Archivo del Autor: admin

Aquesta carta s’ha elaborat a partir d’un dossier de l’Institut Informations Ouvrières, de França, que descriu com la guerra a Ucraïna i les sancions internacionals imposades a Rússia per EUA i Europa, no per defensar la «democràcia», sinó els interessos de l’imperialisme estatunidenc, sumin a Europa en una crisi sense precedents des de la Segona Guerra Mundial. Tot i que els problemes existien abans de la invasió d’Ucraïna, guerra i sancions ho agreugin tot. Segons aquest reportatge, «al Vell Continent, la gent pot cada vegada menys habitar, escalfar-se i satisfer la seva fam».

El preu del gas a Europa: de 15 a 350 euros en uns mesos

Abans de l’esclat de la guerra provocada per la invasió de l’exèrcit de Putin, la Unió Europea importava gas rus al preu mitjà negociat de 15 euros per megavat-hora (MWh), a través de llargs contractes de subministrament que garantien preus baixos independents dels preus de mercat.

Des de les sancions i el cessament de les entregues de gas rus a Europa, el preu, subjecte al mercat spot de gas, s’ha situat entre 100 i 350 euros en els últims mesos. Com a resultat, segons BNE Intellinews: «A Alemanya, la potència industrial d’Europa, les indústries més intensives en energia ja es veuen molt afectades per costos insostenibles: l’energia representa el 26% dels costos de la indústria metal·lúrgica; el 19 per cent de la producció química bàsica; 18% de la fabricació de vidre; 17% per a paper i 15% per a materials de construcció».

Fins i tot a Espanya, l’aplaudida «excepció ibèrica» suposa un gas a entre 40 i 70 € per MWh, tres o cinc vegades més que el 2020.

El 50 % de la producció d’alumini i zinc ha estat d’esmantellat

A causa de les pujades de l’energia, quinze acereries a Europa estaven inactives o tancades al final de l’estiu. El 6 de setembre, el president de l’Associació Europea de Metalls va escriure a la presidenta de la UE, Ursula von der Leyen: «El 50% de la capacitat de producció d’alumini i zinc de la UE ja ha estat desmantellat a causa de la crisi elèctrica, així com importants retallades en la producció de silici i ferro-al.leacions, i altres impactes se senten en els sectors del coure i el níquel. Durant el mes passat, diverses empreses han hagut d’anunciar tancaments indefinits, i moltes més estan a la vora d’un hivern de vida o mort. Els productors fan front a costos d’electricitat i gas més de deu vegades més alts que l’any passat (…) És que una fàbrica està tancada, molt sovint es converteix en una situació permanent, perquè la reobertura implica incertesa i costos significatius».

El CEO de Volkswagen, segon fabricant mundial d’automòbils, va dir el 28 de novembre: «Si no aconsegueixes reduir ràpidament i confiablement els preus de l’energia, les inversions en producció intensiva en energia o noves plantes de fabricació de baterIes a Alemanya i la UE no seran sostenibles. La creació de valor en aquesta àrea tindrà lloc en altres llocs», citant els Estats Units i la Xina. Va demanar canviar les «normes obsoletes i burocràtiques sobre ajudes estatals» per a les empreses de la UE, ja que l’administració Biden atorga generoses ajudes a les empreses dels EUA.

«No hi ha rendibilitat per continuar la producció a Europa»

El 6 de setembre, una aliança d’associacions industrials, (Fertilizers Europe, Verre Alliance Europe, Euromines, l’Associació Europea del Ciment, la de la Calç, la de l’Argila, la de Productors de Ferro-al·leacions, la de l’Acer, la de Metalls No Fèrris, la de la Indústria Ceràmica, el Consell Europeu de la Indústria Química i la Confederació d’Indústries Papereres Europees), van enviar una carta conjunta al president de la UE: «Per a moltes indústries intensives en energia, actualment no hi ha rendibilitat per continuar la producció a Europa, ni visibilitat i certesa per a futures inversions i desenvolupaments. Els efectes d’aquests tancaments estan començant a tenir un impacte sever en les nostres cadenes de valor, posant en perill la base industrial europea i la disponibilitat de productes essencials».

Manca de fertilitzants

A causa de l’escassetat i preu del gas, el 70% de la capacitat de producció d’amoníac – utilitzat per produir fertilitzants- a Europa s’ha tancat. Segons un informe d’Independent Commodity Intelligent Services, és poc probable que la capacitat de producció torni. El cost del gas és, amb molt, el factor més important en la producció d’amoníac i fertilitzants nitrogenats. El gas liquat (GNL), venut pels EUA -quatre vegades més car que en el seu mercat intern- i el venut per la Xina mentre el seu mercat intern romangui contret per la política zero Covid, no n’hi ha prou per cobrir les necessitats europees. Al setembre, els productors estatunidencs de petroli i gas d’esquist van declarar inequívocament que no era possible augmentar la producció per ajudar Europa. El canceller alemany, Olaf Scholz, va viatjar a Catar i els Emirats Àrabs per demanar entregues de GNL, però Catar va declarar que no podia compensar els volums de gas que Rússia subministra a Europa.

Según Euronews, la «crisi dels fertilitzants amenaça la pròxima collita. Podria conduir a menors rendiments, menor producció i productes alimentaris més cars». La Xina, Rússia i Ucraïna són els principals exportadors mundials de fertilitzants. En 2021, la Xina va prohibir les exportacions de fertilitzants per assegurar el seu propi subministrament. Rússia envia bagenc a Europa, a través d’Ucraïna, d’Estònia i Letònia, però ambdues rutes estan bloquejades per la guerra i les sancions de la UE. La comercialització del 58% de la producció mundial d’amoníac està ara prohibida a Europa, cosa que portarà a noves pujades de preus dels fertilitzants, que ja han augmentat en un 150% en un any.

La demanda de gas cau un 25% a Europa

Les aturades de producció i tancaments de plantes a Europa són tan greus que la demanda de gas a la UE va caure un 25% a l’octubre. Las bases industrials del Vell Continent estan sent destruïdes.

La caiguda de la demanda a Europa i la paralització de la producció a la Xina, han fet baixar els preus del gas al mercat, actualment a uns 110 euros/MWh. Però continua sent gairebé deu vegades més alt que el preu del gas rus que rebia la Unió Europea.

Les sancions a Rússia –l’anunciat col·lapse econòmic de les quals no ha succeït– porten a una desindustrialització massiva d’Europa. Els guanyadors són els EUA. , amb enormes reserves de gas d’esquist barat, i la Xina, que rep gas rus barat a través de la línia Power of Sibèria.

La indústria europea ja estava sense alè

Europa ja estava en una crisi econòmica molt abans que comencés la guerra. Els preus del gas ja havien començat a pujar de manera constant el 2021, de manera que quan va esclatar la guerra a Ucraïna, la indústria ja s’estava quedant sense força.

Després de dos anys d’alts preus del gas, sectors sencers de la indústria europea estan a punt de desaparèixer. Els països europeus perden entre el 40% i el 100% del seu subministrament de gas, en perdre el subministrament de gas rus barat.

