Archivo de la etiqueta: Francia
¿Qué sucede en Francia?
Carta Semanal 997 en catalán
Carta Semanal 997 para descargar en PDF
Los resultados de las elecciones europeas del 9 de junio han abierto la vía a un verdadero terremoto político. El presidente francés, Emmanuel Macron, sufrió una humillante derrota en esas elecciones, en las que la lista de su partido obtuvo sólo el 14% de los votos y el 7% de los votantes registrados (la abstención fue del 50,01%). El rechazo a Macron y su política se manifestaba, además de por medio de la abstención, por el voto a la ultraderecha del Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen y Jordan Bardella, que obtuvo el 31% de los votos. Y por el voto a La Francia Insumisa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon, que obtuvo 1 millón de votos más que en las europeas anteriores, con porcentajes impresionantes, a veces de más del 50%, en los barrios donde se concentra la población más explotada del país. Sigue leyendo
Després de les eleccions europees: gir en la situació política amb França en el punt de mira
Carta Setmanal 996 per descarregar en PDF
Ha passat just una setmana de les eleccions al Parlament europeu (PE). Els electors dels 27 països de la UE estaven cridats a les urnes per elegir diputats a aquest pseudoparlament. No insistim en aquesta carta sobre el caràcter i potestats d’ aquesta institució. Com vam dir en una carta la setmana anterior, el PE és un parlament sense poders que ni tan sols fiscalitza l’acció de l’executiu » europeu, la Comissió, formada per comissaris nomenats pels governs (però que tampoc responen davant d’aquests ni davant els parlaments nacionals) Per tant, les eleccions no determinaven en realitat l’orientació de les institucions de la Unió Europea, el que els donava, sobretot, un contingut nacional, ja que, en última instància, jutjaven la política seguida pels diferents governs.
Durant mesos els mitjans de comunicació han insistit sobre la pujada de l’extrema dreta, cosa que ha suposat, de fet, fer campanya per l’extrema dreta. Una manera de negar la responsabilitat de la política que porten els governs i intentar que els treballadors i tots els ciutadans no es pronunciessin contra la política d’aquests sinó contra el «perill» a arribar si guanyava l’extrema dreta, presentada, per tant, com l’alternativa a una política que mereix el rebuig de milions.
Tot i que, després de les eleccions, ens intenten presentar, com a balanç, la pujada de la ultradreta, aquesta maniobra política ha tingut un resultat molt divers, hi ha diverses qüestions que cal ressaltar:
En primer lloc, la participació ha estat molt baixa -51 per cent de mitjana- tot i que en certs països el vot és obligatori, com a Bèlgica o Grècia, la qual cosa ja d’entrada falseja els resultats de participació. Hi ha hagut rècords com a Portugal, on l’abstenció ha estat de més del 63 per cent. A Espanya també ha conegut un rècord 49,1 per cent de participació, i a Catalunya poc més del 45 per cent.
En general davant els governs que han estat i són l’avantguarda de la guerra d’Ucraïna i el suport a Israel, com França i Alemanya, els partits del govern han estat sancionats qualitativament.
La pujada de l’extrema dreta no és uniforme, a Portugal ha baixat a la meitat en percentatge i dos terços en vot. A Itàlia han perdut vots, a Finlàndia i Suècia també. Sens dubte, han crescut en vots a Alemanya i en percentatge a França (tot això comparat amb anteriors eleccions d’un altre tipus, és a dir, legislatives)
En diversos països – i això no ho compta la premsa- s’han constituït o format pols o moviments de resistència i ruptura amb el sistema. És el cas de l’Aliança Sahra Wagenknecht – Per la Raó i la Justícia (BSW) a Alemanya, molt calumniada per la premsa, per la seva frontal oposició a la guerra i que compta a l’Est d’Alemanya amb el vot del 21 per cent dels emigrants i supera en molts länder de l’est els partits del govern (SPD, Verds, Liberals)
I, en particular, a França on La França Insumisa (LFI) de Melenchon aconsegueix el 10 per cent, guanyant en tots els extraradis obrers de les grans ciutats: Paris, Lió, Marsella, Estrasburg, tot i ser, en general, zones en què la participació és baixa
França, al centre de la crisi
El dia 9 a la nit el president Macron, davant la derrota del seu partit, que només va obtenir el 15% de vots, decideix dissoldre l’Assemblea Nacional (Congrés) i convocar eleccions legislatives per al 30 de juny i la segona volta el 7 de juliol. Aquesta decisió ha precipitat la crisi. D’una banda, la resposta de les masses sobretot els joves, no s’ha fet esperar: totes les tardes es manifesten a les ciutats milers de joves contra Le Pen i contra Macron que li ha obert el camí. Sota la pressió de les masses els partits d’esquerra han reprès l’Acord electoral del 2022 la NUPES amb una plataforma política de ruptura. LFI declara que el primer punt de la ruptura és derogar la reforma del sistema de pensions -contra la qual hi va haver potents mobilitzacions- i tornar als 60 anys per jubilar-se.
L’ofensiva contra la reedició de la NUPES (Nova Unió Popular Ecològica i Social), la denominació oficial de la qual és Nou Front Popular, no s’ha fet esperar, i és brutal. Sobre Melenchon plouen les acusacions d’antisemita violent, putinista… És una ofensiva dirigida, sobretot, als altres partits, al PS, al PCF, als Verds perquè trenquin l’acord amb LFI.
El nou front no és només un moviment electoral, sinó que expressa una forta maduració dels treballadors, que s’identifiquen en particular amb LFI, perquè l’associen a la continuïtat de la mobilització contra la reforma de les pensions i igualment a les armilles grogues. D’altra banda, els sindicats, veient el caràcter explosiu de la situació, han convocat aquest dissabte 15 manifestacions contra Le Pen (Rassemblement National, RN) i Macron. Cents de milers de manifestants han desfilat ja a les principals ciutats.
La crisi està més que oberta, i els pròxims dies ens diran si el moviment en curs; amb desenes de milers de nous adherents a LFI en pocs dies, impedeix arribar al poder a la coalició de fet de Macron i el seu partit amb Le Pen i el seu. I aplicar el programa en què, de fet, hi estan d’acord. Així, RN, que fins ara defensava derogar la reforma de pensions, davant la possibilitat de guanyar les eleccions, retira aquesta promesa. En realitat, estem davant d’una crisi de règim, que amenaça de desestabilitzar tot Europa.
