Archivo del Autor: admin

Quince meses de guerra

Carta Semanal 943 en catalán

Carta Semanal 943 para descargar en PDF

El próximo día 24 se cumplen quince meses desde que las tropas de Putin invadieron Ucrania, llevando la guerra que se desarrollaba desde 2014 en el Donbás a un nivel superior. En este tiempo, ha habido entre 100.000 y 200.000 muertos en combate (las cifras oficiales que dan ambos bandos forman parte de la propaganda de guerra). La guerra ha generado ocho millones de refugiados, a los que hay que sumar diez millones de desplazados dentro de la propia Ucrania. Y se espera una nueva carnicería si se produce la anunciada ofensiva ucraniana.

Ucrania está siendo destruida. Según el Banco Mundial, en 2022, la economía de Ucrania habría caído hasta un 45 %, mientras que la de Rusia –a pesar de las sanciones-  retrocedería  un 11 % al tiempo que Bielorrusia y Moldavia entran en recesión. Pero las consecuencias no se limitan a la región en que se desarrolla la guerra. Toda Europa está siendo afectada por la subida de precios de los combustibles y la energía y las sanciones a Rusia. Alemania, considerada como la “locomotora” de la industria europea, ha entrado en recesión y se calcula que la industria alemana ha perdido 180.000 millones desde el inicio de la guerra.

Desde el inicio de la guerra, la población ha sido sometida a una formidable campaña de intoxicación informativa, de propaganda de guerra. Los medios de comunicación rusos han sido prohibidos en toda Europa, y somos bombardeados por la propaganda de la OTAN. Por ejemplo, los medios claman contra la destrucción de una presa en río Dniéper –que atribuyen a Rusia, aunque el gobierno ruso dice que han sido los ucranianos- y hablan de “crimen de guerra”, de “grave daño ecológico” (eso, en un país sobre el que ha caído un diluvio de bombas de todo tipo). Pero ocultan el hecho de que, en marzo de 2022, cuando el avance ruso amenazaba la capital ucraniana, las fuerzas armadas de Ucrania volaron el puente de Demyduv y la presa del embalse de Kiev, entre los pueblos de Kozarovychi y Luitizh, para inundar la zona. Como resultado, los rusos no pudieron cruzar el río de Irpin y entrar en Kiev por el camino más corto.

En todo caso, sea quien sea el responsable de la destrucción de la presa, es un paso más en la destrucción que provoca la guerra. Y pueden seguir otros. Recordemos que la mayor central nuclear de Europa está en plena zona de guerra.

Economía de guerra

Todos los gobiernos de Europa están en pie de guerra. Por encima de los intereses de la industria europea, ha primado la sumisión a las exigencias de Biden y los planes de la OTAN, y todos se han apuntado a suministrar a Ucrania armas cada vez más sofisticadas y destructivas. Y a incrementar sus gastos militares. En una reciente carta semanal explicábamos cómo lo hacen  desde los Verdes alemanes –que han arrojado a la basura su pacifismo en cuanto han pisado los despachos gubernamentales- al gobierno de “extrema derecha” de Giorgia Meloni en Italia. Pero la OTAN no se conforma con eso y exige suministrar a Ucrania aún más armas e incrementos del gasto militar aún mayores. Cada día se avanza más en el camino de la guerra. A este respecto, hay que señalar que la OTAN realizará esta semana las mayores maniobras aéreas de su historia, a pocos kilómetros de la frontera con Rusia. Las maniobras “Air Defender” durarán 10 días y movilizarán a 250 aviones de 25 de los 30 países miembros de la Alianza, y a más de 10.000 soldados. Amy Gutmann, embajadora estadounidense en Berlín, señaló que le sorprendería que algún líder mundial no tomara nota de lo que estos ejercicios muestran “en términos de la fuerza de la Alianza. Y eso incluye a Putin”.

La escalada puede continuar, porque es difícil que los EEUU y la OTAN admitan una derrota de Zelensky, que sería, también, una derrota propia. Sólo los pueblos pueden parar la guerra.

El gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz no ha sido una excepción en esta escalada militar. Ha duplicado los presupuestos militares, ha suministrado a Ucrania armas de todo tipo, concluyendo –por el momento- con los carros de combate Leopard, entrenado en suelo español a más de 600 soldados ucranianos. Y al mismo tiempo ha ampliado –sin siquiera consultar al Parlamento- la presencia de barcos de guerra y soldados americanos en la base de Rota.

Ese formidable incremento del gasto militar supone, como es lógico, desviar fondos que necesitarían desesperadamente la sanidad, la enseñanza, los servicios públicos, las infraestructuras. Los dirigentes europeos, que hace bien poco explicaban que la austeridad, la lucha contra la inflación, la deuda pública y otras consideraciones obligaban a aplicar recortes en derechos y conquistas sociales, justifican ahora sin tapujos el incremento de los presupuestos  militares. Ya lo hizo la primera ministra de Suecia, Magdalena Andersson, en la Cumbre Europea de marzo de 2022, cuando dijo: «Me gustaría gastar el dinero de los impuestos de los suecos en escuelas, hospitales, mejores pensiones, pero desafortunadamente tendremos que gastar más dinero en defensa; por eso incrementaremos el gasto al 2% del PIB». Y lo acaba de reiterar el Alto Representante de la Unión Europea para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad, Josep Borell: “Si no apoyamos a Ucrania, Ucrania caerá en cuestión de días. Entonces, sí, preferiríamos usar ese dinero en aumentar el bienestar de las personas, las escuelas, los hospitales, las ciudades (…) pero no tenemos esa opción”. Con esas palabras Borrel reconocía que la intervención de la OTAN mantiene artificialmente la guerra, y que optar por la guerra es dejar atrás el bienestar de la población, los servicios públicos, las inversiones en infraestructuras.

El pasado 3 de mayo, el comisario de Mercado Interior de la Unión Europea, Thierry Breton, en rueda de prensa en Bruselas, declaraba que es necesario usar todos los recursos posibles para financiar al “sector de la Defensa” «en un tiempo de guerra en Europa». Y hablaba de pasar a una “economía de guerra”.

Toda esa formidable inversión en armas, toda esa militarización,  augura un futuro de nuevas guerras.

Organizar la lucha contra la guerra

La lucha contra la guerra debería estar en el centro de la actividad de toda organización obrera y democrática. Es una cuestión de principios, pero también una cuestión práctica. Cada euro que va a la guerra es un euro que se roba a la sanidad, la enseñanza, los servicios públicos. Y cada paso hacia la profundización de la guerra implica un paso en la guerra social contra los derechos y conquistas de la clase trabajadora. No es casual que el mismo Macron que propone un aumento del gasto militar de 450.000 millones de euros esté intentando imponer un brutal ataque al derecho a la jubilación en Francia.

Y sin embargo, los partidos que viven de las instituciones de la Monarquía evitan hablar de la guerra, un tema que ha estado ausente de la campaña de las elecciones municipales y autonómicas y que todo parece indicar que será igualmente silenciado en la de las elecciones del 23 de julio.

La unanimidad que pretenden, la “unión sagrada” que han pretendido levantar “en defensa de la soberanía de Ucrania” (soberanía cada día más cuestionada por su propio gobierno que vende las ricas tierras de cultivo, principal riqueza del país, a las multinacionales), no logra imponerse. Ni siquiera en los EE.UU., donde acaba de publicarse una carta de 17 expertos en defensa y ex militares que señalan que “la solución a esta espantosa violencia no es más armas ni más guerra, con su garantía de más muerte y destrucción”, e instan a Biden y al Congreso de los EE.UU. a poner fin rápidamente a la guerra,  “antes de que destruya Ucrania y ponga en peligro a la Humanidad”.

En Alemania, en la República Checa, en Bulgaria, en Gran Bretaña ya ha habido potentes movilizaciones contra la guerra. La resistencia a la guerra existe y se desarrolla enfrentándose a los obstáculos e incluso a los partidos que dicen luchar por la paz. De ahí la importancia de redoblar los esfuerzos para ayudar a que surja un movimiento de masas contra la guerra.