Pel que fa a les importacions de petroli ruso, Rússia ha declarat no acceptar la limitació del preu a 60 euros, que la UE ha decidit. Europa importa més de set mil milions de dòlars en metalls, cautxú i minerals (níquel, paladi, liti, platí, cobalt, gas neó, alumini, coure…) de Rússia cada any. Tots, de vital importància per a bateries, cotxes elèctrics, panells solars, xarxes intel·ligents, turbines eòliques. Les conseqüències de la guerra i les sancions poden arribar a ser pitjors del que són avui.

39.000 llocs de treball en risc a la planta química alemanya de Ludwigshafen

L’alemanya BASF, companyia química més gran del món, va advertir que, si la situació continua, podria tancar la seva major planta, la de Ludwigshafen, al sud d’Alemanya, on ocupa 39.000 persones, en una instal·lació que consumeix tanta energia com tota Suïssa. La seva factura de gas es va triplicar en els primers nou mesos de l’any i és nou vegades més gran que el 2020. El CEO Martin Brudermüller va dir que, encara que els preus del gas s’estabilitzaran, «a llarg termini seran al voltant de tres vegades més alts a Europa que als Estats Units, encara que només sigui pels majors costos del GNL», que reemplaça parcialment les importacions de Rússia.

El govern alemany ha posat 200 mil milions sobre la taula per ajudar les llars i indústries alemanyes. Ova frenar rescatar les empreses per ajudar-les a mantenir-se amb vida. Però això suposa que la crisi és temporal i que les coses aviat tornaran a la «normalitat», cosa que està lluny de ser el cas. Sobretot perquè el problema d’Europa no és tant de preu com de subministrament d’energia.

La seva dependència de les fonts d’energia russes (gas, petroli, carbó) és tan gran que no pot reemplaçar completament les pèrdues degudes a les sancions imposades a Rússia. Socun funcionari de BASF, citat per la revista Fortune: «Si el subministrament caigués significativament i permanentment per sota del 50%, ens veuríem obligats a tancar el lloc de producció (a Ludwigshafen)«.

En el món dels negocis, si una fàbrica tanca, els clients se’n van a una altra part. Segons el representant de BASF: «És molt probable que el complex de Ludwigshafen estigui condemnat independentment del racionament, ja que els preus del gas europeus persistentment alts redueixen la competitivitat dels productes alemanys de BASF enfront dels seus rivals als Estats Units i Orient Mitjà. (…) No és només BASF la que està lluitant. Les empreses intensives en energia estaran parcialment o totalment tancades, especialment a Alemanya, però hi haurà una reducció de la capacitat a tot Europa».

Pèrdua de sectors industrials sencers

A l’octubre, Gerald Haug, president de l’Acadèmia Nacional de Ciències d’Alemanya, va dir: «Si no actuem ara, perdrem sectors industrials sencers, especialment en la indústria de matèries primeres».

Les indústries metal·lúrgica i química no són les úniques afectades. Els fabricants de paper també anuncien tancaments i retallades massives de producció: «El gegant de l’embalatge de cartró ondulat Smurfit Kappa ha optat per reduir la producció al voltant de 30,000 a 50,000 tones a l’agost perquè, amb el preu actual de l’energia, no té absolutament cap sentit emmagatzemar».

La Federació Europea de la Indústria del Paper va advertir que les possibles interrupcions en el subministrament de gas «afectarien tota la logística de la UE, la disponibilitat d’envasos de paper per a aliments i productes farmacèutics, així com productes d’higiene essencials».

Alt a la guerra!

El moviment obrer i els pobles d’Europa, s’enfronten simultàniament a la destrucció de les seves conquestes i llocs de treball i lluiten per defensar els seus salaris, pensions i drets. La classe obrera europea, l’única capaç de salvar la vella Europa, no ha dit la seva última paraula. Alt a la guerra!

L’ofensiva del capital per apropiar-se dels serveis públics

Deja un comentario

Carta Setmanal 917 per descarregar en PDF

El capitalisme viu en una situació de crisi pràcticament permanent. Encara que en cada crisi ens presentin a un «culpable» extern (la pujada del petroli el 1973, unes hipoteques mal planificades el 2088, una pandèmia després i, finalment, una guerra), és el propi model de producció el que porta en el seu si les crisis. Crisi que són el resultat de l’estretor del mercat mundial, que porta a una competència cada vegada més ferotge i destructiva, i, sobretot, com recorda Xavier Arrizabalo a La Verdad nº 111 «la rendibilitat, que és la força impulsora de l’acumulació capitalista, està sotmesa a una llei, la de la seva tendència a descendir. Aquesta tendència és susceptible de ser contrarestada puntualment, però cada vegada amb més dificultats i, després, a través d’una major explotació a més d’altres elements de barbàrie com la pròpia guerra».

La reducció de la taxa de guany (o sigui, la reducció del benefici) obliga el capital a incrementar la taxa de la plusvàlua (és a dir, l’explotació), reduint els salaris reals, ja sigui directament, o mitjançant la deslocalització de la producció o a través de la inflació. El militarisme és també, com explicava Rosa Luxemburg, «en el purament econòmic, per al capital, un mitjà de primer ordre per a la realització de la plusvàlua, això és, un camp d’acumulació».

L’estrenyiment del mercat mundial fa que una massa creixent de capitals busqui com valoritzar-se. El que els obliga a buscar l’obertura al capital financer de nous camps per als seus negocis, per a l’extracció de la plusvàlua. I aquí el capital s’ha fixat com a objectiu entrar a sac en els serveis públics de seguretat social, de la sanitat i l’ensenyament públics a Europa, com ja havia fet en altres continents a través de l’FMI i els seus plans d’ajust.

Conquestes del moviment obrer

La seguretat social, que garanteix la supervivència dels treballadors i treballadores quan les seves forces ja no els permeten guanyar-se la vida treballant, és una conquesta del moviment obrer, que va arrencar al capital el pagament d’un salari diferit. La sanitat pública va ser establerta per primera vegada per la revolució d’octubre de 1917 a Rússia, i el Servei Nacional de Salut va ser establert a la Gran Bretanya –en imitació reconeguda del servei de salut soviètic- per la mobilització obrera i el govern laborista establert per aquesta onada obrera després de la victòria contra el nazisme en la segona guerra mundial. A França, la seguretat social va ser imposada pel moviment revolucionari el 1945-48.

Es tracta de conquestes del moviment obrer que garanteixen, al seu torn, drets. La seguretat social garanteix el dret a la jubilació, la sanitat pública, el dret a la salut, i l’ ensenyament públic el dret a la instrucció i l’ educació. Perquè només hi ha un dret social quan hi ha un servei públic que el garanteix.

Són conquestes, a més, que unifiquen la classe treballadora a escala de cada Estat.

… però també un ampli camp per als negocis

El Pressupost consolidat de la Seguretat Social per al 2022 presenta una despesa no financera de 179.810 milions d’euros, i suposa un 11,8% del producte interior brut (PIB). La despesa de la sanitat pública va ascendir a 81.600 milions d’euros, segons dades del Ministeri de Sanitat, i representa el 6,6% del PIB nacional. La despesa pública en educació per al conjunt de les administracions i universitats públiques va assolir el 2020 els 55.265,8 milions d’euros, que suposa el 4,93% del PIB. En total, es tracta de la respectable xifra de 317.000 milions d’euros, un 22,3% del PIB. En altres països europeus, les xifres són molt elevades, i el percentatge del PIB és encara més gran.