El nostre país no és una excepció
No només pel rebuig o indiferència a aquestes eleccions, sinó pel vot que correspon a tendències generals, però té també particularitats nacionals.
D’una banda, hi ha hagut una abstenció rècord, del 51 per cent. Sobretot, en barris i ciutats de predomini obrer. És el cas de Madrid, als municipis de majoria obrera del qual l’abstenció és més gran a la dels municipis més burgesos: per exemple el 43% a Getafe davant el 32% a Pozuelo de Alarcón -el més ric de tot l’Estat-. Igual que als barris de la capital: p. ex., 48% a Vallecas, davant el 36% al de Salamanca.
El PSOE perd més de dos milions de vots (de 7,4 milions a 5,3) respecte a les anteriors europees (que es van celebrar conjuntament amb les locals i amb la majoria de les autonòmiques), tot i que la major abstenció li permet perdre només 4 punts percentuals (de 32,9 a 28,6).
Tot i que el PP avança una mica, la suma de PP, Vox i Ciutadans perd més de 880 mil vots (fins i tot afegint els de «Es Va acabar la Festa» hi ha pèrdua, en perd 82 mil).
Els partits sobiranistes catalans: ERC, JUNTS; perden fins i tot percentatge de vots, en particular entre els joves, cosa que revela entre altres coses l’esterilitat de presentar-se com els abanderats de la Unió Europea.
L’operació Sumar, que buscava constituir un partit únic de l’esquerra del PSOE, sotmès a la política del Govern, s’enfonsa amb només 4,2 per cent dels vots i 3 diputats. I, en particular, no aconsegueix acabar amb Podem, que aconsegueix el 3,2 per cent dels vots i treu dos diputats, quan tots, amb la connivència de l’aparell d’Estat, ho intentaven arraconar. Cal constatar que la seva campanya electoral, contra la guerra d’Ucraïna i l’enviament d’armes, i per la ruptura amb el règim genocida d’Israel, era clara i precisa.
Com que els resultats del PP no han sigut el referèndum contra Sánchez que havien promès, i, a més, la ultradreta es divideix, l’aparell d’Estat ha passat a altres mesures per intentar acabar amb el Govern. Un govern que, cal assenyalar-ho, no ha aplicat cap mesura de fons contrària als interessos del capital i la Monarquia, però que la seva aparent oposició a Israel i, en particular, per la llei d’amnistia, apareix enfrontat al règim. A més, la propera formació del govern català situa el PSOE en molt bones condicions.
En aquest panorama, la preocupació del capital financer és que el Govern no sigui prou fort per imposar un pla d’ajust tal com les institucions internacionals preconitzen.
A Espanya també està sobre la taula, tot i que potser no amb la mateixa premura que a França, la pregunta de qui governa i per a qui ho fa. En aquest context és habitual escoltar apel·lacions del tipus «tots contra el feixisme», identificant així la ultradreta. Aquesta fórmula, en aparença indiscutible, ha de ser precisada: a la ultradreta, que forma part de les palanques a les quals recorre el capital per intentar preservar la seva dominació de classe, se li combat combatent aquesta dominació. És a dir, sobre la base del compromís incondicional amb les reivindicacions sentides com a tals per la majoria de la població, que és la classe treballadora. Com es revela en les esmentades propostes de LFI a França.
Vivim mesos d’incertesa, amb múltiples mobilitzacions de resistència, per exemple, la marxa republicana d’aquest 16 de juny. En altres casos, llargues vagues com Acerinox i conflictes en curs com la mobilització dels pensionistes o les mobilitzacions en defensa de la sanitat pública. I molt destacadament la irrupció massiva del jovent, amb les acampades contra el genocidi del poble palestí i la connivència d’universitats i govern amb el sionisme.
El que està plantejat al nostre país és com agrupar els sectors organitzats que resisteixen i posar en relació les reivindicacions i objectius immediats amb el necessari enfrontament amb el règim, i el capital al qual aquest protegeix. Com constituir un pol de resistència com els que s’estan construint a França, Itàlia, Alemanya i altres països. En aquesta línia hi ha el treball que desenvolupa el CATP, davant la constatació que les múltiples mobilitzacions són parcials i aïllades perquè no tenen en comú el referent polític que pot ajudar a la seva connexió i a actuar amb el mateix objectiu, acabar amb la Monarquia, amb l’ herència franquista, obrir la via a la República integrant totes les reivindicacions socials i polítiques dels treballadors i els pobles. Cal connectar aquesta feina, en diàleg obert, amb els diferents sectors que busquen també una sortida política.
Tras las elecciones europeas: giro en la situación política con Francia en el punto de mira
Carta Semanal 996 en catalán
Carta Semanal 996 para descargar en PDF
Ha pasado justo una semana de las elecciones al Parlamento europeo (PE). Los electores de los 27 países de la UE estaban llamados a las urnas para elegir diputados a este seudoparlamento. No insistimos en esta carta sobre el carácter y potestades de esta institución. Como dijimos en una carta la semana anterior, el Parlamento Europeo es un parlamento sin poderes que ni siquiera fiscaliza la acción del «ejecutivo» europeo, la Comisión, formada por comisarios nombrados por los gobiernos (pero que tampoco responden ante estos ni ante los parlamentos nacionales). Por tanto, las elecciones no determinaban en realidad la orientación de las instituciones de la Unión Europea, lo que les daba, sobre todo, un contenido nacional, ya que, en última instancia, juzgaban la política seguida por los diferentes gobiernos. Sigue leyendo
Cap on va la guerra militar?
Carta Setmanal 946 per descarregar en PDF
Reproduïm extractes de diversos reportatges publicats a Informations Ouvrières, setmanari del Partit Obrer Independent de França.
La guerra d’Ucraïna continua, i és difícil saber quina és la situació real, ja que, com en tota guerra, les parts bel·ligerants han substituït la informació per la propaganda. No obstant, tot sembla indicar que es camina cap a un conflicte sagnant i prolongat: la tan anunciada contraofensiva ucraïnesa no sembla estar assolint avenços significatius i les pèrdues humanes i materials són elevades. L’OTAN alimenta la guerra de desgast a costa de l’aniquilació de tota una generació de joves ucraïnesos i de la destrucció del país. I del perill d’una catàstrofe per a tot Europa.
És una guerra contra els pobles, i només la mobilització dels treballadors i els pobles pot aturar la guerra i obrir una sortida democràtica i de pau.
Per això, estem implicats en una campana internacional, sobretot europea, per L’ALT A LA GUERRA JA.
