Archivo por meses: marzo 2023

Presentació del número 112 de La Veritat

Deja un comentario

Carta Setmanal 932 per descarregar en PDF

En el moment en què redactem aquesta carta, l’edició en espanyol del nº 112 de La Verdad està en impremta. Presentem dos dels seus articles amb la intenció d’animar a la seva lectura.

El primer d’ells, titulat «X Congrés de la IV Internacional. S’obre la discussió», es refereix al contingut i la forma del pròxim congrés de la IV Internacional, que se celebrarà en «una situació nova, en ruptura radical amb els passats decennis. És el qüestionament del que va quedar establert el 1945».

Pel que fa al contingut, afirma: «la IV Internacional es va fundar amb el Programa de Transició, escrit el 1938.  […]  sotmetem a la discussió de tots el Programa de Transició».  Es tracta per tant d’un congrés obert: «obert als militants que no en són membres, obert a la discussió, obert a l’elaboració. Militants de la IV Internacional i els que tenen un altre origen polític i lluiten colze amb colze, junts hem de buscar en comú les respostes a aquesta nova situació».

Alguns dels nombrosos  aspectes que s’hi aborden són:

«Les forces productives de la humanitat han deixat de créixer.  […]

»La crisi de la humanitat és la crisi de la direcció revolucionària.  […]

»El Programa de Transició insisteix en la necessària independència de classe. En les condicions assenyalades davant els governs, en nom de la defensa d’Ucraïna o amb qualsevol altre pretext, intenten imposar una «unió sagrada» en la qual cal renunciar a les reivindicacions per acompanyar les «reformes»».

Es tracta doncs d’«elaborar les noves respostes que exigeix aquesta nova situació».

I això es fa obrint el debat a través de 10 preguntes/respostes preparades a l’efecte. Citem extractes de les primeres respostes a algunes de les qüestions plantejades:

«2/ ¿Qui és exactament Putin i per què va decidir envair Ucraïna? »

Oficial del KGB i president de la Federació de Rússia des de desembre de 1999.

«El clan Putin i els oligarques controlen els sectors decisius de l’economia, com el petroli i el gas, que els reporten sumes considerables. No tenen cap interès a obrir el capital d’aquestes grans empreses […].

» Putin és responsable de l’agressió criminal contra Ucraïna, però Estats Units amb l’OTAN són també responsables d’aquest sagnant conflicte.  […]  Els interessos d’aquesta guerra són davant de tot polítics: afirmació del domini estatunidenc, amb conseqüències econòmiques […] .

»3/ Qui és exactament Zelenski, a qui representa en realitat? ¿Per què Estats Units l’armen, l’animen i el recolzen tant?

»Zelenski és el producte de la corrupció en col·laboració amb els oligarques […].  El 19 de març [del 2022] es van prohibir onze partits. El 2022, Zelenski escombra els drets de la classe obrera ucraïnesa amb dues lleis. La llei 2136, «llei sobre relacions laborals en condicions de guerra» [i] la llei 5371[…] .

» El maig del 2019, va posar fi a una moratòria que congelava la privatització de les terres agrícoles i va llançar un programa de privatització massiva del sòl de quaranta milions d’hectàrees […].

»Lluny de defensar la sobirania d’Ucraïna, el règim de Zelenski entrega el seu país a la penetració del capital financer, en particular estatunidenc.  […]

»7/ […] ¿No són ja els pobles, els treballadors les seves principals víctimes? […]

»A finals de l’any 2022 calia lamentar 100 000 morts en tots dos bàndols, a Ucraïna i a Rússia […].

»La guerra i les sancions precipiten Europa en una crisi sense precedents […] , l’OIT denuncia «un descens brutal dels salaris reals» […].

»L’austeritat» és la línia mestra dels Governs europeus quan es tracta de salaris i serveis públics, però no quan es tracta d’armament. […]

»8/ En totes les guerres, els Governs bel·ligerants criden a la unió nacional per defensar la pàtria, ¿succeeix també en aquesta ocasió? […]

»És més fàcil per a un Govern burgès cridar a la unió nacional per defensar la pàtria que cridar aquesta mateixa unió nacional per accelerar la destrucció del país i l’abdicació de la seva sobirania, en benefici exclusiu del capital estatunidenc. 

Això porta amb si tensions a tots els països, […].

»La crida «Alt a la guerra!», [pretén] reforçar els vincles organitzats de lluita amb els signants, ajuda que el moviment obrer torni a situar-se en un eix independent.  […]

»Tots els països […]  estan sacsejats per moviments de vaga, sovint pels salaris. De vegades s’organitzen amb els sindicats, de vegades els desborden […].

»10/ La voluntat expressa de tots els Governs europeus d’augmentar considerablement els pressupostos d’armament alhora que retallen pressupostos socials, és només per la guerra exterior?

»L’objectiu de l’austeritat» i de les retallades de pressupostos socials és ajudar a imposar totes les contrareformes [una] «economia de guerra» […], no és la fi de l’abundància per a les indústries d’armament o les empreses que cotitzen en els índexs selectius de les borses, però ho ha de ser per a la majoria de la població:  això és l’economia de guerra.

El segon, de Xabier Arrizabalo, titulat «La inflació disparada, reflex de la dislocació capitalista, un atac frontal a la classe treballadora», part del ràpid augment dels preus, que l’economia burgesa, interessadament, analitza molt superficialment, i del seu impacte social per assenyalar:

«La inestabilitat i en particular la dels preus és consubstancial a les economies capitalistes, perquè estan presidides per dos conflictes irresolubles -tot i que de diferent importància-. En primer lloc, i sobretot, la lluita entre la classe capitalista i la classe treballadora per l’apropiació del valor nou produït en cada període (el PIB), que aporta el treball viu durant la jornada laboral. Només una part d’ell se li remunera als treballadors, els qui el produeixen. És el salari, que depèn del valor de la força de treball (és a dir, del valor de les mercaderies amb la compra i consum de les quals es reprodueix la força de treball -la capacitat de produir de la classe treballadora-). L’altra part queda impagada, perquè és la prolongació de la jornada més enllà del valor de la força de treball, del valor de la qual s’apropia la classe capitalista; aquest valor extra, aquesta plusvàlua és el fet que constitueix l’ essència de l’ explotació.  […]

»Pero la masa total de plusvalía […] es reparteix en guanys individuals de cada capital. Aquest repartiment es fa al mercat, a través de la pugna competitiva entre els capitals. [Però el mercat mundial] és massa petit per poder absorbir les necessitats de valorització de tots els capitals. De manera que la pugna competitiva, que porta a la guerra comercial, espolsa la inflació, que serveix també per reduir el salari real. I aquesta pugna s’exacerba fins al punt de desembocar en les guerres pròpiament dites.

»A partir d’aquestes premisses Marx conclou la seva anàlisi formulant la llei del descens tendencial de la taxa de guany, en la qual rau el caràcter no només contradictori, sinó creixentment contradictori del capitalisme, de «fugida cap endavant», ja tan desaforada que la destrucció de forces productives se sistematitza cada vegada més. En aquest marc és en el qual s’ enquadra la situació actual de crisi i el fenomen específic de la inflació.

»Els preus no es determinen «tècnicament», sinó «socialment». Els preus són l’expressió monetària del valor (el temps de treball que es requereix per produir una mercaderia en una determinada societat) i [això] significa que els preus es determinen conflictivament», a través de la lluita de classes.

Per comprendre millor el rerefons de la inflació, es planteja la qüestió en sentit invers: per què amb el mateix salari es pot comprar cada vegada menys aliments, roba, calçat, etc.?

«La moneda és, en origen, una mercaderia que, per ser-ho, té valor […], es pot comparar amb altres mercaderies […] . No és el cas dels bitllets actuals, que només són una representació de la veritable moneda, que és el valor de l’economia de la qual la moneda és la seva divisa, la seva representació en poder de compra.  […]

»La inflació generalitzada és expressió d’una pugna competitiva que impedeix l’estabilitat del mercat mundial. Però també «un atac al mitjà de vida de la classe treballadora, a les seves condicions de vida […] .

