(Publicat a la Carta Setmanal 739 – veure en castellà)

Aquesta Carta Setmanal ha estat redactada el dilluns 22 a les 21 h.

Avui, dilluns 22 de juliol, s’ha iniciat la sessió d’investidura, l’objectiu declarat de la qual és formar el govern sortit de les eleccions del 28 d’abril. Tres mesos han passat, ningú sembla fer-se responsable d’aquest llarg espai sense govern, recorregut per múltiples rumors, maniobres, declaracions contradictòries.

Està molt estesa entre els més amplis sectors de la població, en particular entre els treballadors, la sensació de que el vot serveix de molt poc, perquè després els aparells polítics fan el que volen.

Una sensació de fastig davant els polítics i les institucions. No és una cosa nova, en 2011 les massives manifestacions, majoritàriament de joves, que cridaven «no ens representen» o «ho diuen democràcia i no ho és», ja reflectien aquestes «tisores» entre les representacions polítiques i les exigències de la població, particularment dels treballadors i els joves.

El discurs de Pedro Sánchez dóna una resposta a aquest malestar?

Sí, dóna una resposta en el mal sentit. A la relectura del discurs de dues hores (34 pàgines) apareix una pregunta: on estan les reivindicacions i algunes de les promeses per les quals els treballadors i els joves van anar a votar?

Excepte la promesa de derogació de la Llei Mordassa, cap d’elles consta en el programa de govern. Ni derogació de les contrareformes (laboral, de pensions, educativa), ni defensa de l’actual sistema de pensions, ni derogació de l’article anti-vaga 315,3 del Codi Penal.

Trobem, sí, un llenguatge «modern», molt de moda en tots els governs europeus, de generalitats de ben comuna, progrés, modernisme i el que s’intervingui.

Aquest programa, no obstant això, no és una sorpresa. El 8 de juliol el PSOE va presentar a Unides Podem el seu pla, que el discurs de Pedro Sánchez més o menys reprodueix. Una proposta fins i tot per darrere del Pacte PSOE-UPodemos» per a elaborar el pressupost de novembre 2018, segons es desprèn dels textos publicats sense que ningú els hagi desmentit: havien desaparegut les escasses reivindicacions dels treballadors.

Llavors quin és l’objectiu d’aquest programa de govern?

Dies abans el president de la CEOE Garamendi declarava en l’assemblea de la seva organització que era «necessari un govern estable» per a continuar les reformes. Encara que fora a costa de noves eleccions.

Aquest diumenge 21 de juliol els quatre expresidents del govern, coincidien com a papagais en què era necessari un govern estable. Per a què? Doncs per a continuar la mateixa política. I Felipe González alertava d’una possible crisi d’Estat si continuàvem sense un govern capaç d’aplicar les mesures que exigeixen el capital i l’aparell d’Estat.

Sense prefigurar els que pugui ocórrer fins al dijous en què es tanca la investidura, és evident que les «promeses» de Sánchez només augmentaran l’escepticisme.

Regressió en les llibertats i en els drets socials

Sánchez sembla anunciar que hi haurà governs passant per sobre de la majoria de les Corts. En lloc d’establir l’autonomia municipal, dicta que els ajuntaments continuaran aplicant els ingressos a pagar el deute i assignaran el superàvit no al que el poble vulgui. Tres quarts del mateix quant a les autonomies.

És una reculada antidemocràtica. Sánchez ni tan sols anuncia una reforma radical de la justícia, després del que estem veient. Una reforma que entre altres coses obligués al fet que els triats pel poble exerceixin les seves funcions.

Per sobre de tot, el discurs sembla avalar l’anul·lació de la voluntat majoritària dels pobles (exemple Catalunya).

I alhora, en renunciar a les mesures de xoc per a derogar les contrareformes, Sánchez sembla anunciar la continuïtat en el reflux en els drets socials, per tant, agreujant les retallades de pensions i de salaris, deixant la formació professional, i l’educació, en mans dels interessos de cada empresari, i la sanitat arruïnada, en vies de liquidació.

Ni som pessimistes ni exagerem. En analitzar el pla Sánchez, centenars de milers de votants socialistes, d’UP i de tota la majoria treballadora arribaran a la mateixa conclusió.

Arribar al govern, ocupar ministeris, com a premi per a girar l’esquena al mandat dels electors, que pot canviar? Què pot canviar si la política econòmica està dictada pel capital financer… amb Nadia Calvino com a representant directa?

I què pot canviar si Sánchez ni tan sols fa referència a Catalunya i els judicis als dirigents republicans? És això respectar la independència de la justícia? Els jutges han demostrat ser completament aliens a la independència de la justícia, i només es guien per les ordres del Rei en defensa del règim i del capital.

I ara què?

Sense prejutjar el que succeeixi, un govern triat amb aquesta plataforma no seria més que un govern orientat a continuar, amb matisos (alguns a no menysprear) la política de Rajoy. La confiança de la majoria en què ara sí que es deroga la reforma laboral, la confiança en què amb aquesta derogació la precarietat extrema de dones i joves millorarà xocarien, d’aplicar-se aquest pla, amb un dur desengany.

Més que mai, és necessari dirigir-se als grups parlamentaris perquè deroguin les reformes laborals i restableixin les llibertats.

En efecte:

• derogar la reforma laboral és la primera mesura per a millorar la situació de les treballadores, els joves, els pensionistes, de tots els treballadors –els que té conveni i els que encara no ho tenen–.
• no derogar les reformes de pensions, que s’agreugen cada any, és el camí directe a liquidar l’actual sistema de pensions, enfonsant les condicions de vida de la població major. I això s’agreuja amb la promesa de Sánchez d’aplicar les reformes que no va poder aprovar el Pacte de Toledo.
• derogar la LOMCE i altres mesures antieducatives és la condició per a mantenir i millorar la formació dels joves, és a dir, el futur pròxim.
• derogar les lleis d’austeritat, d’estabilitat, és a dir les retallades que lliguen als ajuntaments, les autonomies i al govern (transformant-los en enemics dels pobles), és salvar les condicions de treball i de vida, les bases de la convivència democràtica entre els pobles.
• restablir la democràcia: que els triats governin per a complir la voluntat dels electors, sense que cap jutge ni agent dels bancs pugui impedir-ho.
• aplanar el camí al fet que els pobles, lliurement, decideixin com organitzar la convivència, les relacions entre ells…

Tot això és urgent per a salvar a la majoria, als nostres pobles.

És el que correspon als interessos de la majoria que va donar els vots a PSOE, UP i altres grups que es reclamen de la democràcia i els drets democràtics. Ningú té dret a defraudar-los.

(Publicat a la Carta Setmanal 738 – veure en castellà)

En un context en el qual el rebuig al govern de Syriza s’amplifica i en la continuïtat dels revessos soferts en les eleccions europees del mes de maig últim, el primer ministre Tsipras va manar convocar eleccions legislatives anticipades, amb valor de plebiscit. L’abstenció aconsegueix el 42% en un país en el qual aquesta va sancionada de per llei (si bé mai hi ha hagut persecucions per això).

La Nova Democràcia, el partit de la burgesia grega, es porta la victòria amb el 39,8% dels vots, o sigui el 23% dels inscrits. Amb 158 escons, la Nova Democràcia posseeix la majoria absoluta i té mà lliure per a constituir un nou govern. Syriza arriba en segon lloc amb el 31,5% dels vots, o sigui el 18,27% dels inscrits.

Recordem que Syriza havia triomfat en les eleccions legislatives de gener de 2015 arran d’una campanya centrada en el compromís de revertir les mesures d’austeritat dels memoràndums amb el 36, 34% dels vots, lluny davant de Nova Democràcia (27,21 80%. El PASOK, partit social demòcrata, després d’una caiguda en picat iniciada en 2012, aconseguia reunir només el 4,68% dels vots. Els electors sancionaven així Nova Democràcia i el Pasok que havien aplicat els memoràndums i feien campanya per la continuació d’aquestes polítiques. El juliol de 2015, la troica imposava un tercer «pla de rescat» a Grècia, adobat amb noves mesures d’austeritat, entre elles la reculada de l’edat de la jubilació a 67 anys i l’augment de l’IVA. Enfront d’això, mitjançant el referèndum del 5 de juliol de 2015, Tsipras crida la població a pronunciar-se sobre el tercer memoràndum. El 61% dels votants es pronuncien en contra. El 13 de juliol, el primer ministre traeix aquesta votació i accepta les mesures d’austeritat. Per a convalidar l’acord en el parlament, es recolza en els partits d’oposició. Una tercera part dels parlamentaris de Syriza vota en contra o s’absté. Després d’això, Tsipras dimiteix. Noves eleccions legislatives tenen lloc el setembre de 2015, Syriza conserva 145 escons dels 149 que tenia.