Militantes alemanes de las principales organizaciones que luchan contra la guerra han hecho un llamamiento a una conferencia europea –por videoconexión- para el próximo 8 de julio. Desde todas partes hay que prepara ya reuniones a apoyo a esta iniciativa y preparar conexiones colectivas para el día de la conferencia.

Quinze mesos de guerra

Carta Setmanal 943 per descarregar en PDF

El proper dia 24 es compleixen quinze mesos des que les tropes de Putin van envair Ucraïna, portant la guerra que es desenvolupava des del 2014 al Donbàs a un nivell superior. En aquest temps, hi ha hagut entre 100.000 i 200.000 morts en combat (les xifres oficials que donen tots dos bàndols formen part de la propaganda de guerra). La guerra ha generat vuit milions de refugiats, als quals cal sumar deu milions de desplaçats dins de la mateixa Ucraïna. I s’espera una nova carnisseria si es produeix l’anunciada ofensiva ucraïnesa.

Ucraïna està sent destruïda. Segons el Banc Mundial, el 2022, l’economia d’Ucraïna hauria caigut fins a un 45 %, mentre que la de Rússia –malgrat les sancions- retrocediria un 11 % alhora que Bielorússia i Moldàvia entren en recessió. Però les conseqüències no es limiten a la regió en què es desenvolupa la guerra. Tot Europa està sent afectada per la pujada de preus dels combustibles i l’energia i les sancions a Rússia. Alemanya, considerada com la «locomotora» de la indústria europea, ha entrat en recessió i es calcula que la indústria alemanya ha perdut 180.000 milions des de l’inici de la guerra.

Des de l’inici de la guerra, la població ha estat sotmesa a una formidable campanya d’intoxicació informativa, de propaganda de guerra. Els mitjans de comunicació russos han estat prohibits a tot Europa, i som bombardejats per la propaganda de l’OTAN. Per exemple, els mitjans clamen contra la destrucció d’una presa al riu Dniéper –que atribueixen a Rússia, tot i que el govern rus diu que han estat els ucraïnesos- i parlen de «crim de guerra», de «greu dany ecològic» (això, en un país sobre el qual ha caigut un diluvi de bombes de tota mena). Però oculten el fet que, el març del 2022, quan l’avanç rus amenaçava la capital ucraïnesa, les forces armades d’Ucraïna van volar el pont de Demyduv i la presa de l’embassament de Kiev, entre els pobles de Kozarovychi i Luitizh, per inundar la zona. Com a resultat, els russos no van poder creuar el riu d’Irpin i entrar a Kiev pel camí més curt.

En tot cas, sigui qui sigui el responsable de la destrucció de la presa, és un pas més en la destrucció que provoca la guerra. I en poden seguir d’altres. Recordem que la major central nuclear d’Europa està en plena zona de guerra.

Economia de guerra

Tots els governs d’Europa estan en peu de guerra. Per sobre dels interessos de la indústria europea, ha primat la submissió a les exigències de Biden i els plans de l’OTAN, i tots s’han apuntat a subministrar a Ucraïna armes cada vegada més sofisticades i destructives. I a incrementar les seves despeses militars. En una recent carta setmanal explicàvem com ho fan des dels Verds alemanys –que han arrabassat a les escombraries el seu pacifisme quan han trepitjat els despatxos governamentals- al govern d'»extrema dreta» de Giorgia Meloni a Itàlia.  Però l’OTAN no es conforma amb això i exigeix subministrar a Ucraïna encara més armes i increments de la despesa militar encara més grans.  Cada dia s’avança més en el camí de la guerra. Referent a això, cal assenyalar que l’OTAN realitzarà aquesta setmana les majors maniobres aèries de la seva història, a pocs quilòmetres de la frontera amb Rússia. Les maniobres «Air Defender» duraran 10 dies i mobilitzaran 250 avions de 25 dels 30 països membres de l’Aliança, i a més de 10.000 soldats. Amy Gutmann, ambaixadora estatunidenca a Berlín, va assenyalar que el sorprendria que algun líder mundial no prengués nota del que aquests exercicis mostren «en termes de la força de l’Aliança. I això inclou Putin».

L’escalada pot continuar, perquè és difícil que els EUA i l’OTAN admetin una derrota de Zelensky, que seria, també, una derrota pròpia. Només els pobles poden parar la guerra.

El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz no ha estat una excepció en aquesta escalada militar. Ha duplicat els pressupostos militars, ha subministrat a Ucraïna armes de tota mena, concloent –pel moment- amb els carros de combat Leopard, entrenat en sòl espanyol a més de 600 soldats ucraïnesos. I alhora ha ampliat –sense tan sols consultar al Parlament- la presència de vaixells de guerra i soldats americans a la base de Rota.

Aquest formidable increment de la despesa militar suposa, com és lògic, desviar fons que necessitarien desesperadament la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics, les infraestructures. Els dirigents europeus, que fa ben poc explicaven que l’austeritat, la lluita contra la inflació, el deute públic i altres consideracions obligaven a aplicar retallades en drets i conquestes socials, justifiquen ara sense embuts  l’increment dels pressupostos militars. Ja ho va fer la primera ministra de Suècia, Magdalena Andersson, a la Cimera Europea de març de 2022, quan va dir: «M’agradaria gastar els diners dels impostos dels suecs en escoles, hospitals, millors pensions, però desafortunadament haurem de gastar més diners en defensa; per això incrementarem la despesa al 2% del PIB». I ho acaba de reiterar l’Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borell: «Si no donem suport a Ucraïna, Ucraïna caurà en qüestió de dies. Llavors, sí, preferiríem usar aquests diners a augmentar el benestar de les persones, les escoles, els hospitals, les ciutats (…) però no tenim aquesta opció». Amb aquestes paraules Borrell reconeixia que la intervenció de l’OTAN manté artificialment la guerra, i que optar per la guerra és deixar enrere el benestar de la població, els serveis públics, les inversions en infraestructures.

El passat 3 de maig, el comissari de Mercat Interior de la Unió Europea, Thierry Breton, en roda de premsa a Brussel·les, declarava que cal usar tots els recursos possibles per finançar el «sector de la Defensa» «en un temps de guerra a Europa».  I parlava de passar a una «economia de guerra».

Tota aquesta formidable inversió en armes, tota aquesta militarització, augura un futur de noves guerres.

Organitzar la lluita contra la guerra

La lluita contra la guerra hauria de ser al centre de l’activitat de tota organització obrera i democràtica. És una qüestió de principis, però també una qüestió pràctica. Cada euro que va a la guerra és un euro que es roba a la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics. I cada pas cap a l’aprofundiment de la guerra implica un pas en la guerra social contra els drets i conquestes de la classe treballadora. No és casual que el mateix Macron que proposa un augment de la despesa militar de 450.000 milions d’euros estigui intentant imposar un brutal atac al dret a la jubilació a França.

I tanmateix, els partits que viuen de les institucions de la Monarquia eviten parlar de la guerra, un tema que ha estat absent de la campanya de les eleccions municipals i autonòmiques i que tot sembla indicar que serà igualment silenciat en la de les eleccions del 23 de juliol.

La unanimitat que pretenen, la «unió sagrada» que han pretès aixecar «en defensa de la sobirania d’Ucraïna» (sobirania cada dia més qüestionada pel seu propi govern que ven les riques terres de cultiu, principal riquesa del país, a les multinacionals), no arriba a imposar-se. Ni tan sols als EUA, on acaba de publicar-se una carta de 17 experts en defensa i ex militars que assenyalen que «la solució a aquesta espantosa violència no és més armes ni més guerra, amb la seva garantia de més mort i destrucció», i insten Biden i el Congrés dels EUA a posar fi ràpidament a la guerra,   «abans que destrueixi Ucraïna i posi en perill la Humanitat».

A Alemanya, a la República Txeca, a Bulgària, a la Gran Bretanya ja hi ha hagut potents mobilitzacions contra la guerra. La resistència a la guerra existeix i es desenvolupa enfrontant-se als obstacles i fins i tot als partits que diuen lluitar per la pau. D’aquí la importància de redoblar els esforços per ajudar que sorgeixi un moviment de masses contra la guerra.