No és d’estranyar que el capital financer salibi per tenir accés a aquests fons per fer negoci a la seva costa. Però aquest emprenyament xoca amb la lluita de classes.

La classe s’aferra a les seves conquestes

La voluntat del capital d’apropiar-se del mercat que suposen els serveis públics xoca amb la determinació de la classe obrera per defensar-los. Utilitzant per a això les organitzacions que ha construït o fins i tot per sobre de les seves organitzacions. A la col·laboració dels dirigents d’UGT i CCOO en la retallada de pensions imposat el 2011 pel govern Zapatero i a la seva passivitat davant les retallades imposades per Rajoy el 2013, els pensionistes van respondre organitzant-se en plataformes i coordinadores (cosa que no vol dir que no hi hagi dins dels mateixos sindicats una resistència creixent. N’hi ha prou amb veure com nombrosos congressos sindicals donen suport a l’Auditoria i, d’altra banda, les crides de seccions sindicals al respecte). La mobilització que van aixecar els pensionistes va obligar el mateix govern del PP a retirar la seva reforma, ha recuperat l’actualització de pensions segons l’IPC, i ha aconseguit fer aprovar a Corts l’auditoria dels comptes de la Seguretat Social, encara que el govern es resisteixi a complir aquesta resolució parlamentària. A les retallades imposades per Ayuso a la sanitat de Madrid, el poble madrileny ha respost amb una formidable mobilització de més de 500.000 persones, organitzada des de les plataformes de barris i pobles, a la qual ha seguit una mobilització de 40.000 a Sevilla (vegeu Carta setmanal de la setmana passada). Al País Valencià, la mobilització ha imposat la reversió de part de les privatitzacions que va dur a terme a la sanitat el govern del PP. A França, la mobilització ha aturat, de moment, l’aplicació de la reforma de la jubilació imposada per Macron.

Aquesta resistència obrera implica que la imposició d’una privatització «a la brava» d’aquests serveis requeriria una derrota de la classe treballadora. La sanguinària dictadura de Pinochet va poder imposar a Xile la reforma de la Seguretat Social que va suposar la seva entrega als fons de pensions privats, però les burgesies europees estan molt lluny d’aquesta situació.

La tàctica de la “llonganissa”

Això obliga els governs europeus a anar pas a pas, amb reformes graduals. És el que s’anomena la «tàctica de la llonganissa», d’anar retallant rodanxa a rodanxa fins a quedar-se només amb la corda. Però ni la proposta del PSOE de convertir els hospitals públics en fundacions, ni les privatitzacions de Madrid i València ho van aconseguir. Moltes de les privatitzacions s’han revertit per la pressió dels treballadors, de les seves organitzacions, i de la pròpia població.

Una altra de les vies de privatització és el desmantellament progressiu dels serveis públics, perquè la població (o el sector d’ella que pugui permetre-s’ho) opti per serveis privats. Els números claussos en l’accés a les universitats han donat lloc a la proliferació d’universitats privades on l’única barrera a l’accés és tenir diners suficients per pagar-se les mensualitats. Deixar 100.000 alumnes a l’any fora dels estudis d’FP porta que s’hagin de buscar una FP privada.

A la sanitat, les retallades imposades des del 2011 han fet que el nombre d’espanyols amb una pòlissa d’assegurança de salut privada hagi augmentat un 6%, passant de 8,6 milions a 11,6 milions. Des de la pandèmia, el creixement s’ha accelerat, amb més d’un milió de nous pacients en tres anys.

Pel que fa a les pensions, el fracàs dels fons de pensions (amb una capitalització total que no arriba als 120.000 milions, és a dir, un 60% de la despesa de la seguretat social en un any), obliga a retallar les pensions públiques, per fer més atractiu el recurs a pensions privades. I el ministre Escrivá, mentre prepara una nova retallada de pensions via augment del període de càlcul, ja ha imposat la nova figura dels «plans de pensions d’ocupació».

Política de guerra y ofensiva contra los servicios públicos

La ofensiva contra los servicios públicos forma parte de la política de guerra emprendida por todos los gobiernos de la Unión Europea. No solo porque hace falta liberar capitales para invertidos en armamento, como hace poco declaró el portavoz del MEDEF (equivalente de la CEOE en Francia) sino porque el capital financiero, presionando sobre los presupuestos y su composición, utiliza la guerra para este fin. Por esto afirmamos que el combate contra la guerra es inseparable de la lucha contra la inflación, la austeridad y por las reivindicaciones, entre ellas la defensa de los servicios públicos y su plena reconstitución, anulando los recortes y dotándolos de los presupuestos necesarios.

La ofensiva del capital por apropiarse de los servicios públicos

Deja un comentario

Carta Semanal 917 en catalán

Carta Semanal 917 para descargar en PDF

El capitalismo vive en una situación de crisis prácticamente permanente. Aunque en cada crisis nos presenten a un “culpable” externo (la subida del petróleo en 1973, unas hipotecas mal planificadas en 2088, una pandemia luego y, finalmente, una guerra), es el propio modelo de producción el que lleva en su seno las crisis. Crisis que son el resultado de la estrechez del mercado mundial, que lleva a una competencia cada vez más feroz y destructiva, y, sobre todo, como recuerda Xavier Arrizabalo en La Verdad nº 111 “la rentabilidad, que es la fuerza impulsora de la acumulación capitalista, está sometida a una ley, la de su tendencia a descender. Esta tendencia es susceptible de ser contrarrestada puntualmente, pero cada vez con más dificultades y, desde luego, a través de una mayor explotación además de otros elementos de barbarie como la propia guerra”. Sigue leyendo →

Mobilitzacions a la Sanitat

Deja un comentario

Carta Setmanal 916 per descarregar en PDF

Des de fa mesos, se succeeixen les mobilitzacions en barris i pobles per protestar contra la desastrosa situació de la sanitat. Però ara han fet un salt qualitatiu. El 13 de novembre, centenars de milers de persones van sortir al carrer a Madrid en defensa de la sanitat pública. El dia 26, van ser més de 40.000 manifestants a Sevilla, convocats per Marea Blanca i les plataformes per la sanitat de pobles i comarques, amb el suport de nombroses organitzacions socials i dels principals sindicats.

Alhora, a Madrid i Cantàbria es desenvolupen vagues de metges d’atenció primària, i s’anuncien vagues a Catalunya, País Valencià i Andalusia, convocades per sindicats de metges.[1]

El que passa a la sanitat de Madrid succeeix, amb matisos, a totes les comunitats, amb governs de dretes o d’esquerres. A Catalunya calen tants metges a l’Atenció Primària com a Madrid. A Andalusia es tanquen consultoris i serveis per falta de metges. A tot arreu, llistes d’espera de mesos o fins i tot anys suposen negar el dret a assistència sanitària.

Amb aquestes mobilitzacions, el poble de Madrid, i ara el de Sevilla, rebutgen tots els mitjans utilitzats pel capital per robar-li el seu sistema de salut, i convertir la sanitat en un nou espai en què obtenir beneficis a costa de la població. I rebutgen els governs que col·laborin en aquest objectiu, desmantellant la sanitat per privatitzar-la. Els professionals de la sanitat rebutgen el deteriorament accelerat de les seves condicions de treball, i exigeixen millores salarials i laborals.

