Archivo del Autor: admin

Les conseqüències internacionals de la guerra d’Ucraïna, no mereixen discussió. Assistim a una modificació qualitativa de totes les relacions, socials, econòmiques, militars a escala internacional… des d’abans de la guerra però ella ha amplificat el moviment en curs.

I això té un efecte directe en les organitzacions, en particular les que es reclamen del moviment obrer, del socialisme, del dret dels pobles o de la defensa de l’ecosistema…

Assistim a un espectacle inèdit, la majoria de les direccions de les organitzacions que inscriuen en els seus programes belles declaracions de pau, justícia drets … s’han alineat amb «armes i bagatges» darrere de l’OTAN -la major Aliança imperialista de la història al servei de l’administració nord-americana. No oblidem tampoc alguns -pocs-nostàlgics de Stalin que volen veure a Putin un continuador de l’URSS, tot i ser un oligarca saquejador dels béns del poble i que renega de Lenin al matí, a la tarda i a la nit.

Algunes, poques, organitzacions pretenen aparcar el problema per concentrar-se en els problemes nacionals, i d’altres amb un passat de lluita anti imperialista contra l’OTAN, la guerra del Vietnam o contra l’Iraq, no ha resistit la pressió.

La Conferència europea Contra la guerra, contra la guerra social que es va fer el 8 de juliol des de Berlín mostra alhora que s’està operant -sens dubte amb dificultats -una recomposició política que estableix la tradicional relació entre la guerra i la guerra social. És donar continuïtat a la lluita dels internacionalistes des de la Primera guerra mundial , als bolxevics el 1917 que consideraven inseparables la lluita per «el pa, la terra, la llibertat, la lluita per la pau»

És per això que p

ubliquem aquest document elaborat a França que traça l'»evolució » del Nou Partit anticapitalista » amb el qual es reconeixen diverses organitzacions a Espanya i a escala internacional

Cap a on va l’NPA? *

Per Lucien Gauthier

Coneixes bé l’NPA i la seva política. Què penses de la seva posició sobre la guerra d’Ucraïna?

Lucien Gauthier: Conec des de fa molt de temps el corrent polític que va donar origen a l’NPA. Durant molt de temps hem tingut desacords. Però en aquest punt haig d’admetre que estic estupefacte per la política actual de l’NPA sobre Ucraïna.

Pots explicar-ho?

Conec els militants de la LCR, després de l’NPA, denunciant l’imperialisme, en particular als Estats Units, així que estic estupefacte pel canvi de to. En una de les seves octavetes, llegim que «la resistència ucraïnesa armada i la no armada mereixen el suport de l’esquerra i dels anticapitalistes del món, més enllà del que puguem pensar del Govern ucraïnès, més enllà de les segones intencions de les potències occidentals a les quals Zelensky no deixa de demanar ajuda militar per repel·lir els assalts de l’exèrcit de Putin». Més enllà de les segones intencions de les potències occidentals? Més enllà? Com si la política estatunidenca fos secundària. Com si Estats Units i l’OTAN no estiguessin instrumentalitzant la qüestió ucraïnesa! Com si Estats Units i l’OTAN poguessin donar suport al poble ucraïnès, o a qualsevol poble en realitat. Van ser a l’Afganistan per «defensar» el poble afganès i ja coneixem el resultat. Van ser a Irak per «defensar» el poble i les poblacions kurdes, i el resultat és la desarticulació d’Irak. França va intervenir al Sahel per «defensar» els seus pobles, i ja coneixem el resultat.

L’NPA denuncia l’agressió russa.

Per suposat, cal exigir la retirada de les tropes russes, però també les de l’OTAN. L’NPA, en un llarg article titulat «Per una bifurcació internacionalista», escriu: «En efecte, hi ha diferències molt concretes entre el neoliberalisme de Zelensky i el feixisme del règim rus (…). Considerem que aquest «món multipolar» correspon a l’auge dels règims neofeixistes i que és urgent la derrota militar i política de Putin, avantguarda del feixisme al segle XXI. Negar això és esborrar les diferències entre la democràcia liberal burgesa i el règim autoritari feixista». Així que el que marca la situació mundial és l’auge dels règims neofeixistes, dels quals Rússia és l’avantguarda, no el fet que Estats Units vulgui ser el gendarme del món! Davant el feixisme de Putin, com diu l’NPA, hauríem de donar suport a la democràcia liberal burgesa dels Estats Units?

És aquesta la raó per la qual l’NPA recolza l’entrega d’armes a Ucraïna per part dels Estats Units i l’OTAN?

En una entrevista a Mediapart, Olivier Besancenot explica: «Ens sembla comprensible que els ucraïnesos reclamin armes, sobretot defensives, que els permetin controlar l’espai aeri. (…) Sobre la qüestió de les sancions econòmiques, advoquem perquè se sancioni els oligarques». Hem conegut un Olivier Besancenot més inspirat! Suport a l’entrega d’armes i suport a les sancions contra el poble rus; els oligarques es mofen de les sancions, ells continuen enriquint-se, com destaca la premsa, però el poble rus les pateix.

L’NPA critica les organitzacions d’esquerra que no donen suport a Zelensky. Efectivament, diu: «Entre els moviments d’esquerra al món, encara n’hi ha massa que, alhora que condemnen la política de Putin, intenten excusar aquesta invasió amb les «provocacions» de l’OTAN i dels Estats Units». I una vegada més, cal exculpar l’OTAN i els Estats Units i fer recaure la culpa exclusivament sobre Putin. Putin és un dictador terrible que massacra els ucraïnesos i aixafa el poble rus. Però qui pot creure ni per un moment que Estats Units i l’OTAN tenen la més mínima consideració pels drets nacionals del poble ucraïnès? La seva intervenció a Ucraïna es fonamenta en el lloc que l’imperialisme estatunidenc pretén ocupar al món contra Rússia, però també la Xina està en el seu punt de mira.

L’NPA escriu: «Calia exigir el desarmament del poble algerià per posar fi a la guerra d’Algèria deguda a la colonització francesa? Calia impedir l’armament del poble vietnamita per posar fi a la guerra de Vietnam provocada per la intervenció estatunidenca? Va ser encertat negar avions i armes a la República espanyola contra Franco? En nom de la pau, hem d’exigir als pobles kurd i palestí que deixin de lluitar contra les agressions que pateixen?». Què en penses?

És al·lucinant! El poble algerià es va aixecar contra l’imperialisme francès ¡i no amb el seu suport! I per aconseguir la victòria, el poble algerià va comptabilitzar un milió cinc-cents mil màrtirs, que van morir perquè Algèria pogués viure.

Milions de vietnamites van morir en la lluita primer contra l’imperialisme francès, derrotat a Dien Bien Phu, i després contra l’imperialisme nord-americà, derrotat a Saigón. El poble palestí va ser expropiat de la seva terra per decisió de les potències imperialistes, encapçalades pels Estats Units, i amb l’acord de la burocràcia de Stalin per organitzar la partició de Palestina el 1948. Vaig conèixer els militants del corrent que va donar origen a l’NPA, que en el seu moment van lluitar per donar suport al poble algerià, al poble vietnamita contra l’imperialisme i també al poble palestí. Què pensaran aquests militants de les posicions actuals de l’NPA?

