Primera vuelta en Francia y presentación de nueva versión de La Verdad
Deja un comentario
Archivo del Autor: admin
¿Qué sucede en Francia?
Carta Semanal 997 en catalán
Carta Semanal 997 para descargar en PDF
Los resultados de las elecciones europeas del 9 de junio han abierto la vía a un verdadero terremoto político. El presidente francés, Emmanuel Macron, sufrió una humillante derrota en esas elecciones, en las que la lista de su partido obtuvo sólo el 14% de los votos y el 7% de los votantes registrados (la abstención fue del 50,01%). El rechazo a Macron y su política se manifestaba, además de por medio de la abstención, por el voto a la ultraderecha del Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen y Jordan Bardella, que obtuvo el 31% de los votos. Y por el voto a La Francia Insumisa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon, que obtuvo 1 millón de votos más que en las europeas anteriores, con porcentajes impresionantes, a veces de más del 50%, en los barrios donde se concentra la población más explotada del país. Sigue leyendo
Després de les eleccions europees: gir en la situació política amb França en el punt de mira
Carta Setmanal 996 per descarregar en PDF
Ha passat just una setmana de les eleccions al Parlament europeu (PE). Els electors dels 27 països de la UE estaven cridats a les urnes per elegir diputats a aquest pseudoparlament. No insistim en aquesta carta sobre el caràcter i potestats d’ aquesta institució. Com vam dir en una carta la setmana anterior, el PE és un parlament sense poders que ni tan sols fiscalitza l’acció de l’executiu » europeu, la Comissió, formada per comissaris nomenats pels governs (però que tampoc responen davant d’aquests ni davant els parlaments nacionals) Per tant, les eleccions no determinaven en realitat l’orientació de les institucions de la Unió Europea, el que els donava, sobretot, un contingut nacional, ja que, en última instància, jutjaven la política seguida pels diferents governs.
Durant mesos els mitjans de comunicació han insistit sobre la pujada de l’extrema dreta, cosa que ha suposat, de fet, fer campanya per l’extrema dreta. Una manera de negar la responsabilitat de la política que porten els governs i intentar que els treballadors i tots els ciutadans no es pronunciessin contra la política d’aquests sinó contra el «perill» a arribar si guanyava l’extrema dreta, presentada, per tant, com l’alternativa a una política que mereix el rebuig de milions.
Tot i que, després de les eleccions, ens intenten presentar, com a balanç, la pujada de la ultradreta, aquesta maniobra política ha tingut un resultat molt divers, hi ha diverses qüestions que cal ressaltar:
En primer lloc, la participació ha estat molt baixa -51 per cent de mitjana- tot i que en certs països el vot és obligatori, com a Bèlgica o Grècia, la qual cosa ja d’entrada falseja els resultats de participació. Hi ha hagut rècords com a Portugal, on l’abstenció ha estat de més del 63 per cent. A Espanya també ha conegut un rècord 49,1 per cent de participació, i a Catalunya poc més del 45 per cent.
En general davant els governs que han estat i són l’avantguarda de la guerra d’Ucraïna i el suport a Israel, com França i Alemanya, els partits del govern han estat sancionats qualitativament.
La pujada de l’extrema dreta no és uniforme, a Portugal ha baixat a la meitat en percentatge i dos terços en vot. A Itàlia han perdut vots, a Finlàndia i Suècia també. Sens dubte, han crescut en vots a Alemanya i en percentatge a França (tot això comparat amb anteriors eleccions d’un altre tipus, és a dir, legislatives)
En diversos països – i això no ho compta la premsa- s’han constituït o format pols o moviments de resistència i ruptura amb el sistema. És el cas de l’Aliança Sahra Wagenknecht – Per la Raó i la Justícia (BSW) a Alemanya, molt calumniada per la premsa, per la seva frontal oposició a la guerra i que compta a l’Est d’Alemanya amb el vot del 21 per cent dels emigrants i supera en molts länder de l’est els partits del govern (SPD, Verds, Liberals)
I, en particular, a França on La França Insumisa (LFI) de Melenchon aconsegueix el 10 per cent, guanyant en tots els extraradis obrers de les grans ciutats: Paris, Lió, Marsella, Estrasburg, tot i ser, en general, zones en què la participació és baixa
França, al centre de la crisi
El dia 9 a la nit el president Macron, davant la derrota del seu partit, que només va obtenir el 15% de vots, decideix dissoldre l’Assemblea Nacional (Congrés) i convocar eleccions legislatives per al 30 de juny i la segona volta el 7 de juliol. Aquesta decisió ha precipitat la crisi. D’una banda, la resposta de les masses sobretot els joves, no s’ha fet esperar: totes les tardes es manifesten a les ciutats milers de joves contra Le Pen i contra Macron que li ha obert el camí. Sota la pressió de les masses els partits d’esquerra han reprès l’Acord electoral del 2022 la NUPES amb una plataforma política de ruptura. LFI declara que el primer punt de la ruptura és derogar la reforma del sistema de pensions -contra la qual hi va haver potents mobilitzacions- i tornar als 60 anys per jubilar-se.
