Archivo de la etiqueta: soberanía

Davant la crisi a Ceuta

Carta Setmanal 837 per descarregar en PDF

Diversos milers de persones han arribat en els últims dies a les platges de Ceuta, alhora que uns centenars han saltat la tanca de Melilla. Només busquen una vida millor, o simplement sobreviure. El govern “progressista” ha respost enviant a l’exèrcit, amb tanquetes, a les platges de Ceuta, apressant les “devolucions en calent” de més de 4.000 persones (utilitzant la infame llei Mordassa que va prometre derogar) i amuntegant a un miler de menors en una nau industrial, dormint a terra i sense instal·lacions sanitàries. Altres centenars de menors han estat expulsats “en calent” (el que viola totes les lleis). La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, expressava públicament a les xarxes socials el “suport i solidaritat” de l’Executiu que dirigeix ​​envers Ceuta i Melilla, mentre la comissària d’Interior Ylva Johansson, advertia al Marroc que la seva frontera amb Ceuta és també “frontera amb la Unió Europea” i ha instat a Rabat a complir els seus compromisos de control del pas de migrants irregulars i frenar l’arribada “sense precedents” que s’està registrant des de dilluns a la ciutat autònoma.

És evident que la crisi econòmica, multiplicada per cent en un país dependent i oprimit com el Marroc, ha llançat a la desesperació i l’emigració a centenars de milers de joves. El culpable no és només el règim marroquí sinó el sistema capitalista i els acords d’explotació entre la Unió Europea i el Marroc, que converteixen aquest país en camp lliure de les multinacionals.

La premsa de tots els colors carrega contra el Marroc, a qui acusa “d’haver deixat sortir” a aquestes persones, com a represàlia per l’hospitalització d’un líder del Polisari a Logronyo. Dirigent que viatja amb passaport algerià “com els altres dirigents del Front Polisari, organització la base de la qual es troba a Tindouf (Algèria), protegida pel règim algerià. Règim, no oblidem, enfrontat a la immensa majoria del seu poble.

Els fa de coral la dirigent “anticapitalista” i ex coordinadora de Podem a Andalusia, Teresa Rodríguez, que explica que “el Marroc està utilitzant a éssers humans per fer xantatge a Espanya i poder seguir saltant-se els drets humans al Sàhara. Això hauria de ser intolerable “.

Amb això, tots ells posen de manifest la fragilitat de les fronteres artificials de Ceuta, per a la defensa no és suficient el mur de 10 metres d’alçada. Necessiten, a més, que la policia i l’exèrcit marroquins les defensin des de fora.

Ningú ha assenyalat la inviabilitat d’aquests enclavaments colonials que, juntament amb diverses illes i penyals enganxats a les costes del Marroc, conserva l’Estat Espanyol. I tot just uns pocs han protestat contra l’actuació del govern.

Al desembre de 2020, Informació Obrera publicava un article sota el títol “No, senyora ministra, Ceuta i Melilla són ciutats del Marroc”. Aquest article acabava dient que les dues ciutats “són enclavaments colonials en territori marroquí, com ho són l’illa de Perejil, els penyals d’Alhucemas i Vélez de la Gomera i les illes Chafarinas. L’única mesura progressista és la seva devolució incondicional al poble marroquí”. Recomanem als que estiguin interessats la lectura completa de l’article. I recordem que les fortaleses militars de Ceuta i Melilla, no són només un punyal clavat al poble marroquí; són amenaces directes per a les llibertats i drets a Espanya doncs, com va declarar el 1810 Dionisio Inca Yupanqui, diputat americà davant les Corts de Cadis “un poble que oprimeix a un altre no pot ser lliure“. A més, només cal recordar el cop militar de Franco i d’on va sortir.

L’esquerra institucional fa pinya amb l’aparell d’Estat

Mentre el govern enviava soldats i tanquetes a rebre a una pobra gent que desembarcava famolenca i esgotada als carrers, les reaccions de l’anomenada esquerra han estat inadmissibles. Yolanda Díaz i Ione Belarra, de Podem, llançaven algunes tímides crítiques però només a les més de 6.000 devolucions en calent que s’han executat en tan sols uns pocs dies les autoritats de l’Estat a la frontera de Ceuta. Però després, davant la situació “tan crítica”, Podem ha decidit que en aquest moment “no pot generar una crisi” sobre aquest punt, i es va a limitar a pressionar en privat a Marlaska perquè renunciï a aplicar la mesura,  sense que la polèmica transcendeixi a nivell públic.

