunidenc, assegurava: “Israel és el major portaavions estatunidenc, és insumergible, no porta soldats estatunidencs i està ubicat en una regió crítica per a la seguretat nacional dels Estats Units”.

“No s’equivoquin: Estats Units s’assegurarà que Israel tingui el que necessita per defensar-se”, va expressar el passat octubre l’actual secretari de Defensa estatunidenc, Lloyd Austin, assegurant que el suport a Israel continua sent “innegociable”.

Un pressupost militar descomunal

L’enorme ajuda militar dels EUA permet a Israel actuar com el gendarme d’Orient Mitjà.

La seva despesa militar va assolir el 2022 els 23.406 milions de dòlars (M$), segons les dades de l ‘Stockholm International Peace Research Institute. Molt superior als seus països veïns: Jordània 2.323 M$, Egipte 4.646 M$ i Líban 4.739 M$. També lluny dels 6.846 M$ de l’Iran o els 10.644 M$ de Turquia, els seus adversaris regionals més poderosos. Sent el 97è país del món per població, amb una mica més de nou milions de persones, se situa al lloc 15 en despesa militar. La seva despesa militar anual és de 2.623 $ per habitant, (davant l’Iran 79,6 dòlars, Turquia 124,4 $, Espanya 434,7 $, Xina, 201,6 $ i Rússia 592,4$). És un Estat altament militaritzat, on tots els ciutadans (tret dels àrabs) han d’acudir al servei militar a partir dels 18 anys. Per als homes, el període mínim és de 36 mesos de servei, les dones han de complir un mínim de 24 mesos.

El finançament de l’exèrcit israelià per part dels Estats Units continua durant l’atac a Gaza

El secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken, ha defensat la venda urgent de munició per a tancs a Israel i va demanar al Congrés dels Estats Units que aprovi ràpidament una ajuda de més de 100.000 milions de dòlars en assistències per a Israel, Ucraïna i altres prioritats de seguretat nacional. Blinken va afirmar: “Israel està lluitant ara mateix contra Hamàs. I volem assegurar-nos que Israel tingui el que necessiti per defensar-se de Hamàs”.

Una nota del ministeri israelià d’Afers Militars declarava el 6 de desembre que des de l’11 d’octubre, els EUA. UU “han entregat a Israel més de 10.000 tones d’equip militar des de l’esclat de la guerra”, i detallava que aquests enviaments inclouen “vehicles blindats, armament, equip de protecció personal, subministraments mèdics, municions i més”.

El Washington Post informava que EUA va entregar a Israel desenes de milers de tones de bombes per ser utilitzades en els seus atacs a Gaza, sense tenir en compte les normes estatunidenques que impedeixen les transferències d’armes a països estrangers quan hi hagi una alta probabilitat de violacions del dret internacional. Funcionaris de Defensa van declarar, sota condició d’anonimat, que Washington no ha fet avaluacions realistes de l’adhesió d’Israel a les lleis de la guerra, i que no es podia fer una avaluació en temps real del compliment del dret internacional humanitari per part d’Israel perquè les forces israelianes no comparteixen la informació d’intel·ligència que utilitzen per planificar les operacions.

No cal gaire “informació d’intel·ligència”. N’hi ha prou amb veure la televisió. El govern americà sap quin ús s’està donant a les armes i municions que entrega a Israel, i no fa res per aturar-lo.

La Unió Europea, subsidiària dels Estats Units

En aquesta qüestió, com en tantes, la UE actua a les ordres dels EUA i manté amb l’Estat d’Israel una relació privilegiada. El novembre de 1995 es va signar entre la UE i Israel un Acord d’ Associació, base jurídica de les relacions entre ambdues parts.

Aquest acord estableix –sobre el paper– que el respecte dels drets humans i els principis democràtics és un element essencial. La vulneració sistemàtica dels drets de la població palestina podria, doncs, ser causa de rescissió de l’Acord, si els mandataris europeus no estiguessin tan cecs i sords com els seus col·legues dels EUA.

La relació entre la UE i Israel abasta relacions comercials, econòmiques, de recerca i innovació, cooperació tècnica, financera i educació (Erasmus).

Quant a defensa i seguretat, Israel gaudeix d’un tracte privilegiat respecte al finançament, per part de la UE, de projectes d’R+D. Per tant, empreses israelianes fabricants d’armes o de tecnologia de seguretat estan beneficiant-se de subvencions en accedir a certs programes d’R+D de la UE.