És, sense cap dubte, una sanció al govern de Syriza que ha aplicat els memoràndums contra la voluntat de la població. L’agost de 2018, expirant l’últim «pla de rescat», el primer ministre Tsipras es vanava d’un creixement d’un 1% i d’un superàvit primari d’un 4,3% del PIB, o sigui 0,8% més del que estava previst en el marc del pla. En 2015, el deute grec representava el 175,9% del PIB. En 2019, aconseguia el 180% d’aquest. El país està devastat. Les conquestes obreres han estat dinamitades. Els béns públics i empreses nacionals desmantellades i venudes. Grècia ha perdut el 25% del seu PIB. El 35% de la població viu per sota del llindar de pobresa. La taxa d’atur és del 18%, la taxa més alta d’Europa. Els salaris han baixat en un 30 a 50%. Els impostos i les taxes es mengen entre el 60 i 80% dels salaris dels grecs. De les 40 privatitzacions exigides per la Unió Europea, 30 les ha realitzat el govern Tsipras. Sent els exemples més emblemàtics els del port del Pireo venut al xinès Cosco, el port de Tessalònica, 14 aeroports i la companyia del gas DEPA.

Fa 10 anys, l’abstenció aconseguia el 29%. Des de llavors no ha deixat de pujar. Últimament, el 58% en les eleccions europees i el 60% en les seleccions regionals. Això dóna fe d’un rebuig a la política del govern Syriza. Si al Pireu, barri majoritàriament obrer, Siriza gana amb el 43,73% dels vots ( contra el 29,72% dels vots per a la ND), l’abstenció aconsegueix el 51%, Més d’un de dos electors s’ha negat a anar a votar. En l’oest d’Atenes i en l’oest de l’Àtica, el marcador de Syriza aconsegueix entorn del 38%. L’abstenció, quatre punts per sota de la mitjana nacional, continua alta, en 38,6%.

El KKE, partit comunista grec es manté amb el seu 5% dels vots i 15 escons. Això no s’ha mogut des de gener de 2015. El resultat del Pasok, ara Kinal, segueix baix amb el 8% i 22 escons.

Alba Daurada, el partit d’extrema dreta, del qual diversos dirigents estan avui processats per participació en «una organització criminal de caràcter militar» i per homicidis comesos per membres de l’organització, no ha aconseguit el 3% necessari per a aconseguir almenys un escó. Perden els seus 18 escons en profit, segons l’analista polític Petros Ioannidis(1), de la Nova Democràcia i de la Solució grega, partit reaccionari ortodox que només aconsegueix el 3,70% dels vots, o sigui el 2,2% dels inscrits.

Jean-Claude Juncker, en una carta personal al futur primer ministre Kyriakos Mitsotakis es congratula: «Vostè sap de la meva inclinació personal a Grècia i al seu poble que tant ha sofert durant l’últim decenni. La dignitat, la resiliència i la implicació europea dels grecs durant aquests anys imposa respecte (…). Grècia està ara en el seu lloc en el cor d’Europa i de l’euro. Molt s’ha fet. Però encara queda molt per fer. » Alhora que es congratula per la victòria de Mitsotakis, Juncker es descobreix davant els governs que han aplicat els memoràndums, entre ells Syriza que tenia el suport de l’oposició i per tan mans lliures per a portar una política de destrucció dels drets dels assalariats a compte del capital. No sense motius el plebiscit de Tsipras ha fracassat.

Aquest nou govern haurà d’enfrontar-se amb la classe obrera enfastidida per aquestes polítiques a imatge dels mariners. L’advertiment que han donat el 3 de juliol, en respondre a la convocatòria de vaga de la seva federació no té dubte. Cap vaixell ha sortit del port. Com ha declarat Antonis Ntalakogiorgos, president de PENIN, sindicat dels mariners de la flota mercant: «No farem ni un pas enrere de les nostres demandes» (NDLR: augment de llocs i salaris).

(1) Canal LCI, 9 de juliol «Grècia: per què ha desaparegut el partit d’extrema dreta Alba Dorada?»

(Publicat a la Carta Setmanal 738 – veure en castellà)

Sota aquestes sigles s’han reagrupat candidatures molt variades però en general candidatures sorgides de l’entorn de Podemos i dels moviments que venien del 15M. Podemos ja s’havia constituït quan es van celebrar les eleccions de 2015. Però encara que havia tret bons resultats no tènia encara organitzacions locals, la qual cosa els va portar a impulsar aquestes candidatures amb socis locals posant dues condicions. Que Podem com a tal no participaria en elles. O sigui, no li proporcionaria les seves sigles i per tant haurien de ser candidatures ciutadanes però mai coalicions. (això va tenir algunes excepcions). La segona condició és que no es pactés amb el PSOE governs de coalició tret que la CUP anés majoritària.

L’absència d’organitzacions locals de Podemos i les dues condicions imposades van facilitar que s’aixequessin candidatures molt diverses.

El municipalisme en el fons

Encara que per municipalisme s’entén en general l’acció municipal, en veritat és una teoria defensada per corrents com les populistes que defensen una democràcia radical, assemblees per a tot, i mesures com els pressupostos participatius, tot el basat en l’anomenada economia social, cooperativisme, etc. Canviar el món des del poble, és a dir, abandonar la lluita contra l’austeritat i les retallades. Una volta a Proudhon. En realitat no hi ha hagut gairebé res d’aquest tipus de política i més aviat la democràcia i les assemblees han estat les grans absents en aquests projectes. Sobretot als ajuntaments grans i mitjans encara que hi hagi hagut excepcions.

Un marc de confrontació

Aquestes candidatures en molts llocs han estat marc de confrontació més que de col·laboració. Baralles per a veure qui –al marge de la lluita pels serveis públics– a base de primàries i manejos de xarxes es feien amb els càrrecs públics i de les organitzacions. Hi ha un autèntic corol·lari de baralles internes que han estat la tònica general i no l’excepció en aquestes candidatures. Les assemblees han estat substituïdes, moltes vegades pels “ciberdebats”. Les xarxes s’han convertit en un marc per als insults i les provocacions. Una forma de fer política antidemocràtica i poc transparent.

On s’ha governat la cosa ha anat d’una altra manera. Hi ha menys temps per a gastar-ho en ximpleries. Però les baralles han sorgit en grans ciutats com Madrid, Barcelona, Cadis, Saragossa, Pamplona i en les diverses ciutats on sota el nom de les marees es va governar a Galícia. Sobre la base de quatre anys de decepció, desgast per aplicar la política de retallades, ara, Podemos s’ha presentat pel seu compte en diverses d’elles, i en algunes comunitats. En diversos llocs contra els seus antics socis. Aquesta divisió ha fet que es perdin la majoria de les alcaldies.

Els salaris i altres coses formals

Les candidatures d’unitat popular han tingut dos tipus diferents de característiques segons si han governat o no. On han governat s’han dedicat a fer una gestió «honesta» però en general respectuosa amb les imposicions del ministeri d’Hisenda i de la Unió Europea (regla de despesa, llei de bases, etc.). Lluitar contra aquestes imposicions exigeix un combat que no es limiti a cada municipi. I el moure’s en aquest marc de política contra els serveis públics, causa decepció i és terreny per als xocs entre sectors de les candidatures.

Han intentat demostrar que és possible malgrat les retallades i imposicions governar per a la majoria. Així s’han ufanejat d’haver reduït el deute, cosa gens difícil amb la llei Montoro. D’altra banda han pretès reduir la despesa via reducció de salaris dels polítics i altres despeses. És veritat que els salaris ja havien estat limitats en el 2013. Malgrat això, aquestes candidatures han fet batalla dels salaris dels polítics i han centrat la batalla a limitar els seus salaris i els dels altres. Al final una gestió honrada de les retallades. Altres retallades són possibles.

