Archivo por meses: noviembre 2020

Davant l’ofensiva de desindustrialització, organitzar la lluita contra els acomiadaments

Carta Setmanal 811 per descarregar en PDF

A l’abril d’aquest any publicàvem una Carta Setmanal amb el títol “Quan passi això canviaran moltes coses”, en què assenyalàvem com la lògica del capitalisme i les normes de la Unió Europea s’oposaven a les promeses de recuperar la indústria i posar fi a les retallades.

Els fets han confirmat el que dèiem llavors. Estem vivint, aprofitant la pandèmia, una onada de desindustrialització, només comparable a la empresa pel govern de Felipe González per preparar l’entrada a la Unió Europea. González i el seu ministre Solchaga, que declarava que era positiu que Espanya es convertís en un país de “serveis” en nom de l’entrada en el MCE (Mercat Comú europeu avui Unió Europea) el 1986. Aquesta nova desindustrialització afecta tots els sectors. Aquesta onadaavui, es desenvolupa en paral·lel al desmantellament dels serveis públics, les “ajudes” per a la seva privatització, i a un nou pla de destrucció d’ocupació a la banca que suposa la pèrdua d’entre 15.000 i 20.000 llocs de treball. Per exemple la suposada ajuda a la sanitat amb fons europeus, que aconsella el FMI s’intenta orientar a la “col·laboració públic-privada”, o sigui, a la sanitat privada. Sigue leyendo

Ante la ofensiva de desindustrialización, organizar la lucha contra los despidos

Carta Semanal 811 en catalán

Carta Semanal 811 para descargar en PDF

En abril de este año publicábamos una Carta Semanal con el título “Cuando pase esto van a cambiar muchas cosas”, en la que señalábamos cómo la lógica del capitalismo y las normas de la Unión Europea se oponían a las promesas de recuperar la industria y poner fin a los recortes.

Los hechos han confirmado lo que decíamos entonces. Estamos viviendo, aprovechando la pandemia, una oleada de desindustrialización, sólo comparable a la emprendida por el gobierno de Felipe González para preparar la entrada en la Unión Europea. González y su ministro Solchaga que declaraba que era positivo que España se convirtiera en un país de “servicios” en nombre de la entrada en el MCE (Mercado Común europeo hoy Unión Europea) en 1986. Esta nueva desindustrialización afecta a todos los sectores. Esta oleada hoy, se desarrolla en paralelo al desmantelamiento de los servicios públicos, las “ayudas” para su privatización, y a un nuevo plan de destrucción de empleo en la banca que supone la pérdida de entre 15.000 y 20.000 empleos. Por ejemplo la supuesta ayuda a la sanidad con fondos europeos ,que aconseja el FMI se intenta orientar a la “colaboración público-privado”, o sea, a la Sanidad privada.

Sigue leyendo

La crisi (artificial) migratòria

Carta Setmanal 810 per descarregar en PDF

Quan escrivim aquesta carta, ha arribat a haver prop de 2500 immigrants amuntegats, dormint a terra i a l’aire lliure, al moll d’Arguineguín (Gran Canària), on les patrulleres de la Guàrdia Civil condueixen als immigrants que intenten arribar en pasteres a Canàries.

Dilluns passat, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, deia en una entrevista a Antena 3 que “al moll d’Arguineguín [els migrants] no estan mai més de 72 hores perquè passen al règim d’acollida”, una afirmació que s’han afanyat a desmentir l’alcaldessa de Mogán, Analia Bé; el president del Cabildo de Gran Canària, Antonio Morales; el president del Govern de Canàries, Ángel Víctor Torres; la presidenta a Europa de l’organització Human Rights Watch, Judith Sunderland; el Col·legi d’Advocats de Las Palmas i el propi jutge del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), Arcadio Díaz, que explica el cas de set migrants que van estar 24 dies al moll “amb la mateixa roba”. L’alarma s’instal·la a la població, perquè actualment hi ha gairebé la mateixa gent al moll d’Arguineguín que en tot el poble.