Militants alemanys de les principals organitzacions que lluiten contra la guerra han fet una crida a una conferència europea –per videoconnexió- per al proper 8 de juliol. Des d’arreu cal preparar reunions de suport a aquesta iniciativa i preparar connexions col·lectives per al dia de la conferència.

Zonas de libre comercio: una máquina que produce cientos de miles de refugiados

Carta Semanal 942 en catalán

Carta Semanal 942 para descargar en PDF

Reproducimos en esta Carta Semanal un artículo de Rodrigo Ibarra, trabajador inmigrante en EEUU, que ha sido publicado en el semanario francés Informations Ouvrières.

En el año fiscal 2022, más de 560 mil migrantes viajaban en grupos familiares, fueron detenidos cruzando la frontera entre México y Estados Unidos, informó el The New York Times 05-12-23. Mientras tanto, el portal Infobae informó que entre enero y abril de 2023, más de 127 mil migrantes han cruzado la frontera entre Colombia y Panamá, para ingresar a América Central, atravesando la selva del Darien, citando un informe de la Cruz Roja Internacional. 

El territorio de América Central se convirtió en los últimos años en el canal de tránsito de migrantes de paso hacia México y finalmente hacia Estados Unidos. La nacionalidad de migrantes que cruzan fronteras de forma ilegal es muy variada, principalmente latinoamericana, pero entre ellos se han visto indios, africanos y chinos. Sigue leyendo

Zones de lliure comerç: una màquina que produeix cents de milers de refugiats

Carta Setmanal 942 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta Setmanal un article de Rodrigo Ibarra, treballador immigrant als EUA, que ha estat publicat al setmanari francès Informations Ouvrières

L’any fiscal 2022, més de 560 mil migrants viatjaven en grups familiars, van ser detinguts creuant la frontera entre Mèxic i Estats Units, va informar el The New York Times 05-12-23. Mentrestant, el portal Infobae va informar que entre gener i abril de 2023, més de 127 mil migrants han creuat la frontera entre Colòmbia i Panamà, per ingressar a Amèrica Central, travessant la selva del Darien, citant un informe de la Creu Roja Internacional.

El territori d’Amèrica Central es va convertir en els últims anys en el canal de trànsit de migrants de pas cap a Mèxic i finalment cap als Estats Units. La nacionalitat de migrants que creuen fronteres de forma il·legal és molt variada, principalment llatinoamericana, però entre ells s’han vist indis, africans i xinesos. 

Desmilitarització de les fronteres! ¡Legalització!

Els serveis socials que els migrants demanen als països pels quals caminen, han estat portats al límit del seu funcionament i fins i tot al col·lapse, quan els pobles són molt petits, on ha col·lapsat fins al servei d’aigua potable, sense esmentar els serveis de salut i genera problemes amb l’alimentació i insuficiència d’albergs.

La resposta institucional ha estat la militarització de les fronteres, la repressió i la persecució dels migrants, criminalitzant la migració. Les polítiques migratòries van ser llançades sota un enfocament de seguretat nacional que criminalitza les famílies treballadores migrants.

Aquesta política de seguretat nacional genera milers de morts a l’any. La migració no ha de ser criminalitzada, les famílies treballadores migren a la recerca d’una feina que els permeti viure amb dignitat. Als països d’acollida, els migrants entren al mercat laboral sense cap protecció legal. Per tant, hem de lluitar per la legalització immediata, per una política migratòria justa als països d’ acollida i contra les expulsions i deportacions. Alhora, els treballadors exigeixen conservar tots els seus drets constitucionals als seus països d’ origen, així com el dret a votar a l’ estranger, i tenen raó.

El capital, responsable d’una destrucció massiva

En les últimes setmanes es va tornar a aplicar la regla coneguda com a Títol 42, que ha permès que molts migrants siguin expulsats amb rapidesa.

Es tracta d’una norma de salut pública d’emergència durant la pandèmia, que va permetre la deportació massiva i bloquejar la major part de l’accés a l’asil a la frontera des de març de 2020.

La política migratòria aplicada en el quadre de la Homeland Security no té en compte que la migració és una forma de resistència dels treballadors a la destrucció de les economies i a la desarticulació social que genera la descomposició de les economies i de les societats.

En efecte, l’ èxode migratori de treballadors representa la major fuga de mà d’ obra jove i capacitada als països llatinoamericans, disminuint abruptament la productivitat de cada país i a escala continental.

Diguem-ho amb claredat: la migració massiva és l’expressió més acabada de la profunditat de la decadència del sistema capitalista. La migració és el resultat de la dislocació, sinó de la destrucció mateixa de les estructures productives, socials i polítiques a escala de cada país i a escala continental. Els graus de destrucció varien de país a país, però el fenomen és el mateix.

Hi ha un responsable en tot això: el capital financer internacional o capital transnacional.

Les burgesies industrials van construir estats nacionals en territoris unificats. Es van constituir com a burgesia nacional en defensa del territori, al qual el van nomenar nació.

En l’ actualitat la classe que es nuclea al voltant del capital financer no es vincula a cap indústria nacional, ni a un territori, ni a una nació en particular, no hi ha més una burgesia pròpiament nacional, sinó que apareix darrere del capital transnacional. Els interessos que defensen són els de les seves corporacions i les contradiccions són entre blocs de corporacions lluitant pel control del mercat, desmantellant la pròpia sobirania nacional.

El mecanisme infernal de les zones de lliure comerç

Els centres del capital financer es veuen obligats actualment de gestionar un superàvit monetari sense precedents. És la gestió d’ aquest superàvit la que, des del decenni de 1980, ha portat a l’ aplicació de polítiques de deute extern i ajust estructural per canalitzar l’ estalvi generat cap al reemborsament del deute extern. La política d’ endeutament i ajust estructural ha donat lloc a la privatització de les empreses públiques.

Una ràpida revisió històrica mostra que, impulsats pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, els governs han implementat reformes per «canviar i enfortir» les institucions, però les també economies locals mai s’han pogut construir sobre una base sostenible. Per contra, només han engendrat una corrupció generalitzada dins de les institucions i sistemes polítics locals. I la sobirania nacional, ja més o menys soscavada, va ser ràpidament aixafada. Va ser a la Cimera de les Amèriques celebrada a Miami el desembre de 1994, sota el mandat del demòcrata Bill Clinton, on es va acordar establir una Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA), és a dir, a nivell continental. Però les negociacions no van prendre el rumb esperat per l’imperialisme, i l’ALCA va acabar sent enterrat definitivament a la cimera de Mar del Plata el 2005. No obstant això, les principals línies rectores del tractat continental no s’ abandonen i acaben materialitzant-se en el marc d’ acords regionals o fins i tot bilaterals, un procés marcat per moltes etapes intermèdies, inclòs el Cafta, signat amb cinc països centreamericans o més recentment el TLC.

En qualsevol cas, aquestes zones franceses han permès la instal·lació exponencial de plantes de producció, creades sobre la base de l’anomenada «inversió estrangera directa». Aquesta producció per al mercat nord-americà ha portat a l’ establiment de potents estructures comercials dedicades a les importacions en països dominats. Les institucions, lleis i classes polítiques locals han estat subjugades per aconseguir l’extorsió més completa mitjançant l’ús de mà d’obra barata en el marc nacional de les àrees ubicades dins del territori nacional, però «alliberades» de la tutela estatal.

Atès que els beneficis de les indústries de les zones de lliure comerç i de les empreses importadores creades per proveir el mercat intern són sistemàticament repatriats al país inversor, no és possible el desenvolupament nacional i local. Així, l’àrea de lliure comerç aconsegueix baixar els costos de producció mentre conquereix els mercats interns de cada país membre de l’acord.

Mentre que l’ anomenada empresa maquiladora dins de la zona franca es beneficia de polítiques aranzelàries i fiscals que li permeten apropiar-se dels guanys en cada esglaó de la cadena de valor, des de la producció fins al moviment de mercaderies, els sistemes de producció locals no es veuen protegits.