Com s’atreveix a comparar la guerra per poders que Estats Units està lliurant a Ucraïna amb les lluites dels pobles vietnamita i algerià? Fins on arribarà l’NPA?

Diu que cal ajudar Ucraïna.

Per suposat que hem d’ajudar els ucraïnesos. Però, com? El 12 de maig de 2022, en un article de l’Anticapitaliste, el diari de l’NPA, llegim: «En els pròxims anys seran necessàries enormes sumes d’ajuda de les organitzacions financeres internacionals i dels països occidentals. En una reunió convocada per l’FMI i el Banc Mundial, el primer ministre ucraïnès va estimar que la reconstrucció del seu país requeriria 600.000 milions de dòlars i que necessita 5.000 milions de dòlars al mes en els pròxims 5 mesos només per sostenir el seu pressupost. Ambdues organitzacions ja han pres cartes en l’assumpte. A principis de març, l’FMI va aprovar un préstec d’emergència de 1.400 milions de dòlars i el Banc Mundial altres 723 milions, i això és sens dubte només el principi d’un flux a llarg termini cap a Ucraïna per part d’aquests dos prestataris, al mateix temps que els Governs occidentals i la Unió Europea aportaran sens dubte els seus propis préstecs i subvencions». I això es publica a l’Anticapitaliste! Conec els militants de l’NPA, i els de la LCR abans que ells, lluitant contra l’FMI i el Banc Mundial, declarant que el deute no és dels pobles i que s’ha de cancel·lar! Denunciaven la ingerència imperialista soca-rel d’«ajuda financera»! I avui l’aproven i es feliciten per això!

L’NPA participa en una campanya de solidaritat amb Ucraïna

El 25 de febrer, el president de la Unió d’Ucraïnesos a França, Jean-Pierre Pasternak, va convocar manifestacions, un any després de la invasió russa d’Ucraïna. AFP (20 de febrer), informa: «Representants de diferents partits (PS, EELV, NPA, Renaissance) han anunciat la seva presència. També s’espera la presència de l’ambaixador ucraïnès a França, Vadym Omelschenko, i de representants de diferents comunitats, en particular georgianes, bàltiques i poloneses».

Així doncs, ¡l’NPA es manifesta amb el partit Renaissance de Macron en plena «reforma de les pensions»! El Govern de Macron anuncia un pressupost militar de 413.000 milions d’euros. Què escriu l’NPA sobre això?: «Lluitar contra l’augment dels pressupostos militars i la militarització de la societat és necessari i va de la mà del suport a la resistència ucraïnesa armada i no armada. Exigim que França, en lloc de vendre armes a dictadures, ajudi seriosament la resistència ucraïnesa sense augmentar la seva pròpia despesa militar». Això és el que està fent el Govern de Macron, aprovant a l’Assemblea cents de milions d’euros d’«ajuda a Ucraïna» (a costa de la sanitat, l’escola, etc.) i entregant armes a Ucraïna. I l’NPA, la tradició del qual és antimilitarista, demana a Macron que lliuri armes!

Com es pot lluitar contra la política de Macron a França mentre s’aprova la seva política en la guerra a Ucraïna?

Molts militants de l’NPA o militants que treballen al costat de l’NPA, o antics membres de la LCR, estan consternats pel curs actual que està prenent l’NPA sobre Ucraïna. Els comprenc. Ningú pot alegrar-se d’aquesta deriva, que desvia els joves militants del combat clar i net contra l’imperialisme. La campanya «Alt a la guerra», que es porta a tot Europa, reuneix militants de totes les tendències, inclosos militants pròxims a l’NPA, antics militants de la LCR, i ens en congraulem. Alt a la guerra! Alt el foc! Ni Putin ni OTAN! Ni Zelensky, ni Macron! Prou a la guerra! Aquesta és la base de l’internacionalisme i de la independència de classe.

* NPA per Nouveau parti anticapitaliste, o sigui Nou partit anticapitalista

Camps de formació del POSI per a joves

Deja un comentario

Carta Setmanal 947 per descarregar en PDF

Els passats dies 30 de juny, 1 i 2 de juliol es va celebrar el primer Camp de Formació del POSI per a joves, secció espanyola de la IV Internacional. Diferents companys i companyes de diferents punts d’Espanya van anar a les jornades. L’organització dels camps es va dividir en 4 sessions de debat polític, amb llibertat total dels assistents a rebatre i expressar la seva opinió sobre la nostra línia política. Aquestes sessions van ser: la Lluita contra la Guerra, Introducció al Marxisme, Transició energètica i ecològica i la Construcció de la Joventut Revolucionària.

La Lluita contra la Guerra

La Guerra a Ucraïna està arrasant amb tot un país i acabant amb la vida de milers de joves no només ucraïnesos, sinó també russos. Més enllà del desastre humà, hem d’assenyalar els responsables i les causes del conflicte. L’economia de la Rússia de Putin es basa en l’explotació i el saqueig dels recursos naturals del país, que són posats a disposició dels beneficis de l’oligarquia russa sorgida de l’antiga burocràcia estalinista. Però siguem seriosos, la Ucraïna de Zelensky no és diferent. Ucraïna és el graner del món, on es cultiven millors cereals i, on el Govern de Zelensky va aprovar una llei que privatitzava el sòl cultivable, donant curs a l’explotació estrangera. El mateix Govern va perseguir l’idioma rus i el va rellevar legalment com una llengua secundària a tot el país, malgrat ser parlat per gairebé la meitat de la població. A més, l’esborrat dels drets laborals ha estat brutal, tot s’hi val al país de l»’heroi» Zelensky. L’OTAN i els EUA porten anys amb el punt de mira a la economia ucraïnesa, finançant l’exèrcit i el règim. El 2014 Condolezza Rice (exSecretària d’Estat dels EUA) declarava que volien canviar l’estructura de dependència energètica europea, que els russos es quedessin abans sense diners que els europeus sense energia. És molt clar, la recerca de nous mercats per al capital americà és l’objectiu en aquesta guerra i, de passada, afeblir Rússia i dominar Europa. La lluita contra la guerra es desperta a Europa, els pobles d’Europa també en pateixen les conseqüències i la lluita de classes s’accelera als països on pateix més atacs la població, com Alemanya. No podem oblidar que el 23 de juliol hi ha eleccions a les Corts Generals i que el nostre Govern és bel·ligerant i un dels principals suports de Biden aquí, a Europa. Ningú no parla de la Guerra, des de la dreta fins a l’esquerra.