L’ofensiva contra la reedició de la NUPES (Nova Unió Popular Ecològica i Social), la denominació oficial de la qual és Nou Front Popular, no s’ha fet esperar, i és brutal. Sobre Melenchon plouen les acusacions d’antisemita violent, putinista… És una ofensiva dirigida, sobretot, als altres partits, al PS, al PCF, als Verds perquè trenquin l’acord amb LFI.
El nou front no és només un moviment electoral, sinó que expressa una forta maduració dels treballadors, que s’identifiquen en particular amb LFI, perquè l’associen a la continuïtat de la mobilització contra la reforma de les pensions i igualment a les armilles grogues. D’altra banda, els sindicats, veient el caràcter explosiu de la situació, han convocat aquest dissabte 15 manifestacions contra Le Pen (Rassemblement National, RN) i Macron. Cents de milers de manifestants han desfilat ja a les principals ciutats.
La crisi està més que oberta, i els pròxims dies ens diran si el moviment en curs; amb desenes de milers de nous adherents a LFI en pocs dies, impedeix arribar al poder a la coalició de fet de Macron i el seu partit amb Le Pen i el seu. I aplicar el programa en què, de fet, hi estan d’acord. Així, RN, que fins ara defensava derogar la reforma de pensions, davant la possibilitat de guanyar les eleccions, retira aquesta promesa. En realitat, estem davant d’una crisi de règim, que amenaça de desestabilitzar tot Europa.
El nostre país no és una excepció
No només pel rebuig o indiferència a aquestes eleccions, sinó pel vot que correspon a tendències generals, però té també particularitats nacionals.
D’una banda, hi ha hagut una abstenció rècord, del 51 per cent. Sobretot, en barris i ciutats de predomini obrer. És el cas de Madrid, als municipis de majoria obrera del qual l’abstenció és més gran a la dels municipis més burgesos: per exemple el 43% a Getafe davant el 32% a Pozuelo de Alarcón -el més ric de tot l’Estat-. Igual que als barris de la capital: p. ex., 48% a Vallecas, davant el 36% al de Salamanca.
El PSOE perd més de dos milions de vots (de 7,4 milions a 5,3) respecte a les anteriors europees (que es van celebrar conjuntament amb les locals i amb la majoria de les autonòmiques), tot i que la major abstenció li permet perdre només 4 punts percentuals (de 32,9 a 28,6).
Tot i que el PP avança una mica, la suma de PP, Vox i Ciutadans perd més de 880 mil vots (fins i tot afegint els de «Es Va acabar la Festa» hi ha pèrdua, en perd 82 mil).
Els partits sobiranistes catalans: ERC, JUNTS; perden fins i tot percentatge de vots, en particular entre els joves, cosa que revela entre altres coses l’esterilitat de presentar-se com els abanderats de la Unió Europea.
L’operació Sumar, que buscava constituir un partit únic de l’esquerra del PSOE, sotmès a la política del Govern, s’enfonsa amb només 4,2 per cent dels vots i 3 diputats. I, en particular, no aconsegueix acabar amb Podem, que aconsegueix el 3,2 per cent dels vots i treu dos diputats, quan tots, amb la connivència de l’aparell d’Estat, ho intentaven arraconar. Cal constatar que la seva campanya electoral, contra la guerra d’Ucraïna i l’enviament d’armes, i per la ruptura amb el règim genocida d’Israel, era clara i precisa.
Com que els resultats del PP no han sigut el referèndum contra Sánchez que havien promès, i, a més, la ultradreta es divideix, l’aparell d’Estat ha passat a altres mesures per intentar acabar amb el Govern. Un govern que, cal assenyalar-ho, no ha aplicat cap mesura de fons contrària als interessos del capital i la Monarquia, però que la seva aparent oposició a Israel i, en particular, per la llei d’amnistia, apareix enfrontat al règim. A més, la propera formació del govern català situa el PSOE en molt bones condicions.
En aquest panorama, la preocupació del capital financer és que el Govern no sigui prou fort per imposar un pla d’ajust tal com les institucions internacionals preconitzen.
A Espanya també està sobre la taula, tot i que potser no amb la mateixa premura que a França, la pregunta de qui governa i per a qui ho fa. En aquest context és habitual escoltar apel·lacions del tipus «tots contra el feixisme», identificant així la ultradreta. Aquesta fórmula, en aparença indiscutible, ha de ser precisada: a la ultradreta, que forma part de les palanques a les quals recorre el capital per intentar preservar la seva dominació de classe, se li combat combatent aquesta dominació. És a dir, sobre la base del compromís incondicional amb les reivindicacions sentides com a tals per la majoria de la població, que és la classe treballadora. Com es revela en les esmentades propostes de LFI a França.
Vivim mesos d’incertesa, amb múltiples mobilitzacions de resistència, per exemple, la marxa republicana d’aquest 16 de juny. En altres casos, llargues vagues com Acerinox i conflictes en curs com la mobilització dels pensionistes o les mobilitzacions en defensa de la sanitat pública. I molt destacadament la irrupció massiva del jovent, amb les acampades contra el genocidi del poble palestí i la connivència d’universitats i govern amb el sionisme.
