Archivo de la etiqueta: capitalismo

La solució dels problemes exigeix en primer lloc conèixer la seva causa. Els greus problemes socials, que pateix la majoria de la població que és la classe treballadora, són el resultat de la forma de gestionar el capitalisme o, per contra, deriven de la seva naturalesa intrínseca? Si identifiquem el capitalisme com una màquina, els problemes venen de la forma de manejar-la o és la màquina mateixa la que inevitablement els provoca i cada vegada més?

Les institucions del capital fan una intensa tasca propagandística, per ficar al cap de la gent la idea que el capitalisme és la millor manera de producció possible i que els problemes només es deuen a desajustos de gestió, fàcilment resolubles amb algunes correccions (el contingut de les quals és, en essència, atacar les conquestes obreres i democràtiques). Dues de les institucions imperialistes més importants, l’FMI i el Banc Mundial (BM), que expressen la dominació del capital financer estatunidenc, sens dubte estarien encantades de publicar informes sobre el feixisme futur que l’espera a la humanitat sota el capitalisme. Tanmateix, dir això implicaria aprofundir més en el seu desprestigi, mentre la realitat els contradiria immediatament, els contradiu ja. De manera que es veuen obligades a reconèixer que venen temps durs.

El conte de la lletera del capital rau en el mite que, gràcies a la lògica capitalista, hi ha d’haver un elevat creixement que, posteriorment, segueix la narració, ha d’estendre benestar al conjunt de la societat. Però el càntir es trenca en el misteriós moment inicial: no, no es pot preveure un creixement considerable, sinó al contrari. Així ho reconeixen tant l’FMI com el BM.

FMI: «Cap a un empitjorament de la situació»

L’FMI, en el resum executiu d’un informe publicat aquest mateix mes d’abril, reconeix: «Els tènues senyals a començaments de 2023 que l’economia mundial podria aconseguir un aterratge suau -amb inflació a la baixa i creixement ferm- s’han dissipat, enmig d’una inflació persistentment alta i de les recents turbulències en el sector financer».

A continuació explica la causa… lligada expressament a les seves polítiques, a les polítiques de l’imperialisme: «Aquestes anèmiques perspectives es deuen a l’orientació restrictiva de la política monetària que és necessària per reduir la inflació, a les conseqüències del recent deteriorament de les condicions financeres, a la guerra que es lliura a Ucraïna i a la creixent fragmentació geoeconòmica».

I finalitza detallant aquests aspectes: «Els riscos per a les perspectives estan molt esbiaixats cap a un empitjorament de la situació, i les probabilitats que es produeixi un aterratge brusc han augmentat notablement. La tensió en el sector financer podria amplificar-se i el contagi podria estendre’s, debilitant l’economia real en registrar-se un marcat deteriorament de les condicions de finançament i obligant els bancs centrals a reconsiderar la trajectòria de les seves polítiques. En el context de majors costos d’endeutament i menor creixement, els focus de sobreendeutament sobirà podran expandir-se i tornar-se més sistèmics. La guerra a Ucraïna podria intensificar-se i provocar més escalades dels preus dels aliments i l’energia, amb el consegüent augment de la inflació. La inflació subjacent podria resultar més persistent del previst, i per combatre-la es necessitaria un enduriment monetari encara més gran. La fragmentació en blocs geopolítics té el potencial de generar quantioses pèrdues del producte, en particular a causa dels seus efectes en la inversió estrangera directa».

BM: «Dins de poc podríem estar davant d’una dècada perduda per a tothom»

David Malpass, President del Banc Mundial, explica la situació: «Actualment, gairebé totes les forces econòmiques que van impulsar el progrés econòmic estan en retrocés. En la dècada anterior a la COVID-19, una desacceleració global de la productivitat, que és fonamental per al creixement dels ingressos i l’augment dels salaris, ja s’afegeix a les preocupacions sobre les perspectives econòmiques a llarg termini. En aquesta dècada, s’espera que la productivitat total dels factors creixi al seu ritme més lent des del 2000. El creixement de la inversió s’està debilitant: la mitjana del període 2022-24 serà la meitat de la mitjana de les dues dècades anteriors.

A més, identifica les conseqüències… de les seves polítiques; és a dir, la responsabilitat de les seves polítiques en el dantesc escenari que reconeixen: «els retrocessos en el capital humà provocats per la crisi sanitària, el tancament d’escoles i les pèrdues d’aprenentatge tindran efectes a llarg termini en el creixement del producte potencial«.

La conclusió és demolidora: «dins de poc podríem estar davant d’una dècada perduda, no només per a alguns països o regions com ha ocorregut en el passat, sinó per a tothom (…) s’espera que la taxa de creixement potencial mitjana del PIB (la taxa de creixement teòrica que una economia pot sostenir a mitjà termini sobre la base de les taxes d’inversió i productivitat, sense córrer el risc de patir una inflació excessiva) caigui un 2,2 % anual d’aquí al 2030, el nivell més baix de les tres últimes dècades, és a dir, per sota del 2,6 % del període 2011-21. Aquesta és una caiguda pronunciada de gairebé un terç de la taxa del 3,5 % que va prevaler en la primera dècada d’aquest segle».

El caràcter crònic de la crisi del capitalisme

Que l’FMI i el BM reconeguin les greus perspectives que se cernin sobre l’economia mundial és una dada important. Per suposat, ambdós organismes plantegen que existeix la possibilitat d’ evitar el pitjor escenari, a través de l’ aplicació d’ una sèrie de polítiques el contingut de les quals és conegut: eliminar les traves a l’ acumulació capitalista que suposen les conquestes obreres i democràtiques, les conquestes que proveeixen certa seguretat, certes garanties per a les condicions de vida de la majoria. No obstant això, es pot esperar que aquestes polítiques facin possible un nou redesplegament del capitalisme a escala mundial?

A aquesta pregunta s’ha de respondre integrant el balanç empíric de la seva imposició -de la qual ja hi ha una larguíssima experiència- i la fonamentació teòrica. Respecte al primer, les polítiques que exigeixen l’FMI i el BM venen de lluny. En particular es rellancen des dels primers anys setanta, i es va desplegar el cas xilè, on s’imposen a través de la dictadura que va assolar el país des de l’11 de setembre de 1973. Les seves conseqüències socials es deixen sentir cada dia: atur, precarietat, atacs als serveis públics d’ensenyament, sanitat, etc. Però, s’aconsegueix amb aquestes polítiques impulsar efectivament el procés d’acumulació capitalista?

Si repassem retrospectivament les últimes dècades, amb què ens trobem? Què significa que, per a aquest 2023 i els anys següents, hi hagi un risc de crisi o, en tot cas, l’absència de nivells considerables de creixement? Suposa que l’economia mundial sigui presidida per una successió de crisi (com la dels primers setanta i la que esclata en 2007-2008), sense que entre elles hi hagi fases que veritablement puguin caracteritzar-se com a expansives. Això és, una sort de crisi crònica del capitalisme que culmina el que, fa cent anys ja, Lenin va explicar identificant l’estadi imperialista que llavors arrencava com la fase suprema, última, d’aquesta manera de producció basat en l’explotació de la classe treballadora.

La fonamentació teòrica és clara: el capitalisme és contradictori perquè els seus problemes no venen de l’exterior, sinó que s’originen en ell mateix. Però no és només que sigui contradictori, sinó que és creixentment contradictori: els problemes no deixen d’aguditzar-se. Això obeeix a una llei que el regeix, de la mateixa manera com en el camp de la física hi ha la llei de la gravetat. Es tracta de la llei del descens tendencial de la taxa de guany, taxa que és la força impulsora de l’acumulació. Per tant, els problemes socials no són el resultat d’una forma de gestionar el capitalisme, sinó que deriven de la seva naturalesa intrínseca.

Cap a on ens encaminem? Hi ha sortida? Socialisme o barbàrie

El motor de la història és la lluita de classes, quina altra cosa si no podria ser-ho? En conseqüència, en funció de com es desenvolupi ella es poden identificar diferents escenaris, en particular dos.

La supervivència del capitalisme aguditza cada vegada més els problemes, com ja ve fent: pandèmia, inflació, guerra. Hi ha un pla en què això s’aprecia amb claredat: el 2022 de nou s’ha desbocat el crèdit. Als Estats Units han augmentat els préstecs bancaris 1,5 bilions de dòlars, quantitat que inclou, com abans de 2007, un elevat pes dels de baixa qualitat, de manera que el deute corporatiu subprime ha assolit els 5 bilions de dòlars, un 40% del total. I com que amb aquest deute es financen activitats molt especulatives, s’exacerba una situació general d’incertesa en què augmenta el risc d’una nova crisi internacional. Per exemple, les sol·licituds de fallida s’han disparat: 42.368 al març, un 17% més que l’any anterior. Sabem el corol·lari de tot això, polítiques que busquen un augment del grau d’explotació de la classe treballadora, únic mitjà en última instància per mirar de contrarestar la tendència descendent de la taxa de guany. És a dir, una barbàrie cada vegada més gran.

Però hi ha un altre escenari: l’actuació conscient de la classe treballadora que, organitzada de forma independent de les institucions del capital, intervé en el terreny que li és propi, el de la defensa incondicional de les reivindicacions, fins al final. És a dir, el que toca ara, sabent, en tot cas, que això exigirà més aviat que tard una ruptura amb l’ordre burgès, incapaç ja d’admetre en el seu si les conquestes arrencades en altres períodes. Un procés que té en l’horitzó l’única alternativa a la barbàrie capitalista, que és la transició socialista a una societat sana, presidida per l’apropiació col·lectiva dels mitjans de producció per fer possibles les legítimes aspiracions de la majoria.