Com s’ha arribat a aquesta situació

Durant anys ens han repetit que teníem «el millor sistema sanitari del món», tot i que dades com les llistes d’espera desmentien aquesta afirmació propagandística. [2]Ja el desembre del 2019, abans de la pandèmia, 704.997 persones -dades oficials- estaven en llista d’espera per operar-se, i un 19,9% portava més de sis mesos. Més de tres milions esperaven cita amb un especialista, dels quals un 49,1% portava més de dos mesos esperant.

Perquè la situació el 2019 estigués així, entre 2010 i 2017 la sanitat pública va patir enormes retallades. Un informe d’Amnistia Internacional, de juliol de 2020, explicava que «Mentre que el PIB ha pujat un 8,6% entre 2009 i 2018, s’observa una reducció preocupant en la inversió sanitària i altres indicadors relacionats. En valor real, la despesa sanitària pública s’ha reduït en un 11,21% i la inversió sanitària pública per càpita ho ha fet en un 10,54%». I afegia: «Si prenem com a referència la variació de la despesa pública i modulant aquesta xifra amb referència a l’any 2009 amb la variació de l’IPC acumulada per a cada comunitat fins al 2018, es constata que, per al total d’Espanya, la despesa pública el 2018 havia perdut -3,85% enfront del gastat el 2009, la qual cosa suposa 65.550 milions d’€ menys de despesa pública en € constants». En aquests anys es va deixar de gastar a la sanitat l’equivalent a gairebé el pressupost total d’un any. I les retallades van ser aplicades per tots els governs, de tot signe polític: del PSOE, del PP, «nacionalistes». El govern de coalició del PSOE i IU d’Andalusia entre ells, quan el seu vicepresident, Diego Valderas, d’IU, explicava que «les retallades cal aplicar-les per imperatiu legal».

La pandèmia suposa un terrible cop per a un sistema ja molt debilitat. I la sanitat pública en surt en una situació molt greu. En especial l’ Atenció Primària. Com assenyala l’informe d’AI, «Pel que fa a l’atenció primària, la inversió s’ha reduït en un 13,1% i el percentatge que es dedica a aquest nivell assistencial respecte del total de la despesa sanitària pública ha disminuït de mitjana en les Comunitats Autònomes del 14,39% en 2009 al 13,9% en 2018″. El recomanable seria un 25%.

Utilitzant la pandèmia com a excusa, es tanquen serveis d’urgències d’A. Primària en moltes comunitats, se suprimeixen consultes de pediatria en centres de salut, i apareix un fenomen nou: la llista d’espera per cita en Atenció Primària, que supera en molts casos els 15 dies de demora i que en alguns centres de salut d’Andalusia arriba a ser de més d’un mes.

Al juny 2022, eren ja 742.518 les persones en llista d’espera quirúrgica, de les quals un 17,6 portava més de sis mesos, i més de 3.750.000 persones esperaven cita per a ser ateses per un especialista, dels quals un 49,35% portava més de sis mesos en espera.

I s’accentua un fenomen: la fuga de professionals, metges sobretot, però també infermers, que, davant les males condicions de treball, els contractes precaris i els baixos salaris, marxen a una altra comunitat autònoma, a la sanitat privada, o a l’estranger. Especialment en el cas de los metges de família. Un metge de família d’Andalusia resumia així la situació de la seva promoció de MIR: «dels 14 MIRs de la meva promoció, actualment 2 són inspectors de l’INSS, 3 són MIRes per segona vegada en altres especialitats, 1 treballa a urgències hospitalàries, 1 al 061, 1 és metgessa de família en una altra comunitat autònoma (amb millors condicions), 2 en un altre país comunitari i 4 metges de família a la comunitat autònoma en què ens formem. (…) la majoria hem signat contractes mes a mes, entenent-nos de si seguíem contractats el dia 30 o el 31». I conclou: «metges n’hi ha, però se’ls ha convidat a anar-se’n amb les condicions ofertades».

Per què succeeix això?

Tot això obeeix a una necessitat del capital financer. L’estrenyiment del mercat mundial fa que una massa creixent de cànnabis busqui com valoritzar-se, buscant una nova via per a l’extracció de la plusvàlua, a través de l’obertura al capital financer de nous camps per als seus negocis. I aquí el capital s’ha fixat com a objectius els serveis públics de seguretat social, de la sanitat i l’ensenyament públics, que suposen un ampli camp per als negocis.

Recordem que el Pressupost consolidat de la Seguretat Social per al 2022 presenta una despesa no financera de 179.810 milions d’euros, i suposa un 11,8% del producte interior brut (PIB). La despesa de la sanitat pública va ascendir a 81.600 milions d’euros, segons dades del Ministeri de Sanitat, i representa el 6,6% del PIB nacional. La despesa pública en educació per al conjunt de les administracions i universitats públiques va assolir el 2020 els 55.265,8 milions d’euros, que va suposar el 4,93% del PIB. En total, es tracta de la respectable xifra de 317.000 milions d’euros, un 22,3% del PIB.

No és d’estranyar que el capital financer agafi per tenir accés a aquests fons per fer negoci a la seva costa. I que els governs al servei del capital financer se sotmetin a aquests plans. Però aquest emprenyament xoca amb la lluita de classes.

Es tracta de conquestes del moviment obrer

La sanitat pública va ser establerta per primera vegada per la revolució d’octubre de 1917 a Rússia, i el Servei Nacional de Salut va ser establert a la Gran Bretanya –en imitació reconeguda del servei de salut soviètic- per la mobilització obrera i el govern laborista establert per aquesta onada obrera després de la victòria contra el nazisme en la segona guerra mundial (vegeu el documental de Ken Loach L’esperit del 45). A França, la seguretat social va ser imposada pel moviment revolucionari el 1945-48.

Es tracta de conquestes del moviment obrer que garanteixen, al seu torn, drets. La sanitat pública garanteix el dret a la salut. Perquè només hi ha un dret social quan hi ha un servei públic que el garanteix, i si aquest servei titlli el personal, els mitjans, els fons suficients.

És la sanitat de tots, que han conquerit successives generacions dels pobles de l’Estat espanyol. La lluita per la sanitat ha estat la llarga batalla comuna de les classes treballadores i els pobles d’Europa, de tot el món.

Són conquestes, a més, que unifiquen la classe treballadora a escala de cada Estat.

Precisament per això, els intents de privatització, empresos a Espanya per diversos governs a partir de la dècada de 1990, han fracassat davant la resposta de la població treballadora. Ni la proposta del PSOE de convertir els hospitals públics en fundacions, ni les privatitzacions de Madrid i València ho van aconseguir. Moltes de les privatitzacions s’han revertit per la pressió dels treballadors, de les seves organitzacions, i de la pròpia població.

Per això, el capital i els seus governs han hagut de canviar de tàctica. Ara, es tracta de desmantellar progressivament els serveis públics, perquè la població (o el sector d’ella que pugui permetre-s’ho) opti per serveis privats.

A la sanitat, les retallades imposades des del 2011 han fet que el nombre d’espanyols amb una pòlissa d’assegurança de salut privada hagi augmentat un 6%, passant de 8,6 milions a 11,6 milions. Des de la pandèmia, el creixement s’ha accelerat, amb més d’un milió de nous pacients en tres anys. Segons l’informe d’Amnistia abans esmentat, la despesa privada en Sanitat no es redueix en cap moment, i comença a créixer de manera accelerada a partir del 2014, creixent entre el 2009 i el 2018 un 16%. I després de la pandèmia, creix encara més. (24.615 milions d’euros el 2009, 26.089 el 2014, 28.621 el 2018 i 33.398 milions d’euros el 2022).

