En un règim parlamentari, en teoria tu votes algú, i el que suma més vots governa per ferel que t’ha promès. Però, en règim de la Monarquia, les coses no són així. El que ha guanyat unes eleccions ha de demanar permís a una sèrie de controls per legislar, per governar. En particular, a l’ anomenat Tribunal Constitucional. El nom enganya, doncs no imparteix justícia, però a les seves decisions les anomena sentència, interlocutòria, etc.
El TC té la missió de certificar en nom de l’Estat si el que un diu o fa és conforme a la Constitució, i, per tant, fa legals o il·legals aquests actes. Segons l’article 1 de la llei del TC:
«El Tribunal Constitucional, com a intèrpret suprem de la Constitució, és independent dels altresòrgans constitucionals i està sotmès només a la Constitució i a aquesta Llei Orgànica.»
No pertany a cap dels tres poders (legislatiu, executiu i judicial), sinó que està per sobre dels tres. Recorren al TC sentències dels tribunals de justícia, però alhora és la ‘tercera cambra’, que decideix sobre les lleis aprovades pel Congrés, el Senat, i les autonomies. És una aberració, que està per sobre dels poders màxims. No l’elegeixen directament els ciutadans, però s’imposa als que sí que han estat elegits.
No existia en el sistema parlamentari tradicional, creat per la burgesia en ascens, sinó que és propi de la burgesia decadent, que es parapeta contra l’amenaça de la revolució proletària. La II República va crear un artilugi d’aquest tipus, el Tribunal de Garanties Constitucionals. A instàncies dels patrons, aquest «Tribunal» va anul·lar la Llei de contractes de cultiu (33-34) de l’autonomia catalana, i contra aquest abús es va rebel·lar el poble català, proclamant l’Estat Català de la República Federal espanyola.
Té 12 membres, que es renoven per terços, sent designats pel Congrés (4), el Senat (4), el Govern (2) i el Consell General del Poder Judicial (2). Aquest últim, al seu torn és designat pel Congrés (10 vocals) i el Senat (altres 10) més el President del Suprem elegit pels 20. Per tant el seu origen queda lluny del vot dels ciutadans.
El mecanisme de la seva elecció són els 3/5 de la cambra corresponent, cosa que garanteix el dret de veto per part del PP i les associacions afins. Per evitar que els votats per partits no franquistes tinguin majoria, el PP arribat el cas decideix no designar els que han de substituir-los. O amenaça de no votar els designats pel PSOE si no són gent «acceptable» per al PP. O exigeix que el PSOE voti inacceptables com recentment Álvarez Rendueles (que acaba de proposar la infame prohibició al Congrés que voti el que havia decidit votar), i fa anys a Martínez Tristán, jutge repudiat pel Partit Socialista de Madrid pel que fa a la privatització de la sanitat.
Per tant, no és que ara hi hagi un problema amb el T. Constitucional, sinó que hi ha un problema permanent amb un mecanisme d’elecció basat en el xantatge que afavoreix el joc dels franquistes.
De mal en pitjor
Hi ha hagut dos grans canvis al Tribunal Constitucional.
- a) El 2007 el Govern Zapatero va abordar la sobresaturació de casos del TC tallant pel dret, facilitant que es rebutgessin casos. Abans, perquè no s’admetés un recurs, calia la unanimitat, i de no haver-la s’obria un tràmit d’audiència, en què els representants del recurrent i els fiscals poguessin defensar les seves posicions. Ara, sense escoltar el recurrent ni el fiscal, si la majoria del TC no accepta el recurs, se li dona carpetada.
Aquest ha estat un mitjà fonamental per rebutjar querelles o acusacions de crims de guerra i de lesa humanitat comesos per franquistes.
La saturació del TC està arrelada a que l’aparell judicial franquista, bo per perseguir, era incapaç d’ajudar a resoldre els problemes democràtics i socials.
- b) Rajoy suprimeix garanties per fer «executiu» al Tribunal Constitucional
El 2015, en plena escalada repressiva contra els catalans, mentre el cap d’Estat Major Alejandre orquestrava un pla para la intervenció de l’exèrcit a Catalunya, Rajoy diu que el TC ha de garantir per si mateix que es compleixen les seves resolucions.
El 2017, el TC va obeir disciplinadament les consignes del rei, única institució a la que el TC es plora, en nom de la qual existeix.
El TC organitzarà l’execució de les seves resolucions, anul·larà resolucions contràries prèvia consulta, suspendrà responsables, actuarà si cal sense escoltar prèviament però donant un termini als afectats.
Aquestes instruccions són les que ha pretès ara aplicar el TC contra el Congrés i el Senat, però saltant-se els requisits.
El TC ha actuat amb dos membres caducats malgrat les exigències del Govern, del Congrés i de la Fiscalia. És un TC ‘il·legal’, format per membres el mandat dels quals ha vençut.
Al Senat l’interpel·la pel que ha fet el Congrés, com ha oposat el dijous 22
Aquest mateix procediment es va aplicar abans al Parlament de Catalunya (el setembre del 17) impedint que els elegits per legislar i governar legislin i governin,
Contra l’atac antidemocràtic del PP hi ha hagut un tancament de files de diversos grups parlamentaris, fins i tot en part la dretana C. Canària.
En canvi, la Comissió Europea per boca del seu comissari de Justícia ha intervingut donant suport de fet al PP.