Introducció al Marxisme

El marxisme no és ni una ideologia ni una filosofia, és un mètode pel qual els revolucionaris entenem com influir en la lluita de classes. El Manifest Comunista indica com l’Estat modern actual neix amb la conformació de la burgesia, que amb el seu sorgiment també crea el seu antagonista i botxí, el proletariat. L’Estat modern es caracteritza i homogeinitza sota l’exèrcit i la policia permanent, que disposen de la violència legal. És el més primari de l’Estat i, alhora, l’última cosa que sobreviu. El mètode marxista mostra com l’Estat no és neutral, es conforma sota l’apogeu d’una classe que pren les regnes i estructura l’Estat. Cal destruir l’Estat, per la lluita pel socialisme i un Estat obrer, que elevi la majoria de la població al poder i acabi finalment amb les classes, fent possible una societat comunista, que acabi amb les classes i elevi la majoria de la població al poder. Actualment, són més vives que mai totes les experiències que els comunistes han desenvolupat. La primera experiència va ser la Comuna de París el 1871, que en el temps que el proletariat va arribar al poder va regular els següents entre molts altres, malgrat la durada tan breu, de tot just 72 dies: qualsevol representant polític pot ser revocable del seu lloc, els representants han de cobrar com a treballador normal i la supressió de l’exèrcit permanent. L’actualitat de la Comuna de París després de 152 anys mostra com la democràcia burgesa és caduca i la necessitat d’una democràcia real i avançada.

La transició energètica i ecològica

La idea d‟una transició energètica està al‟ordre del dia, la imposició moral de l‟ecologisme per totes les institucions culturals i socials lligades al capital. Com tractem a la sessió sobre Introducció al Marxisme, diem que l’opinió imperant és l’opinió dominant. L’ecologisme polític diu que té com a objectiu »salvar el planeta», però, amb quins mètodes? La famosa Agenda 30 preveu la prohibició dels cotxes a combustió per al 2035, els quals ens han venut com a contaminants i com a responsable a aquells que els utilitzen. Pretenen convertir-nos en individus contaminants, cosa que porta a responsabilitzar les persones abans que el model de producció capitalista. El fet és que avui dia existeix la tecnologia suficient per continuar produint les mateixes mercaderies i béns sense contaminar. La qüestió és quin tipus de benefici aporta utilitzar altres energies que contaminen menys. El benefici és social, salvar el planeta és salvar el mitjà de vida de les persones i per tant la població. Això va en contradicció amb el capitalisme, que no pot existir sense benefici econòmic individual. Tenim l’exemple de l’energia nuclear, els residus dels quals triguen milers d’anys a desaparèixer, contaminant així la terra on se n’enterren els residus. La investigació ha permès construir un reactor, anomenat ASTRID, el qual genera un mínim de residus contaminants. El projecte ha estat abandonat pel govern francès per la gran inversió que suposa, després de 730 milions invertits. D’altra banda, les energies renovables ocupen un nínxol nou al mercat, el qual fa anys que creix exponencialment. Les plaques solars o els molins de vent suposen en molts casos la destrucció de pobles o comarques senceres, contradient el suposat objectiu ecològic d’aquestes energies. Qualsevol energia a mans del capital és perjudicial per al planeta i per a la població, la solució passa per trencar amb el capital, no la transició a altres mercats energètics sobre la mateixa base de la lògica capitalista.

Construcció Joventut Revolucionària (com continuar)

Parlem de la necessitat de construir-ne una organització de la joventut perquè no existeix una autèntica organització política juvenil que, de manera no sectària, estimuli veritablement la lluita incondicional per les reivindicacions. Tot i que alguns puguin reclamar-se com a revolucionaris o l’esperança de la joventut, la realitat del moment ens mostra que no és així. La desarticulació organitzativa de la joventut és un fet. La política revolucionària ha de ser la nostra línia, hem de parlar del que passa realment, per poder treballar pel futur que desitgem, perfectament factible avui. La situació de la joventut ocupa un dels sectors més maltractats de la classe treballadora. És per això que des de l’organització hem de transformar radicalment aquesta situació, no hi ha cap altra sortida. S’ha instaurat l’opinió pregonada per tots els portaveus del poder: »els joves viurem pitjor que els nostres pares». Hi ha res més reaccionari que això? Hem de trencar amb el missatge desesperançador, la joventut viurem dignament i ens els guanyarem pels nostres propis mitjans. La sortida no és individual, tenim prou exemples que les conquestes no han caigut del cel. El moviment obrer amb la joventut al capdavant sempre ha aconseguit la millora de les condicions de vida.

La construcció de l’organització de la joventut serà obra d’ella mateixa, independent políticament i financerament. Però cal ser clars, l’aliança amb el moviment obrer i la lluita per recuperar els sindicats és innegociable. Així com adreçar-nos a les capes més marginades de la joventut com són els immigrants, és un element fonamental de construcció. Actualment tenim clar que cal tornar a la lluita de classes, el postmodernisme i la política identitària són un fracàs absolut. La creació d’espais de cultura i de lleure són fonamentals per donar una alternativa a l’oci nociu i destructor que ens insten a consumir els joves.

La continuïtat a aquests Camps de Formació s’ha d’assegurar per la seva aportació a la lluita contra la Guerra i la Guerra Social que deixa a l’estacada els joves de classe treballadora. Sobre la base del marxisme que adverteix com l’organització independent de tot compromís amb les institucions del capital, per a la superació del capitalisme cal remar contracorrent contra l’opinió que tracta d’imposar el capital.

La transició energètica sota el capitalisme és un engany i no salva el planeta; al contrari, és el més continuista a la seva destrucció. Construïm l’organització de la joventut revolucionària a cada territori de l’Estat, pel nostre futur.

Campos de formación del POSI para jóvenes

Deja un comentario

Carta Semanal 947 en catalán

Carta Semanal 947 para descargar en PDF

Los pasados días 30 de junio, 1 y 2 de julio se celebró el primer Campo de Formación del POSI para jóvenes, sección española de la IV Internacional. Diferentes compañeros y compañeras de distintos puntos de España acudieron a las jornadas. La organización de los campos se dividió en 4 sesiones de debate político, con total libertad de los asistentes a rebatir y expresar su opinión sobre nuestra línea política. Dichas sesiones fueron: la Lucha contra la Guerra, Introducción al Marxismo, Transición energética y ecológica y la construcción de la Juventud Revolucionaria. Sigue leyendo →

Cap on va la guerra militar?

Deja un comentario

Carta Setmanal 946 per descarregar en PDF

Reproduïm extractes de diversos reportatges publicats a Informations Ouvrières, setmanari del Partit Obrer Independent de França.

La guerra d’Ucraïna continua, i és difícil saber quina és la situació real, ja que, com en tota guerra, les parts bel·ligerants han substituït la informació per la propaganda. No obstant, tot sembla indicar que es camina cap a un conflicte sagnant i prolongat: la tan anunciada contraofensiva ucraïnesa no sembla estar assolint avenços significatius i les pèrdues humanes i materials són elevades. L’OTAN alimenta la guerra de desgast a costa de l’aniquilació de tota una generació de joves ucraïnesos i de la destrucció del país. I del perill d’una catàstrofe per a tot Europa.

És una guerra contra els pobles, i només la mobilització dels treballadors i els pobles pot aturar la guerra i obrir una sortida democràtica i de pau.

Per això, estem implicats en una campana internacional, sobretot europea, per L’ALT A LA GUERRA JA.

