(Publicat a la Carta Setmanal 746 – veure en castellà)

Comença el mes de setembre amb la incertesa de saber si finalment els dirigents del PSOE i “Unidas Podemos” aconseguiran posar-se d’acord per a formar un govern -com exigeix la immensa majoria dels qui van votar a candidatures d’esquerra fa ja gairebé 5 mesos- o si abocaran a noves eleccions, amb la incertesa de si aquestes tindran uns resultats similars o si les dretes aconseguiran formar un govern “trifachito”.

Mentre en les altures PSOE i UP intercanvien documents amb centenars de propostes, la vida real segueix, i el moviment de la classe treballadora en defensa dels seus drets i conquestes també. Sentint als pensionistes que en totes les ciutats d’Espanya han reiniciat les seves mobilitzacions preparant la mobilització central a Madrid prevista per al 16 d’octubre, un profund malestar s’expressa.

Quin govern?

Centenars de milers es pregunten: que esperen, si els partits que diuen defensar als treballadors i els pobles han guanyat, per a formar ja un govern? Però la gent no és ximple, no val qualsevol govern amb qualsevol programa. Volen un govern que compleixi. Les necessitats de la majoria són clares i precises. No fan falta centenars de pàgines, de discursos, de suposats arguments, de jocs i maniobres, de marejar la perdiu.

No cal convocar a centenars d’ “experts” ni mirar la bola de cristall ni consultar a l’oracle de Delfos. El que ha de fer un govern favorable a la majoria està escrit, i cap en una cara d’un foli. Està escrit en les mobilitzacions d’aquests últims anys, en els centenars de milers de veus de treballadors, joves, jubilats, que han sortit als carrers a reivindicar drets. En el que han reclamat ciutadans dels diferents pobles que formen part de l’Estat, com el català, però no només, de tots els pobles que aspiren a la fraternitat entre els pobles (que només pot basar-se en el respecte dels drets de tots i la unió lliure). Molts d’ells intueixen que el obstacle més gran és l’herència franquista i els interessos del capital financer que per a mantenir l’explotació necessita enfrontar a uns contra uns altres. I més en una situació en què la crisi econòmica del capitalisme anuncia nous desastres (tots parlen ja d’una nova recessió), i arrossega a la crisi a tots els governs europeus. Una crisi que no és inevitable, que es concentra en quina política desenvoluparà el govern que es formi, sigui ara o després de noves eleccions (si és que llavors els números sumen en les Corts)

Cal preguntar quin programa?

Qualsevol treballador, qualsevol sindicalista, qualsevol militant, podria, sense necessitat de saberuts estudis, explicar quin programa necessitem que aplicació el nou govern. Perquè no hi ha una altra sortida a la crisi que respondre a les reivindicacions. Reivindicacions que, com hem dit abans, han estat aixecades en centenars d’ocasions en els últims anys i mesos:

Immediatament, defensa del sistema públic de pensions, derogant les dues últimes reformes, com reclamen des de fa mesos milers de pensionistes als carrers, derogació de les contrareformes laborals (com venen exigint els treballadors i els seus sindicats amb diverses vagues generals i centenars de mobilitzacions), anul·lació de la LOMCE i la Llei-Mordassa. Eliminació de l’article 315.3 del Codi Penal, l’aplicació del qual ha portat al processament de centenars de sindicalistes. Posar fi a totes les retallades, pressupost d’urgència per a recuperar els serveis públics i la inversió pública. Retornar als empleats públics tots els drets que els han estat arrabassats. Garantir el dret a l’habitatge per als treballadors i, especialment, els més joves.

I, per descomptat, arbitrar una solució democràtica a la “qüestió catalana”, la qual cosa exigeix, d’entrada, llibertat per als presos.

No es pot perdre ni un dia més

La immensa majoria vol que aquest govern, amb aquest programa, es formi ja. No vol més dilacions, ni jugar-la-hi en unes noves eleccions. Qui garanteix que els qui van deixar d’abstenir-se per a votar el 28 abril, per a tancar el passo a la dreta no se sentin decebuts – no els faltarien raons- i girin l’esquena a les urnes si se’ls torna a convocar?

La responsabilitat es concentra en els partits i organitzacions que es presenten com els representants dels treballadors i els pobles. I molts es pregunten, sense entendre el que està passant, a què esperen per a posar-se d’acord? Però, ull!, no val qualsevol acord. El mandat de la majoria que es va expressar el 28 d’abril exigeix un acord per a satisfer les seves reivindicacions, no per a acontentar el Rei, a Brussel·les o a l’FMI (aquest era el programa dels quals van perdre aquestes eleccions, rebutjat per la majoria).

El temps corre. Que no li donin més voltes. Aquesta és l’única via per a tancar el pas a la dreta i teixir l’Aliança entre els treballadors i els pobles que necessitem per a fer retrocedir als enemics de la democràcia, dels drets i conquestes socials, es disfressin sota les sigles que vulguin.