S’anuncia un possible pacte entre Rajoy i Rubalcaba, que no pot venir en millor moment per al president del Govern, quan les enquestes li donen un miserable 17% de popularitat, l’escàndol de corrupció Gürtel-Bárcenas creix i creix, els “barons autonòmics” del PP li fan front i al cor de crítiques internes que encapçala Esperanza Aguirre se li uneix un pes pesat: l’expresident Aznar.

En aquesta situació, la premsa parla d’un “clima de pacte”, que els seus continguts encara estan per determinar, però en el qual, segons El País, “mancant concreció, en les properes setmanes, el president del Govern i el líder de l’oposició han quedat a veure’s per tancar un pacte sobre política econòmica i Europa i ahir l’Executiu i el PSOE van deixar patents al Congrés la seva voluntat de consensuar la llei de Transparència”.

Per salvar al Règim

“L’acord amb el Govern és molt difícil, però mereix la pena intentar-ho i el seu seria signar un gran acord”, deia a Sitges (Barcelona) el secretari general del PSOE. Es parla, en principi, de dos elements en aquest possible pacte: defensar una postura única en el Consell Europeu que se celebrarà el proper mes de juny i podria seguir després un gran pacte d’Estat sobre temes econòmics. Referent a això, el líder del PSOE ha al·ludit en diverses ocasions als Pactes de la Moncloa signats a l’inici de l’anomenada “transició”. Ha parlat de la “necessitat” d’aconseguir un gran acord “polític i social” per fer front a la crisi. Quant a temes a incloure, ha al·ludit directament, segons El País, “a l’educació, l’atur, l’economia, l’habitatge i les pensions, en lloc de les reformes parcials que, en la seva opinió, intenta imposar el Govern”.

És evident que el gran beneficiari de tals pactes és Rajoy, mentre que para Rubalcaba –la popularitat dels quals com a líder de la “oposició” no arriba al 10%– pot ser l’enfonsament final, al que amenaça amb arrossegar al PSOE, en la línia de PASOK grec (al que les enquestes donen un miserable 6% de vots).

Rubalcaba dóna aquest pas perquè considera “dramàtica” la situació per la qual travessa Espanya i perquè, com explicava en la XXIX Trobada del Cercle d’Economia, “les institucions tenen una aluminosi generalitzada” i quan passi la crisi “seguiran els problemes institucionals en la política, el Congrés dels Diputats, la Justícia i més”. És a dir, perquè considera que ha de sacrificar al seu partit per salvar al règim. Caldrà veure si els militants i quadres del PSOE creuen necessari enfonsar a la seva organització per salvar a l’odiat Rajoy.

Pel que sembla, en l’avanç cap a aquest possible pacte, ha tingut un important paper l’expresident del Govern Felipe González, que ha mantingut, segons ha fet saber la Moncloa, una trobada amb Rajoy. Aquesta intervenció no és casual. González és un home del règim on els hi hagi, i –com assenyala El País– “ferm partidari de la col·laboració en els grans assumptes d’ambdues formacions”.

El portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran Lleida –un altre home del règim– va explicar que coincideix amb Rubalcaba en la “necessitat d’intentar per tots els mitjans un pacte entre els polítics” perquè així ho requereixen “les circumstàncies econòmiques i socials per les quals travessa la societat espanyola”. Duran es va referir als “consells” de Brussel·les i va sostenir que les reformes i els terminis han de ser establerts pel Parlament. El portaveu del PNB, Aitor Esteban, també va considerar que “és el moment de grans acords”.

“Grans acords”, per tant, per permetre al govern Rajoy seguir aplicant les contrareformes i les retallades que dicta la Troica al servei dels interessos del capital financer.