El que està plantejat al nostre país és com agrupar els sectors organitzats que resisteixen i posar en relació les reivindicacions i objectius immediats amb el necessari enfrontament amb el règim, i el capital al qual aquest protegeix. Com constituir un pol de resistència com els que s’estan construint a França, Itàlia, Alemanya i altres països. En aquesta línia hi ha el treball que desenvolupa el CATP, davant la constatació que les múltiples mobilitzacions són parcials i aïllades perquè no tenen en comú el referent polític que pot ajudar a la seva connexió i a actuar amb el mateix objectiu, acabar amb la Monarquia, amb l’ herència franquista, obrir la via a la República integrant totes les reivindicacions socials i polítiques dels treballadors i els pobles. Cal connectar aquesta feina, en diàleg obert, amb els diferents sectors que busquen també una sortida política.
Tras las elecciones europeas: giro en la situación política con Francia en el punto de mira
Carta Semanal 996 en catalán
Carta Semanal 996 para descargar en PDF
Ha pasado justo una semana de las elecciones al Parlamento europeo (PE). Los electores de los 27 países de la UE estaban llamados a las urnas para elegir diputados a este seudoparlamento. No insistimos en esta carta sobre el carácter y potestades de esta institución. Como dijimos en una carta la semana anterior, el Parlamento Europeo es un parlamento sin poderes que ni siquiera fiscaliza la acción del «ejecutivo» europeo, la Comisión, formada por comisarios nombrados por los gobiernos (pero que tampoco responden ante estos ni ante los parlamentos nacionales). Por tanto, las elecciones no determinaban en realidad la orientación de las instituciones de la Unión Europea, lo que les daba, sobre todo, un contenido nacional, ya que, en última instancia, juzgaban la política seguida por los diferentes gobiernos. Sigue leyendo
La resistència del poble palestí i les seves conseqüències
Carta Setmanal 995 per descarregar en PDF
Vuit mesos després de la brutal barbàrie genocida que l’Estat d’Israel va desatendre després de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre és fonamental no només apreciar la mobilització a tot el món en defensa del poble palestí, sinó apreciar les conseqüències de la seva resistència heroica. Avui totes les institucions internacionals de l’imperialisme, des de l’ONU a la Unió Europea, estan dividides o en crisi, així com tots els governs, començant pel nord-americà
Aquest poble resisteix des de fa més de 75 anys de forma continuada, des de les massacres que van seguir a la creació per l’ONU de l’Estat d’Israel l’abril de 1948 (amb el suport de Stalin i dels EUA). El 8 d’abril d’aquell any es produeix la massacre de la població de Deir Yassin per part de les organitzacions terroristes israelianes, la més coneguda de desenes de massacres comeses amb un objectiu marcat per la direcció del moviment sionista: aterrar i expulsar les dues terceres parts dels palestins de la seva terra històriques (la Nakba de 15 d’abril de 1948). Des del 1948 s’han succeït múltiples guerres, destruccions, expulsions, assassinats en massa o selectius, presó per a desenes de milers (en molts casos, presó administrativa, sense judici ni condemna), acomiadament de desenes de milers de treballadors, instauració d’un Estat d’apartheid… 75 anys de crim organitzat per l’Exèrcit i l’Estat sionista, agència dels interessos de l’imperialisme a la zona i finançat per ell, amb la compatibilitat dels governs europeus i la cobdícia o complicitat de la majoria dels règims àrabs,.
I res és comparable amb la resistència d’aquest poble, que en l’origen era un poble pagès pacific que convivia amb diferents minories, entre elles els jueus . Aquest poble ha resistit i resisteix contra tots, només -i no és poc- ha gaudit del suport dels pobles que al món lluiten contra l’opressió i l’explotació. És bo reproduir les declaracions de Claudia Sheinbaum, recent elegida president de Mèxic, d’origen jueu: «es tracta de salvar un món, aquest únic i angoixat món que habitem tots, que a tots pertany i que avui es diu Gaza». Així de simple, així de clar, això és el que està en joc.
Nosaltres pertanyem a un corrent que des de Marx a León Trotsky es va oposar a la persecució contra els jueus, que va denunciar la reacció estalinista pel seu antisemitisme. I que va denunciar la complicitat dels governs europeus, i, quan al parer «ningú» ho sabia, la persecució contra els jueus a Alemanya, i a molts altres països europeus. Que va militar als Estats Units perquè s’acollís els jueus que fugien de nazisme, quan el govern dels EUA els va tancar les fronteres i els donava com a única sortida enviar els jueus a Palestina, impedir-los que emigressin a Amèrica i després armar-los fins a les dents per crear un portaavions de l’imperialisme al lloc estratègic de l’Orient Mitjà. És a dir, crear un Estat artificial, que usurpant la memòria d’un poble perseguit negava de fet la tradició d’aquest poble. Els fets ho confirmen. Avui una majoria dels jueus dels Estats Units (principal país amb una comunitat jueva) desaproven la política de Biden de suport armat a Israel i la majoria de la joventut jueva caracteritza el que passa com un genocidi. L’Estat d’apartheid a Israel no representa el poble jueu, és un enemic d’aquest poble i de tots els pobles del món que lluiten per la seva llibertat i emancipació.
