Archivo por meses: diciembre 2021

A treinta años de la disolución de la URSS

Carta Semanal 867 en catalán

Carta Semanal 867 para descargar en PDF

Ni fracaso ni fin de ciclo: aportaciones de la experiencia soviética para la lucha de la clase trabajadora hoy

Tras el derribo del muro de Berlín el 9 de noviembre de 1989, los acontecimientos se sucedieron rápidamente en los países del bloque soviético y en la propia URSS, en donde culminan en diciembre de 1991. El día 25, Gorbachov dimite como presidente de la Unión Soviética y transfiere la condición de jefe de Estado a Borís Yeltsin, presidente de Rusia. El día siguiente se autodisuelve el Sóviet Supremo, sellándose así la desaparición de la URSS como Estado, que había sido creado sesenta y nueve años antes, el 30 de diciembre de 1922 (setenta y cuatro años desde el triunfo de la Revolución de octubre). Sigue leyendo

A trenta anys de la dissolució de la URSS

Carta Setmanal 867 per descarregar en PDF

Ni fracàs ni fi de cicle: aportacions de lexperiència soviètica per a la lluita de la classe treballadora avui

 Després de l’enderrocament del mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, els esdeveniments es van succeir ràpidament als països del bloc soviètic ia la mateixa URSS, on culminen el desembre de 1991. El dia 25, Gorbatxov dimiteix com a president de la Unió Soviètica i transfereix la condició de cap d’Estat a Borís Ieltsin, president de Rússia. El dia següent s’autodissol el Soviet Suprem, segellant així la desaparició de l’URSS com a Estat, que havia estat creat seixanta-nou anys abans, el 30 de desembre de 1922 (setanta-quatre anys des del triomf de la Revolució d’octubre).

Des del punt de vista de la classe capitalista, la implosió de l’URSS és motiu d’alegria, perquè desapareix un referent per a la classe obrera a escala mundial. Encara que és fraudulenta la seva propaganda que aquesta desaparició demostra el fracàs inevitable de tota pretensió emancipatòria, la realitat és que per als explotadors resulta un alleugeriment la dissolució del primer Estat obrer de la història, salvant la breu experiència de la Comuna de París el 1871. Però l’Estat obrer que es dissol el 1991 era molt diferent del que s’havia constituït inicialment, el 1917, proclamat com a Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques cinc anys després.

Per contra, des de la perspectiva de la majoria de la població, que és la classe treballadora, l’experiència soviètica és un procés que aporta ensenyaments importants. Lliçons que no tenen a veure amb la nostàlgia, sinó amb la constatació que només a partir de la liquidació de la base material de l’opressió, la propietat privada dels grans mitjans de producció, es va fer possible resoldre de manera immediata qüestions decisives com la sortida de la I Guerra Mundial o el repartiment de la terra fins aleshores latifundista. I es va començar a encaminar una autèntica transició socialista que, entre moltes altres fites, va fer passos decisius en la plena igualtat entre dones i homes, com en cap altre moment.

Aleshores era la barbàrie capitalista la que havia provocat la guerra mundial, de manera anàloga a com avui aquesta barbàrie és la causa d’un procés cada vegada més sistemàtic de destrucció de forces productives (la crisi, el saqueig dels recursos naturals i, sobretot) , la desvalorització de la força de treball i la consegüent precarització vital de la majoria de la població). En particular, de cap manera no es pot entendre la dimensió de la pandèmia -així com la seva utilització per imposar més regressió econòmica i política- si no és partint de la seva condició de resultat de la crisi del capitalisme i les destructives polítiques econòmiques que inevitablement l’acompanyen , com el desmantellament dels sistemes públics de salut o la investigació farmacèutica regida per l’objectiu únic del guany i cada cop més a curt termini.

L’Estat que emana de la Revolució i les fites que fa possible

Cap Estat burgès no pot resoldre els problemes de la majoria. És així per definició i es constata empíricament. Perquè aquests problemes procedeixen de la dominació burgesa, la base material de la qual, l’explotació, ha d’augmentar necessàriament per contrarestar -finalment de manera infructuosa- les contradiccions creixents de l’acumulació capitalista. Ho patim després de cada procés electoral en què, més enllà de la il·lusió que pugui despertar en certs sectors tal resultat, tot nou govern que se subordina a les exigències del capital i les seves institucions (en particular l’FMI i l’OTAN, de els que la UE és simple apèndix) actua contra els interessos de la classe treballadora. Fer-ho a favor seu implicaria situar-se en una posició de ruptura,

El triomf de la Revolució russa a l’octubre del 1917 significa la dissolució del vell Estat burgès, oligàrquic, subordinat a l’imperialisme de les potències dominants[1]. I la constitució d’un nou Estat que expressa la liquidació de la dominació de les classes explotadores, la base material de les quals ha desaparegut amb l’expropiació dels grans mitjans de producció i entre ells el latifundi. A més, els Estats de les classes explotadores es recolzen també en altres organitzacions reaccionàries com ho són en particular les religions, com s’expressava llavors a Rússia a la ingerència de l’Església ortodoxa o avui aquí a la ingerència de l’Església catòlica.

És per tant la constitució de l’Estat obrer, un Estat de la classe obrera i també de la pagesia pobra, cosa que fa possible una sèrie de mesures tan importants com ho són les dues que es prenen en les primeres vint-i-quatre hores, des de la resolució sobre la formació del govern obrer i camperol: el decret de la pau i el decret de la terra. Immediatament, vuit dies després, la Declaració de Drets dels Pobles de Rússia que inclou el dret dautodeterminació. Encara el 1917, és a dir, en els dos primers mesos del nou Estat, es promulguen, entre molts altres, decrets que posen l’organització econòmica sota control de la majoria i al seu servei: control obrer de la producció, contra l’especulació i els especuladors , de nacionalització dels bancs i la cancel·lació de préstecs estatals, supressió de les herències, de durada del treball, del límit d’edat i la feina de les dones i, molt destacadament, de la nacionalització del comerç exterior. També de defensa de la revolució i de l’internacionalisme, com ara els decrets de formació de l’Exèrcit Roig d’Obrers i Camperols, de la milícia obrera i de suport material a la revolució mundial. I de contingut democràtic, igualitari, amb els decrets de dret de revocació, de la premsa, de l’educació popular i de l’eradicació de l’analfabetisme, del matrimoni civil i el divorci, de l’abolició de les categories i els graus civils, de la llibertat de consciència i la separació de les esglésies de lEstat. També de defensa de la revolució i de l’internacionalisme, com ara els decrets de formació de l’Exèrcit Roig d’Obrers i Camperols, de la milícia obrera i de suport material a la revolució mundial. I de contingut democràtic, igualitari, amb els decrets de dret de revocació, de la premsa, de l’educació popular i de l’eradicació de l’analfabetisme, del matrimoni civil i el divorci, de l’abolició de les categories i els graus civils, de la llibertat de consciència i la separació de les esglésies de lEstat. També de defensa de la revolució i de l’internacionalisme, com ara els decrets de formació de l’Exèrcit Roig d’Obrers i Camperols, de la milícia obrera i de suport material a la revolució mundial. I de contingut democràtic, igualitari, amb els decrets de dret de revocació, de la premsa, de l’educació popular i de l’eradicació de l’analfabetisme, del matrimoni civil i el divorci, de l’abolició de les categories i els graus civils, de la llibertat de consciència i la separació de les esglésies de lEstat.

Un llistat veritablement impactant, sobretot si es mira des de la perspectiva actual, quan la major part del contingut d’aquests decrets continuen sent aspiracions insatisfetes. El novembre de 1920 es promulga el decret de protecció de la salut de les dones, que inclou el dret que les dones utilitzin els mitjans tècnics per controlar-ne la reproducció, en particular amb l’avortament. Una cosa que encara avui no està garantida a molts països (Stalin ho prohibiria el 1936, mostrant-se també en això el seu caràcter contrarevolucionari). Tot això és el resultat d’un Estat obrer, com dèiem, un Estat que no està lligat a la propietat privada dels grans mitjans de producció, sinó que, al contrari, n’expressa l’expropiació.