Un desastre para las poblaciones locales

El sector exportador a cada país assegura ocupació per a una petita porció d’assalariats a escala nacional, i comparativament reben millors salaris que treballadors de petites i mitjanes empreses. Així que els qui tenen una ocupació en indústria de zones franques o en empreses d’exportació són sectors relativament privilegiats de la classe treballadores d’un país.

Per contra, les petites i mitjanes empreses (a Amèrica Llatina no es compta amb estadístiques que concentrin la informació sobre les PIMES) pateixen les pitjors conseqüències de les polítiques d’obertura econòmica i dels mercats.

Tot i que contribueixen a la major part de l’ocupació assalariada, en general són de molt baixa productivitat, poc valor agregat i intensives en mà d’obra, però amb poca inversió en capital i en tecnologia.

Destaquem aquí que l’ establiment d’ indústries de zones franques no genera la incorporació dels sectors dedicats al mercat intern al procés tecnològic. A més, la manca d’ accés a finançament representa una l losa sobre la petita i mitjana producció. Molts d’ aquests negocis es troben en situació d’ informalitat i s’ originen o responen més aviat a una forma d’ escapar a l’ atur i la pobresa, o simplement com un mecanisme de supervivència, que a un veritable procés de desenvolupament empresarial.

Són negocis molt vulnerables a la liberalització del mercat i la lliure competència

del mercat, i quan Walmart o qualsevol gran capital importador nacional s’estableix als mercats locals, la petita i mitjana producció és arrasada, llançant massivament a l’atur de la majoria de treballadors a les ciutats i entre els productors pagesos.

Davant les eleccions anticipades, és imprescindible obrir un debat

Carta Setmanal 941 per descarregar en PDF

Encara sense haver pogut digerir els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques, que han suposat una dura derrota per al govern, els partits que el formen i els que el recolzen (amb l’excepció de Bildu, que guanya la seva particular batalla amb el PNV), ens trobem amb l’anunci per part de Pedro Sánchez de la immediata convocatòria d’eleccions generals. 

Una decisió que omple de perplexitat molts treballadors i treballadores, molts militants que es plantegen què fer ara.

Sens dubte, la decisió de Pedro Sánchez d’avançar les eleccions legislatives al 23 de juliol, és un resultat de la debacle política que ha patit el govern de coalició, de totes les seves components -en particular Diaz i el seu projecte Sumar, i Podem-inclòs el mateix Partit Socialista (que tanmateix continua mantenint el seu aparell i la seva estructura). Però, alhora, és la renúncia a tot canvi de política que pogués permetre un gir en l’equilibri electoral.

Sánchez, és obligatori assenyalar-ho, ha pres la seva decisió fins i tot sense consultar el Comitè Federal del PSOE (que estava esperant la reunió), evitant així retre comptes al PSOE.

Es tracta d’ una decisió que té un contingut en diferents aspectes:

-D’una banda, acalla qualsevol critica interna a la política desenvolupada en els últims anys, obliga el PSOE a disciplinar-se, a tancar files davant les eleccions anticipades

-Dificulta la possibilitat de construir l’alternativa de Sumar, i enfonsa encara més Podem, expulsada electoralment de molts ajuntaments i Comunitats

-Posa a la defensiva els aliats «nacionalistes» que tampoc han sortit ben lliurats d’aquestes eleccions del 28 de maig (no oblidem que a Catalunya el PSC ha tingut el 26 per cent dels vots, Junts 18 i ERC 17).

Repassem algunes dades

El PP ha tret 23.412 regidors, 3.000 més que el 2021. Ha obtingut 7.046.634 vots, guanyant 2.900.000. Sembla haver absorbit els gairebé dos milions de vots que ha perdut Cs, i guanyat vots de l’abstenció. Però, per exemple, ha perdut un 3% de vots a les autonòmiques de Madrid.

El PSOE té ara 20.784 regidors, 1.600 menys que el 2021. Ha tingut 6.228.907 vots, en perd 400.000.

Vox té ara 1.695 regidors, 1.100 més que el 2021.  I ha tret 1.608.187 vots, gairebé 800.000 més que el 2021. Però aquest augment sembla deure’s, en bona mesura, al què s’ha presentat en molts municipis més. Per exemple, a Madrid capital ha baixat.

Ciutadans té ara 566 regidors, 1.100 menys que el 2021. I ha tingut 318.118 vots, 1.800.000 menys que el 2021. Es tracta, a totes llums, d’ una organització en procés de liquidació.

ERC ha tret 2.903 regidors, 200 menys que el 2019. Ha tingut 524.244 vots, perdent gairebé 300.000 vots.

És difícil calcular els vots totals de Podem i Unides Podem, atesa la diversitat de candidatures, però l’ensorrament electoral és manifest (incrementat, a més, pel límit antidemocràtic del 5% mínim per tenir representació. Que ha deixat sense representació 160.000 ciutadans de Madrid que han votat IU-Podem. Com ho és el fracàs electoral d’Endavant Andalusia, l’organització aixecada per Teresa Rodríguez, que ha tret tan sols 2 regidors, un a Puerto Real (Cadis) i un altre a Castilleja de la Cuesta (Sevilla). Més el que hagin tret a Cadis, on anaven en coalició amb IU i Podem (aquí sembla que n’han tret 2, però han perdut l’alcaldia -que serà per al PP- i gairebé la meitat dels regidors que tenien).

Alhora, hi ha hagut 643.000 vots en blanc i nuls, gairebé 200.000 més que en les lliçons municipals del 2019.

Una anàlisi de les dades dels districtes de Sevilla (extrapolable a altres ciutats) mostra que l’abstenció es dobla als barris obrers, on encara guanya el PSOE, però on creixen de manera és molt important els vots al PP i a Vox.

El Fons polític

És evident que la convocatòria anticipada li serveix a Sánchez per no retre comptes de la derrota electoral. És a dir, de la política del seu govern, primer en solitari, des del juny del 2018 i després, des del gener del 2020, en coalició amb Podem /IU. Tot i que, d’alguna manera, els resultats de les eleccions municipals mostren el balanç que bona part de la classe treballadora i el jovent han fet d’aquest govern. 

Un govern que, sens dubte, ha adoptat algunes mesures positives, com les pujades de l’SMI, però que, en línies generals, ha donat l’esquena a les demandes i esperances de la majoria social que el va portar al govern. I que ara li ha pagat donant-li l’esquena a les urnes.

Recordem ràpidament les promeses electorals no complertes: derogació de la reforma de pensions i de les reformes laborals, derogació de la llei Mordassa, de la LOU, buscar una solució democràtica a les exigències dels pobles com el català, reconstrucció de la sanitat pública i del conjunt dels serveis públics

Per contra, el govern de coalició ha multiplicat les despeses militars, i ha pres una posició bel·licista en la guerra d’Ucraïna darrere de Biden, fins i tot ampliant les bases militars dels USA.

A això cal afegir la passivitat davant la pujada desorbitada de les hipoteques i els preus de béns de primera necessitat, que arruïna la població treballadora.

Més enllà d’algunes mesures socials, la línia general de la seva política ha estat una adaptació al capital financer, a la monarquia i a l’OTAN.

Aquesta política ha envalentit la reacció i desmoralitzat una bona part dels treballadors empenyent l’abstenció. La participació ha estat del 63.9 per cent la més baixa de totes les eleccions municipals. I en algunes ciutats obreres com l’Hospitalet (la segona ciutat de Catalunya) la participació no ha superat el 47 per cent. En barris obrers com Cerro-Amate, a Sevilla, l’abstenció ha estat del 51,26%.

Una proposta a les organitzacions del moviment obrer i popular

Partim del respecte a totes les opcions dels treballadors, incloent-hi l’abstenció, tot i que no som abstencionistes, doncs, en la nostra opinió, la batalla electoral forma part de la batalla política. El problema és que molts treballadors i joves i joves no troben a qui votar.

Molts, a més, tenen en compte el balanç de 40 anys d’intentar governar dins de les institucions de la monarquia, un marc antidemocràtic que obstaculitza qualsevol avenç cap a la satisfacció de les reivindicacions, i es pregunten, amb raó, què pot canviar el seu vot.