Vuit mesos de destrucció de tot, de la vida, dels serveis públics, de la cultura, del futur d’un poble. Un exèrcit tan eficaç mata prioritàriament dones i nens, intenten matar el futur i, tanmateix han aconseguit que els més de 12 milions de palestins desperdigats pel món, als territoris de 1948, a Gaza, Cisjordània, als camps de refugiats sota la bandera de la UNRWA al Líban, Síria, Jordània sentin més que mai el sentiment de pertinença a un sol poble i forcin a la unitat a les seves organitzacions , apartant-se de la corrupta Autoritat Nacional Palestina com a furriel de l’exercit sionista. En aquesta situació reviuen propostes d’unitat i democràcia com la carta de l’OLP del 1964 que proposava un Estat únic democràtic, del Jordà la Mediterrània amb tots els ciutadans siguin jueus àrabs, musulmans o cristians, cosa que avui s’encarna en la Campanya per un Estat democràtic. Difícil sens dubte però com lluitar en el present sense tenir un objectiu. Avui el CESSAMENT EL FOC, LA FI DEL BLOQUEIG, no és només una necessitat i una exigència és el que permet a cada país forjar la més àmplia mobilització. I, en particular, exigir al moviment obrer organitzat -que en general està molt callat- que ocupi el seu paper en la mobilització i es posi al seu cap, i exigir als governs trencar les relacions amb l’Estat genocida.
Cal recordar que l’ Estat d’ Israel viu del pressupost nord-americà, però, també, de les relacions comercials amb els països de la Unió Europea, amb la qual hi ha un acord comercial que fa dels països de la UE els principals socis comercials d’ Israel.
Els generals israelians diuen que els falten encara vuit mesos més de guerra. Però si aquesta es manté tant de temps, si no es força un alto el foc, l’exèrcit sionista hi haurà, probablement, liquidat a tots els refús per «foc amic». Però la fragilitat del govern israelià només és comparable a la seva brutalitat militar Des del 7 d’octubre al voltant de 700.000 israelites han abandonat el país. Els colons armats continuen expulsant palestins de Cisjordània i la societat israeliana apareix, cada vegada més, dividida en dos ,no només pels refusats, o per la fi de la guerra (que molts recolzen), sinó també sobre el futur del seu país…
Biden necessita una treva per intentar guanyar les eleccions. Un tema internacional ha arribat a condicionar tant les eleccions presidencials… el lloc dels Estats Units, el seu intent de mantenir-se com a gendarme mundial (amb 750 bases militars al món) fa que tot conflicte internacional es concentri en l’intern. I aquest conflicte en particular, és vital per a la pròpia existència dels EUA com a potència hegemònica. Biden ha aconseguit, de moment, subcontractar –amb certs límits- la guerra d’Ucraïna als països de la UE com la monarquia espanyola, però no es pot permetre el mínim lliscament en relació a Palestina
Maniobra o punt de suport
El dimarts 28 de maig el govern de coalició va reconèixer l’ANP, l’anomenat Estat palestí. Estat que no existeix en la seva sobirania. És, sens dubte, una concessió a la mobilització. Sens dubte l’abast pràctic d’aquesta mesura és limitat, però els portaveus directes del sionisme han reaccionat brutalment contra la mesura. Una mesura que podria significar un suport a la resistència del poble palestí, en especial pel moment triat. Per jutjar correctament la situació i obrar en conseqüència cal tenir en compte els elements següents:
-En primer lloc, la immensa majoria dels ciutadans d’aquest país, inclosos els votants de dretes, són favorables a la causa palestina . El govern obertament diu representar el sentir del poble. I els mitjans de comunicació no dubten a informar –amb notable objectivitat, per al que ens tenen acostumats- de la situació a Palestina, contràriament al que passa en bona part dels països europeus, els mitjans dels quals reprodueixen els parts de l’exercit sionista. El moviment, encara incipient, de la joventut, ha exercit una gran pressió i ha obligat algunes universitats com la UCB a trencar amb Israel
-Aquest cop a «esquerra» sembla justificar que, gairebé el mateix dia, el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz regali a Zelenski 1100 milions en armes (fins i tot el comandament de l’exèrcit sembla desconèixer l’operació). Com en ocasions anteriors, aquesta decisió permet deslliurar-se d’armes antiquades, que sens dubte es reemplaçaran per armes noves… comprades als nord-americans!!
-Dos dies després, posant una vela a déu i una altra al diable, Sánchez es reuneix amb el Grup de contacte (Catar, Aràbia Saudita, Turquia…) per demanar als Estats que no reconeixen Israel que ho facin…
– El 6 de juny, el govern va anunciar que se suma a la querella de Sud-àfrica contra Israel per genocidi.
Per a la immensa majoria de la població, reconèixer Palestina és positiu, encara que no tingui un resultat pràctic. Sumar-se a la denúncia de Sud-àfrica més encara. Però, alhora, el comerç amb Israel segueix –incloent-hi el comerç d’armes- i les relacions diplomàtiques també. Però els passos donats reforcen els qui exigim la ruptura total amb Israel.