On han estat en l’oposició s’han gastat molts esforços en baralles internes i molt poc en mobilització i a fer política. Molt poca coordinació amb altres pobles. Molt poca activitat i mobilització conjunta contra les lleis que impedeixen la política municipal. Cadascun ficat al seu poble com si el món comencés i acabés allí.

Els resultats han donat lloc a moltes especulacions. En els resultats electorals té a veure el que fas tu i el que fan els altres. El PSOE ha recuperat desenes d’ajuntaments gràcies als problemes de les CUP més que a la seva política.

Si som justos en nostra crítica, les candidatures de les CUP han tingut problemes però han estat molt més honrades que altres administracions anteriors. No obstant això s’han perdut pel desengany de fer la mateixa política que els altres, aplicant l’austeritat, i en aquest marc per les crisis internes.

Si no, és impossible explicar com a Madrid el PP amb un mediocre i desconegut candidat ha recuperat l’alcaldia. És més fàcil entendre aquesta situació, en la qual el PP vènia amb Ana Botella de fer una gestió escandalosa, a partir que en el fonamental s’ha fet la mateixa política, i a partir d’aquí les baralles internes, la ruptura de Carmena amb Pablo Iglesias i la crida a última hora d’aquest a votar a la candidatura d’IU, que no ha tret representació.

Un element destacable és la pervivència d’alguns alcaldes malgrat la tònica general, amb majories absolutes. Per exemple són els casos d’Abel Caballero a Vigo, Kichi a Cadis i Francisco Guarido d’IU a Zamora. Són la demostració d’alcaldes populistes que són l’excepció a la regla.

El futur de les CUP

Ara després del xarampió dels quatre anys anteriors, es plantegen les coses d’una altra manera. Ara hi ha ja fins i tot ànsies per governar, gairebé com sigui. En molts pobles i ciutats s’ha entrat en els governs tirant per terra la teoria anterior. Han quedat moltes candidatures despenjades de Podemos (Cadis, València, Galícia, Pamplona, Madrid, etc.) que segurament acabessin creant alguna cosa conjuntament, etc.

Però no hi ha hagut, més enllà d’entrar en els governs i posar menys accent en els temes salarials, molts canvis. Es resignen a ser una candidatura més.

Com fer per a municipalitzar el privatitzat, com fer per a acabar amb la llei de Bases (LRSAL), llei de grans ciutats, etc.

L’esforç lloable de molts o la majoria de regidors i alcaldes d’aquestes candidatures per fer una gestió honesta ha xocat, més allà de les picabaralles internes amb les lleis del règim monàrquic i del capital financer que impedeixen l’autonomia municipal i poder governar en l’àmbit local al servei de la majoria de la població. No obstant això s’han perdut, sobretot per les crisis internes, i particularment per la contradicció de voler aparèixer com una «alternativa» als partits tradicionals per a acabar fent el mateix en el fonamental. El fracàs de moltes d’aquestes candidatures demostra que la gestió «honesta» del capitalisme no és cap alternativa al capitalisme.

(Publicat a la Carta Setmanal 737 – veure en castellà)

Els successius cims dels caps d’Estat o de govern dels 28 països de la Unió Europea han coincidit en el temps amb la signatura (a l’espera de ratificació pels països signants) de l’acord de lliure comerç UE/Mercosur en negociació des de fa anys

Malgrat l’atzar del calendari aquests dos fets mostren la profunda dislocació d’aquestes institucions, particularment la Unió Europea, entre el martell de la guerra comercial llançada per l’administració Trump i l’enclusa de la resistència dels pobles i els treballadors a les polítiques d’austeritat.
Vegem alguns elements a ressaltar d’aquests dos esdeveniments;

Una baralla per llocs?

En aparença la renovació dels alts càrrecs de la Unió Europea, o sigui, la presidència de la Comissió Europea –la instància dels diferents comissaris, veritable «poder» executiu–, la presidència del Consell Europeu (que reuneix els caps d’Estat o de govern), la presidència del Banc Central Europeu, la presidència del Parlament Europeu, i l’Autoritat de Política Exterior, es podria resumir en una baralla de grups polítics, governs i persones.

Però el fons és diferent, les dificultats d’un acord vénen donades en particular per l’enfonsament dels partits tradicionals. És la primera vegada que les dues grans famílies polítiques: el Partit Popular Europeu (PPE) al qual està afiliat el PP espanyol, i els socialistes no són majoria. Han emergit diferents forces polítiques i en alguns casos fins i tot han escombrat –com el partit del Bréxit a Gran Bretanya–, expressió de la crisi general dels partits tradicionals.

D’altra banda, fins a aquesta data aquests debats es resolien amb un acord entre els governs alemany i francès, que són els que decideixen en les institucions europees, en contra del «mite» que Brussel·les decideix tot. L’anomenat eix franc-alemany tallava el bacallà. Però ara les contradiccions entre Alemanya i França han esclatat, davant, com dèiem, l’agreujament de la guerra comercial i el lloc cada vegada menor a nivell mundial dels països europeus, i les seves diferents multinacionals, perquè tenen interessos contradictoris en el mercat mundial.

Aquests diversos factors han fet que el resultat final, en l'»elecció» dels llocs, ha tingut poc que veure amb el resultat de les eleccions al Parlament Europeu. Que d’altra banda gaudeix del rebuig d’una bona part de la població. La mitjana d’un 50 per cent d’abstenció ha arribat a l’Europa Occidental al 75 per cent de Portugal.

I així les personalitats designades, en particular Ursula Von der Leyen (ministra de Defensa d’Alemanya de recorregut molt gris) com a Presidenta de la Comissió i Christine Lagarde com a Presidenta del BCE, no tenen pràcticament cap pes polític propi. Lagarde, a més, era dirigent del FMI quan la troica va aplicar els plans de «destrucció», cridats de rescat, de Grècia.
Hi ha una nova etapa de la crisi d’aquestes institucions, que va sens dubte a repercutir en cada país, agreujant la inestabilitat dels governs. És en certa mesura un anomenat indirecte a la resistència dels treballadors i els pobles.

De moment, els pinitos de Pedro Sánchez com a dirigent europeu (de la mà del reaccionari Macron) han naufragat, i el regne d’Espanya queda en la posició de suplicar que els altres països no donin ni la més mínima bel·ligerància als drets democràtics, en particular del poble català: han posat a Borrell de gosset lladrador.

El lliure comerç, contra els treballadors, els agricultors i a favor de les multinacionals

El divendres 28 de juny passat els governs europeus i del Mercosur van saludar l’històric acord de lliure comerç. Acord que ha de ser ratificat pels països. Però l’endemà van començar a ploure les crítiques. Fins i tot a França, el dia després que Macron assenyalés el seu aspecte positiu, diverses personalitats del propi govern es van pronunciar en contra, fent-se eco de la radical oposició dels sindicats agraris. Només un exemple, el principal sindicat agrícola europeu, la COPA COGECA, va atacar: «una política comercial de dos pesos, dues mesures… que amplia el fossat entre el que es demana als agricultors europeus i el que es tolera als productors de Mercosur» (llegeixi’s en realitat a les grans multinacionals de l’agroalimentació.)

Des del moviment sindical dels països de Mercosur (el Brasil, l’Argentina, Paraguai i l’Uruguai) el rebuig no podia ser més net:

«En vistes de la signatura del tractat de lliure comerç entre el Mercosur i la Unió Europea (UE) la Coordinadora de Centrals Sindicals del Con Sud alertem als nostres pobles sobre el funest impacte que aquest acord tindrà per al sistema productiu de la regió en general, i per a certes branques de producció estratègiques en particular, tals com tecnologia, sistema marítim i fluvial, obres públiques, compres de l’Estat, laboratoris medicinals, indústria automotriu, economies regionals (especialment, les vinculades a l’oli d’oliva, vins i espumantes, formatges i lactis, entre altres), concloent que la signatura d’aquest acord és la sentència de mort de les nostres indústries i de gran part del nostre treball decent i ocupació de qualitat.»

Si els treballadors d’Amèrica del Sud i els pagesos europeus surten perjudicats és fàcil endevinar a qui afavoreix l’acord: a les grans multinacionals.

