El 9 de maig, es va celebrar una jornada de Vaga General en tots els nivells de l’ensenyament, des de la infantil a la Universitat. En aquesta vaga contra la LOMCE s’unien en la lluita professors, personal d’administració i serveis, associacions de pares i mares d’alumnes i estudiants –tots els sectors presents en l’ensenyament– juntament amb tots els sindicats de classe. La vaga va ser massivament seguida, tant a les aules com als carrers.

Un ministre rebutjat per tots

Les reformes de Wert compten amb el més ampli i generalitzat dels rebuig. Fins i tot  les cerimònies de lliurament de premis als millors expedients s’han convertit en actes de rebuig al ministre. Va succeir amb els millors expedients universitaris i ha tornat a succeir amb les millors notes de selectivitat de Madrid.

La Conferència de Rectors d’Universitats, que reuneix a les universitats públiques i privades, liderada per la seva presidenta, Adelaida del Carrer, ha demanat al ministre la retirada del seu sistema de beques. Fins i tot  diversos governs autonòmics del PP han mostrat la seva oposició.

I no obstant això, la LOMCE i els altres atacs a l’ensenyament públic que perpetra el ministre Wert segueixen avançant. I fins i tot el PP es permet anunciar que organitzarà una campanya “pedagògica” de defensa de les propostes de Wert.
Com és això possible? Dos són les raons fonamentals: en la pràctica, després del 9 de maig, les organitzacions –malgrat les declaracions del tipus “tornarem al setembre”– van donar l’assumpte per saldat, la qual cosa permet al Govern aplicar per trossos una llei que no ha estat aprovada encara. I el govern en el seu conjunt es veu afavorit per la treva –no declarada, però evident– que li han donat els dirigents d’UGT i CCOO i la política de pactes de Rubalcaba.

Taxes i beques

Les taxes de matrícula van ser incrementades a partir d’aquest curs, de manera que la matrícula d’un curs acadèmic en una Universitat Pública costa entre 2.000 i 3.000 euros (depenent de si s’inclouen assignatures de segona matrícula, les taxes de la qual han pujat de manera astronòmica). Ja això va expulsar de la Universitat a molts alumnes i va obligar a molts altres a allargar els seus estudis, matriculant-se de menys assignatures cada any. Molts altres es van matricular confiant a poder renovar les seves beques. Però les condicions per cobrar les beques han estat també endurides. Això ha fet que ara, quan estan arribant milers de denegacions de beques, almenys 30.000 estudiants universitaris (un 2,3% del total) corren el risc de ser expulsats (o ho estan sent ja) dels campus espanyols per no poder pagar les matrícules. Per exemple, a la Universitat de Sevilla un 15% més dels alumnes s’han quedat sense beca (13.000), a Catalunya les denegacions han crescut un 20%, mentre a Salamanca han passat del 38% al 45% (5.853 estudiants). I Wert pretén dificultar encara més les beques per a l’any proper, en exigir no només aprovar el 100% de les assignatures, sinó fer-ho amb una nota mitjana de 6,5, en lloc de l’actual 5,5.

Els rectors temen una fugida de les aules per falta de recursos. De la Calle no vol donar “dades rotundes” però avança que estudis de diverses universitats parlen de la pèrdua de la meitat dels becats per no complir els requisits acadèmics (la nota exigida ha pujat del 5,5 al 6,5) ni econòmics. D’aquesta manera, la Universitat tornarà a la situació que hi havia sota el franquisme: amb places només per aquells amb més recursos econòmics i amb un petit percentatge per als fills d’obrers que tinguessin un gran rendiment acadèmic. Fins a les grans mobilitzacions obreres i estudiantils dels anys 1970, que van obrir la porta de les Universitats als fills de la classe treballadora. Ara Wert es proposa tancar-los les portes de nou.

Les taxes no només expulsen a la gent de la Universitat. L’Associació d’Alumnes de l’Institut d’Ensenyament a Distància d’Andalusia (IEDA) denunciava recentment que 2.000 dels seus 5.000 alumnes han estat desmatriculats per no pagar les taxes introduïdes aquest any (en aquest cas, no per Wert i Rajoy, sinó pel govern “d’esquerres” de Griñán i Valderas).