Totes les suposades «negociacions» de les institucions internacionals, la UE, l’FMI l’ONU, i els governs bel·licistes (com el nostre) només serveixen per justificar la guerra… la nostra campanya s’adreça al moviment obrer, a les seves organitzacions, als moviments populars: INDEPENDÈNCIA DELS GOVERNS, les despeses militars van en detriment de les despeses socials,

El dia 8 de juliol, videoconferència europea, contra la guerra, contra la guerra social, convocada per militants alemanys.

La «hermosa història del Rafale»

La situació a Ucraïna pot arribar a ser totalment incontrolable en qualsevol moment. Però el govern francès continua fent llenya al foc subministrant a Ucraïna més i més armes. Ha aprovat la llei de programació militar, amb un pressupost de 413.000 milions d’euros, un augment del 40% sobre el pressupost anterior. 140.000 milions més per als comerciants de guerra. Eric Trappier, president de Dassault Aviation, es felicitava en una entrevista amb Le Figaro el 24 de juny. «L’aeronàutica continua sent un orgull i una passió francesa, com el Rafale, que és l’estrella de l’espectacle (…). El Rafale és un èxit. La seva agermanada història continuarà (…). La llei de programació militar 2024-2030 preveu la compra de 42 Rafale, (…) així com el treball en un avió no tripulat de combat». El març del 2023, Dassault Aviation va registrar un benefici net de 830 milions (+18,3%), i el seu valor en Borsa es va disparar. Per al 2030, el pressupost de l’exèrcit serà la primera partida de despesa de l’Estat, superant la d’Educació Nacional. El preu d’un sol Rafale (100 a 120 milions d’euros) correspon al cost estimat del menjar en 1 euro per a tots els estudiants o la construcció d’uns 5 quiròfans. Una hora de vol del Rafale costa 35.000 euros, el salari mensual de 20 infermeres o 20 professors universitaris. Però per fer que els joves siguin farratge per al cap i carn de canó, no hi ha necessitat de mestres.

Descomposició

No especularem sobre l’operació entre Putin i Wagner. Però el que un petit cap de la màfia pugui sacsejar l’Estat rus continua sent un símptoma. El règim de Putin està en desordre. Només se sosté per la repressió dels opositors i la guerra que li serveix per aixafar la població. Aquest règim està format per oligarques, és a dir, persones que han privatitzat empreses públiques o que les han colonitzat i saquejat, com és el cas de l’empresa Gazprom. Oligarques mafiosos sense cap base social i que només s’aferren al fet que Putin assegura l’ordre al país. Per ara. El Washington Post i la CNN van revelar que la intel·ligència estatunidenca sabia des de feia 15 dies que s’estava fomentant tal rebel·lió.

«Hi ha gent a la Casa Blanca que vol aquesta guerra»

Robert F. Kennedy Junior, nebot del president assassinat el 1963, John Fitzgerald Kennedy, i fill de Bob, germà d’aquest, també assassinat el 1968, i ara, candidat a les primàries demòcrates: «Zelensky es va presentar el 2019… Com va guanyar amb el 70% dels vots? Va guanyar perquè es va presentar amb una proposta de pau, prometent signar els acords de Minsk, que Rússia, França i Alemanya van acceptar, cosa que hauria deixat el Donbass com a part d’Ucraïna, com una regió autònoma perquè els russos ètnics poguessin parlar el seu propi idioma i protegir-se dels atacs del govern central instal·lat pels Estats Units. I que l’OTAN es quedaria fora d’Ucraïna, que és el que volien els russos, una promesa que l’OTAN mai entraria, cosa que hauríem d’haver fet per ells. No hauríem d’haver considerat posar l’OTAN a Ucraïna, ens comprometem a no fer-ho mai. Hem trencat repetidament aquestes promeses, i hi ha persones a la Casa Blanca que volen aquesta guerra. (…) són les mateixes persones que es van desfer de Saddam Hussein i ens van costar 8 bilions de dòlars, i Irak està ara pitjor de com ens ho vam trobar. (…) Lloyd Austin, secretari de Defensa de Biden, va dir que el propòsit de la guerra per a nosaltres és esgotar Rússia i degradar la seva capacitat de lluitar arreu del món. Això no és bo per a Ucraïna, perquè la forma en què estem esgotant Rússia és massacrar 350.000 nens ucraïnesos. Hem convertit aquesta nació en un escorxador per a la flor de la joventut ucraïnesa. (…) aquesta guerra ens ha costat $ 113 mil milions fins ara. El pressupost total dels Centres de Control i Prevenció de Malalties és de 12 mil milions per any. El pressupost total de l’Agència de Protecció Ambiental és d’aproximadament $ 12 mil milions».

«Punyalada per l’esquena»

Putin va qualificar l’acció de Prigozhin de «punyalada a l’esquena del nostre país i el nostre poble», i va afegir que «aquest és exactament el tipus de cop que se li va donar a Rússia el 1917, quan el país va participar en la Primera Guerra Mundial. Però li van robar la victòria». L’evocació de 1917 col·loca Vladimir Putin en la tradició contrarevolucionària i reaccionària, quan ataca «tota mena d’aventurers polítics i estrangers que s’havien beneficiat del col·lapse de Rússia». Aquests «aventurers polítics» eren els bolxevics, fundadors de la Unió Soviètica. En vigílies de la invasió d’Ucraïna, Vladimir Putin ja va retreure a Lenin i als comunistes haver permès crear un estat d’Ucraïna «arreplegant parts del seu territori històric a Rússia». Va declarar que «en termes del destí històric de Rússia i dels seus pobles, els principis de construcció de l’Estat de Lenin no van ser només un error: van ser molt pitjors que un error«. I encara n’hi ha que veuen en Putin l’hereu de Lenin.

Els aliats d’Ucraïna prometen fer que Rússia pagui per la reconstrucció

Mentre una conferència internacional es reuneix a Londres per recaptar fons per reconstruir Ucraïna, els residents d’algunes ciutats estan preocupats que la construcció no estigui progressant. La Unió Europea anuncia 50.000 milions d’euros en ajuda per a la guerra a Ucraïna, La construcció ja ha començat a les regions alliberades de l’ocupació russa. Aquest és el cas, per exemple, d’Hostomel, al nord-oest de Kiev, danyada en gran mesura pels combats en les primeres setmanes del conflicte, i la reconstrucció tan promesa està molt endarrerida. Es va completar l’enderroc de 5 edificis destruïts, però els treballs s’han aturat. Els residents del veïnat, com Raissa, tenen una idea bastant clara del que està passant: «Tots estem enutjats, a on van tots aquests milions que són enviats aquí? A més, no és l’Estat el que reconstrueix els habitatges, sinó els francesos o altres mecenes estrangers! Què fan els nostres líders amb aquests diners que ens envien? Per quan van compartir el pastís, ja havíem hagut de viure un any en el fred! «, denuncia, en un país encara plagat de corrupció. La ciutat d’Hostomel acaba de veure el seu segon alcalde en un any destituït sota sospita de malversació de fons assignats a la reconstrucció. Kyrylo Chernychuk, de l’empresa francesa Neo-Eco, no es fa més il·lusions que Raïssa: «Desafortunadament, la corrupció a Ucraïna mai ha desaparegut, i fins i tot crec que amb la guerra ha augmentat». Els aliats occidentals de Kiev han promès augmentar l’ajuda financera a l’economia d’Ucraïna, devastada per més d’un any de guerra, però van advertir: «Rússia està darrere de la destrucció d’Ucraïna. I Rússia eventualment assumirà el cost de reconstruir Ucraïna», va dir el secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken.