Som conscients que són molts els treballadors, joves, militants, que consideren que cap de les forces polítiques que diuen representar els treballadors i el jovent expressa fidelment les seves reivindicacions. Són molts els que continuen pensant aquell ¡NO ENS REPRESENTEN! que milers van plorar als carrers. Per la nostra banda, tenim la convicció que el moviment obrer, la joventut, els pobles necessiten organitzacions que siguin instruments útils per aconseguir les reivindicacions essencials en pro de l’emancipació social i nacional i que permetin recuperar la il·lusió.

Ens sembla inacceptable el xantatge dels qui diuen «hem de votar-nos perquè som l’únic dic de contenció davant la dreta i l’extrema dreta», independentment de la política que fan. Tampoc podem acceptar que la victòria dels franquistes sigui inevitable «perquè hi ha una onada reaccionària», com ha dit algun ministre del govern. Ambdues línies són maneres d’eludir les responsabilitats polítiques dels que han governat durant aquests 5 anys i no han complert les seves promeses ni donat resposta a exigències elementals.

Per tant, considerem necessari indicar i recordar les exigències elementals de la majoria social:

Derogació de les contrareformes laborals i de pensions

Restabliment ple de les llibertats, derogació de la llei mordassa.

Fraternitat entre els pobles. N’hi ha prou de persecució judicial contra els nacionalistes catalans

Augment general de salaris i pensions segons l’ IPC real

Bloqueig dels preus.

Renacionalització de les grans empreses estratègiques

N’hi ha prou de despeses militars. Despeses militars per a escoles i hospitals. Ni un euro per a la guerra. Fora l’OTAN.

Recordem una cosa que ens ha ensenyat la història: no es pot combatre la dreta amb la política de dretes

Només el compromís davant exigències clares i precises pot assegurar la victòria electoral i, en particular, ajudar a la mobilització unida dels treballadors i les seves organitzacions per defensar les seves conquestes socials i democràtiques, i fer front a la reacció, al capital financer, a la monarquia i a l’OTAN.

NOTA URGENT

Comitè Executiu del POSI

Ante las elecciones anticipadas, es imprescindible abrir un debate

Carta Semanal 941 en catalán

Carta Semanal 941 para descargar en PDF

Aún sin haber podido digerir los resultados de las elecciones municipales y autonómicas, que han supuesto una dura derrota para el gobierno, los partidos que lo forman y los que lo apoyan (con la excepción de Bildu, que gana su particular batalla con el PNV), nos encontramos con el anuncio por parte de Pedro Sánchez de la inmediata convocatoria de elecciones generales. 

Una decisión que llena de perplejidad a muchos trabajadores y trabajadoras, a muchos militantes que se plantean qué hacer ahora. Sigue leyendo

Decrecimiento o ruptura

Carta Semanal 940 en catalán

Carta Semanal 940 para descargar en PDF

Reproducimos en esta Carta semanal un artículo aparecido en Informations Ouvrières, periódico del Partido Obrero Independiente de Francia

«El decrecimiento tiene 20 años» escribe Serge Latouche, principal impulsor y representante del movimiento que tomó forma en Francia en 2003, extendiéndose luego por Europa y por el mundo. En un artículo reciente publicado por el Observatorio del Poscrecimiento y del Decrecimiento (OPCD) en el sitio web de la Universidad de Clermont-Auvergne, hace el balance de esos 20 últimos años: «hay que reconocer claramente que, más allá de la agitación en los medios, de los grupúsculos militantes y de las redes de investigadores académicos, cuesta que se imponga el surgimiento del gran relato de emancipación basado en la alternativa decreciente». Es lo menos que se pueda decir…

¿Qué es el decrecimiento? Sigue leyendo

Decreixement o ruptura

Carta Setmanal 940 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta setmanal un article aparegut a Informations Ouvrières, diari del POI de França

«El decreixement té 20 anys» escriu Serge Latouche, principal impulsor i representant del moviment que va prendre forma a França el 2003, estenent-se després per Europa i pel món. En un article recent publicat per l’Observatori del Poscreixement i del Decreixement (OPCD) al lloc web de la Universitat de Clermont-Auvergne, fa el balanç d’aquests 20 últims anys: «cal reconèixer clarament que, més enllà de l’agitació als mitjans, dels grupuscles militants i de les xarxes d’investigadors acadèmics, costa que s’imposi el sorgiment del gran relat d’emancipació basat en l’alternativa decreixent» . És el menys que es pugui dir…

Què és el decreixement? L’OPCD ho defineix així: «per decreixement, entenem una reducció de la producció i del consum, planificada democràticament, per causar una modificació ecològica sostenible, per reduir les desigualtats, per millorar la qualitat de vida».

És un objectiu permanent assumit per la Comissió Europea, que acaba de concedir per primera vegada una assignació de 10 milions d’ euros a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Lausana perquè efectuïn investigacions al respecte.

Una conferència al Parlament Europeu

Aquest tema ha estat també objecte d’una conferència, inèdita per la seva amplitud, els dies 15, 16 i 17 de maig al Parlament Europeu d’Estrasburg titulat «més enllà del creixement, camins cap a una prosperitat duradora a la UE».  Ha estat organitzada conjuntament pels diputats europeus dels grups dels Verds i de l’Esquerra Europea, i ha reunit 2.000 participants i intervencions d’alts vols, entre ells la Presidenta de la Comissió Europea, la Presidenta del Parlament Europeu, el Vicesecretari General de la Conferència de l’ONU per al Comerç i el Desenvolupament,  ambdòs representants del Banc Mundial, de l’OCDE, del Fòrum Econòmic Mundial, el Director General adjunt de l’Organització Mundial del Comerç, la Ministra de Treball d’Espanya i diversos comissaris europeus. Sens dubte, són especialistes en el decreixement, les desigualtats i l’ecologia. Com recorda el mateix Serge Latouche, «a França, malgrat un pla de 800 milions d’euros per reduir el 50% la utilització de pesticides entre el 2009 i el 2021, l’ús de pesticides ¡ha augmentat el 15%!»

Decreixement del consum i crisi alimentària

Especialistes en decreixement dels salaris, dels serveis públics i fins i tot del consum: segons un estudi publicat a principis d’abril, el 80% dels francesos han reduït el seu consum alimentari a causa de la inflació de preus i el 42% dels assalariats que tenen el salari mínim declaren que se salten un àpat al dia. Mentre que els bancs d’aliments servien a 820.000 persones el 2011, aquesta xifra ha pujat fins als 2,4 milions el 2022. És un problema mundial al qual no són aliens la Unió Europea, l’OMC i el Banc Mundial.

Segons el Programa Alimentari de l’ONU, «el món està confrontat a una crisi mundial de la fam d’una amplitud sense precedents. Només en dos anys, el nombre de persones confrontades a una inseguretat alimentària o en risc de caure-hi ha passat de 135 milions en 53 països abans de la pandèmia a 345 milions en 82 països en l’actualitat. Alimentada pels conflictes, els xocs climàtics i la covid-19, la crisi s’agreuja quan la guerra d’Ucraïna provoca que es disparin els preus de l’alimentació, el carburant i els abonaments. Milions de persones lluiten per portar aliment a la taula i s’acosten a una fúria de proporcions descomunals».

Un informe de l’agència Fitch Solutions preveu fins i tot que la producció mundial d’arròs coneixerà el 2023 el major retrocés en dos decennis, comportant un augment de preus per a 3.500 milions de persones, en particular a la regió d’Àsia i el Pacífic, que representa el 90% del consum mundial d’arròs.

En aquesta situació, no costa imaginar per què les grans institucions internacionals s’interessen per mitjans per reduir el consum per millorar la qualitat de vida…

Mentrestant, segons el Banc Central Europeu, el 2022, els beneficis de les empreses són la causa del 70% d’augment dels preus. Els beneficis es fiquen i no hi ha decreixement per a tothom. Segons Serge Latouche, «el 2010, 368 persones tenien una riquesa equivalent a la renda de la meitat de la humanitat. El 2018, 5 persones ocupaven aquest mateix espai».