La degeneració burocràtica no era inevitable

Òbviament, la presa del poder concretada en la creació d’un Estat obrer no completa el pas a una societat comunista, encara que sí que suposa una enorme palanca per a la transició socialista cap a ella. N’és una prova els avenços que suposen els decrets esmentats en tots els àmbits, en particular en l’alfabetització o en la lluita per l’emancipació de la dona de l’opressió patriarcal i pels drets nacionals dels pobles que integraven la unió, com a part del procés general d‟emancipació social de tota forma d‟opressió.

Progressar en el procés de transició exigeix ​​un augment de la productivitat que permeti el desenvolupament de les forces productives. Però Rússia era una economia endarrerida i dependent que, a més, patia la devastació de la guerra mundial i sobre la qual es va llançar una “guerra civil” contra la revolució, de forma immediata, per part de les potències imperialistes, recolzant les restes del vell exèrcit tsarista convertit en exèrcit blanc. A més, i això és decisiu, el mètode marxista havia identificat el contingut internacional de la lluita de classes, encara que mantingués formes nacionals (com expliquen el mateix Marx i Engels al Manifest del Partit Comunista el 1848). En altres paraules, tota il·lusió de completar el socialisme en un sol país era i és aliena al marxisme i per tant al bolxevisme. Però Rússia queda aïllada per les derrotes dels processos revolucionaris que tenen lloc al final de la guerra mundial, en particular a Alemanya i que es completen amb la xinesa (que no es deuen a manca de combativitat del proletariat, sinó de la debilitat del partit i, en particular a la Xina sota la influència de la burocratització de la Internacional Comunista, a més de la traïció de la direcció socialdemòcrata a Alemanya). Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. en particular a Alemanya i que es completen amb la xinesa (que no es deuen a falta de combativitat del proletariat, sinó de la debilitat del partit i, en particular a la Xina sota la influència de la burocratització de la Internacional Comunista, a més de la traïció de la direcció socialdemòcrata a Alemanya). Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. en particular a Alemanya i que es completen amb la xinesa (que no es deuen a falta de combativitat del proletariat, sinó de la debilitat del partit i, en particular a la Xina sota la influència de la burocratització de la Internacional Comunista, a més de la traïció de la direcció socialdemòcrata a Alemanya). Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica.

Quan una alcova individual, una alimentació suficient, un vestit adequat encara no són accessibles més que a una petita minoria, milions de buròcrates, grans o petits, intenten aprofitar-se del poder per assegurar el seu propi benestar. Per això l’immens egoisme d’aquesta capa social, la seva forta cohesió, la por al descontentament de les masses, la seva obstinació sense límits en la repressió de tota crítica i, per fi, la seva adoració hipòcritament religiosa al “cap” que encarna i defensa els privilegis i el poder dels nous amos (Trotsky, La revolució traïda).

Des de molt aviat, tant Lenin com Trotski havien alertat del risc de burocratització, que es constituís una capa de buròcrates que poguessin parasitar els avenços de la revolució (en textos com el Testament o Més val poc i bo el primer o El nou curs o Carta a una assemblea del partit el segon). Durant els anys vint té lloc una pugna que s’expressa també, en part, en una discussió teòrica coneguda com a “debat dels anys vint”. El 1924 Bukharin encunya l’expressió “socialisme en un sol país”, que el 1925 fa seva Stalin. És la negació de la noció de revolució permanent que abans de Trotski el 1904 -i de Lenin el 1905- ja havien formulat Marx i Engels des del 1845 a La sagrada família. Amb aquest mantra es va preparant una gegantina operació propagandística orientada a justificar l’eliminació de tota escletxa democràtica, cosa que es concreta el 1927 amb l’expulsió de Trotski del partit i de seguida de tota l’oposició d’esquerra. Amb la posterior expulsió de l’oposició de dreta es culmina el procés de destrucció del centralisme democràtic (plena llibertat d’acció sota la premissa de plena llibertat de discussió), que se segellarà a les pantomimes de judicis que van ser els sinistres Processos de Moscou ja a els anys trenta, contra la vella guàrdia bolxevic i també contra una part de la pròpia burocràcia.

Hi ha una conclusió decisiva de tot això: la burocratització no era inevitable. No hi ha cap llei social que determini que, necessàriament, tota experiència revolucionària, emancipatòria, de manera inevitable degenerarà. L’única manera de sostenir això seria sobre la base que “l’ésser humà és així, egoista, mesquí”. Però l’ésser humà no és de cap manera descontextualitzat del marc social on viu. És clar que la transició a una altra societat és complicada, però no impossible. A més, la perspectiva del socialisme no és un desig sinó una necessitat. Diguem-ho clarament: l’engendre que tota revolució serà traïda és pura propaganda, orientada a sembrar resignació a la classe treballadora, mitjançant el conte, de terror, que no hi ha alternativa al capitalisme.

La decantació de la complexa situació a favor de la degeneració burocràtica es va deure, per tant, a les circumstàncies específiques de l’URSS. L’endarreriment impedeix una millora generalitzada de les condicions de vida de tota la població, de manera que la pugna distributiva continua vigent. I les condicions polítiques i culturals no arriben a ser un parapet davant de la pressió burocratitzant. A més, hi ha altres aspectes com la modificació de la composició social del partit bolxevic, els que es poden identificar retrospectivament com a “errors” de l’oposició, la mort de Lenin, etc.

En aquest context, es consolida una capa amb interessos propis, els seus privilegis, que domina mitjançant el terror. És la burocràcia, que té una condició inevitablement contradictòria, perquè els seus privilegis procedeixen del desenvolupament que fa possible la revolució, de manera que haurien de protegir-la, però l’única manera de fer-ho efectivament seria mitjançant la seva extensió internacional, cosa que suposaria l’onada que escombraria a la pròpia burocràcia. Per això, és la base material de la burocràcia, els seus interessos particulars, la que inevitablement la converteix en contrarevolucionària, com efectivament es verifica a la Revolució xinesa el 1925-27 oa l’espanyola el 1934 i el 1936-37. I, d’una manera més àmplia, el 1945 amb la traïció als processos revolucionaris en curs mitjançant la seva col·laboració amb l’imperialisme nord-americà segellada a les conferències de Ialta i Postdam entre d’altres. I alhora el seu caràcter contrarevolucionari assenyala els seus límits, que condueixen inexorablement a un dilema: o bé els treballadors duen a terme una revolució política que, desempallegant-se de la burocràcia, permeti preservar les conquestes de la revolució avançant en la seva extensió mundial; o bé la burocràcia acabarà restaurant el capitalisme. Com ho explica Trotski el 1936, a La revolució traïda, “devorarà el buròcrata a l’Estat obrer, o la classe obrera el netejarà de buròcrates?”. o bé els treballadors duen a terme una revolució política que, desembarassant-se de la burocràcia, permeti preservar les conquestes de la revolució avançant en la seva extensió mundial; o bé la burocràcia acabarà restaurant el capitalisme. Com ho explica Trotski el 1936, a La revolució traïda, “devorarà el buròcrata a l’Estat obrer, o la classe obrera el netejarà de buròcrates?”. o bé els treballadors duen a terme una revolució política que, desembarassant-se de la burocràcia, permeti preservar les conquestes de la revolució avançant en la seva extensió mundial; o bé la burocràcia acabarà restaurant el capitalisme. Com ho explica Trotski el 1936, a La revolució traïda, “devorarà el buròcrata a l’Estat obrer, o la classe obrera el netejarà de buròcrates?”.