I ara?

Des de la pandèmia, la resistència al desmantellament de la sanitat s’organitza. A cada poble, a cada barri, hi ha mobilitzacions davant del seu centre de salut. Però la mobilització de Madrid i la de Sevilla suposen un pas endavant: unificar la mobilització contra els governs.

Però, per vèncer els governs que desmantellen la sanitat per privatitzar-la, cal un pas més. Cal unificar la mobilització de la població i la dels treballadors i treballadores de la sanitat, de totes les categories, i no només els metges. I a tot l’Estat. El que exigeix treballar junts plataformes, marees i sindicats. Per a molts militants, és incomprensible que amb les mateixes reivindicacions les diferents plataformes, les marees, els sindicats de metges, els sindicats de classe, no decideixin coordinar una acció de conjunt per colpejar junts i endevinar la massiva resistència que existeix, però localitzada i regionalitzada. Cap organització pot actuar en funció de la idea que cal protegir el «govern progressista». Més que mai, «governi qui governi, la sanitat es defensa».

I, per acabar, una reflexió: al temps de la penúria de pressupostos i de no reversió de les retallades del 2010, el govern triplica la despesa militar, és evident que oposar-se a la guerra i al monstruós pressupost militar és inseparable del combat per les reivindicacions. I, en aquest cas, per la sanitat publica

[1] La de Cantàbria ha conclòs amb un acord amb els sindicats, que introdueix algunes millores retributives, increments de plantilla i millora de condicions de treball.

[2] El mateix deien a les seves poblacions respectives a França, a la Gran Bretanya…

Movilizaciones en la Sanidad

Deja un comentario

Carta Semanal 916 en catalán

Carta Semanal 916 para descargar en PDF

Desde hace meses, se suceden las movilizaciones en barrios y pueblos para protestar contra la desastrosa situación de la sanidad. Pero ahora han dado un salto cualitativo. El 13 de noviembre, cientos de miles de personas salieron a la calle en Madrid en defensa de la sanidad pública. El día 26, fueron más de 40.000 manifestantes en Sevilla, convocados por Marea Blanca y las plataformas por la sanidad de pueblos y comarcas, con el apoyo de numerosas organizaciones sociales y de los principales sindicatos.

Al mismo tiempo, en Madrid y Cantabria se desarrollas huelgas de médicos de atención primaria[1], y se anuncian huelgas en Cataluña, País Valenciá y Andalucía, convocadas por sindicatos de médicos.

Lo que pasa en la sanidad de Madrid sucede, con matices, en todas las comunidades, con gobiernos de derechas o de izquierdas. En Cataluña hacen falta tantos médicos en la Atención Primaria como en Madrid. En Andalucía se cierran consultorios y servicios por falta de médicos. En todas partes, listas de espera de meses o incluso años suponen negar el derecho a asistencia sanitaria. Sigue leyendo →

¿Qué balance de la cumbre del clima de Sharm El-Sheik?

Deja un comentario

Carta Semanal 915 en catalán

Carta Semanal 915 para descargar en PDF

Mientras el mundo vive en una situación en que la guerra de Ucrania se suma a la guerra social contra las conquistas sociales y democráticas, contra los avances arrancados por la clase trabajadora en la lucha de clases, se ha reunido en Sharm el-Sheikh, Egipto, la 27ª Conferencia Internacional de las Naciones Unidas (ONU) sobre el Cambio Climático, conocida como COP 27, que ha durado dos semanas, del 6 al 20 de noviembre.

La elección de Egipto, un país gobernado por una férrea dictadura militar, fruto de un golpe de Estado contra un gobierno elegido democráticamente. Donde, según el director ejecutivo de la Iniciativa Egipcia para los Derechos Personales, Hossam Bahgat, hay “al menos 20.000 presos políticos, según los cálculos más conservadores”, aunque admite que es imposible conocer la cifra real. “La gran mayoría están detenidos a la espera de juicio”, es una muestra clara de esta situación. Sigue leyendo →

Quin balanç de la cimera del clima de Sharm El-Sheik?

Deja un comentario

Carta Setmanal 915 per descarregar en PDF

Mentre el món viu en una situació en què la guerra d’Ucraïna se suma a la guerra social contra les conquestes socials i democràtiques, contra els avenços arrencats per la classe treballadora en la lluita de classes, s’ha reunit a Sharm el-Sheikh, Egipte, la 27a Conferència Internacional de les Nacions Unides (ONU) sobre el Canvi Climàtic, coneguda com a COP 27, que ha durat dues setmanes, del 6 al 20 de novembre.

L’elecció d’Egipte, un país governat per una fèrria dictadura militar, fruit d’un cop d’Estat contra un govern elegit democràticament. On, segons el director executiu de la Iniciativa Egípcia per als Drets Personals, Hossam Bahgat, hi ha «almenys 20.000 presos polítics, segons els càlculs més conservadors», tot i que admet que és impossible conèixer la xifra real. «La gran majoria estan detinguts a l’espera de judici», és una mostra clara d’aquesta situació.

És clar que aquesta cimera s’inscriu, així, en la mateixa línia que el Mundial de Futbol, que es desenvolupa aquests dies sota una dictadura esclavista (que va comprar el Mundial a cop de suborns), que no només no respecta cap dret, sinó que més de 6.500 treballadors migrants van morir en la construcció dels estadis.

En un moment en què milions de treballadors a tot el món estan patint les conseqüències de la «inacció climàtica» que afecta primer les poblacions més pobres, en un moment en què s’estan duent a terme protestes climàtiques cada vegada més importants a tots els continents, abastant en particular la generació més jove preocupada pel seu futur, a què va conduir aquesta gran «conferència internacional»?

Un magre acord

El diari econòmic Cinco Días fa balanç de les sessions del COP 27 dient que «les converses sobre els punts clau per lluitar contra el canvi climàtic viatjaran amb avió rumb a Dubái, seu de la COP28, que està prevista per a finals de novembre de 2023», assenyalant així, encertadament, que els punts importants no s’han resolt.

Incapaços d’arribar a acords sobre els temes centrals, els dirigents reunits a la cimera exhibeixen un únic èxit. El diari de la patronal francesa Les Echos (21 de novembre) acull amb satisfacció el que considera un «avanç històric», a saber, la creació d’un nou fons dedicat a «pèrdues i danys», «una expressió que designa el dany irreversible causat per l’escalfament global en països ‘particularment vulnerables'». Però el diari ha de reconèixer que aquesta decisió queda en l’aire: «els contribuents i beneficiaris encara no estan definits»… I va agregar: «Estats Units (…) tindrà dificultats per validar qualsevol participació». I és que el desenvolupament i normativa d’ aquest acord es posposa per a la següent COP, que se celebrarà dins d’ un any.

Se suposa que aquest fons finançarà la reconstrucció de la sanitat pel canvi climàtic o les pèrdues agrícoles en països pobres, aquest fons «es complementa actualment amb 210 milions d’euros». Pel moment, només hi ha promesa d’alguns països, que ja veurem si es compleixen (sobren precedents) «170 milions vindran d’Alemanya, 60 milions de França (al llarg de més de 3 anys)». En altres paraules, pràcticament res.