Totes les suposades «negociacions» de les institucions internacionals, la UE, l’FMI l’ONU, i els governs bel·licistes (com el nostre) només serveixen per justificar la guerra… la nostra campanya s’adreça al moviment obrer, a les seves organitzacions, als moviments populars: INDEPENDÈNCIA DELS GOVERNS, les despeses militars van en detriment de les despeses socials,
El dia 8 de juliol, videoconferència europea, contra la guerra, contra la guerra social, convocada per militants alemanys.
La «hermosa història del Rafale»
La situació a Ucraïna pot arribar a ser totalment incontrolable en qualsevol moment. Però el govern francès continua fent llenya al foc subministrant a Ucraïna més i més armes. Ha aprovat la llei de programació militar, amb un pressupost de 413.000 milions d’euros, un augment del 40% sobre el pressupost anterior. 140.000 milions més per als comerciants de guerra. Eric Trappier, president de Dassault Aviation, es felicitava en una entrevista amb Le Figaro el 24 de juny. «L’aeronàutica continua sent un orgull i una passió francesa, com el Rafale, que és l’estrella de l’espectacle (…). El Rafale és un èxit. La seva agermanada història continuarà (…). La llei de programació militar 2024-2030 preveu la compra de 42 Rafale, (…) així com el treball en un avió no tripulat de combat». El març del 2023, Dassault Aviation va registrar un benefici net de 830 milions (+18,3%), i el seu valor en Borsa es va disparar. Per al 2030, el pressupost de l’exèrcit serà la primera partida de despesa de l’Estat, superant la d’Educació Nacional. El preu d’un sol Rafale (100 a 120 milions d’euros) correspon al cost estimat del menjar en 1 euro per a tots els estudiants o la construcció d’uns 5 quiròfans. Una hora de vol del Rafale costa 35.000 euros, el salari mensual de 20 infermeres o 20 professors universitaris. Però per fer que els joves siguin farratge per al cap i carn de canó, no hi ha necessitat de mestres.
Descomposició
No especularem sobre l’operació entre Putin i Wagner. Però el que un petit cap de la màfia pugui sacsejar l’Estat rus continua sent un símptoma. El règim de Putin està en desordre. Només se sosté per la repressió dels opositors i la guerra que li serveix per aixafar la població. Aquest règim està format per oligarques, és a dir, persones que han privatitzat empreses públiques o que les han colonitzat i saquejat, com és el cas de l’empresa Gazprom. Oligarques mafiosos sense cap base social i que només s’aferren al fet que Putin assegura l’ordre al país. Per ara. El Washington Post i la CNN van revelar que la intel·ligència estatunidenca sabia des de feia 15 dies que s’estava fomentant tal rebel·lió.
«Hi ha gent a la Casa Blanca que vol aquesta guerra»
Robert F. Kennedy Junior, nebot del president assassinat el 1963, John Fitzgerald Kennedy, i fill de Bob, germà d’aquest, també assassinat el 1968, i ara, candidat a les primàries demòcrates: «Zelensky es va presentar el 2019… Com va guanyar amb el 70% dels vots? Va guanyar perquè es va presentar amb una proposta de pau, prometent signar els acords de Minsk, que Rússia, França i Alemanya van acceptar, cosa que hauria deixat el Donbass com a part d’Ucraïna, com una regió autònoma perquè els russos ètnics poguessin parlar el seu propi idioma i protegir-se dels atacs del govern central instal·lat pels Estats Units. I que l’OTAN es quedaria fora d’Ucraïna, que és el que volien els russos, una promesa que l’OTAN mai entraria, cosa que hauríem d’haver fet per ells. No hauríem d’haver considerat posar l’OTAN a Ucraïna, ens comprometem a no fer-ho mai. Hem trencat repetidament aquestes promeses, i hi ha persones a la Casa Blanca que volen aquesta guerra. (…) són les mateixes persones que es van desfer de Saddam Hussein i ens van costar 8 bilions de dòlars, i Irak està ara pitjor de com ens ho vam trobar. (…) Lloyd Austin, secretari de Defensa de Biden, va dir que el propòsit de la guerra per a nosaltres és esgotar Rússia i degradar la seva capacitat de lluitar arreu del món. Això no és bo per a Ucraïna, perquè la forma en què estem esgotant Rússia és massacrar 350.000 nens ucraïnesos. Hem convertit aquesta nació en un escorxador per a la flor de la joventut ucraïnesa. (…) aquesta guerra ens ha costat $ 113 mil milions fins ara. El pressupost total dels Centres de Control i Prevenció de Malalties és de 12 mil milions per any. El pressupost total de l’Agència de Protecció Ambiental és d’aproximadament $ 12 mil milions».
«Punyalada per l’esquena»
Putin va qualificar l’acció de Prigozhin de «punyalada a l’esquena del nostre país i el nostre poble», i va afegir que «aquest és exactament el tipus de cop que se li va donar a Rússia el 1917, quan el país va participar en la Primera Guerra Mundial. Però li van robar la victòria». L’evocació de 1917 col·loca Vladimir Putin en la tradició contrarevolucionària i reaccionària, quan ataca «tota mena d’aventurers polítics i estrangers que s’havien beneficiat del col·lapse de Rússia». Aquests «aventurers polítics» eren els bolxevics, fundadors de la Unió Soviètica. En vigílies de la invasió d’Ucraïna, Vladimir Putin ja va retreure a Lenin i als comunistes haver permès crear un estat d’Ucraïna «arreplegant parts del seu territori històric a Rússia». Va declarar que «en termes del destí històric de Rússia i dels seus pobles, els principis de construcció de l’Estat de Lenin no van ser només un error: van ser molt pitjors que un error«. I encara n’hi ha que veuen en Putin l’hereu de Lenin.