Sota l’imperialisme, el règim de propietat privada dels mitjans de producció, la cooperació solidària entre nacions és impossible. La pugna per dominar el mercat mundial només és factor de penúria, crisi i fins i tot guerra per als treballadors i els pobles.

Els tractats de lliure comerç imposats per l’imperialisme han destruït els cultius tradicionals i llançat les poblacions a l’emigració forçada. El combat contra el «supòsit lliure comerç» i els seus tractats forma part de les banderes que ha de defensar el moviment obrer i les seves organitzacions. En aliança, en peus d’igualtat, amb les organitzacions dels treballadors i dels pobles d’Amèrica.

(Publicat a la Carta Setmanal 735 – veure en castellà)

Estranya és la mobilització obrera o popular en la qual no es veuen, al costat de les pancartes i banderes de les organitzacions, unes quantes banderes republicanes. I, no obstant això, en l’horitzó immediat de les principals organitzacions de la classe treballadora no figura la lluita per la República.

Tampoc és freqüent que les diferents coordinadores i plataformes republicanes participin com a tals en les mobilitzacions laborals o veïnals. Per contra, semblen haver centrat la seva actuació en la celebració d’efemèrides (14 d’abril, 18 de juliol, 12 d’Octubre, 8 de desembre, etc.).

Sembla com si, d’alguna manera, els dirigents de tots dos moviments hagin decidit que aquests marxin per separat, o en paral·lel com els raïls del tren que mai es troben. En aquesta situació, els milers de lluitadors que porten les seves banderes republicanes a les manifestacions laborals o veïnals semblarien estar fora de lloc. I, no obstant això, si alguna cosa han demostrat els 40 anys de Monarquia, és que les principals reivindicacions obreres, populars i democràtiques xoquen una vegada i una altra amb les institucions del Règim. És a dir, que avançar per a aconseguir les reivindicacions exigeix acabar amb aquestes institucions podrides, portar la República. I, al mateix temps, la República no vindrà de «processos constituents» al marge de la lluita quotidiana. Com en 1931, la República la porta el poble amb la seva mobilització.

El paper de les institucions

A la mort de Franco, una enorme mobilització popular va sacsejar tot el territori de l’Estat Espanyol. Els treballadors i els pobles, reprenent el fil trencat pel cop militar i la derrota de 1939, van imposar les llibertats d’organització, de manifestació, d’expressió, de vaga, i van utilitzar aquests drets imposats al règim en descomposició per a defensar les seves principals reivindicacions, des de l’amnistia per als presos polítics i els drets de les nacionalitats fins a les pujades de salaris. Els poders del règim, encara que es van oposar amb totes les seves forces a aquest aixecament popular (va haver-hi moments, sobretot quan Fraga Iribarne era Ministre de la Governació, en què hi havia un mort diari en la repressió de manifestacions), es van veure desbordats per la mobilització i van haver d’acceptar, de fet, la qual cosa els carrers els havien imposat.

Franco havia col·locat al capdavant de l’Estat al seu successor a títol de rei, Juan Carles de Borbó, amb un objectiu clar: preservar les principals institucions de l’aparell d’Estat i els privilegis i fortunes que s’havien llaurat a l’empara del règim. Però el moviment de la classe treballadora, la joventut i els pobles va posar immediatament en perill aquest arranjament.

Durant l’anomenada «transició», a través dels Pactes de la Moncloa i després del pacte constitucional, els representants de les principals organitzacions obreres i els «nacionalistes» van arribar a un acord amb els representants de l’aparell d’Estat franquista: a canvi de reconèixer els drets i llibertats que el poble ja havia conquistat, els dirigents de l’’oposició democràtica» acceptaven respectar a la Monarquia i no tocar ni l’exèrcit ni els aparells policial i judicial del franquisme.

El pacte de la «transició» significava no només renunciar a perseguir els crims del franquisme, incloent-hi els que es produïen en aquests mateixos dies, sinó respectar, sense cap depuració, la integritat dels jutges, la Guàrdia Civil, la policia i l’exèrcit del 18 de juliol. Tots van ser automàticament rebatejats com a demòcrates, de la mateixa manera que l’infame Tribunal d’Ordre Públic es transformava en Audiència Nacional. En cap d’aquests cossos van ser readmeses les persones expulsades per lluitar per la democràcia, ni en 1936-39 ni en 1974. Avui sabem, fins i tot 40 anys després, que aquests cossos estan plagats d’ultradretans, com prova el manifest en defensa de Franco signat per més de 1.000 militars en retir o el vot massiu a Vox de militars i guàrdies civils.

Els drets dels pobles seguirien negats per mitjà de l'»Estat de les Autonomies», i aquestes mateixes autonomies, sotmeses al poder de l’Estat, serien utilitzades com a corretja de transmissió de totes les retallades de drets i prestacions socials.

Els franquistes havien aconseguit el seu objectiu: mantenir les principals institucions de l’Estat, que podrien continuar utilitzant per a enfrontar al moviment obrer i popular i a les seves reivindicacions.

El paper de la Monarquia

Per a presidir tot aquest entramat estava el nou Cap de l’Estat, Juan Carles de Borbó, hereu designat pel dictador després de jurar la seva adhesió als «principis fonamentals del Moviment Nacional», i hereu, també, al cap de poc, quan abdiqués el seu pare, de la dinastia borbònica, que havia demostrat al llarg de la història la seva «flexibilitat» per a aferrar-se al poder. Des d’Enrique IV, el seu primer rei a França, que va ascendir com a candidat a la corona recolzant-se en els protestants francesos, per a després convertir-se al catolicisme declarant que «París bé val una missa», a l’infame Lluís XVI, la traïció del qual a França quan intentava fugir per a unir-se als exèrcits que combatien contra ella li va costar el cap. En Espanya Felip V va entrar com a negador dels drets dels pobles (seguint a Carles V) i va assumir aquest paper de «cambiacapas» el seu successor, el felón Fernando VII, que no va dubtar a conspirar contra el seu pare, demanar-li perdó de manera humiliant, tornar a conspirar, abdicar en favor de Napoleó, negar la Constitució de 1812, jurar aquesta mateixa constitució i tornar a negar-la executant als que li havien fet jurar-la.

Juan Carles de Borbó no es va quedar enrere. D’acord amb Franco, va ser educat a Espanya per tutors designats pel dictador (al cap del qual estava un tal Alfonso Armada, a qui després es va fer condemnar pel cop del 23-F). Va acceptar ser designat hereu per Franco passant per sobre dels drets dinàstics del seu propi pare. Va presidir al costat de Franco tota mena d’actes de suport al règim, incloent-hi, ja el setembre de 1975, pocs dies abans de la mort del dictador, les concentracions de suport a l’afusellament dels últims lluitadors antifranquistes.

Per a alguns sectors del «moviment republicà» són els privilegis de la Monarquia els que justifiquen la necessitat de la república. Però no és aquesta la qüestió. Per més privilegis que acumuli la «Casa Real», i per més corrupteles que mantingui, com l’enriquiment no justificat del «rei emèrit», el fet fonamental és que és la Monarquia qui ordena tot l’aparell d’Estat. Com a prova, el brutal discurs de Felipe VAIG VEURE «el preparat» del 3 d’octubre de 2017, en què anomenava «a rebato» a tot l’aparell d’Estat contra el poble de Catalunya i contra els republicans catalans, un mandat que avui es tradueix en el judici en el Suprem i en les diferents resolucions d’aquest tribunal contra els drets dels parlamentaris republicans presos. Vox li ha felicitat per aquest discurs.

Les institucions de l’Estat, contra els drets i reivindicacions

El capital financer pot comptar sens dubte amb aquests aparells heretats del franquisme per a la defensa dels seus interessos. Com ha comptat amb la policia i la guàrdia civil per a reprimir les mobilitzacions obreres i populars, i amb aquestes mateixes policies, els fiscals i els jutges per a perseguir a centenars de sindicalistes per organitzar piquets de vaga, en aplicació de l’article 315.3 del Codi Penal (una altra herència del franquisme). Aquests mateixos policies que es dirigien a Catalunya a reprimir violentament a ciutadans que només volien votar, al crit de per ells!