La resta és coneguda, el paper contrarevolucionari de l’estalinisme, el corrent polític que expressa la burocràcia soviètica destruint la Internacional Comunista constituïda el març de 1919, sota el lideratge de dirigents de la talla de Lenin i Trotski en unes condicions veritablement adverses, enmig de la guerra civil. Aleshores, la política que es va establir va ser la lluita pels fronts únics. La burocratització va abandonar aquesta orientació, per decantar-se pel sectarisme que va portar primer al sinistre Tercer període de divisió de la classe obrera i després a la col·laboració oberta de classes, amb els fronts populars. Val la pena sobre això transcriure un breu fragment de l’entrevista que Howard, un periodista nord-americà, li fa a Stalin el 1936:

  • Howard: La seva declaració significa que la Unió Soviètica ha abandonat fins a cert punt els seus plans i intencions de dur a terme la revolució mundial?
  • Stalin: Nosaltres mai no vam tenir aquests plans i intencions (…) Això és el fruit d’un malentès.

Aquesta posició il·lustra bé la justesa de la decisió de constituir la IV Internacional el 1938, que a més es ratifica amb la decisió de Stalin de dissoldre la III Internacional el 1943, com a senyal de bona voluntat cap a les potències imperialistes, específicament Estats Units i Regne Unit , amb què s’afanya a repartir-se el petroli persa a la Conferència de Teheran.

Què ens ensenya l’experiència soviètica

La dissolució de l’URSS per la burocràcia estalinista tot just fer trenta anys era la d’un Estat obrer, sí, però enormement degenerat. No l’Estat obrer creat sota el lideratge de Lenin, Trotski i altres, sinó la seva negació. Però això no vol dir que l’experiència soviètica completa no aporti ensenyaments.

El capitalisme no és que condueixi a la barbàrie, sinó que ja ens hi té instal·lats. La maquinària voraç del capital arrasa amb tot i en particular amb les condicions de vida que històricament havia aconseguit arrencar la classe treballadora. Però la classe treballadora i els pobles no renuncien a les seves aspiracions legítimes, que es concreten en una vida digna, d’acord amb les possibilitats que la productivitat aporta. De manera que l’explosivitat social no remetrà, del que donen bona prova les múltiples expressions de resistència que esclaten per tot arreu.

Cap il·lusió pot dipositar-se que els greus problemes socials es resolguin en el marc dels Estats burgesos, cosa que posa sobre la taula la perspectiva socialista no com a desig sinó com a necessitat. Per què hi ha esclats revolucionaris que triomfen i altres que no? L´experiència soviètica ofereix una lliçó importantíssima sobre la presa del poder i la conformació d´un Estat obrer, a partir dels òrgans de representació obrera que eren els soviets, embrions d´un poder no burgès. Però no només això, també del paper insubstituïble del partit revolucionari, que només ho podrà ser plenament si es basa en el centralisme democràtic. Per descomptat, no es tracta que doni una recepta, un algorisme matemàtic aplicable igual en tots els casos. Sí algunes lliçons importants que, de qualsevol manera,

Des del punt de vista de què fer una vegada pres el poder, tampoc no hi ha cap recepta universal. Però sí que es pot aprendre d’aquesta experiència, la que va arribar més a avançar en la transició socialista, encara que això es revertís posteriorment. En particular, la necessitat d’un desenvolupament de les forces productives que es duguin a terme en connexió amb els avenços polítics i culturals, amb una orientació internacionalista, d’acord amb el caràcter internacional del capitalisme avui.

Encara que només fos per això, com sí que es pot aprendre d’aquesta experiència i molt, queden delatats els qui pretenen que s’oblidi, qualificant-la de fracàs, obertament o dissimulant-ho amb la forma de “fi de cicle”. Si va fracassar és perquè hauria pogut triomfar, però aleshores, quin hauria pogut ser aquest triomf? La culminació de la transició socialista allà, aconseguint-se només en aquest país el comunisme? Això no té ni cap ni peus. Final d’un cicle? Com si la lluita de classes admetés treves!

“Lenin, Trotski i els seus amics van ser els primers (…) poden clamar (…) Jo goso!” (Rosa Luxemburg)

No és només això, avui, davant de tota la propaganda que pretén sepultar l’experiència revolucionària com a referent per a la lluita actual, diem amb Rosa Luxemburg que:

(…) en el moment actual, quan ens esperen lluites decisives a tot el món, la qüestió del socialisme va ser i continua sent el problema més candent de lèpoca. No es tracta de tal qüestió tàctica secundària, sinó de la capacitat d’acció del proletariat, de la seva força per actuar, de la voluntat de prendre el poder del socialisme com a tal. En això, Lenin, Trotski i els seus amics van ser els primers, els que van anar al capdavant com a exemple per al proletariat mundial; són encara els únics, fins ara, que poden clamar amb Hutten[2]“Jo vaig gosar!” Això és l’essencial i durable en la política bolxevic. En aquest sentit, és l’immortal guardó històric d’haver encapçalat el proletariat internacional en la conquesta del poder polític i la ubicació pràctica del problema de la realització del socialisme, d’haver fet un gran pas endavant en la pugna mundial entre el capital i el treball. A Rússia només es podia plantejar el problema. No es podia resoldre. I en aquest sentit, el futur a tot arreu pertany al “bolxevisme”. (…)

Sabem que el que toca ara, el dia a dia, és la lluita per les reivindicacions immediates de la classe treballadora: contra els acomiadaments i la precarietat, per la preservació del poder de compra, la defensa del sistema públic de pensions, un ensenyament i sanitat públiques de qualitat, etc. Però la lluita no s’esgota. Davant la constatació de la impossibilitat que siguin satisfetes en el capitalisme, la lluita continua i és en ella on s’organitza la classe, en el camí cap a l’horitzó inequívoc que hi ha alternativa, la del socialisme. Camí per al qual l’experiència soviètica continua sent una font d’aprenentatge enorme, perquè les conquestes d’octubreestan vives com a referent, són patrimoni de la humanitat; cal no oblidar que l’existència de l’URSS va ajudar la classe obrera a escala mundial, ia Europa en particular, a aconseguir avenços importants.

[1] Les causes del triomf de la revolució, que per raó d’espai no es poden abordar aquí, estan molt ben explicades a la conferència que fa Trotski a Copenhaguen el 1932, publicada en castellà sota el títol “Què va ser la Revolució Russa?”.

[2] Escriptor del segle XVI, partidari de la Reforma protestant.

Una reivindicación democrática elemental: SEPARACIÓN DE LA IGLESIA Y DEL ESTADO A TODOS LOS NIVELES

 

Carta Semanal 866 en catalán

Carta Semanal 866 para descargar en PDF

La religión cristiana surgió como un instrumento de emancipación contra el imperio romano. Después de tres siglos de persecución el emperador Constantino la legaliza y de hecho la transformó en una Religión de Estado en el año 313.

Podemos decir que desde entonces la religión cristiana se transformó en una institución al servicio de las clases dominantes.

En la Europa occidental podemos decir que la propia Iglesia Católica era un poder feudal en si misma al dominar la tercera parte del territorio y tener entre sus privilegios el derecho al diezmo. Es decir, el derecho a cobrar el 10% de las cosechas.

Setecientos años más tarde, cuando la burguesía se desarrolla como clase social en las ciudades y para desarrollarse plenamente necesita acabar con el Antiguo Régimen feudal no tiene otro remedio que tomar medidas contra las iglesias propietarias de tierras y multitud de otras propiedades.

Podemos afirmar que es el surgimiento del estado basado en relaciones capitalistas, como sucede en Francia desde 1785, capitaneado por una burguesía revolucionaria en ascenso lo que está en el origen de lo que conocemos como laicismo, sistema administrativo que propone la completa separación de la Iglesia y el estado basado en el argumento del carácter privado de las creencias religiosas.