La concreció d’això pren la forma avui i aquí del combat contra la guerra i la seva altra cara, la guerra social que el capital desplega contra la majoria. Combat que pren formes molt elevades en experiències com la francesa per la retirada de l’atac a les pensions de Macron o la pròpia lluita en defensa del sistema públic de pensions aquí.

Lo reconocen las instituciones del capital: bajo el capitalismo vienen tiempos muy duros

Deja un comentario

Carta Semanal 935 en catalán

Carta Semanal 935 para descargar en PDF

La solución de los problemas exige en primer lugar conocer su causa. Los graves problemas sociales, que padece la mayoría de la población que es la clase trabajadora, ¿son el resultado de la forma de gestionar el capitalismo o, por el contrario, derivan de su naturaleza intrínseca? Si identificamos al capitalismo como una máquina, ¿los problemas vienen de la forma de manejarla o es la máquina misma la que inevitablemente los provoca y cada vez más?

Las instituciones del capital hacen una intensa labor propagandística, para meter en la cabeza de la gente la idea de que el capitalismo es el mejor modo de producción posible y que los problemas sólo se deben a desajustes de gestión, fácilmente resolubles con algunas correcciones (cuyo contenido es, en esencia, atacar las conquistas obreras y democráticas). Dos de las instituciones imperialistas más importantes, el FMI y el Banco Mundial (BM), que expresan la dominación del capital financiero estadounidense, sin duda estarían encantadas de publicar informes acerca del halagüeño futuro que le espera a la humanidad bajo el capitalismo. Sin embargo, decir eso implicaría ahondar más en su desprestigio, en tanto la realidad les contradiría inmediatamente, les contradice ya. De modo que se ven obligadas a reconocer que vienen tiempos duros. Sigue leyendo →

No es sólo una nueva crisis bancaria, es la “crisis crónica” del capitalismo

Deja un comentario

Carta Semanal 931 en catalán

Carta Semanal 931 para descargar en PDF

El pasado viernes 10 de marzo cierra el Silicon Valley Bank (SVB). Dos días después, domingo 12, el Departamento de Servicios Financieros de Nueva York (NYDFS) estadounidense cierra el Signature Bank, sobre el que hay sospechas de ocultación de información. Otros bancos parecen acercarse peligrosamente a la misma situación, como First Republic Bank, Western Alliance, Metropolitan Bank o Customer Bancorp, cuyas cotizaciones bursátiles cayeron el lunes 13 más del 60%. De nuevo una vorágine de crisis bancaria, fuertes caídas en las cotizaciones bursátiles… y pánico general.

El SVB estaba especializado en financiar nuevas empresas tecnológicas (en su jerga, startups), que han tenido grandes ingresos, entre otras causas por la ingente inversión en ellas de capitales riesgo. La enorme liquidez del banco (se habla de 175 000 millones de dólares) se dedicó en buena parte a comprar bonos públicos, cuyo precio se ha hundido por la brutal subida de los tipos de interés impuesta por la Reserva Federal. Cuando los principales clientes del banco retiran masivamente sus fondos, el banco tiene que vender los bonos manifestándose así pérdidas que inicialmente se calculan en 1 800 millones de dólares. Pero la espiral ya está en marcha y se disparan las retiradas masivas de depósitos de banco, hasta 42 000 millones de dólares en diez horas (en 2008, se habían retirado casi 17 000 de Washington Mutual en diez… días).

Ante esta situación, otras fracciones del capital buscan hacer negocio, como el banco británico HSBC, que compra por una libra esterlina la filial de SVB en Reino Unido. Como en otras ocasiones, la crisis propulsará la centralización del capital. La administración estadounidense intenta reaccionar: “estamos tomando medidas decisivas para proteger la economía de Estados Unidos mediante el fortalecimiento de la confianza pública en nuestro sistema bancario” afirman, en una declaración conjunta Jerome Powell, Janet Yellen y Martin Gruenberg, respectivamente presidente de la Reserva Federal, secretaria del Tesoro y presidente de la Corporación Federal de Seguro de Depósitos (FDIC). Estas medidas son presentadas con la finalidad de evitar “rescates y costes para los contribuyentes” y cubrir los depósitos bancarios superiores al tope de 250 000 dólares respaldado. Pero se dotan 25.000 millones de dólares para ello con el Bank Term Funding Program.

¿Acaso puede ser suficiente esta respuesta? ¿Qué consecuencias tendrá? ¿Se trata de una crisis puntual de un banco menor, sin mayores efectos, o podría desencadenar un cataclismo como el de la quiebra de Lehman Brothers en 2008? ¿Quién pagará la factura? Si este nuevo episodio fuera lo que la propaganda afirma, podría debatirse. Pero se trata justamente de eso, de un nuevo episodio de una crisis mucho más profunda, que viene tan de lejos que sus orígenes se remontan a antes de la crisis que estalla en 2007-2008. Es una suerte de crisis crónica del capitalismo, en el sentido de la sucesión de crisis sin periodos expansivos intercalados entre ellas, ya desde la que estalla virulentamente en los primeros años setenta. Una “crisis crónica” ligada directamente a la inevitable tendencia a la caída de la fuerza impulsora de la acumulación capitalista que es la rentabilidad, tal y como Marx explica en el libro tercero de El capital (cuya sección tercera en particular recomendamos enfáticamente leer), formulándolo como “Ley del descenso tendencial de la tasa de ganancia” (LDTTG).

Por eso, claro que este episodio podrá eventualmente contenerse con la actuación estatal, pero sin modificarse las causas últimas que lo explican y que llevan la discusión a otro terreno.

¿Por qué esta quiebra y qué significa?

Ocurre ahora como en 2007, cuando el impago de las hipotecas subprime fue el detonante de la crisis, pero no su causa de fondo: la quiebra de SVB y sus consecuencias no se deben simplemente a problemas de liquidez por la caída del valor de ciertos bonos, sino que son mucho más profundas y, desde luego, no se van a solucionar con una intervención puntual por parte del gobierno.

En primer lugar, hay que considerar que este modelo de negocio bancario está ligado a un sector empresarial tan volátil e inestable como el de las startups y los fondos de capital riesgo (desde finales de 2002 se acumulan ya más de 250 000 despidos). Ante las dificultades de valorización del capital en las actividades productivas de plusvalor, masas enormes de capitales se vuelcan en las actividades especulativas. La razón de fondo estriba en los problemas de rentabilidad que Marx detectaba (la LDDTG). Por eso mismo él los expone previamente a las cuestiones financieras, que no son la causa de los problemas, sino una respuesta a ellos (la mencionada ley de la rentabilidad), ciertamente desesperada. Razón por la que es tan endeble la idea de que los problemas proceden de una “financiarización” que, si se contuviera, haría posible la solución de los problemas. Tan endeble porque una vez más se apela a la ilusoria idea de un capitalismo bueno, que sería factible limitando al capital malo (especulativo) y promoviendo al capital bueno (productivo). Como si no hubiera una lógica general que rige la acumulación del capital, presidida por la conformación del capital financiero que integra todas las actividades posibles de negocio, desde las productivas hasta las especulativas y pasando por las comerciales, etc.

En segundo lugar, la connivencia de los Estados con esta prácticas, proveyéndolas de cobertura legal. Tras la crisis de 1929, Roosevelt promulgó la ley Glass-Steagall para contener, algo, la especulación financiera. Pero en 1999 Clinton la liquida con la ley Gramm-Leach-Bliley y la nueva ley que Obama promueve en 2010, la Dodd-Frank, es tan modesta que no revierte la situación. Además, Trump modifica algunos aspectos en la línea de una mayor desregulación. Por eso, el SVB tenía las manos libres para ciertas prácticas, al no considerarse “banco sistémico” porque se había aumentado el tamaño para serlo de 50 000 millones a 250 000 y él tenía un balance de 220.000 millones.

¿Qué consecuencias tendrá esto? Por una parte, aún no se puede saber si hay otros bancos que pueden incurrir en situaciones similares, en particular por los lazos que mantuvieran con el SVB. Pero por otra parte, si se sabe ya que hay una factura que pegar. Y aunque Biden haya declarado que no lo va a pagar fundamentalmente la clase trabajadora (él dice contribuyentes), hay distintas vías por las que, con toda seguridad, sí que repercutirá a la mayoría, entre ellas que de un modo u otro se trata de gasto público que hay que financiar, ya sea mediante emisión monetaria (que nunca se lleva a cabo para fin social alguno), ya sea a través de otras políticas del ajuste permanente que exige el mismo capital financiero cuyas prácticas provocan situaciones como ésta que abordamos. No debe olvidarse que el SVB era el 16º del país y que las conexiones con otras entidades tienen grandes ramificaciones que se extienden por todo el mundo.

Y en Europa, ¿qué?

Estas ramificaciones provocan una onda expansiva que se expresa en que la rentabilidad de infinidad de capitales se deteriore por doquier. Por ejemplo, los seis primeros bancos españoles perdieron el lunes casi 12 000 millones de euros en la bolsa.

El presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, declara el miércoles 14 que el sector bancario en España tiene unos niveles de liquidez y solvencia “por encima de la media”. Pero la situación en Europa no está blindada en absoluto y justo entonces se produce el hundimiento en bolsa del banco Credit Suisse, que en pocas horas pierde el 30% de su capitalización bursátil. El día siguiente, jueves 15, el banco anuncia que ha pedido prestados unos 50.000 millones de euros al banco central suizo para “fortalecer de forma preventiva su liquidez”. Todo esto tiene su correspondiente onda expansiva que, entre otros efectos, provoca una caída del 4% en el IBEX 35, acumulando pérdidas los principales bancos españoles de 24 000 millones de euros (el Banco de Sabadell ha perdido 1 800 millones, el 24,5%).