De la mateixa manera, l’aparell judicial ha avalat totes i cadascuna de les contrareformes laborals i de drets. Ha avalat les retallades de salaris i drets laborals impostos als més de tres milions d’empleats públics, encara que suposessin passar per sobre d’acords amb els sindicats o de convenis col·lectius. Ha organitzat la persecució de músics, humoristes i titellaires per les seves expressions artístiques, així com la persecució a polítics acusats de «terrorisme», encara que mai haguessin posat una bomba o pegat un tir. Aquests mateixos jutges han protegit durant anys als maltractadors i violadors, negant-se a defensar a les dones, fins que la mobilització popular els ha obligat, a poc a poc, a fer marxa enrere. De la mateixa manera que han avalat, alhora, el rescat dels banquers amb fons públics i el desnonament de milers de persones treballadores per no poder pagar els seus deutes amb aquests mateixos bancs. Com han imposat el rescat a compte de l’Estat d’autopistes que no eren rendibles o de dipòsits de gas que provocaven terratrèmols.

Avui, no pot defensar-se el dret de vaga sense acabar amb aquest poder judicial franquista. No pot defensar-se el dret dels empleats públics a la negociació col·lectiva sense acabar amb la Constitució que la hi nega (més obertament des de la incorporació de l’article 135). No poden recuperar-se els drets arrasats per les contrareformes laborals (entre ells, el dret a la lliure negociació col·lectiva) sense acabar amb les institucions que han avalat totes aquestes retallades.

Les institucions de l’Estat s’han convertit en el baluard contra el qual xoquen les exigències de drets laborals i socials, de drets democràtics, de llibertat per als pobles de tot l’Estat. Aquestes institucions s’imposen per sobre de la negociació col·lectiva o dels drets dels electors o la sobirania dels parlaments. Si alguna cosa demostra l’ocorregut en els últims anys, és que amb aquestes institucions, totes les conquestes i drets estan en precari, i s’enfronten al règim.

Cal trencar amb la separació que pretenen imposar-nos entre defensa de les reivindicacions obreres i populars i lluita per la república. Perquè no hi haurà plena satisfacció de les reivindicacions sense república ni hi haurà república si aquesta no la porten els treballadors i els pobles amb la seva mobilització, basada en les seves reivindicacions elementals.

(Publicat a la Carta Setmanal 734 – veure en castellà)

Les sessions del judici en el Tribunal Suprem contra els republicans catalans han acabat i, segons la majoria dels mitjans de comunicació, s’espera que la sentència estigui dictada a la fi de l’estiu.

Des d’Informació Obrera s’ha fet, a través de diversos articles, una crònica política sobre el desenvolupament de les sessions del judici. A més, sembla necessari reflexionar sobre el seu significat polític.

Un encàrrec real

El judici es desenvolupa sota el mandat directe del rei Felip VI, qui, en el seu discurs del 3 d’octubre de 2017, l’endemà passat del referèndum de l’1 d’octubre les imatges del qual van commoure al món, va fer una crida a tots els poders de l’Estat a intervenir per a posar fi a una situació que al govern de Mariano Rajoy se li havia anat, evidentment, de les mans. Un discurs el contingut del qual ha estat resumit en tres paraules: «per ells!». L’aspirant a Führer de Vox va felicitar el rei per aquest discurs en la recent ronda de converses, mentre que els representants de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona s’han negat des de llavors a participar en les salutacions de benvinguda al rei, com han fet els portaveus parlamentaris ara en aquesta ronda.

La instrucció del judici es va encarregar al jutge Pablo Llarena, que havia estat president de la ultraconservadora Associació Professional de la Magistratura, que és l’expressió més refinada de l’aparell judicial heretat del franquisme.

De presidir el judici a la Sala IV del Suprem es va encarregà Manuel Marchena, fill d’un capità de la Legió, educat en els jesuïtes i llicenciat en la Universitat d’aquests a Deusto, amb una llarga carrera com a fiscal, que va acabar en la Secretaria de la Fiscalia de l’estat i de la qual va saltar a la carrera judicial. Com a jutge, va ser un dels 7 que van dictar l’expulsió de Baltasar Garzón del cos, per haver gosat investigar els crims del franquisme (altres quatre d’aquests jutges formen part també del Tribunal que jutja als catalans). El PP l’havia proposat com a president del Consell del Poder Judicial, una operació que es va frustrar quan el portaveu del PP, Ignacio Cosidó, va revelar aquest pla en un imprudent whatsapp.

L’encàrrec del Rei, que, com es veu, s’ha confiat a escuders de provada confiança, és clar: cal donar un escarment exemplar als dirigents republicans catalans i, amb ells, als milions de persones que van participar en les mobilitzacions i el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, per a acabar amb tota pretensió d’enfrontar-se a la constitució de 1978, que tracta d’apuntalar a la Monarquia i a l’aparell d’Estat –incloent l’aparell judicial– heretat del franquisme. I amb tota pretensió que es materialitzi el dret a decidir del poble català. Els catalans estan lligats per força. Però no només ells. El conjunt dels espanyols tampoc pot decidir que els catalans decideixin. El conjunt dels pobles d’Espanya i cadascun d’ells són menors d’edat sotmesos a la Constitució feta pels franquistes. No hi ha democràcia.

Les cinquanta sessions han donat la raó l’advocat de Junqueras, que va declarar el primer dia que començava un judici a la democràcia.

Es tracta, també, de deixar-ho tot «lligat i ben lligat», com deia el fundador i protector d’aquest aparell d’Estat, Francisco Franco, perquè a cap força política, a cap govern, se li pugui ocórrer obrir la via a una solució política, basada en el dret a decidir, a la qüestió nacional en l’Estat espanyol.

L’acusació de rebel·lió

Per a assegurar l’exemplaritat de la sentència era necessari acusar els dirigents republicans catalans d’un delicte extremadament greu, el de rebel·lió, per al qual el Codi Penal preveu penes superiors, fins i tot, a les de l’assassinat. Un delicte que no han reconegut els tribunals de Bèlgica, Alemanya o Escòcia, davant les peticions d’extradició de Puigdemont i els altres dirigents republicans exiliats presentades per Llarena.

Llarena podia, no obstant això, haver mantingut les peticions d’extradició, i jutjar als fugits per altres delictes, com a sedició o malversació, però això hagués descafeïnat els objectius del judici. Per tant, va decidir retirar les ordres internacionals d’extradició. Si no podia processar-los per rebel·lió, ha preferit deixar-los en llibertat.

En optar per l’acusació de rebel·lió, la fiscalia i els jutges s’han trobat amb un problema: l’article 472 i següents del Codi Penal estableixen que aquest delicte s’aplica als qui «s’alcessin violenta i públicament». Una exigència, la de violència, que queda clara en els articles següents, que parlen d’ «esgrimir armes» i «deposar armes», de «combat», de «tropes» i «força armada». D’aquí la col·lusió de fiscals i policies testimonis, sota la benvolent presidència de Marchena, per a intentar demostrar el caràcter «violent» de les mobilitzacions del poble català i del propi referèndum de l’1 d’octubre, en contra del que milions de persones hem vist en els vídeos.

La prevalença del «poder judicial» sobre tots

Al llarg del judici, hem vist com el Tribunal Suprem ha imposat el comandament de l’aparell judicial sobre tots els poders de l’Estat. Ha obligat a anul·lar els drets de diputats electes, forçant a la Mesa del Congrés a «suspendre’ls». Ara, es nega a permetre que Oriol Junqueras, triat europarlamentari, pugui prendre possessió davant la Junta Electoral del seu escó (com sí han pogut fer els acusats elegits diputats, senadors o regidors), vagi a ser que el Parlament Europeu s’entremeti i els foti la sentència.

En última instància, sobre qui pretén imposar-se, per sobre de tots, l’aparell judicial, és sobre el pròxim govern, en les mans del qual està la responsabilitat de solucionar de manera democràtica la «qüestió catalana» i les grans qüestions socials.

La responsabilitat del Govern

La sentència del «judici del procès» pot ser dictada en qualsevol moment entre ara i el final de l’estiu. Resistiran a la temptació de fer-ho a l’agost? Seria una sorpresa que no suposés una condemna per rebel·lió per a, almenys, els principals acusats. Al mateix temps, les tres dretes franquistes han abocat a Pedro Sánchez a dependre, per a la seva investidura i, possiblement, per a bona part de la seva acció de govern, dels vots d’ERC i d’altres formacions nacionalistes.