»Però què passa amb el salari nominal que […]  depèn de la lluita de la classe treballadora […] ?

»La posició de tota direcció d’una organització política o sindical que renuncia a, com a mínim, mantenir el poder de compra dels salaris és profundament reaccionària», cosa que planteja la falta de democràcia en les nostres organitzacions.

«L’atac que suposa la reducció salarial, […]  no és l’únic que pateix la classe treballadora amb càrrec a la inflació.  […]

»Els diferents corrents de l’economia burgesa […]  atribueixen la inflació a un excés de demanda de productes respecte a l’oferta disponible d’ells, les que la relacionen amb un augment de costos i les que ho fan a un excés de diners en l’economia.  […]  que mai explicarien el rerefons més profund de la inflació.

»Cadascuna d’aquestes preteses explicacions de la inflació té una intencionalitat de fons, que coincideixen perfectament en el seu contingut classista, contra la classe treballadora. En el cas de l’excés de demanda, la forma de combatre-la seria reduir aquesta demanda, cosa que en particular podria fer-se reduint els salaris. El mateix es planteja amb l’apel·lació a l’augment de costos, que es fan recaure en particular en els salaris […] . Finalment, la pretensió que el problema de la inflació obeeix a un excés de diners, d’oferta monetària, serveix per sostenir que la política necessària és el monetarisme, és a dir, una política monetarista recessiva.

»La gestió de la política monetària es fa fonamentalment a través dels bancs centrals. Per això no era un assumpte menor la imposició d’estatuts d’autonomia per a ells (respecte als Governs o als Parlaments). Es tractava de l’autonomia respecte a qualsevol instància de control més o menys democràtica que, en el cas de la UE s’imposa com a exigència a Maastricht […]

»No obstant això, no hi ha autonomia respecte als requeriments del capital financer [que vehiculitza l’FMI] … que els bancs centrals, en particular la Reserva Federal estatunidenca i el BCE, executen immediatament.  […]

»Davant de tot això, què pot fer la classe treballadora? Només una cosa: lluitar incondicionalment per les seves legítimes aspiracions plasmades en reivindicacions guanyables. En particular, contra la inflació, tres mesures: indexació immediata de tots els salaris als preus; augment general dels salaris; control dels preus dels productes de primera necessitat.  […]

I el camí per a això comença amb l’agrupament dels qui compartim la nostra condició d’explotats, defensant el salari, l’ocupació en condicions dignes, totes i cadascuna de les conquestes i democràtiques. Combat en el qual participa sense reserves la IV Internacional.

Presentación del número 112 de La Verdad

Deja un comentario

Carta Semanal 932 en catalán

Carta Semanal 932 para descargar en PDF

En el momento en que redactamos esta carta, la edición en español del n.º 112 de La Verdad está en imprenta. Presentamos dos de sus artículos con la intención de animar a su lectura.

El primero de ellos, titulado «X Congreso de la IV Internacional. Se abre la discusión», se refiere al contenido y la forma del próximo congreso de la IV Internacional, que se celebrará en «una situación nueva, en ruptura radical con los pasados decenios. Es el cuestionamiento de lo que quedó establecido en 1945».

En cuanto al contenido, afirma: «la IV Internacional se fundó con el Programa de Transición, escrito en 1938. […] sometemos a la discusión de todos el Programa de Transición». Se trata por tanto de un congreso abierto: «abierto a los militantes que no son miembros de ella, abierto a la discusión, abierto a la elaboración. Militantes de la IV Internacional y los que tienen otro origen político y luchan codo con codo, juntos debemos buscar en común las respuestas a esta nueva situación». Sigue leyendo →

No es sólo una nueva crisis bancaria, es la “crisis crónica” del capitalismo

Deja un comentario

Carta Semanal 931 en catalán

Carta Semanal 931 para descargar en PDF

El pasado viernes 10 de marzo cierra el Silicon Valley Bank (SVB). Dos días después, domingo 12, el Departamento de Servicios Financieros de Nueva York (NYDFS) estadounidense cierra el Signature Bank, sobre el que hay sospechas de ocultación de información. Otros bancos parecen acercarse peligrosamente a la misma situación, como First Republic Bank, Western Alliance, Metropolitan Bank o Customer Bancorp, cuyas cotizaciones bursátiles cayeron el lunes 13 más del 60%. De nuevo una vorágine de crisis bancaria, fuertes caídas en las cotizaciones bursátiles… y pánico general.

El SVB estaba especializado en financiar nuevas empresas tecnológicas (en su jerga, startups), que han tenido grandes ingresos, entre otras causas por la ingente inversión en ellas de capitales riesgo. La enorme liquidez del banco (se habla de 175 000 millones de dólares) se dedicó en buena parte a comprar bonos públicos, cuyo precio se ha hundido por la brutal subida de los tipos de interés impuesta por la Reserva Federal. Cuando los principales clientes del banco retiran masivamente sus fondos, el banco tiene que vender los bonos manifestándose así pérdidas que inicialmente se calculan en 1 800 millones de dólares. Pero la espiral ya está en marcha y se disparan las retiradas masivas de depósitos de banco, hasta 42 000 millones de dólares en diez horas (en 2008, se habían retirado casi 17 000 de Washington Mutual en diez… días).

Ante esta situación, otras fracciones del capital buscan hacer negocio, como el banco británico HSBC, que compra por una libra esterlina la filial de SVB en Reino Unido. Como en otras ocasiones, la crisis propulsará la centralización del capital. La administración estadounidense intenta reaccionar: “estamos tomando medidas decisivas para proteger la economía de Estados Unidos mediante el fortalecimiento de la confianza pública en nuestro sistema bancario” afirman, en una declaración conjunta Jerome Powell, Janet Yellen y Martin Gruenberg, respectivamente presidente de la Reserva Federal, secretaria del Tesoro y presidente de la Corporación Federal de Seguro de Depósitos (FDIC). Estas medidas son presentadas con la finalidad de evitar “rescates y costes para los contribuyentes” y cubrir los depósitos bancarios superiores al tope de 250 000 dólares respaldado. Pero se dotan 25.000 millones de dólares para ello con el Bank Term Funding Program.

¿Acaso puede ser suficiente esta respuesta? ¿Qué consecuencias tendrá? ¿Se trata de una crisis puntual de un banco menor, sin mayores efectos, o podría desencadenar un cataclismo como el de la quiebra de Lehman Brothers en 2008? ¿Quién pagará la factura? Si este nuevo episodio fuera lo que la propaganda afirma, podría debatirse. Pero se trata justamente de eso, de un nuevo episodio de una crisis mucho más profunda, que viene tan de lejos que sus orígenes se remontan a antes de la crisis que estalla en 2007-2008. Es una suerte de crisis crónica del capitalismo, en el sentido de la sucesión de crisis sin periodos expansivos intercalados entre ellas, ya desde la que estalla virulentamente en los primeros años setenta. Una “crisis crónica” ligada directamente a la inevitable tendencia a la caída de la fuerza impulsora de la acumulación capitalista que es la rentabilidad, tal y como Marx explica en el libro tercero de El capital (cuya sección tercera en particular recomendamos enfáticamente leer), formulándolo como “Ley del descenso tendencial de la tasa de ganancia” (LDTTG).

Por eso, claro que este episodio podrá eventualmente contenerse con la actuación estatal, pero sin modificarse las causas últimas que lo explican y que llevan la discusión a otro terreno.

¿Por qué esta quiebra y qué significa?

Ocurre ahora como en 2007, cuando el impago de las hipotecas subprime fue el detonante de la crisis, pero no su causa de fondo: la quiebra de SVB y sus consecuencias no se deben simplemente a problemas de liquidez por la caída del valor de ciertos bonos, sino que son mucho más profundas y, desde luego, no se van a solucionar con una intervención puntual por parte del gobierno.