Por supuesto, las autoridades monetarias europeas declaran de forma inmediata que esto no guarda relación con la crisis estadounidense. Pero ya el FMI viene anunciando el riesgo de una explosión financiera del tipo de la de 2007-2008. Actualmente existen en el mundo masas enormes de capitales que buscan oportunidades de inversión y el ámbito financiero especulativo es uno de sus principales destinos, aunque también lo es los sectores que se privatizan o desatienden (véase el artículo de Información Obrera en el que se explica la entrada masiva de fondos de inversión en la enseñanza, particularmente en universidades y formación profesional).

Toda esta situación, propia de las contradicciones crecientes del capitalismo, se agrava por las consecuencias de la pandemia, la guerra de Ucrania y todas las criminales políticas que la acompañan, incluidas las sanciones. Es la expresión misma de la descomposición del modo de producción capitalista.

¡Claro que hay salida, pero no bajo el capitalismo!

Desde finales de 2020 el FMI ha alertado recurrentemente del riesgo de explosión social. No se equivoca. La devastación social que provoca la supervivencia del capitalismo es caldo de cultivo de un malestar cada vez mayor que no deja de expresarse de un modo u otro. Porque la clase trabajadora puede identificarse con un ser vivo que, como tal, tiene instinto de supervivencia y se moviliza por ella. Se extienden así las expresiones de resistencia por todo el mundo. Los planes del capital no pueden aplicarse por estas resistencias.

Es el caso del programado desmantelamiento del sistema público de pensiones en el Estado español, que no ha podido aplicarse, salvo marginalmente, precisamente por la resistencia. De hecho, la última medida es un paso atrás, sólo explicable por la movilización constante de la clase trabajadora promovida por las plataformas en defensa del sistema público de pensiones. Es el caso de la población griega que se levanta ante un trágico accidente de tren, que causa 57 muertos por el total abandono de la red, resultado de los recortes. Es el caso de la movilización en Alemania contra la guerra, como también en otros países. Y es el caso, entre tantos otros, de las gigantescas movilizaciones en Francia contra el ataque a las pensiones del gobierno de Macron, cuyas políticas son desaprobadas por el 80 % de la población.

El capital tiene pánico a toda movilización, consciente de que nada le garantiza poder aplicar una nueva vuelta de tuerca de ajuste, contra las condiciones de vida de la clase trabajadora, al modo como lo hizo tras el estallido de la crisis de 2007-2008. Porque el problema hoy no es un caso particular de crisis bancaria, ni tal o cual medida. El problema es la supervivencia del capitalismo y la barbarie cada vez mayor que supone.

Nosotros tenemos la posición literalmente opuesta: toda la confianza en que la movilización de la clase trabajadora hará posible una salida a los problemas y, como IV Internacional, mantenemos nuestro compromiso incondicional con ella.

No és només una nòva crisi bancària, és la «crisi crònica» del capitalisme

Deja un comentario

Carta Setmanal 931 per descarregar en PDF

El passat divendres 10 de març tanca el Silicon Valley Bank (SVB). Dos dies després, diumenge 12, el Departament de Serveis Financers de Nova York (NYDFS) estatunidenc tanca el Signature Bank, sobre el qual hi ha sospites d’ocultació d’informació. Altres bancs semblen acostar-se perillosament a la mateixa situació, com First Republic Bank, Western Alliance, Metropolitan Bank o Customer Bancorp, les cotitzacions borsàries del qual van caure el dilluns 13 més del 60%. De nou una voràgine de crisi bancària, fortes caigudes en les cotitzacions borsàries… i pànic general.

El SVB estava especialitzat a finançar noves empreses tecnològiques (en la seva jerga, startups), que han tingut grans ingressos, entre altres causes per la ingent inversió en elles de capitals risc. L’enorme liquiditat del banc (es parla de 175.000 milions de dòlars) es va dedicar en bona part a comprar bons públics, el preu dels quals s’ha enfonsat per la brutal pujada dels tipus d’interès imposada per la Reserva Federal. Quan els principals clients del banc retiren massivament els seus fons, el banc ha de vendre els bons manifestant-se així pèrdues que inicialment es calculen en 1 800 milions de dòlars. Però l’espiral ja està en marxa i es disparen les retirades massives de dipòsits de banc, fins a 42 000 milions de dòlars en deu hores (el 2008, se n’havien retirat gairebé 17 000 de Washington Mutual en deu… dies).

Davant d’aquesta situació, altres fraccions del capital busquen fer negoci, com el banc britànic HSBC, que compra per una lliura esterlina la filial de SVB a Regne Unit. Com en altres ocasions, la crisi propulsarà la centralització del capital. L’administració estatunidenca intenta reaccionar: «estem prenent mesures decisives per protegir l’economia dels Estats Units mitjançant l’enfortiment de la confiança pública en el nostre sistema bancari» afirmen, en una declaració conjunta Jerome Powell, Janet Yellen i Martin Gruenberg, respectivament president de la Reserva Federal, secretària del Tresor i president de la Corporació Federal d’Assegurança de Dipòsits (FDIC). Aquestes mesures són presentades amb la finalitat d’evitar «rescats i costos per als contribuents» i cobrir els dipòsits bancaris superiors al límit de 250 000 dòlars recolzat. Però es doten 25.000 milions de dòlars per a això amb el Bank Term Funding Program.

De debò pot ser suficient aquesta resposta? Quines conseqüències tindrà? Es tracta d’una crisi puntual d’un banc menor, sense més efectes, o podria desencadenar un cataclisme com el de la fallida de Lehman Brothers el 2008? Qui pagarà la factura? Si aquest nou episodi fos el que la propaganda afirma, podria debatre’s. Però es tracta justament d’això, d’un nou episodi d’una crisi molt més profunda, que ve tan de lluny que els seus orígens es remunten a abans de la crisi que esclata el 2007-2008. És una sort de crisi crònica del capitalisme, en el sentit de la successió de crisi sense períodes expansius intercalats entre elles, ja des de la qual esclata virulentament en els primers anys setanta. Una «crisi crònica» lligada directament a la inevitable tendència a la caiguda de la força impulsora de l’acumulació capitalista que és la rendibilitat, tal com Marx explica en el llibre tercer d’ El capital (la secció tercera del qual en particular recomanem emfàticament llegir), formulant-lo com a «Llei del descens tendencial de la taxa de guany» (LDTTG).

Per això, és clar que aquest episodi podrà eventualment contenir-se amb l’ actuació estatal, però sense modificar-se les causes últimes que ho expliquen i que porten la discussió a un altre terreny.

Per què aquesta fallida i què significa?

Passa ara com el 2007, quan l’impagament de les hipoteques subprime va ser el detonant de la crisi, però no la seva causa de fons: la fallida de SVB i les seves conseqüències no es deuen simplement a problemes de liquiditat per la caiguda del valor de certs bons, sinó que són molt més profundes i, després, no se solucionaran amb una intervenció puntual per part del govern.

En primer lloc, cal considerar que aquest model de negoci bancari està lligat a un sector empresarial tan volàtil i inestable com el de les startups i els fons de capital risc (des de finals de 2002 s’acumulen ja més de 250 000 acomiadaments). Davant les dificultats de valorització del capital en les activitats productives de plusvàlua, masses enormes de capitals es bolquen en les activitats especulatives. La raó de fons és en els problemes de rendibilitat que Marx detectava (la LDDTG). Per això mateix ell els exposa prèviament a les qüestions financeres, que no són la causa dels problemes, sinó una resposta a ells (l’esmentada llei de la rendibilitat), certament desesperada. Raó per la qual és tan endevinable la idea que els problemes procedeixen d’una «finançarització» que, si es contingués, faria possible la solució dels problemes. Tan endevinat perquè una vegada més s’apel·la a la il·lusòria idea d’un capitalisme bo, que seria factible limitant al capital dolent (especulatiu) i promovent el capital bo (productiu). Com si no hi hagués una lògica general que regeix l’ acumulació del capital, presidida per la conformació del capital financer que integra totes les activitats possibles de negoci, des de les productives fins a les especulatives i passant per les comercials, etc.

En segon lloc, la connivència dels Estats amb aquesta pràctiques, proveint-les de cobertura legal. Després de la crisi del 1929, Roosevelt va promulgar la llei Glass-Steagall per contenir, alguna cosa, l’especulació financera. Però el 1999 Clinton la liquida amb la llei Gramm-Leach-Bliley i la nova llei que Obama promou el 2010, la Dodd-Frank, és tan modesta que no reverteix la situació. A més, Trump modifica alguns aspectes en la línia d’una major desregulació. Per això, el SVB tenia les mans lliures per a certes pràctiques, en no considerar-se «banc sistèmic» perquè s’havia augmentat la mida per ser-ho de 50 000 milions a 250 000 i ell tenia un balanç de 220.000 milions.

Quines conseqüències tindrà això? D’una banda, encara no es pot saber si hi ha altres bancs que poden incórrer en situacions similars, en particular pels llaços que mantinguessin amb el SVB. Però d’altra banda, si se sap ja que hi ha una factura que pegar. I encara que Biden hagi declarat que no ho pagarà fonamentalment la classe treballadora (ell diu contribuents), hi ha diferents vies per les quals, amb tota seguretat, sí que repercutirà a la majoria, entre elles que d’una manera o altra es tracta de despesa pública que cal finançar, ja sigui mitjançant emissió monetària (que mai es duu a terme per a cap fi social), ja sigui a través d’altres polítiques de l’ajust permanent que exigeix el mateix capital financer les pràctiques del qual provoquen situacions com aquesta que abordem. No s’ha d’oblidar que el SVB era el 16è del país i que les connexions amb altres entitats tenen grans ramificacions que s’estenen arreu del món.