El que més es troba a faltar és la presència del moviment obrer. D’aquí la necessitat d’emprendre una campanya en i cap a les organitzacions sindicals, perquè UGT i CCOO, juntament amb les altres organitzacions, duguin a terme una mobilització conjunta en suport a Palestina, Totes les forces estan emplaçades, en particular les que es reclamen dels treballadors i els pobles. És inaudit que organitzacions sobiranistes catalanes o basques miren cap a una altra banda o siguin complaents amb el sionisme. El dret dels pobles és universal. Defensar el dret a decidir per a Catalunya implica defensar-lo per a Palestina, no hi pot haver l’un sense l’altre
La resistencia del pueblo palestino y sus consecuencias
Carta Semanal 995 en catalán
Carta Semanal 995 para descargar en PDF
Ocho meses después de la brutal barbarie genocida que el Estado de Israel desató tras el ataque de Hamás del 7 de octubre es fundamental no solo apreciar la movilización en todo el mundo en defensa del pueblo palestino, sino apreciar las consecuencias de su resistencia heroica. Hoy todas las instituciones internacionales del imperialismo, desde la ONU a la Unión Europea, están divididas o en crisis, así como todos los gobiernos, empezando por el norteamericano.
La República per la qual lluitem
Carta Setmanal 994 per descarregar en PDF
En la preparació de la marxa republicana del 16 de juny, pel ple èxit de la qual treballem, un company ens interroga sobre la posició del POSI en la lluita per la República.
El POSI, des de la seva fundació, ha inscrit en el seu programa la lluita per la República. De fet, quan va ser fundat, el 1980, li va ser negada la legalització per incloure en el seu programa la República. Fins i tot van pretendre prohibir la celebració del nostre congrés fundacional. Eren temps en què tots els grans partits de la classe treballadora defensaven que la Monarquia establerta el 1978 era la democràcia. Llavors, algunes de les formacions que avui diuen propugnar la República, defensaven amb totes les seves forces el règim monàrquic i, fins i tot, els seus serveis d’ordre intentaven, en les manifestacions, arrencar les banderes republicanes a qui les exhibien, acusant-los de «provocadors». El POSI va guanyar, llavors, la seva legalització amb una campanya política que finalment va obligar els tribunals a dictar sentència favorable a la nostra legalitat.
Per a alguns, la defensa de la república es basa en un embelliment de la II República, que no compartim. Si la II República va ser destruïda pel cop militar va ser, en bona mesura, com a conseqüència dels seus propis errors. I si el cop militar va triomfar finalment després de tres anys de guerra va ser per la defensa de l’ordre republicà que els principals partits i organitzacions van aixecar davant la revolució obrera. A continuació expliquem, breument, alguns dels elements que defineixen el nostre combat per la República
República per acabar amb l’aparell d’Estat heretat del franquisme
En l’anomenada «transició», els dirigents de les principals organitzacions obreres, juntament amb la majoria dels «nacionalistes», van imposar a un moviment que volia acabar amb tot el franquisme i imposar el seu programa social i democràtic, l’acceptació de la monarquia, encarnada en l’hereu designat per Franco que, pocs dies abans de la mort del dictador, encara presidia al costat d’ell un acte de suport a les últimes condemnes de mort del franquisme.
Amb el rei, es va imposar el manteniment de tot l’aparell d’Estat del franquisme, que ell presidia, sense cap depuració. El manteniment de l’ aparell judicial complet. Fins i tot els jutges de l’infame Tribunal d’Ordre Públic que des del 1963 s’havia especialitzat en la persecució a sindicalistes i opositors polítics van ser mantinguts i el TOP reconvertit en Audiència Nacional. L’exèrcit del 18 de juliol va ser mantingut tal qual, i se’ls va negar la readmissió als militars antifranquistes de la Unió Militar Democràtica. Avui, als qui posen en dubte el caràcter franquista d’aquest exèrcit, hem de recordar-los com més de mil militars signen un manifest d’assalt a Franco (això sí, signen quan passen a la reserva i ja no poden ser sancionats. Fins aleshores han cobrat els seus sous i gaudit de les seves prebendes assegurant ser «demòcrates”). Guàrdia civil i policia van ser batejades com a «democràtiques» i aplaudides per alguns dirigents quan arriben a reprimir. Fins i tot la Brigada d’Investigació Político-Social (la policia política) es va convertir en «Brigada d’Investigació». Aquestes forces policials van mantenir, especialment en la seva lluita contra ETA, totes les velles arts i el recurs generalitzat a la tortura. Va ser el cas de les detencions de desenes d’independentistes o «indesitjables» per «protegir» els Jocs Olímpics de Barcelona. Avui, els sindicats ultrareaccionaris Jupol i Jusapol són majoritaris en tots dos cossos policials. I les zones de residències militars són terreny abonat de Vox.
La persecució judicial contra els sindicalistes en aplicació de l’infame article 315.3, la persecució contra Podem, contra Alberto Rodríguez, contra Mónica Oltra, contra els republicans catalans, la maniobra contra Pedro Sánchez, i la seva oposició a la llei d’Amnistia – mentre se succeeixen les absolucions als corruptes del PP i es permeten privilegis als pocs que són condemnats– demostren que aquest aparell judicial –i tot l’aparell d’Estat– és un obstacle formidable contra tot progrés democràtic i social.
D’aquí la necessitat de la República per acabar amb aquest aparell d’Estat.