Pel que fa a acords incomplerts, plou sobre mullat. En la cimera de Copenhaguen, el 2009, es va apujar un mecanisme de pagament sobre l’ampliació de la responsabilitat de la minoració d’emissions. Segons aquest acord, els països rics transferirien cent mil milions de dòlars anuals als països en vies de desenvolupament per finançar les seves respectives transicions energètiques. L’Acord de París el 2015 ratifica la xifra màgica dels 100.000 milions, que encara avui, el 2022, continuen pendents de materialitzar-se

I, no obstant això, sorprèn el suport que han donat a la creació d’aquest fons destacades organitzacions i ONG suposadament «ecologistes», com WWF o Ecologistes en Acció.

Les incerteses respecte a aquest fons contrasten amb l’obedient compliment de l’exigència americana que els països de l’OTAN inverteixin un 2% del seu pressupost en despeses militars. El que no ha impedit que, precisament aquests dies, l’Assemblea Parlamentària de l’OTAN hagi conegut les declaració del seu director general demanant sobrepassar com més aviat millor el 2 per cent.

«El suport públic als combustibles fòssils es va duplicar el 2021»

La COP27 no ha arribat a cap acord de reducció de l’ús de combustibles fòssils. Fins i tot ha fet un pas enrere en aquest terreny, respecte a l’anterior cimera COP26, de Glasgow. La resolució final del COP 27 proposa «l’eliminació gradual i racionalització de les subvencions ineficients als combustibles fòssils, en consonància amb les circumstàncies nacionals i reconeixent la necessitat de donar suport al desenvolupament de renovables». Una redacció que introdueix els matisos de «racionalització» i «en consonància amb les circumstàncies nacionals» respecte a la cimera de Glasgow.

Como assenyala el diari -també francès- Libération (21 de novembre), «el suport públic mundial als combustibles fòssils per part de les 51 economies més grans del món gairebé es va duplicar el 2021, assolint l’astronòmica xifra de 700.000 milions d’euros, i s’espera que continuï creixent el 2022, segons l’OCDE».

L’editorial del diari patronal francès L’Opinion (21 de novembre) explica així aquestes dues setmanes de discussions sobre els grans del món: «En resum, no es fa res. L’important és comunicar algun acord. Això és, pel que sembla, el que compta ara en aquestes altes masses organitzades en els quatre racons del món (…) i que conclouen incansablement amb un text que permet a tots salvar la cara sense mullar un o altre particularment. Aquest trist espectacle tornarà a succeir l’any vinent, i en un escenari d’elecció: la COP 28 tindrà lloc a Dubai, Emirats Àrabs Units, un dels països que més CO₂ per càpita emet». Elegir un dels grans productors de petroli com a seu d’una reunió que suposadament debat la reducció de l’ús dels combustibles fòssils és, si més no, una paradoxa.

La Fundació Renovables (tot i que no és una font imparcial) valora com a «depriments» els resultats aconseguits a la COP27. I assenyala que «tristament, cada any que passa tornem a constatar que, en la cursa contra el canvi climàtic, no aconseguim passar el relleu de les bones intencions a les accions reals«. I afegeix la queixa que «després de més de dues setmanes en què els representants de la indústria fòssil campaven pels passadissos de les instal·lacions a Sharm el Sheij i la societat civil intentava, per tots els mitjans, portar les seves demandes de justícia i equitat als representants dels països, el resultat aconseguit és sens dubte decebedor».

La naturalesa mateixa del sistema capitalista

El mateix que passa amb el clima, succeeix amb altres qüestions: els governs, en sotmetre’s als dictats del capital financer, no només no poden resoldre els problemes plantejats pel canvi climàtic, sinó que no volen, com il·lustra novament aquesta COP 27. Aquesta és la naturalesa mateixa del sistema capitalista, que ha estat analitzat una i altra vegada .[1]

Aturar-los, en la «inacció climàtica» com en la resta, començant amb la guerra a Ucraïna que serveix com a pretext fatal per a la guerra social (inflació mortal, reducció de salaris, «reforma» de les pensions …), és la prioritat per a tots aquells que pretenen defensar els interessos de la població treballadora.

[1]Ja el 1843, Friedrich Engels va descriure els ressorts del mecanisme infernal que, sota el règim capitalista, mai cessaria: «La lluita de Capital contra Capital, Treball contra Treball, sòl contra sòl situa la producció en una situació febril que presideix totes les relacions naturals i raonables. Cap Capital pot suportar la competència d’ un altre si no és portat a l’ estadi més alt de la seva activitat. Cap terreny podrà ser cultivat de manera rendible si la seva força de producció no s’ incrementa permanentment. Cap Treballador pot prevaler sobre els seus competidors aquest no dedica tota la seva força al treball En general, un pot mantenir-se en la lluita de la competència només a costa del màxim esforç, sacrificant tots els objectius veritablement humans». (Esbós d’una crítica de l’economia política [1843-1844]).

Escrivá vol incloure noves retallades de pensions abans de final d’any

Deja un comentario

Carta Setmanal 914 per descarregar en PDF

A canvi dels fons europeus, el govern va remetre a Brussel·les un Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola, que incloïa, entre altres moltes qüestions, compromisos de reforma del sistema públic de pensions, per garantir –diuen- la seva sostenibilitat. Recordem que, per poder mantenir el fals argument que el sistema no és sostenible, el govern en què se senti Escrivá es nega a complir el mandat parlamentari de fer una auditoria pública de la caixa de la Seguretat Social. L’objectiu real no és garantir les pensions públiques, sinó fer passos per al que el capital financer ansia: convertir les pensions de jubilació en un negoci, a través dels seus fons de pensions (cosa que exigeix que les pensions públiques de jubilació baixin prou perquè no garanteixin la supervivència dels jubilats). Es tracta d’una despesa de 179.810 milions d’euros, la qual cosa suposa un 11,8% del producte interior brut (PIB), segons el pressupost consolidat de la Seguretat Social per al 2022.

De pas, recordar que es va dir que aquests fons eren sense condicions, és a dir, un engany. I que, a més, aquests fons només serveixen per garantir els beneficis de las grans empreses.

En aquest document remès a Brussel·les, el govern s’ha compromès a legislar, amb el termini del 31 de desembre com a màxim, un nou paquet de reformes de les pensions contributives, el que es coneix com la «segona part» de la reforma d’Escrivá. Per tant, el Govern apura les últimes setmanes per presentar la seva proposta. El passat dia 18, en un editorial, El País deia el següent: «ha arribat el moment de presentar el sistema pel qual Espanya planeja superar els dèficits estructurals del model contributiu, una cosa que, ateses les circumstàncies, no es pot fer sense assumir alguns costos».

Reduir la despesa en pensions

La proposta que baralla el ministre José Luis Escrivá té dues potes: el destope de les bases màximes de cotització (avui topades als 4.139 euros), perquè els salaris més alts cotitzin més. Una mesura que augmentaria els ingrés del sistema. Però el central de la reforma és una altra mesura, per baixar la despesa en pensions: l’ampliació del període de còmput per calcular la pensió definitiva. Segons els càlculs que baralla el mateix govern, l’augment del període de còmput per al càlcul de les pensions dels 25 als 35 anys, reduirà les futures pensions inicials un 5,45% de mitjana. Una mesura brutal, si recordem que més de la meitat dels jubilats (el 52%), és a dir, 4,75 milions de persones, perceben una paga que se situa per sota de salari mínim interprofessional (SMI). Si tenim en compte els diferents tipus de pensions (jubilació, incapacitat permanent, viduïtat, orfandat i a favor de familiars), la pensió mitjana a Espanya és 1.087,48 euros.