En primer lugar, hay que considerar que este modelo de negocio bancario está ligado a un sector empresarial tan volátil e inestable como el de las startups y los fondos de capital riesgo (desde finales de 2002 se acumulan ya más de 250 000 despidos). Ante las dificultades de valorización del capital en las actividades productivas de plusvalor, masas enormes de capitales se vuelcan en las actividades especulativas. La razón de fondo estriba en los problemas de rentabilidad que Marx detectaba (la LDDTG). Por eso mismo él los expone previamente a las cuestiones financieras, que no son la causa de los problemas, sino una respuesta a ellos (la mencionada ley de la rentabilidad), ciertamente desesperada. Razón por la que es tan endeble la idea de que los problemas proceden de una “financiarización” que, si se contuviera, haría posible la solución de los problemas. Tan endeble porque una vez más se apela a la ilusoria idea de un capitalismo bueno, que sería factible limitando al capital malo (especulativo) y promoviendo al capital bueno (productivo). Como si no hubiera una lógica general que rige la acumulación del capital, presidida por la conformación del capital financiero que integra todas las actividades posibles de negocio, desde las productivas hasta las especulativas y pasando por las comerciales, etc.

En segundo lugar, la connivencia de los Estados con esta prácticas, proveyéndolas de cobertura legal. Tras la crisis de 1929, Roosevelt promulgó la ley Glass-Steagall para contener, algo, la especulación financiera. Pero en 1999 Clinton la liquida con la ley Gramm-Leach-Bliley y la nueva ley que Obama promueve en 2010, la Dodd-Frank, es tan modesta que no revierte la situación. Además, Trump modifica algunos aspectos en la línea de una mayor desregulación. Por eso, el SVB tenía las manos libres para ciertas prácticas, al no considerarse “banco sistémico” porque se había aumentado el tamaño para serlo de 50 000 millones a 250 000 y él tenía un balance de 220.000 millones.

¿Qué consecuencias tendrá esto? Por una parte, aún no se puede saber si hay otros bancos que pueden incurrir en situaciones similares, en particular por los lazos que mantuvieran con el SVB. Pero por otra parte, si se sabe ya que hay una factura que pegar. Y aunque Biden haya declarado que no lo va a pagar fundamentalmente la clase trabajadora (él dice contribuyentes), hay distintas vías por las que, con toda seguridad, sí que repercutirá a la mayoría, entre ellas que de un modo u otro se trata de gasto público que hay que financiar, ya sea mediante emisión monetaria (que nunca se lleva a cabo para fin social alguno), ya sea a través de otras políticas del ajuste permanente que exige el mismo capital financiero cuyas prácticas provocan situaciones como ésta que abordamos. No debe olvidarse que el SVB era el 16º del país y que las conexiones con otras entidades tienen grandes ramificaciones que se extienden por todo el mundo.

Y en Europa, ¿qué?

Estas ramificaciones provocan una onda expansiva que se expresa en que la rentabilidad de infinidad de capitales se deteriore por doquier. Por ejemplo, los seis primeros bancos españoles perdieron el lunes casi 12 000 millones de euros en la bolsa.

El presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, declara el miércoles 14 que el sector bancario en España tiene unos niveles de liquidez y solvencia “por encima de la media”. Pero la situación en Europa no está blindada en absoluto y justo entonces se produce el hundimiento en bolsa del banco Credit Suisse, que en pocas horas pierde el 30% de su capitalización bursátil. El día siguiente, jueves 15, el banco anuncia que ha pedido prestados unos 50.000 millones de euros al banco central suizo para “fortalecer de forma preventiva su liquidez”. Todo esto tiene su correspondiente onda expansiva que, entre otros efectos, provoca una caída del 4% en el IBEX 35, acumulando pérdidas los principales bancos españoles de 24 000 millones de euros (el Banco de Sabadell ha perdido 1 800 millones, el 24,5%).

Por supuesto, las autoridades monetarias europeas declaran de forma inmediata que esto no guarda relación con la crisis estadounidense. Pero ya el FMI viene anunciando el riesgo de una explosión financiera del tipo de la de 2007-2008. Actualmente existen en el mundo masas enormes de capitales que buscan oportunidades de inversión y el ámbito financiero especulativo es uno de sus principales destinos, aunque también lo es los sectores que se privatizan o desatienden (véase el artículo de Información Obrera en el que se explica la entrada masiva de fondos de inversión en la enseñanza, particularmente en universidades y formación profesional).

Toda esta situación, propia de las contradicciones crecientes del capitalismo, se agrava por las consecuencias de la pandemia, la guerra de Ucrania y todas las criminales políticas que la acompañan, incluidas las sanciones. Es la expresión misma de la descomposición del modo de producción capitalista.

¡Claro que hay salida, pero no bajo el capitalismo!

Desde finales de 2020 el FMI ha alertado recurrentemente del riesgo de explosión social. No se equivoca. La devastación social que provoca la supervivencia del capitalismo es caldo de cultivo de un malestar cada vez mayor que no deja de expresarse de un modo u otro. Porque la clase trabajadora puede identificarse con un ser vivo que, como tal, tiene instinto de supervivencia y se moviliza por ella. Se extienden así las expresiones de resistencia por todo el mundo. Los planes del capital no pueden aplicarse por estas resistencias.

Es el caso del programado desmantelamiento del sistema público de pensiones en el Estado español, que no ha podido aplicarse, salvo marginalmente, precisamente por la resistencia. De hecho, la última medida es un paso atrás, sólo explicable por la movilización constante de la clase trabajadora promovida por las plataformas en defensa del sistema público de pensiones. Es el caso de la población griega que se levanta ante un trágico accidente de tren, que causa 57 muertos por el total abandono de la red, resultado de los recortes. Es el caso de la movilización en Alemania contra la guerra, como también en otros países. Y es el caso, entre tantos otros, de las gigantescas movilizaciones en Francia contra el ataque a las pensiones del gobierno de Macron, cuyas políticas son desaprobadas por el 80 % de la población.

El capital tiene pánico a toda movilización, consciente de que nada le garantiza poder aplicar una nueva vuelta de tuerca de ajuste, contra las condiciones de vida de la clase trabajadora, al modo como lo hizo tras el estallido de la crisis de 2007-2008. Porque el problema hoy no es un caso particular de crisis bancaria, ni tal o cual medida. El problema es la supervivencia del capitalismo y la barbarie cada vez mayor que supone.

Nosotros tenemos la posición literalmente opuesta: toda la confianza en que la movilización de la clase trabajadora hará posible una salida a los problemas y, como IV Internacional, mantenemos nuestro compromiso incondicional con ella.

No és només una nòva crisi bancària, és la «crisi crònica» del capitalisme

Deja un comentario

Carta Setmanal 931 per descarregar en PDF

El passat divendres 10 de març tanca el Silicon Valley Bank (SVB). Dos dies després, diumenge 12, el Departament de Serveis Financers de Nova York (NYDFS) estatunidenc tanca el Signature Bank, sobre el qual hi ha sospites d’ocultació d’informació. Altres bancs semblen acostar-se perillosament a la mateixa situació, com First Republic Bank, Western Alliance, Metropolitan Bank o Customer Bancorp, les cotitzacions borsàries del qual van caure el dilluns 13 més del 60%. De nou una voràgine de crisi bancària, fortes caigudes en les cotitzacions borsàries… i pànic general.

El SVB estava especialitzat a finançar noves empreses tecnològiques (en la seva jerga, startups), que han tingut grans ingressos, entre altres causes per la ingent inversió en elles de capitals risc. L’enorme liquiditat del banc (es parla de 175.000 milions de dòlars) es va dedicar en bona part a comprar bons públics, el preu dels quals s’ha enfonsat per la brutal pujada dels tipus d’interès imposada per la Reserva Federal. Quan els principals clients del banc retiren massivament els seus fons, el banc ha de vendre els bons manifestant-se així pèrdues que inicialment es calculen en 1 800 milions de dòlars. Però l’espiral ja està en marxa i es disparen les retirades massives de dipòsits de banc, fins a 42 000 milions de dòlars en deu hores (el 2008, se n’havien retirat gairebé 17 000 de Washington Mutual en deu… dies).