En el període 2008–2025 Israel haurà rebut un total de 67,6 milions d’euros corresponents a projectes d’investigació presentats en els programes europeus FP7 Security (31,98 M€), Horizon 2020 (34,18 M€) i l’actual Horizon Europe (1,49 M€). Quantitat molt més gran que alguns membres de la UE amb una població similar.

Algunes de les empreses que es beneficiaran d’aquestes ajudes són Tamar (que fabrica explosius) 0,8M€ entre 2012-2025, Israel Aerospace Industries (sistemes de defensa antiaèria, drons, sistemes d’armes aèries) amb 4,5M€ en el període 2008-2022

Espanya no es queda a la saga

Espanya va tardar a reconèixer l’Estat sionista. El mateix PSOE abans de Felipe González hi estava en contra. No va ser fins al gener de 1986, lligat al “gir” atlantista de González. Però des d’aleshores manté excel·lents relacions amb Israel en el sector armamentista. Entre el 2001 i el 2021 s’han realitzat exportacions espanyoles a Israel per 103,8 milions d’euros. Algunes d’elles han estat denunciades per no complir amb els criteris de la Posició Comuna de la UE (2008/944/PESC) ni de la legislació espanyola. Concretament incompleixen els criteris 2 (respecte als drets humans), 3 (existència de conflictes interns), 4 (manteniment de la pau, la seguretat i estabilitat regionals) i 6 (compliment del Dret Internacional).

Les importacions espanyoles d’armament a Israel són molt superiors a les exportacions. Fins i tot amb els governs que es diuen “progressistes”. Per exemple, el Consell de Ministres de 12-9-2023 va aprovar la compra de míssils anticarro Spike, fabricats per l’empresa israeliana Rafael, per valor de 285 milions d’euros, i va aprovar 714,5 milions d’euros, destinats a la compra de llançacoets d’alta mobilitat SILAM, desenvolupats conjuntament per les empreses espanyoles Expal, GMV i Escribano i la israeliana Elbit Systems. Alguns poden seure al consell de ministres a aprovar el comerç militar amb l’estat sionista i després sortir al carrer a protestar contra la massacre sense immutar-se.

¡Ruptura de relacions diplomàtiques, comercials i militars!

Els crims de guerra que està perpetrant Israel a la vista de tothom no serien possibles sense el suport econòmic, polític i militar dels EUA i de la Unió Europea, incloent-hi el govern espanyol. Amb els milions de persones que es mobilitzen a tot el món, diem ¡N’hi ha prou de declaracions buides! Cessi immediat i incondicional de l’ajuda militar i la compra i venda d’armes a Israel! ¡Ruptura de relacions diplomàtiques i econòmiques!

Carta Setmanal 973 per descarregar en PDF

2023 és l’any de la desigualtat. Perals països que esperen recuperar-se de les devastadores pèrdues provocades per la pandèmia de COVID-19, la batalla s’ha tornat més difícil a causa de les amenaces combinades del canvi climàtic; la fragilitat, els conflictes i la violència, o la inseguretat alimentària, per nomenar-ne només algunes, que dificulten la plena recuperació de totes les economies.

És una afirmació del Banc Mundial, la institució bessona del Fons Monetari Internacional, fidelsrepresentants de les dues dels interessos del capital financer dominant, és a dir, l’estatunidenc. Segurament desitjarien promoure la il·lusió que el capitalisme ofereix un favorable panorama, ple de virtuts; però la realitat, terca, ho impedeix. Abordem en aquesta carta, primera de 2024, un problema que ho enquadra tot: la desigualtat com a greu patologia social, per la precarietat vital a la qual condemna una part cada vegada més gran de la població. Per combatre la malaltia apliquem el criteri mèdic que considera successivament tres qüestions: la identificació del símptoma, la formulació del diagnòstic i la proposta de tractament.

El símptoma: l’acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital impedeix la satisfacció de les legítimes aspiracions de la majoria

Per als qui defensem com a objectiu irrenunciable l’emancipació de la humanitat de tota forma d’opressió, el punt de partida és la legítima aspiració de la majoria de la població, la que viu de la seva feina, a la vida digna que avui és possible gràcies precisament a la productivitat d’aquest treball. No es tracta de cap disbarat, s’aspira simplement a tenir una ocupació digna, alimentació, habitatge, vestit, transport, accés a la sanitat, l’ensenyament, la cultura i el lleure, etc.