Com diu el proverbi, «qui dorm amb gossos, es desperta amb polzes»

És raonable organitzar una conferència sobre la prosperitat a Europa amb els que enfonsen la seva població en la misèria i tracten de subordinar fins a la menor activitat econòmica les exigències de l’economia de guerra?

Sota el patrocini de la Unió Europea, Macron ha llançat la seva operació «reindustrialització». Així, la guerra d’Ucraïna ha rellançat l’activitat de l’empresa Forges de Tarbes, al departament francès Hautes-Pyrénées. Recluta treballadors per forjar en massa grans carcasses per als obusos de 155 mil·límetres. El 14 de març, l’empresa ha rebut autorització del Ministeri de Defensa per exportar aquestes peces en aplicació de les exigències de l’OTAN. El patró s’ha vist requerit a «reindustrialitzar» la seva fàbrica.  Ha anunciat una inversió de 7 milions d’euros durant els tres pròxims anys per augmentar la producció de les 40.000 peces actuals a 160.000., equivalent a la producció nord-americana d’objectius de 155 mil·límetres el 2020. Amb raó: la Llei de Programació Militar discutida al Parlament [francès] preveu augmentar la despesa un 57% d’aquí al 2030.

Segons confirma el Wall Street Journal, la guerra d’Ucraïna és tan beneficiosa per a les empreses de Defensa dels Estats Units i d’Europa que els costa trobar els milers de treballadors qualificats que puguin cobrir una afluència rècord de comandes. ¡És una benedicció per a la suposada ‘reindustrialització’ del continent!

«La nostra primera prioritat és realment augmentar la capacitat, cosa que naturalment significa augmentar els efectius»,ha assenyalat Patrice Caine, president executiu de l’empresa d’equipament Thalès, que preveu contractar 12.000 persones el 2023 per fabricar sensors submarins, jets i un altre tipus de materials militars.

El 2022, la despesa militar mundial ha augmentat un 3,7%, assolint un rècord de 2,24 bilions de dòlars. La despesa europea augmenta al ritme anual més elevat des de fa almenys 30 anys, segons l ‘Stockholm International Peace Research Institute. La major empresa de Defensa d’Europa, BAE Systems PLC, augmentarà els seus efectius un 15%. Saab AB, el constructor suec dels caça a reacció Gripen, i Rheinmetall AG, l’empresa alemanya que contribueix a la fabricació del tanc Leopard, preveuen també contractar milers d’assalariats més.

El mateix succeeix amb Lockheed Martin, el fabricant nord-americà dels míssils Javelin i dels llançacoets Himars.

Tot això perquè centenars de milers de joves ucraïnesos i russos morin sota les bombes en benefici dels oligarques i grans potències que ja es reparteixen el festí. Mentrestant, un exmarine nord-americà present a Ucraïna explicava a ABCNews que la línia del front és una «trituradora de carn en què l’esperança de vida dels soldats és de 4 hores», i el president ucraïnès Zelenski, el millor amic de les grans potències occidentals, aconseguia l’aprovació d’una llei que reforça les sancions i la repressió contra els joves que es neguen a enrolar-se a l’exèrcit o obeir les ordres.

Aquestes grans potències que, segons un estudi del Center for Economic and Policy Research, les conclusions principals del qual reprodueix el Financial Times del 4 de maig, imposen sancions al 27% dels Estats del món: «el 29% de l’economia mundial està sotmesa a sancions nord-americanes, europees o de l’ONU. Això representa un fort augment en els últims anys: sense anar més lluny, els anys 1990 afectaven menys del 10% dels països i al voltant del 5% de l’economia mundial. Les proves demostren de manera decisiva que les sancions agreullen les condicions de vida amb efectes sistemàticament negatius en la pobresa, les desigualtats i el creixement, les condicions de salut i els drets humans. La magnitud del dany és dramàtica. Un estudi ha estimat que les sancions comporten una caiguda del producte interior brut d’un Estat que pot assolir el 26%, cosa que equival a l’efecte de la Gran Depressió. Un altre ha constatat una caiguda de l’esperança de vida de les dones d’1,4 anys, similar a l’efecte estimat en la mortaldat mundial de la pandèmia de covid-19. En molts casos, els perjudicis són semblants als soferts en conflictes armats, convertint les sancions econòmiques en l’arma més assassina utilitzada per les potències occidentals. El principal canal pel qual actuen les sancions és restringir l’ accés del sector públic a les divises. Van seguides en general per una caiguda de les despeses en la sanitat pública, l’educació i l’ajuda alimentària. La depreciació de la moneda i la inflació resultants comporten també una baixada dels salaris reals.

I cal discutir amb aquesta gent sobre la prosperitat d’Europa? Decididament no, no es demana als botxins que rehabilitin les seves víctimes!

Amb un any d’antelació, alguns pensen sens dubte ja en les eleccions europees. Pensen que fent el joc de les institucions i convidant els seus botxins guanyaran la confiança dels pobles estrangulats? Millor farien a reflexionar i no oblidar que 7 milions d’electors s’han agrupat amb la candidatura de Jean-Luc Mélenchon el 2022 en una línia de ruptura i no d’acomodament amb el sistema ni de conferències comunes amb els seus representants. Cal triar: decréixer o trencar.

Stéphane Marati

Trobada estatal promoguda pel CATP: Alt a la Guerra, per l’auditoria de la Seguretat Social i la defensa de la sanitat pública

El 6 de maig cent delegats d’Àlaba, Àvila, Barcelona, Granada, Madrid, Toledo, València, Biscaia, es van reunir a Madrid, al saló d’actes de la Fundació dels Advocats de CCOO assassinats pel franquisme. La reunió va ser presidida i presentada per Roberto Tornamira, portaveu del CATP. Hi va haver intervencions telemàtiques de Canàries i de Tarragona.

Com a França?

François Livartowski, sindicalista de CGT als serveis públics, respon a aquesta pregunta. És un moviment social completament atípic contra la reforma de les pensions que vol el govern Macron, que imposa dos anys més de treball al conjunt dels assalariats francesos i suprimeix els règims de pensions especials i d’alt nivell del qual es beneficien diverses professions, especialment al sector de l’energia, els ferroviaris…

És el major moviment social a França en decennis, potser des de la fi de la Segona Guerra Mundial, per la seva durada i per la participació popular a les manifestacions, les més nombroses al nostre país en els últims 60 anys. Hi ha hagut vagues molt potents en nombrosos sectors (arreu del món s’ha vist el resultat de la vaga dels abocadors a París, a les refineries, als ports, les centrals nuclears, ia nombroses administracions, empreses, fàbriques).

El moviment també és atípic perquè l’empenta de la base ha imposat una unitat sindical completa, sense precedents, sobre una reivindicació comuna. Des de començaments d’any veiem radicalitzar contra tot pronòstic els militants de les centrals més reformistes, fins i tot les més integrades als engranatges de l’Estat. En aquest període ha tingut lloc el congrés de la CGT, en què jo era delegat. Fet sense precedents, el informe de gestió de la direcció sortint ha estat rebutjat, i s’ha retret sobretot el secretari general sortint, Philippe Martinez, el fet d’haver donat suport a una vergonyosa demanda de mediació amb el Govern quan acabava d’obrir-se el congrés i tota l’organització se situava a la línia de la mobilització fins a la retirada de la reforma de les pensions. Aquest congrés que ha acabat amb el nucli dirigent i els seus compromisos amb el poder ha estat marcat per una gran exigència democràtica i un moviment dels delegats per recuperar la seva organització sindical.

Tot i això, si bé les centrals sindicals s’han mantingut unides en la reivindicació de retirada de la reforma –realment no tenien elecció- en cap moment han cridat a bloquejar el país, mitjançant la vaga indefinida. Però totes les jornades nacionals han tingut un seguiment considerable en centenars de ciutats, en pobles, en llocs on no hi ha hagut mai manifestacions, i en aquestes jornades hi ha hagut a tot arreu multitud d’iniciatives, bloquejos, concentracions,marxes…

La Constitució francesa atorga plens poders al president de la República per aprovar lleis sense vot del Parlament. Però la utilització el 7 de març de l’article 49.3 per Macron per fer passar la seva llei va provocar una nova onada d’indignació i aquest moviment social s’ha transformat en moviment de rebuig del sistema, de les pròpies institucions, amb la comprensió cada cop més generalitzada que allò legal no necessàriament és legítim. Assistim a la fusió d’un moviment reivindicatiu, sindical, amb un moviment ciutadà, polític, molt profund, que se situa en la continuïtat de les Armilles Grogues i del rebuig del sistema materialitzat a les eleccions presidencials d’abril del 2022 mitjançant el vot a Jean Luc Mélenchon.