Este proceso tendrá sus mayores desarrollos en el occidente europeo, paralelo al más o menos intenso desarrollo de la burguesía y la profundidad de su revolución desmantelando el régimen feudal: el 26 de agosto de 1789 en Francia se proclama la Declaración de los Derechos del Hombre y el ciudadano, que dedica un artículo, el 10, a la libertad religiosa 1.

En 1871, cuando ya la burguesía se enfrenta a otra clase social insurgente, la clase obrera, la Comuna de París en su efímera aunque profunda acción establece que el laicismo es una cuestión de los trabajadores. Ponemos a vuestra disposición el decreto de la Comuna de París que decreta la separación de la Iglesia y el estado 2.

Tras la derrota de la Comuna este decreto será anulado y no será hasta 1905 que se aprobará la ley de Separación de la Iglesia y el estado en Francia 3.

Podemos afirmar con los hechos históricos probados en la mano que también en el terreno del laicismo la burguesía, en su fase imperialista y por tanto ya siendo una clase social (…) reacción en toda la línea (…) buscará alianzas cada vez más estrechas con las Iglesias retrocediendo en todo aquello que como el laicismo nació de sus propias necesidades como clase social.

El estado español y el laicismo

España será y es una unidad económica que en Europa occidental destacará por la extrema integración de la Iglesia y el estado y la brutal opresión y explotación al que someterán al campesino en territorios propios como en las colonias, hasta el punto de que incluso las organizaciones obreras históricas 4 no podían sino reflejar el masivo e intenso odio que grandes sectores del pueblo y sobre todo que los trabajadores organizados ya desde mediado el siglo XIX tenían a terratenientes y obispos por igual.

Durante la guerra civil (cuando la Iglesia declara que la sublevación militar es una “cruzada”), bajo el franquismo, la cooperación entre la dictadura y la Iglesia es estrecha, y la Iglesia domina la enseñanza, obtiene pingües asignaciones y beneficios y apoya al régimen (hasta su última etapa, cuando juega a dos barajas y permite que algunos sectores apoyen a las fuerzas de oposición)

El encarnizamiento de la Iglesia e incluso de los curas de pueblo o barrio en los asesinatos, las tortura, las masacres de los años 1930 y la dictadura, su misoginia brutal contra las mujeres y otras atrocidades han marcado sin ninguna duda el estado de la Monarquía actual y la dependencia mutua entre ambas.

La transición y la Iglesia

Siendo la Iglesia Católica un pilar del franquismo y uno de los grandes privilegiados en cuanto a propiedades y capitales el acuerdo de 1978 entre los dirigentes de las organizaciones obreras reconstruidas en el franquismo y este mismo debía establecer como en todos los ámbitos la continuidad de sus privilegios, y efectivamente así es.

Si el estado franquista había firmado en 1953 el llamado concordato con la Iglesia Católica el 3 de enero de 1979, recién aprobada la Constitución que convertía a la dictadura en democracia este es reformado por medio de los acuerdos entre el Estado y la Iglesia.

Los acuerdos fueron negociados en secreto por el entonces ministro de Asuntos Exteriores del gobierno de Adolfo Suárez, el católico propagandista Marcelino Oreja, y el secretario de Estado de la Santa Sede, cardenal Jean-Marie Villot. Las negociaciones comenzaron antes de que se aprobara la nueva Constitución democrática e incluso de que se acordara la redacción del artículo 16 en el que finalmente se introdujo la frase “libertad religiosa y de culto” y se estable- ciera en el apartado 3:2 que ninguna confesión religiosa tendría carácter estatal.

Los acuerdos fueron firmados en la Ciudad del Vaticano el 3 de enero de 1979, sólo cinco días después de que entrara en vigor la nueva Constitución al ser publicada en el BOE el 29 de diciembre de 1978. Establecen la financiación de la Iglesia por parte del Estado, así como numerosas exenciones de impuestos para los bienes e ingresos de la Iglesia, y la obligación del Estado de que se imparta una asignatura de religión en todos los colegios, con profesores paga- dos por el Estado y designados libremente por los obispos.

Hasta el día de hoy el nacionalcatolicismo que definía esta estructura política y económica no solo no ha sufrido merma alguna a pesar de las docenas de años de gobiernos de izquierdas o progresistas sino que ha visto aumentado tanto sus privilegios como su poder económico. Tan solo hay que ver los datos económicos que con todo de- talle analiza la asociación Europa Laica de los informes de la Conferencia Episcopal Española y que permiten estimar en 11.000 millones de € anuales los que recibe la Iglesia Católica del erario público 5.

Actualidad de la lucha por el laicismo

A pesar de que la colaboración derecha – izquierda (es decir, PSOE, PCE, nacionalismos y regionalismos, PP, etc) ha sido casi absoluta durante todos estos años o quizás por eso resulta hasta complicado aportar los datos que indiquen por ejemplo cuantos son los millones de euros de dinero público que mantienen los innumerables negocios de las Iglesias, sobre todo de la Católica.

Once mil catequistas de religión llamados profesores cobran del presupuesto público en las escuelas públicas mientras al menos un 12,5 % del presupuesto global de la enseñanza se destinaba ya en 2018 a la enseñanza privada y la también privada llamada concertada. Y es solo uno de los aspectos en que el poder y el negocio de la Iglesia se ha visto incrementado muy notoriamente.

Si aplicáramos una lógica formal al análisis de los últimos meses en este campo, ya con Pedro Sánchez en el gobierno o con el gobierno de coalición PSOE-IU-Podemos deberíamos haber visto una contención en este camino, sobre todo cuando los datos estadísticos oficiales 6 dicen que la sociedad se seculariza y que especialmente los jóvenes dejan de ser creyentes.

Es más, las medidas para recortar los privilegios y avanzar en la separación de Iglesia y Estado deberían ser prioritarias ante los constantes ataques de la Iglesia contra los derechos sociales y democráticos de distintos sectores sociales y especialmente las mujeres y los niños.

Lejos de eso asistimos al escándalo de las inmatriculaciones de las que la Plataforma Recuperando 7, la propia Europa Laica y sindicatos como UGT Euskadi, STEE – EILAS, CCOO Euskadi o CGT denuncian:

  • Desde 1946 hasta hoy la Iglesia se ha apropiado, bien directamente por las leyes nacidas de la dictadura o por las aprobadas ya en la transición de más de 100.000 propiedades públicas.
  • De todas ellas el gobierno de coalición solo ha reconocido en un listado de 34.961 inmuebles entre 1998 y 2015 negándose a tomar medidas políticas y legislativas para recuperar el patrimonio esquilmado.

En esta línea de actuación se debe entender la visita para pedir permiso de Carmen Calvo, entonces Vicepresidenta del Gobierno, al Vaticano, con acuerdos nunca explicados públicamente y que nos trasladan al esperpento de la reciente visita de Yolanda Díaz, también Vicepresidenta, al mismo.

Laicismo y república, unidad indisoluble

Hay tantos argumentos para hacer esta afirmación que no caben en decenas de libros que se escribieran, y por mucho que muchos presuntos laicistas y republicanos nos vendan humo intentando desgastar el ansia de libertad y cambio social profundo que sigue creciendo a base de “memorialismo”, “interreligiosidad” y otros palabros parecidos los militantes de la Cuarta Internacional os invitamos a defender juntos la reivindicación de un sistema administrativo que separe la Iglesia y el Estado, que separe a la escuela de la Iglesia, bandera que como otras tantas cuestiones democráticas solo interesa a los trabajadores y los pueblos que abrazan la lucha por su emancipación.


6 En los 43 años que el CIS lleva haciendo esta pregunta el porcentaje de personas que se definen como católicas ha bajado desde el 90,5% en mayo de 1978 hasta el 55,4% en octubre de 2021, la cifra más baja de la historia. En cambio, el número de personas que se declaran no creyentes (ateos, agnósticos, indiferentes, etc.) se ha multiplicado por cinco: de un 7,6% a un 39,9%. Barómetro del CIS de octubre 2021.