Soldats ucraïnesos simulen falles dels seus tancs per temor a participar en la contraofensiva

Així ho afirma Der Spiegel, citant la tripulació d’un tanc Leopard 2. «Un carregador de 22 anys, que anomenarem Gudzik informa que hi ha soldats que es neguen a anar a la batalla», va dir la revista. Segons Der Spiegel, cap dels tres membres de la tripulació del Leopard 2 els va condemnar, perquè si un projectil rus impacta a la torreta del tanc, «només quedaria un munt de cendres».

Al començament de la contraofensiva, tres tancs Leopard van saltar sobre mines que les tropes russes «van posar a gairebé tot arreu». «No ens enfrontem a principiants que haurien fugit si un Leopard els hagués disparat. Aquests bastards són forts», va dir el tirador Micha, citat pels mitjans. Per la seva banda, els metges de primera línia reporten un augment significatiu en el nombre de ferits en els últims dies. Un oficial d’intel·ligència ucraïnès també va informar Der Spiegel de grans pèrdues de mà d’obra i equip.

Al front de Blahodatne, Ucraïna: «Encara no hem enderrocat cap helicòpter rus» (Le Monde, 23 de juny) El sergent Onistrat visita els camarades d’una unitat antiaèria, amagats al garatge en desús d’un edifici destruït, llançacoets a mà, esperant helicòpters russos. Hummer», el cap de la unitat, no oculta les dificultats de la batalla en curs. «No és com l’any passat, els russos han entès les nostres tàctiques i són més cautelosos», va dir. «Des de l’esclat d’aquesta batalla, encara no hem enderrocat cap helicòpter rus». Romanen resoltament a distància, mentre disparen diàriament contra les unitats d’assalt ucraïneses. «El nivell militar rus és significativament millor aquest any», va dir Bankir. A més d’una potència de foc encara significativament més gran que la de les forces ucraïneses, el sergent assenyala l’entrada en joc de «sistemes electrònics» que interrompen el vol dels drons ucraïnesos. «Dit això, el nostre nivell també és significativament millor que l’any passat», agrega, «i els nostres drons són encara millors». Devastadora en vides humanes, la guerra a Ucraïna és també una carrera de velocitat tecnològica.

Els aliats d’Ucraïna han pressionat el país perquè no ataqui objectius en territori rus.

«Els ucraïnesos van ser advertits pels seus aliats de no aprofitar la situació» durant la rebel·lió de Wagner contra l’Estat Major de l’exèrcit rus, va dir un funcionari occidental citat dimarts per CNN. El missatge dirigit a Zelensky va ser clar: «Aprofiti les oportunitats en territori ucraïnès, però no es deixi arrossegar pels assumptes interns russos i no colpegi els recursos militars ofensius dins de Rússia». Ucraïna i els seus aliats no han de semblar estar ajudant Yevgeny Prigozhin.

«Assumptes interns russos»

Les autoritats ucraïneses, va dir, han estat informades que «aquest és un assumpte intern rus», repetint la posició oficial dels líders estatunidencs i europeus sobre el tema. «Simplement no volem alimentar la narrativa russa que aquesta va ser una iniciativa de la nostra part», va advertir.

Sobre la situació a França…

Jérôme Legavre, diputado de la 12ª circunscripción de Seine-Saint-Denis

Comunicado de prensa

Sábado 1 de julio de 2023

El 27 de juny, a Nanterre, Nahel va ser assassinat per un tret a cremar un policia. Aquest assassinat d’un jove de 17 anys ha provocat una immensa onada d’emoció i indignació a tot el país. Em solidaritzo totalment amb aquesta indignació. I no oblido que la mort de Nahel s’inscriu en un context de contínua repressió estatal des de fa anys, contra els joves dels barris, també enfrontats diàriament a estigmatització de tota mena, contra les Armilles Grogues…

Aquesta mort tràgica i insuportable ha desencadenat des de fa diversos dies una explosió d’ira que ràpidament s’ha estès a moltes ciutats de tot el país. La situació que s’ha vingut desenvolupant en els últims dies, plena de perills, suscita amb raó interrogants, inquietud i angoixa entre la població.

Demana urgentment una resposta política. Perquè finalment, en quin país vivim? A França, el 2023, hi ha 10 milions de pobres. Una de cada sis persones no menja prou. Milions de persones, asfixiades per la inflació galopant, simplement no tenen els mitjans suficients per pagar el seu lloguer, els seus impostos, el transport, criar els seus fills i alimentar-se.

En la dotzena circumscripció de Seine-Saint-Denis, la ciutat de Clichy-Sous-Bois té un rècord molt trist per ser la ciutat més pobra del departament. El 42 % de la població d’aquest municipi viu per sota del llindar de pobresa. A Seine-Saint-Denis, hi ha 120 000 sol·licituds d’habitatge sense resoldre. Milers de famílies estan en habitatges insalubres i totalment indignes.

Pel que fa als serveis públics, essencials per a la població, des dels hospitals fins a les escoles i el transport, estan literalment saquejats per les conseqüències de les polítiques metòdiques i contínues de privatització, tancament i eliminació de recursos.

L’últim exemple: a Livry Gargan, la clínica Vauban acaba de tancar. Milers de nens perden l’equivalent a diverses setmanes o fins i tot mesos d’escola cada any, fins a aquest punt és sagnant la falta de mestres. Com podem acceptar que al començament del pròxim any escolar es tanquin 20 classes a Clichy-Sous-Bois?

Quin futur li depara una societat així a la gran massa de joves que s’enfronten a la selecció per accedir a l’educació superior, i que no tenen cap altra perspectiva que la precarietat i els treballs ocasionals?¿Qui no veu que aquesta situació que suporta avui la majoria de la població és la primera i més insuportable de les violències, que reuneix tots els ingredients d’una veritable bomba social i que empeny l’exasperació, a la desesperació, als extrems?

El govern d’E. Macron, en continuar les polítiques destructives dels qui el van precedir, en buscar constantment agreujar-les, és responsable d’una situació que condueix al caos i la descomposició social. Contra l’oposició de la immensa majoria i malgrat les poderoses mobilitzacions dels darrers mesos, va aprovar la seva reforma de les pensions utilitzant tots els procediments autoritaris de la V República i ordenant la repressió sistemàtica de les manifestacions…

És urgent trencar amb aquest engranatge destructiu per a benefici exclusiu d’un grapat d’accionistes els guanys dels quals es disparen. La immensa majoria de la població, els treballadors, no volen el caos: aspiren a viure en pau de la seva feina, a un futur per als seus fills. L’alarmant situació que estem veient desenvolupar-se des de fa diversos dies exigeix mesures urgents, en particular: l’augment dels salaris, la congelació dels preus i els lloguers, la reobertura de tots els serveis públics tancats i el restabliment de tots els fons retallats, en particular mitjançant la reassignació dels milers de milions destinats al pressupost militar i a la guerra, la derogació de la reforma de les pensions i totes les mesures repressives.
Amb aquesta finalitat, tots els diputats de LFI ara lluiten per la derogació immediata de les disposicions de «llicència per matar» de la llei Cazeneuve del 2017, responsable de l’explosió de morts provocades per la negativa a obeir, i perquè s’adoptin les mesures necessàries per tancar el període obert per Sarkozy el 2002 tractant els joves dels barris populars com un enemic intern.