Davant d’aquesta situació, altres fraccions del capital busquen fer negoci, com el banc britànic HSBC, que compra per una lliura esterlina la filial de SVB a Regne Unit. Com en altres ocasions, la crisi propulsarà la centralització del capital. L’administració estatunidenca intenta reaccionar: «estem prenent mesures decisives per protegir l’economia dels Estats Units mitjançant l’enfortiment de la confiança pública en el nostre sistema bancari» afirmen, en una declaració conjunta Jerome Powell, Janet Yellen i Martin Gruenberg, respectivament president de la Reserva Federal, secretària del Tresor i president de la Corporació Federal d’Assegurança de Dipòsits (FDIC). Aquestes mesures són presentades amb la finalitat d’evitar «rescats i costos per als contribuents» i cobrir els dipòsits bancaris superiors al límit de 250 000 dòlars recolzat. Però es doten 25.000 milions de dòlars per a això amb el Bank Term Funding Program.

De debò pot ser suficient aquesta resposta? Quines conseqüències tindrà? Es tracta d’una crisi puntual d’un banc menor, sense més efectes, o podria desencadenar un cataclisme com el de la fallida de Lehman Brothers el 2008? Qui pagarà la factura? Si aquest nou episodi fos el que la propaganda afirma, podria debatre’s. Però es tracta justament d’això, d’un nou episodi d’una crisi molt més profunda, que ve tan de lluny que els seus orígens es remunten a abans de la crisi que esclata el 2007-2008. És una sort de crisi crònica del capitalisme, en el sentit de la successió de crisi sense períodes expansius intercalats entre elles, ja des de la qual esclata virulentament en els primers anys setanta. Una «crisi crònica» lligada directament a la inevitable tendència a la caiguda de la força impulsora de l’acumulació capitalista que és la rendibilitat, tal com Marx explica en el llibre tercer d’ El capital (la secció tercera del qual en particular recomanem emfàticament llegir), formulant-lo com a «Llei del descens tendencial de la taxa de guany» (LDTTG).

Per això, és clar que aquest episodi podrà eventualment contenir-se amb l’ actuació estatal, però sense modificar-se les causes últimes que ho expliquen i que porten la discussió a un altre terreny.

Per què aquesta fallida i què significa?

Passa ara com el 2007, quan l’impagament de les hipoteques subprime va ser el detonant de la crisi, però no la seva causa de fons: la fallida de SVB i les seves conseqüències no es deuen simplement a problemes de liquiditat per la caiguda del valor de certs bons, sinó que són molt més profundes i, després,  no se solucionaran amb una intervenció puntual per part del govern.

En primer lloc, cal considerar que aquest model de negoci bancari està lligat a un sector empresarial tan volàtil i inestable com el de les startups i els fons de capital risc (des de finals de 2002 s’acumulen ja més de 250 000 acomiadaments). Davant les dificultats de valorització del capital en les activitats productives de plusvàlua, masses enormes de capitals es bolquen en les activitats especulatives. La raó de fons és en els problemes de rendibilitat que Marx detectava (la LDDTG). Per això mateix ell els exposa prèviament a les qüestions financeres, que no són la causa dels problemes, sinó una resposta a ells (l’esmentada llei de la rendibilitat), certament desesperada. Raó per la qual és tan endevinable la idea que els problemes procedeixen d’una «finançarització» que, si es contingués, faria possible la solució dels problemes. Tan endevinat perquè una vegada més s’apel·la a la il·lusòria idea d’un capitalisme bo, que seria factible limitant al capital dolent (especulatiu) i promovent el capital bo (productiu). Com si no hi hagués una lògica general que regeix l’ acumulació del capital, presidida per la conformació del capital financer que integra totes les activitats possibles de negoci, des de les productives fins a les especulatives i passant per les comercials, etc.

En segon lloc, la connivència dels Estats amb aquesta pràctiques, proveint-les de cobertura legal. Després de la crisi del 1929, Roosevelt va promulgar la llei Glass-Steagall per contenir, alguna cosa, l’especulació financera. Però el 1999 Clinton la liquida amb la llei Gramm-Leach-Bliley i la nova llei que Obama promou el 2010, la Dodd-Frank, és tan modesta que no reverteix la situació. A més, Trump modifica alguns aspectes en la línia d’una major desregulació. Per això, el SVB tenia les mans lliures per a certes pràctiques, en no considerar-se «banc sistèmic» perquè s’havia augmentat la mida per ser-ho de 50 000 milions a 250 000 i ell tenia un balanç de 220.000 milions.

Quines conseqüències tindrà això? D’una banda, encara no es pot saber si hi ha altres bancs que poden incórrer en situacions similars, en particular pels llaços que mantinguessin amb el SVB. Però d’altra banda, si se sap ja que hi ha una factura que pegar. I encara que Biden hagi declarat que no ho pagarà fonamentalment la classe treballadora (ell diu contribuents), hi ha diferents vies per les quals, amb tota seguretat, sí que repercutirà a la majoria, entre elles que d’una manera o altra es tracta de despesa pública que cal finançar, ja sigui mitjançant emissió monetària (que mai es duu a terme per a cap fi social),  ja sigui a través d’altres polítiques de l’ajust permanent que exigeix el mateix capital financer les pràctiques del qual provoquen situacions com aquesta que abordem. No s’ha d’oblidar que el SVB era el 16è del país i que les connexions amb altres entitats tenen grans ramificacions que s’estenen arreu del món.

I a Europa, què?

Aquestes ramificacions provoquen una ona expansiva que s’ expressa en què la rendibilitat d’ infinitat de capitals es deteriori per doquier. Per exemple, els sis primers bancs espanyols van perdre dilluns gairebé 12.000 milions d’euros a la borsa.

El president del Govern, Pedro Sánchez, declara el dimecres 14 que el sector bancari a Espanya té uns nivells de liquiditat i solvència «per sobre de la mitjana». Però la situació a Europa no està blindada en absolut i just llavors es produeix l’enfonsament en borsa del banc Credit Suisse, que en poques hores perd el 30% de la seva capitalització borsària. L’endemà, dijous 15, el banc anuncia que ha demanat uns 50.000 milions d’euros al banc central suís per «enfortir de forma preventiva la seva liquiditat». Tot això té la seva corresponent ona expansiva que, entre altres efectes, provoca una caiguda del 4% en l’IBEX 35, acumulant pèrdues els principals bancs espanyols de 24.000 milions d’euros (el Banc de Sabadell ha perdut 1 800 milions, el 24,5%).

Per suposat, les autoritats monetàries europees declaren de forma immediata que això no guarda relació amb la crisi estatunidenca. Però ja l’FMI ve anunciant el risc d’una explosió financera del tipus de la de 2007-2008. Actualment hi ha al món masses enormes de capitals que busquen oportunitats d’inversió i l’àmbit financer especulatiu és una de les seves principals destinacions, tot i que també ho és els sectors que es privatitzen o desatenen l’article d’Informació Obrera en què s’explica l’entrada massiva de fons d’inversió en l’ensenyament,  particularment en universitats i formació professional).

Tota aquesta situació, pròpia de les contradiccions creixents del capitalisme, s’agreuja per les conseqüències de la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i totes les criminals polítiques que l’acompanyen, incloses les sancions. És l’ expressió mateixa de la descomposició del mode de producció capitalista.

És clar que hi ha sortida, però no sota el capitalisme!

Des de finals de 2020 l’FMI ha alertat recurrentment del risc d’explosió social. No s’equivoca. La devastació social que provoca la supervivència del capitalisme és caldo de cultiu d’un malestar cada vegada més gran que no deixa d’expressar-se d’una manera o altra. Perquè la classe treballadora pot identificar-se amb un ésser viu que, com a tal, té instint de supervivència i es mobilitza per ella. S’estenen així les expressions de resistència per tot el món. Els plans del capital no es poden aplicar per aquestes resistències.

És el cas del programat desmantellament del sistema públic de pensions a l’Estat espanyol, on no s’ha pogut aplicar un nou atac a les prestacions, precisament per la resistència. De fet, l’última mesura és un pas enrere dels plans inicials del ministeri (augment a 35 anys de la base del càlcul), només explicable per la mobilització constant de la classe treballadora promoguda per les plataformes en defensa del sistema públic de pensions i dels sindicats oposats a aquesta mesura. És el cas de la població grega que s’aixeca davant d’un tràgic accident de tren, que causa 57 morts pel total abandonament de la xarxa, resultat de les retallades. És el cas de la mobilització a Alemanya contra la guerra, com també en altres països. I és el cas, entre tants altres, de les gegantines mobilitzacions a França contra l’atac a les pensions del govern de Macron, les polítiques del qual són desaprovades pel 80 % de la població.