I a Europa, què?

Aquestes ramificacions provoquen una ona expansiva que s’ expressa en què la rendibilitat d’ infinitat de capitals es deteriori per doquier. Per exemple, els sis primers bancs espanyols van perdre dilluns gairebé 12.000 milions d’euros a la borsa.

El president del Govern, Pedro Sánchez, declara el dimecres 14 que el sector bancari a Espanya té uns nivells de liquiditat i solvència «per sobre de la mitjana». Però la situació a Europa no està blindada en absolut i just llavors es produeix l’enfonsament en borsa del banc Credit Suisse, que en poques hores perd el 30% de la seva capitalització borsària. L’endemà, dijous 15, el banc anuncia que ha demanat uns 50.000 milions d’euros al banc central suís per «enfortir de forma preventiva la seva liquiditat». Tot això té la seva corresponent ona expansiva que, entre altres efectes, provoca una caiguda del 4% en l’IBEX 35, acumulant pèrdues els principals bancs espanyols de 24.000 milions d’euros (el Banc de Sabadell ha perdut 1 800 milions, el 24,5%).

Per suposat, les autoritats monetàries europees declaren de forma immediata que això no guarda relació amb la crisi estatunidenca. Però ja l’FMI ve anunciant el risc d’una explosió financera del tipus de la de 2007-2008. Actualment hi ha al món masses enormes de capitals que busquen oportunitats d’inversió i l’àmbit financer especulatiu és una de les seves principals destinacions, tot i que també ho és els sectors que es privatitzen o desatenen l’article d’Informació Obrera en què s’explica l’entrada massiva de fons d’inversió en l’ensenyament, particularment en universitats i formació professional).

Tota aquesta situació, pròpia de les contradiccions creixents del capitalisme, s’agreuja per les conseqüències de la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i totes les criminals polítiques que l’acompanyen, incloses les sancions. És l’ expressió mateixa de la descomposició del mode de producció capitalista.

És clar que hi ha sortida, però no sota el capitalisme!

Des de finals de 2020 l’FMI ha alertat recurrentment del risc d’explosió social. No s’equivoca. La devastació social que provoca la supervivència del capitalisme és caldo de cultiu d’un malestar cada vegada més gran que no deixa d’expressar-se d’una manera o altra. Perquè la classe treballadora pot identificar-se amb un ésser viu que, com a tal, té instint de supervivència i es mobilitza per ella. S’estenen així les expressions de resistència per tot el món. Els plans del capital no es poden aplicar per aquestes resistències.

És el cas del programat desmantellament del sistema públic de pensions a l’Estat espanyol, on no s’ha pogut aplicar un nou atac a les prestacions, precisament per la resistència. De fet, l’última mesura és un pas enrere dels plans inicials del ministeri (augment a 35 anys de la base del càlcul), només explicable per la mobilització constant de la classe treballadora promoguda per les plataformes en defensa del sistema públic de pensions i dels sindicats oposats a aquesta mesura. És el cas de la població grega que s’aixeca davant d’un tràgic accident de tren, que causa 57 morts pel total abandonament de la xarxa, resultat de les retallades. És el cas de la mobilització a Alemanya contra la guerra, com també en altres països. I és el cas, entre tants altres, de les gegantines mobilitzacions a França contra l’atac a les pensions del govern de Macron, les polítiques del qual són desaprovades pel 80 % de la població.

A això s’hi afegeix la resistència contra la guerra i l’OTAN, que recorre bona part d’Europa, en particular Alemanya, però també Regne Unit, Itàlia, Grècia. Perquè les contradiccions del capitalisme no poden ser resoltes per la guerra, com no ho van ser el 1914-18, ni el 1939-45, ni amb la guerra de Corea, ni amb la de Vietnam, ni amb les de l’Afganistan o l’Iraq. Combatre contra les conseqüències socials de la política de guerra és fonamental per al moviment obrer i la joventut: inflació amb pèrdua de poder adquisitiu dels salaris i les pensions, retallades en els serveis socials (sanitat, educació i dependència, etc. D’aquí la importància d’estendre i ampliar el suport al manifest europeu contra la guerra, per l’alt el foc immediat

El capital té pànic a tota mobilització, conscient que res li garanteix poder aplicar una nova volta d’ajust, contra les condicions de vida de la classe treballadora, a la manera com ho va fer després de l’esclat de la crisi de 2007-2008. Perquè el problema avui no és un cas particular de crisi bancària, ni tal o quina mesura. El problema és la supervivència del capitalisme i la barbàrie cada vegada més gran a la que inevitablement condueix. Nosaltres tenim la posició literalment oposada: tota la confiança en què la mobilització de la classe treballadora farà possible una sortida als problemes i, com a IV Internacional, mantenim el nostre compromís incondicional amb ella.

Caso Ferrovial: lo que falta es voluntad política

Deja un comentario

Carta Semanal 930 en catalán

Carta Semanal 930 para descargar en PDF

El presidente del Gobierno español ha acusado al principal propietario de Ferrovial, Rafael del Pino, de falta de patriotismo y le ha reprochado su escaso grado de compromiso con el país por su decisión de trasladar su sede social desde España a Países Bajos.

Hay quienes apelan a la supuesta lealtad que la empresa debería profesar al Estado español. Pero el capital únicamente se debe al principio sacrosanto de la rentabilidad, de tal manera que aprovecha todo el potencial que el marco jurídico que regula la actividad económica ofrece para garantizar la obtención del máximo nivel de beneficio posible. Y Estas empresas hacen lo que la UE y el gobierno español les permite y les anima a hacer, porque los tratados europeos acaban con la soberanía nacional como se ha conocido hasta ahora. La UE desdibuja los marcos nacionales tanto para los estados como para las multinacionales. Sobre todo para estas.

En este marco, la elección de la nueva sede fiscal obedece a un movimiento para reducir costes mediante la rebaja fiscal que supondría tributar en el país neerlandés. Desde hace años, este país ofrece una suculenta vía para eludir el pago de impuestos sobre los beneficios generados por las compañías multinacionales, habiéndose generalizado la expresión de “sándwich holandés” para referirse a ella. Concretamente, en el marco de los convenios que este país tiene firmados con sus antiguas colonias, que en su mayoría son consideradas paraísos fiscales, es posible que se puedan transferir los beneficios generados por las empresas radicadas en Países Bajos a estos territorios. Por lo tanto, la normativa vigente permite este tipo de operaciones que, al respetar el marco jurídico no están penalizadas legalmente.

Según el ranking del Corporate Tax Haven Index de 2021, publicado por la Tax Justice Network, los Países Bajos son el 4º mayor paraíso fiscal del mundo: https://cthi.taxjustice.net/en/ Entre los primeros puestos de este mismo ránking aparecen otros países de la UE, como Luxemburgo o Irlanda.

Además, en los Países Bajos la empresa podrá intentar refinanciar su endeudamiento, aprovechándose de la mejor calificación (AAA) respecto a la española (A), de acuerdo con Standard & Poor’s. Y, de paso, hace campaña política en favor de la derecha que, nunca debe olvidarse, tiene genes franquistas. En todo caso, estos movimientos no pueden descontextualizarse de la situación general de la dislocación del mercado mundial y sus efectos en las estrategias del capital. El cambio de sede a los países bajos tiene además un objetivo prioritario: cotizar en la bolsa de New York. El 85 por ciento de los negocios de Ferrovial están en el extranjero, particularmente en los USA. Según Expansión y Cinco Días Ferrovial ya tiene nuevos contratos por más de 4000 millones de dólares en este país…es solo una sindicación de los efectos de la ofensiva de Biden por atraer empresas europeas a partir de La ley de Reducción de la Inflación, un programa dotado con 391.000 millones en créditos fiscales y subvenciones.

Este movimiento no puede ser sorpresivo para ningún otro Gobierno europeo. Desde que la Unión Europea pone en marcha, en 1986, el Acta Única Europea, garantizando el marco de libre movilidad de capitales en terreno europeo, los Estados de los países adheridos al proyecto de integración han emprendido una verdadera carrera competitiva de reformas fiscales. El objetivo ha sido el de favorecer la imposición que recae sobre el capital para, por una parte, atraer al capital internacional y, por otra, intentar retener al capital nacional. Esto ha supuesto una renuncia a una ingente cantidad de recursos por parte de los Estados, que han exigido un esfuerzo de tributación creciente a las rentas del trabajo para contrarrestar la atenuación de las cargas fiscales sobre el capital. En España, recordemos que más del 80% de la recaudación por IRPF corresponde a rentas del trabajo (que suponen menos del 50% de la Renta Nacional)

La UE es la barra libre para el capital

Todos los Estados europeos han quedado sometidos a esta presión. Y el español no ha representado ninguna excepción. A las rebajas de la imposición directa sobre los beneficios -el tipo nominal ha descendido desde el 35% hasta el 25% en las últimas décadas y se han ampliado las deducciones tanto de la base como de la cuota imponible- hay que añadir aquellas aplicadas sobre las rentas derivadas del ahorro en el IRPF – han disfrutado de un tipo impositivo único, independiente del aplicado sobre las rentas procedentes del trabajo y más reducido. Además, se han incrustado en el sistema fiscal español algunos elementos como las SICAV o las ETVE: (Sociedades de Inversión de Capital Variable y Entidades de Tenencia de Valores Extranjeros, entidades radicadas en España, que disfrutan de un régimen fiscal especial, mucho más favorable para sus propietarios. Dicho más claramente: una forma legal para pagar menos impuestos.