No obstant això, la realitat mostra tot el contrari: més de 800 milions de persones passen gana, més de 200 milions estan aturades; més de 2.000 milions sense accés a serveis bàsics d’aigua i sanejament; uns 1 800 milions no tenen allotjament adequat; gairebé 800 milions de persones adultes no tenen competències bàsiques de lectoescriptura. No és només en les economies, la lacra de l’atur arriba a 2,7 milions de persones en el cas espanyol: ¡gairebé tres milions de persones a les quals se’ls nega un dret tan elemental com és guanyar-se la vida amb la seva feina! On l’incompliment del compromís governamental de derogar les contrareformes laborals del 2010 i el 2012, ja que només en va derogar una petita part, preserva un marc de relacions laborals que debilita la posició dels treballadors, fent possible així caigudes salarials com la que reconeix l’OCDE el 2022, que va ser del 5,3%.

Alhora, el passat divendres 29 l’empresa Bloomberg anunciava que el patrimoni net dels 500 majors multimilionaris va augmentar 1,5 bilions de dòlars el 2023, és a dir, que s’apropien de l’equivalent a un 1,5% més de tota la producció mundial. Segons UBS, l’1% més ric de la població mundial disposa del 44,5% de tota la riquesa.

El coeficient de Gini és un indicador de desigualtat. Una societat totalment equitativa tindria un 0 i, a partir d’aquí, a major desigualtat, major coeficient, fins a 1. El de Suècia és considerable: 0,257. El dels Estats Units és encara més gran: 0,378. Però es refereixen a la distribució de l’ingrés, del producte de cada any. La distribució de la propietat està encara molt més concentrada, cosa que desmitifica, per cert, el mite del «model suec» com un suposat «capitalisme bo»: als EUA és 0,859 però a Suècia és gairebé igual, 0,834.

El 2022, preveia Oxfam que «gairebé un milió de persones podria caure en la pobresa extrema el 2022, al mateix ritme al qual la pandèmia ha anat creant un nou milionari (un cada 30 hores)».

El diagnòstic: no és una determinada política econòmica, sinó la naturalesa intrínseca del capitalisme

Però Oxfam, actuant com l’ONG que és, conclou apostant pel capital: «els Governs tenen prou marge de maniobra per actuar i posar fre al creixement extrem de la riquesa dels milmilionaris i dels beneficis de les empreses, alhora que aborden la crisi sense precedents de l’augment en el cost de la vida que està afectant el món». És la mateixa posició dels qui responsabilitzen dels problemes el «neoliberalisme», que identifiquen com a «capitalisme salvatge», apostant per tant per un suposat «capitalisme bo», en què les exigències de la rendibilitat i el benestar social serien compatibles.

No obstant això, el que es constata cada dia és que les legítimes aspiracions de la població treballadora xoquen amb un mur infranquejable: la rendibilitat, que és la força impulsora de l’acumulació capitalista. És a dir, que la legítima aspiració a una vida digna, d’acord amb les possibilitats materials avui disponibles, es revela irrealitzable sota el capitalisme. Altrament dit: la causa de la desigualtat i la conseqüent precarització de les condicions de vida de la majoria no és una determinada gestió del capitalisme, sinó la seva naturalesa intrínseca.

Perquè el capitalisme obeeix a les lleis que el regeixen i entre elles es compta la que Marx va formular, al Llibre I d’El capital, com a Llei general de l’acumulació capitalista, «que produeix una acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital (…) l’acumulació de riquesa en un pol és alhora, doncs, acumulació de misèria, tempestes de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral en el pol oposat, això és, on es troba la classe que produeix el seu propi producte com a capital»..

El que hi ha darrere de la precarietat vital, de la pobresa que afecta amplis sectors de la població és doblement responsabilitat del capital: per l’atur al qual aboca els esmentats gairebé tres milions de persones i per la precarietat que provoca que ni tan sols amb ocupació s’asseguri evitar la pobresa: «una de cada tres persones pobres (32,9%) té una ocupació remunerada».