L’última jornada de manifestació era l’1 de maig, i va ser també l’1 de maig més gran de la nostra història recent, un 1 de maig antiMacron. Des de fa diverses setmanes, els ministres, els diputats i el mateix Macron són rebuts amb cassolades allà on van i això no s’ha acabat.

Així mateix, es dóna una radicalització del poder amb una deriva de seguretat molt violenta i el recurs sistemàtic de l’Estat a la violència policial, especialment contra els joves, amb detencions massives a les manifestacions, provocacions policials, intents de prohibir les concentracions.

Tot i que les vagues gairebé han acabat en el moment en què us parlo –els vaguistes prefereixen parlar d’ajornament– no hi ha sentiment de derrota. Per evitar una situació similar, el Govern alemany ha decidit respondre a les reivindicacions salarials dels funcionaris alemanys amb el sindicat VERDI, concedint-los un 15% d’augment. Tots els governs tenen por del que passa a França.

La classe obrera francesa ha sabut fins ara desmuntar totes les divisions i imposar la continuïtat del moviment. Aquesta movilització popular massiva contra el poder autoritari de Macron, contra les institucions antidemocràtiques, no s’ha acabat. Els militants lluita de classes als seus sindicats segueixen convocant assemblees generals i plantejant la qüestió del bloqueig del país mitjançant la vaga, per fer recular Macron, que a més de les pensions, ataca el conjunt de les conquestes de la classe obrera francesa.

Macron que ha ficat França a l’economia de guerra dedicant-li un pressupost de 413.000 milions d’euros d’aquí al 2030, emprèn alhora una veritable guerra social contra la classe obrera francesa, contra els serveis públics. Macron ha intentat instaurar una unió sagrada per donar suport al seu compromís amb la guerra de l’OTAN a Europa, però no ho ha aconseguit. Macron ens declara la guerra, no la guanyarà!

Pareu la guerra!

Juan Uriondo, membre de la Comissió Permanent Federal d’Esquerra Socialista intervé com a portaveu de l’equip de coordinació de la campanya per aturar la guerra. Representa els més de nou-cents signants del Manifest. A tots els que s’han reunit a desenes de ciutats per estendre la campanya, amb participació de representants polítics i electes, a títol individual. Per al conjunt del moviment obrer i democràtic, abans de res, sense cap condició prèvia, cal aturar la guerra.

En fer-se ressò, les declaracions dels delegats aborden la lluita contra la guerra des de tots els angles. Partint de la defensa de les pensions, de la Seguretat Social, arriba a la conclusió: «augmentar el pressupost militar és desmantellar els pressupostos socials. Ens amenaça una ofensiva a tots els nivells. Així, doncs, la lluita contra la guerra és la lluita per les reivindicacions».

La defensa de la sanitat pública

Blas Ortega diu que les mobilitzacions per defensar-la recorren el país. Les retallades, les reestructuracions porten a un desmantellament insuportable per als professionals i per al poble. És el resultat d? una política de 25 anys de tots els Governs.

Ens diuen que «hem gastat massa, no hi ha diners per a la sanitat: el capital vol els 90.000 milions per als seus negocis, desvia milers de milions per a la guerra.

A Madrid, dues vegades s’ha manifestat la població per centenars de milers, fins i tot un milió, per un pressupost públic d’urgència per a la sanitat pública (no per a les privades), millora de salaris i condicions laborals, evitant la fugida de professionals, obertura de centres, recuperar els hospitals privatitzats. Però el Govern deixa això en mans de les autonomies, gairebé sense finançament i sotmeses als plans d’estabilitat. Cap Govern no pot ignorar les seves responsabilitats.

La disposició dels professionals i treballadors no té res a veure amb la dels dirigents.

Hi ha manifestacions per tot arreu. Les de Madrid les han organitzat associacions de veïns, de barris. Els dirigents polítics i sindicals hi participen però es neguen a utilitzar la seva força per unificar la mobilització, com exigim els afiliats. Hem realitzat dues trobades, editat dos butlletins, però amb això no n’hi ha prou.

Us proposo ampliar aquest grup vinculat al CATP, multiplicar les informacions, les iniciatives i les reunions aprofitant les del CATP.

La defensa de les pensions és la exigència de l’auditoria

Van prendre la paraula a continuació les companyes María José García Lucas i Iris Mateos en nom del col·lectiu Sindicalistes per l’Auditoria. A la seva exposició van recordar com el Congrés va aprovar la llei sobre l’auditoria com a resultat d’una llarga i sostinguda lluita, principalment dels col·lectius de jubilats. I com aquesta llei no s’ha aplicat i no sembla que s’aplicarà si no es continua el combat al carrer. És imprescindible, diuen, no només per la necessitat òbvia de recuperar allò que ens ha estat sostret, sinó per acabar amb la fal·làcia repetida mil vegades de la suposada inviabilitat de la Seguretat Social. Les companyes van plantejar la necessitat de seguir recollint firmes perquè s’apliqui la llei,

Després d’anys de lluita, les plataformes de pensionistes són una component essencialdel combat obrer.

Juan Miguel Fernández, de Coespe, indica que la responsabilitat del Govern inclou un conjunt de mesures que desmantellen el sistema de pensions.

Una conquesta essencial, a partir de la mobilitzacions, ha estat la llei que confirma que la pensió de jubilació arribarà sempre al 89% del salari, cosa que estava amenaçada. L’acció del diputat Jordi Salvador per agrupar i fer front a les pressions de l’establishment de la sanitat. Parlarà més endavant.

El banc vol aquests diners. A les institucions, responsables del PSOE, PCE, Podem han capitulat. És la continuïtat del pacte de la Transició per mantenir els costums del franquisme. Davant aquesta pressió, els pensionistes exigim des de fa 4 anys una auditoria pública sobre el desfalc de la caixa de la Seguretat Social. S’ha guanyat una llei per l’auditoria, però el Govern no la compleix.

Continuem reclamant cada dret amenaçat.

Per tots els drets dels joves

La classe treballadora i els joves senten una realitat de misèria amb la guerra que aquest Govern ens imposa plegant-se al Govern dels Estats Units i a l’OTAN, en aquests moments de guerra contra els pobles, els treballadors, no només a Ucraïna

o a Rússia sinó a tot Europa. No tinc cap altre desig que reunir-me amb els nostres militants de lluita, sobretot joves, a laInternacional.

Em dic Víctor Iniesta, pertanyo al Comitè Nacional per la República, treballem a la universitat contra la nova llei d’universitats imposada per aquest Govern, que se suposa el més progressista de la història i que, tanmateix, ens imposa una llei que és continuïtat de la d’Aznar. Se segueix privatitzant les universitats, cal pagar milers d’euros per accedir-hi, segueixen deixen milers i milers de joves treballadors fora de l’ensenyament superior, segueixen lliurant als bancs, a la multinacionals els diners que pertanyen a tots i totes, als treballadors que es maten treballant per pagar els serveis públics. I ens fiquen a la guerra. Nosaltres no només diem que la universitat és decadent, que estan destruint-la, sinó que destrueixen el futur del país, del nostre país. La classe treballadora davant la guerra s’expressa a la guerra social que s’imposa a tots els pobles d’Europa, i aquí a Espanya descobrim que, de la nit al dia, el pressupost militar augmenta en milers de milions, quan tres anys després de la pandèmia no han estat capaços de resoldre tota la crisi i les retallades. Conec camarades d’un centre hospitalari que no poden ni tan sols fer vaga perquè no hi ha ni tan sols personal per cobrir el 30% de serveis mínims.