El marco fiscal que ofrece Países Bajos es acorde con los principios que imperan en el mercado único europeo, y que también han alcanzado al caso español. No podía ser de otra manera teniendo en cuenta el carácter de clase del propio proceso de integración. El Gobierno español, por su parte, alega haber instado a los propietarios de la empresa a replantearse su decisión, habida cuenta del apoyo que esta empresa ha recibido del Estado, desde su creación bajo el régimen franquista hasta el periodo reciente, durante la recesión vinculada a la pandemia.

En el periodo reciente la empresa ha recibido apoyo estatal, fundamentalmente, a través de dos vías. Disfrutó del rescate por parte del Estado sobre las autopistas de peaje mediante el que se socializaron las pérdidas de estas empresas, (con un coste estimado de entre 1.000 y 3.000 millones de euros) . Ferrovial absorbió una parte significativa de los fondos dedicados a este rescate.

Quienes critican la “falta de patriotismo” de Ferrovial resaltan el apoyo recibido por parte del Gobierno autodenominado progresista del PSOE y UP, a través de los ERTE. La ministra de Trabajo, Yolanda Díaz ha afeado la decisión de la constructora después de haberse beneficiado de las ayudas estatales durante la fase más dura de la recesión¹. De este modo, la confesión involuntaria de Yolanda Díaz de que los ERTE eran ayudas a las empresas parece contradictoria con el discurso de que eran medidas para evitar despidos, y pone de manifiesto el verdadero carácter de los ERTE, a pesar de que se vendieran como un elemento más del denominado escudo social: en realidad, no representan más que otra vía diferente para socializar pérdidas de carácter privado. Es decir, más allá de que permitan maquillar las estadísticas sobre el desempleo, a través de los ERTE el Estado acaba asumiendo costes que corresponden al capital.

Añadidamente, Ferrovial, al igual que las otras grandes constructoras, manipuló durante décadas licitaciones públicas en España y formó parte de diversos cárteles, tal como ha venido denunciando la CNMV en múltiples ocasiones, aunque con escaso éxito².

Como hemos señalado, la legislación en relación con la actuación de las grandes empresas, específicamente sus movimientos internacionales, es prácticamente de barra libre, especialmente a partir de la constitución del mercado único con el Acta Única de 1986. Lo mismo ocurre con la normativa relativa a la recepción de ayudas públicas, que apenas contiene exigencias. El Estado actúa como un auténtico instrumento para favorecer la acumulación del capital, en particular de ciertos segmentos de él, en este caso el de uno de los sectores mimados del capitalismo español, el de las constructoras, que viven en gran medida de la teta del Estado y cuya actuación está relacionada con la especulación inmobiliaria que tanto sufrimiento provoca a grandes sectores de la clase trabajadora.

¿Seguro que no se puede intervenir? ¿Acaso no es posible actuar en favor de la mayoría, que es la clase trabajadora?

Como en muchos otros casos, tal que el de Nissan en 2020, se alega la inevitabilidad de estas fugas de capitales, amparadas en una supuesta libre competencia, que sin embargo no opera en relación con procedimientos como el del reparto de los contratos públicos. En todo caso, no es inevitable. Entre quienes lo alegan se encuentran quienes buscan así tapar su responsabilidad política por no hacer nada. Pero claro que es posible intervenir, en favor de la mayoría, que es la clase trabajadora, siempre que exista la voluntad política de hacerlo. Al menos en dos planos: con carácter inmediato eliminando las ayudas públicas al gran capital, imponiendo condiciones estrictas para la actividad empresarial, incluida la gestión de sus ganancias, las condiciones laborales de su plantilla, etc.

Y más allá de lo inmediato, a través de una política que ponga los medios de producción al servicio de la población, para asegurar que los bienes y servicios elementales ostentan la condición de derechos, garantizando por tanto su acceso al conjunto de la población, y no la de mercancías, que provoca la privación de ellos para sectores amplios. Ponerla al servicio de la población, ¿cómo? A través de todos los medios necesarios, que pueden ser en primera instancia impositivos o regulatorios, pero que en ningún caso pueden excluir su expropiación.

Tal vez se nos diga que estamos impidiendo la libertad de empresa. En ese caso, responderemos que no tenemos ninguna duda en el dilema entre la libertad de empresa y las legítimas aspiraciones de trabajadoras y trabajadores a satisfacer sus necesidades, acordes a lo que su productividad hace posible. Porque, como explicaba Marx en el Discurso sobre el libre cambio, pronunciado el 9 de enero de 1848 en la Sociedad Democrática de Bruselas:

¿Qué es, pues, el libre cambio en el estado actual de la sociedad? Es la libertad del capital. Cuando hayáis hecho desaparecer las pocas trabas nacionales que aún obstaculizan la marcha del capital, no habréis hecho más que concederle plena libertad de acción. Por favorables que sean las condiciones en que se haga el intercambio de una mercancía por otra, mientras subsistan las relaciones entre el trabajo asalariado y el capital, siempre existirán la clase de los explotadores y la clase de los explotados

No os dejéis engañar por la palabra abstracta de libertad. ¿Libertad de quién? No es la libertad de cada individuo con relación a otro individuo. Es la libertad del capital para machacar al trabajador³.

En política económica, da igual el color político del gobierno cuando se somete a las exigencias del capital financiero, vehiculizadas a través de sus organismos (FMI, UE). Pero no se puede decir seriamente que no se puede hacer nada. Se puede hacer todo, si se ponen por delante las reivindicaciones de la mayoría, sin someterlas a ninguna condición. Ésta y no otra es la cuestión.

¹ “Yolanda Díaz recuerda que Ferrovial se acogió a varios ERTE y fue salvada con dinero público español”, en el diario.es (2/mar/2023): www.eldiario.es/politica/ultima-hora-actualidad-politica-directo_6_9996905_1097859.html.

² El Diario (3/3/2023): “Ferrovial manipuló durante décadas licitaciones públicas de cientos de millones en España”: www.eldiario.es/economia/ferrovial-manipulo-durante-decadas-licitaciones-publicas-cientos-millones-espana_1_10002739.html.

³ En www.marxists.org/espanol/m-e/1847/miseria/009.htm.

Cas Ferrovial: el que falta és voluntat política

Deja un comentario

Carta Setmanal 930 per descarregar en PDF

El president del Govern espanyol ha acusat el principal propietari de Ferrovial, Rafael del Pino, de falta de patriotisme i li ha retret el seu escàs grau de compromís amb el país per la seva decisió de traslladar la seva seu social des d’Espanya a Països Baixos.

N’hi ha que apel·len a la suposada lleialtat que l’empresa hauria de professar a l’Estat espanyol. Però el capital únicament es deu al principi sacrosant de la rendibilitat, de tal manera que aprofita tot el potencial que el marc jurídic que regula l’ activitat econòmica ofereix per garantir l’obtenció del màxim nivell de benefici possible. I Aquestes empreses fan el que la UE i el govern espanyol els permet i els anima a fer, perquè els tractats europeus acaben amb la sobirania nacional com s’ha conegut fins ara. La UE desdibuixa els marcs nacionals tant per als estats com per a les multinacionals. Sobretot per a aquestes.

En aquest marc, l’elecció de la nova seu fiscal obeeix a un moviment per reduir costos mitjançant la rebaixa fiscal que suposaria tributar al país neerlandès. Des de fa anys, aquest país ofereix una suculenta via per eludir el pagament d’impostos sobre els beneficis generats per les companyies multinacionals, havent-se generalitzat l’expressió de «sandvitx holandès» per referir-s’hi. Concretament, en el marc dels convenis que aquest país té signats amb les seves antigues colònies, que en la seva majoria són considerades paradisos fiscals, és possible que es puguin transferir els beneficis generats per les empreses radicades a Països Baixos a aquests territoris. Per tant, la normativa vigent permet aquest tipus d’ operacions que, en respectar el marc jurídic no estan penalitzades legalment.

Segons el rànquing del Corporate Tax Haven Index de 2021, publicat per la Tax Justice Network, els Països Baixos són el 4t major paradís fiscal del món: https://cthi.taxjustice.net/en/ Entre els primers llocs d’aquest mateix rànquing apareixen altres països de la UE, com Luxemburg o Irlanda.

A més, als Països Baixos l’empresa podrà intentar refinançar el seu endeutament, aprofitant-se de la millor qualificació (AAA) respecte a l’espanyola (A), d’acord amb Standard & Poor’s. I, de pas, fa campanya política en favor de la dreta que, mai s’ha d’oblidar, té gens franquistes. En tot cas, aquests moviments no poden descontextualitzar-se de la situació general de la dislocació del mercat mundial i els seus efectes en les estratègies del capital. El canvi de seu als països baixos té a més un objectiu prioritari: cotitzar a la borsa de New York. El 85 per cent dels negocis de Ferrovial són a l’estranger, particularment als USA. Segons Expansión i Cinco Días Ferrovial ja té nous contractes per més de 4000 milions de dòlars en aquest país… és només una sindicació dels efectes de l’ofensiva de Biden per atreure empreses europees a partir de La llei de Reducció de la Inflació, un programa dotat amb 391.000 milions en crèdits fiscals i subvencions.