«Novetats» a l’esquerra

Deja un comentario

Carta Setmanal 945 per descarregar en PDF

El 2 d’abril Yolanda Díaz, vicepresidenta del Govern i ministra de Treball, va presentar a Madrid la seva plataforma política (vegeu la Carta Setmanal 934).

El seu programa es concentrava a dir «Yolanda Díaz primer ministre», alhora que exigia totes les organitzacions a l’esquerra del PSOE, i en particular a Podem, el nucli central del qual no va participar en l’acte, que s’integressin a la seva plataforma.

Les lleis electorals han facilitat, finalment, que totes les formacions de l’esquerra institucional s’unifiquin a la plataforma promoguda per Yolanda Díaz. La combinació de la circumscripció uniprovincial, el límit del mínim del 5% per obtenir representació i la llei D’Hont és letal per a les formacions petites. Recordem que a Madrid per poques dècimes Podem es va quedar sense representació parlamentària. Però no tenen dret a queixar-se d’aquesta situació: podien haver reformat la llei electoral en aquests 4 anys que han estat al govern, però ni tan sols ho han intentat.

El fet és que, per a formacions el finançament de les quals depèn, en un 90% o més, de les subvencions electorals i de les dels grups municipals i parlamentaris –un percentatge mínim dels ingressos dels partits institucionals prové de quotes dels militants–, la possibilitat de quedar-se sense representació és aterradora. Per tant, bé que malament, s’han vist obligats a entrar tots en el projecte de Yolanda Díaz.

Una situació que ha permès a la ministra de Treball imposar les seves condicions. Deixant enrere l’exigència de primàries –que fa no poc posaven tots com a condició indispensable per a qualsevol candidatura– s’ha autoanomenat líder del projecte, i s’ha reservat 3 candidats i la potestat de nomenar a dit altres 13 dels 38 candidats amb possibilitat de treure escó, si es repetissin els resultats del 2019. Un «cop de dit» que ja ha començat amb la designació de 2 candidats a Madrid. I així va ser presentat a tots els caps de llista el 21 de juny.

Resulta com a mínim insòlit que una formació que es diu d’esquerres estigui presidida per una líder autodesignada i que nomena sense consultar ningú a poc menys de la meitat dels candidats. I es permet vetar-se’n d’altres, com és el cas d’Irene Montero.

No menys insòlit és que es desconegui el programa amb què es presentarà a les eleccions. Preocupats exclusivament pel repartiment de llocs, els 14 partits que ja han signat la seva adhesió a la coalició no han anunciat que hi hagi hagut cap negociació al respecte.

Tampoc els adherits a Sumar han pogut participar en l’elaboració del programa, que, segons la web del moviment, estan elaborant «diferents grups temàtics», els 38 coordinadors dels quals han estat designats per Yolanda Díaz i dels treballs dels quals no se sap res. Per tant, tampoc hi ha hagut cap procés participatiu en l’elaboració del programa, que fan uns «experts» que s’eleven per sobre dels ciutadans.

Sense programa però amb algunes pistes

No coneixem el programa, però Yolanda Díaz ens dona pistes. El seu projecte és repetir el govern de coalició sobre la base de la mateixa política. Per tant, no qüestionar el manteniment de l’essencial de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, negar-se a complir el mandat parlamentari d’auditoria de la caixa de la Seguretat Social, mantenir el subministrament d’armes a Ucraïna i elevar les despeses militars, mantenir els privilegis i el finançament de l’Església Catòlica, cedir davant la usurpació per part d’aquesta de milers de propietats, que els empleats públics perdin un 8% de poder adquisitiu mentre es puja el salari a policies i guàrdies civils un 20%… I, per suposat, cap enfrontament amb la monarquia i les institucions heretades del franquisme. Una política que ha motivat el desencant i la desafecció de milions i permès la victòria de les dretes en les eleccions municipals i autonòmiques.

I no diguem res de la campanya i la precampanya. La candidata es va entrevistar amb el papa Francesc i ha dit que «aquesta ha estat una de les converses més importants que he tingut en la meva vida, i m’ha canviat, m’ha fet pensar en el bé comú, en el que ens uneix a tots dos». No contenta amb això, ha presentat a Madrid un llibre del papa, dient que » el primer és recomanar-los llegir aquest llibre, és obligat llegir-lo, i m’he vist reflectida en moltes de les afirmacions que fa el Papa (…) en llegir algunes de les pàgines, semblava que m’estava escoltant a mi mateixa«… S’imposa una pregunta: Es pot fer, a Espanya, una política d’esquerres, favorable a la majoria treballadora i les dones, sense enfrontar-se a l’Església Catòlica, enemiga de tot progrés i aixopluc de tota la reacció?

Citem un tweet de Yolanda Díaz: “@Sumar propone cuatro grandes reformas para democratizar la economía de nuestro país y vivir mejor:

1.- Vamos a implicar a los agentes sociales para controlar la inflación y reequilibrar el poder de negociación entre empresarios y trabajadores. —Llavors, renuncia el govern a prendre mesures pròpies per controlar els preus?

2.- No puede ser que la productividad española esté 25 puntos por debajo de la media europea. Es hora de crear un Consejo de la Productividad en nuestro país.

3.- España necesita una reforma integral del sistema fiscal, con un Impuesto permanente a las Grandes Fortunas y una gran reforma del Impuesto de Sociedades. Debe contribuir más quien más tiene.

4.- Necesitamos empresas con mayor tamaño y participación de las personas trabajadoras.

Necesitamos, en resumen, democratizar el mundo empresarial, y responder en particular a una de las principales exigencias del gran capital, aumentar la productividad, o sea la explotación”. I ni una al·lusió a la necessitat de posar fi al poder de la banca, de nacionalitzar les empreses energètiques i les grans distribuïdores que especulen amb els preus dels aliments.

Acabar amb la rebel·lió del 15M

La configuració de les seves llistes també pretén suggerir als electors que són una esquerra evolucionada, que compten amb persones representatives que ofereixen credibilitat professional. Per això, entre altres raons, s’ha preferit com a número 2 de la llista de Madrid a un diplomàtic abans que a un sindicalista, al qual han relegat al número 6, ja que entenien que generava més confiança social i els allunyava de vells ressons esquerrans. (I, hi afegim, el «sindicalista» que han triat no és un activista ni un dirigent sindical, sinó un tècnic del gabinet econòmic de CCOO.