En mans de Pedro Sánchez queda la responsabilitat de donar pas cap a una solució democràtica al «problema català», que pot expressar-se en xocs sobre la interferència del poder judicial però en última instància passarà pel  dret a decidir que reclama més del 80% dels catalans (partidaris o no de la independència). i que compta amb un suport creixent en el conjunt del país, la qual cosa s’ha expressat en la derrota dels franquistes en les últimes eleccions.

L’aparell judicial és irreformable i ha demostrat ser un obstacle insalvable enfront de les reivindicacions socials i democràtiques. Pedro Sánchez ha de triar. O enfrontar-se a l’aparell d’Estat o sotmetre’s a ell i enfrontar-se al poble català i a la voluntat democràtica dels pobles. D’aquesta decisió dependrà, en bona mesura, el futur del seu govern. No pot fer com si no passés res i deixar fer als jutges quan els polítics que representen a la majoria del poble català poden ser condemnats a centenars d’anys de presó.

Per al conjunt de les organitzacions obreres, el mateix dilema. La classe treballadora només pot materialitzar les seves reivindicacions i aconseguir els seus objectius si es posa al capdavant de totes les reivindicacions democràtiques, si forja una aliança dels treballadors i els pobles contra els seus enemics comuns.

En aquesta via, cal obrir el camí a la República, és a dir, desmantellar la monarquia i establir un nou marc polític basat en la satisfacció de les reivindicacions i la fraternitat entre els pobles

(Publicat a la Carta Setmanal 733 – veure en castellà)

Mentre a la sala IV del Tribunal Suprem, sota la presidència del magistrat Manuel Marchena, continua el judici contra els republicans catalans, a la sala III del mateix tribunal, un acte paralitzava cautelarment la sortida de les restes del dictador Franco de la basílica del Valle de los Caidos, que estava prevista per al 10 de juny. Val la pena, a la llum de tots dos processos, reflexionar sobre la veritable naturalesa del poder judicial i, amb ell, de l’aparell d’Estat del qual forma part.

Franco, Cap de l’Estat des de 1936

La sentència de la sala III, adoptada per unanimitat dels seus membres, ha despertat enceses protestes, especialment, sobre els termes en què estava redactada una frase d’aquesta, que els magistrats del Suprem deien que Francisco Franco havia estat «Cap d’Estat des de l’1 d’octubre de 1936 fins a la seva defunció», reconeixent així la legitimitat del règim des del mateix moment del cop militar del 18 de juliol de 1936. I tot això recolzat en els acords de reforma, que no de ruptura, de 1978, forjats entre el règim i els responsables de les organitzacions obreres majoritàries del moment.

No serem nosaltres els qui ens sorprenem davant aquesta frase. No fa més que confirmar una doctrina reiteradament expressada, sentència rere sentència, pel Tribunal Suprem, que s’ha negat sistemàticament a anul·lar els judicis del franquisme, reconeixent la legitimitat d’aquests, des del mateix 18 de juliol de 1936 fins les ultimes condemnes de mort de lluitadors antifranquistes dictades per un Consell de Guerra el 28 d’agost de 1975 i executades el 27 de setembre d’aquest mateix any, uns pocs mesos abans del mort del dictador. Els jutges del Suprem han dit una vegada i una altra que aquests “judicis” amb jutges i fiscals militars i suposats advocats defensors, també militars, no triats pels acusats i que la majoria de les vegades es limitaven a reconèixer la culpabilitat dels acusats i a demanar -amb la boca petita- clemència al “tribunal”, eren tribunals legítims que van emetre sentències legítimes.

Quan Baltasar Garzón -que, com a jutge “estrella” de l’Audiència Nacional, va ser pioner en vulneracions del dret de defensa com les escoltes a les converses entre els acusats de delictes terroristes i els seus defensors, alguna cosa que van ovacionar molts- va tenir l’ocurrència d’admetre a tràmit denuncies contra els crims del franquisme, el poder judicial no va trigar a perseguir-lo i dictar una sentència que l’expulsava de la carrera judicial. El van jutjar, aparentment, per altres fets, però el missatge va quedar clar per a tots: el poder judicial es declara hereu i defensor de l’aparell judicial (i del règim) franquista i no permet que se li toqui ni un pèl. Precisament, un dels set jutges responsables de la sentència -dictada per unanimitat- que expulsava a Garzón de la judicatura va ser…Manuel Marchena.

A qui pot estranyar tot això? L’Audiència Nacional, tribunal especialitzat a perseguir els “delictes de terrorisme” i altres delictes polítics, és l’hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic del franquisme, i l’aparell judicial que patim és el mateix aparell judicial del franquisme, que s’ha mantingut des de llavors per múltiples llaços d’afinitat i parentiu. El jutge de Madrid Yusti Basterreche, el primer que va decretar la suspensió cautelar de l’exhumació de Franco, és el nét de l’almirall Basterreche, responsable de la matança de milers de civils desarmats que fugien de Màlaga en 1937  durant el que es va anomenar “la desbandá”

No només es tracta del poder judicial. Més d’un miler de militars retirats signaven fa uns mesos un manifest de suport a Franco (els que estan en actiu no ho van fer per a evitar-se possibles sancions, però és evident que en la seva immensa majoria compartien el seu contingut). El País analitzava recentment els resultats electorals i assenyalava que les taules amb més alt percentatge de votants de Vox eren aquelles en què votaven els residents de casernes de l’Exèrcit i cases-caserna de la Guàrdia Civil.

El judici del Procès i els judicis contra sindicalistes i activistes socials

A la vista de tots, el magistrat Manuel Marchena dirigeix amb mà de ferro les sessions del procés per rebel·lió contra els republicans catalans. Es permet interrompre als lletrats, prohibir preguntes, tractar amb diferents vares de mesurar els testimoniatges, segons siguin policies que declaren a petició de l’acusació o ciutadans apallissats testimonis de les defenses, admetre o inadmetre vídeos i altres proves… L’aparell judicial, en connivència amb les altres institucions de la Monarquia, han assignat a Marchena la missió de deixar clar que la voluntat popular, catalana o espanyola, en cap cas pot imposar-se sobre les institucions heretades de la dictadura. Li han encarregat una sentència“exemplar”contra la democràcia.

El mateix ha succeït en els centenars de judicis contra sindicalistes en aplicació de l’article 315.3 del Codi Penal (article “antipiquetes”, heretat, també, de l’últim Codi Penal franquista), on els sindicats han denunciat, una vegada i una altra, l’acord tàcit entre fiscals i policies, sota la mirada benvolent dels jutges, per a criminalitzar als sindicalistes acusats. O en el judici contra Andrés Bódalo, que el jutge es va negar a admetre com a prova un vídeo que demostrava la falsedat de les acusacions (el mateix que va succeir en el judici contra els dos sindicalistes de CNT de Logronyo, condemnats per la seva actuació durant una vaga). Els “18 de la Macarena”, activistes de la lluita pel dret a l’habitatge de Sevilla, denuncien el mateix tipus de pràctiques. A Madrid, la policia anima la denúncia presentada per l’organització feixista “Hogar Social Ramiro Ledesma” contra els militants que formaven part del servei d’ordre de la manifestació del 16 de març pel dret a decidir, i el fiscal els acusa de “delicte d’odi”, recolzant-se en una instrucció de la Fiscalia de l’Estat (publicada, oh, casualitat!, el dia abans de la data prevista del seu judici), en la qual s’estableix que animar al rebuig contra els nazis pot ser perseguit com a delicte d’odi.

Al mateix temps, tots els òrgans judicials han avalat les contrareformes laborals, les retallades socials, les retallades de salaris i drets dels empleats públics (retallades efectuades passant per sobre d’acords i convenis col·lectius), com han avalat el lliurament de milers de milions als banquers, als especuladors de les autopistes radials o del magatzem de gas de Tarragona. No hi ha dubte que saben bé quins interessos de quina classe social han de defensar: els dels explotadors i especuladors.