Aquest moviment no pot ser sorpresiu per a cap altre Govern europeu. Des que la Unió Europea posa en marxa, el 1986, l’ Acta Única Europea, garantint el marc de lliure mobilitat de capitals en terreny europeu, els Estats dels països adherits al projecte d’ integració han emprès una veritable carrera competitiva de reformes fiscals. L’objectiu ha estat el d’afavorir la imposició que recau sobre el capital per, d’una banda, atreure el capital internacional i, de l’altra, intentar retenir el capital nacional. Això ha suposat una renúncia a una ingent quantitat de recursos per part dels Estats, que han exigit un esforç de tributació creixent a les rendes del treball per contrarestar l’atenuació de les càrregues fiscals sobre el capital. A Espanya, recordem que més del 80% de la recaptació per IRPF correspon a rendes del treball (que suposen menys del 50% de la Renda Nacional)

La UE és la barra lliure per al capital

Tots els Estats europeus han quedat sotmesos a aquesta pressió. I l’espanyol no ha representat cap excepció. A les rebaixes de la imposició directa sobre els beneficis -el tipus nominal ha descendit des del 35% fins al 25% en les últimes dècades i s’han ampliat les deduccions tant de la base com de la quota imposable- cal afegir aquelles aplicades sobre les rendes derivades de l’estalvi en l’IRPF – han gaudit d’un tipus impositiu únic, independent de l’ aplicat sobre les rendes procedents del treball i més reduït. A més, s’han incrustat en el sistema fiscal espanyol alguns elements com les SICAV o les ETVE: (Societats d’Inversió de Capital variable i Entitats de Tinença de Valors Estrangers, entitats radicades a Espanya, que gaudeixen d’un règim fiscal especial, molt més favorable per als seus propietaris. Dit més clarament: una forma legal per pagar menys impostos.

El marc fiscal que ofereix Països Baixos és d’acord amb els principis que imperen en el mercat únic europeu, i que també han assolit el cas espanyol. No podia ser d’ una altra manera tenint en compte el caràcter de classe del propi procés d’ integració. El Govern espanyol, per la seva banda, al·lega haver instat els propietaris de l’empresa a replantejar-se la seva decisió, tenint en compte el suport que aquesta empresa ha rebut de l’Estat, des de la seva creació en règim franquista fins al període recent, durant la recessió vinculada a la pandèmia.

En el període recent l’ empresa ha rebut suport estatal, fonamentalment, a través de dues vies. Va gaudir del rescat per part de l’Estat sobre les autopistes de peatge mitjançant el qual es van socialitzar les pèrdues d’aquestes empreses, (amb un cost estimat d’entre 1.000 i 3.000 milions d’euros) . Ferrovial va absorbir una part significativa dels fons dedicats a aquest rescat.

Els qui critiquen la «falta de patriotisme» de Ferrovial ressalten el suport rebut per part del Govern autodenominat progressista del PSOE i UP, a través dels ERTE. La ministra de Treball, Yolanda Díaz ha criticat la decisió de la constructora després d’haver-se beneficiat de les ajudes estatals durant la fase més dura de la recessió¹. D’aquesta manera, la confessió involuntària de Yolanda Díaz que els ERTE eren ajudes a les empreses sembla contradictòria amb el discurs que eren mesures per evitar acomiadaments, i posa de manifest el veritable caràcter dels ERTE, tot i que es venguessin com un element més de l’anomenat escut social: en realitat, no representen més que una altra via diferent per socialitzar pèrdues de caràcter privat. És a dir, més enllà que permetin maquillar les estadístiques sobre l’atur, a través dels ERTE l’Estat acaba assumint costos que corresponen al capital.

Afegidament, Ferrovial, igual que les altres grans constructores, va manipular durant dècades licitacions públiques a Espanya i va formar part de diversos càrtels, tal com ha vingut denunciant la CNMV en múltiples ocasions, tot i que amb escàs èxit².

Com hem assenyalat, la legislació en relació amb l’ actuació de les grans empreses, específicament els seus moviments internacionals, és pràcticament de barra lliure, especialment a partir de la constitució del mercat únic amb l’ Acta Única de 1986. El mateix passa amb la normativa relativa a la recepció d’ajudes públiques, que a penes conté exigències. L’ Estat actua com un autèntic instrument per afavorir l’ acumulació del capital, en particular de certs segments d’ ell, en aquest cas el d’ un dels sectors mimats del capitalisme espanyol, el de les constructores, que viuen en gran mesura de la teta de l’ Estat i l’ actuació del qual està relacionada amb l’ especulació immobiliària que tant patiment provoca a grans sectors de la classe treballadora.

Segur que no es pot intervenir? No és possible actuar en favor de la majoria, que és la classe treballadora?

Com en molts altres casos, tal que el de Nissan el 2020, s’al·lega la inevitabilitat d’aquestes fugues de capitals, emparades en una suposada lliure competència, que no obstant això no opera en relació amb procediments com el del repartiment dels contractes públics. En tot cas, no és inevitable. Entre els qui l’al·leguen es troben els qui busquen així tapar la seva responsabilitat política per no fer res. Però clar que és possible intervenir, en favor de la majoria, que és la classe treballadora, sempre que hi hagi la voluntat política de fer-ho. Almenys en dos planols: amb caràcter immediat eliminant els ajuts públics al gran capital, imposant condicions estrictes per a l’ activitat empresarial, inclosa la gestió dels seus guanys, les condicions laborals de la seva plantilla, etc.

I més enllà de l’ immediat, a través d’ una política que posi els mitjans de producció al servei de la població, per assegurar que els béns i serveis elementals ostenten la condició de drets, garantint per tant el seu accés al conjunt de la població, i no la de mercaderies, que provoca la privació d’ ells per a sectors amplis. Posar-la al servei de la població, com? A través de tots els mitjans necessaris, que poden ser en primera instància impositius o regulatoris, però que en cap cas poden excloure’ n l’ expropiació.

Tal vegada se’ns digui que estem impedint la llibertat d’empresa. En aquest cas, respondrem que no tenim cap dubte en el dilema entre la llibertat d’ empresa i les legítimes aspiracions de treballadores i treballadors a satisfer les seves necessitats, d’ acord amb el que la seva productivitat fa possible. Perquè, com explicava Marx al Discurs sobre el lliure canvi, pronunciat el 9 de gener de 1848 a la Societat Democràtica de Brussel·les:

Què és, doncs, el lliure canvi en l’estat actual de la societat? És la llibertat del capital. Quan heu fet desaparèixer les poques traves nacionals que encara obstaculitzen la marxa del capital, no haureu fet més que concedir-li plena llibertat d’acció. Per favorables que siguin les condicions en què es faci l’ intercanvi d’ una mercaderia per una altra, mentre subsisteixin les relacions entre el treball assalariat i el capital, sempre existiran la classe dels explotadors i la classe dels explotats

No us deixeu enganyar per la paraula abstracta de llibertat. Llibertat de qui? No és la llibertat de cada individu amb relació a un altre individu. És la llibertat del capital per matxacar el treballador³.

En política econòmica, dona igual el color polític del govern quan se sotmet a les exigències del capital financer, vehiculitzades a través dels seus organismes (FMI, UE). Però no es pot dir seriosament que no es pot fer res. Es pot fer tot, si es posen per davant les reivindicacions de la majoria, sense sotmetre-les a cap condició. Aquesta i no una altra és la qüestió.

¹ «Yolanda Díaz recorda que Ferrovial es va acollir a diversos ERTE i va ser salvada amb diners públics espanyols», en el diario.es (2/mar/2023):

www.eldiario.es/politica/ultima-hora-actualidad-politica-directo_6_9996905_1097859.html

² El Diari (3/3/2023): «Ferrovial va manipular durant dècades licitacions públiques de cents de milions a Espanya»: www.eldiario.es/economia/ferrovial-manipulo-durante-decadas-licitaciones-publicas-cientos-millones-espana_1_10002739.html

^{— 3} En www.marxists.org/espanol/m-e/1847/miseria/009.htm

El Parlamento Europeo, esa cueva de ladrones

Deja un comentario

Carta Semanal 920 en catalán

Carta Semanal 920 para descargar en PDF

Para elaborar esta carta, nos hemos basado en artículos publicados en el periódico de los compañeros griegos del NAR.
La Unión Europea da enormes poderes, por encima de los parlamentos y gobiernos nacionales, a instituciones que el pueblo no eligió y que no responden ante ningún pueblo, como la Comisión Europea y el Banco Central Europeo. Para intentar disimular este arreglo antidemocrático, existe el llamado “Parlamento Europeo”, elegido por los ciudadanos. Pero ese supuesto parlamento no es un verdadero órgano parlamentario, ya que no elige a la Comisión Europea, verdadero “gobierno” de la UE, ni tiene la potestad de controlar sus actos (Sobre el papel del Europarlamento, remitimos a nuestros lectores a nuestra Carta semanal 451). Sigue leyendo →

El Parlament Europeu, aquesta cova de lladres

Deja un comentario

Carta Setmanal 920 per descarregar en PDF

Per elaborar aquesta carta, ens hem basat en articles publicats al diari dels companys grecs del NAR.

La Unió Europea dona enormes poders, per sobre dels parlaments i governs nacionals, a institucions que el poble no va triar i que no responen davant ningú, com la Comissió Europea i el Banc Central Europeu. Per intentar dissimular aquest arranjament antidemocràtic, hi ha l’anomenat «Parlament Europeu», elegit pels ciutadans. Però aquest suposat parlament no és un veritable òrgan parlamentari, ja que no elegeix la Comissió Europea, veritable «govern» de la UE, ni té la potestat de controlar els seus actes (sobre el paper de l’Europarlament, remetem als nostres lectors a la nostra Carta Setmanal 451).