Sumar creu que ha arribat el moment de fer altres polítiques que donin una continuació diferent a les sorgides del 15-M. Toca acostar-se a les esquerres europees contemporànies: aspiren a una clara evolució de l’espai polític cap a una formació verda, feminista, atlantista, que doni cabuda al repartiment del treball i que impulsi les ocupacions qualificades. És a dir, entre d’altres, amb l’esquerra bel·ligerant que a Alemanya és al cap de la política de guerra, d’al·làlbies d’armament i de reforç de l’OTAN.

Els Estatuts de Sumar, d’ acord amb la seva política

Diuen els Estatuts: “Es un movimiento europeísta que propugna la construcción de un modelo social en Europa que haga de la solidaridad un eje fundamental para la construcción de la ciudadanía europea. reconoce y valora la pluralidad de nuestro país, su diversidad cultural y lingüística como una riqueza común. Y apuesta por un país de diálogo y encuentro, un país vertebrado que combata todo tipo de desigualdades territoriales y sociales”

“Los órganos de MOVIMIENTO SUMAR son los siguientes: a) La Asamblea b) La Mesa de Coordinación c) La Comisión de Garantías”. Cap menció a organismes de base, ja siguin cercles, agrupacions, assemblees locals… Però tampoc a òrgans de direcció regionals, provincials o locals. És a dir, una estructura vertical on la cúpula ho decideix tot o gairebé tot.

Davant les eleccions del 23 de juliol assistim a un debat absolutament aliè als interessos de la majoria, debat en el qual no apareix enlloc el paper d’obstacle central que juguen les institucions heretades del franquisme, començant per la Monarquia, o la política de guerra.

Evidentment, no som neutrals i fugim de tota formulació que digui que tots són igual. No, hi ha partits franquistes, com PP i Vox, i hi ha els altres. I el que es juga el 23 de juliol són les condicions polítiques en les quals es desenvoluparà la lluita de classes, o sigui el combat per l’emancipació social i democràtica dels treballadors i els pobles.

“Novedades” en la izquierda

Deja un comentario

Carta Semanal 945 en catalán

Carta Semanal 945 para descargar en PDF

El 2 de abril Yolanda Díaz, vicepresidenta del Gobierno y ministra de Trabajo, presentó en Madrid su plataforma política (véase la Carta Semanal 934).

Su programa se concentraba en decir “Yolanda Díaz primer ministro”, al tiempo que exigía a todas las organizaciones a la izquierda del PSOE, y en particular a Podemos, cuyo núcleo central no participó en el acto, que se integrasen en su plataforma.

Sigue leyendo →

França: Victòria pírrica de Macron

Deja un comentario

Carta Setmanal 944 per descarregar en PDF

En aquesta ocasió, publiquem a la carta setmanal diversos articles apareguts a Informations Ouvrières, setmanari del POI de França, en què analitzen la situació el país després de l’onada de mobilitzacions. De particular interès per als militants de l’Estat Espanyol, que veiem com les institucions de la Monarquia actuen com una arma del capital financer i la reacció per impedir tota mesura de progrés, considerem les reflexions sobre el paper de les institucions de la V República, que van ser qualificades en el seu dia de «cop d’Estat permanent» (aquí les institucions són heretades d’un altre cop d’Estat, el de 18 de juliol de 1936).

Alguns intertítols són originals, però d’altres han estat introduïts per nosaltres per ordenar la lectura del text.

La còlera i el rebuig continuen sent el segell distintiu de tota la situació.

Després d’una enèsima aprovació en vigor a l’Assemblea el 8 de juny, el govern vol creure que el parèntesi de les pensions està tancat i que tot pot finalment tornar a l’ordre. Els primers decrets d’aplicació es van publicar al Diari Oficial el 4 de juny, fins i tot es va crear un simulador per calcular la seva pensió després de la implementació de la «reforma» el dilluns 12 de juny.

Tanmateix, és cert que malgrat la unitat de les confederacions en la demanda de retirada i malgrat les manifestacions amb nivells històrics de mobilització, malgrat les vagues i bloquejos en molts sectors, la «reforma» de les pensions ha passat, el bloqueig del país no ha tingut lloc.

També és cert que els milions de treballadors que van sortir als carrers durant cinc mesos segueixen aferrats a totes les seves demandes.

Les confederacions ho saben molt bé, continuen dient que no volen «passar pàgina» sobre les pensions.

Per enfrontar la situació actual, marcada per la voluntat de l’executiu de continuar i amplificar el seu treball destructiu brut en totes les àrees («treball, ordre, progrés»), els treballadors que són qualsevol cosa menys resignats necessiten poder comptar amb la independència de les seves organitzacions.

A nivell polític, La France Insoumise (LFI), que prepara la seva assemblea representativa el 17 de juny, ha posat tot el seu pes durant els cinc mesos de mobilització, confirmant així la seva orientació de ruptura. Això li va valer un foc alimentat pels atacs tant dels partidaris d’Emmanuel Macron com dels del seu predecessor François Hollande.

El govern busca inútilment el diàleg social

Per seguir endavant, el govern està tractant de fer tot el possible per reactivar el «diàleg social». En molts sectors, ja sigui l’ensenyament, la sanitat, etc., de salut, s’inventen «acords», «pactes» destinats a involucrar els sindicats en la implementació dels plans destructius del govern, pel moment, amb resultats escassos: en educació, per exemple, el «pacte d’ensenyants» imposat per Pap Ndiaye, i davant el qual totes les federacions nacionals van donar el portaveu al ministeri la setmana passada, ha provocat, a mitjans de juny, i a tir de pedra de les vacances d’ estiu, reunions informatives sindicals molt concorregudes. En la funció pública, després de la provocació del ministre, Stanislas Guerini, d’una pujada salarial de l’1,5% l’1 de juliol, totes les federacions de funcionaris van donar a conèixer la seva desaprovació tan aviat com va acabar la reunió amb el ministeri.

Aquesta política, que pretén encadenar els sindicats als plans de l’executiu, s’ha vist reflectida en els últims dies pel desig de Macron d’organitzar en els pròxims dies una «conferència social» amb totes les confederacions sindicals. Anunciada per al 12 de juny, després per a mitjans de juny, sembla difícil d’organitzar. La ira i la negativa a acceptar les polítiques de Macron continuen sent el segell distintiu de tota la situació.

El caràcter antidemocràtic de les institucions de la V República

Durant 6 mesos, de gener a juny de 2023, el govern va utilitzar successivament els articles 47-1, 44.3, 49.3 i 40, tots ells instruments extrets de l’antidemocràtica Constitució de la Cinquena República, per aprovar la seva reforma de la jubilació. L’endemà de la manifestació del 19 de gener, que el mateix Ministeri de l’Interior va qualificar com «la mobilització més forta dels últims 30 anys«, Elisabeth Borne va anunciar que utilitzava l’article 47-1, mai abans utilitzat, que limita la durada dels debats a l’Assemblea Nacional i el Senat. Mentre milions de francesos es manifesten als carrers davant la convocatòria d’un sindicat unit, els diputats de LFI-Nupes es neguen a sotmetre’s als dictats del govern. Al final dels debats, el 17 de febrer, només es van votar els primers 2 articles del projecte de llei. El govern no pot reclamar cap legitimitat parlamentària. Manuel Bompard, diputat de LFI-Nupes de Bouches-du-Rhône, va escriure en el seu blog el 18 de febrer: «S’ha guanyat una primera victòria».