Al mateix temps, el compte oficial de Podem a twitter reaccionava indignat davant les declaracions de Pablo Casado -que aquest després va retirar- que Podem defensa la devolució de Ceuta i Melilla al Marroc. “Esperem la immediata rectificació d’aquestes declaracions falses que busquen desestabilitzar el Govern. @pablocasado, deixa de mentir a la ciutadania. L’únic traïdor a la pàtria, que es va reunir fa una setmana amb qui demana l’annexió de Ceuta i Melilla al Marroc, ets tu “.

Pel que fa al PCE, que seu a dos ministres al govern, ha cridat a defensar la “sobirania” d’Espanya davant del “xantatge del Marroc”, a qui acusen que “no dubta a posar en risc la vida de milers de persones “. Demanen, a més “una posició comuna europea” i “més presència de la UE en matèria de política exterior”.

Per la seva banda, el “verd” Íñigo Errejón, declarava, també a twitter, que “ni un xantatge més. S’ha de complir les resolucions de l’ONU pel que fa al Sàhara i al Marroc cal exigir-li que celebri eleccions democràtiques. I, potser, Europa ha de prendre mesures relatives als possibles comptes bancaris del rei Mohammad VI a Europa “. És curiós com en aquest país s’han multiplicat les “informacions” sobre la fortuna del rei del Marroc, sens dubte que bé es compleix el precepte bíblic “veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi” … poques lliçons es poden donar a Espanya a un país oprimit històricament i explotat per les multinacionals algunes d’elles espanyoles quan aquí “gaudim” de la monarquia borbònica amb segles de corrupció.

Per la seva banda, Anticapitalistes assegura que “el que passa a Ceuta és el resultat d’externalitzar les fronteres als països en què es vulneren sistemàticament els drets humans com el Marroc a canvi d’un xantatge permanent“, i demana al govern que “mostri valentia, i gestioni les seves pròpies fronteres sense dependre del Marroc“. I insisteix, com tots els anteriors, en posar la solució en mans de les institucions internacionals del capital financer, i, pel que fa al Sàhara, demana que es compleixin “els mandats de Nacions Unides“.

En defensa dels treballadors i el poble marroquí

Per a la classe treballadora, la prioritat ha de ser la defensa dels drets dels treballadors immigrants, i, entre ells, del milió de treballadors d’origen marroquí que formen part de la classe treballadora espanyola i pateixen altíssims nivells d’explotació. Així com la defensa dels milers d’immigrants, amb papers o sense, que es guanyen la vida com a jornalers agrícoles, sofrint l’explotació dels patrons que s’aprofiten de la seva situació precària per incomplir les lleis laborals i els convenis col·lectius. No és una qüestió de solidaritat, sinó de defensa dels seus propis interessos: l’existència d’un ampli col·lectiu de treballadors sense drets permet als patrons fer baixar els salaris i els drets de tots.

En segon lloc, abans de parlar dels béns a Europa del monarca marroquí, agent del capital financer i de l’imperialisme americà, no s’hauria de parlar de les inversions de les multinacionals espanyoles al Marroc, per explotar a la classe obrera marroquina? Al Marroc operen 1.455 empreses amb capital espanyol, i es manté un estoc d’inversió acumulada de més de 4.750 milions d’euros, i en el 2019 (abans de la pandèmia) més de 21.800 empreses espanyoles van exportar a l’economia marroquina per valor de 8.454 milions. Això per a un PIB del Marroc de 106.932.000 d’€.

I, en tercer lloc, els interessos dels treballadors i els pobles de tot l’Estat exigeixen el lliurament de Ceuta, Melilla i altres enclavaments colonials, que a més són nius de la reacció, al poble del Marroc, de la mateixa manera que s’exigeix ​​la devolució de Gibraltar ocupat per l’exèrcit britànic.

 

 

 

 

El govern vol prorrogar un any el tractat que regula les bases de Rota i Morón

Carta Setmanal 809 per descarregar en PDF

En El País de l’11 de novembre, Miguel González ens explica que, encara que el “conveni de Defensa” amb els EUA venç el pròxim 21 de maig, després de vuit anys de vigència, el Govern espanyol ja ha decidit prorrogar-lo per un any, “per a donar temps al fet que la nova Administració demòcrata, presidida per Joe Biden, es formi i defineixi les seves línies polítiques“. Aquest “conveni de defensa” permet la cessió de les bases militars de Rota (Cadis) i Morón de la Frontera (Sevilla) als EUA, sense cap control per part del govern espanyol sobre l’equipament d’aquestes bases. Ni tan sols es pot saber si alberguen o no armes nuclears. Comenta l’article que “tampoc el Govern tenia una altra alternativa perquè, en cas d’haver arribat al 22 de maig sense un conveni en vigor, s’hauria iniciat el termini d’un any perquè els EUA retirés les seves tropes d’Espanya”. Una situació que, sens dubte, hauria afegit pressió als EUA en la renegociació del conveni, però que el govern ha decidit evitar.