Els aliats d’Ucraïna prometen fer que Rússia pagui per la reconstrucció
Mentre una conferència internacional es reuneix a Londres per recaptar fons per reconstruir Ucraïna, els residents d’algunes ciutats estan preocupats que la construcció no estigui progressant. La Unió Europea anuncia 50.000 milions d’euros en ajuda per a la guerra a Ucraïna, La construcció ja ha començat a les regions alliberades de l’ocupació russa. Aquest és el cas, per exemple, d’Hostomel, al nord-oest de Kiev, danyada en gran mesura pels combats en les primeres setmanes del conflicte, i la reconstrucció tan promesa està molt endarrerida. Es va completar l’enderroc de 5 edificis destruïts, però els treballs s’han aturat. Els residents del veïnat, com Raissa, tenen una idea bastant clara del que està passant: «Tots estem enutjats, a on van tots aquests milions que són enviats aquí? A més, no és l’Estat el que reconstrueix els habitatges, sinó els francesos o altres mecenes estrangers! Què fan els nostres líders amb aquests diners que ens envien? Per quan van compartir el pastís, ja havíem hagut de viure un any en el fred! «, denuncia, en un país encara plagat de corrupció. La ciutat d’Hostomel acaba de veure el seu segon alcalde en un any destituït sota sospita de malversació de fons assignats a la reconstrucció. Kyrylo Chernychuk, de l’empresa francesa Neo-Eco, no es fa més il·lusions que Raïssa: «Desafortunadament, la corrupció a Ucraïna mai ha desaparegut, i fins i tot crec que amb la guerra ha augmentat». Els aliats occidentals de Kiev han promès augmentar l’ajuda financera a l’economia d’Ucraïna, devastada per més d’un any de guerra, però van advertir: «Rússia està darrere de la destrucció d’Ucraïna. I Rússia eventualment assumirà el cost de reconstruir Ucraïna», va dir el secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken.
Soldats ucraïnesos simulen falles dels seus tancs per temor a participar en la contraofensiva
Així ho afirma Der Spiegel, citant la tripulació d’un tanc Leopard 2. «Un carregador de 22 anys, que anomenarem Gudzik informa que hi ha soldats que es neguen a anar a la batalla», va dir la revista. Segons Der Spiegel, cap dels tres membres de la tripulació del Leopard 2 els va condemnar, perquè si un projectil rus impacta a la torreta del tanc, «només quedaria un munt de cendres».
Al començament de la contraofensiva, tres tancs Leopard van saltar sobre mines que les tropes russes «van posar a gairebé tot arreu». «No ens enfrontem a principiants que haurien fugit si un Leopard els hagués disparat. Aquests bastards són forts», va dir el tirador Micha, citat pels mitjans. Per la seva banda, els metges de primera línia reporten un augment significatiu en el nombre de ferits en els últims dies. Un oficial d’intel·ligència ucraïnès també va informar Der Spiegel de grans pèrdues de mà d’obra i equip.
Al front de Blahodatne, Ucraïna: «Encara no hem enderrocat cap helicòpter rus» (Le Monde, 23 de juny) El sergent Onistrat visita els camarades d’una unitat antiaèria, amagats al garatge en desús d’un edifici destruït, llançacoets a mà, esperant helicòpters russos. Hummer», el cap de la unitat, no oculta les dificultats de la batalla en curs. «No és com l’any passat, els russos han entès les nostres tàctiques i són més cautelosos», va dir. «Des de l’esclat d’aquesta batalla, encara no hem enderrocat cap helicòpter rus». Romanen resoltament a distància, mentre disparen diàriament contra les unitats d’assalt ucraïneses. «El nivell militar rus és significativament millor aquest any», va dir Bankir. A més d’una potència de foc encara significativament més gran que la de les forces ucraïneses, el sergent assenyala l’entrada en joc de «sistemes electrònics» que interrompen el vol dels drons ucraïnesos. «Dit això, el nostre nivell també és significativament millor que l’any passat», agrega, «i els nostres drons són encara millors». Devastadora en vides humanes, la guerra a Ucraïna és també una carrera de velocitat tecnològica.
Els aliats d’Ucraïna han pressionat el país perquè no ataqui objectius en territori rus.
«Els ucraïnesos van ser advertits pels seus aliats de no aprofitar la situació» durant la rebel·lió de Wagner contra l’Estat Major de l’exèrcit rus, va dir un funcionari occidental citat dimarts per CNN. El missatge dirigit a Zelensky va ser clar: «Aprofiti les oportunitats en territori ucraïnès, però no es deixi arrossegar pels assumptes interns russos i no colpegi els recursos militars ofensius dins de Rússia». Ucraïna i els seus aliats no han de semblar estar ajudant Yevgeny Prigozhin.
«Assumptes interns russos»
Les autoritats ucraïneses, va dir, han estat informades que «aquest és un assumpte intern rus», repetint la posició oficial dels líders estatunidencs i europeus sobre el tema. «Simplement no volem alimentar la narrativa russa que aquesta va ser una iniciativa de la nostra part», va advertir.
Sobre la situació a França…
Jérôme Legavre, diputado de la 12ª circunscripción de Seine-Saint-Denis
Comunicado de prensa
Sábado 1 de julio de 2023
El 27 de juny, a Nanterre, Nahel va ser assassinat per un tret a cremar un policia. Aquest assassinat d’un jove de 17 anys ha provocat una immensa onada d’emoció i indignació a tot el país. Em solidaritzo totalment amb aquesta indignació. I no oblido que la mort de Nahel s’inscriu en un context de contínua repressió estatal des de fa anys, contra els joves dels barris, també enfrontats diàriament a estigmatització de tota mena, contra les Armilles Grogues…
Aquesta mort tràgica i insuportable ha desencadenat des de fa diversos dies una explosió d’ira que ràpidament s’ha estès a moltes ciutats de tot el país. La situació que s’ha vingut desenvolupant en els últims dies, plena de perills, suscita amb raó interrogants, inquietud i angoixa entre la població.
Demana urgentment una resposta política. Perquè finalment, en quin país vivim? A França, el 2023, hi ha 10 milions de pobres. Una de cada sis persones no menja prou. Milions de persones, asfixiades per la inflació galopant, simplement no tenen els mitjans suficients per pagar el seu lloguer, els seus impostos, el transport, criar els seus fills i alimentar-se.
En la dotzena circumscripció de Seine-Saint-Denis, la ciutat de Clichy-Sous-Bois té un rècord molt trist per ser la ciutat més pobra del departament. El 42 % de la població d’aquest municipi viu per sota del llindar de pobresa. A Seine-Saint-Denis, hi ha 120 000 sol·licituds d’habitatge sense resoldre. Milers de famílies estan en habitatges insalubres i totalment indignes.
Pel que fa als serveis públics, essencials per a la població, des dels hospitals fins a les escoles i el transport, estan literalment saquejats per les conseqüències de les polítiques metòdiques i contínues de privatització, tancament i eliminació de recursos.
L’últim exemple: a Livry Gargan, la clínica Vauban acaba de tancar. Milers de nens perden l’equivalent a diverses setmanes o fins i tot mesos d’escola cada any, fins a aquest punt és sagnant la falta de mestres. Com podem acceptar que al començament del pròxim any escolar es tanquin 20 classes a Clichy-Sous-Bois?