El regne dels lobbys

Ara, aquest europarlament és lloc d’un nou escàndol de corrupció, pel cobrament de comissions de Catar i altres països. Però, com assenyala el diari del NAR grec, «El Catar-Gate és només la punta de l’iceberg».

Fins al 2010, el fenomen dels lobbys (en català, el cabildeig), habitual als Estats Units, on els expolítics eren «reciclats» a les empreses de cabildeig, era rar a Europa. Avui la UE no té res a envejar als EUA. El 30% dels que van ser comissaris europeus fins al 2014 ara «es guanyen el pa» en activitats similars.

Per als europeus «democràtics», la profunda interconnexió dels lobbies amb els actors polítics/estatals als Estats Units es considerava una peculiaritat estatunidenca, fins i tot moralment reprensible. Però escàndols com el Catargate ens recorden que el suposat «bastió de la democràcia europea», el Parlament Europeu, és un escenari privilegiat per a l’actuació de lobbies. Segons el Corriere della Sera, hi ha almenys 13.000 empreses amb al voltant de 48.000 persones a Brussel·les i l’organització Transparència Internacional de la UE informa que almenys 7.500 “cabilders” estan actius al Parlament Europeu. És clar que ha arribat el moment de deixar caure les màscares.

Les suposades «normes de transparència» presentades el gener del 2019 només obligaven els presidents i ponents a anunciar les seves reunions amb els grups d’interès, i només si aquestes reunions es referien a una qüestió legislativa específica de la qual són responsables. En tots els altres casos, és potestat dels eurodiputats anunciar si s’han reunit amb un grup de pressió i quantes vegades. El resultat? Des del 2019, només el 48% dels eurodiputats han acceptat publicar les seves reunions amb grups de pressió, tot i que superen les 12.000.

Ara, el Parlament Europeu i la Comissió prometen canvis. Però durant tants anys han “picat l’ull” als grans interessos.

Els grups de pressió estan inextricablement vinculats al caràcter de la UE del capital, i, ja que aquest caràcter no canviarà, els grups de pressió no deixaran d’ existir.

**El Catargate no és el començament, ni se sap per què «va sorprendre» alguns!**

La història dels escàndols (més o menys recents), no hauria d’haver estat tan fàcilment oblidada.

El 2011, Adrian Everin, de Romania, vicepresident del Partit Socialista, Zoran Tuller, d’Eslovènia, membre del mateix grup, i Ernst Strasser, del Partit Popular Europeu d’Àustria, van ser caçats acceptant suborns de periodistes del Sunday Times que es feien passar per lobistes per defensar certes esmenes legislatives. Aquest estiu, l’escàndol d’Uber (documents filtrats demostren que aquesta empresa feia lobby amb governs per ajudar a la seva expansió, trobant, per exemple, a Emmanuel Macron, ministre d’Economia entre el 2014 i el 2016, a un aliat a França), va posar en relleu la facilitat amb què els lobbies –el món empresarial en aquest cas– van accedir als nivells institucionals més alts de la UE.

Tot i que el cas està tot i ser investigat, recordem la tempesta d’acusacions contra Nelly Cruz, llavors Comissària Europea de Política Digital, i les més de cent reunions d’Uber amb funcionaris públics, inclosos molts representants de les institucions europees. Però si l’anterior és el costat «il·legal» dels lobbies dins del Parlament Europeu, és interessant aturar-se al costat «legal». Ja el 2006, acadèmics i organitzacions van donar la veu d’alarma sobre la creixent presència de grups de pressió al Parlament Europeu. Com més absorbia la UE les competències dels Estats membres i obtenia més poders, més atractiva resultava per als grups d’interès. Amb el pretext que el Parlament Europeu és responsable d’adoptar propostes legislatives que tinguin en compte les especificitats de cada Estat membre, la qual cosa requereix el màxim accés a la informació, s’ha convidat els grups d’interès a assistir i participar en qualsevol tipus de comissió parlamentària amb competència d’especialistes. Els «dinars» i altres reunions entre grups de pressió i eurodiputats formen part de l’agenda diària. Transparència Internacional UE va registrar, només per a l’any 2014-2015, 7.084 reunions de funcionaris de la Comissió (no del Parlament Europeu), el 75% de les quals van ser amb representants de les empreses i la indústria. Almenys 25.000 grups de pressió s’ocupen exclusivament de qüestions europees, amb una despesa d’almenys 1.500 milions d’euros. Sense esmentar la quantitat de reunions que no es registren.

Tras esclatar el Catargate, el Parlament Europeu es va comprometre a endurir la seva posició respecte a qui té accés als seus locals i reunions entre polítics i grups de pressió. Però, hi ha alguna persona raonable que pugui creure que una estructura tan podrida pot canviar, encara que sigui una mica?

Anem al Catargate

El PASOK, l’Eurogrup socialdemòcrata, al qual pertanyen les persones afectades, i la UE en el seu conjunt es veuen exposats pels esdeveniments que van seguir a la detenció de l’eurodiputada grega Eva Kaili i altres tres persones com a membres d’una organització criminal.

Però no es tracta d’unes poques «pomes podrides», tot el barril està podrit. Més enllà dels «atrapats in fraganti», es revela al mateix Parlament Europeu com a regne de la corrupció.

Segons les autoritats belgues, es tracta d’un grup de persones amb posicions polítiques i estratègiques al Parlament Europeu a les quals se’ls han pagat grans sumes de diners o han rebut regals substancials per influir en les decisions del Parlament Europeu a favor de Catar i altres països.

I tot i que tot indica que les arrels de la corrupció s’estenen a Brussel·les i a les institucions de la UE, queda per veure si les revelacions prendran la forma d’una allau o hi haurà un intent de sacrificar algunes «pomes podrides» (els cinc eurodiputats amb els quals l’exeurodiputat Panzeri, centre de la trama, va tenir contactes), per salvar el barril. Ja la cimera de dijous dels «27» va declarar que «no és el seu problema» i que la qüestió només concerneix el Parlament Europeu i el funcionament de la UE en el seu conjunt.

Com va declarar un funcionari al diari Polític: «Serem informats per la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, però no anirem més enllà sobre l’assumpte».

La història té tints de pel·lícula de mafiosos. Eva Kaili rep un sotrac sobre l’arrest de la seva parella, Francesco Giorgi. En ple pànic, va anaral seu pare perquè busqués la maleta amb els diners i sortís de l’hotel. Però les autoritats belgues intercepten el pare i descobreixen gairebé 600.000 euros a la maleta, cosa que permet anul·lar la immunitat de Kaili, registrant la seva residència i altres 15 cases i oficines a Brussel·les i els seus voltants, i incautant un total de més d’1,5 milions d’euros en efectiu.

El grup de treball belga contra la corrupció es va declarar sorprès pel que va veure a la casa de l’eurodiputada del PASOK el divendres 9 de desembre. La casa estava plena de bosses de diners i altres objectes de valor i moblada amb costosos regals de Catar. «En general, fem aquests descobriments durant les recerques de narcotraficants», va dir un membre de l’equip d’investigació a Le Soir. «Lluita contra la impunitat» és el nom de l’ONG fundada per Antonio Panzeri, el «cervell», al parer, d’una xarxa de corrupció en la qual Eva Kaili, la seva parella Francesco Giorgi i altres eurodiputats, empleats i funcionaris semblen haver exercit un paper principal.

La mateixa Eva Kaili sembla voler «vendre cara» la seva pell, declarant a través del seu advocat que «no acceptarà convertir-se en una altra Ifigènia» mentre rebutja tota responsabilitat sobre els diners de la seva parella. També va fer constar que el desenvolupament de relacions especials amb Catar, Kuwait i Omán va ser una línia política central de la UE.[1]

«Estem commocionats», deia la declaració del Grup Socialista del Parlament Europeu. «Estic commocionat. No només estic sorprès, ‘he caigut dels núvols'», va dir Andreas Loverdos, un amic polític d’E. Kaili, dins del PASOK. Però, és aquest el cas? Si no hagués estat arrestada «in fraganti», atrapada amb les mans a la massa, les mateixes persones probablement parlarien d’una «conspiració» amb motius polítics, com va succeir en l’escàndol Novartis. Nikos Androulakis, dirigent del PASOK, es va apressar a expulsar Eva Kaili del seu partit, però no va mostrar la mateixa sensibilitat després de les provocadores referències d’aquesta última a favor de Catar en un discurs davant el Parlament Europeu cridant al país un «pioner en drets laborals». mentre que milers de treballadors han mort en els últims anys en condicions inhumanes. Una actuació que ja havia suscitat interrogants i sospites sobre la profunditat de les seves relacions amb els Emirats Àrabs.

Com hem assenyalat, no és l’única diputada al Parlament Europeu que ha fet referències massa elogioses a Catar. És difícil creure que tots els altres eurodiputats serien «tontos útils» i donarien suport a Catar a canvi de res.

Així funciona la Unió Europea, que pretén imposar retallades de pensions al govern espanyol.

Per la unió lliure de pobles d’ Europa

La corrupció generalitzada que recorre les institucions de la UE, al cap i a la fi, és l’expressió normal del funcionament del sistema capitalista. Amb un agreujant: aquestes institucions no responen davant de cap poble. Només obeeixen al capital financer, en les seves múltiples formes. I a això pretenen anomenar-lo Europa.

Els pobles i nacions d’Europa necessiten un pla comú, però això és contradictori amb els interessos del capital; les institucions europees són aquí per pressionar els governs per tirar endavant el qui exigeix el capital. Per exemple, és coneguda la pressió de Brussel·les perquè es desmantelli el sistema públic de les pensions, entre altres qüestions del mateix calat.