Universitats en fallida

Rajoy i Wert han declarat la guerra a la Universitat Pública. Des de l’any 2008, segons un estudi elaborat per CCOO, les partides pressupostàries per a universitats baixen sense parar. En algunes comunitats han rebaixat entre un 6% i un 7%, unes altres un 10% i unes altres –cas de Madrid– fins a un 16% del seu pressupost. El sindicat qualifica la situació d’algunes universitats com a “crítica”. I és que estem davant el tercer any consecutiu en el qual es baixen els pressupostos.

Les universitats han perdut dels seus pressupostos més d’1.240 milions d’euros des de 2008 i en paral·lel han augmentat les taxes –fins a 540 euros més de mitjana en primera matrícula– i s’han concedit menys beques.

El deute de les Universitats Públiques amenaça el seu funcionament. Recopilant dades per comunitats autònomes, ascendeix a 1.398,1 milions d’euros. La Universitat Complutense de Madrid (*UCM), per exemple, té un deute de 143 milions d’euros, prop del 29 per cent d’un pressupost total per 2013 de 516 milions d’euros. Inclosos els pagaments dels interessos de demora, el deute suposa un cost financer anual d’entre 20 i 30 milions d’euros
A més a més, no només baixen els pressupostos. És que els diners pressupostats no arriben. Per exemple, la Junta d’Andalusia deu a les universitats andaluses uns 750 milions d’euros des de 2011.
Les conseqüències són desastroses. Centenars de professors i treballadors de les Universitat estan sent acomiadats. Com els 340 de la Politècnica de Catalunya. I comencen a tancar-se biblioteques per no fer despesa d´ electricitat, a eliminar-se les xarxes *wifi…

I tot per pagar els rescats i el deute

La Universitat només pot sobreviure si s’imposen altres prioritats econòmiques. Si de fet s’accepta el marc del rescat, el pla d’estabilitat i el pla de reformes, no és possible salvar l’ensenyament públic.
Cal recordar que amb el nou tractat de la Unió Europea, traduït a Espanya en la reforma constitucional aprovada precipitadament per PSOE i PP l’estiu de 2011, el deute públic i els seus interessos estan per sobre de qualsevol servei públic.
En conseqüència, als Pressupostos Generals de l’Estat per 2013 el deute públic suma 38.589,55 milions, amb un fort increment del 33,8%. I la Llei de Pressupostos per aquest any preveu davant aquestes circumstàncies l’emissió bruta de 207.173 milions d’euros de deute, dels quals més de 150.000 milions seran per pagar venciments del deute i 48.020 milions correspondran a les necessitats de finançament net.
Si gairebé 40.000 milions d’euros van a pagar interessos del deute als especuladors, és lògic pensar que no hi ha diners per a l’Ensenyament Públic, declarat un “luxe” per la reforma constitucional.

Fins a quan?

Cada dia està més clar que la supervivència del govern de Rajoy i Wert és la mort de la Universitat primer, i del conjunt de l’ensenyament públic després. En aquesta situació, els pactes de Rubalcaba amb Rajoy, que ajuden a mantenir-se a un govern odiat per la immensa majoria de la població, recolzant totes les contrareformes, incloent la de Wert.
Certament, Rubalcaba no ha recolzat la LOMCE, i pretén fer-nos creure que segueixen fent oposició, però de fet tota oposició està llastrada per la renúncia, no només del PSOE, sinó també d’IU (que ha decidit esperar fins al seu hipotètic creixement electoral en 2015), a fer fora al govern.
Salvar l’ensenyament públic exigeix avui una lluita clara i oberta per fer de cada mobilització una exigència de dimissió, no només del ministre

Wert, sinó de tot el govern corrupte. I para això és necessari lluitar per la unitat de totes les organitzacions dels treballadors sobre la base d’aquest objectiu comú: fe fora al govern.