A això s’hi afegeix la resistència contra la guerra  i  l’OTAN, que recorre bona part d’Europa, en particular Alemanya, però també Regne Unit, Itàlia, Grècia.  Perquè les contradiccions del capitalisme no poden ser resoltes per la guerra, com no ho van ser el 1914-18, ni el 1939-45, ni amb la guerra de Corea, ni amb la de Vietnam, ni amb les de l’Afganistan o l’Iraq. Combatre contra les conseqüències socials de la política de guerra és fonamental per al moviment obrer i la joventut: inflació amb pèrdua de poder adquisitiu dels salaris i les pensions, retallades en els serveis socials (sanitat, educació i dependència, etc.  D’aquí la importància d’estendre i ampliar el suport al manifest europeu contra la guerra, per l’alt el foc immediat

El capital té pànic a tota mobilització, conscient que res li garanteix poder aplicar una nova volta d’ajust, contra les condicions de vida de la classe treballadora, a la manera com ho va fer després de l’esclat de la crisi de 2007-2008. Perquè el problema avui no és un cas particular de crisi bancària, ni tal o quina mesura. El problema és la supervivència del capitalisme i la barbàrie cada vegada més gran a la que inevitablement condueix. Nosaltres tenim la posició literalment oposada: tota la confiança en què la mobilització de la classe treballadora farà possible una sortida als problemes i, com a IV Internacional, mantenim el nostre compromís incondicional amb ella.

Caso Ferrovial: lo que falta es voluntad política

Deja un comentario

Carta Semanal 930 en catalán

Carta Semanal 930 para descargar en PDF

El presidente del Gobierno español ha acusado al principal propietario de Ferrovial, Rafael del Pino, de falta de patriotismo y le ha reprochado su escaso grado de compromiso con el país por su decisión de trasladar su sede social desde España a Países Bajos.

Hay quienes apelan a la supuesta lealtad que la empresa debería profesar al Estado español.  Pero el capital únicamente se debe al principio sacrosanto de la rentabilidad, de tal manera que aprovecha todo el potencial que el marco jurídico que regula la actividad económica ofrece para garantizar la obtención del máximo nivel de beneficio posible. Y Estas empresas hacen lo que la UE y el gobierno español les permite y les anima a hacer, porque los tratados europeos acaban con la soberanía nacional como se ha conocido hasta ahora. La UE desdibuja los marcos nacionales tanto para los estados como para las multinacionales. Sobre todo para estas.

En este marco, la elección de la nueva sede fiscal obedece a un movimiento para reducir costes mediante la rebaja fiscal que supondría tributar en el país neerlandés. Desde hace años, este país ofrece una suculenta vía para eludir el pago de impuestos sobre los beneficios generados por las compañías multinacionales, habiéndose generalizado la expresión de “sándwich holandés” para referirse a ella. Concretamente, en el marco de los convenios que este país tiene firmados con sus antiguas colonias, que en su mayoría son consideradas paraísos fiscales, es posible que se puedan transferir los beneficios generados por las empresas radicadas en Países Bajos a estos territorios. Por lo tanto, la normativa vigente permite este tipo de operaciones que, al respetar el marco jurídico no están penalizadas legalmente.

Según el ranking del Corporate Tax Haven Index de 2021, publicado por la Tax Justice Network, los Países Bajos son el 4º mayor paraíso fiscal del mundo: https://cthi.taxjustice.net/en/ Entre los primeros puestos de este mismo ránking aparecen otros países de la UE, como Luxemburgo o Irlanda.

Además, en los Países Bajos la empresa podrá intentar refinanciar su endeudamiento, aprovechándose de la mejor calificación (AAA) respecto a la española (A), de acuerdo con Standard & Poor’s. Y, de paso, hace campaña política en favor de la derecha que, nunca debe olvidarse, tiene genes franquistas. En todo caso, estos movimientos no pueden descontextualizarse de la situación general de la dislocación del mercado mundial y sus efectos en las estrategias del capital. El cambio de sede a los países bajos tiene además un objetivo prioritario: cotizar en la bolsa de New York. El 85 por ciento de los negocios de Ferrovial están en el extranjero, particularmente en los USA. Según Expansión y Cinco Días  Ferrovial ya tiene nuevos contratos por más de 4000 millones de dólares en este país…es solo una sindicación de los efectos de la ofensiva de Biden por atraer empresas europeas a partir de La ley de Reducción de la Inflación, un programa dotado con 391.000 millones en créditos fiscales y subvenciones.

Este movimiento no puede ser sorpresivo para ningún otro Gobierno europeo. Desde que la Unión Europea pone en marcha, en 1986, el Acta Única Europea, garantizando el marco de libre movilidad de capitales en terreno europeo, los Estados de los países adheridos al proyecto de integración han emprendido una verdadera carrera competitiva de reformas fiscales. El objetivo ha sido el de favorecer la imposición que recae sobre el capital para, por una parte, atraer al capital internacional y, por otra, intentar retener al capital nacional. Esto ha supuesto una renuncia a una ingente cantidad de recursos por parte de los Estados, que han exigido un esfuerzo de tributación creciente a las rentas del trabajo para contrarrestar la atenuación de las cargas fiscales sobre el capital. En España, recordemos que más del 80% de la recaudación por IRPF corresponde a rentas del trabajo (que suponen menos del 50% de la Renta Nacional)

La UE es la barra libre para el capital

Todos los Estados europeos han quedado sometidos a esta presión. Y el español no ha representado ninguna excepción. A las rebajas de la imposición directa sobre los beneficios -el tipo nominal ha descendido desde el 35% hasta el 25% en las últimas décadas y se han ampliado las deducciones tanto de la base como de la cuota imponible- hay que añadir aquellas aplicadas sobre las rentas derivadas del ahorro en el IRPF – han disfrutado de un tipo impositivo único, independiente del aplicado sobre las rentas procedentes del trabajo y más reducido. Además, se han incrustado en el sistema fiscal español algunos elementos como las SICAV o las ETVE: (Sociedades de Inversión de Capital Variable y Entidades de Tenencia de Valores Extranjeros, entidades radicadas en España, que disfrutan de un régimen fiscal especial, mucho más favorable para sus propietarios. Dicho más claramente: una forma legal para pagar menos impuestos.

El marco fiscal que ofrece Países Bajos es acorde con los principios que imperan en el mercado único europeo, y que también han alcanzado al caso español. No podía ser de otra manera teniendo en cuenta el carácter de clase del propio proceso de integración. El Gobierno español, por su parte, alega haber instado a los propietarios de la empresa a replantearse su decisión, habida cuenta del apoyo que esta empresa ha recibido del Estado, desde su creación bajo el régimen franquista hasta el periodo reciente, durante la recesión vinculada a la pandemia.

En el periodo reciente la empresa ha recibido apoyo estatal, fundamentalmente, a través de dos vías. Disfrutó del rescate por parte del Estado sobre las autopistas de peaje mediante el que se socializaron las pérdidas de estas empresas, (con un coste estimado de entre 1.000 y 3.000 millones de euros) . Ferrovial absorbió una parte significativa de los fondos dedicados a este rescate.

Quienes critican la “falta de patriotismo” de Ferrovial resaltan el apoyo recibido por parte del Gobierno autodenominado progresista del PSOE y UP, a través de los ERTE. La ministra de Trabajo, Yolanda Díaz ha afeado la decisión de la constructora después de haberse beneficiado de las ayudas estatales durante la fase más dura de la recesión1. De este modo, la confesión involuntaria de Yolanda Díaz de que los ERTE eran ayudas a las empresas parece contradictoria con el discurso de que eran medidas para evitar despidos, y pone de manifiesto el verdadero carácter de los ERTE, a pesar de que se vendieran como un elemento más del denominado escudo social: en realidad, no representan más que otra vía diferente para socializar pérdidas de carácter privado. Es decir, más allá de que permitan maquillar las estadísticas sobre el desempleo, a través de los ERTE el Estado acaba asumiendo costes que corresponden al capital.