Quin futur li depara una societat així a la gran massa de joves que s’enfronten a la selecció per accedir a l’educació superior, i que no tenen cap altra perspectiva que la precarietat i els treballs ocasionals?¿Qui no veu que aquesta situació que suporta avui la majoria de la població és la primera i més insuportable de les violències, que reuneix tots els ingredients d’una veritable bomba social i que empeny l’exasperació, a la desesperació, als extrems?
El govern d’E. Macron, en continuar les polítiques destructives dels qui el van precedir, en buscar constantment agreujar-les, és responsable d’una situació que condueix al caos i la descomposició social. Contra l’oposició de la immensa majoria i malgrat les poderoses mobilitzacions dels darrers mesos, va aprovar la seva reforma de les pensions utilitzant tots els procediments autoritaris de la V República i ordenant la repressió sistemàtica de les manifestacions…
És urgent trencar amb aquest engranatge destructiu per a benefici exclusiu d’un grapat d’accionistes els guanys dels quals es disparen. La immensa majoria de la població, els treballadors, no volen el caos: aspiren a viure en pau de la seva feina, a un futur per als seus fills. L’alarmant situació que estem veient desenvolupar-se des de fa diversos dies exigeix mesures urgents, en particular: l’augment dels salaris, la congelació dels preus i els lloguers, la reobertura de tots els serveis públics tancats i el restabliment de tots els fons retallats, en particular mitjançant la reassignació dels milers de milions destinats al pressupost militar i a la guerra, la derogació de la reforma de les pensions i totes les mesures repressives.
Amb aquesta finalitat, tots els diputats de LFI ara lluiten per la derogació immediata de les disposicions de «llicència per matar» de la llei Cazeneuve del 2017, responsable de l’explosió de morts provocades per la negativa a obeir, i perquè s’adoptin les mesures necessàries per tancar el període obert per Sarkozy el 2002 tractant els joves dels barris populars com un enemic intern.
¿Donde va la guerra militar?
Carta Semanal 946 en catalán
Carta Semanal 946 para descargar en PDF
Reproducimos extractos de varios reportajes publicados en Informations Ouvrières, semanario del Partido Obrero Independiente de Francia.
La guerra de Ucrania continúa,y es difícil saber cuál es la situación real, ya que, como en toda guerra, las partes beligerantes han sustituido la información por la propaganda. No obstante, todo parece indicar que se camina hacia un conflicto sangriento y prolongado: la tan anunciada contraofensiva ucraniana no parece estar alcanzando avances significativos y las pérdidas humanas y materiales son elevadas. La OTAN alimenta la guerra de desgaste a costa de la aniquilación de toda una generación de jóvenes ucranianos y de la destrucción del país. Y del peligro de una catástrofe para toda Europa.
França: Victòria pírrica de Macron
Carta Setmanal 944 per descarregar en PDF
En aquesta ocasió, publiquem a la carta setmanal diversos articles apareguts a Informations Ouvrières, setmanari del POI de França, en què analitzen la situació el país després de l’onada de mobilitzacions. De particular interès per als militants de l’Estat Espanyol, que veiem com les institucions de la Monarquia actuen com una arma del capital financer i la reacció per impedir tota mesura de progrés, considerem les reflexions sobre el paper de les institucions de la V República, que van ser qualificades en el seu dia de «cop d’Estat permanent» (aquí les institucions són heretades d’un altre cop d’Estat, el de 18 de juliol de 1936).
Alguns intertítols són originals, però d’altres han estat introduïts per nosaltres per ordenar la lectura del text.
La còlera i el rebuig continuen sent el segell distintiu de tota la situació.
Després d’una enèsima aprovació en vigor a l’Assemblea el 8 de juny, el govern vol creure que el parèntesi de les pensions està tancat i que tot pot finalment tornar a l’ordre. Els primers decrets d’aplicació es van publicar al Diari Oficial el 4 de juny, fins i tot es va crear un simulador per calcular la seva pensió després de la implementació de la «reforma» el dilluns 12 de juny.
Tanmateix, és cert que malgrat la unitat de les confederacions en la demanda de retirada i malgrat les manifestacions amb nivells històrics de mobilització, malgrat les vagues i bloquejos en molts sectors, la «reforma» de les pensions ha passat, el bloqueig del país no ha tingut lloc.
També és cert que els milions de treballadors que van sortir als carrers durant cinc mesos segueixen aferrats a totes les seves demandes.
Les confederacions ho saben molt bé, continuen dient que no volen «passar pàgina» sobre les pensions.
Per enfrontar la situació actual, marcada per la voluntat de l’executiu de continuar i amplificar el seu treball destructiu brut en totes les àrees («treball, ordre, progrés»), els treballadors que són qualsevol cosa menys resignats necessiten poder comptar amb la independència de les seves organitzacions.
A nivell polític, La France Insoumise (LFI), que prepara la seva assemblea representativa el 17 de juny, ha posat tot el seu pes durant els cinc mesos de mobilització, confirmant així la seva orientació de ruptura. Això li va valer un foc alimentat pels atacs tant dels partidaris d’Emmanuel Macron com dels del seu predecessor François Hollande.
El govern busca inútilment el diàleg social
Per seguir endavant, el govern està tractant de fer tot el possible per reactivar el «diàleg social». En molts sectors, ja sigui l’ensenyament, la sanitat, etc., de salut, s’inventen «acords», «pactes» destinats a involucrar els sindicats en la implementació dels plans destructius del govern, pel moment, amb resultats escassos: en educació, per exemple, el «pacte d’ensenyants» imposat per Pap Ndiaye, i davant el qual totes les federacions nacionals van donar el portaveu al ministeri la setmana passada, ha provocat, a mitjans de juny, i a tir de pedra de les vacances d’ estiu, reunions informatives sindicals molt concorregudes. En la funció pública, després de la provocació del ministre, Stanislas Guerini, d’una pujada salarial de l’1,5% l’1 de juliol, totes les federacions de funcionaris van donar a conèixer la seva desaprovació tan aviat com va acabar la reunió amb el ministeri.
Aquesta política, que pretén encadenar els sindicats als plans de l’executiu, s’ha vist reflectida en els últims dies pel desig de Macron d’organitzar en els pròxims dies una «conferència social» amb totes les confederacions sindicals. Anunciada per al 12 de juny, després per a mitjans de juny, sembla difícil d’organitzar. La ira i la negativa a acceptar les polítiques de Macron continuen sent el segell distintiu de tota la situació.
