(Publicat a la Carta Setmanal 769 – veure en castellà)
El 22 de febrer de 2019, contra el 5è mandat de Buteflika, el poble algerià es va llançar al carrer per milions. Era la resposta a l’última provocació del règim. L’aixecament revolucionari del poble algerià, expressió dels processos revolucionaris que estan obrint-se pas a escala internacional, és profund, cerca acabar amb el règim que va confiscar la revolució de 1962.
(Publicat a la Carta Setmanal 768 – veure en castellà)
Als militants, als treballadors i treballadores, a la joventut de tots els pobles de l’Estat
El període obert amb la formació del govern de coalició PSOE/PODEM amb el suport parlamentari de partits bascos i catalans suscita, sens dubte, expectatives i, en molts casos, il·lusions –encara que siguin limitades– en amplis sectors de la classe obrera, la joventut i, en particular, al poble català.
(Publicat a la Carta Setmanal 767 – veure en castellà)
El nou ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá declarava recentment a París que, en matèria de jubilacions, la seva referència, «sens dubte», és la reforma de 2011, la derogació de la qual reivindiquen els pensionistes en les seves mobilitzacions. «Crec que la reforma de l’any 2011 està bé i no hi ha per què pujar l’edat de jubilació a Espanya», va dir. I va afegir que el calendari establert en aquesta reforma, promulgada pel Govern de Zapatero en desenvolupament de l’Acord Social i Econòmic (ASE), signat el 2 de febrer de 2011 pel govern amb la patronal i els dirigents d’UGT i CCOO, «és un punt de partida perfecte i no hi ha per què tocar-lo». Però va afegir que caldrà veure com «l’edat efectiva de jubilació s’acosta a la pactada en 2011», que actualment està en seixanta-cinc anys i deu mesos i que aconseguirà els seixanta-set anys en 2027. En això –va dir- cal treballar «amb els incentius correctes».
(Publicat a la Carta Setmanal 766 – veure en castellà)
Des de la seva promulgació, els sindicats han rebutjat i combatut les reformes laborals de 2010 i 2012. Contra ambdues, van convocar vagues generals. I en cap moment les han acceptat, encara que des de 2012 han abandonat la via de combatre-les en la mobilització i han demanat, en va, diàleg social.
Recordem que, des que es va promulgar en Estatut dels Treballadors en 1980 fins ara hem sofert 12 reformes laborals, totes elles per a retallar una mica d’un estatut que ja va néixer amb la classe obrera en contra.
(Publicat a la Carta Setmanal 765 – veure en castellà)
En 1975, a la mort del dictador Franco, una profunda mobilització dels treballadors, la joventut i els pobles commovia a tot l’estat espanyol. Els drets de vaga, de manifestació, d’expressió, de lliure organització política i sindical van ser imposats, en els fets, a un règim franquista moribund que era incapaç de contenir la situació. Després de diversos intents de parar per a força el que era imparable, el rei va tornar d’una visita als EUA amb una proposta de canvi de tàctica: calia arribar a un acord amb els principals dirigents de l'»oposició democràtica». Un acord que es va plasmar en els «Pactes de la Moncloa».
(Publicat a la Carta Setmanal 764 – veure en castellà)
Dimarts passat, el nou president del govern, Pedro Sánchez, prometia respectar i fer respectar la Constitució del 78 davant el Rei. Alguns ens diran que és un mer acte formal, però no ho és. És un recordatori que, en aquest país, les lleis es promulguen en nom del rei i la justícia -per cridar-la d’alguna manera- s’exerceix en nom del rei. Col·locat al capdavant de l’Estat per voluntat del dictador Franco, que va nomenar al seu pare el seu hereu després d’assegurar-se que li educava en els «principis fonamentals del Moviment Nacional», el rei és el cap de l’aparell d’Estat, al qual, el 3 d’octubre de 2017, va cridar a posar totes les seves forces en la persecució dels republicans catalans, tasca en la qual segueixen obstinats (vegeu les recents resolucions de la Junta Electoral Central i del Tribunal Suprem).
(Publicat a la Carta Setmanal 763 – veure en castellà)
Malgrat tots els obstacles, en particular des del mateix aparell d’Estat, després de la proclamació de Pedro Sánchez com a president, finalment es formarà el govern de coalició del Partit Socialista i “Unidas Podemos”, donat suport per diverses forces nacionalistes, regionalistes i de l’esquerra i per Esquerra Republicana (a través de l’abstenció, pactada amb el PSOE). De fet, una àmplia coalició del manteniment de la qual al llarg del temps dependrà l’estabilitat del govern que ara es forma.
(Publicat a la Carta Setmanal 762 – veure en castellà)
La Constitució del 78 atorga al rei poders amplis, que li constitueixen com la clau de volta del règim. És hereu de la dinastia borbònica i, alhora, hereu del dictador Franco, que va designar al seu pare, Joan Carles I, després d’educar-li en els «principis fonamentals» del Moviment, als quals va jurar fidelitat, com el seu hereu com a Cap d’Estat. No ha d’oblidar-se que va ser coronat a penes l’endemà passat de la declaració de la defunció del dictador. I en 2014 va abdicar en favor de l’actual rei, Felip VI. Com a hereu de Franco, és el cap i custodi de tot l’aparell d’Estat heretat del franquisme i, com a tal, és l’únic amb comandament real sobre l’aparell militar, judicial i policial concreció d’aquest aparell d’Estat heretat del franquisme. Com es va demostrar en el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, quan tots els alts comandaments militars, tant insurrectes com passius, només van obeir les ordres que finalment, després de molts dubtes, va dictar el seu pare Juan Carlos, després d’haver passat per sobre del govern i del ministre de defensa, el tinent general Gutiérrez Mellado.
(Publicat a la Carta Setmanal 761 – veure en castellà)
El 3 d’octubre de 2018, l’endemà passat del referèndum català, que la policia i la guàrdia civil van intentar impedir amb la repressió, el cap de l’Estat, el rei Felip VI, hereu de la corrupta dinastia borbònica i del dictador Franco, va pronunciar un discurs televisat en el qual va anomenar a totes les forces de l’Estat a combatre per tots els mitjans contra el desig del poble català de decidir lliurement el seu futur i a perseguir als dirigents republicans catalans.
(Publicat a la Carta Setmanal 760 – veure en castellà)
A ningú se li escapa l’estreta vinculació dels atacs als sistemes de pensions públics amb els interessos dels fons privats, impulsats pel capital financer i les seves institucions, la banca, les asseguradores i els governs al seu servei.
Des del 5 de desembre passat, en tota França, joves, treballadors, jubilats, armilles grogues, sindicats, es manifesten per centenars de milers per la retirada de la reforma de les pensions de Macron i Delevoye. En el moment d’escriure aquestes línies, després d’una setmana de crisi governamental, Jean Paul Delevoye, ministre dels fons de pensions, acaba de dimitir en conèixer-se la seva vinculació amb aquests.
Reproduïm un article de l’nº 543 de Informations Ouvrières, òrgan de el Partit Obrer Independent de França (POI), de l’12 a el 18 de desembre 2019.