7 https://www.recuperando.es/

Una reivindicació democràtica elemental: SEPARACIÓ DE L’ESGLÉSIA I DE L’ESTAT A TOTS ELS NIVELLS

 

Carta Setmanal 866 per descarregar en PDF

La religió cristiana va sorgir com a instrument d’emancipació contra l’imperi romà. Després de tres segles de persecució, l’emperador Constantí la legalitzà i de fet la va transformar en una Religió d’Estat l’any 313.

Podem dir que des de llavors la religió cristiana es va transformar en una institució al servei de les classes dominants.

A l’Europa occidental podem dir que la mateixa Església Catòlica era un poder feudal en ella mateixa en dominar la tercera part del territori i tenir entre els seus privilegis el dret al delme. És a dir, el dret a cobrar el 10% de les collites.

Set-cents anys més tard, quan la burgesia es desenvolupa com a classe social a les ciutats i per desenvoluparse plenament necessita acabar amb l’Antic Règim feudal no té cap altre remei que prendre mesures contra les esglésies propietàries de terres i multitud d’altres propietats.

Podem afirmar que és el sorgiment de l’estat basat en relacions capitalistes, com passa a França des de 1785, capitanejat per una burgesia revolucionària en ascens allò que està a l’origen del que coneixem com a laïcisme, sistema administratiu que proposa la completa separació de l’Església i l’estat basat en l’argument del caràcter privat de les creences religioses.

Aquest procés tindrà els seus desenvolupaments més grans a l’occident europeu, paral·lel al més o menys intens desenvolupament de la burgesia i la profunditat de la seva revolució desmantellant el règim feu- dal: el 26 d’agost de 1789 a França es proclama la Declaració dels Drets de l’Home i el ciutadà, que dedica un article, el 10, a la llibertat religiosa 1.

El 1871, quan la burgesia ja s’enfronta a una altra classe social insurgent, la classe obrera, la Comuna de París en la seva efíme- ra encara que profunda acció estableix que el laïcisme és una qüestió dels treballadors. Posem a la vostra disposició el decret de la Comuna de París que decreta la separació de l’Església i l’estat 2.

Després de la derrota de la Comuna aquest decret serà anul·lat i no serà fins al 1905 que s’aprovarà la llei de Separació de l’Església i l’estat a França 3.

Podem afirmar amb els fets històrics provats a la mà que també en el terreny del laïcisme la burgesia, en la seva fase imperialista i per tant ja sent una classe social (…) reacció en tota la línia (…) buscarà aliances cada cop més estretes amb les Esglésies retrocedint en tot allò que com el laïcisme va néixer de les seves pròpies necessitats com a classe social.

L’estat espanyol i el laïcisme

Espanya serà i és una unitat econòmica que a Europa occidental destacarà per l’extrema integració de l’Església i l’estat i la brutal opressió i explotació a què sotmetran el pagès en territoris propis com a les colònies, fins al punt que fins i tot les organitzacions obreres històriques 4 no podien sinó reflectir el massiu i intens odi que grans sectors del poble i sobretot que els treballadors organit- zats ja des de mitjan el segle XIX tenien terratinents i bisbes per igual.

Durant la guerra civil (quan l’Església declara que la revolta militar és una “creuada”), sota el franquisme, la cooperació entre la dictadura i l’Església és estreta, i l’Església domina l’ensenyament, obté assignacions i beneficis pingües i dóna suport al règim (fins a la seva última etapa, quan juga a dues baralles i permet que alguns sectors donin suport a les forces d’oposició)

L’acarnissament de l’Església i fins i tot dels capellans de poble o barri als assassinats, les tortura, les matances dels anys 1930 i la dictadura, la seva misogínia brutal contra les dones i altres atrocitats han marcat sens dubte l’estat de la Monarquia actual i la dependència mútua entre totes dues.

La transició i l’Església

L’Església Catòlica és un pilar del franquisme i un dels grans privilegiats quant a propietats i capitals l’acord de 1978 entre els dirigents de les organitzacions obreres reconstruïdes en el franquisme i aquest mateix havia d’establir com en tots els àmbits la continuïtat dels seus privilegis. , i efectivament així és.

Si l’estat franquista havia signat el 1953 l’anomenat concordat amb l’Església Catòlica el 3 de gener de 1979, aprovada recentment la Constitució que convertia a la dictadura en democràcia aquest és reformat per mitjà dels acords entre l’Estat i l’Església.

Els acords van ser negociats en secret pel llavors ministre d’Afers Exteriors del govern d’Adolfo Suárez, el catòlic propagandista Marcelino Oreja, i el secretari d’Estat de la Santa Seu, cardenal Jean-Marie Villot. Les negociacions van començar abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica i fins i tot que s’acordés la redacció de l’article 16 on finalment es va introduir la frase “llibertat religiosa i de culte” i s’estableix a l’apartat 3:2 que cap confessió religiosa tindria caràcter estatal.

Els acords van ser signats a la Ciutat del Vaticà el 3 de gener de 1979, només cinc dies després que entrés en vigor la nova Constitució en ser publicada al BOE el 29 de desembre del 1978.Estableixen el finançament de l’Església per part de l’Estat, així com nombroses exempcions d’impostos per als béns i els ingressos de l’Església, i l’obligació de l’Estat que s’imparteixi una assignatura de religió a tots els col·legis, amb professors pagats per l’Estat i designats lliurement pels bisbes.

Fins al dia d’avui el nacionalcatolicisme que definia aquesta estructura política i econòmica no només no ha patit cap minva malgrat les dotzenes d’anys de governs d’esquerres o progressistes sinó que ha vist augmentat tant els seus privilegis com el seu poder econòmic. Només cal veure les dades econòmiques que amb tot detall analitza l’associació Europa Laica dels informes de la Conferència Episcopal Espanyola i que permeten estimar en 11.000 milions d’euros anuals les que rep l’Església Catòlica de l’erari públic 5.

Actualitat de la lluita pel laïcisme

Tot i que la col·laboració dreta-esquerra (és a dir, PSOE, PCE, nacionalismes i regionalismes, PP, etc) ha estat gairebé absoluta durant tots aquests anys o potser per això resulta fins i tot complicat aportar les dades que indiquin per exemple quants són els milions d’euros de diners públics que mantenen els innombrables negocis de les Esglésies, sobretot de la Catòlica.

Onze mil catequistes de religió anomenats professors cobren del pressupost públic a les escoles públiques mentre que almenys un 12,5 % del pressupost global de l’ensenyament es destinava ja el 2018 a l’ensenyament privat i el també privat anomenat concertat. I només és un dels aspectes en què el poder i el negoci de l’Església s’ha vist incrementat molt notòriament.

Si apliquéssim una lògica formal a l’anàlisi dels últims mesos en aquest camp, ja amb Pedro Sánchez al govern o amb el govern de coalició PSOE-IU-Podem hauríem d’haver vist una contenció en aquest camí, sobretot quan les dades estadístiques oficials 6 diuen que la societat se secularitza i que especialment els joves deixen de ser creients.

És més, les mesures per retallar els privilegis i avançar en la separació d’Església i Estat haurien de ser prioritàries davant dels atacs constants de l’Església contra els drets socials i democràtics de diferents sectors socials i especialment les dones i els nens.

Lluny d’això assistim a l’escàndol de les immatriculacions de què la Plataforma Recuperant 7 , la mateixa Europa Laica i sindicats com UGT Euskadi, STEE – EILAS, CCOO Euskadi o CGT denuncien:

– Des del 1946 fins avui l’Església s’ha apropiat, directament per les lleis nascudes de la dictadura o per les aprovades ja en la transició de més de 100.000 propietats públiques.