Añadidamente, Ferrovial, al igual que las otras grandes constructoras, manipuló durante décadas licitaciones públicas en España y formó parte de diversos cárteles, tal como ha venido denunciando la CNMV en múltiples ocasiones, aunque con escaso éxito2.

Como hemos señalado, la legislación en relación con la actuación de las grandes empresas, específicamente sus movimientos internacionales, es prácticamente de barra libre, especialmente a partir de la constitución del mercado único con el Acta Única de 1986. Lo mismo ocurre con la normativa relativa a la recepción de ayudas públicas, que apenas contiene exigencias. El Estado actúa como un auténtico instrumento para favorecer la acumulación del capital, en particular de ciertos segmentos de él, en este caso el de uno de los sectores mimados del capitalismo español, el de las constructoras, que viven en gran medida de la teta del Estado y cuya actuación está relacionada con la especulación inmobiliaria que tanto sufrimiento provoca a grandes sectores de la clase trabajadora.

¿Seguro que no se puede intervenir? ¿Acaso no es posible actuar en favor de la mayoría, que es la clase trabajadora?

Como en muchos otros casos, tal que el de Nissan en 2020, se alega la inevitabilidad de estas fugas de capitales, amparadas en una supuesta libre competencia, que sin embargo no opera en relación con procedimientos como el del reparto de los contratos públicos. En todo caso, no es inevitable. Entre quienes lo alegan se encuentran quienes buscan así tapar su responsabilidad política por no hacer nada. Pero claro que es posible intervenir, en favor de la mayoría, que es la clase trabajadora, siempre que exista la voluntad política de hacerlo. Al menos en dos planos: con carácter inmediato eliminando las ayudas públicas al gran capital, imponiendo condiciones estrictas para la actividad empresarial, incluida la gestión de sus ganancias, las condiciones laborales de su plantilla, etc.

Y más allá de lo inmediato, a través de una política que ponga los medios de producción al servicio de la población, para asegurar que los bienes y servicios elementales ostentan la condición de derechos, garantizando por tanto su acceso al conjunto de la población, y no la de mercancías, que provoca la privación de ellos para sectores amplios. Ponerla al servicio de la población, ¿cómo? A través de todos los medios necesarios, que pueden ser en primera instancia impositivos o regulatorios, pero que en ningún caso pueden excluir su expropiación.

Tal vez se nos diga que estamos impidiendo la libertad de empresa. En ese caso, responderemos que no tenemos ninguna duda en el dilema entre la libertad de empresa y las legítimas aspiraciones de trabajadoras y trabajadores a satisfacer sus necesidades, acordes a lo que su productividad hace posible. Porque, como explicaba Marx en el Discurso sobre el libre cambio, pronunciado el 9 de enero de 1848 en la Sociedad Democrática de Bruselas:

¿Qué es, pues, el libre cambio en el estado actual de la sociedad? Es la libertad del capital. Cuando hayáis hecho desaparecer las pocas trabas nacionales que aún obstaculizan la marcha del capital, no habréis hecho más que concederle plena libertad de acción. Por favorables que sean las condiciones en que se haga el intercambio de una mercancía por otra, mientras subsistan las relaciones entre el trabajo asalariado y el capital, siempre existirán la clase de los explotadores y la clase de los explotados

No os dejéis engañar por la palabra abstracta de libertad. ¿Libertad de quién? No es la libertad de cada individuo con relación a otro individuo. Es la libertad del capital para machacar al trabajador3.

En política económica, da igual el color político del gobierno cuando se somete a las exigencias del capital financiero, vehiculizadas a través de sus organismos (FMI, UE). Pero no se puede decir seriamente que no se puede hacer nada. Se puede hacer todo, si se ponen por delante las reivindicaciones de la mayoría, sin someterlas a ninguna condición. Ésta y no otra es la cuestión.

1 “Yolanda Díaz recuerda que Ferrovial se acogió a varios ERTE y fue salvada con dinero público español”, en el diario.es (2/mar/2023): www.eldiario.es/politica/ultima-hora-actualidad-politica-directo_6_9996905_1097859.html.

2 El Diario (3/3/2023): “Ferrovial manipuló durante décadas licitaciones públicas de cientos de millones en España”: www.eldiario.es/economia/ferrovial-manipulo-durante-decadas-licitaciones-publicas-cientos-millones-espana_1_10002739.html.

3 En www.marxists.org/espanol/m-e/1847/miseria/009.htm.

Cas Ferrovial: el que falta és voluntat política

Deja un comentario

Carta Setmanal 930 per descarregar en PDF

El president del Govern espanyol ha acusat el principal propietari de Ferrovial, Rafael del Pino, de falta de patriotisme i li ha retret el seu escàs grau de compromís amb el país per la seva decisió de traslladar la seva seu social des d’Espanya a Països Baixos.

N’hi ha que apel·len a la suposada lleialtat que l’empresa hauria de professar a l’Estat espanyol.  Però el capital únicament es deu al principi sacrosant de la rendibilitat, de tal manera que aprofita tot el potencial que el marc jurídic que regula l’ activitat econòmica ofereix per garantir l’obtenció del màxim nivell de benefici possible. I Aquestes empreses fan el que la UE i el govern espanyol els permet i els anima a fer, perquè els tractats europeus acaben amb la sobirania nacional com s’ha conegut fins ara. La UE desdibuixa els marcs nacionals tant per als estats com per a les multinacionals. Sobretot per a aquestes.

En aquest marc, l’elecció de la nova seu fiscal obeeix a un moviment per reduir costos mitjançant la rebaixa fiscal que suposaria tributar al país neerlandès. Des de fa anys, aquest país ofereix una suculenta via per eludir el pagament d’impostos sobre els beneficis generats per les companyies multinacionals, havent-se generalitzat l’expressió de «sandvitx holandès» per referir-s’hi. Concretament, en el marc dels convenis que aquest país té signats amb les seves antigues colònies, que en la seva majoria són considerades paradisos fiscals, és possible que es puguin transferir els beneficis generats per les empreses radicades a Països Baixos a aquests territoris. Per tant, la normativa vigent permet aquest tipus d’ operacions que, en respectar el marc jurídic no estan penalitzades legalment.

Segons el rànquing del Corporate Tax Haven Index de 2021, publicat per la Tax Justice Network, els Països Baixos són el 4t major paradís fiscal del món: https://cthi.taxjustice.net/en/ Entre els primers llocs d’aquest mateix rànquing apareixen altres països de la UE, com Luxemburg o Irlanda.

A més, als Països Baixos l’empresa podrà intentar refinançar el seu endeutament, aprofitant-se de la millor qualificació (AAA) respecte a l’espanyola (A), d’acord amb Standard & Poor’s. I, de pas, fa campanya política en favor de la dreta que, mai s’ha d’oblidar, té gens franquistes. En tot cas, aquests moviments no poden descontextualitzar-se de la situació general de la dislocació del mercat mundial i els seus efectes en les estratègies del capital. El canvi de seu als països baixos té a més un objectiu prioritari: cotitzar a la borsa de New York. El 85 per cent dels negocis de Ferrovial són a l’estranger, particularment als USA. Segons Expansión i Cinco Días Ferrovial ja té nous contractes per més de 4000 milions de dòlars en aquest país… és només una sindicació dels efectes de l’ofensiva de Biden per atreure empreses europees a partir de La llei de Reducció de la Inflació, un programa dotat amb 391.000 milions en crèdits fiscals i subvencions.

