Publiquem aquest document elaborat pels camarades llatinoamericans en què estableix una anàlisi clara i com s’emmarca la situació de Bolívia en el context continental en vespres de les eleccions en els EEUU
La resistència de les masses al cop torna a portar el MAS al poder
Fa un any, després d’accions violentes de la dreta i motins de policies contra un pretès «frau» en les eleccions que donaven la victòria a Evo Morales per a un quart mandat a Bolívia, l’alt comandament de les FFAA «va suggerir» la renúncia del president i del seu vicepresident, Álvaro Garcia Linera, per a evitar un «bany de sang».
Val recordar que també la direcció de la COB (Central Obrera Boliviana) va demanar al «company Evo» que renunciés per a evitar la «guerra civil». L’OEA, una agència de l’imperialisme dels EUA, cridada a supervisar les eleccions per Evo, va tenir un paper decisiu en publicar un relat indicant «irregularitats» en aquestes. Evo Morales i García Linera van renunciar i van sortir de Bolívia rumb a Mèxic, mentre en L’Alt i altres regions del país, les mobilitzacions d’indígenes i treballadors s’enfrontaven amb una brutal repressió amb desenes de morts, corejant «Evo, no estàs sol».
El govern d’Añez, obertament proimperialista i racista, secundat per les FFAA, els empresaris i sectors de dreta i ultradreta, que són minoritaris socialment i políticament al país, va seguir la repressió i atacs a les masses quan va venir la pandèmia. La gestió de la crisi de la COVID-19 va ser desastrosa i acompanyada per més repressió.
Evo i Linera sempre van orientar el MAS i la seva base popular a «tenir paciència» i esperar noves eleccions, acceptant la prohibició dels colpistes que ells anessin candidats. Canviant inclusivament el primer candidat anunciat pel MES –un jove «cocalero» de Chapare (bastió d’Evo)– per Luis Arce, el seu «moderat» ministre d’Economia, tenint com a vicepresident a David Choquehuanca (excanciller d’Evo, que va ser l’únic president «progressista» que va acudir a la presa de possessió de Bolsonaro al Brasil).
El fet indiscutible és que les masses populars i la classe obrera –malgrat la seva posició inicial, la COB participa en la resistència al cop– van derrotar en les urnes, en primera volta (55% dels vots per a Arce) a Carlos Mesa (29%, centredreta), Luis Fernando Camacho (el «Bolsonaro bolivià», 14% vots), amb la retirada d’altres dos candidats que van donar suport al cop, Dorian Medina i Tuto Quiroga, contra Evo i el MAS.
La victòria electoral de Luis Arce és deguda no a la «tàctica genial» d’Evo –com diuen els membres del Fòrum de São Paulo, al qual pertany el MAS– ni tampoc a les teories de «capitalisme andí» i «plurinacionalitat» de Linera. Va ser la resistència de les masses populars i treballadores de Bolívia, resistència abandonada pels seus líders principals en el moment del cop, però que es va mantenir, fins i tot durant la pandèmia. Es deu als indígenes, miners, fabrils, mestres que no van acceptar el cop promogut per una oligarquia racista –menys del 20% de la població boliviana és «blanca», privilegiada amb la propietat de les mines i el agronegoci, secundada pels «milicos» i l’imperialisme dels EUA.
La victòria en la primera volta d’Arce s’explica també per la divisió de les candidatures de dretes –cadascuna representava interessos oligàrquics regionals, només unides en la submissió a l’imperialisme– i per la crisi del sistema i del govern Trump als EUA, accelerada per l’explosió social enmig de la pandèmia («Black lives matter») i en vespres de les eleccions del 3 de novembre.
Un detall, que pot tenir conseqüències, si recordem la imminència de secessió que va haver-hi en el primer govern Evo (2006-09): Carlos Mesa va guanyar en dos departaments dels 9 de Bolívia, Tarija i Beni, mentre que Camacho va guanyar en Santa Cruz, important pel agronegoci i històricament separatista (cambas X collas ) respecte de l’altiplà occidental. Santa Cruz té avui un estatut d’autonomia –negociat amb el MAS en l’Assemblea Constituent (2009)– molt ampli.
Incapaces de frenar la expansión incontrolable de la pandemia de COVID-19, los gobiernos autonómicos y el gobierno central se han puesto de acuerdo para declarar un nuevo Estado de Alarma, con nuevas restricciones de movilidad y recortes de derechos y libertades. Y nada menos que para seis meses. Una imposición que muchos desconfían de que sea eficaz contra el virus a falta de otras medidas, pero que va a profundizar gratuitamente la ruina económica y a sumir aún más en la miseria a cientos de miles de trabajadores y trabajadoras que han agotado su ERTE o que se han quedado en paro.
En medio de la polémica sobre la reforma del Poder Judicial, la absolución de Trapero y de la cúpula de los Mossos tiene un alto significado político. De los tres magistrados, 2 votaron a favor de la absolución y uno en contra. Sin embargo, los términos que emplea la Audiencia Nacional son de una claridad meridiana, y hacen muy difícil la apelación aunque el Fiscal pueda recurrir. Los principales dirigentes del PP han guardado un significativo silencio y solo se ha escuchado el lamento amargo de quien fue Delegado del Gobierno en Cataluña, Enric Millo, criticando veladamente la sentencia al afirmar que Trapero ha sido muy astuto y ha sabido servir a “Dios y al Diablo” y salir bien parado.