El contingut democràtic i social de la lluita per la República
No són pocs els qui objecten que res s’arreglaria pel sol fet de canviar un rei per un president electe. Tenen raó. Però aquest no és el contingut de la lluita per la República ni en la consciència de les àmplies masses ni en el nostre combat.
El 1930, Trotsky escrivia, a propòsit de la situació a Espanya: «La divisa de república és també, ni que dir té, la divisa del proletariat. Però per a ell no es tracta simplement de reemplaçar el rei per un president, sinó d’un baldeig radical de tota la societat, destinat a netejar aquesta de les immundícies del feudalisme«.
I, a continuació, Trotsky exposava el contingut que, per a la classe treballadora i la pagesia, tenia la lluita per la República: reforma agrària, expropiació dels latifundis, llibertat per als pobles, separació de l’Església i l’Estat, «Un programa radical de legislació social», juntament amb «reivindicacions de caràcter transitori: nacionalització dels ferrocarrils, els quals són tots a Espanya de propietat privada; nacionalització de les riqueses del subsòl; nacionalització dels bancs; control obrer de la indústria; en fi, reglamentació de l’economia per l’Estat.».
La qüestió no és gaire diferent ara. República, en la consciència de les masses i en el combat dels militants de la IV Internacional, és reforma agrària, és separació completa de l’Església i l’Estat, és defensa de l’Escola Pública, de la Sanitat Pública, dels serveis públics, del sistema públic de pensions, és nacionalització de la banca, de les empreses energètiques i de les grans empreses, és defensa de la indústria i l’agricultura, és expropiació dels fons voltor i els altres grans propietaris per garantir el dret a l’habitatge, és igualtat real i completa entre home i dones. És anul·lació de totes les lleis repressives i que limiten el dret de vaga. És exercici efectiu del dret dels pobles a decidir el seu futur sense cap limitació. És ruptura amb l’OTAN i eliminació de les bases militars nord-americanes.
També la lluita dels treballadors per la República té un important significat per als pagesos, enfrontats al Pacte Verd igual que els treballadors de l’automòbil. Defensar la sobirania dels pobles d’Europa per aquest Pacte Verd i intervinguts pels Fons Europeus, en benefici exclusiu del gran capital, dels latifundistes, principals beneficiaris de la PAC. Els pagesos, com els autònoms i petits comerciants i industrials, són sagnats pels bancs i les multinacionals. Els treballadors han de teixir aliances amb ells, en defensa de les llibertats i drets.
I aquí apareix una contradicció evident: les directives de la Comissió Europea (que no rendeix comptes a ningú com per exemple en l’aplicació dels Fons Europeus) intenten de fet anul·lar el paper de les institucions nacionals, en particular el Congrés dels Diputats. O sigui, intenten negar tota sobirania popular.
República és afirmar la sobirania popular contra institucions, directives i altres mesures que només obeeixen els interessos del capital financer.En aquest sentit, el combat per la República té un important contingut democràtic i social. Dóna un objectiu polític a les lluites per les reivindicacions dels treballadors, la joventut, els pensionistes i els pobles que xoquen amb la submissió de les principals organitzacions al marc de la Constitució Monàrquica de 1978 i de les institucions de la Monarquia.
La marxa republicana del 16 de juliol
La convocatòria d’una mobilització d’àmbit estatal per la República podria ser un pas endavant en la construcció d’un moviment de ruptura amb la Monarquia. No és d’estranyar que moltes organitzacions li hagin donat l’esquena, com és el cas de Sumar, Compromís, els Comuns, organitzacions sotmeses al marc de les institucions de la Monarquia. En el cas de les organitzacions nacionalistes, la seva decisió de no participar les manté al carreró sense sortida la màxima expressió del qual va ser el Procés, ja que les reivindicacions dels pobles no poden assolir el seu objectiu sense buscar l’aliança amb la classe treballadora de tot l’Estat.
La República por la que luchamos
Carta Semanal 994 en catalán
Carta Semanal 994 para descargar en PDF
En la preparación de la marcha republicana del 16 de junio, por cuyo pleno éxito trabajamos, un compañero nos interroga sobre la posición del POSI en la lucha por la República.
El POSI, desde su fundación, ha inscrito en su programa la lucha por la República. De hecho, cuando fue fundado, en 1980, le fue negada la legalización por incluir en su programa la República. Incluso pretendieron prohibir la celebración de nuestro congreso fundacional. Eran tiempos en que todos los grandes partidos de la clase trabajadora defendían que la Monarquía establecida en 1978 era la democracia. Entonces, algunas de las formaciones que hoy dicen propugnar la República, defendían con todas sus fuerzas el régimen monárquico e, incluso, sus servicios de orden intentaban, en las manifestaciones, arrancar las banderas republicanas a quienes las exhibían, acusándoles de “provocadores”. El POSI ganó, entonces, su legalización, con una campaña política que finalmente obligó a los tribunales a dictar sentencia favorable a nuestra legalidad. Sigue leyendo
L’intent d’absorció del Sabadell pel BBVA: més centralització del capital i més destrucció d’ocupació i regressió social
Carta Setmanal 993 per descarregar en PDF
El passat mes d’abril, el BBVA ha tornat a intentar una fusió per absorció amb el Banc Sabadell que ja va tractar de dur a terme el 2020. Les negociacions han resultat infructuoses pel moment, fins el punt que el BBVA ha optat per llançar una OPA hostil, és a dir, una oferta de compra massiva d’accions a un preu determinat, per fer-se amb el control del Sabadell, sense que se sàpiga encara quin serà el resultat d’aquest conflicte entre capitals
En cas d’arribar a bon port, l’entitat resultant d’aquesta operació es convertiria en el primer banc espanyol per capitalit- zació borsària, amb més de 72.000 milions d’euros, i el segon tant per actius, (670 milions aproximadament) com per volu- men de dipòsits (uns 370.000 milions). En principi, també ocuparia el segon lloc segons la mida de la plantilla, amb uns 140.800 euros, tot i que a la llum d’altres experiències és segur que aquesta xifra cauria poc temps després de l’operació.