Aquest moviment no pot ser sorpresiu per a cap altre Govern europeu. Des que la Unió Europea posa en marxa, el 1986, l’ Acta Única Europea, garantint el marc de lliure mobilitat de capitals en terreny europeu, els Estats dels països adherits al projecte d’ integració han emprès una veritable carrera competitiva de reformes fiscals. L’objectiu ha estat el d’afavorir la imposició que recau sobre el capital per, d’una banda, atreure el capital internacional i, de l’altra, intentar retenir el capital nacional. Això ha suposat una renúncia a una ingent quantitat de recursos per part dels Estats, que han exigit un esforç de tributació creixent a les rendes del treball per contrarestar l’atenuació de les càrregues fiscals sobre el capital. A Espanya, recordem que més del 80% de la recaptació per IRPF correspon a rendes del treball (que suposen menys del 50% de la Renda Nacional)

La UE és la barra lliure per al capital

Tots els Estats europeus han quedat sotmesos a aquesta pressió. I l’espanyol no ha representat cap excepció. A les rebaixes de la imposició directa sobre els beneficis -el tipus nominal ha descendit des del 35% fins al 25% en les últimes dècades i s’han ampliat les deduccions tant de la base com de la quota imposable- cal afegir aquelles aplicades sobre les rendes derivades de l’estalvi en l’IRPF – han gaudit d’un tipus impositiu únic,  independent de l’ aplicat sobre les rendes procedents del treball i més reduït. A més, s’han incrustat en el sistema fiscal espanyol alguns elements com les SICAV o les ETVE: (Societats d’Inversió de Capital variable i Entitats de Tinença de Valors Estrangers, entitats radicades a Espanya, que gaudeixen d’un règim fiscal especial, molt més favorable per als seus propietaris. Dit més clarament: una forma legal per pagar menys impostos.

El marc fiscal que ofereix Països Baixos és d’acord amb els principis que imperen en el mercat únic europeu, i que també han assolit el cas espanyol. No podia ser d’ una altra manera tenint en compte el caràcter de classe del propi procés d’ integració. El Govern espanyol, per la seva banda, al·lega haver instat els propietaris de l’empresa a replantejar-se la seva decisió, tenint en compte el suport que aquesta empresa ha rebut de l’Estat, des de la seva creació en règim franquista fins al període recent, durant la recessió vinculada a la pandèmia.

En el període recent l’ empresa ha rebut suport estatal, fonamentalment, a través de dues vies. Va gaudir del rescat per part de l’Estat sobre les autopistes de peatge mitjançant el qual es van socialitzar les pèrdues d’aquestes empreses, (amb un cost estimat d’entre 1.000 i 3.000 milions d’euros) . Ferrovial va absorbir una part significativa dels fons dedicats a aquest rescat.

Els qui critiquen la «falta de patriotisme» de Ferrovial ressalten el suport rebut per part del Govern autodenominat progressista del PSOE i UP, a través dels ERTE. La ministra de Treball, Yolanda Díaz ha criticat la decisió de la constructora després d’haver-se beneficiat de les ajudes estatals durant la fase més dura de la recessió1. D’aquesta manera, la confessió involuntària de Yolanda Díaz que els ERTE eren ajudes a les empreses sembla contradictòria amb el discurs que eren mesures per evitar acomiadaments, i posa de manifest el veritable caràcter dels ERTE, tot i que es venguessin com un element més de l’anomenat escut social: en realitat,  no representen més que una altra via diferent per socialitzar pèrdues de caràcter privat. És a dir, més enllà que permetin maquillar les estadístiques sobre l’atur, a través dels ERTE l’Estat acaba assumint costos que corresponen al capital.

Afegidament, Ferrovial, igual que les altres grans constructores, va manipular durant dècades licitacions públiques a Espanya i va formar part de diversos càrtels, tal com ha vingut denunciant la CNMV en múltiples ocasions, tot i que amb escàs èxit2.

Com hem assenyalat, la legislació en relació amb l’ actuació de les grans empreses, específicament els seus moviments internacionals, és pràcticament de barra lliure, especialment a partir de la constitució del mercat únic amb l’ Acta Única de 1986. El mateix passa amb la normativa relativa a la recepció d’ajudes públiques, que a penes conté exigències. L’ Estat actua com un autèntic instrument per afavorir l’ acumulació del capital, en particular de certs segments d’ ell, en aquest cas el d’ un dels sectors mimats del capitalisme espanyol, el de les constructores, que viuen en gran mesura de la teta de l’ Estat i l’ actuació del qual està relacionada amb l’ especulació immobiliària que tant patiment provoca a grans sectors de la classe treballadora.

Segur que no es pot intervenir? No és possible actuar en favor de la majoria, que és la classe treballadora?

Com en molts altres casos, tal que el de Nissan el 2020, s’al·lega la inevitabilitat d’aquestes fugues de capitals, emparades en una suposada lliure competència, que no obstant això no opera en relació amb procediments com el del repartiment dels contractes públics. En tot cas, no és inevitable. Entre els qui l’al·leguen es troben els qui busquen així tapar la seva responsabilitat política per no fer res. Però clar que és possible intervenir, en favor de la majoria, que és la classe treballadora, sempre que hi hagi la voluntat política de fer-ho. Almenys en dos planols: amb caràcter immediat eliminant els ajuts públics al gran capital, imposant condicions estrictes per a l’ activitat empresarial, inclosa la gestió dels seus guanys, les condicions laborals de la seva plantilla, etc.

I més enllà de l’ immediat, a través d’ una política que posi els mitjans de producció al servei de la població, per assegurar que els béns i serveis elementals ostenten la condició de drets, garantint per tant el seu accés al conjunt de la població, i no la de mercaderies, que provoca la privació d’ ells per a sectors amplis. Posar-la al servei de la població, com? A través de tots els mitjans necessaris, que poden ser en primera instància impositius o regulatoris, però que en cap cas poden excloure’ n l’ expropiació.

Tal vegada se’ns digui que estem impedint la llibertat d’empresa. En aquest cas, respondrem que no tenim cap dubte en el dilema entre la llibertat d’ empresa i les legítimes aspiracions de treballadores i treballadors a satisfer les seves necessitats, d’ acord amb el que la seva productivitat fa possible. Perquè, com explicava Marx al Discurs sobre el lliure canvi, pronunciat el 9 de gener de 1848 a la Societat Democràtica de Brussel·les:

Què és, doncs, el lliure canvi en l’estat actual de la societat? És la llibertat del capital. Quan heu fet desaparèixer les poques traves nacionals que encara obstaculitzen la marxa del capital, no haureu fet més que concedir-li plena llibertat d’acció. Per favorables que siguin les condicions en què es faci l’ intercanvi d’ una mercaderia per una altra, mentre subsisteixin les relacions entre el treball assalariat i el capital, sempre existiran la classe dels explotadors i la classe dels explotats

No us deixeu enganyar per la paraula abstracta de llibertat. Llibertat de qui? No és la llibertat de cada individu amb relació a un altre individu. És la llibertat del capital per matxacar el treballador3.

En política econòmica, dona igual el color polític del govern quan se sotmet a les exigències del capital financer, vehiculitzades a través dels seus organismes (FMI, UE). Però no es pot dir seriosament que no es pot fer res. Es pot fer tot, si es posen per davant les reivindicacions de la majoria, sense sotmetre-les a cap condició. Aquesta i no una altra és la qüestió.

1 «Yolanda Díaz recorda que Ferrovial es va acollir a diversos ERTE i va ser salvada amb diners públics espanyols», en el diario.es (2/mar/2023):

www.eldiario.es/politica/ultima-hora-actualidad-politica-directo_6_9996905_1097859.html

2 El Diari (3/3/2023): «Ferrovial va manipular durant dècades licitacions públiques de cents de milions a Espanya»: www.eldiario.es/economia/ferrovial-manipulo-durante-decadas-licitaciones-publicas-cientos-millones-espana_1_10002739.html

— 3 En www.marxists.org/espanol/m-e/1847/miseria/009.htm

«El enemigo está en nuestro propio país»

Deja un comentario

Carta Semanal 929 en catalán

Carta Semanal 929 para descargar en PDF

Es la consigna que defendían los revolucionarios, de distintas tendencias, que se opusieron a la guerra imperialista en 1914-1918. Y sigue siendo de plena actualidad.