Sigue leyendo

La crisis (artificial) migratoria

Carta Semanal 810 en catalán

Carta Semanal 810 para descargar en PDF

Cuando escribimos esta carta, ha llegado a haber cerca de 2500 inmigrantes  hacinados, durmiendo en el suelo y al aire libre, en el muelle de Arguineguín (Gran Canaria), adonde las patrulleras de la Guardia Civil conducen a los inmigrantes que intentan llegar en pateras a Canarias. El lunes pasado, el ministro del Interior, Fernando Grande-Marlaska, decía en una entrevista en Antena 3 que en el muelle de Arguineguín [los migrantes] no están nunca más de 72 horas porque pasan al régimen de acogida”, una afirmación que se han apresurado a desmentir la alcaldesa de Mogán, Analia Bueno; el presidente del Cabildo de Gran Canaria, Antonio Morales; el presidente del Gobierno de Canarias, Ángel Víctor Torres; la presidenta en Europa de la organización Human Rights Watch, Judith Sunderland; el  Colegio de Abogados de Las Palmas y el propio juez del Centro de Internamiento de Extranjeros (CIE), Arcadio Díaz, que explica el caso de siete migrantes que estuvieron 24 días en el muelle “con la misma ropa”. La alarma se instala en la población, porque actualmente hay casi la misma gente en el muelle de Arguineguín que en todo el pueblo.

Sigue leyendo

El govern vol prorrogar un any el tractat que regula les bases de Rota i Morón

Carta Setmanal 809 per descarregar en PDF

En El País de l’11 de novembre, Miguel González ens explica que, encara que el “conveni de Defensa” amb els EUA venç el pròxim 21 de maig, després de vuit anys de vigència, el Govern espanyol ja ha decidit prorrogar-lo per un any, “per a donar temps al fet que la nova Administració demòcrata, presidida per Joe Biden, es formi i defineixi les seves línies polítiques“. Aquest “conveni de defensa” permet la cessió de les bases militars de Rota (Cadis) i Morón de la Frontera (Sevilla) als EUA, sense cap control per part del govern espanyol sobre l’equipament d’aquestes bases. Ni tan sols es pot saber si alberguen o no armes nuclears. Comenta l’article que “tampoc el Govern tenia una altra alternativa perquè, en cas d’haver arribat al 22 de maig sense un conveni en vigor, s’hauria iniciat el termini d’un any perquè els EUA retirés les seves tropes d’Espanya”. Una situació que, sens dubte, hauria afegit pressió als EUA en la renegociació del conveni, però que el govern ha decidit evitar.

Ningú espera que l’administració Biden vagi a canviar la seva política respecte a les bases militars ni a l’exigència que els “aliats” incrementin la seva despesa militar. De fet, el projecte de PGE inclou un augment del 5% en la despesa militar, com assenyalàvem en la Carta Setmanal de la setmana passada.

La política exterior d’un govern és una bona mostra de la seva política en general; hi ha una relació estreta entre aquest “regal” al “nou “president americà i la tonalitat general dels pressupostos, que no responen als interessos de la majoria(vegeu anterior carta). A nosaltres NO ens guia un altre interès que el de la majoria social, i en cap cas creiem que “com pitjor, millor”. Tot aspecte positiu mereix el suport dels treballadors, per tant el nostre. Però com és possible donar l’esquena al que ha estat tradicionalment una de les millors tradicions dels treballadors i els joves del nostre país, la lluita contra la guerra. Estem convençuts que coincidim en això amb la immensa majoria dels companys del PSOE i de Podemos, amb IU, qüestió que sens dubte els portarà a reflexió. Sigue leyendo

El gobierno quiere prorrogar un año el tratado que regula las bases de Rota y Morón

Carta Semanal 809 para descargar en PDF

Carta Semanal 809 en catalán

En El País del 11 de noviembre, Miguel González nos explica que, aunque el “convenio de Defensa” con los EE.UU. vence el próximo 21 de mayo, tras ocho años de vigencia, el Gobierno español ya ha decidido prorrogarlo por un año, “para dar tiempo a que la nueva Administración demócrata, presidida por Joe Biden, se forme y defina sus líneas políticas”.  Ese “convenio de defensa” permite la cesión de las bases militares de Rota (Cádiz) y Morón de la Frontera (Sevilla) a los EE.UU., sin ningún control por parte del gobierno español sobre la equipación de esas bases. Ni siquiera se puede saber si albergan o no armas nucleares. Comenta el artículo que “tampoco el Gobierno tenía otra alternativa pues, de haber llegado al 22 de mayo sin un convenio en vigor, se habría iniciado el plazo de un año para que EE UU retirase sus tropas de España”. Una situación que, sin duda, habría añadido presión a los EEUU en la renegociación del convenio, pero que el gobierno ha decidido evitar.

Nadie espera que la administración Biden vaya a cambiar su política con respecto a las bases militares ni a la exigencia de que los “aliados” incrementen su gasto militar. De hecho, el proyecto de PGE incluye un aumento del 5% en el gasto militar, como señalábamos en la Carta Semanal de la semana pasada.