– De totes elles el govern de coalició només ha reconegut en un llistat de 34.961 immobles entre el 1998 i el 2015 negantse a prendre mesures polítiques i legislatives per recuperar el patrimoni esquilmat.

En aquesta línia d’actuació cal entendre la visita per demanar permís de Carmen Calvo, aleshores Vicepresidenta del Govern, al Vaticà, amb acords mai explicats públicament i que ens traslladen a l’esperpent de la recent visita de Yolanda Díaz, també Vicepresidenta, al mateix.

Laïcisme i república, unitat indissoluble

Hi ha tants arguments per fer aquesta afirmació que no caben en desenes de llibres que s’escriguessin, i per més que molts presumptes laïcistes i republicans ens venguin fum intentant desgastar l’ànsia de llibertat i canvi social profund que segueix creixent a força de “memorialisme”, inte- rreligiositat i altres paraules semblants els militants de la Quarta Internacional us con- videm a defensar junts la reivindicació d’un sistema administratiu que separi l’Església i el Estat, que separi l’escola de l’Església, bandera que com d’altres qüestions democràtiques només interessa als treballadors i els pobles que abracen la lluita per la seva emancipació.

(1) https://dhpedia.wikis.cc/wiki/Declaraci%C3%B3n_de_los_Derechos_de_l’home_i_del_ciutadà
(2) http://www.eglise-etat.org/Commune.jpg
(3) https://www.assemblee-nationale.fr/histoire/eglise-etat/sommaire.asp#loi
(4) https://laicisme.org/pablo-iglesias-en-el-mitin-anticlerical-del-fronton-central-1901/177997
(5) https://www.europapress.es/sociedad/noticia-europa-laica-calcula-iglesia-recibe-11000-millones-estado-20150424143414.html
(6) En els 43 anys que el CIS fa aquesta pregunta el percentatge de persones que es defineixen com a catòliques ha baixat des del 90,5% al maig de 1978 fins al 55,4% en octubre de 2021, la xifra més baixa de la història. En canvi, el nombre de persones que es declaren no creients (ateus, agnòstics, indiferents, etc.) s’han multiplicat per cinc: del 7,6% al 39,9%. Baròmetre del CIS d’octubre del 2021
(7) https://www.recuperando.es/

En el aniversario de la constitución monárquica

Carta Semanal 865 en catalán

Carta Semanal 865 para descargar en PDF

En el 43 aniversario de la constitución de 1978, observamos un fenómeno curioso: son muchoslos partidarios de la Monarquía que ven necesaria una reforma de esa constitución, pero son casi unánimes al señalar que, hoy, tal reforma no es posible.

El País dice en su editorial que “la mayoría de los partidos políticos comparten un paquete mínimo de cambios que necesita la Constitución para enraizarse en el presente y en los profundos cambios que ha traído el siglo XXI. La paradoja reside en que comparten buena parte de las modificaciones”, pero “La reforma exprés prometida por los últimos gobiernos del PP y del PSOE, sin embargo, sigue en formato de promesa, del mismo modo que la anacrónica prevalencia del hombre sobre la mujer en la sucesión de la Corona es hoy uno de los artículos más desconectados de la realidad. Tampoco la inviolabilidad del Rey se corresponde hoy con el estándar de exigencia democrática”,

El editorialista continúa señalando que “La Constitución no menciona tampoco a las 17 autonomías porque no existían todavía en 1978, pero magistrados y magistradas que han trabajado en los últimos 30 años en nuestro Tribunal Constitucional reconocen hoy, en las páginas de EL PAÍS, la necesidad de perfeccionar la organización territorial del Estado a través del título VIII de la Constitución”. Sigue leyendo

A l’aniversari de la constitució monàrquica

Carta Setmanal 865 per descarregar en PDF

Al 43è aniversari de la constitució de 1978, observem un fenomen curiós: són molts els partidaris de la Monarquia que veuen necessària una reforma d’aquesta constitució, però són gairebé unànimes en assenyalar que, avui, aquesta reforma no és possible.

El País diu a la seva editorial que “la majoria dels partits polítics comparteixen un paquet mínim de canvis que necessita la Constitució per arrelar-se en el present i en els profunds canvis que ha portat el segle XXI. La paradoxa resideix que comparteixen bona part de les modificacions”, però “La reforma exprés promesa pels últims governs del PP i del PSOE, però, segueix en format de promesa, de la mateixa manera que l’anacrònica prevalença de l’home sobre la dona a la successió de la Corona és avui un dels articles més desconnectats de la realitat.La inviolabilitat del Rei tampoc no es correspon avui amb l’estàndard d’exigència democràtica”,

L’editorialista continua assenyalant que “La Constitució no esmenta tampoc les 17 autonomies perquè encara no existien el 1978, però magistrats i magistrades que han treballat en els últims 30 anys al nostre Tribunal Constitucional reconeixen avui, a les pàgines d’EL PAÍS, la necessitat de perfeccionar l’organització territorial de l’Estat a través del títol VIII de la Constitució”.

Una reforma impossible

El problema és que, en aquests moments, proposar una reforma que toqui precisament la Monarquia o la “qüestió territorial” és, com resignadament reconeixen molts d’aquests comentaristes, obrir la caixa dels trons. Com assenyalen al mateix diari un grup de professors de Dret Constitucional, per als defensors de la Monarquia “no es tracta d’emprendre un nou procés constituent, sinó d’actualitzar per conservar el millor de la nostra Llei Fonamental i per adaptar-la, alhora, als reptes i desafiaments del present“.

Pablo Casado, president del major partit franquista, els vots del qual serien necessaris per a una eventual reforma, declarava que davant del “revisionisme gairebé suïcida” dels que persegueixen reformar la Constitució, el que caldria fer és “defensar-la tots junts com un projecte en què càpiguem tots” i del que surtin els “radicals”. Casado ha declarat que no comptin amb el PP per canviar ara cap article de la Constitució ni res que pugui afectar la figura del Rei o de la situació de la Monarquia parlamentària, afegint que “els néts no hem de desfer l’abraçada que es van donar els nostres avis”.

A aquesta suposada abraçada entre avis es refería Pablo Iglesias a CTXT, dient que “La Constitució del 78 va ser el resultat del que Vázquez Montalbán va anomenar correlació de debilitats entre les elits polítiques de l’oposició democràtica (que desitjaven que Espanya recuperés la democràcia) i una part de les elits polítiques franquistes (que desitjaven que Espanya tingués un sistema polític homologable als de l’Europa occidental). No cal que jo els recordi que la part més feble de la correlació eren els partits opositors a la dictadura. Aquesta mateixa correlació va ser la que es va fer valer amb l’anomenada Llei d’Amnistia”. Una construcció fabulada –per justificar la traïció dels dirigents que van pactar amb els franquistes- que no es correspon amb la realitat del que va passar després de la mort de Franco, quan la classe obrera i els pobles van imposar les llibertats polítiques i sindicals amb la seva mobilització , que només amb prou feines va poder ser continguda pels dirigents del PCE i del PSOE, que van assolir en els pactes de la Moncloa un acord amb els representants de l’aparell d’Estat franquista per mantenir l’essencial de l’aparell judicial, policial i militar de la dictadura , la monarquia encarnada per l’hereu de Franco. També van acceptar la impunitat dels crims del franquisme i mantenir a les cunetes i fosses comunes milers d’afusellats, a través de la llei d’amnistia. Recordem que aquests pactes van ser signats el setembre de 1977 entre els grups parlamentaris (menys PNB i ERC), i que van donar lloc al Pacte anomenat Constitucional.

