Carta Setmanal 810 per descarregar en PDF
Quan escrivim aquesta carta, ha arribat a haver prop de 2500 immigrants amuntegats, dormint a terra i a l’aire lliure, al moll d’Arguineguín (Gran Canària), on les patrulleres de la Guàrdia Civil condueixen als immigrants que intenten arribar en pasteres a Canàries.
Dilluns passat, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, deia en una entrevista a Antena 3 que “al moll d’Arguineguín [els migrants] no estan mai més de 72 hores perquè passen al règim d’acollida”, una afirmació que s’han afanyat a desmentir l’alcaldessa de Mogán, Analia Bé; el president del Cabildo de Gran Canària, Antonio Morales; el president del Govern de Canàries, Ángel Víctor Torres; la presidenta a Europa de l’organització Human Rights Watch, Judith Sunderland; el Col·legi d’Advocats de Las Palmas i el propi jutge del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), Arcadio Díaz, que explica el cas de set migrants que van estar 24 dies al moll “amb la mateixa roba”. L’alarma s’instal·la a la població, perquè actualment hi ha gairebé la mateixa gent al moll d’Arguineguín que en tot el poble.
Al mateix temps, diverses organitzacions socials convocaven una jornada de dol nacional per a aquest divendres 13 de novembre al Senegal, on al menys 480 persones migrants han mort o desaparegut al mar rumb a les Canàries des del Senegal a les últimes setmanes.
Són dues cares d’una mateixa moneda. Una tragèdia real, la mort de centenars de migrants, i una crisi artificial a Arguineguín, perquè l’amuntegament dels immigrants és responsabilitat exclusiva del Ministeri de l’Interior, que no posa els mitjans per acollir dignament els immigrants i per redistribuir en diferents llocs, i ha decidit, per contra, mantenir-los inhumanament al moll i, no treure’ls de Canàries perquè, diu “generaria un efecte crida”. Però mantenir a milers d’immigrants en un petit poble i desenes de milers en Canàries en diferents guetos són mesures que sembla buscar generar alarma social.
De la destrucció planificada dels països …
Els immigrants que arriben a les Canàries, en la seva major part subsaharians, fugen de la misèria, resultat de la destrucció econòmica dels seus països a mans de l’imperialisme i dels seus organismes econòmics, (FMI, Banc Mundial …). Les potències imperialistes han col·locat al capdavant dels governs a governants corruptes que treballen en benefici de les multinacionals (i propi). L’agricultura tradicional ha estat destruïda en benefici de cultius d’exportació, sotmesos al monopoli de les operadores del mercat mundial. Cultius que utilitzen poca mà d’obra, llançant als camperols desposseïts de les seves terres a suburbis d’infrahabitatges a les ciutats i a l’emigració.
Vegem el cas del Senegal, d’on ve bona part de les pasteres que arriben a Canàries. Les dades són clares: a llarg termini, entre 1960 i 2015, l’ingrés real per càpita al Senegal s’ha estancat. En 2018 el deute públic va ser de 12.242.000 de dòlars, xifra que suposa que el deute el 2018 va arribar al 61,55% del PIB del Senegal. El deute per càpita és de 772€ euros per habitant, una xifra notable, ja que el salari mitjà anual és de menys de 1800 euros. Senegal ocupa el lloc 158 de 196 països en PIB per càpita. La principal font d’ingressos de país és l’exportació de cacauets, donant-se la circumstància que el preu per tona d’aquest producte era de 2600 € el 1980, menys de 1000 euros de mitjana fins a 2006, i entre 1300 i 2000 a 2020.
No és d’estranyar que milers de senegalesos es llancin desesperats a la mar, jugant-se la vida, a la recerca d’un lloc on poder guanyar-se-la.
En el cas dels immigrants que arriben a Itàlia o Grècia, és la destrucció física dels seus països per les guerres imposades per les potències imperialistes. Citem, per exemple, el cas de Síria, d’on es calcula que gairebé 4 milions i mig de persones han fugit de la guerra civil (gairebé un 40% de la població total d’aquest país). Guerra que no és una altra cosa que una guerra de destrucció del seu país organitzada per l’imperialisme i els seus aliats, els règims reaccionaris del Golf.
I tot això agreujat per la pandèmia, que ha atacat amb especial agudesa a aquests països, que no tenen un sistema sanitari mínimament construït.