Ningú espera que l’administració Biden vagi a canviar la seva política respecte a les bases militars ni a l’exigència que els “aliats” incrementin la seva despesa militar. De fet, el projecte de PGE inclou un augment del 5% en la despesa militar, com assenyalàvem en la Carta Setmanal de la setmana passada.

La política exterior d’un govern és una bona mostra de la seva política en general; hi ha una relació estreta entre aquest “regal” al “nou “president americà i la tonalitat general dels pressupostos, que no responen als interessos de la majoria(vegeu anterior carta). A nosaltres NO ens guia un altre interès que el de la majoria social, i en cap cas creiem que “com pitjor, millor”. Tot aspecte positiu mereix el suport dels treballadors, per tant el nostre. Però com és possible donar l’esquena al que ha estat tradicionalment una de les millors tradicions dels treballadors i els joves del nostre país, la lluita contra la guerra. Estem convençuts que coincidim en això amb la immensa majoria dels companys del PSOE i de Podemos, amb IU, qüestió que sens dubte els portarà a reflexió. Sigue leyendo

El gobierno quiere prorrogar un año el tratado que regula las bases de Rota y Morón

Carta Semanal 809 para descargar en PDF

Carta Semanal 809 en catalán

En El País del 11 de noviembre, Miguel González nos explica que, aunque el “convenio de Defensa” con los EE.UU. vence el próximo 21 de mayo, tras ocho años de vigencia, el Gobierno español ya ha decidido prorrogarlo por un año, “para dar tiempo a que la nueva Administración demócrata, presidida por Joe Biden, se forme y defina sus líneas políticas”.  Ese “convenio de defensa” permite la cesión de las bases militares de Rota (Cádiz) y Morón de la Frontera (Sevilla) a los EE.UU., sin ningún control por parte del gobierno español sobre la equipación de esas bases. Ni siquiera se puede saber si albergan o no armas nucleares. Comenta el artículo que “tampoco el Gobierno tenía otra alternativa pues, de haber llegado al 22 de mayo sin un convenio en vigor, se habría iniciado el plazo de un año para que EE UU retirase sus tropas de España”. Una situación que, sin duda, habría añadido presión a los EEUU en la renegociación del convenio, pero que el gobierno ha decidido evitar.

Nadie espera que la administración Biden vaya a cambiar su política con respecto a las bases militares ni a la exigencia de que los “aliados” incrementen su gasto militar. De hecho, el proyecto de PGE incluye un aumento del 5% en el gasto militar, como señalábamos en la Carta Semanal de la semana pasada.

La política exterior de un gobierno es una buena muestra de su política en general; hay una relación estrecha entre este “regalo” al “nuevo ” presidente americano y la tonalidad general de los presupuestos, que no responden a los intereses de la mayoría(ver anterior carta). A nosotros NO nos guía otro interés que el de la mayoría social, y en ningún caso creemos que “cuanto peor, mejor”. Todo aspecto positivo merece el apoyo de los trabajadores, por tanto el nuestro. Pero cómo es posible dar la espalda a lo que ha sido tradicionalmente una de las mejores tradiciones de los trabajadores y los jóvenes de nuestro país, la lucha contra la guerra. Estamos convencidos de que coincidimos en esto con la inmensa mayoría de los compañeros del PSOE y de Podemos, con IU, cuestión que sin duda les llevará a reflexión. Sigue leyendo

11 de septiembre 2020: MÁS QUE NUNCA, REPÚBLICA PARA LOS PUEBLOS

(Publicado en la Carta Semanal 799 – ver en catalán)

La crisis económica y la emergencia social han puesto en evidencia el régimen capitalista, la podredumbre de un sistema que muestra a las claras la incompatibilidad entre el régimen de la propiedad privada y la protección de la salud pública y los  derechos  más elementales. Y frente a esta evidencia otra igualmente clara que cualquier trabajador puede constatar: todos los gobiernos se muestran incapaces e impotentes para garantizar mínimamente la salud de los trabajadores, los puestos de trabajo, etc., porque están condicionados por las políticas impuestas por las instituciones del capital financiero con las que no quieren romper. Así se dan paradojas como la de regalar centenares de miles de millones a las empresas y no hay para salvar las fábricas, o se limita el aforo y las reuniones sociales mientras que la población tiene que ir hacinada en el transporte público. O que los ayuntamientos con superávit no puedan dedicar los remanentes de tesorería para hacer frente a las necesidades de la población a la cual representan, a consecuencia de las leyes de estabilidad presupuestaria -todavía vigentes porque el gobierno PSOE-UP no las han derogado- aprobadas con los votos de algunos de quienes ahora hablan cínicamente de expolio en los municipios, o de quienes hablan de soberanía pero con sus votos contribuyeron a que se pudiera hacer.