El caràcter antidemocràtic de les institucions de la V República
Durant 6 mesos, de gener a juny de 2023, el govern va utilitzar successivament els articles 47-1, 44.3, 49.3 i 40, tots ells instruments extrets de l’antidemocràtica Constitució de la Cinquena República, per aprovar la seva reforma de la jubilació. L’endemà de la manifestació del 19 de gener, que el mateix Ministeri de l’Interior va qualificar com «la mobilització més forta dels últims 30 anys«, Elisabeth Borne va anunciar que utilitzava l’article 47-1, mai abans utilitzat, que limita la durada dels debats a l’Assemblea Nacional i el Senat. Mentre milions de francesos es manifesten als carrers davant la convocatòria d’un sindicat unit, els diputats de LFI-Nupes es neguen a sotmetre’s als dictats del govern. Al final dels debats, el 17 de febrer, només es van votar els primers 2 articles del projecte de llei. El govern no pot reclamar cap legitimitat parlamentària. Manuel Bompard, diputat de LFI-Nupes de Bouches-du-Rhône, va escriure en el seu blog el 18 de febrer: «S’ha guanyat una primera victòria».
Després de l’article 47-1 a l’Assemblea, l’article 44.3, per emmordassar el Senat…
Després de la poderosa vaga i les manifestacions gegantines del 7 de març, en vigílies de la manifestació de l’11 de març, i sense cap legitimitat a l’Assemblea, el govern busca a tota costa un vot favorable del Senat.
En va… el poder de la classe obrera amb les seves organitzacions unides sobre la demanda de la retirada de la «reforma» de les pensions, arrossegant la massa de la població, impacta fins i tot al Palau de Luxemburg. El 10 de març, Macron es va veure obligat a recórrer a l’article 44.3, que obliga el Senat a considerar només les esmenes proposades o acceptades pel govern. «Les màscares estan caient. (…) Després de passar per alt a l’Assemblea Nacional, el govern està emmordassant el Senat», va dir Patrick Kanner, president del grup socialista al Senat, a Twitter el 10 de març.
La reforma va ser votada al Senat l’11 de març. El 40% dels senadors centristes, el 10% dels senadors republicans hi van votar en contra o es van abstenir.
… per després recórrer al 49.3
A finals de març, malgrat la violència de la repressió, milions continuen manifestant-se per exigir la retirada de la «reforma». Aïllats, insegurs sobre el vot del seu propi camp, Emmanuel Macron i Elisabeth Borne van decidir el 16 de març usar l’article 49.3 per aprovar sense votació la reforma de pensions a l’Assemblea Nacional. La Nupes i el grup Liot (Llibertat, Independents, Ultramar i Territoris) van presentar una moció de censura que no va aconseguir, per un estret marge de 9 vots, enderrocar el govern. El 49.3 permet al govern fer passar la reforma de la jubilació, però al preu d’una gran crisi política, fins i tot i especialment a les files del partit presidencial. «L’ús de 49.3 va ser un cop per al grup», diu un diputat de Renaissance (Le Monde, 26 de març). Va ser la primera vegada que em vaig dir a mi mateix: de fet, som inútils».
«Farem tot el possible per garantir que aquest debat no tingui lloc» (Charlotte Caubel, secretària d’Estat)
La llei va ser promulgada el 15 d’abril, un dia després de l’opinió del Consell Constitucional rebutjant el recurs presentat per LFI. Una vegada més, amb motiu del projecte de llei per derogar el pas de l’edat legal de jubilació a 64 anys presentat pel grup Liot, els macronistes faran tot el possible per evitar que els parlamentaris votin. En aquest sentit, quina millor declaració que la de la secretària d’Estat per a la Infància, Charlotte Caubel, a Public Sénat el 24 de maig: «Aquest projecte de llei és políticament inacceptable. Farem tot el possible per garantir que aquest debat no tingui lloc«. Emmanuel Macron emergeix d’aquesta batalla cada vegada més aïllat. La premsa patronal parla d’una «victòria pírrica». Macron, el seu règim, les seves institucions poden recórrer a totes aquestes maniobres brutes que consisteixen a utilitzar fins al fons les disposicions antidemocràtiques que ofereix la Constitució de la Cinquena República per augmentar la jubilació a 64 anys i el desballestament dels règims especials, però queda un fet, que és irrefutable: no només no hi ha suport entre la població a la necessitat de «reformar» la jubilació (fins i tot menys al juny que al Gener) sinó que, per contra, Macron ha aconseguit soldar totes les capes de treballadors en la necessitat de continuar defensant-lo amb ungles i dents.
Mentre el govern Macron utilitza tots els mitjans per lliurar una guerra social contra la classe treballadora francesa, també posa tots els seus esforços al servei de la guerra que està destruint Ucraïna i amenaça de portar tot Europa a l’abisme. Ha fet aprovar un descomunal increment del pressupost militar:
Acceleració de l’ escalada de guerra
En els últims dies, estem assistint a una terrible acceleració de l’escalada de la guerra. El Pentàgon ha estat pilotant durant una setmana una «contraofensiva» de les tropes de Zelensky. Les ordres són estatunidenques, els morts són ucraïnesos i russos. Després d’haver votat el 7 de juny a l’Assemblea Nacional un pressupost militar de 413 mil milions d’euros per als pròxims set anys, Emmanuel Macron va confirmar el dilluns 12, durant una conferència de premsa a l’Elisi abans d’una reunió del «triangle de Weimar» amb els líders d’Alemanya i Polònia, que la contraofensiva de l’exèrcit ucraïnès contra les forces russes havia començat, estimant que duraria «diverses setmanes o fins i tot mesos». Emmanuel Macron també va confirmar que França continuaria «intensificant» la seva ajuda militar a Ucraïna. «Hem intensificat les entregues d’armes i municions, vehicles blindats, suport logístic», va dir. El compromís de l’OTAN és més visible que mai. Segons Le Monde, «a Romania, les tropes de l’OTAN simulen la reconquesta d’un territori envaït. Una dotzena de països, entre ells França, han estat participant des de principis de juny en el vast exercici «Saber Guardian» (que reuneix sota el comandament estatunidenc més de 10.000 soldats a Romania) a tir de pedra de la frontera ucraïnesa«. A partir del dilluns 12 de juny, l’OTAN llançarà, des d’Alemanya, «el major exercici de la força aèria de tots els temps». L’objectiu és augmentar la pressió militar sobre Rússia.