Un pacte sobre “Europa”

El primer element d’aquest “gran pacte” sembla tenir com centro la Unió Europea. Rajoy i Rubalcaba busquen aconseguir un acord amb vista al Consell Europeu de juny, destaca en la seva informació d’obertura El País. En aquest sentit, Rubalcaba va afirmar que havia parlat amb Rajoy i que estaven creant “un gran acord”. “I ho anem a tenir”. Així mateix, el portaveu del Grup Popular, Alfonso Alonso, va anunciar que van a buscar “un acord i un suport dels grups de cara al Consell [europeu] de juny”.

La situació de la suposada “Unió Europea” és paradoxal. En primer lloc, els diaris situen a la seva primera plana els dictats de Brussel·les: el Comissari Olli Rehn exigeix a Espanya de manera rimbombant els ritmes de les reformes: un nou atac a les pensions, una nova reforma laboral, nous impostos al consum: pujar l’IVA i altres impostos. Però al mateix temps, El País explica que “Europa no té rumb”, recollint unes declaracions del president de França, François Hollande, que ha dit que “la Comissió no pot dictar a França el que hem de fer”.

L’endemà que Brussel·les dictés les seves noves exigències, Rajoy deia que la UE ha canviat, ja es parla de creixement. El secretari general dels socialistes comparteix aquesta opinió i manifesta que “hi ha una perspectiva de treball conjunt que el PSOE no va a abandonar, perquè Europa està canviant i Espanya ha d’aprofitar per incloure aquest canvi”.

El govern Rajoy, com tots els governs europeus, aïllat i odiat (i si escau, fins a en el seu propi partit) es refugia en la UE –a la qual ha triat servir– per justificar la seva política de defensa dels interessos del capital financer.

Però, en aquest moment, l’autodenominada “Unió Europea” i les seves institucions són un veritable “sac de gats”. Ja han començat les maniobres per substituir a Durao Barroso com a president de la Comissió Europea i posar en el seu lloc a un pes fort, que podria ser, pel que sembla, Martin Schulz, membre del SPD i actual president del mal anomenat “Parlament Europeu”. Per la seva banda, quan des de totes parts s’alcen les veus per la ruptura amb aquesta suposada Europa, des de l’esquerra “europeista”, formacions com a Esquerra Unida, Syriza, o el Front d’Esquerres de Mélenchon s’agiten per preparar les eleccions al Parlament Europeu intentant apedaçar la UE en descomposició. Com si aquesta ridícula institució sense cap de les atribucions d’un veritable parlament pogués representar l’opinió de les persones que viuen i treballen a Europa.

Entretant els aparells sindicals, ferms defensors, en el seu conjunt, de la Unió Europea i de les seves institucions, “critiquen “ a la Unió Europea i la CES convoca unes noves jornades de falsa mobilització a mitjan juny.

La Unió Europea necessita als dirigents obrers per actuar

La dura realitat és que la suposada “Unió Europea” és un malson d´un mal estiu. En tots els assumptes importants els interessos de les burgesies nacionals xoquen entre si i passen per davant. Recordem l’últim conflicte sobre el dúmping xinès en relació amb els panells solars –que enfonsa a una de la més esmentades indústries espanyoles i europees del R+D+i– o la posició davant Síria. Els governs només semblen units per intentar copejar als treballadors.

Però para això necessiten als aparells que governen a les organitzacions de la classe treballadora. Com Rajoy necessita, per seguir endavant, el suport que va obtenir dels dirigents de la UGT i CCOO en la vergonyosa reunió del 16 de maig en la qual es va abordar el nou full de ruta de les contrareformes (laboral, ocupació juvenil, pensions…). Ara, quan Rajoy es veu enfrontat a Aznar i als seus barons, Felipe González i Rubalcaba –amb El País de violinista– corren en el seu auxili.

Per això avui, més que mai, la clau de l’acció de la classe treballadora és la lluita per la Independència del moviment obrer. I això, que només pot fer-se partint de les reivindicacions, es fa en les organitzacions, perquè només la classe treballadora organitzada pot ser subjecte de l’acció política. D’aquí la importància de la iniciativa de la Plataforma de Sindicalistes

(vegeu la Carta Setmanal 421 i el blog http://cartaatoxo.blogspot.com.es)