En nuestro país, el gobierno de coalición, al margen de disputas y disensiones, hay que juzgarlo por sus hechos. Y en los hechos, se ha alineado abierta y totalmente con Biden y la OTAN. Sin duda el punto de inflexión fue la preparación de la Cumbre de la OTAN en Madrid los días 29 y 30 de junio de 2022. Sigue leyendo →

«L’enemic és al nostre propi país»

Deja un comentario

Carta Setmanal 929 per descarregar en PDF

És la consigna que defensaven els revolucionaris, de diferents tendències, que es van oposar a la guerra imperialista en 1914-1918. I continua sent de plena actualitat.

Al nostre país, el govern de coalició, al marge de disputes i dissensions, cal jutjar-lo pels seus fets. I en els fets, s’ha alineat obertament i totalment amb Biden i l’OTAN. Sens dubte el punt d’inflexió va ser la preparació de la Cimera de l’OTAN a Madrid els dies 29 i 30 de juny de 2022.

El compromís d’augmentar el pressupost militar es compleix immediatament, fins i tot sense esperar als pressupostos de l’Estat per al 2023: el Ministeri de Defensa informa que ha rebut un crèdit de 1.000 milions a càrrec del «pressupost de contingència» (aquest pressupost de contingència és, segons l’article 50 de la Llei, General Pressupostària,  una part dels pressupostos generals de l’Estat (PGE) que es destina a «necessitats inajornables, de caràcter no discrecional per a les quals no es fes en tot o en part, l’adequada dotació de crèdit»). Per tant el govern que es presenta com el «més progressista de la història» considera una «necessitat inajornable» incrementar la despesa militar.

Durant els mesos posteriors es reforça la presència militar espanyola en homes i armes als països fronterers amb Ucraïna: el diari La Vanguardia del 22 de febrer publicava un informe en el qual detallava, fent ús de les dades oficials, que «la presència militar espanyola s’ha doblat per terra, mar i aire al voltant d’Ucraïna»:  650 soldats a Letònia, 130 a Estònia, 400 a Bulgària i Romania.

Alhora, segons publica El País, més de 500 soldats ucraïnesos estan sent entrenats en diferents instal·lacions militars espanyoles.

A finals de desembre de 2022 els pressupostos generals inclouen un augment directe del 23 per cent, sense comptar els indirectes que en realitat fan que la despesa militar gairebé es tripliqui.

L’últim viatge a Kiev de Sánchez, l’anunci de l’enviament dels Leopard, i després de l’augment del seu número, assenyala un pas més en la implicació directa en la guerra.

El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz és bel·ligerant

Coneixem diverses crides que plantegen que el govern ha de ser més actiu en una tasca diplomàtica per la pau. És una fal·làcia. El govern és actiu en la seva política de guerra, alhora que nega un augment de salaris segons la inflació (directament quan és competència seva, recordem la irrisòria pujada dels empleats i empleades públics, i de manera general per a tots els treballadors), i vol imposar, entre d’altres, una nova reforma de les pensions.

No hi ha el menor dubte. «Si enviem armes, som partícips de la guerra» així de clar ho va declarar Lula da Silva.

Aquest és el cas dels 30 països que alimenten militarment el conflicte. A més tot l’ arsenal està acompanyat del personal humà necessari per al seu aprenentatge. Els exèrcits de l’OTAN, segons les seves mateixes declaracions, han vingut armant i entrenant els militars ucraïnesos des del 2014. I l’escalada pot acabar en l’enviament de tropes, malgrat les negatives dels governs. Recordem que la intervenció militar nord-americana al Vietnam va començar amb l’enviament de «consellers militars».

Ningú ha mandatat Sánchez per entrar en guerra

Totes les decisions militars s’estan prenent de la manera més antidemocràtica.  L’enviament d’armes –escalat amb l’enviament de tancs, i qui sap si d’avions de combat- ni tan sols ha merescut un debat a les Corts. Llavors, qui decideix?

S’anuncia l’ampliació dels contingents nord-americans a Rota i Morón, i tornem al mateix: cap debat públic a les Corts.

La ministra Robles anuncia que són mesures per garantir la pau, argument vell i mil vegades repetit per justificar l’entrada en guerra.

D’altres diuen que es tracta de la sobirania d’Ucraïna, però, qui nega aquesta sobirania? Putin sens dubte, però  els que controlen l’exèrcit ucraïnès o se sotmeten a l’OTAN des del 2014 la defensen? Les decisions de Zelenski d’aixecar la moratòria sobre la prohibició de la venda de terres a l’estranger no sembla que protegeixin la sobirania del país. El 8 d’abril de 2022 hi havia un principi d’acord de pau sobre la base de la neutralitat d’Ucraïna. Però, com explica Harald Kujat, general retirat de la Luftwaffe- que va ser, ni més ni menys que cap d’estat major de la Bundeswehr del 2000 al 2002 i president del comitè militar de l’OTAN del 2002 al 2005, Boris Johnson, primer ministre britànic en aquell moment, va visitar Kiev el 9 d’abril per impedir la signatura de l’acord,  sobre la base del raonament que Occident no estava disposat que la guerra acabés. Els que van impedir aquest acord de pau defensen la sobirania d’Ucraïna?

Els governs que han aprovat sancions a Rússia i depenen del gas nord-americà, dues vegades més car, a costa de dinamitar la competitivitat de tota la indústria europea, que no defensen, per tant, ni els interessos dels seus propis països, com poden parlar de defensar la sobirania d’altres?

És més, com assenyala un article de M. Serac, publicat al diari francès Informations Ouvrières, «Hauríem de ser molt crèduls per arribar a admetre que els invasors, els ocupants militars, els exterminadors estatunidencs de l’Afganistan, l’Iraq, abans Vietnam, etc., s’han convertit en ‘llibertadors’. (…)  Aquestes preguntes que ‘no es plantejaran’ en les cadenes de la unió sagrada per la guerra, les han plantejat els internacionalistes i els demòcrates a París i a tot Europa el 25 de febrer».

Qui es beneficia de la guerra?

Hi ha una vella dita: a qui beneficia el crim?

Si veiem els beneficis de l’IBEX 35 i els superbeneficis que estan obtenint, tenim una primera resposta, per no parlar dels guanys de la colossal indústria de l’armament nord-americana, al voltant del 45 per cent mundial, o dels productors de l’antiecològic gas de fracking, dues vegades més car, i això sense que els oligarques russos perdin els seus privilegis. Sense anar més lluny, Els cinc majors capitalistes del petroli, han obtingut, ja, 200.000 milions de dòlars de beneficis de guerra.

Els que perden són els pobles, d’entrada l’ucraïnès i el rus, és una guerra imperialista contra els pobles. Recordem el que ha dit l’alt diplomàtic estatunidenc Charles Freeman, responsable durant un temps de les agències d’espionatge nord-americanes, quan declara que la política seguida pel l seu Estat consisteix a «combatre Rússia fins a l’últim ucraïnès». I, de pas, hi afegim nosaltres, vendre les seves armes i el gas de fracking produït a Texas.

El govern de coalició participa d’aquesta guerra. S’alinea amb Garamendi, que va declarar, per oposar-se a la pujada de salaris que demanaven –tímidament i moderadament- els dirigents d’UGT i CCOO, que «la realitat és que estem en guerra, que Europa està en guerra, i al món de l’economia l’afectarà».

Més que mai, no a la guerra, Alt al foc immediat

La guerra actual llança els treballadors i els pobres d’una nació contra els d’una altra, en benefici dels que no moren sinó que s’enriqueixen amb ella. Als altres països, tot el pes de la guerra recau també sobre els oprimits, sobre les classes socials que viuen de la seva feina.

Per al capital, la guerra és una enorme oportunitat. La pujada desaforada dels preus del gas i l’electricitat, una benedicció per a les empreses energètiques. La pujada dels tipus d’interès, una divina sorpresa per als bancs. La inflació que ens arruïna, una gran oportunitat per a les distribuïdores d’aliments, que han augmentat astronòmicament els seus beneficis. Per a ells és una meravellosa alineació dels astres. Però per a la població treballadora, és una catàstrofe.

Precisament, per defensar aquesta població treballadora, que és la immensa majoria del país, ¡No a la guerra!, ¡Alto el foc immediat! són les consignes revolucionàries que es dirigeixen com a acta d’acusació contra tots els governs que són bel·ligerants.