Implicar les organitzacions

L’editorial d’El País que citàvem abans diu: «el paper de les pensions en el model social espanyol és essencial i s’hauria de fer un esforç per reprendre els acords bàsics que han fet que, amb totes les seves reformes i contrareformes, el sistema hagi superat innombrables vicissituds». Amb aquestes paraules, crida al consens de les forces polítiques en el pacte de Toledo i a la implicació dels dirigents sindicals. Com va succeir amb la reforma de Zapatero el 2011, que va retardar l’edat de jubilació als 67 anys, i que es va basar en l’Acord Social i Econòmic, signat pels dirigents d’UGT i CCOO. Però, de moment, els dirigents de tots dos sindicats es mostren reticents. L’ASE va generar un important rebuig entre els treballadors i dins dels mateixos sindicats. Una campanya en la qual participem els militants de la Quarta internacional va recollir més de 2.000 signatures de sindicalistes, que van ser lliurades a Toxo i Méndez, que es van veure obligats a rebre una delegació dels signants. La participació directa de les direccions d’UGT i CCOO en una retallada de pensions ha estat determinant perquè els pensionistes s’hagin organitzat en les seves pròpies coordinadores i plataformes, alienes als sindicats i sovint enfrontades a ells.

Per tant, els dirigents no s’atreveixen a subscriure una nova retallada de pensions, i possiblement el suport de les confederacions no asseguraria, avui, al govern, la «pau social» necessària per imposar aquesta nova retallada.

L’auditoria dels comptes, una absoluta necessitat

Com senyalàvem al començament d’aquesta carta, totes les reformes de les pensions, totes les retallades, s’han basat en el mateix argument: el sistema públic de pensions, tal com està ara, és «insostenible», i, per garantir les pensions futures, cal introduir reformes, cal retallar les pensions, cal prolongar l’edat de jubilació.

I, tanmateix, recordem que Enriqueta Chicano, presidenta del Tribunal de Comptes, en una compareixença davant la Comissió Mixta (Congrés-Senat), reconeixia que, només entre els anys 1989 i 2018, la Seguretat Social va assumir 103.690 milions d’euros en despeses no contributives (les denominades despeses impropis ) i que, per tant, havien d’ haver estat finançats per l’ Estat en comptes de ser sufragats traient-los de les arques del sistema de pensions. Un estudi de CCOO, que abasta molts més anys enrere, puja la xifra de «despeses impropis» a més de 500.000 milions.

La COESPE va aixecar l’exigència d’una auditoria pública dels comptes de la Seguretat Social, una proposta que va ser represa per altres plataformes i, a més, moltes instàncies sindicals la van recolzar, des del Congrés Confederal d’UGT a diverses Federacions de CCOO, així com nombroses seccions sindicals, un moviment que segueix en curs. La proposta va ser assumida per diversos grups parlamentaris i finalment inclosa en la votació de la primera part de la «reforma Escrivà». Aquest mandat parlamentari ha estat incomplert.

El passat 2 de novembre, la ministra d’Hisenda María Jesús Montero, responia al congrés a una interpel·lació del diputat Jordi Salvador, d’ERC, que preguntava per l’incompliment del mandat parlamentari, que es complirà amb aquesta condició, que encara «tenim temps», però que en aquest moment «estem en la recuperació econòmica». Montero va afegir, en aquesta mateixa intervenció, que el sistema de pensions és «sostenible». El que no impedeix que Escrivá segueixi argumentant, per imposar la reforma que ha compromès a Brussel·les, que cal fer canvis per garantir la seva sostenibilitat.

La democràcia exigeix que els comptes de l’Estat siguin clars. Des del franquisme s’ha imposat l’existència de «despeses ocultes». El pressupost de la Casa Reial és fals, no inclou el 60% de les despeses que ens costa la paràsita família Borbó. El pressupost militar és igualment fals, i no inclou gaires despeses dissimulades en altres partides del pressupost. L’auditoria de comptes de la seguretat social és fonamental per garantir el futur de milions de pensionistes. En efecte l’auditoria demostraria la sostenibilitat del Sistema (realitzada pel Tribunal de Comptes). Però a més evidenciaria la corrupció del funcionament de les institucions heretades del Franquisme. D’aquí la resistència d’aquestes a la seva realització. Resistència a la qual el govern se sotmet fins i tot quan els grups parlamentaris la van votar el 28 de desembre del 2021. D’aquí la importància de continuar la batalla al respecte integrant l’exigència als parlamentaris que facin complir l’acord.

Escrivá quiere incluir nuevos recortes de pensiones antes de fin de año

Deja un comentario

Carta Semanal 914 en catalán

Carta Semanal 914 para descargar en PDF

A cambio de los fondos europeos, el gobierno remitió a Bruselas un Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia de la economía española, que incluía, entre otras muchas cuestiones, compromisos de reforma del sistema público de pensiones, para garantizar –dicen- su sostenibilidad. Recordemos que, para poder mantener el falso argumento de que el sistema no es sostenible, el gobierno en que se sienta Escrivá se niega a cumplir el mandato parlamentario de hacer una auditoría pública de la caja de la Seguridad Social. El objetivo real no es garantizar las pensiones públicas, sino dar pasos para lo que el capital financiero ansía: convertir las pensiones de jubilación en un negocio, a través de sus fondos de pensiones (lo que exige que las pensiones públicas de jubilación bajen lo suficiente para que no garanticen la supervivencia de los jubilados). Se trata de un gasto de 179.810 millones de euros, lo que supone un 11,8% del producto interior bruto (PIB), según el presupuesto consolidado de la Seguridad Social para 2022. Sigue leyendo →

De nou, sobre la barbàrie a l’enclavament colonial de Melilla

Deja un comentario

Carta Setmanal 913 per descarregar en PDF

Un documental de la BBC i els vídeos i informacions difosos després de la visita d’un grup de diputats de la Comissió d’Interior del Congrés (que incloïa parlamentaris de PSOE, PP, PODEMOS, ERC, PNV i BILDU) han posat de nou d’actualitat la massacre ocorreguda el 24 de juny a la tanca de la infàmia que separa del Marroc l’enclavament colonial espanyol de Melilla. La Guàrdia Civil ha facilitat als diputats imatges gravades per un dron i un helicòpter, i diu que no funcionaven les altres càmeres de seguretat.

Les imatges demostren la col·laboració de la policia espanyola i la gendarmeria marroquina en els fets que van conduir a la mort de 23 immigrants, segons la policia marroquina, o de 37, segons les organitzacions de drets humans marroquins. També demostren que almenys part d’aquestes morts es van produir en territori controlat per Espanya i que policies marroquins van treure d’allà diversos cadàvers per tornar-los a territori del Marroc. També van entrar en territori sota control espanyol per portar la gent de tornada al Marroc, sense que tinguessin l’oportunitat de demanar asil.