El debat sobre una eventual reforma el resumia el portaveu del PNB al Congrés dels Diputats, Aitor Esteban, que, després d’advocar per una Constitució que inclogui “el reconeixement a la nació basca” i la bilateralitat entre les institucions d’Euskadi i les de l’Estat, i reclamar “un àrbitre neutral” perquè el Tribunal Constitucional “no compleix aquesta funció”, concloïa que “parlar avui dia d’una modificació constitucional” és “una autèntica quimera”, i “el clima no hi és”.

Una Constitució incompatible amb els drets i les reivindicacions més elementals

Com hem assenyalat abans, el pacte constitucional amb els franquistes va suposar el manteniment del conjunt de l’aparell d’Estat del franquisme. Un aparell d’Estat el manteniment del qual resulta insuportable per a la majoria treballadora, per als pobles, per a les dones.

Es va mantenir un exèrcit manifestament franquista. A l’estiu del 2019, mil militars retirats signaven un manifest en defensa de la memòria del dictador. A més a més, tres generals són actualment diputats de Vox i un altre va ser el seu candidat a alcalde de Palma de Mallorca.

Pel que fa als cossos repressius, acabem de veure com gairebé tots els “sindicats” de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil es manifestaven a Madrid per exigir el manteniment de la llei mordassa, i contra el govern, acompanyats per representants dels tres partits franquistes.

Pel que fa a l’aparell judicial, només cal veure com ha avalat totes les retallades de drets, com va organitzar la persecució contra els piquets de vaga utilitzant l’article 315.3 del codi penal, les actuacions del Tribunal Suprem contra els republicans catalans i els defensors dels drets dels pobles, l’expulsió del seu escó d’Alberto Rodríguez, basant-se només en el testimoni d’un policia. O el menyspreu envers els drets –i fins i tot la integritat física- de les dones.

Tot això presidit per l’hereu designat per Franco, que, pocs dies abans de la mort d’aquest, presidia al costat del dictador una manifestació de suport als darrers afusellaments del franquisme. Un individu amb uns tripijocs econòmics que defensen tant l’aparell judicial com els partits que viuen de les institucions del règim (el congrés ha rebutjat fins a tres vegades obrir una comissió d’investigació).

Amb l’acceptació del que és essencial del règim de Franco es va acceptar, també, no tocar els negocis que s’havien fet sota la seva cobertura. Ni tan sols aquells que es van aixecar a partir de la utilització de presos polítics com a mà d’obra esclava. I es van heretar els mecanismes corruptes d’adjudicació de contractes i serveis públics. Un règim corrupte des de la Casa Reial al darrer ajuntament.

Després de les manifestacions dels policies, aquestes institucions de l’Estat es creuen avui encoratjades i llancen campanya per la tornada a l’emèrit a Espanya, perquè el Tribunal Suprem no ho jutgi.

La necessitat d’una ruptura amb la monarquia

Per a la classe treballadora i els pobles és absolutament necessari alliberar-se d’aquestes institucions enemigues dels seus drets i llibertats, d’aquesta constitució defensora dels interessos del capital financer i que oposa a les exigències de llibertat dels pobles “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”.Unitat imposada, que no té res a veure amb la unió lliure dels pobles sinó amb la “unitat” de les institucions franquistes per preservar-ne els privilegis.

L´experiència d´aquests anys ens demostra que cada exigència de llibertat fonamental, com el dret dels pobles com el català, cada reivindicació social, com la derogació de les reformes laborals o de pensions, xoca amb les institucions de la Monarquia, heretades del franquisme, fidels defensores dels interessos del capital financer.

No hi ha cap eixida dins de la Constitució o dels seus plans de reforma. No hi ha cap altra sortida que la ruptura, acabar amb aquest règim podrit, imposar la República del poble i dels pobles. Cosa que, com demostra la història, només podrà aconseguir el poble amb la seva mobilització. Com el 1931 va imposar la República.

 

Es necesario derogar completamente la Ley Mordaza

Carta Semanal 864 en catalán

Carta Semanal 864 para descargar en PDF

En 2015, el gobierno Rajoy, imponiendo su mayoría absoluta, promulgó la Ley Orgánica de Protección de la Seguridad Ciudadana (LOPSC), que pronto fue conocida, por su contenido, como “Ley Mordaza”.

Un aluvión de críticas

La LOPSC recibió de inmediato numerosas críticas, tanto dentro como fuera de España. Los sindicatos, las asociaciones de periodistas, las organizaciones de derechos humanos, se opusieron a ella.

Sigue leyendo

És necessari derogar completament la Llei Mordassa

Carta Setmanal 864 per descarregar en PDF

El 2015, el govern Rajoy, imposant la seva majoria absoluta, va promulgar la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LOPSC), que aviat va ser coneguda, pel seu contingut, com a “Ley Mordaza”.

Una allau de crítiques

La LOPSC va rebre immediatament nombroses crítiques tant dins com fora d’Espanya. Els sindicats, les associacions de periodistes, les organitzacions de drets humans, s’hi van oposar.

Dos vocals del CGPJ van emetre un informe molt dur sobre l’avantprojecte de la llei. Van considerar “de dubtosa constitucionalitat” molts dels seus articles, perquè, al seu parer, establien criteris “excessivament amplis” per justificar la intervenció policial. Els redactors de l’informe consideraven que l’avantprojecte de llei convertia la seguretat “en una prioritat de la política criminal” i a l’Estat a l’espadatxí que l’ha de defensar amb tots els mitjans al seu abast.­

The International New York Times va publicar un article titulat “L’ominosa Llei Mordassa espanyola”. El NYT va afirmar que “aquesta llei porta records dels pitjors dies del règim de Franco i no procedeix en una nació democràtica”. En un article posterior, el NYT va reflectir les opinions sobre això tant de Amnesty International​ com de Human Rights Watch, que va considerar que la llei suposa una “amenaça directa als drets de reunió pacífica i la llibertat d’expressióa Espanya”.

ABC News va advertir que la norma podia sufocar el treball periodístic. El diari conservador britànic The Tele

graph va escriure: “Espanya, acusada de mesures draconianes per fer callar les protestes”. The Guardian va parlar d’una llei que posa una mordassa a la llibertat d’expressió.

Maina Kiai, Relator Especial de les Nacions Unides sobre el dret a la llibertat de reunió i associació pacífiques, va instar els legisladors espanyols a rebutjar la llei, argumentant que: “El dret a protestes pacífiques i a expressar col·lectivament una opinió són fonamentals per a l’existència d’una societat lliure i democràtica”. I afegia que “La nova llei mordassa d’Espanya ens remet de manera preocupant als dies foscos del règim de Franco. No té lloc a una nació democràtica”.

No obstant això, el Tribunal Constitucional, tan dur a l’hora de perseguir els dirigents i ciutadans de Catalunya que defensen els seus drets, no va dubtar a avalar la constitucionalitat de la LOPSC, amb una sola excepció, la necessitat d’autorització per a “l’ús no autoritzat d’imatges o dad

es d’autoritats o membres de les Forces i els Cossos de Seguretat de l’Estat” prevista a l’art. 36.23 de la Llei. En això el TC actua en la seva línia. No oblidem que ha avalat totes les retallades socials i de llibertats que ha hagut de jutjar.

Ús i abús de la llei

De seguida, les diverses policies van començar a fer ús de les àmplies atribucions que els donava la nova llei. Tres infraccions van copar el nombre de sancions. En primer lloc, el consum de drogues en públic, motiu pel qual als sis anys d‟existència de la llei s‟han imposat 796.241 infraccio

ns d‟aquest tipus, més del 57% del total de les sancions emparades a la LOPSC. 300.336 multes (el 21,5%) van castigar la “desobediència o resistència a l’autoritat”, així com la “negativa” a identificar-se (recollides a l’article 36.6). Aquest article recull sancions de fins a 30.000 euros i s’han fet servir en manifestacions pacífiques, o en l’exercici de la llibertat d’expressió, o per exercir el dret d’informació. L’article 37.4 que castiga com una “infracció lleu” les “faltes de respecte” (un terme força ambigu i que permet molta discrecionalitat) als agents de les forces de seguretat va ser objecte de gairebé 100.000 multes, més del 7% del total.