Aquesta notícia no és més que l’últim capítol d’ un imparable procés de cen- tralització bancària que el sector bancari espanyol ha experimentat al llarg de mol- tes dècades. Aquest procés respon a la lò- gica pròpia d’ acumulació capitalista, que genera dos processos interrelacionats, però que convé diferenciar: la concentració i la i centralització de capital. Mitjançant la concentració, els capitals augmenten el seu tamany i el seu pes en el mercat per mitjà de noves inversions. La centralització, per la seva banda, augmenta la seva mida apropiant-se d’ altres capitals ja existents a través de procesos com les fusions o les absorcions.
La centralització del capital bancari a Espanya és un procés que es va llançar sense possibilitat de tornada enrere abans de la incorporació a la Unió Europea i que no ha fet més que accelerar-se a mesura que s’ha anat aprofundint el procés d’integració i, sobretot, a partir de la Gran Recessió de 2007/08. Així, de les cinquanta-cinc entitats que existien el 2009 s’ha passat a deu a partir del 2021, any en què es van produir els dos últims episodis d’aquesta llarga sèrie: al març, l’absorció de Bankia per part de Caixabank i, al juliol, la de Liberbank per part d’Unicaja.
Com a conseqüència, el sector bancari espanyol arreplega les xifres de concentració més elevades de la seua història. L’índex Herfindahl- Hirschman que calcula el Banc Central Europeu per avaluar el grau d’oligopolització del mercat bancari als països de la Unió Econòmica i Monetària, va assolir el 2022 els 1.327 punts, xifra que triplica l’existent abans de la Gran Recessió i que indica un grau de centralització superior al d’Alemanya, França, Itàlia o Portugal. El resultat és que els quatre primers bancs espanyols (Santander, BBVA, Caixabank i Sabadell) copen el 75% dels dipòsits de les deu majors entitats financeres i gairebé el 40% dels actius financers.
Per suposat, la centralització no només implica l’oligopolització radical del mercado bancari, sinó que es fa amb un objectiu central: imposar processos de destrucció d’ocupació sense precedents en aquest sector. De fet, es calcula que, des dels gairebé 280.000 empleats bancaris que hi havia a Espanya el 2008, hem passat a poc més de 160.000 el 2022, la qual cosa suposa una reducció de les plantilles de més del 40%. En el cas de la hipotètica fusió entre el BBVA i el Sabadell, es calcula que podria donar lloc a l’acomiadament al voltant de 4.000 empleats.
Així mateix, aquesta dinàmica ha donat lloc al tancament de milers d’ oficines bancàries. De les més de 45.600 que hi havia el 2008 a Espanya s’ha passat a poc més de 17.500 el 2022, la qual cosa suposa la desaparició d’un 60% de les sucursals. La incidència ha estat especialment virulenta a les zones rurals i afecta especialment les persones més grans, acostumades a un tracte personal que va a poc a poc desapareixent en nom d’ una tecnificació radical del negoci bancari.
Aquesta tendència de destrucció d’ em- pleos i tancament d’ oficines no és exclusiva del nostre país, sinó la tònica general a tota la UEM, tot i que és cert que el cas espanyol és especialment sagnant. En el mateix període 2008-2022, els bancs de la zona euro van passar de tenir 2,22 a 1,75 milions d’empleats, la qual cosa suposa la desaparició de gairebé 470.000 llocs de treball en aquest sector, és a dir, un 21%. De la mateixa manera, el nombre de sucursals s’ha reduït en gairebé 75.000, des de les 184.000 fins a menys de 109.000, una disminució del 41%.
Aquesta destrucció massiva d’ocupacions i oficines està provocant un augment inèdit de la intensitat del treball bancari. Segons l’Associació d’Usuaris Financers, del miler aproximat de clients que s’atenen- dia a cada sucursal el 2008 s’ha passat a més de 2.700. I, no oblidem, amb un 40% menys d’empleats de mitjana en cadascuna d’elles, com ja hem comentat. De fet, la situació dels treballadors ban- caris està assolint nivells insostenibles, raó per la qual s’han dut a terme ja algunes mobilitzacions. Un exemple és la mobilització del passat 8 de febrer i, sobretot, la vaga del 22 de març, la primera en quaranta anys, amb un seguiment supe- rior al 75%, segons els sindicats. En aquestes mobilitzacions i vagues s’estan exigint convenis que recullin millors condicions de treball i també pujades salarials en un
Nuestra Carta Semanal se publica en castellano y catalán. Podéis descargar ambas versiones en nuestra web
sector amb una enorme i creixent desigual- tat entre la plantilla i els directius. Segons els sindicats, els executius de banca arriben a guanyar 300 vegades més que els empleats de qualsevol sucursal.