Davant d’això els pobles d’Europa necessiten una Unió Lliure de nacions i pobles alliberats d’opressió i l’explotació.

[1] Segons la mitologia, Ifigenia va ser sacrificada pel seu pare, Agamenón, per aplacar els déus que retenien el vent que havia d’impulsar les naus gregues cap a Troia.

L’ofensiva del capital per apropiar-se dels serveis públics

Deja un comentario

Carta Setmanal 917 per descarregar en PDF

El capitalisme viu en una situació de crisi pràcticament permanent. Encara que en cada crisi ens presentin a un «culpable» extern (la pujada del petroli el 1973, unes hipoteques mal planificades el 2088, una pandèmia després i, finalment, una guerra), és el propi model de producció el que porta en el seu si les crisis. Crisi que són el resultat de l’estretor del mercat mundial, que porta a una competència cada vegada més ferotge i destructiva, i, sobretot, com recorda Xavier Arrizabalo a La Verdad nº 111 «la rendibilitat, que és la força impulsora de l’acumulació capitalista, està sotmesa a una llei, la de la seva tendència a descendir. Aquesta tendència és susceptible de ser contrarestada puntualment, però cada vegada amb més dificultats i, després, a través d’una major explotació a més d’altres elements de barbàrie com la pròpia guerra».

La reducció de la taxa de guany (o sigui, la reducció del benefici) obliga el capital a incrementar la taxa de la plusvàlua (és a dir, l’explotació), reduint els salaris reals, ja sigui directament, o mitjançant la deslocalització de la producció o a través de la inflació. El militarisme és també, com explicava Rosa Luxemburg, «en el purament econòmic, per al capital, un mitjà de primer ordre per a la realització de la plusvàlua, això és, un camp d’acumulació».

L’estrenyiment del mercat mundial fa que una massa creixent de capitals busqui com valoritzar-se. El que els obliga a buscar l’obertura al capital financer de nous camps per als seus negocis, per a l’extracció de la plusvàlua. I aquí el capital s’ha fixat com a objectiu entrar a sac en els serveis públics de seguretat social, de la sanitat i l’ensenyament públics a Europa, com ja havia fet en altres continents a través de l’FMI i els seus plans d’ajust.

Conquestes del moviment obrer

La seguretat social, que garanteix la supervivència dels treballadors i treballadores quan les seves forces ja no els permeten guanyar-se la vida treballant, és una conquesta del moviment obrer, que va arrencar al capital el pagament d’un salari diferit. La sanitat pública va ser establerta per primera vegada per la revolució d’octubre de 1917 a Rússia, i el Servei Nacional de Salut va ser establert a la Gran Bretanya –en imitació reconeguda del servei de salut soviètic- per la mobilització obrera i el govern laborista establert per aquesta onada obrera després de la victòria contra el nazisme en la segona guerra mundial. A França, la seguretat social va ser imposada pel moviment revolucionari el 1945-48.

Es tracta de conquestes del moviment obrer que garanteixen, al seu torn, drets. La seguretat social garanteix el dret a la jubilació, la sanitat pública, el dret a la salut, i l’ ensenyament públic el dret a la instrucció i l’ educació. Perquè només hi ha un dret social quan hi ha un servei públic que el garanteix.

Són conquestes, a més, que unifiquen la classe treballadora a escala de cada Estat.

… però també un ampli camp per als negocis

El Pressupost consolidat de la Seguretat Social per al 2022 presenta una despesa no financera de 179.810 milions d’euros, i suposa un 11,8% del producte interior brut (PIB). La despesa de la sanitat pública va ascendir a 81.600 milions d’euros, segons dades del Ministeri de Sanitat, i representa el 6,6% del PIB nacional. La despesa pública en educació per al conjunt de les administracions i universitats públiques va assolir el 2020 els 55.265,8 milions d’euros, que suposa el 4,93% del PIB. En total, es tracta de la respectable xifra de 317.000 milions d’euros, un 22,3% del PIB. En altres països europeus, les xifres són molt elevades, i el percentatge del PIB és encara més gran.

No és d’estranyar que el capital financer salibi per tenir accés a aquests fons per fer negoci a la seva costa. Però aquest emprenyament xoca amb la lluita de classes.

La classe s’aferra a les seves conquestes

La voluntat del capital d’apropiar-se del mercat que suposen els serveis públics xoca amb la determinació de la classe obrera per defensar-los. Utilitzant per a això les organitzacions que ha construït o fins i tot per sobre de les seves organitzacions. A la col·laboració dels dirigents d’UGT i CCOO en la retallada de pensions imposat el 2011 pel govern Zapatero i a la seva passivitat davant les retallades imposades per Rajoy el 2013, els pensionistes van respondre organitzant-se en plataformes i coordinadores (cosa que no vol dir que no hi hagi dins dels mateixos sindicats una resistència creixent. N’hi ha prou amb veure com nombrosos congressos sindicals donen suport a l’Auditoria i, d’altra banda, les crides de seccions sindicals al respecte). La mobilització que van aixecar els pensionistes va obligar el mateix govern del PP a retirar la seva reforma, ha recuperat l’actualització de pensions segons l’IPC, i ha aconseguit fer aprovar a Corts l’auditoria dels comptes de la Seguretat Social, encara que el govern es resisteixi a complir aquesta resolució parlamentària. A les retallades imposades per Ayuso a la sanitat de Madrid, el poble madrileny ha respost amb una formidable mobilització de més de 500.000 persones, organitzada des de les plataformes de barris i pobles, a la qual ha seguit una mobilització de 40.000 a Sevilla (vegeu Carta setmanal de la setmana passada). Al País Valencià, la mobilització ha imposat la reversió de part de les privatitzacions que va dur a terme a la sanitat el govern del PP. A França, la mobilització ha aturat, de moment, l’aplicació de la reforma de la jubilació imposada per Macron.

Aquesta resistència obrera implica que la imposició d’una privatització «a la brava» d’aquests serveis requeriria una derrota de la classe treballadora. La sanguinària dictadura de Pinochet va poder imposar a Xile la reforma de la Seguretat Social que va suposar la seva entrega als fons de pensions privats, però les burgesies europees estan molt lluny d’aquesta situació.

La tàctica de la “llonganissa”

Això obliga els governs europeus a anar pas a pas, amb reformes graduals. És el que s’anomena la «tàctica de la llonganissa», d’anar retallant rodanxa a rodanxa fins a quedar-se només amb la corda. Però ni la proposta del PSOE de convertir els hospitals públics en fundacions, ni les privatitzacions de Madrid i València ho van aconseguir. Moltes de les privatitzacions s’han revertit per la pressió dels treballadors, de les seves organitzacions, i de la pròpia població.

Una altra de les vies de privatització és el desmantellament progressiu dels serveis públics, perquè la població (o el sector d’ella que pugui permetre-s’ho) opti per serveis privats. Els números claussos en l’accés a les universitats han donat lloc a la proliferació d’universitats privades on l’única barrera a l’accés és tenir diners suficients per pagar-se les mensualitats. Deixar 100.000 alumnes a l’any fora dels estudis d’FP porta que s’hagin de buscar una FP privada.

A la sanitat, les retallades imposades des del 2011 han fet que el nombre d’espanyols amb una pòlissa d’assegurança de salut privada hagi augmentat un 6%, passant de 8,6 milions a 11,6 milions. Des de la pandèmia, el creixement s’ha accelerat, amb més d’un milió de nous pacients en tres anys.

Pel que fa a les pensions, el fracàs dels fons de pensions (amb una capitalització total que no arriba als 120.000 milions, és a dir, un 60% de la despesa de la seguretat social en un any), obliga a retallar les pensions públiques, per fer més atractiu el recurs a pensions privades. I el ministre Escrivá, mentre prepara una nova retallada de pensions via augment del període de càlcul, ja ha imposat la nova figura dels «plans de pensions d’ocupació».

Política de guerra y ofensiva contra los servicios públicos

La ofensiva contra los servicios públicos forma parte de la política de guerra emprendida por todos los gobiernos de la Unión Europea. No solo porque hace falta liberar capitales para invertidos en armamento, como hace poco declaró el portavoz del MEDEF (equivalente de la CEOE en Francia) sino porque el capital financiero, presionando sobre los presupuestos y su composición, utiliza la guerra para este fin. Por esto afirmamos que el combate contra la guerra es inseparable de la lucha contra la inflación, la austeridad y por las reivindicaciones, entre ellas la defensa de los servicios públicos y su plena reconstitución, anulando los recortes y dotándolos de los presupuestos necesarios.

La ofensiva del capital por apropiarse de los servicios públicos

Deja un comentario

Carta Semanal 917 en catalán

Carta Semanal 917 para descargar en PDF

El capitalismo vive en una situación de crisis prácticamente permanente. Aunque en cada crisis nos presenten a un “culpable” externo (la subida del petróleo en 1973, unas hipotecas mal planificadas en 2088, una pandemia luego y, finalmente, una guerra), es el propio modelo de producción el que lleva en su seno las crisis. Crisis que son el resultado de la estrechez del mercado mundial, que lleva a una competencia cada vez más feroz y destructiva, y, sobre todo, como recuerda Xavier Arrizabalo en La Verdad nº 111 “la rentabilidad, que es la fuerza impulsora de la acumulación capitalista, está sometida a una ley, la de su tendencia a descender. Esta tendencia es susceptible de ser contrarrestada puntualmente, pero cada vez con más dificultades y, desde luego, a través de una mayor explotación además de otros elementos de barbarie como la propia guerra”. Sigue leyendo →