… a la destrucció organitzada dels drets
A l’Estat Espanyol, desenes de milers d’immigrants treballen com a mà d’obra barata a la recol·lecció de collites. Són utilitzats per les patronals per mantenir a la baixa els salaris legals, i per pagar per sota d’ells sempre que poden. La concentració de milers de treballadors sense permís de residència o de treball ha fet que es repeteixin les situacions dels anys 1930: a les places de molts pobles els patrons van a buscar jornalers al preu que ells volen, sovint a través de “manijeros” mafiosos, sense respectar ni salaris ni condicions ni jornada dels convenis col.lectius del camp. S’aprofiten de la passivitat còmplice de la Inspecció de Treball (d’altra banda, desbordada de treball per la seva falta de plantilla), i de la situació de necessitat tant de “nadius” com de “estrangers”; i del marc legal: recordem que l’article 8 de l’Estatut dels Treballadors estableix que en cas de no existir contracte de treball escrit, “el contracte es considera subscrit per temps indefinit i a jornada completa, excepte prova en contrari”, però aquest article no es considera aplicable als treballadors “il·legals”, cosa que els causa indefensió davant el patró, ja que tenen tot a perdre si apareix una inspecció de treball o denuncien els sindicats.
Ni tan sols la necessitat imperiosa de mà d’obra durant la pandèmia ha modificat aquesta situació. Les associacions i col·lectius d’immigrants van sol·licitar una regularització especial, que permetés que els immigrants sense regularitzar puguin treballar en les collites sense problemes. Però el govern, en el seu decret sobre treballs agraris, es va negar a recollir aquesta mesura.
Responsables d’associacions d’immigrants denuncien que l’actitud del govern “progressista” ha estat simple continuadora de les polítiques dels governs de les dretes. Antoni Abad, membre de ASISTI i del Col·lectiu de Treballadors Africans, declarava a l’abril a Informació Obrera que “per a les administracions, és com si fossin invisibles. Fins i tot a Lepe, on l’assentament està en plena població. Jo pensava que en una situació tan greu s’anava a reaccionar d’una altra manera, però se segueix ignorant a aquesta gent“. Bé, ignorant, excepte si hi ha maduixes per recollir. Perquè Antonio explicava que “aquest any, com tots, quan calgui, els que no tenen papers treballaran, les autoritats i la inspecció de treball miraran a una altra banda“.
Els treballadors immigrants estan passant una situació especialment dura. La majoria viu en assentaments d’infrahabitatges. L’única visita de les autoritats i de la UME ha estat per passar amb megafonia recordant que han de romandre confinats. ‘Confinats sense ingressos de cap tipus! Depenent, en molts casos, de l’ajuda humanitària per menjar.
La política migratòria europea
La Unió Europea ha tancat les seves fronteres als immigrants, dipositant-los en infames camps de refugiats a Turquia i Grècia. El “protocol de Dublín” estableix que els països fronterers “s’apanyin com puguin”, ja que imposa a les persones sol·licitants d’asil presentar la seva sol·licitud en el primer país de la Unió a què accedeixin, encara que no coneguin l’idioma ni tinguin afinitats culturals. Aquesta política va generar una veritable crisi en algunes illes italianes, col·lapsada pel gran nombre d’immigrants que s’obligava a mantenir-hi. I es complementa amb un vergonyós acord amb Turquia, en virtut del qual, a canvi de fins a 6.000 milions d’euros, Turquia es queda amb els immigrants que fugen de Síria, Afganistan, l’Iraq, etc. I la Unió Europea tanca els ulls i les orelles davant la situació d’aquests immigrants en els camps de refugiats turcs.
El resultat d’aquesta política és de tots conegut, més de 35.000 morts entre ofegats, morts a les fronteres per la policia i-no pocs- suïcidats.
L’actuació de govern “progressista” és prolongació d’aquesta política. Ara vol aplicar a tota metxa les “devolucions en origen” (avalades per la “Justícia” europea), mentre manté les condicions indignes dels infames CIEs o fins i tot al ras en un moll, com en Arguineguín. I tot això, malgrat que l’evolució demogràfica d’Espanya exigeix incorporar a població immigrant per mantenir la producció i els serveis públics.
La nostra posició es basa en les millors tradicions del moviment obrer i en la nostra pròpia història. No oblidem als milers de refugiats tancats en camps de concentració a França el 1939 ni als milers que van haver d’emigrar a Alemanya, França o Suïssa. És obligació del moviment obrer defensar l’abolició de la Llei d’Estrangeria que atempta contra els drets humans més elementals dels que fugen de la misèria i de les guerres provocades per l’imperialisme i el capitalisme, així com el tancament dels Centres d’Internament d’ estrangers (CIE), en què, a la pràctica, estan segrestats joves immigrants de la nostra classe social, així com la regularització de tots els treballadors immigrants, l’aplicació a tots ells de l’Estatut dels treballadors i els convenis col·lectius. Exigim, igualment, l’immediat trasllat dels milers d’immigrants d’Arguinegín -així com el dels que s’amunteguen als CIE de Ceuta i Melilla- a llocs dignes, tant a Canàries com a la Península.