El boicot del PP als relleus
El PP té com a norma aturar els relleus de membres del TC i del CGPJ quan li convé. Hi va haver un primer bloqueig el 1995 de vuit mesos en tots els òrgans, que va acabar quan Aznar va tenir el Govern i majoria a les Corts el 1996.
El 2008, estant Zapatero al Govern, el bloqueig del relleu del TC va durar 2 anys i va servir per preparar la majoria que el 2010 es va carregar l’Estatut català. Ara, es compleixen 4 anys al CGPJ dins d’un pla de bloquejos successius en altres òrgans per impedir majoria progressista al TC que trenqui el llarg domini del PP. No cedeixen, perquè busquen que Brussel·les imposi que siguin els jutges franquistes els que triïn, cosa que donaria dos llocs fixos al TC al PP.
Què ha fet el Tribunal Constitucional
1) Va donar suport a les reformes laborals
Una sentència de 16 de juliol de 2014 del Tribunal Constitucional avala de la a la z la reforma laboral rebutjant tots els arguments dels sindicats, amb un text que sembla una declaració de la CEOE:
- La reforma vulnera l’article 35 de la Constitució sobre la durada del període de prova i l’article 37, però ho fa per un motiu raonable, i també és raonable que trepitgés la legislació laboral sobre l’acomiadament unilateral.
- El canvi per l’empresari de les condicions laborals es fa per mantenir llocs de treball, i segons el TC no viola la negociació col·lectiva. I tampoc dona més discrecionalitat a l’empresari. I li sembla bé que s’imposi la descentralització de la negociació col·lectiva i negui prioritat als convenis sectorials.
- Una i altra vegada, contra els pobles
- A) El TC va ser transformat per carregar-se el segon Estatut de Catalunya. El Parlament català va aprovar el 30 de setembre de 2005 un nou Estatut per amplíssima majoria. En arribar al Congrés aquest el va deixar profundament canviat. Aquesta versió retallada va ser votada en referèndum pel poble català, amb pocs vots ja que molts es van negar a reconèixer-ho.
Al Constitucional,
– Van apartar el magistrat Pablo Pérez Tremps del cas de l’Estatut català, a iniciativa del PP i amb el pretext que havia elaborat un estudi teòric sobre un estatut diferent a l’aprovat.
– El PP es va negar a rellevar altres magistrats ni a substituir un mort.
– El magistrat Aragó es va passar al PP.
Així es va amagar una majoria falsificada al Constitucional, que va deixar irreconeixible l’Estatut, donat a conèixer el juny del 2010. El president Montilla, tots els partits, sindicats i innombrables entitats i el poble català va sortir massivament al carrer el 10 de juliol de 2010. Aquí per primera vegada, es va obrir un procés de mobilitzacions massives pel dret a decidir, per la independència.
Davant la preparació del Referèndum de l’1 d’octubre de 2017, il·legalitzat per Rajoy, el Govern va tensar tots els dispositius de l’Estat per xantatge i reprimir. El PP, després de forçar la seva majoria al TC, el va transformar en un gos de presa, com s’ha explicat abans.
3) Ocultar i negar la Memòria històrica
Durant 86 anys tots els jutges espanyols s’han negat a admetre a tràmit cap acusació de crims franquistes. L’única excepció va ser el jutge Baltasar Garzón, que es va recolzar en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, subscrit per Espanya el 1977. El Suprem va dictar una sentència amb tots els suposats motius per negar la tramitació d’aquests crims, negant la utilització del pacte. I el poder judicial va maniobrar per fer anar Garzón
Però la Constitució, en el seu article 10, assenyala que «Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya.»
El Govern presenta a les Corts el projecte de llei de Memòria Democràtica, el TC emet immediatament, el 15 de setembre de 2020, un laude garantint que, diguin el que diguin les Corts, els jutges espanyols continuaran negant-se a admetre les acusacions de crims franquistes. La llei de la Memòria Democràtica respon punt per punt a les al·legacions del TC.
L’obstacle és la Monarquia
L’embolic creat al llarg de 44 anys de règim qüestiona la seva viabilitat.
En suma, els sistemes de consens en què es basa el Constitucional i altres òrgans són un obstacle per a la veritat i la justícia. Una Constitució democràtica no ha d’ utilitzar aquest artilugi.
Europa els dona suport
Destaquem la intensa intervenció de la UE en l’actual crisi de la cúpula monàrquica.
Últimes notícies indiquen que Brussel·les vol mantenir els tres cinquens deixant-nos sotmesos al PP i els seus bloquejos. Alhora, la UE manté que els jutges triïn directament 12 membres del CGPJ, cosa que asseguraria de manera permanent dos llocs per als franquistes al TC.
En definitiva Brussel·les es vol recolzar en els franquistes per evitar que la irrupció de les masses trenqui l’ordre de la UE garantit per la Monarquia.
En un régimen parlamentario, en teoría tú votas a alguien, y el que suma más votos gobierna para hacer lo que te ha prometido. Pero, bajo el régimen de la Monarquía, las cosas no son así. El que ha ganado unas elecciones tiene que pedir permiso a una serie de controles para legislar, para gobernar. En particular, al llamado Tribunal Constitucional. El nombre engaña, pues no imparte justicia, pero a sus decisiones las llama sentencia, auto, etc.