El Defensor del poble ha establert, en la seva pròpia investigació, que es va efectuar un rebuig en frontera de 470 persones sense contemplar-se les previsions legals tant nacionals com internacionals.

Diversos dels partits que donen suport al Govern han demanat l’obertura d’una comissió d’investigació parlamentària, a la qual es nega el Govern, que ha reafirmat la seva «confiança en la investigació i en què els cossos i forces de seguretat de l’Estat actuen amb criteris de proporcionalitat i d’acord amb la llei», en paraules de la ministra portaveu, Isabel Rodríguez.

En tot cas, el que ha quedat clar és que durant més de quatre mesos la realitat del que va ocórrer s’ha ocultat, de forma conscient. I que aquest Govern només és continuista de la política seguida per altres com el del PP, quan, el febrer del 2014, la guàrdia civil va disparar pilotes de goma i pots de fum contra un grup de refugiats que nedaven per intentar guanyar la costa, a la platja del Tarajal (Ceuta), amb el resultat de 15 morts. Uns fets que han estat exculpats per l’aparell judicial. El Tribunal Suprem va donar per bona la sentència de l’Audiència Provincial de Cadis, que va concloure que l’operatiu de la Guàrdia Civil es va realitzar «amb la utilització de mitjans de control de masses de forma adequada i proporcional a les circumstàncies del cas».

Acusen el Govern, però exculpen els guàrdies civils

Per la seva banda, el PP arremet contra el Govern, alhora que defensa l’actuació dels guàrdies civils. Ana Vázquez, parlamentària del PP que va participar en la comissió, parla de «falta de previsió de l’executiu», però exculpa de qualsevol responsabilitat la GC. «La seva actuació va ser impecable». Curiosament, el coordinador general del PP, Elías Bendodo, ha demanat el cessament de Grande-Marlaska si es confirma que el 24 de juny a la tanca fronterera «s’han traslladat cadàvers de la frontera d’Espanya a la frontera marroquina» (per tant, els va traslladar Marlaska, però els guàrdies civils allà presents no van veure res). Alhora, Bendodo ha defensat l’actuació de la policia i la guàrdia civil, «que donen el millor de si» i ha demanat a l’Executiu que «no es parapeti» darrere d’ells. «Ni tan sols hi ha els efectius necessaris per cobrir totes les cabines de control». «Els nostres guàrdies civils han entrat desprotegits per falta d’efectius i volem saber si han rebut alguna ordre indigna per part dels seus superiors polítics», ha dit Bendodo.

Per la seva banda, Enrique Santiago, secretari del PCE, i un dels parlamentaris que va participar en la visita, ha assegurat que va poder comprovar que «l’allau que va produir la mort i els ferits més greus van ser a les instal·lacions de la frontera espanyola i sota control de l’autoritat espanyola». I ha qüestionat també «per què no es va prestar atenció mèdica quan hi havia un dispositiu a tan sols 100 metres». Tot això com si el seu partit no formés part del Govern, en el qual ell mateix s’asseia, com a secretari d’Estat, quan van succeir els fets.

Altres portaveus parlamentaris han demanat la dimissió del ministre de l’interior, Grande Marlaska, i la creació d’una comissió d’investigació.

Els fets són tossuts. Ceuta i Melilla són dos enclavaments colonials espanyols en territori del Marroc (on Espanya controla també diverses illes i pinyons situats en aigües marroquines).

Per «protegir» ambdues ciutats, s’han erigit enormes tanques. A la frontera de Melilla hi ha tres tanques amb filferro i «concertines», la més alta de 8 metres. Per ajudar a defensar aquestes tanques que tracten d’impedir l’arribada d’emigrants, la UE va signar un acord migratori amb el Marroc, pel qual li paga a aquest país 100 milions a l’any perquè la seva gendarmeria vigili la frontera. I permeti al govern espanyol rentar-se les mans –sense gaire èxit, pel moment, com hem vist- del que succeeixi a les tanques.

Un rebuig sense pal·liatius

Al seu dia, en una Carta setmanal, denunciàvem l’acció «brutal i despietada» de les policies espanyola i marroquina. Agreujada per l’actuació del Govern de coalició en defensa de la professionalitat de les policies davant l’assalt a la nostra frontera d’uns centenars de migrants desarmats, famolencs, aterrits, desesperats per l’assetjament de la gendarmeria marroquina als seus campaments. Gent que només buscaven salvar les seves vides, emigrar per poder viure. Dos cossos policials actuant en comú per defensar unes fronteres heretades del període colonial. Dèiem llavors que «actituds i fets com els ocorreguts caracteritzen un govern i més quan no només no hi ha la mínima recriminació, no parlem d’empatia, és que es justifica, certifica i aplaudeix la brutal actuació de gendarmeria i Guàrdia Civil com si no hagués passat res, quan la gent comuna se sent horroritzada per les imatges de la massacre«.

Les imatges de la BBC i les que ha rebut la comissió parlamentària, marquen el fracàs dels intents d’alguns –incloent-hi els que s’anomenen «d’esquerres»- que tracten de descarregar totes les culpes sobre el govern marroquí, i en última instància sobre el poble del Marroc. Res més injust. Què té a veure el poble del Marroc, o el milió llarg de treballadors marroquins a Espanya, amb el fet que les potències europees i l’administració estatunidenca hagin convertit el regne del Marroc en un gendarme per a l’Àfrica?

Recordem que el president de Melilla, Eduardo de Castro, va declarar llavors que l’OTAN s’havia d’implicar en la defensa de Ceuta i Melilla. Com si es fes ressò de les seves paraules, el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, qui declarava, pel que fa a Ceuta i Melilla, que estava «absolutament convençut que els aliats de l’OTAN estaran al costat d’Espanya si s’enfronta a amenaces i desafiaments». I el Govern espanyol, va demanar, davant la cimera de l’OTAN, més implicació d’aquest aparell militar al nord d’Àfrica.

Poc després de succeir els fets, la Trobada Obrera Europea contra la guerra i l’explotació que es va celebrar a Madrid, el 25 de juny, en vigílies de la manifestació contra la Cimera de l’OTAN, aprovava per unanimitat una declaració, que assenyalava l’actuació del Govern espanyol: «Denunciem la política del govern espanyol de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, que eleva tanques de més 6 metres, erissades de ganivetes que desgarren la carn dels qui intenten travessar-les, per tancar el pas als qui només volen fugir de la destrucció dels seus països.

Sense cap solidaritat o compassió pels morts i ferits, Pedro Sánchez alabava la «cooperació» de la gendarmeria marroquina, declarant que es tractava d’un «assalt violent, ben organitzat i ben resolt per part dels dos cossos de seguretat». Ben resolt quan hi ha més de 100 ferits i desenes de morts!»

La declaració concloïa amb aquestes paraules: «ens repugnen aquests fets. Exigim la lliure acollida de tots els immigrants, la fi del saqueig d’Àfrica per les multinacionals, el reconeixement de tots els drets als treballadors immigrants que viuen a Espanya, incloent-hi el milió de treballadors marroquins, l’enderroc de les tanques de la infàmia de Ceuta i Melilla i la devolució al Marroc de tots els enclavaments colonials. I justícia per a les víctimes de la massacre de Melilla». Justícia que tampoc van tenir els 15 morts a la platja del Tarajal.