Alguns  analistes assenyalen que les actuacions judicials són una mica més que un atzar del calendari. En un moment en què estan obertes les negociacions per a formar Govern, les demostracions de «força» de l’aparell judicial podrien ser un advertiment al nou govern, un advertiment que la “Justícia” (i l’aparell d’Estat del qual forma part) no estan disposats a acceptar cap tipus d’acció relacionada amb un indult als catalans o l’anul·lació de les sentències dels consells de guerra i tribunals franquistes.

L’aparell judicial i els drets de les dones

Des de la sentència de “la manada”, milers de dones -i d’homes- han expressat la seva indignació contra els jutges que minimitzen les agressions sexuals contra les dones (un dels jutges de Pamplona va arribar a dir que veia actes sexuals consentits, en un ambient de “jolgorio”  en la brutal agressió de quatre individus corpulents, incloent a un militar i un guàrdia civil, contra una jove de 18 anys). Un altre jutge deia “bestiola” i “filla de puta” a una activista en defensa de les dones maltractades. I podíem seguir fins a l’infinit.

És la continuïtat d’un aparell judicial i policial que, durant dècades, s’ha negat a defensar a les dones contra les agressions, i fins hi tot, els hi recomanava cínicament -com feien les publicacions de la Secció Femenina de la Falange- resignació davant aquests fets i submissió a l’home.

Com en el cas dels judicis contra sindicalistes, només la mobilització social ha obligat aquests individus a recular, i a contracor.

Cal netejar tota aquesta trama

Ni l’aparell judicial, ni el règim del qual forma part i al qual sustenta, són reformables.

La defensa de les llibertats i dels drets dels treballadors, de les dones i dels Pobles exigeix acabar amb aquest poder judicial, amb aquest règim, proclamar la República. Perquè República no és canviar a un rei per un president, sinó donar una neteja radical a les institucions i donar satisfacció a les principals reivindicacions.

(Publicat a la Carta Setmanal 732 – veure en castellà)

(Com a Carta Setmanal, reproduïm un article publicat en Informació Obrera, núm. 338)

El 30 d’abril, l’endemà passat de les eleccions generals, el Govern va enviar a Brussel·les, a la Unió Europea, l’Actualització del Programa d’Estabilitat 2.019-2.022 i el Programa Nacional de Reformes de 2019. Donant així compliment a l’obligació de tots els Estats membres de presentar aquests documents bàsics per a la coordinació de les polítiques econòmiques de la UE.

El Programa d’Estabilitat 2.019-2.022

Com a eixos del programa es proposa garantir l’estabilitat econòmica i financera, reforçar la cohesió social i abordar reformes estructurals com la baixa productivitat o l’alt nivell de deute públic.

El Programa d’Estabilitat preveu la reducció gradual del dèficit públic fins a aconseguir en 2.022 l’equilibri pressupostari, la qual cosa permetrà al govern “accelerar la reducció de la ràtio de deute públic sobre el PIB, fins a situar-se per sota del 90%”. En 2019, es preveu un dèficit del 2%, perquè “els ingressos públics augmentaran i la despesa publica es reduirà lleugerament, fins al 39% i el 41% del PIB, respectivament”.

A destacar que, en fixar-se la distribució del dèficit públic de 2018, un 2,48% del PIB, entre les diferents administracions públiques, es fa una distribució enganyosa d’aquesta. S’imputa a la Seguretat Social un dèficit del 1,41% del PIB. Diem enganyosa per l’errònia comptabilització del finançament de l’Estat a la Seguretat Social, perquè segons l’article 109.2 de la Llei General de la Seguretat Social, tal finançament ha de fer-se per aportacions, no per préstecs, i com a resultat d’aquesta manipulació apareix la Seguretat Social indegudament endeutada i deficitària, mentre que l’Administració Central de l’Estat figura amb un dèficit convenientment rebaixat.

S’estableixen en els Ministeris límits per a l’inici de nous expedients de despesa. La paràlisi de la inversió pública, necessària per a la creació d’ocupació de qualitat, és una de les mostres de la llunyania governamental dels problemes reals de la societat.

El pla suposa en essència a reduir despeses per a pagar el deute i, respecte a les pensions, consisteix a continuar ignorant l’obligació de recollir com a despesa del Pressupost de l’Estat. no com a préstec, les aportacions obligatòries de l’Estat a la Seguretat Social.

La reforma laboral i el “oblit” de la seva derogació

El Programa de Reformes del govern no posa en la seva agenda la derogació de les reformes laborals avorrides per tota la classe obrera i les seves organitzacions.

Son les reformes laborals impulsades per la Unió Europea les que han facilitat l’ofensiva contra les condicions de treball i els drets socials, han afeblit la negociació col·lectiva i els salaris, i amb la reducció salarial han arrossegat a la baixa el finançament de les pensions pel seu efecte en les cotitzacions socials.

Procés que òbviament condueix a afeblir a les organitzacions obreres.

La ultraactividad dels convenis, la prevalença del conveni sectorial sobre el d’empresa, la derogació de la reforma laboral, la derogació de la reforma de pensions, són entre altres les reivindicacions pendents.

En lloc d’abordar la derogació d’aquest llegat, el govern proposa la creació d’un grup d’experts per a dur a terme els treballs i estudis preparatoris per a l’elaboració d’un nou Estatut dels Treballadors.

En el Programa de Reformes per a 2019 es diu: “és necessari combatre la dualitat del mercat de treball i la precarietat en l’ocupació, per a això es proposen mesures per a l’impuls de la contractació indefinida i l’elaboració d’un nou Estatut dels Treballadors del Segle XXI”.

La derogació de les reformes de pensions no està en l’agenda del Govern

Res es diu tampoc de la derogació de les reformes de pensions que tant rebuig han concentrat. En el Programa de Reformes es detallen totes les mesures escomeses pel govern des de la moció de censura que va tombar a Rajoy, però el conjunt d’aquestes mesures reposava en el compromís de la derogació de la jubilació als 67 anys i la derogació de la reforma de Rajoy, amb el seu índex d’actualització al 0,25% i el seu factor de sostenibilitat d’empobriment de les pensions.

La ruptura del Pacte de Toledo va permetre veure clarament la voluntat de la majoria dels allí reunits de canviar el model actual de Seguretat Social i reduir-lo al nivell de pensions mínimes, per a així obrir espai als fons privats de pensions. I aquest model allí dissenyat, el rebuig del qual va provocar l’explosió del consens, rep ara els suports del govern: “Així, la Comissió del Congrés per al Seguiment del Pacte de Toledo, els treballs del qual van avançar a bon ritme fins a l’anunci de la convocatòria d’eleccions generals el 28 d’abril, i el diàleg social proporcionen el marc òptim per a abordar aquest procés”. I entre les mesures se cita “la revisió de les despeses” i “l’adaptació de diferents paràmetres del sistema” de la Seguretat Social.

Malgrat la tan portada i portada separació de fonts, per a la contractació de treballadors es mantenen els incentius no finançats per la imposició general sinó per les cotitzacions. El Govern escriu a Brussel·les que: “Un dels pilars d’aquestes polítiques actives són els incentius a la contractació, a través de bonificacions i reduccions en les quotes de la Seguretat Social. Aquests incentius, per als quals existeix un crèdit de 2.600 milions d’euros en el pressupost de 2018 prorrogat en 2019, suposen una minoració dels ingressos per cotitzacions socials”.

S’anuncia l’assumpció per part del Govern del model de pensions dissenyat i rebutjat del Pacte de Toledo i se segueix la vella política de saqueig a les cotitzacions socials, finançant amb elles la política de suport a l’ocupació que ha de finançar-se amb els recursos del Pressupost de l’Estat i no amb els del Pressupost de la Seguretat Social.

La motxilla austríaca i la destrucció dels drets al treball estable

Ja l’anterior Ministra de Treball del PP Fátima Báñez, Ciutadans i la CEOE van proposar l’aplicació de l’anomenada “motxilla austríaca” com a mesura de privatització de les prestacions. Ara, és el Govern qui assumeix la proposta de canalitzar cap al mercat de capitals les eventuals indemnitzacions per acomiadament dels treballadors.

Davant la situació de segmentació del mercat de treball, la reducció de tipus de contractes, ”per a contribuir significativament al dinamisme laboral”, el Programa de Reformes proposa “abordar la implantació gradual d’un sistema de comptes individuals de capitalització per a la mobilitat a través de la creació d’un Fons que permeti als treballadors fer efectiu l’abonament de les quantitats acumulades al seu favor en els supòsits d’acomiadament improcedent, de mobilitat geogràfica, per al desenvolupament d’activitats de formació o en el moment de la seva jubilació.”