Durant aquests gairebé sis anys, la Llei Mordassa s’ha utilitzat àmpliament contra mobilitzacions socials. També s’ha aplicat contra periodistes amb actuacions policials que han obstaculitzat la feina quan volien documentar abusos policials.

La derogació de la llei mordassa ha estat una exigència unànime del moviment obrer i democràtic. Com a conseqüència d’això, l’acord de govern del PSOE i Unides podem recull el compromís d’aprovar “una nova llei de seguretat ciutadana, que substitueixi la llei mordassa” per garantir 

l’exercici del dret a la llibertat d’expressió i reunió pacífica. Aquesta nova legislació, que veurà la llum com més aviat millor, estarà basada en una concepció progressista de la seguretat ciut

adana i prioritzarà la garantia de drets i la protecció de la ciutadania.” És evident que no s’ha complert el compromís de fer-ho a la major brevetat, però, finalment, fa pocs dies, s’ha fet públic un acord del PSOE amb UP, el PNB i altres forces per reformar la Llei Mordassa. Ara bé, aquest acord suposa un canvi en profunditat de la llei,

Les organitzacions policials, contra la reforma de la llei

En fer-se públiques aquestes esmenes, les organitzacions de policies i guàrdies civils van posar el crit al cel i van anunciar mobilitzacions. El “sindicat”JUPOL es va dirigir al ministre de l’Interior, Fernando Gr

ande-Marlaska, perquè “d’una vegada per totes” actuï com “el màxim responsable de tots els agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil” i mostri “amb contundència” el suport a la policia, defensant-la dels “atacs constants que es repeteixen des del Govern de coalició entre PSOE i Unides Podem”.Un govern sota el qual el sou de policies i guàrdies civils ha pujat una mitjana del 21,5% entre el 2018 i el 2021, i les plantilles s’han incrementat en 13.000 efectius: 5.000 per a la Policia Nacional i 8.000 per a la Guàrdia Civil. La resta dels empleats públics només va tenir, durant el mateix període, una pujada del 6,25% i va tenir limitada la reposició d’efectius, fins i tot en serveis essencials com la sanitat o els bombers.

Les mobilitzacions dels policies, emparades per la presència de dirigents dels tres partits franquistes, PP, Cs i Vox, no només pretenen defensar la impunitat que ofereix a la policia la LOPSCA, sinó també atacar el mateix govern de coalició.

Cal no oblidar que es tracta dels cossos repressius heretats del franquisme, sense cap depuració, i que arrosseguen una llarga història de violacions de drets humans i de denúncies per tortures, moltes mai investigades. L’actual ministre de l’interior, com a jutge de l’Audiència Nacional, tribunal hereu del TOP franquista, ha estat sis vegades desautoritzat per tribunals europeus per negar-se a investigar denúncies de tortura que aquests tribunals van donar per certes.

Contingut de les principals reformes

El text de les esmenes, cal dir-ho clar, no sembla justificar l’escàndol que han format els cossos repressius i els franquistes.

El ministeri de l´interior va respondre a les crítiques distribuint un document, al que anomena “

argumentari”. Un text en què crida a tranquil·litzar els agents perquè, segons diu textualment, la reforma tindrà un “abast moderat”, perquè “només” afectarà 23 dels 54 articles i únicament 3 de les seves 14 disposicions.

Com analitzen amb detall Darío Serrano (advocat), i Martín Alonso (doctor en Ciències Polítiques), les propostes d’esmenes “no salvaguarden el nucli dur de les llibertats democràtiques ni afecten el Codi Penal o la Llei d’Enjudiciament Criminal”, que expliquen que això es deu, d’una banda, “a la insuficiència de la reforma dins l´àmbit de la Llei Orgànica de Protecció de Seguretat Ciutadana; de l’altra, perquè es mantenen la resta de lleis mordassa, com la darrera modificació del Codi Penal (Lleis orgàniques 1/2015 i 2/2015, de 30 de març) o de la Llei d’Enjudiciament Criminal (Lleis orgàniques 13/2015 i 41 /2015, del 5 d’octubre)”. En definitiva, conclouen, “no es tracta de reformar una llei, sinó un corpus legislatiu”.

Critiquen les organitzacions policials que s’elimini la presumpció d’innocència de les actes que aixequen. Però el text de la reforma només diu que l´acta “gaudirà de presumpció de veracitat dels fets en ella consignats, sempre que resulti coherent, lògica i raonable, llevat de prova en contra”. És a dir, en tenen prou de construir una acta falsa, sempre que procurin que no sigui insostenible per absurda.

Quant a l’anul·lació de l’article que penalitzava la presa i la difusió d’imatges de la intervenció dels policies en manifestacions, es tracta d’una mera transposició de la sentència del constitucional que abans citavem.

Pel que fa a la convocatòria de manifestacions, la reforma només torna, en part, un dret que va ser arrencat en la lluita contra la dictadura. El dret de manifestació sense petició de permís, conquerit per la mobilització, es veia fortament limitat per traves administratives, com ara l’exigència de comunicar-les a les delegacions del govern amb 10 dies d’antelació (que permet prohibir desenes de mobilitzacions al·legant que no s’ha complert el termini). Tot i així, no comunicar prèviament una manifestació espontània seguirá considerant-se infracció lleu a la nova llei, i podrà ser sancionada.

Quant a la limitació del temps que es pot retenir una persona en una comissaria o caserna, que segons la LOPSC era de fins a 6 hores (cosa que permetia intimidar el detingut mantenint-lo en un calabós sis hores amb l’excusa d’identificar-lo), el temps d’“estada a comissaria” a efectes d’identificació passa a dues hores, però “excepcionalment i per raons justificades, verificables i comunicades a la persona afectada, es podrà prorrogar fins a un màxim de sis hores”. És a dir, el mateix.

A sobre, el PSOE i UP han inclòs a la

 llei un nou precepte, pel qual els funcionaris de presons tindran la consideració d’agents de l’autoritat, fet que suposa, entre altres coses, que els seus parts i informes disciplinaris tindran presumpció de veracitat . Això, de fet, impedeix que qualsevol pres, que no pot presentar enregistraments ni testimonis, pugui rebatre el que afirmi un funcionari.

La classe treballadora necessita, per poder defensar els seus interessos, la màxima llibertat d’expressió, associació, reunió i manifestació. Per això cal mantenir l’exigència de derogació total i completa de la llei mordassa i de totes les disposicions que limiten la llibertat de manifestació, arrencada al franquisme en descomposició.

L’exigència de derogació completa de la Llei Mordassa no és una qüestió merament democràtica. Qualsevol sector de la població, i en particular la classe obrera, que vulgui fer valer els seus drets, mobilitzar-s’hi, xoca amb aquest dispositiu legal que reforça l’arsenal, ja prou ampli, de mesures repressives,

És fàcil verificar, que aquesta llei permet de fet “l’autonomització” dels cossos policials de tot control democràtic, igual que els jutges. O sigui, suposats servidors públics que no actuen al servei de la població sinó en defensa dels interessos dels poders dominants.

La no-derogació completa d’aquesta Llei mostra també el caràcter del govern, la seva submissió als poders “fàctics” i el seu allunyament de la voluntat popular.

En resum, la posició davant aquesta llei concentra en bona mesura la política real dels partits i les organitzacions. Una raó de més per continuar la batalla per aconseguir la màxima unitat per la derogació.

Recordem l’àmplia campanya desenvolupada a iniciativa del CATP per la seva derogació, i la crida adoptada el 14 de juny en un míting a Madrid amb participació formal de CCOO i UGT i repercussió internacional (amb participació directa del Comitè Internacional contra la Repressió).