Evidentment, l’objectiu d’aquests pro- cessaments no és altre que augmentar la rendibilitat del capital bancari. Així, gràcies a aquesta centralització, la banca espanyola ha tingut la possibilitat de bloquejar en gran mesura la translació als dipòsits dels seus clients la pujada dels tipus d’interès imposada pel Banc Central Europeu, cosa que ha augmentat enormement els seus marges de guany. Es calcula que la remuneració que els bancs espanyols ofereixen pels dipòsits dels seus clients és un 33% inferior a la mitjana de la zona euro. Aquesta situació ha permès que els cinc principals bancs (Santander, BBVA, Caixabank, Sabadell i Bankinter) al- 2023 la xifra de 26.088 milions d’euros de beneficis, un 27% més que en l’exercici previ, en el qual, al seu torn, havien guanyat 20.573 milions, un 28% més que el 2021. En conjunt, la banca espanyola ha augmentat els seus guanys un 62% en els dos últims anys gràcies a la pujada de tipus d’interès impulsada pel BCE en conjunció amb el poder de mercat que els atorga la centralització, la repressió salarial i l’augment de la intensitat del treball bancari. A més de la centralització del capital,
la dinàmica del sector bancari ha fet que totes les caixes d’estalvi que hi havia a Espanya hagin passat a formar part d’altres bancs o s’hagin fet. D’aquesta manera, s’ha
abolit pràcticament en la seva totalitat la banca de propietat pública al nostre país i, de pas, no només s’ ha empitjorat el servi- cio dels clients més vulnerables i s’ han empitjorat notablement les condicions laborals dels empleats bancaris, sinó que s’ha eliminat una de les poques eines que existien per a la canalització de recursos financers cap als segments més empobrits de la classe treballadora.
Aquesta dinàmica de centralització del capital bancari és obertament impulsada pel BCE i també pels mateixos Estats. Així ho evidencien, per exemple, les recents declaracions públiques en un fòrum de Luis de Guindos, vicepresident del BCE, i les d’Emmanuel Macron, president francès, en una entrevista amb Bloomberg. Tots dos van explicitar la seva posició fermament favorable a operacions que identifiquen com a processos de «consolidació» del capital bancari europeu. La intenció, tant en el cas del BCE com dels Estats, és convertir certs bancs europeus en entitats amb una mida que els permeti competir en l’economia mundial.
En qualsevol cas, la tendència a la cen- tralització del capital no és una estratègia política europea particular, sinó una dinà- mica pròpia del capitalisme que s’ expressa a tots els països centrals. És el cas, per exemple, dels Estats Units, on el per- centatge d’actius en mans dels tres bancs més grans en relació amb el total del sector ha passat del 21% el 2000 al 38% el 2021. En resum, podem afirmar que, sigui
quina sigui la resolució d’aquest conflicte puntual entre el BBVA i el Sabadell, el capital bancari continuarà amb un procés de centralització que és conseqüència tant de la pròpia lògica del sistema com de l’es- tratègia del BCE i dels Estats. Els prin- cipals perjudicats són tant els seus propis empleats, cada vegada més explotats, com a la resta dels assalariats, que no tenim més remei que seguir utilitzant els serveis d’aquestes entitats oligopòliques per cobrar els nostres sous, pagar les factures, finançar les compres i endeutar-nos de per vida per poder accedir a un habitatge.
Nosaltres no prenem partit per uns capitals o uns altres, perquè els problemes procedeixen del capital, sense cognoms. Però sí que defensem la intervenció de l’Estat en el sentit d’imposar condicions severes per a la pràctica bancària. Una pràctica a favor no de la minoria (com amb els rescats per a les entitats que desnonaven sistemàticament a famílies de la classe treballadora), sinó de la majoria, el que finalment ha d’acabar desembocant en la seva nacionalització. Perquè no n’hi ha prou amb un banc públic que, mentre convisqui amb els privats, acaba necessàriament actuant d’acord amb la lògica mercantil; com passa per exemple amb les universitats públiques que cada vegada en major mesura es gestionen a la manera de les privades, impedint la seva necessària funció social de garantir la promoció del con- fonament científic i el dret democràtic a l’ educació per a tota la població, amb independència del nivell de riquesa familiar..
El intento de absorción del Sabadell por el BBVA: más centralización del capital y más destrucción de empleo y regresión social
Carta Semanal 993 en catalán
Carta Semanal 993 para descargar en PDF
El pasado mes de abril, el BBVA ha vuelto a intentar una fusión por absorción con el Banco Sabadell que ya trató de llevar a cabo en 2020. Las negociaciones han resultado infructuosas por el momento, hasta el punto de que el BBVA ha optado por lanzar una OPA hostil, es decir, una oferta de compra masiva de acciones a un pecio determinado, para hacerse con el control del Sabadell, sin que se sepa aún cuál será el resultado de este conflicto entre capitales. Sigue leyendo