A Àustria en 2003 amb l’objectiu de reduir “rigideses del mercat de treball” es va implantar un sistema pel qual cada treballador té un compte individual d’indemnització per acomiadament que es nodreix d’aportacions de l’empresari a un Fons que inverteix en el mercat financer.

En cas d’acomiadament el treballador pot disposar d’aquest compte en concepte d’indemnització per acomiadament. És com un pla de pensions rescatable en cas d’acomiadament, que també pot servir com un complement a la seva pensió. Però d’aquesta manera es facilita a l’empresari l’acomiadament de qualsevol treballador, ja que té la indemnització per acomiadament ja dotada de fons.

Les “rigideses del mercat de treball” que es volen eliminar constitueixen el nucli dels drets adquirits pels treballadors: el dret al treball, a la seguretat i estabilitat en el lloc de treball, el seu rebuig a l’acomiadament lliure, la necessitat que l’acomiadament d’un treballador compleixi requisits legalment establerts.

Es tracta d’una proposta de destrucció dels drets i garanties arrencats, i un atac a les organitzacions obreres aixecades en la lluita per consolidar els drets de la classe obrera. La proposta del govern a favor de la motxilla austríaca és un atac sense precedents als drets de la classe obrera i les seves organitzacions i un nou intent d’afavorir al sector financer en implantar el que pot considerar-se un fons de pensions camuflat.

En conclusió, les propostes de reformes per a 2019 del Govern, imputant a la Seguretat Social dèficits que són d’altres Administracions Pública, el seu “oblit” de la derogació de les reformes laborals i de pensions, i el suport a la motxilla austríaca, pinten el quadre de l’allunyat que està el Govern de les aspiracions expressades per les reivindicacions i mobilitzacions obreres i de pensionistes. Aspiracions que constitueixen el mandat que han donat a aquest govern els milions que van anar a votar el 28 d’abril per a tancar el passo a les dretes i a les seves polítiques.

Després de les eleccions es constata que sí que hi ha majoria per a derogar el llegat de reformes heretades i satisfer les reivindicacions obreres i democràtiques.

(Publicat a la Carta Setmanal 731 – veure en castellà)

El mandat al nou govern continua més vigent que mai

A simple vista, els resultats electorals a Espanya poden semblar una excepció dins de la tònica electoral europea. No obstant això, no ho són tant. És veritat que el PSOE apareix reforçat davant els seus homòlegs europeus que han retrocedit de manera clara en diversos països. De fet, les dos grans corrents polítiques que han governat diversos països europeus des del final de la Segona Guerra Mundial no fan més que sofrir garrotades electorals, encara que vulguin disfressar-los o minimitzar-los amb l’espantall de la expansió dels populismes.

No és una qüestió menor: aquests dos corrents han estat les encarregades durant desenes d’anys de facilitar l’aplicació de tots els plans del capital financer contra els quals s’han rebel·lat els treballadors i els pobles. Per aquest motiu la mitjana de participació en les eleccions europees ha estat en tota Europa del 50%, amb puntes extremes de l’abstenció a Portugal que gairebé arriba al 70%.

Concebudes com una segona volta, les eleccions d’aquest diumenge han vingut a confirmar el que es va expressar en els resultats electorals de fa un mes: hi ha una majoria social en aquest país que, rebel·lant-se contra la possibilitat que les dretes “modernes” i menys modernes s’apoderin de la vida política dels municipis i dels parlaments, vol impedir-ho i vol a més revertir les polítiques de retallades i acabar amb el llegat del PP (les reformes laborals, de pensions …).

Es tracta de la mateixa majoria social que anhela solucions polítiques que encaixin les aspiracions democràtiques dels pobles, que estableixin la fraternitat entre ells sobre la base de la lliure determinació.

Aquesta majoria social va utilitzar el 28-A, i ha tornat a utilitzar en el 26-M, al PSOE com a principal referent electoral, després d’estar pràcticament desnonat fa poc més d’un any. La raó és molt simple i té a veure sense cap dubte amb la decisió de presentar una moció de censura –ara fa un any- contra Rajoy, que va suposar tirar fora del govern al PP. És a dir, té a veure amb la decisió d’encapçalar la indignació popular, encara que fos de manera limitada i reduïda a l’àmbit electoral.

Aquesta circumstància és el que ha permès al PSOE guanyar les eleccions en 10 de les 12 comunitats autònomes, aconseguir el major nombre de diputats en les europees, i recuperar la primera posició quant a nombre de regidors electes.

A un altre nivell, és la mateixa raó per la qual un partit com a ERC ha aconseguit erigir-se en el partit més votat a Catalunya, desbancant a JxCAT de Puigdemont que ha perdut 180.000 vots, encara que en contraposició ha estat la candidatura independentista més votada en les europees.

Esment a banda mereix el daltabaix d’Unides Podemos, i dels Comuns a Catalunya, que compromet greument l’intent de crear una alternativa per l’esquerra al PSOE en el quadre de l’acceptació del règim monàrquic, i l’articulació del qual a través de les xarxes socials ha estat font de protestes i de crítiques a la falta de democràcia interna.

Alguns dels ajuntaments anomenats del “canvi” en els quals governaven coalicions encapçalades per candidatures sorgides a la calor del 15-M, obstinades a demostrar que una altra forma de “gestionar” el capitalisme (acceptant totes les noses del règim) era possible, han estat derrotades o han sofert reculades importants.

Els números canten

D’altra banda, els resultats electorals confirmen també la crisi dels partits que representen el postfranquisme amb més o menys gotes de modernitat.

El PP continua perdent manxa, encara que intenta maquillar els mals resultats parapetant-se en la derrota de l’esquerra a Madrid i en el fet que C’s no han aconseguit superar-los.

A assenyalar també que Vox obté bastant menys vots que en les generals del 28-A, la qual cosa ha portat a Casado a declarar amb eufòria que “PP només hi ha un” i que els ciutadans trien l’original i no la fotocòpia. Tenen raó, PP només hi ha un, el que ve directament del franquisme, i que ara es regira contra els apòsits que li han anat sortint i li han perjudicat electoralment.

No obstant això, combinacions electorals al marge, hi ha un fet indiscutible: tots els que han proposat una política regressiva i demanaven l’aplicació del 155, han anat perdent posicions. A Catalunya, el PP porta camí de desaparèixer (67 regidors, i 126.578 vots menys) mentre que C’s, encara que han augmentat el nombre de regidors (de 176 a 238) han obtingut 53.000 vots menys que en el 2015.

Sens dubte, les pressions perquè C’s aixequi el “veto” al PSOE, i perquè al seu torn, la direcció del PSOE es desprengui de la pressió de la militància que no desitja un acord amb aquest partit, s’empitjoraran en els pròxims dies, a propòsit de la possibilitat que C’s impedeixi en algunes comunitats on ha guanyat el PSOE que aquest governi, en establir pactes amb el PP i Vox. Però independentment de les combinacions que puguin donar-se.

Què es desprèn dels resultats?

Hi ha una majoria d’esquerra en les Corts. També en la majoria d’ajuntaments i comunitats. Ja no hi ha excuses per a continuar mantenint el llegat del PP, la qual cosa implica procedir a la derogació de les reformes laborals i de pensions, la LOMCE, la llei Mordassa, el decret 3+2. Ningú entendria que existint aquesta majoria no es fes, encara que el govern en funcions continua emetent missatges ambigus sobre aquest tema, quan no directament contradictoris, com les mesures contingudes en el Pla Nacional de Reformes enviat a Brussel·les.

Tampoc hi ha excuses per a no escometre i solucionar de manera democràtica l’aspiració de bona part del poble de Catalunya que vol poder decidir i alliberar als presos republicans catalans.

Naturalment, tot pas que doni el govern en el sentit de satisfer les aspiracions de la majoria social serà saludat i trobarà la simpatia dels treballadors. Però sense cap dubte també va trobar l’oposició de la Monarquia i les institucions del capital financer. El que de nou plantejarà com a únic camí la lluita per la República.