És l’expressió d’una altra llei, la que pressiona a la baixa la taxa de guany, davant la qual el capital intenta per tots els mitjans augmentar el grau d’explotació, per a la qual cosa busca desvaloritzar la força de treball, la mercaderia de la qual vivim la majoria. Això es concreta en l’atac al salari en les seves diferents expressions: el salari directe per la inflació i el debilitament de la negociació col·lectiva; el salari indirecte mitjançant les retallades de fons dels sistemes públics d’ensenyament, salut, etc.; el salari diferit amb el qüestionament de les pensions públiques, l’ assegurança d’ atur, etc.

Les causes de la desigualtat no tenen res a veure amb la meritocràcia, com mostra un interessant estudi sobre Suècia precisament. Sinó amb la propietat que, corroborant la previsió de Marx, no deixa de concentrar-se cada vegada més: d’acord amb l’Institut Suís de Tecnologia, «147 empreses a través de participacions entrellaçades en altres juntes controlen el 40% de la riquesa a la xarxa global, 737 empreses el 80%».

El tractament: l’organització de la classe treballadora per a la defensa incondicional de les seves reivindicacions fins al final

Si identifiquem el capitalisme amb una màquina, la conclusió és taxativa: els problemes no procedeixen de la forma de manejar la màquina, sinó de la màquina mateixa. I, en conseqüència, només es podran resoldre realment eliminant la màquina. Com es fa això?

El motor de la història és, és clar, la lluita de classes, quina si no? Però «els homes fan la seva pròpia història, però no la fan al seu lliure arbitri, sota circumstàncies elegits per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb què es troben directament, que existeixen i els han estat llegides pel passat. La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com una pesseta el cervell dels vius».. En el context actual, com actuar?

El programa fundacional de la IV Internacional fixa diverses qüestions determinants. En primer lloc, que la humanitat pateix una severa crisi, que les dades recollides en aquesta carta refreden. Les forces productives no és ja que no es desenvolupin, sinó que cada vegada està més sistematitzada la seva destrucció, amb les guerres, les crisis, la devastació del medi natural i, per sobre de tot, l’ esmentada desvalorització de la força de treball. En segon lloc, que aquesta crisi està lligada a la crisi de la direcció de la classe treballadora; classe la voluntat de lluitar per les seves aspiracions està fora de tot dubte, però que només aconseguirà que sigui fructífera si la desenvolupa en el seu propi terreny, independentment de tot compromís amb totes i cadascuna de les institucions del capital. En tercer lloc, que la perspectiva d’una ruptura revolucionària, que obri una veritable sortida als problemes, està connectada amb l’organització de la classe treballadora al voltant de les seves reivindicacions, incloses les més elementals, com l’aigua calenta per al te a les fàbriques russes i la construcció del partit bolxevic, que va acabar liderant la triomfant revolució d’octubre de 1917.

Avui és la resistència amb el poble palestí que es desplega a tot el llarg i ample del món, perquè el que està en joc ara a Palestina resulta crucial per al futur de la lluita de classes a escala mundial. Aquí en particular és l’exigència de l’amnistia incondicional als encausats polítics; la defensa del sistema de pensions i en concret l’exigència d’auditoria; el combat per l’ocupació enfront del tancament d’activitats i per condicions laborals dignes enfront de la precarietat; la preservació del salari real davant la inflació, mitjançant convenis col·lectius que l’assegurin; la baralla per l’ ensenyament i sanitat públiques. I un llarg etcètera que recull el conjunt de reivindicacions de la majoria. I que permet triomfs com el del sector de l’automoció als Estats Units aquest mateix 2023.

A partir de tot això, participar en la lluita per una representació política fidel als interessos de la classe treballadora és el nostre emprenyament, en el qual no vam eixir. D’això depèn que la mobilització de la classe sigui el fecunda que la humanitat necessita.

Carta Semanal 973 para descargar en PDF

Ante la masacre en Gaza y Cisjordania, algunas voces piden a Estados Unidos que “frenen” a su aliado Israel. Sin poner en duda que la potente movilización que se desarrolla en los EE.UU., y en todo el mundo, pueda obligar al gobierno de los EE.UU. a llamar al orden al gobierno sionista, es preciso señalar que todo lo que hace el ejército de Israel lo hace con el pleno consentimiento de los EE.UU., siendo su principal agente en Oriente Medio. Tal vez no les gusten demasiado algunos métodos, pero, según el dicho “alguien tiene que mancharse las manos para hacer el trabajo”. En estas notas explicamos esa situación. Sigue leyendo →