Rebutjant qualsevol unió sagrada darrere dels governs, a França, militants i activistes s’organitzen i reuneixen per un alto el foc immediat. A la Borsa de Treball de Saint-Denis, el diumenge 11 de juny, funcionaris electes, sindicalistes, activistes polítics i associatius es van reunir al voltant de la crida europea «Alt a la guerra!» La plataforma d’aquesta reunió va expressar el seu suport a la iniciativa de la conferència europea del 8 de juliol a Berlín «Contra la guerra, contra la guerra social». Diverses altres reunions de «Alt a la guerra!» estan planejades per al juny a tot França. El míting de Saint Denis del diumenge 12 forma part d’una llarga cadenes de més de 50 mítines i/o concentracions a tot el país impulsats pels signants de la crida Alta a la Guerra
Francia: Victoria pírrica de Macron
Carta Semanal 944 en catalán
Carta Semanal 944 para descargar en PDF
En esta ocasión, publicamos en la carta semanal varios artículos aparecidos en Informations Ouvrières, semanario del POI de Francia, en los que analizan la situación el país tras la ola de movilizaciones. De particular interés para los militantes del Estado Español, que vemos cómo las instituciones de la Monarquía actúan como un arma del capital financiero y la reacción para impedir toda medida de progreso, consideramos las reflexiones sobre el papel de las instituciones de la V República, que fueron calificadas en su día de “golpe de Estado permanente” (aquí las instituciones son heredadas de otro golpe de Estado, el de 18 de julio de 1936). Sigue leyendo
El xoc entre classes a França
Carta Setmanal 937 per descarregar en PDF
Alt a la guerra, fora l’economia de guerra
En ocasió de l’1 de maig ens ha semblat oportú dedicar aquesta Carta a l’economia de guerra aplicada pel President francès Macron i a la mobilització dels treballadors, una i altra vegada per milions per fer avall aquests plans. Per això hem recorregut a articles del setmanari Informations Ouvrières nº 754, del 27 d’abril.
La seva anàlisi assenyala l’abast internacional d’aquesta política de guerra, en particular europeu amb referències a Alemanya i la Gran Bretanya. I d’altra banda a la intervenció dels imperialistes a Ucraïna. Tot això realça el lloc central de la campanya internacional per aturar la guerra i fer enrere l’economia destructiva de guerra.
El Sr. Macron somnia…
Amb el seu somriure d’ànima beneïda quan l’escridassen en tots els seus desplaçaments coberts pels mitjans de comunicació, arxiprotegits, o amb la seva porra el ministre de l’Interior Darmanin, Emmanuel Macron acaricia la boja esperança que passa un mal moment –ja es cansaran– i tot tornarà a l’ordre.
Amb la seva primera ministra Sra. Borne, somia que amb els Roussel i els Cazeneuve, ferms defensors de les institucions de la V República, que l’ajudaran a contenir «els excessos de LFI», els dirigents sindicals acabaran com sempre o s’embarcaran en operacions polític societàries del tipus de «referèndum d’iniciativa compartida» (RIP), justícia social o una cosa semblant que el seu amic Darmanin revendrà brutalment, i judicialment en el cas dels recalcitrants… Per poder continuar a marxes forçades les seves «reformes» contra la classe obrera i el poble.
Com solen fer els reieta a les altures, sobre un tron que es tambaleja, fingeix no veure res, mira púdicament per a una altra banda, i deixa anar engrunes aquí i allà. No serà el primer sorprès per un cop de realitat. Sent un fervent admirador de Lluís XVI, escombrat per la revolució, això hauria de fer-li reflexionar. Però aquesta gent, tancats en la seva bombolla, mai reflexionen de veritat.
Posseïts pel seu destí personal, empesos pels que els serveixen amb grans recompenses (fins al moment en què els deixen tirats en plena baralla), es consideren investits «pel bé de França». Es consideren ben pertrets per tot el poder que els confereix l’ Estat. Però almenys hi ha alguna cosa que no poden fer… esborrar la realitat. Tant més com que milions en prenen consciència.
La realitat, és el rebuig ultramajoritari, gairebé unànime, de la seva «reforma», que recorrin als procediments més antidemocràtics per imposar-la contra la immensa majoria del poble sobre el qual cauen totes les armes de la repressió. Rebuig que continua aquests dies en la forma dels manifestants que arriben amb cassoles a desafiar els ministres i el mateix Macron en cadascun dels seus desplaçaments.
La realitat és la falta de majoria a l’Assemblea Nacional, que condueix a una sèrie de revessos en l’últim període: sobre la candidatura a dirigir l’agència de medi ambient i energia, sobre el retard en la tramitació parlamentària de la Llei de Programació Militar, sobre el projecte de llei sobre millorar l’envelliment…
La realitat és la unanimitat de les confederacions en negar-se a acudir la setmana passada a una convocatòria presidencial. La realitat són els milions que segueixen i seguiran immobilitzats, com es veurà probablement l’1 de maig. La realitat és que queda al nu el paper de l’Estat i de les institucions. La realitat, en paraules del politòleg Jérome Jaffré, és «una focalització de totes les hostilitats en la seva persona. No el protegeixen ni el Govern ni la majoria, només el protegeix la policia. Això pot desembocar en una autèntica crisi democràtica en què al rebuig del poder s’afegeixi un rebuig de les institucions (el que ja s’entreveu sobre l’ús de l’article 39.3 per imposar lleis sense majoria), en particular en les joves generacions.» La mateixa preocupació la comparteix i ex-assessor especial del president Nicolas Sarkozy. Tota aquesta gent tenen motius per estar preocupats.
La redacció
(IO 754, p. 2)
S’estan mobilitzant milions
Literalment sorpresos per la magnitud de les 13 mobilitzacions que s’han succeït reunint cadascuna milions. Sorpresos pel bloqueig de vies públiques i les vagues, tots els politòlegs o similars del país, els especialistes en «l’actualitat social», han coincidit a detectar que la còlera s’està apoderant del país.
Sens dubte, hi ha còlera… però es tracta de definir l’abast històric d’aquesta mobilització extraordinària. Si es tracta de comprendre la forma en què s’ articula amb les lluites del futur, caldrà rastrejar les causes profundes i menys immediates d’ aquesta còlera.
És el producte d’ anys de maduració. Esclata imponent, i no és un detall, per oposar-se al retard de la jubilació en dos anys, que és una exigència formulada pel capital financer.