Els joves estem en una enorme precarietat perquè liquiden la indústria, on podíem participar, trobar una ocupació, però ara només ens queda el sector terciari, més dividit que mai, pitjor pagat que mai, perquè s’ha passat d’un 40 % a un 15%. O servir els turistes, aquesta és la feina que ens proposen. I amb la guerra, la destrucció és encara més gran. Amb les reformes de les lleis laborals, es tanquen fàbriques per pagar menys impostos i menys salaris. Deslocalitzen per pagar menys.

De manera que, després de 4 anys de legislatura, no és que les coses no canviïn, és queempitjoren.

Hem d’acceptar el conte que ens venen els feixistes i encara serà pitjor? Però ja és dolent. Amb el Govern d’esquerres estem malament. Quina alternativa pot tenir la classe obrera per defensar els nostres interessos?

No hem d’acceptar que la reforma de les lleis laborals és bona per a tothom. No, si és bona per al patró, és dolenta per als treballadors.

Som aquí perquè el CATP ens ajudi a combatre per un instrument polític que defensi els nostres interessos.

A més, els joves vivim l’agreujant de la repressió. Un jove passa davant d’una manifestació i li cau una condemna de 6 anys de presó.

Com que la paraula de dos agents de policia té més valor que totes les proves que puguis presentar en sentit contrari. És el sistema de l’opressió.

Així doncs, cal agafar el mateix rumb que França. El pensionista, el treballador, el jove, tots units contra el règim del capital, que avui és el règim monàrquic.

El combat als sindicats

Pablo García, responsable sindical a John Deere.
A la meva fàbrica hem viscut el conflicte següent: l’any passat un preacord d’una part dels sindicats amb el patró va ser rebutjat per la majoria. Hem aconseguit que durant 6 anys el salari augmentarà segons l’augment real del cost de la vida més un 1% (deixant de banda altres conceptes). Alhora, el patró ha abandonat la pretensió d’acomiadar els treballadors que han patit un tractament mèdic. Seguiran assalariats però en un lloc adaptat a les condicions presents.

Vam tenir la sort que el president del Govern va visitar ahir la fàbrica amb un seguici de 120 col·laboradors. Vam tenir ocasió de transmetre-li reivindicacions dels treballadors.

D’una banda, l’any passat van decretar tenir encara un any de jubilació anticipada. Els avantatges són importants. És possible tenir un nou decret llei per a aquest any? És una millora de l’edat real de jubilació.

També us vam proposar que sostingui les propostes de Lula sobre la guerra d’Ucraïna.

Un altre sindicalista, entre d’altres, exigeix que es pari atenció a aquests problemes:

Qui representa la Seguretat Social de repartiment? En els fets, no és fàcil dir-ho. Per això cal insistir en la necessitat duna nova representació dels treballadors i dels pobles.

D’altra banda, cal fer atenció a un aspecte de l’experiència francesa. Els companys de França estan arribant a la següent conclusió: mentre segueixin aquí les institucions de la V República, no hi ha lloc per a les nostres reivindicacions més urgents.

I a Espanya hi ha una incompatibilitat entre les reivindicacions i els drets que estan sobre la taula, d’una banda, i de l’altra la Monarquia instaurada per la dictadura, que garanteix que se segueixin negant els drets dels treballadors i dels pobles.

Propostes del company Angel Tubau (Informació Obrera)

Em sembla imprescindible donar continuïtat a aquesta Trobada, amb les campanyes que s’han proposat, particularment la campanya contra la guerra perquè permet relacionar el conjunt de les mesures que pren el Govern sotmès al capital financer.

Al llarg de la reunió hi ha un debat que en certa mesura és obert i hem de continuar. Com és lògic, hi ha diferents sortides, diferents apreciacions de com combatre per l’instrument polític que pugui unificar la classe obrera.

El company Jordi Salvador (l’aportació del qual publicarem la setmana que ve) ha fet una aportació molt autocrítica, de per què ha fracassat el republicanisme català, per la seva unilateralitat, per no buscar l’aliança amb els treballadors de tot l’Estat. Que, en darrera instància, són la força social que pot obrir una sortida democràtica a aquest país.

Aleshores, cal avançar en aquest debat, impulsar una solució. Els treballadors i els pobles es relacionen en primer lloc perquè tenen un enemic comú, el règim monàrquic subsidiari de l’imperialisme de l’OTAN, i compromet tots els governs, siguin de dretes o d’esquerres: Tots els governs que són al dispositiu monàrquic faran la mateixa política, amb més o menys acompanyament social.

El problema s’hi concentra: com trencar amb aquesta política.

I François ho ha explicat molt bé. El Congrés de la CGT ha hagut d’expulsar una direcció que buscava l’acord amb el Govern. La contradicció en què hi ha les confederacions sindicals és que d’una banda tenen la massa dels militants i de l’altra tenen la pressió del règim.

L’acord per la negociació que s’acaba de signar a Espanya vol impedir una explosió social i promet una pau social fins al 2025.

Quina és la diferència ara entre Espanya o França i Alemanya? El company Frank explica l’intent d’agrupar a Alemanya una gran força, sobretot contra la guerra, aixecar un instrument independent del Govern i de l’imperialisme d’Alemanya a la conferència que es fa avui a Hanoberg. No sé si ho aconseguiran. Seria important per a tothom perquè les formes són diferents però és per allà on cal avançar.

Hem de fugir de dues coses:

Creure que el CATP es proclamarà com a alternativa, nosaltres i algun més.

O esperar que es faci espontàniament, com si tinguéssim un moviment polític com el de Mélenchon.

Combatrem per ajudar que es constitueixi un moviment així? Vegem-ho, tothom parla d’unitat. Mélenchon planteja la qüestió de la unitat al voltant d’una política de ruptura amb el sistema. No es pot avançar per construir una nova representació política si no és amb la ruptura, amb la ruptura amb el règim, amb el sistema, en relació amb la defensa de les reivindicacions… Aquesta és la clau. En això ens hem de comprometre. Ens comprometem com a CATP no per proclamar-nos res, sinó per buscar els milers de militants, de responsables, que van en el mateix sentit però encara no han trobat un pol d’agrupament. És aquí on som, nosaltres un més, volem ser l’avantguarda del moviment de ruptura amb la Monarquia, per la República.

Multiplicar i reforçar els comitès per a l’aliança de treballadors i pobles

És la tasca central, adreçada a tots els militants, treballadors, joves que busquen una sortida independent de la Monarquia, de l’OTAN, de la UE i de la submissió del Govern a aquestes institucions.

Inseparablement daixò, es tracta de multiplicar, estendre, els CATP. La Coordinadora d’aquests comitès és la continuïtat d’aquesta Trobada, que dia a dia elabora les mesures necessàries a adoptar.

El combate por los derechos, contra la economía de guerra, exige dar pasos en la organización

Carta Semanal 939 en catalán

Carta Semanal 939 para descargar en PDF

En esta línea, la IV Internacional abre la discusión de su X Congreso, con textos publicados en La Verdad nº 112.  Os invitamos a su presentación por video conferencia el día 18 de mayo

El pasado 3 de mayo, el comisario de Mercado Interior de la Unión Europea, Thierry Breton, en rueda de prensa en Bruselas, declaraba que “es necesario impulsar la base industrial para cambiar el paradigma y que la industria de la Defensa pase a un modo de economía de guerra».

Breton lamentaba que la industria europea tenga una capacidad de producción diseñada para tiempos de paz, y pedía usar todos los recursos posibles para financiar al sector de la Defensa «en un tiempo de guerra en Europa». «Todos tenemos que participar en este esfuerzo». E insistía en que “en materia de defensa, nuestras industrias deben pasar al modo de economía de guerra».

Con esa argumentación, Breton presentaba una decisión de la UE, de decretar una exención reglamentaria “temporal y excepcional”, para poder conceder permisos de actividad de forma más rápida o aumentar los turnos de trabajo en las fábricas destinadas a la producción de armamento. «Debemos revitalizar nuestra industria y adaptarla a las necesidades de un conflicto de alta intensidad». La UE permitirá que se utilice dinero de los fondos de cohesión o de otras ayudas europeas para este fin. Sigue leyendo