La política exterior de un gobierno es una buena muestra de su política en general; hay una relación estrecha entre este “regalo” al “nuevo ” presidente americano y la tonalidad general de los presupuestos, que no responden a los intereses de la mayoría(ver anterior carta). A nosotros NO nos guía otro interés que el de la mayoría social, y en ningún caso creemos que “cuanto peor, mejor”. Todo aspecto positivo merece el apoyo de los trabajadores, por tanto el nuestro. Pero cómo es posible dar la espalda a lo que ha sido tradicionalmente una de las mejores tradiciones de los trabajadores y los jóvenes de nuestro país, la lucha contra la guerra. Estamos convencidos de que coincidimos en esto con la inmensa mayoría de los compañeros del PSOE y de Podemos, con IU, cuestión que sin duda les llevará a reflexión. Sigue leyendo

Davant la gravetat de la situació, aquests pressupostos són els que necessita la majoria?

Carta Setmanal 808 per descarregar en PDF

El passat 28 d’octubre el govern va presentar, en el Congrés, la proposta de pressupostos per a l’any 2021. Amb tota pompa els va qualificar d'”històrics” i Sánchez en particular va declarar que “són uns pressupostos progressistes i són els pressupostos que el nostre país necessita”. Es tracta de meres declaracions la credibilitat de les quals és molt feble als ulls dels treballadors, després de les nombroses promeses incomplides, així com la seva falta a la veritat en anuncis com el de març, que havien prohibit els acomiadaments. I el que importa són els fets, de manera que anem a ells.

Cap mesura de política econòmica pot avaluar-se seriosament de forma desconnectada del marc en el qual té lloc. Per això, per a avaluar l’abast i significat d’aquests pressupostos ha de considerar-se, abans de res, el context social actual. Com hem explicat nombroses vegades en les nostres publicacions, la pandèmia, la seva brutal magnitud, no cau del cel, no és un fet extern a la greu crisi capitalista que s’arrossega per molt de temps, per més que romangués més o menys latent en els últims anys. Al contrari, la pandèmia en tota la seva extensió és el resultat d’aquesta crisi i les polítiques que l’acompanyen: privatització i desmantellament dels serveis públics, precarització laboral, recerca no orientada a les necessitats de la majoria sinó a l’interès dels negocis privats, etc. Per això un simple patogen respiratori provoca la barbàrie que patim i que fa aflorar la crisi latent, disparant-la. I ni tan sols davant aquesta situació tan greu el govern central i els autonòmics han revertit les retallades amb un veritable pla de xoc adequadament finançat.

Sigue leyendo

Ante la gravedad de la situación, ¿estos presupuestos son los que necesita la mayoría?

Carta Semanal 808 para descargar en PDF

Carta Semanal 808 en catalán

El pasado 28 de octubre el gobierno presentó, en el Congreso, la propuesta de presupuestos para el año 2021. Con toda pompa los calificó de “históricos” y Sánchez en particular declaró que “son unos presupuestos progresistas y son los presupuestos que nuestro país necesita”. Se trata de meras declaraciones cuya credibilidad es muy débil a los ojos de los trabajadores, después de las numerosas promesas incumplidas, así como su falta a la verdad en anuncios como el de marzo, de que habían prohibido los despidos. Y lo que importa son los hechos, de modo que vamos a ellos.

Caratula_808Ninguna medida de política económica puede evaluarse seriamente de forma desconectada del marco en el que tiene lugar. Por eso, para evaluar el alcance y significado de estos presupuestos debe considerarse, antes de nada, el contexto social actual. Como hemos explicado numerosas veces en nuestras publicaciones, la pandemia, su brutal magnitud, no cae del cielo, no es un hecho externo a la grave crisis capitalista que se arrastra por mucho tiempo, por más que permaneciera más o menos latente en los últimos años. Al contrario, la pandemia en toda su extensión es el resultado de esta crisis y las políticas que la acompañan: privatización y desmantelamiento de los servicios públicos, precarización laboral, investigación no orientada a las necesidades de la mayoría sino al interés de los negocios privados, etc. Por eso un simple patógeno respiratorio provoca la barbarie que padecemos y que hace aflorar la crisis latente, disparándola. Y ni siquiera ante esta situación tan grave el gobierno central y los autonómicos han revertido los recortes con un verdadero plan de choque adecuadamente financiado.