Sigue leyendo

UE, desindustrialització i precarietat (segona part): Què fer?

(Publicat a la Carta Setmanal 797 – veure en castellano)

A la primera part d’aquest Carta Setmanal explicàvem el problema que suposa el desmantellament del sector industrial, que el seu pes en el PIB es va reduir de més d’un 30% a només el 12,1% (l’11,5% de l’ocupació total). Complementat amb el tancament de la mineria, així com d’una part considerable de l’agricultura, la ramaderia, la pesca, les oficines bancàries, etc. Explicàvem també que la desindustrialització va ser una exigència de les “institucions europees”, que actuen al servei del capital financer, especialment nord-americà. Fins i tot ja estem veient com el suposat contraexemple de la indústria de l’automòbil està amenaçada, una vegada que es posà fi a la conjuntura que van aprofitar les multinacionals, ben subvencionades amb diners públics.

Sigue leyendo

Los derechos nacionales requieren el combate de trabajadores y pueblos por la República

(Publicado en la Carta Semanal 793ver en catalán)

Carta semanal 7931.-La decisión de los jueces –a instancias de la Fiscalía– de anular la aplicación de los  beneficios penitenciarios a los republicanos catalanes no es un acto inocuo. En política, rara vez las cosas se dan por casualidad. Y que se dé en las circunstancias actuales tiene una lectura precisa: hay partes importantes del aparato de Estado que no quieren ni oír hablar de mesas de diálogo–aunque éstas sean puramente formales– y están dispuestas a dinamitar cualquier posibilidad de salida política a la cuestión catalana.

Sigue leyendo

Venezuela: La clase obrera en el centro de la batalla por salvar a la nación

(Publicado en la Carta Semanal 728ver en catalán)

En estos días asistimos a un nuevo intento del imperialismo norteamericano de someter a Venezuela a sus designios. El autoproclamado presidente, el golpista Juan Guaidó, con el apoyo de algunos militares, ha intentado dar un golpe de fuerza que, por el momento, no ha conseguido sus objetivos.

Sigue leyendo

El conflicto planteado por el Presupuesto para 2019

(Publicado en la Carta Semanal 693ver en catalán) 

El nuevo gobierno de Pedro Sánchez, cuando fue constituido a primeros de junio, anunció que estaba obligado a respetar el presupuesto para 2018 de Rajoy formalmente aún no aprobado y negociado con Ciudadanos y el PNV a cambio de algunas medidas parciales favorables a los pensionistas, con la contrapartida de nuevos “dineros” para la CAV y de romper el sistema de pensiones de reparto introduciendo impuestos finalistas.

Sigue leyendo

¿Un “frente” con Rajoy? ¡No! ¡Unidad contra Rajoy!

(Publicado en la Carta Semanal 549)

Carta-549Después del órdago lanzado el 26 de octubre por Junts pel Si y la CUP presentando un proyecto de resolución a la mesa del Parlament de Cataluña (que acababa de constituirse), de nuevo la cuestión catalana aparece en el centro de la situación política.

Según el calendario previsto, este proyecto de resolución debe votarse en el Parlament el próximo 7 o 9 de noviembre en función de la formación de los grupos parlamentarios.

Sigue leyendo

Cataluña: Derrota aplastante de Rajoy

(Publicado en la Carta Semanal 544)

Declaración del Comité Ejecutivo del POSI – 28 de septiembre de 2015

Carta-544Los resultados electorales son incontestables. Con la mayor participación electoral en unas elecciones catalanas, el 77,4%, el partido del gobierno del Estado sufre una derrota aplastante con el 8,5% de los votos emitidos, que viene a confirmar la existencia de una mayoría social contraria al continuismo monárquico y a la legalidad constitucional que niega el ejercicio de la democracia.

Ésta es la suma de los que directamente votaron por partidos independentistas, 47,77% (Junts pel sí y la CUP) con los que se declaran partidarios del derecho de autodeterminación (Catalunya sí que es Pot, 8,93%, más Unió Democràtica, 2,5%, sin representación parlamentaria): un total del 60%. Es por lo menos la tercera vez que una gran mayoría del Parlamento de Cataluña representa la exigencia del derecho a decidir. A pesar de ello, el PSC, que tiene los peores resultados de su historia con el 12,7% a causa de la política promonárquica de la dirección federal, propone una “reforma federal” desde arriba, sin respetar el derecho del pueblo catalán a decidir, al margen del sentir de muchos de sus afiliados y electores.

Sigue leyendo