Després de l’article 47-1 a l’Assemblea, l’article 44.3, per emmordassar el Senat…

Després de la poderosa vaga i les manifestacions gegantines del 7 de març, en vigílies de la manifestació de l’11 de març, i sense cap legitimitat a l’Assemblea, el govern busca a tota costa un vot favorable del Senat.

En va… el poder de la classe obrera amb les seves organitzacions unides sobre la demanda de la retirada de la «reforma» de les pensions, arrossegant la massa de la població, impacta fins i tot al Palau de Luxemburg. El 10 de març, Macron es va veure obligat a recórrer a l’article 44.3, que obliga el Senat a considerar només les esmenes proposades o acceptades pel govern. «Les màscares estan caient. (…) Després de passar per alt a l’Assemblea Nacional, el govern està emmordassant el Senat», va dir Patrick Kanner, president del grup socialista al Senat, a Twitter el 10 de març.

La reforma va ser votada al Senat l’11 de març. El 40% dels senadors centristes, el 10% dels senadors republicans hi van votar en contra o es van abstenir.

… per després recórrer al 49.3

A finals de març, malgrat la violència de la repressió, milions continuen manifestant-se per exigir la retirada de la «reforma». Aïllats, insegurs sobre el vot del seu propi camp, Emmanuel Macron i Elisabeth Borne van decidir el 16 de març usar l’article 49.3 per aprovar sense votació la reforma de pensions a l’Assemblea Nacional. La Nupes i el grup Liot (Llibertat, Independents, Ultramar i Territoris) van presentar una moció de censura que no va aconseguir, per un estret marge de 9 vots, enderrocar el govern. El 49.3 permet al govern fer passar la reforma de la jubilació, però al preu d’una gran crisi política, fins i tot i especialment a les files del partit presidencial. «L’ús de 49.3 va ser un cop per al grup», diu un diputat de Renaissance (Le Monde, 26 de març). Va ser la primera vegada que em vaig dir a mi mateix: de fet, som inútils».

«Farem tot el possible per garantir que aquest debat no tingui lloc» (Charlotte Caubel, secretària d’Estat)

La llei va ser promulgada el 15 d’abril, un dia després de l’opinió del Consell Constitucional rebutjant el recurs presentat per LFI. Una vegada més, amb motiu del projecte de llei per derogar el pas de l’edat legal de jubilació a 64 anys presentat pel grup Liot, els macronistes faran tot el possible per evitar que els parlamentaris votin. En aquest sentit, quina millor declaració que la de la secretària d’Estat per a la Infància, Charlotte Caubel, a Public Sénat el 24 de maig: «Aquest projecte de llei és políticament inacceptable. Farem tot el possible per garantir que aquest debat no tingui lloc«. Emmanuel Macron emergeix d’aquesta batalla cada vegada més aïllat. La premsa patronal parla d’una «victòria pírrica». Macron, el seu règim, les seves institucions poden recórrer a totes aquestes maniobres brutes que consisteixen a utilitzar fins al fons les disposicions antidemocràtiques que ofereix la Constitució de la Cinquena República per augmentar la jubilació a 64 anys i el desballestament dels règims especials, però queda un fet, que és irrefutable: no només no hi ha suport entre la població a la necessitat de «reformar» la jubilació (fins i tot menys al juny que al Gener) sinó que, per contra, Macron ha aconseguit soldar totes les capes de treballadors en la necessitat de continuar defensant-lo amb ungles i dents.

Mentre el govern Macron utilitza tots els mitjans per lliurar una guerra social contra la classe treballadora francesa, també posa tots els seus esforços al servei de la guerra que està destruint Ucraïna i amenaça de portar tot Europa a l’abisme. Ha fet aprovar un descomunal increment del pressupost militar:

Acceleració de l’ escalada de guerra

En els últims dies, estem assistint a una terrible acceleració de l’escalada de la guerra. El Pentàgon ha estat pilotant durant una setmana una «contraofensiva» de les tropes de Zelensky. Les ordres són estatunidenques, els morts són ucraïnesos i russos. Després d’haver votat el 7 de juny a l’Assemblea Nacional un pressupost militar de 413 mil milions d’euros per als pròxims set anys, Emmanuel Macron va confirmar el dilluns 12, durant una conferència de premsa a l’Elisi abans d’una reunió del «triangle de Weimar» amb els líders d’Alemanya i Polònia, que la contraofensiva de l’exèrcit ucraïnès contra les forces russes havia començat, estimant que duraria «diverses setmanes o fins i tot mesos». Emmanuel Macron també va confirmar que França continuaria «intensificant» la seva ajuda militar a Ucraïna. «Hem intensificat les entregues d’armes i municions, vehicles blindats, suport logístic», va dir. El compromís de l’OTAN és més visible que mai. Segons Le Monde, «a Romania, les tropes de l’OTAN simulen la reconquesta d’un territori envaït. Una dotzena de països, entre ells França, han estat participant des de principis de juny en el vast exercici «Saber Guardian» (que reuneix sota el comandament estatunidenc més de 10.000 soldats a Romania) a tir de pedra de la frontera ucraïnesa«. A partir del dilluns 12 de juny, l’OTAN llançarà, des d’Alemanya, «el major exercici de la força aèria de tots els temps». L’objectiu és augmentar la pressió militar sobre Rússia.

Rebutjant qualsevol unió sagrada darrere dels governs, a França, militants i activistes s’organitzen i reuneixen per un alto el foc immediat. A la Borsa de Treball de Saint-Denis, el diumenge 11 de juny, funcionaris electes, sindicalistes, activistes polítics i associatius es van reunir al voltant de la crida europea «Alt a la guerra!» La plataforma d’aquesta reunió va expressar el seu suport a la iniciativa de la conferència europea del 8 de juliol a Berlín «Contra la guerra, contra la guerra social». Diverses altres reunions de «Alt a la guerra!» estan planejades per al juny a tot França. El míting de Saint Denis del diumenge 12 forma part d’una llarga cadenes de més de 50 mítines i/o concentracions a tot el país impulsats pels signants de la crida Alta a la Guerra

Francia: Victoria pírrica de Macron

Deja un comentario

Carta Semanal 944 en catalán

Carta Semanal 944 para descargar en PDF

En esta ocasión, publicamos en la carta semanal varios artículos aparecidos en Informations Ouvrières, semanario del POI de Francia, en los que analizan la situación el país tras la ola de movilizaciones. De particular interés para los militantes del Estado Español, que vemos cómo las instituciones de la Monarquía actúan como un arma del capital financiero y la reacción para impedir toda medida de progreso, consideramos las reflexiones sobre el papel de las instituciones de la V República, que fueron calificadas en su día de “golpe de Estado permanente” (aquí las instituciones son heredadas de otro golpe de Estado, el de 18 de julio de 1936). Sigue leyendo →