Retardar dos anys un descans ben merescut, de cents de milers de treballadors, perquè ho exigeix el capital. Estem en el meollo de les relacions entre el capital i el treball.
El rebuig d’aquesta ‘reforma’ criminal evoca els atacs que el van precedir: els atacs contra el Codi Laboral, contra l’assegurança d’atur i les amenaces que se cernen sobre la Seguretat Social. En una paraula, estan en perill totes les conquestes socials aconseguides amb la lluita de classes des de la Guerra Mundial. Aquesta dimensió penetra la consciència de milions de treballadors i de ciutadans que han emprès el combat contra la ‘reforma’ de les pensions.
Res no aturarà aquests milions
Al centre d’aquesta mobilització hi ha la classe obrera. Una classe obrera apinyada com un bloc en la unitat de les seves organitzacions i que arrossega amb ella la massa de les capes populars i de la joventut en la lluita per defensar una conquesta essencial de la classe obrera i contra la política al servei del capital financer que aplica el president en el marc de les institucions antidemocràtiques de la V República.
La preocupació pel futur promès als treballadors i als pobles pel sistema imperialista en plena crisi de descomposició és un potent motor d’aquesta còlera.
En el moment en què les exigències de l’economia de guerra priven de mitjans la sanitat, l’educació, els serveis públics, i en què l’onada inflacionista pressiona els pressupostos de les famílies obrera…
L’ofensiva empresa pel capital financer per garantir els seus beneficis està desestabilitzant tot el continent europeu.
Davant la dimissió del viceprimer ministre britànic, els comentaris de la premsa són inequívocs: «Els conflictes socials s’embussen: els infermers han rebutjat l’oferta d’augment salarial proposada per Downing Street, els ensenyants preveuen noves vagues, com els metges internistes.»
A Alemanya, per escapar a l’amenaça d’una vaga general dels serveis públics, el govern federal ha concedit un 11% d’augment als 2,4 milions de treballadors concernits. Per als salaris més baixos, l’acord representa un 16,9% d’augment.
No és per a res exagerat dir que el que succeeix a França s’inscriu en un moviment que madura a escala de tot Europa. Milions s’han posat en moviment. Res no els aturarà, com ho fa l’acollida que arreu es dispensa al president Macron i als seus ministres.
Le Monde escrivia el 25 d’abril: «Entre Macron i els seus diputats cueja el dubte. Ja no hi ha màgia entre Emmanuel Macron i la seva majoria relativa (…) Al cap d’un any de la seva elecció, els que sostenen el cap de l’Estat dubten de la seva capacitat per adaptar-se a la falta d’una majoria absoluta a l’Assemblea Nacional i per respondre a la persistent contestació social.»
És difícil il·lustrar més clarament la primera condició que per als marxistes té l’obertura d’una crisi revolucionària, a saber «que per a les classes dominants és difícil mantenir la seva dominació com fins aleshores; crisi de la cúpula, crisi de la política de la classe dominant que crea una esquerda per la qual s’obren camí el descontentament i la indignació de les classes oprimides.» Continuarà…
Marc Gauquelin
La Unió Europea acaba d’anunciar una acceleració de les entregues de municions i armes a Ucraïna. Polònia ha decidit entregar a Ucraïna tots els seus avions Mig heretats de l’època soviètica, que Polònia substituirà per bombarders nord-americans.
Els Estats Units han anunciat un nou pla d’armament d’Ucraïna. Un responsable nord-americà ha arribat a afirmar que Ucraïna té un lloc al si de l’OTAN. La guerra ha de continuar. Com explica un oficial americà podria durar fins al 2024 o fins i tot el 2025.
S’instal·la l’economia de guerra. El diari Les Échos del 25 d’abril, sobre la base d’un informe de l’institut Sipri (especialitzat en economia d’armament), anuncia: «Les despeses militars assoleixen el nivell més elevat des de fa trenta anys». També diuen Les Échos que a escala mundial les despeses militars assoleixen els 2,24 bilions de dòlars. La guerra ha de continuar, l’economia d’armament és una corretja que arrossega tota l’economia capitalista que està en crisi. No a la violència policial!L’acció dels treballadors en defensa dels seus drets troba ressò en formacions com l’Observatori de les llibertats, la Lliga de Drets de l’Home, el Lliure Pensament.
Així, l’advocada Chloé Saynac, de l’Observatori Parisí de llibertats Públiques, assenyala que davant l’amplitud de la repressió contra el moviment de les Armilles Grogues s’han proposat documentar i analitzar les pràctiques policials i informar els ciutadans dels seus drets. Amb les seves observacions contribueixen a desmentir un discurs policial que es presenta com si fos la Bíblia davant de jutges que sovint coneixen poc el que succeeix en les manifestacions.
Observem un manteniment de l’ordre preventiu, és a dir ofensiu, contrari a una lògica de gestió pacífica de les manifestacions i de desescalada. Observem un ús important de material classificat com a ‘armes de guerra’. La manifestació té per objecte que el ciutadà pugui fer sentir les seves reclamacions, aquestes pràctiques policials li treuen aquest dret, ja que l’esdeveniment es converteix en una demostració de força policial. La política repressiva dissuadeix les persones d’exercir aquest dret en una situació en què hi ha una forta contestació social. La dissuasió pot prendre la forma d’anuncis ambigus de la prefectura o el ministeri de l’Interior, quan aquest afirma que és un delicte participar en aquesta manifestació, cosa falsa. La situació és molt preocupant.
Per la seva banda el Lliure Pensament té ja recollides 2.000 signatures d’una crida contra les violències policials de l’Estat, contra la repressió i pel dret a manifestar-se. Aquesta organització ha llançat una crida perquè se la defensi de les campanyes reaccionàries.
El choque entre clases en Francia
Carta Semanal 937 en catalán
Carta Semanal 937 para descargar en PDF
Alto a la guerra, fuera la economía de guerra
En ocasión del 1 de mayo nos ha parecido oportuno dedicar esta Carta a la economía de guerra aplicada por el Presidente francés Macron y a la movilización de los trabajadores, una y otra vez por millones para echar abajo esos planes. Para ello hemos recurrido a artículos del semanario Informations Ouvrières n.º 754, del 27 de abril.
Su análisis señala el alcance internacional de esa política de guerra, en particular europeo con referencias a Alemania y la Gran Bretaña. Y por otro lado a la intervención de los imperialistas en Ucrania. Todo lo cual realza el lugar central de la campaña internacional por detener la guerra y echar atrás la economía destructiva de guerra. Sigue leyendo