Unos presupuestos que vienen en un momento dramático

Para resumir muy brevemente la situación, digamos que los muertos se cuentan por decenas de miles y los desempleados por millones.
En el terreno sanitario es el resultado de esas políticas que, por ejemplo, reducen el 8% las camas hospitalarias entre 2005 y 2019 (de 365 por cada 100 000 habitantes a 337). En la Comunidad de Madrid se cerraron casi 3 000 camas y se despidió a 3 200 trabajadores de la sanidad pública, además de disparar la precariedad laboral. Más de la mitad del gasto sanitario se ha desviado a empresas privadas -tanto conciertos como hospitales privatizados-, en donde anida la financiación ilegal del PP. A escala estatal sólo en el periodo 2010-2013 se redujo el presupuesto sanitario en un 12%. Al mismo tiempo, la pandemia ha evidenciado enormes déficits en la enseñanza y el transporte público. Sigue leyendo

Sobre les eleccions de Bolívia

Publiquem aquest document elaborat pels camarades llatinoamericans en què estableix una anàlisi clara i com s’emmarca la situació de Bolívia en el context continental en vespres de les eleccions en els EEUU


La resistència de les masses al cop torna a portar el MAS al poder

Fa un any, després d’accions violentes de la dreta i motins de policies contra un pretès “frau” en les eleccions que donaven la victòria a Evo Morales per a un quart mandat a Bolívia, l’alt comandament de les FFAA “va suggerir” la renúncia del president i del seu vicepresident, Álvaro Garcia Linera, per a evitar un “bany de sang”.

Val recordar que també la direcció de la COB (Central Obrera Boliviana) va demanar al “company Evo” que renunciés per a evitar la “guerra civil”. L’OEA, una agència de l’imperialisme dels EUA, cridada a supervisar les eleccions per Evo, va tenir un paper decisiu en publicar un relat indicant “irregularitats” en aquestes. Evo Morales i García Linera van renunciar i van sortir de Bolívia rumb a Mèxic, mentre en L’Alt i altres regions del país, les mobilitzacions d’indígenes i treballadors s’enfrontaven amb una brutal repressió amb desenes de morts, corejant “Evo, no estàs sol”.

El govern d’Añez, obertament proimperialista i racista, secundat per les FFAA, els empresaris i sectors de dreta i ultradreta, que són minoritaris socialment i políticament al país, va seguir la repressió i atacs a les masses quan va venir la pandèmia. La gestió de la crisi de la COVID-19 va ser desastrosa i acompanyada per més repressió.

Evo i Linera sempre van orientar el MAS i la seva base popular a “tenir paciència” i esperar noves eleccions, acceptant la prohibició dels colpistes que ells anessin candidats. Canviant inclusivament el primer candidat anunciat pel MES –un jove “cocalero” de Chapare (bastió d’Evo)– per Luis Arce, el seu “moderat” ministre d’Economia, tenint com a vicepresident a David Choquehuanca (excanciller d’Evo, que va ser l’únic president “progressista” que va acudir a la presa de possessió de Bolsonaro al Brasil).

El fet indiscutible és que les masses populars i la classe obrera –malgrat la seva posició inicial, la COB participa en la resistència al cop– van derrotar en les urnes, en primera volta (55% dels vots per a Arce) a Carlos Mesa (29%, centredreta), Luis Fernando Camacho (el “Bolsonaro bolivià”, 14% vots), amb la retirada d’altres dos candidats que van donar suport al cop, Dorian Medina i Tuto Quiroga, contra Evo i el MAS.

La victòria electoral de Luis Arce és deguda no a la “tàctica genial” d’Evo –com diuen els membres del Fòrum de São Paulo, al qual pertany el MAS– ni tampoc a les teories de “capitalisme andí” i “plurinacionalitat” de Linera. Va ser la resistència de les masses populars i treballadores de Bolívia, resistència abandonada pels seus líders principals en el moment del cop, però que es va mantenir, fins i tot durant la pandèmia. Es deu als indígenes, miners, fabrils, mestres que no van acceptar el cop promogut per una oligarquia racista –menys del 20% de la població boliviana és “blanca”, privilegiada amb la propietat de les mines i el agronegoci, secundada pels “milicos” i l’imperialisme dels EUA.

La victòria en la primera volta d’Arce s’explica també per la divisió de les candidatures de dretes –cadascuna representava interessos oligàrquics regionals, només unides en la submissió a l’imperialisme– i per la crisi del sistema i del govern Trump als EUA, accelerada per l’explosió social enmig de la pandèmia (“Black lives matter”) i en vespres de les eleccions del 3 de novembre.

Un detall, que pot tenir conseqüències, si recordem la imminència de secessió que va haver-hi en el primer govern Evo (2006-09): Carlos Mesa va guanyar en dos departaments dels 9 de Bolívia, Tarija i Beni, mentre que Camacho va guanyar en Santa Cruz, important pel agronegoci i històricament separatista (cambas X collas ) respecte de l’altiplà occidental. Santa Cruz té avui un estatut d’autonomia –negociat amb el MAS en l’Assemblea Constituent (2009)– molt ampli.

I ara?

Sigue leyendo